Los MOOCs: viables e inquietantes

“Perhaps the greatest of all pedagogical fallacies is the notion that a person learns only the particular thing he is studying at the time. Collateral learning in the way of formation of enduring attitudes, of likes and dislikes, may be and often is much more important than the spelling lesson or lesson in geography or in history that is learned. For these attitudes are fundamentally what count in the future. The most important attitude that can be formed is that of desire to go on learning”

John Dewey. Experience and Education (1938)

Internet y la información

En una interesante conferencia en la pasada reunión de APE (Academic Publishing in Europe), Victor Henning, cofundador y CEO de Mendeley, comparaba los efectos que podía tener la citación social con respecto la comunicación científica con los que ha tenido Napster con respecto la distribución de música grabada.  

Si alguna cosa podemos tener hoy por cierta respecto Internet es su capacidad de cambiar los modelos de negocio que tienen que ver con la información. La música lo vivió en primer lugar y luego los vídeos. Las revistas científicas lo están viviendo ahora con la profunda transformación que sufren bajo la modesta pero poderosa idea que subyace bajo el movimiento del Acceso Abierto. La industria de los libros será la siguiente en vivir profundas transformaciones derivadas de las nuevas posibilidades de acceder (pagando o no) a la lectura. Quién iba a decir que la enseñanza universitaria (un ‘negocio’ al fin y al cabo basado en la información) podía ser el nuevo baluarte que viviría los embates de una información que quiere ser libre, según un eslogan que podría ser del sesenta y ocho.  

El New York Times declaró que 2012 era el año de los MOOCs (massive open online courses). Los MOOCs son cursos académicos completos (es decir, van más allá de suministrar algunos materiales o lecciones video grabadas), dirigidos a un gran número de personas (y aquí la clave no solo es el número potencial de estudiantes sino su escalabilidad), en línea (y que, en este sentido, están sometidos a las grandes tendencias de lo que vive en la red como la asincronía o la socialización) y abiertos cosa que significa en general gratuitos, pero también accesibles desde cualquier lugar y momento y colaborativos.

Las innovaciones disruptivas

Diversos comentaristas del fenómeno MOOCs citan a Clayton M. Christensen y el libro que escribió en 1997, The Innovator's Dilemma, como el instrumento para entender el  impacto de los MOOCs en la enseñanza superior. Según Christensen, la mayoría de las innovaciones serían sostenidas, es decir evolutivas e integrables en el estatus quo. Pero algunas innovaciones son disruptivas o revolucionarias, emergen de un punto de partida nuevo y en poco tiempo revolucionan el mercado. Las tabletas sería un buen ejemplo de tecnología disruptiva. 

Según un buen artículo de la Wikipedia, una innovación disruptiva no solo revoluciona la forma de hacer una cosa, sino que también cambia la manera como se hacen las cosas. Los coches revolucionaron la comunicación por carretera, pero siendo caros al principio, no cambiaron de repente la forma como las personas o las mercancías viajaban. Las innovaciones disruptivas no son solo una invención tecnológica sino que contienen un nuevo modelo de negocio y se sustentan en una necesidad humana profunda. Facebook ha sido disruptivo y, dejando la tecnología a un lado, se sustenta en la necesidad humana de socializarse que hemos visto que tiene unas dimensiones que no nos hubiéramos atrevido a predecir antes de la aparición de las redes sociales.

Los MOOCs serían disruptivos por su coste, por basarse en nuevos conocimientos sobre la sicología del aprendizaje y por su adecuación a las nuevas necesidades sociales con respecto la educación. No voy a insistir en la primera de las causas porqué la trataré posteriormente. Voy a intentar argumentar las dos siguientes.

La cita de John Dewey con la que se abre esta nota es de un libro de 1938 y parece de hoy mismo. La universidad europea ha basado siempre el aprendizaje en las lecciones magistrales. La constatación que el modelo estadounidense de la enseñanza universitaria más basado en trabajos prácticos daba mejor resultados condujo que los principales responsables de la educación superior europea se obligaran al cambio de rumbo conocido por el Plan Bolonia. De mi fugaz paso por la docencia universitaria aprendí que no hay enseñanza sino aprendizaje.

“Because of the disruptive changes in the information environment our past cannot serve as an adequate guide to the future” (Moran y Marchionini, 2012). Uno de estos cambios en el entorno de la educación es la constatación de lo poco eficientes que son los métodos docentes basados en la exposición pasiva de conceptos que aún es dominante en las aulas de nuestras universidades. Los MOOCs basan buena parte de su potencial disruptivo en una educación  invertida (“flipped education”) en la que la parte de aprendizaje de conocimientos la haría el estudiante en la soledad de su casa para completarla y reforzarla a través de la discusión con compañeros y el mentor. Las innovaciones tecnológicas deberían permitirnos la personalización del aprendizaje (Eisenberg y Fullerton 2012,  Carr 2012).

La necesidad social de aprender se generaliza con la aparición de la sociedad industrial. La sociedad se organiza alrededor de las industrias y estas requieren personal formado a diferentes niveles. Estas necesidades han conducido a la organización actual de la educación superior: conocimientos estáticos para necesidades poco cambiantes. El cambio acelerado experimentado en la ciencia y la tecnología a partir del último cuarto de S. XX y la aparición de la sociedad informacional (en término de M. Castells) crea unas nuevas necesidades en la formación: el aprendizaje a lo largo de la vida.

Por otra parte, la división del saber que ha permitido organizar la transmisión del conocimiento en títulos universitarios con fronteras perfectamente definidas ha perdido parte de su sentido. Hay psicólogos a quien les interesa la música y documentalistas que necesitan la estadística (y cito dos casos de personas que siguen cursos MOOC para completar su formación). El conocimiento se deconstruye y se fragmenta en micro áreas que ya no se rigen por la tradicional división del conocimiento basada en profesiones muy estructuradas.

Las necesidades sociales con respecto la educación serán pues constantes (y no puntuales) y personalizadas (y no generales). Las universidades tradicionales no se organizaron para cubrir estas necesidades y deberán reconstruirse para adaptarse a lo que la sociedad les pida. Si hasta ahora la transmisión de conocimientos ha ido de la mano de la mentorización y certificación del aprendizaje, es perfectamente posible que estas dos funciones se separen. Los MOOCs permiten entrever posible una realidad en la que la oferta de adquisición de competencias y conocimientos crece de forma exponencial, al mismo tiempo que la función del centro universitario se reduce a la orientación y certificación del aprendizaje (Eisenberg y Fullerton, 2012).

