Sobre OCLC a propósito del ALA de Chicago

Ojeo la página web del congreso del ALA que debe estar terminándose en Chicago estos días (el programa del congreso tiene 244 p.!)

y pienso en las diferencias y paralelismos entre el movimiento asociativo y cooperativo en los EUA y en Europa. Miro mis notas y me detengo en las que reiteradamente citan a OCLC y pienso que esta organización es un buen punto de partida para ello.

OCLC nació en 1967. Entonces OCLC era Ohio College Library Center. Hoy, como Online Computer Library Center, Inc. es una organización sin ánimo de lucro formada por más de 60.000 bibliotecas en mas de 10 países. La automatización de bibliotecas comportó un fuerte desarrollo de la cooperación bibliotecaria entre finales de los años 60 y principio de los 80. En los EUA se crearon diversas entidades cooperativas que recibieron el nombre de utilidades bibliográficas y de redes de bibliotecas. OCLC fue tomando fuerza hasta ser el gran centro suministrador de catalogación, información bibliográfica y préstamo interbibliotecario. Algunas redes aún existen prestando servicios regionales y siendo distribuidores de los servicios de OCLC (ver la lista en la entrada de OCLC en la wikipedia).

¿Qué hizo que OCLC ocupara el lugar relevante y oligopolístico que hoy ocupa? A mi entender un principio con dos derivadas. El principio: por recursos que tenga una biblioteca estos son finitos y menores que los recursos de diversas bibliotecas trabando en cooperación. Las derivadas:

1. 1. la catalogación consume tantos recursos que solo es posible mantenerla aprovechando la catalogación hecha por los demás (la catalogación por copia es a las bibliotecas lo que la gasolina a los coches: podemos quejarnos de que es cara y que contamina, pero no podemos prescindir de ella),
2. 2. las necesidades de los usuarios son tan dispares e imprevisibles que por recursos que tengamos para seleccionar ‘just-in-case’ siempre nos quedarán demandas por satisfacer que en cambio podemos satisfacer con algún recurso seleccionado por una biblioteca de la red.

El mismo empuje hacia la cooperación (y debido a la misma fuerza, la automatización de catálogos) se vivió en Europa. Se crearon entonces cooperativas bibliotecarias en el Reino Unido (de una de las cuales, por ejemplo, derivó el programa LIBERTAS) y entidades de cooperación estatales en los países nórdicos y en Holanda. El PICA holandés fue quizá la organización con más proyección de las citadas. Pero en Europa no supimos o no pudimos construir una organización bibliotecaria con la fuerza de OCLC. Tienen lógica: las diferentes lenguas europeas y las fronteras entre países dificultaban el uso de catalogaciones y el tránsito de libros. El uso de los servicios de OCLC en Europa ha sido bajo y marginal en comparación con el que del mismo han hecho las bibliotecas norteamericanas.

Pero el uso los servicios de OCLC se fue convirtiendo en caro y poco ágil. Algunas bibliotecas se organizaron regionalmente en consorcios y crearon catálogos colectivos y redes de préstamo interbibliotecario con costes menores y servicios mejores. En el estado de Minnesota funciona una red de redes de PI que resuelve las peticiones a nivel de grupos de bibliotecas, o a nivel de estado o, finalmente, con OCLC como último recurso (puede consultarse una presentación fotográfica del periplo de un libro que viaja de una biblioteca a otra en régimen de PI).

OCLC, una gran cooperativa norteamericana, pero alejada de la vida cotidiana de las bibliotecas norteamericanas por coste y de las europeas por servicios, está dándose un enfoque internacional que ha sorprendido a propios y a extraños. OCLC Abstracts de

18 de Mayo de 2009 (Vol. 12, No. 19) informa de la decisión del Consejo de OCLC de implementar un nuevo sistema de gobierno de la organización. Este se basaría en un Consejo Global que sería elegido por tres consejos regionales (América, Asia y Pacífico y Europa, Medio Este y África). Parece pues que OCLC enfoca la globalización de cara y la asume con radicalidad. Las bibliotecas norteamericanas perderían así el control que hasta ahora han tenido sobre las decisiones que tome OCLC en su conjunto.

Al mismo tiempo (es decir en el mismo Consejo) se debatieron los ‘Principles of Shared Data Creation and Stewardship’. Una propuesta de cambio en los mismos comportó una movilización importante de las bibliotecas contra OCLC y una declaración del ICOLC contra la misma. El tema de fondo es si los registros de WorldCat son propiedad solo de OCLC o también de las bibliotecas que los crearon. Si lo primero, OCLC podría defender a las bibliotecas de los usos comerciales de los registros que ellas crearon para ellas mismas (OCLC). Si lo segundo, las bibliotecas podrían usar los registros que ellos crearon para competir con OCLC. La nueva política de OCLC parece restringir muchos usos o, al menos, haber creado una controversia sustanciosa.