[Para ser publicado como Nota ThinkEPI 2013 1/2]

Bibliografía

Michael B. Eisenberg, Sean P. Fullerton (2012), “ ED and INFO 2052: Oh, the Places You'll Go!”, en: ”, en: Informational Professionals 2050: Educational Possibilities and Pathways (Chapel Hill: School of Information and Library Science University of North Carolina at Chapel Hill). ISBN 978-1-300-20486-2. http://sils.unc.edu/sites/default/files/publications/Information-Professionals-2050.pdf, p. 2-17

Barbara B. Moran, Gary Marchionini (2012), “Information Professionals 2050: Educating the Next Generation of Information Professionals”, en: Informational Professionals 2050: Educational Possibilities and Pathways (Chapel Hill: School of Information and Library Science University of North Carolina at Chapel Hill). ISBN 978-1-300-20486-2. http://sils.unc.edu/sites/default/files/publications/Information-Professionals-2050.pdf p.viii.

Crisis econòmica i reformes estructurals

La premsa ha parlat bé de la conferència del President Montilla al Cercle Financer el passat dia 10 i que duia per títol “Catalunya, política i economia avui”. Me la he llegida i la meva opinió és que val la pena fer-ho. No ho és pas perquè faci grans aportacions a l’anàlisi del moment polític i econòmic actuals i sí en canvi perquè fa dues coses inhabituals en els polítics: admetre errors i demanar sacrificis.

Admet (de forma lleugera) errors quan propugna reformes estructurals per l’economia catalana i assenyala que: “En el nostre cas, a la crisi financera internacional, s'hi ha afegit l'esgotament del model productiu sobre el que s'havia fonamentat el "miracle espanyol" (i també el "miracle català") dels darrers quinze anys. Aquest model s'ha acabat.”

Demana sacrificis:

• “Cal parlar dels sacrificis que tots haurem de fer per superar aquest període... jo dic que molt probablement tots haurem de treballar més, i no necessàriament per guanyar més. En la transició cap a un nou model de societat caldrà procurar que ningú no perdi drets legítimament adquirits, però també caldrà impedir que es mantinguin privilegis injustificats.”
• “Ja ho he dit i m'ho sentiran a dir els propers mesos: tothom ha d'estar disposat a fer un esforç, tothom ha d'estar disposat a renunciar a part del que ha tingut fins ara i a fer un sacrifici per superar aquesta etapa.”

Suficient? Al meu entendre no. No hi entenc d’economia, però la societat catalana (o l’espanyola, tant se val) té febleses molt grans que caldria corregir amb alguna cosa més que reformes estructurals en l’estructura econòmica. En dic dues

• Cal sortir de la nostra closca i mirar què es fa a fora, qui ho fa més bé i què fan els que ho fan millor. Deixar-se d’excuses de que hem millorat respecte el passat o que ho estem fent millor que a alguna altra comunitat autònoma. Cal tenir un model ambiciós i posar-se el llistó alt.
• Cal donar importància a l’intangible: a la forma com ens organitzem, a com resolem els problemes, a com ens relaciones, a com aprenem dels altres... Cal prendre esment dels valors que transmetem mirant què recompensem i què ‘castiguem’. No n’hi ha prou amb les infrastructures, la cultura (entesa aquesta en sentit ampli) és determinant en l’èxit de les societats.

Al meu poble ha tocat la rifa 3 vegades en relativament poc temps. L’economia espanyola (o la catalana, tant se val) em fan pensar en algú a qui li toca la rifa cada 10 anys. La primera vegada gasta sense pensar, amb ganes d’allunyar-se de la misèria però amb poca previsió sobre el demà. Ja sense diners, es promet canviar de capteniment, però va i li toca la rifa de nou i torna a caure en els mateixos vicis de gastar sense pensar massa. Quan el capital li torna a disminuir, la rifa de nou...

El món de les universitats és un bon exemple. Malgrat la mort de Franco va ser el 1975, la reforma política no va ser fins el 1978, la tributària fins el 1982 i la llei que va reformar les estructures universitàries va arribar el 1984. Portem per tant molt anys de misèria al damunt i encara pocs de govern democràtic. Si el 1984 es començava la reforma de la universitat, al cap de 10 anys ja se sabia quins eren els problemes estructurals de la universitat espanyola. Es va debatre llavors (fa 15 anys!) el mateix que ara torna a sortir.

I és normal, perquè malgrat es tingués una visió de què calia corregir, hi va haver poca voluntat de fer-ho. ¿Per què calia esforçar-se si ens anava tocant la rifa i els diners arribaven per anar tirant sense prendre cap decisió desagradable? Es darrers governs (del PSOE i del PP a Espanya, de CiU i d’ERC a Catalunya) no han fet massa res per resoldre els problemes estructurals de la universitat, tampoc han mirat enfora ni han donat importància als canvis organitzacionals i de cultura que la universitat requeria.

Han passat els anys, ens ha tocat la rifa diverses vegades i els analistes insisteixen en un dels punts més febles de l’economia espanyola: el sistema educatiu. El President Montilla, també: “Cal una Reforma consensuada del Sistema Educatiu. És l'altra gran assignatura pendent, com ja he explicat abans. És un element essencial, si volem millorar la productivitat global del país i, alhora, la redistribució de les rendes.”

De moment, el govern (central), en comptes d’haver fet el deures de l’adaptació a Bolonia a temps, continua esperant que li toqui la rifa i improvisa: tornarà els diners de la matricula als estudiants que aprovin. Però, no era ja aquesta –aprovar- la seva tasca?

5 raons per queixar-se a/de la universitat

Vaig ser una de les 500 persones (o érem només 400?) que fa uns 10 dies esperàvem poder inaugurar les noves dependències de la UPF a cal Aranyó i que no vam poder perquè unes 50 persones (o eren només 40?) van canviar les normes de l’acte.

Els meus estudis universitaris van tenir lloc en una universitat encara franquista i miserable en el material i en l’espiritual i, sincerament, se’m fa difícil de pair una protesta contra la inauguració de noves instal·lacions universitàries que no es queixa en cap moment de la mediocritat del nivell de la universitat espanyola.

No vaig saber captar els motius de la queixa. Protestes per la ‘mercantilització’ de la universitat, demandes de dimissions i solidaritat del PAS que protesten contra les ‘intolerables’ (sic) condicions laborals de la universitat. Jo crec que hi ha però, tant des de la societat com des de la universitat, motius per protestar i per queixar-se de la universitat. N’ofereixo uns quants a qui vulgui rebel·lar-se.

La poca qualitat del sistema universitari. La universitat espanyola (i la catalana no se n’escapa) té una qualitat baixa. Deixant a banda les excepcions a aquesta regla (que existeixen), només una universitat espanyola (la UB) apareix (a les darreres posicions) entre les 200 millors universitats mundials i el sistema universitari espanyol ocupa la 17a posició (la darrera) en la classificació del Consell de Lisboa.

El 4+1. Els acords de Bolonya deixaven als diferents països europeus dues opcions per concretar l’homologació de titulacions: fer el graus amb crèdits cursables en tres anys i els màsters en 2 (el model 3+2) o fer els graus d’un equivalent de 4 anys i els màsters d’1. L’opció majoritària ha estat la del 3+2 i Espanya s’ha quedat sola altre cop a Europa triant un camí a favor del qual no he sentit cap argumentació sòlida. La reforma de l’EEES se sustenta en proposar uns graus generalistes complementats per uns postgraus d’especialització. El 4+1 fa que els graus s’assemblin massa a les antigues llicenciatures (molt propi d’aquí això de no canviar res) i que els màsters siguin massa curts.

Les poques beques. De les poques coses intel·ligibles dels discursos anti Bolonya és que l’EEES suposarà un encariment dels estudis universitaris. Aquests a Espanya tenen una subvenció pública del 84%, és a dir, l’estudiant (o els seus pares) paga un 16% del seu cost. Independentment de la renda, un 16%. La matricula universitària suposa per a moltes famílies pagar menys que per l’ensenyament secundari. Contradictori del tot ja que tenir títol universitari és correlaciona amb més sou al llarg de la vida professional. El sistema de beques actual és escàs. N’hi ha poques i són de baixa quantia.

El mapa de titulacions. Els recursos públics no són infinits i els que en planifiquen la seva inversió els dosifiquen en funció de necessitats, objectius i possibilitats. La creació de titulacions però ha seguit més uns criteris d’anar dotant de les mateixes titulacions a tothom que a l’especialització. El resultat té dos efectes negatius: algunes (bastantes) titulacions tenen més oferta en recursos que demanda en estudiants i els recursos es dispersen fent que poques titulacions assoleixin nivells alts de qualitat.

La no existència d’ensenyaments superiors més enllà de la universitat. A Espanya, ensenyament superior i universitat són sinònims a la pràctica. Alguns arguments de les queixes anti EEES apunten a un intent de devaluar la universitat dedicant-la a estudis directament relacionats amb les necessitats de formació per a una feina. L’ensenyament superior ha de ser universitari en el sentit de conreuar l’alta ciència, però ha de ser també professionalitzador. Que hi hagi les càtedres de física quàntica i de dret constitucional que calgui, però també estudis que capacitin a la gent a ser restauradors o hotelers (el 14% del PIB de Catalunya venen de l’hosteleria).

p.s. Les notes per aquesta entrada de blog són de fa dies, però no em decidia a escriure fins que no pogués consultar la revista Barcelona metropolis que dedica el seu quadern central la universitat. M’ha semblat un prodigi d’equanimitat i democràcia que els articles de Miquel Caminal, Francisco Fernández Buey, Josep Ferrer, Joan Tugores Ques, Jordi Casassas Ymbert, Albert Corominas, Vera Sacristán i d’Antoni Domènech anessin tots en la mateixa direcció. Per cert, que només he trobat una mica d'interès en el de Paco Fernández Buey, que recorda que la universitat té funcions docents i de recerca i també de formació de dirigents.

23 anys de CiU a universitats i recerca

Estem tan dominats pel ritme marcat pel mitjans de comunicació que només ens mirem l’actualitat quan pensem en la realitat. Però, ben mirat, el present no existeix. És un punt inexistent entre el passat acumulat i el futur per venir. Per això és bo que s’escrigui i reflexioni sobre el passat i ho és més quan aquest passat han estat els 23 anys de governs de CIU presidits per Jordi Pujol, decisius per la configuració del nostre present actual.

Ho fa (obligació en té!) el Centre d’Estudis Jordi Pujol. El Centre “té per finalitat elaborar un pensament amb criteri renovador que pugui contribuir a reforçar els valors bàsics de Catalunya i d'Europa i a donar un impuls d'exigència, d'ambició, de qualitat i densitat humanes a la nostra societat”. Entre les seves publicació n’hi ha 3 on es repassa l”obra de govern” dels governs Pujol. Podeu trobar les que es corresponen a Benestar social, Política industrial i de competitivitat i Universitats i Recerca.

El volum Universitats i Recerca: obra de govern, Generalitat de Catalunya 1980-2003 el signa Joan Albaigés, que va ser comissionat d’universitats, el qual agraeix la revisió dels textos a alts càrrecs d’algun d’aquests governs com, per exemple, Josep Grifoll, Joan Bravo, o el que va ser conseller d’universitats, Andreu Mas-Colell.

La substància de l’obra ex pot trobar en el pròleg de J. Pujol on aquest:

• Explica les tres grans limitacions inicials de la seva obra de govern i que van ser: les poques competències, els recursos econòmics escassos i les prioritats del govern que “en un temps de molt greu crisi econòmica ... no podia ser la recerca”.
• Ressalta que en el període (i sobretot a partir dels primers anys 90) s’ha fet un important salt quantitatiu i qualitatiu.
• Destaca com a característiques de la universitat que fan difícil que aquesta canviï la legislació universitària que és rígida i reglamentista i la tendència de la universitat cap al burocratisme i l’escalofó.
• Dibuixa 3 fases en aquests 23 anys, dues d’inicials de posar les bases del desplegament universitari (del 1986 al 1992) i d’haver creat instruments per la recerca (del 1993 al 1998), protagonitzades respectivament pels comissionats Laporte i Albaigés, i el tram final (del 1999 al 2003) en el que es fa el salt esmentat anteriorment sota el conseller Mas-Colell.

El llibre, una obra més narrativa i descriptiva que valorativa, es parteix en dues parts, la dedicada a universitats i la dedicada a recerca.

Les universitats

• Es donen dades sobre el sistema universitari que entre 1986 i 2003 ha passat d’impartir 35 títols a 146 i multiplicat el nombre de professors per 3 i el d’estudiants per 1,5.
• Es fixen com instruments d’ordenació del sistema el sistema d’informació UNEIX posat en funcionament el 2001, la Programació Universitària de Catalunya feta en base quadriennal i iniciada el 1992), els contractes programa entre universitats i el govern començats el 1996 i els 3 plans d’inversions el 1r dels quals va ser el 1998.
• Es parla de la creació de l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (1996), del Consell Interuniversitari de Catalunya i dels consells socials de les universitats.
• Es relacionen algunes actuacions com el fet per millorar l’accés a la universitat i la normalització del català, del sistema de beques i la iniciativa Universitat Digital (que va arrancar amb força i es va esbravar ben aviat).
• Acaba amb un apartat (que podria ser més sucós) dedicat al desplegament normatiu i a la conflictivitat competencial

La recerca

• S’inicia amb l’exposició del marc de la política científica a Catalunya i el marc competencial.
• Es parla dels dos grans instruments de la política de recerca: la CIRIT, creada el 1980, i els 3 Pla de Recerca (1993-1996, 1997-2000 i 2001-2004). Relaciona les accions de desplegament del Pla de Recerca i els seus instruments.
• Les accions de desplegament del Pla inclouen, per exemple, mesures de formació del personal investigador, la creació de centres de referència de R+D, els parcs tecnològics i la creació de grans infrastructures.
• Els instruments d’assessorament, gestió , coordinació i reconeixement inclouen l’Agència de Biotecnologia de Catalunya (1986), l’Associació de Centres de Recerca (2003), l’ICREA (2000), l’Agència de gestió d’ajuts AGAUR (2001) i la Fundació Catalana per a la Recerca (1986).
• Acaba amb unes breus dades que mostren l’evolució d’alguns indicadors de la R+D de Catalunya.