Miro hacia los EUA con (sana) envidia y (sincero) amor. Envidia por su capacidad de construir organizaciones que, con debates y controversias, ayudan a las bibliotecas a ser más fuertes (es decir, a ser más útiles para sus clientes). Amor por lo que me han enseñado y lo que me ayudan a comprender hacia dónde debemos dirigir nuestros esfuerzos.

Accés obert, autoarxiu, repositoris i declaració de Barcelona

Article meu al darrer BiD (núm. 20, juny de 2008): “Accés obert, autoarxiu, repositoris i declaració de Barcelona”

[Con versión castellana]

El que avui coneixem com Open Access (OA) o accés obert a la informació científica va començar el 2001 amb una carta que alguns prestigiosos investigadors van adreçar als seus col·legues demanant-los que es neguessin a publicar en revistes que no els concedissin el dret a usar lliurement els articles almenys sis mesos després de la seva publicació. El moviment va consolidar-se com el que avui es coneix com a Public Library of Science i va donar lloc a iniciatives com la de SPARC o PubMed Central, entre moltes d'altres, que han servit per consolidar alguna de les dues 'vies' que han de dur-nos a l'accés obert de la informació científica: la via verda (repositoris) o la daurada (revistes).

L'accés obert es va difondre i s'ha conegut a partir del que es coneix com les tres B de l'OA, les declaracions a favor fetes a Budapest el 2002 i a Bethesda i a Berlín el 2003. Després, n'han vingut moltes més, de declaracions. Cada vegada menys formals, cada vegada més aplicables. Cada vegada de més difícil no aplicació sobretot a partir que qui les signa són els organismes que organitzen i financien la recerca com, per exemple, l'European Research Council i l'European Research Advisory Board, els consells de recerca del Regne Unit o, fa només uns dies, de l'Irish Research Council.

El moviment es basa en el convenciment que la lliure circulació de les idees no només és un dret humà, sinó que és un instrument de millora de la pròpia ciència. Què significa, però, concretament, posar i tenir el coneixement científic en accés 'obert'? La polisèmia del mot ha estat sens dubte motiu de l'èxit de la iniciativa però alhora és causa d'alguna confusió i debat. Per una banda, 'obert' significa que l'accés és lliure i sense pagament, per una altra, també implica que el dret de còpia del document no pot ser retingut per ningú en exclusiva.

Les revistes impreses, que en els darrers 350 anys han estat els vehicles fonamentals de la disseminació de la informació científica, s'han basat justament en els dos principis oposats de l'OA. Els autors cedien als editors el dret de fer còpies dels articles i aquests cobraven als lectors els costs (i els beneficis) de fer revistes. Malgrat això, hi ha revistes OA: són revistes mantingudes per esforços voluntaris o per patrocini, o amb el model de negoci de traspassar el cost del lector a l'autor. Aquest paga per publicar, reté el dret de còpia i deixa els seus treballs en accés lliure (gratuït). De revistes OA n'hi ha més de 3.300, que serien un 12 % de les revistes científiques, és a dir de les que publiquen sota el mecanisme de revisió de qualitat per parells. Moltes o poques?

En aquests moments és clar que editar revistes comporta costos i beneficis. Les dues coses. Costos, cosa que comporta que qualsevol revista OA s'hagi de basar en algun model de negoci (treball voluntari, patrocini o pagament per part de l'autor), i guanys, que van a parar a empreses comercials (algunes i molt poderoses) però també a associacions professionals que els usen per generar serveis als seus associats.

L'alternativa podria ser seguir la via verda de l'OA i arxivar els treballs científics (els articles, però no només els articles) en repositoris (institucionals, col·lectius o temàtics). El nivell d'autoarxiu en obert no sembla –de moment- que tingui gaire més èxit que el de les revistes 'daurades'. Què ho obstaculitza? En teoria la política de retenció del dret de còpia de les revistes, però aquestes cada vegada han suavitzat més la política de retenció dels drets de còpia i en molts casos permeten dipositar els articles revisats per parells si bé algunes vegades amb un període d'embargament, normalment de sis mesos a posteriori de la publicació.

Malgrat tot, els dipòsits de publicacions científiques estan molt buits. I el motiu no és la dificultat de posar-ne en funcionament. Fer-ho té un cost, certament, però no és prohibitiu. Hi ha programari lliure bo i provat que té uns nivells d'interoperativitat notables i el món científic ha trobat en les biblioteques d'arreu agents actius i capacitats per a la seva gestió. Els motius els hem de trobar en algun altre lloc. La posada a disposició de la producció científica pròpia no té detractors i sí en canvi alguns actius apòstols, però es belluga en un entorn de desconeixements i d'indiferència notables.