Interpretant el sentir de la comunitat universitària, hi ha un consens generalitzat en que el darrer govern Pujol, el que va tenir en Mas-Colell de conseller, va suposar grans avenços en recerca. Els indicadors de recerca de Catalunya ho confirmarien i això té un especial mèrit en un àmbit en el que les infrastructures (moltes vegades estatals i situades a la Madrid) hi tenen un pes fonamental.

Respecte la ensenyaments universitaris no hi una opinió que jo gosi donar com a dominant. Crec però que si hom afirma que no hem aconseguit tenir un sistema universitari de qualitat ningú no em contradiria. El debat sol situar-se en el grau en el que se situa ‘la culpa’ en l’àmbit de la Generalitat o el de l’administració central. El desgavell en l’aplicació de l’EEES o els desencerts de les dues darreres lleis d’universitats (la del PP i la del PSOE) farien inclinar-nos cap a responsabilitzar a l’estat; la inexistència de res que es pugui anomenar realment un mapa de titulacions o la poca incidència dels mecanismes de millora de la qualitat de les titulacions i el funcionament de les universitats inclinaria la balança cap al cantó català.

El llibre que comentem, crec jo, sintetitza el que ha estat la defensa de l’acció dels governs de CiU, defensa basada en el pragmatisme, el victimisme i el liberalisme.

• Pragmatisme perquè es posa l’accent en les coses que s’han fet (faltaria! Hi ha hagut 23 anys per fer-ne)
• Victimisme perquè la falta de recursos és una excusa recorrent que val per sempre i per qualsevol moment
• Liberalisme perquè sota tota explicació de l’acció de govern hi plana la idea que el govern ha d’actuar poc.

Per acabar (i canviant de tema), ara just fa un any vaig fer la 1a entrada a BDig, i ara que faig aquesta, resulta que és l’entrada núm. 100. Si hagués de fer un pastís amb espelmes, com que sóc estalviador de mena, n’hi posaria però només una.

Ranking de sistemas universitarios

Vale la pena dedicar 20 o 30 minutos de lectura a este ‘policy brief’ del Consejo de Lisboa (un ‘think tank’ que pretende ayudar a definir estrategias para los retos a los que se enfrenta Europa) que lleva por título University systems ranking: citizens and society in the age of the knowledge y que firman Peer Ederer, Philipp Schuller y Stephan Willms. (Por cierto, el informe aparece mencionado en el editorial de El País de hoy)
Vale la pena porqué lo sustancial de las 24 páginas del informe se capta pronto y porqué este aporta perspectivas nuevas a los ya tan manidos rankings universitarios. Es sabido que estos se confeccionan con los resultados de una fórmula polinómica que sintetiza los resultados diversos que cada universidad obtienen en una serie de factores que a su vez pueden estar o no ponderados. Cuando aparecen los resultados de una de estas tablas, se habla bastante de las posiciones obtenidas por cada universidad pero mucho menos de los elementos elegidos para confeccionarlas o de sus opciones de ponderación entre elementos.
La confección de una tabla de medición de este tipo se basa siempre en una determinada idea de universidad y es sabido (o debiera) que los principales rankings de universidades priman la función investigadora de esta por encima de la formadora o docente. Esto es claramente así, por ejemplo, en el famoso ranking de universidades elaborado por la Universidad Jiao Tong de Shangai que tiene en cuenta factores como el número de premios Nobel, el número de investigadores altamente citados en 21 temas generales, el número de artículos publicados en las revistas científicas Science y Nature, etc.
El estudio del Consejo de Lisboa parte de una visión en la que el sistema de educación superior tienen como principal finalidad la de educar y preparar a las personas para ser miembros capacitados de la sociedad post industrial. El sistema de educación terciario o universitario deberá “ayudar al estudiante a disfrutar, comprender, preservar e incluso contribuir a todos los legados culturales que hacen grande a nuestra sociedad y debería darle las capacidades analíticas y las habilidades técnicas que este necesita para ser la columna vertebral intelectual y social de una democracia avanzada así como para formar una parte importante de la maquinaria económica que sostienen la cultura y la democracia.” Según el estudio, la excelencia en investigación nunca debería ser tomada como excusa para que la universidad se desentienda de sus tareas educadoras.
Además de esto, el estudio no clasifica las universidades, sino los sistema educativos terciarios o universitarios de 15 países europeo más Ausralia y los EUA y lo hace en base a examinar como puntúa cada país en cada uno de los seis indicadores que más adelante examinaremos. A priori, el sistema universitario español parecería que se vería favorecido por un sistema de medición que no solo tienen en cuenta elementos de la posición investigadora, ya que el sistema español, por precios de las matriculas y por la extensión territorial de la universidad, es un sistema universitario socialmente abierto. De ninguna manera esto es así y España ocupa el lugar 17º (el último) de las tablas del estudio. Las posiciones del ranking son: Australia, Reino Unido, Dinamarca, Finlandia, EUA, Suecia, Irlanda, Portugal, Italia, Francia, Polonia, Hungría, Holanda, Suiza, Alemania Austria y España.
Los criterios que configuran el ranking son seis, a saber:

• Inclusividad o la capacidad del sistema universitario de un país de graduar un elevado número de estudiantes en relación con su población. España ocupa aquí el lugar 12º.
• Acceso o la capacidad del sistema universitario de un país de incluir estudiantes con un nivel bajo en la educación secundaria. España ocupa aquí la 7ª posición.
• Eficacia entendida como la capacidad de un sistema educativo de producir graduados con habilidades relevantes para el mercado de trabajo. España ocupa aquí la 16ª posición.
• Atracción de estudiantes extranjeros. España ocupa la posición 14ª.
• Edad entendida como capacidad del sistema de actuar como instrumento para la formación a lo largo de la vida donde España ocuparía una 11ª posición.
• Capacidad de respuesta a las necesidades de reforma y cambio, y, concretamente, de adaptación a los criterios del EEES. España ocupa el 15º puesto que es el último ya que los EUA y Australia no puntúan en este apartado.

Creo que lo mejor es cerrar esta entrada con un ‘sin comentarios’.

Pau i Ciència

Pau

He tingut uns dies difícils i estic an- goixat per un parell de coses. He acabat una reunió i estic a punt d’entrar a una altra. Tinc una estona que no passo ni a casa ni a la feina. Els dos llocs em tornarien a la rutina i busco un lloc que em permeti estar amb mi mateix. Busco el que s’anomena un tercer espai. Un lloc en el que puguis estar i sense haver d’assumir rols preconcebuts. He anat a la biblioteca. Hi he trobat un lloc on viure les angoixes i problemes amb una distància que els relativitza, connexió a Internet que m’ha permès fer alguna cosa que calia i algun amic amb el que he tingut una xerrada.

Les biblioteques, ara que ja les hem modernitzat i en bastants casos omplert de llibres i revistes, les hem de transformar en espais on poder estar. En llocs on reposar, treballar i descobrir. En refugis on protegir-se del brogit exterior i on créixer interiorment. En tercers espais. Ens hem acostat bastant per a que ho siguin, però encara els falta per ser-ho.

Ciència

S’acaba de publicar l’article “Impacto internacional de la investigación y la colaboración científica de las universidades de Cataluña, 2000-2004”, de Carlos Olmeda-Gómez, Ma. Antonia Ovalle-Perandones, Antonio Perianes-Rodrígues i Félix de Moya y Anegón, al darrer núm. de la Revista Española de Documentación Científica (v. 31, n. 4, oct-diec 2008). L’article complementa la visió de la ciència que es fa a Catalunya de l’estudi ressenyat en aquest blog el passat 3 d’octubre on parlàvem de resultats bibliomètrics de la ciència que es fa a Catalunya.

Esperant que el resum que farem a continuació no substitueixi forçosament la lectura de l’article, les dades que ens han cridat més l’atenció són:

• La producció de les 11 universitats analitzades és un 23,18% del total de l’espanyola.
• La producció en català és pràcticament inexistent, donat que l’anàlisi es fa del WoK, obra que inclou només 32 revistes espanyoles cap de les quals està en català, cosa que mostra que ”aquellos investigadores españoles que se expresan en otras lenguas como el catalán, o realizan estudios regionales o locales, se enfrenten con una penalización frente a sus otros colegas...”
• La UB, la UAB i la UPC acumulen el 81,75% del total de publicacions de les universitats de Catalunya, dada en consonància amb el seu tamany.
• La taula de productivitat per professorat amb dedicació completa l’encapçalen de forma destacada la UB i la UAB, però el 3r i 4rt llocs són ocupats per la URV i la UPF.
• La millor relació entre producció i citació la té la UB (1,86), seguida de la URV (1,72), de la UAB (1,68) i de la UPF (1,66).

Comentari: les posicions de la UB i de la UAB (per mides i tradició) no sorprenen, la de la UPF tampoc gaire (va néixer ex-novo vicis i orientada a l’excel·lència). La de la URV és meritòria i mostra que si es vol i es fa el que cal, s’obtenen resultats. Hauria de ser un exemple per al sistema universitari de Catalunya

I la foto?

A les imatges de Google no me'n surt cap d'interessant per pau i ciència, però fent la recerca (serendipity?) m'he enrecordat del títol del quadre de Picasso que de jove em va impressionar tant (el quadre, no pas el seu titol): Ciència i caritat. S'assembla a Ciència i pau, però inverteixo els termes per poder (no) fer un joc de paraules ja que, al fer aquesta entrada en català, he estalviat als lectors del blog un joc de paraules fàcil. Amb això retorno alguna cosa als que han tingut la paz-ciencia d'arribar fins aquí.

3 Jaumes i Bolònia

Les protestes des estudiant contra l’espai europeu d’educació superior o contra el Pla de Bolònia ha tingut almenys la virtut de donar tema a moltes converses i de poder parlar de la universitat amb persones que no hi estan vinculades. Alguna cosa ha canviat en el sentiment col·lectiu com ho mostra l’article de Salvador Cardús, La universidad invisible, a La Vanguardia del passat dia 26.

Hi ha desànim i pessimisme entre els que creiem en la universitat i que veiem que les protestes i la seva representació en els mitjans serà un fre a una reforma dels estudis universitaris que ja caminava prou lentament.

Jo n’hem parlat amb molta gent aquests dies, però he tingut converses amb tres amics que, ves per on, els tres es diuen Jaume. Cada un, des de la seva perspectiva m’ha fet una aportació sobre perquè ha tingut tant ressò una reforma que ningú no qüestiona (l’homologació de títols a nivell europeu) i la necessària modificació dels mètodes docents (passar de l’ensenyament a l’aprenentatge). Un Jaume em parla de desinformació, un altre Jaume de condescendència i el tercer Jaume de corresponsabilitazació.

En Jaume 1r ocupa un lloc polític a l’administració i atribueix les protestes dels estudiants a que se’ls ha explicat malament la reforma a la seva etapa a l’ensenyament secundari, donant per fet que a la universitat s’ha informat a bastament del que la reforma pretén. Desinformació, sí, però no pas als instituts i sí molta a la universitat mateixa. Aquesta, tancada en si mateixa, ha debatut Bolònia ‘en petit comitè’ i de forma reactiva. La necessitat de fer un plantejament diferent ha dut a la UPF a obrir la p. web BOLONYA: preguntes i respostes que s’inicia així: “El principal problema de Bolonya: la desinformació”.

En Jaume 2n és director d’una empresa pública i com a tal ha tingut prou relacions amb la universitat. Li atribueix a aquesta poca fermesa a l’hora de prendre decisions i molta condescendència respecte als estudiants. Jo crec que té una part de raó. La universitat espanyola es governa de forma medieval. Els estaments (professorat, personal d’administració i estudiants) tenen els seus pesos en el sistema electoral i són susceptibles de fer-los sentir. Pel que fa al diàleg des de l’administració universitària amb els estudiants, si s’ha hagut de triar entre la confrontació o la concessió s’ha tendit a preferir la segona. És l’opció pitjor a mig o llarg termini encara que hagi estat la més pràctica a curt termini. Avui paguem haver estat tolerants amb comportaments no democràtics o respecte als vandalismes múltiples amb les instal·lacions universitàries.

En Jaume 3r és gerent d’una empresa de serveis sanitaris. L’empresa no és gaire gran i part de la seva feina és estar al cas de com va el funcionament diari d’una unitat de servei que tenen a un barri de Barcelona. Parlant del conflicte em diagnosticava que això només pot passar si el personal (el professorat en aquest cas) no està corresponsabilitat amb els objectius de l'empresa (la universitat en aquest cas). Encert també aquí. El professorat va quasi tant desorientat com els estudiants. Els de bona fe i dedicació temen que la reforma els suposi una feina que no podran assumir; altres es preocupen pel lloc en el que poden quedar les seves assignatures i encara hi ha els que els fa por perdre algun dels privilegis de treballar a la universitat. Cal sumar a aquests els convençuts de Bolònia però desanimats per la seva aplicació tèbia i lenta. En resum, l’EEES no ha tingut defensors de peu que s’hagin responsabilitzat del camí que la universitat ha de prendre.