Els autors de treballs científics, pressionats per publicar on se'ls reconeguin els mèrits (a les revistes que tenen un sistema de mètrica de citacions), no veuen motius per apartar-se d'unes pràctiques sòlides i endinsar-se en camins desconeguts que els suposen més feina, incògnites i cap benefici clar i reconegut. Els estudis existents sobre que els articles en accés obert reben més citacions que els que no, no són al meu entendre concloents, i, encara que ho fossin, aquests resultats formen part de la nebulosa de desconeixement i indiferència dels agents de la recerca. En resum i clar i ras, el fet de dipositar els treballs en un repositori, no és premiat per ningú si es fa, ni castigat per ningú si no es fa. És per això que el que ha acabat establint-se com a fonamental a l'agenda dels que hi postulem a favor és el fet que, sota certes condicions, el dipòsit sigui obligatori.

L'European University Association (EUA) va crear un grup de treball sobre l'OA que es va reunir diverses vegades al llarg del 2007 i que va preparar unes recomanacions que van ser aprovades el passat 26 de març a l'assemblea de l'EUA que es va fer a Barcelona. Què es proposa a la 'Declaració de Barcelona'? Es fan recomanacions a tres nivells: als dels rectors de cada universitat membre de l'associació, a les conferències de rectors de cada estat i a la pròpia EUA.

Als rectors i a les universitats se'ls recomana que tinguin polítiques i estratègies actives per fer que els productes de la recerca de casa seva siguin accessibles de forma oberta, que ho facin creant un dipòsit propi o participant en un de col·lectiu i seguint les pautes de la xarxa europea de repositoris científics DRIVER i tenint una política que requereixi (que obligui) a dipositar les seves publicacions als dipòsits.

A les conferències de rectors se'ls recomana que treballin amb les agències finançadores de la recerca i amb els governs per implementar el requisit de l'autoarxiu a un dipòsit, és a dir, fent OA aquelles publicacions emanades de la recerca pagada amb fons públics. Finalment, a la pròpia EUA se li recomana que actuï per fer que la recerca finançada per la Unió Europea tingui també un mandat d'autoarxiu en algun dipòsit.

Serà aquesta una altra "B", la definitiva, de l'OA?

L’Open Access a Europa

L’Open Acces a la literatura científica comença a tenir rellevància a partir de la iniciativa de l’any 2000 de la Public Library of Science i es difon a partir de declaracions la més coneguda de les quals és la de Berlín del 2003 L’accés obert a la literatura científica es desenvolupa internacionalment a través de dues direccions: la via daurada (publicar en OA a revistes) i la via verda (publicar en OA en dipòsits electrònics). Fer avançar la via daurada suposa intervenir en el mercat de l’edició de revistes científiques. Aquest tema ha estat estudiat per la Comissió Europea a: “Study on the economic and technical evolution of the scientific publication markets in Europe” (Brussel·les: European Commission, 2006).

Actualment s’està desenvolupant el projecte DRIVER que té per intenció construir una infrastructura europea de recerca similar a GEANT2, basada però aquesta en la informació científica en accés obert que es troba actualment en dipòsits electrònics d’informació.

L'OA també ha estat tractat pel Consell de la Unión Europea a: "Council Conclusions on scientific information in the digital age: access, dissemination and preservation", document que tracta dels dipòsits electrònics i que fa recomanacions als països membres (vegeu les recomanacions completes a p. 5 i 6) entre les quals destaquen les de:

• Promoure l’accés obert de la producció científica pròpia.
• Fer-ho especialment a través de dipòsits electrònics.
• Fer que els dipòsits mencionats siguin interoperables a nivell dels estats i internacionalment.
• Garantir a llarg termini la preservació de la informació dels dipòsits.

El Scientific Council de l'European Research Council també ha fet una declaració a favor d'afavorir l'OA a Europa, seguida d'unes pautes per fer-ho possible. La European University Association (EUA) ha creat un grup de treball sobre l’OA que s’ha reunit diverses vegades al llarg del 2007 i que el passat 8 de gener va aprovar unes recomanacions per afavorir l’OA que seran probablement aprovades pel consell de la EUA en gener i pel seu plenari en la reunió que tindrà a Barcelona el proper mes de març. Sobre les noticies mencionades aquí, i sobre moltes coses més sobre l'OA, es pot mirar el bloc Open Access: acceso abierto a la información científica, que manté l'Alicia López Medina. També és recomanable el bloc Gamoia, on hi trobareu el comentari PubMed Central obligatori