Jo, que no em dic Jaume, penso que desinformació, condescendència i manca de corresponsabilitazació expliquen el recel dels joves respecte l’adaptació de la universitat a l’EEES, però que cal afegir a les causes les febleses del govern universitari.

La universitat és una organització de funcionament medieval. Les agressions al coneixement (que al llarg de la història n’hi ha hagut) han fet que fes valer la seva independència respecte al que l’envolta. Però aferrada a la tradició, no s’ha renovat suficientment. Les aportacions de la universitat a la societat són moltes, però les universitats tenen també obligacions respecte la societat. Una hauria de ser l’eficàcia. Les universitats espanyoles tenen entre els seus punts febles la feblesa del seu govern. Les universitats poden decidir anar en una direcció i alhora que no tenen els mecanismes que els permetin dur la nau cap a la mateixa. Els òrgans de govern universitaris, regits pels interessos corporatius i la inèrcia no han estat de cap manera agents actius del canvi.

Poca informació, massa condescendència, falta d’implicació dels agents de la reforma, desgovern... tot això fa que Bolònia configuri un marc conceptual negatiu per a la majoria dels estudiants. Injustificat, al meu entendre, però comprensible tal com van les coses.

Què té de dolent Bolonya?

Cap de setmana relaxat amb dinar amb en Manel i la Margarida, lluitadors antifranquistes a la universitat, que em pregunten pels motius de les protestes dels estudiants ‘anti Bolonya’.

Quan els les intento explicar quedo sorprès de les poques raons que els sé donar. Però no sóc jo el que les expliqui malament. Fa dies que em preparo comprant més diaris dels que acostumo i llegint-me dos i tres vegades els articles que narren la manifestació de dijous passat i la tancada d’aquest cap de setmana al rectorat de la UB.

A casa, les notícies de TV3 em porten la imatge d’en Jaume Casals, vicerector de la UPF, explicant el poc fonament de la queixa: “una protesta injustificada que té alguna cosa de bona fe i molt d’hipocresia”. Contundent. Tant que m’animo a posar sobre la taula els retalls de diari d’aquests dies. La pancarta de la mani del dijous, segons El País, deia: “Ayer licenciados, ahora graduados y mañana precariedad”. El Periódico destaca una pancarta amb el text “Als Països Catalans decidim. Universitat pública. Aturem Bolonya. Prou de l’Europa del capital”. Reivindicacions amb un nivell explicatiu i pedagògic sorprenentment baix venint d’universitaris.

Clar el vicerrector de la Pompeu a la televisió:

• Bolonya = homologació amb Europa + millora de la docència.

El procés de Bolonya (en el qual Espanya està a la cua de la resta de països europeus) suposa dues coses: la creació d’un espai europeu d’educació superior (EEES) i un canvi en la forma d’ensenyar. Els dos processos són en principi independents encara que els dos necessaris.

La construcció d’Europa ha suposat l’eliminació de les fronteres per a les persones, però la mobilitat dintre d’Europa no serà possible de forma completa si no hi ha homologació entre les titulacions universitàries de manera que els estudis a França siguin vàlids a Alemanya, per exemple, i de forma que un bibliotecari format aquí pugui anar a viure i a treballar a Holanda. Poc hi ha a dir des d’aquest aspecte.

La reforma dels mètodes docents és una necessitat. La universitat centre europea s’ha basat en el mètode docent de les classes magistrals en el que els estudiants prenen apunts i s’aprenen passivament la lliçó. Fa anys que ha quedat clar que la millora en la formació universitària comporta uns mètodes docents menys basats en l’ensenyament i més en l’aprenentatge. Les millors universitats del món ho fan així i Europa va creure que la creació de l’EEES era un moment òptim per fer el canvi.

Un ensenyament superior de qualitat és un instrument de millora social. Reverteix en la col·lectivitat i ho fa també en l’individu que se’n beneficia. Anar a la universitat és un triple privilegi. Privilegi social (perquè hi van uns quants a costa dels impostos de tots), privilegi econòmic (perquè els universitaris tendeixen a tenir millors sous al llarg de la seva vida que els que no) i un privilegi laboral (l’atur sempre i arreu té menys incidència entre la gent amb estudis superiors). Aquest privilegi a Espanya no està en perill per culpa del capital, sinó per culpa -segons tots els estudis nacionals i internacionals- de la qualitat baixa, la poca eficàcia i la dubtosa eficiència de la universitat pública.. Bolonya és, doncs, una exigència europea i una necessitat pedagògica, però és, a més a més, una oportunitat d’or per reformar la universitat espanyola i fer-la de millor qualitat.

Fa temps que penso que la millor manera d’afavorir el capital és fer ineficaces les institucions públiques. A la universitat pública, n’hi ha molts que malden perquè no hi canviï res i que d’aquesta manera, a força d’enfonsar-la en la mediocritat, no hi hagi altre alternativa que construir (no s’està fent ja?) un sistema d’universitats privades que per mínimament bé que ho facin superaran a les públiques en qualitat. Hi ha anticapitalismes que maten (però no al capital, sinó a les alternatives públiques i socials).

p.d. Irònica si no fos sarcàstica la imatge de la estudiant que és impedida d’expressar-se pel procés de Bolonya. Si alguna cosa hi ha avui sense restriccions a la universitat és llibertat d’expressió i si alguna cosa té ressò als mitjans de comunicació són les protestes dels estudiants. ¿Qui sinó trobaria lloc a les primeres pàgines dels diaris amb manifestacions de 4.000 persones que representen menys del 3% dels estudiants universitaris de Catalunya?

Oportunidades, alianzas y sorpresas: las ediciones universitarias

Jose-Antonio Gómez-Hernández ha reunido hoy (jueves 9) a algunos de sus muchos amigos en el Stand de la Región de Murcia del LIBER para hacernos debatir sobre el futuro de la edición universitaria. Aún siendo difícil ‘repicar campanas y asistir a la procesión’ (dicho catalán intraducible), intento traspasar algunas de las ideas oídas además de las mías. De Antoni Furió (Publicacions Universitat de València)

• Si las universidades han sumado a la docencia y a la investigación una 3ª misión (= el compromiso con el entorno social y económico), las editoriales universitarias deben dar también soporte a esta nueva faceta publicando no solo manuales y trabajos de investigación sino también obras de pensamiento, ensayo y cultura crítica. Más aún deben hacerlo en estos momentos en los que las editoriales comerciales han renunciado a la edición de libros de estas características.
• Las nuevas tecnologías y los grandes cambios sociales nos tienen desconcertados a todos, grupo en el que e incluyen los responsables universitarias que se inclinan a la sin calibrar bien la consecuencias a la edición en abierto siguiendo los pasos del MIT (open course ware). Esto es patente en los repositorios institucionales dónde se publican obras sin control de calidad.
• Las editoriales universitarias son gestores de contenidos y su función es añadir valor a los textos. La preeminencia que estamos dando a las tecnologías puede obscurecer el valor añadido por una (buena) editorial.

Javier Torres (Ediciones de la Universidad de Deusto):

• Está cambiando el paradigma de la edición. En correlación con los métodos docentes al uso en el siglo XIX y en parte del XX, la edición universitaria consistió en manuales de texto. Las necesidades educativas del siglo XIX exigen que la edición evolucione hacia la ‘compartición’ y lo textual a lo multimedia.

Del propio Jose-Antonio:

• La función de las editoriales universitarias (también) es dar soporte a las revistas universitarias que aún no están en digital., Este apoyo debería consistir en ayudarlas en la transición del papel al electrónico (en 1r lugar) y acompañarlas en el proceso de integración de les mismas en plataformas amplias de contenidos (en 2º).

De Lluís Claret (Digitalia)

• Anunciando la inminencia de máquinas que imprimirán a demanda. [Núria me informa que la University of Michigan sera la primera en instalar la Espresso Book Machine que produce “libros a demanda perfectamente encuadernados en rústica y de alta calidad]
• Anunciando la importancia que están teniendo ya (no a ún en España) las plataformas de agregación de contenidos.

De Lluís Anglada (estas sí las recuerdo bien)

• Oportunidades. La situación de cambio acelerado producido en buena parte por la tecnología provoca la aparición de oportunidades para las editoriales universitarias. Por ejemplo, la edición en e- de libros agotados, ídem de libros con tiradas pequeñas, la participación en plataformas editoriales cooperativas como SCIELO o RACO.
• Alianzas. El nuevo momento es un momento de alianzas, de coaliciones, de consorcios. No es el momento de crear la propia plataforma de edición e-, ni lo es el de intentar comercializar edición e- de forma aislada. Sí lo es de participar en iniciativas conjuntas (como JSTOR o NetLibrary o en plataformas de agergadores como las de EBSCO o de ProQuest).
• Sorpresas. Podemos debatir, podemos deducir, podemos predecir, pero debemos prepararnos para que el futuro nos depare sorpresas. Pasarán cosas, pero ¿cuáles? ¿Se deconstruirán los libros? ¿sobrevivirán agregados en plataformas con contenidos de múltiples editores? ¿no estará el futuro del libro en cambiar los formatos apaisados de las pantallas de los ordenadores en un formato vertical ‘a lo libro en papel’.

Informe CyD sobre les universitats espanyoles

La Fundación Conocimiento y Desarrollo, acaba de publicar l’edició de 2007 del seu anuari “Informe CYD: la contribución de las universidades españolas al desarrollo” dirigit per Martí Parellada i supervisat per Francesc Santacana i Francesc Solé Parellada. La Fundació CyD, presidida per Ana Botín, va ser creada amb l’objectiu de “millorar l’aportació de la universitat espanyola al desenvolupament econòmic i social del nostre país” i un dels instruments que ha trobat per complir-lo ha estat l’edició d’uns informes anuals (el que ara comentem és el 4rt) en els que analitzen la situació de la universitat espanyola i n’assenyalen la seva evolució i tendències. L’obra té un resum executiu (p. 25-38), està dividida en 6 capítols i inclou 37 textos breus signats per especialistes que exposen les seves opinions sobre aspectes específics dels tractats a l’informe i que es reparteixen al finals dels capítols El cap. 1 està dedicat a les tendències generals de la universitat espanyola i de manera concreta a l’oferta i demanda d’estudis i als recursos i resultats de la recerca. Entre les moltes conclusions jo en destacaria les següents:

• En els darrers anys tant el nombre d’estudiants matriculats com el de graduats baixa, alhora, el nombre professors i de PAS puja.
• En els darrers 10 anys, el nombre de matriculats en estudis de cicle curt ha augmentat, però aquests encara són minoritaris en el sistema universitari espanyol.
• Els estudiants que van a una universitat de fora de la seva autonomia és mínima (un 10%)
• Només un 26%4 de matriculats en cicle curt ho fan en el període teòric i només el 20.8% en els cicles llargs

El cap. 2 tracta l’impacte econòmic està dedicat del sistema universitari espanyol i de manera concreta tracta el finançament de les universitats a Europa i a Espanya i analitza l’impacte econòmic de les universitats públiques. Entre les moltes conclusions jo en destacaria les següents:

• Des de 1995 es detecta un increment de la despesa per estudiant per sobre la mitjana de creixement dels països de la UE, malgrat tot, la despesa mitja espanyola és lleugerament inferior a l’equivalent europea.
• Els recursos públics (un 71%) són la principal font de fiançament de les universitats espanyoles i se sumen al 19% dels recursos privats i al quasi 105 de recursos patrimonials. La dependència de la universitat espanyola del finançament públic ha baixat en relació l’any 2002.
• Cal una major flexibilitat i liberalització dels mecanismes de les universitats per obtenir recursos financers (incloent les taxes acadèmiques o preus de matrícula) acompanyat d’un increment de la rendició de comptes i d’un sistema més ampli de beques.

El cap. 3 està dedicat al mercat de treball dels titulats universitaris i la formació continuada. Entre les moltes conclusions jo en destacaria les següents:

• La població amb estudis universitaris presenta millors indicadors en el mercat de treball: pateix menys l’atur, els ingressos són majors...
• La proporció de persones amb titulació universitària és lleugerament superior a Espanya que a la OCDE, cosa que lògicament té com a conseqüència que Espanya tingui una taxa d’atur dels titulats universitaris superior a la de la OCDE.
• Els responsables universitaris, els empresaris i els estudiants consideren que les competències professionals (motivació, adaptabilitat, expressió oral i escrita, etc.) són més importants que els expedients acadèmics brillants.
• Cal aprofitar el procés d’adaptació de les titulacions actual a l’EEES per orientar les titulacions cap a l’activitat professional i al mercat de treball.

El cap. 4 tracta la recerca i l’empresa. Entre les moltes conclusions jo en destacaria les següents:

• El nombre d’articles a revistes científiques entre 1990 i 2004 ha crescut un 48% però la qualitat dels mateixos, mesurada pel nombre de cites que reben, és baixa. En el rànking mundial de citacions, la posició espanyola és la 44ena de 145.
• El nombre de patents (que indicaria la incidència de la recerca en l’economia) és molt baixa en comparació al nombre d’articles.
• Els ajuts obtinguts per recerca competitiva es concentren en molt poques universitats
• La cooperació entre empreses i universitats en recerca és baixa.
• L’any 2006 el nombre d’universitats que han llicenciat al menys una patent són 35.

El cap. 5 ha estat objecte d’una publicació independent sota el títol de “Barómetro CyD: el papel de la universidad en España”, ha estat fet en base d’enquestes a experts i té per objectiu diagnosticar les fortaleses i debilitats de la universitat relatives a la funció d’aquesta d’enfortir l’economia i la societat espanyoles. El cap. 6 dóna xifres sobre les universitats públiques. Aquest capítol ha permès que alguns diaris traguessin rànkings de les universitats. Les dades s’agrupen en quadres que recullen diferents indicadors d’algun aspecte de la vida universitària:

• El perfil institucional dóna dades sobre les magnituds bàsiques de les universitats: any de fundació, nombre d’estudiants, ràtio PAS/PDI, despesa per estudiant graduat, etc.
• L’oferta docent amb dades de les titulacions ofertes i també del nombre d’estudiants matriculats per professor, la de la despesa corrent per estudiant i de recursos físics disponibles (aules, biblioteques i laboratoris)
• La demanda docent de nou ingrés amb dades sobre la procedència dels estudiants, el % de preinscrits en 1a opció i la nota mitja per universitat.
• Els estudiants totals, amb dades de procedència geogràfica, de distribució per branques d’estudis i amb taxes d’abandonament d’estudis.
• D’estudiants de doctorat amb dades com les anteriors.
• Dades sobre l’activitat de recerca: professors amb sexenis reconeguts de recerca, nombre de tesis i de patents, ingressos per I+D, entre d’altres.

El resum executiu acaba amb unes recomanacions (p. 36-38) que val la pena llegir i que tracten l’oferta de titulacions, la política de contractació de professorat, el finançament, la inserció laboral, l’avaluació de la qualitat i la recerca i la transferència de tecnologia Tres comentaris personals:

1. L’extensió de l’estudi crec que en desdibuixa el fer-se una idea de la situació a nivell global i és que la universitat espanyola no ocupa una posició rellevant en el panorama mundial de l’educació superior. L’informe podria seleccionar 10 indicadors sintètics i comparar la mitja espanyola amb la internacional i es veuria clarament així que els elements de canvi que l’Informe (i altres informes) indica cal aprofundir-los amb una radicalitat que no es veu ni entre rectors ni entre governs.
2. Els canvis d’algunes coses (la situació de la universitat espanyola, per exemple) no canvien d’any a any. Costa trobar temps per anar llegint informes que indiquen canvis lleus respecte la situació precedent. S’agrairia en canvi (o a més a més) fer informes que expliquin com funcionen els sistemes d’educació superior que són de contrastada qualitat (Holanda i Austràlia, per exemple) o que estan en un procés més que interessant de canvi (com l’ha fet Dinamarca o l’està preparant Finlàndia).
3. Felicitacions per trobar algú que posa cura en fer informes llegibles (amb resum executiu, conclusions a cada capítol i referències bibliogràfiques i amb gràfiques i quadres homogenis i pensats per facilitar a lectura). Dos ‘retrets’. El format apaïsat (per facilitar-ne la lectura en pantalla?) amb un cos de lletra massa petit ho fa difícil de llegir tant a l’ordinador com a la còpia en paper. Les seves 384 p. el fan excessiu en extensió.

L’ús d’Internet a les universitats de Catalunya

El Rector fundador de la UOC, en Gabriel Ferraté, deia que la UOC no havia de fer altra recerca que la recerca sobre allò que era exclusiu de la UOC, a saber, l’ús d’Internet com a instrument de treball. Amb aquesta idea central la UOC va crear un institut de recerca, l’IN3 (Internet Interdisciplinary Institute), dedicat a l’estudi d’Internet. L’IN3 ha dut a terme entre 2001 i 2007 el Projecte Internet Catalunya (PIC). El PIC té la intenció de recollir dades sobre els usos d’Internet a Catalunya en diferents àmbits: en la ciutadania en general, a l’administració pública, a les escoles, a les empreses, a les universitats i, finalment, als mitjans de comunicació. Segons els directors del projecte, Manuel Castells i Imma Tubella, amb aquestes dades la societat catalana s’hauria de conèixer millor a si mateixa i, per tant, ser més capaç de guiar el seu destí en un moment de canvi, en una època de transició cap a la societat de la infoirmació i la societat en xarxa. El conjunt dels informes i dels resultats de les enquestes del PIC són consultables en línia i també en forma de llibre (6 volums publicats per l’editorial Ariel). Josep M. Duart. Marc Gil, Maria Pujol i Jonatan Castaño signen el volum 5è que porta per títol “La universitat a la societat xarxa: usos d’Internet a l’educació superior”. El volum té dues finalitats (p. 21):

1. analitzar els usos d’Internet entre la comunitat universitària de Catalunya, tant a dins com fora de les aules,
2. observar les transformacions que es donen en els hàbits socials dels estudiants i dels professors i observar la relació que hi ha entre l’ús d’Internet i l’educació superior i el rendiment acadèmic dels estudiants.

Sobretot des del punt de vista de la primera de les finalitats mencionades, el llibre és de lectura obligatòria:

• El cap. 1 que fa d’introducció i de breu resum de l’obra i que, per la seva brevetat, p.19-30, pot llegir-se sencer.
• El cap. 2 explica la metodologia de l’estudi i dóna les característiques bàsiques dels estudiants i els professors des sistema universitari de Catalunya.
• El cap. 3 explora les habilitats en ús de la xarxa de la comunitat universitària catalana; potser sigui un dels principals capítols ja que l’estudi fabrica un indicador d’expertesa en l’ús d’Internet (elaborat a partir del nombre d’activitats que cada enquestat declara fer a la xarxa), indicador que s’usarà al llarg de tot l’estudi.
• El cap. 4 on es determinen diferents grups de professors i estudiants segons quin sigui el seu ús d’Internet i on es caracteritzen diferents estils en l’ús educatiu d’Internet.
• El cap. 5 examina: la valoració que fan estudiants i professors de l’ús de la xarxa en l’aprenentatge, com usa l’estudiant i el professor Internet tant per aprendre com per ensenyar i els serveis en línia de les biblioteques (l’estudi sobre el serveis bibliotecaris es trobarà a les p. 156-164).
• El cap. 6 analitza la correlació entre ús d’Internet i rendiment acadèmic per fer una troballa sorprenent: “a mesura que els alumnes declaren que tenen més habilitats informàtiques els resultats acadèmics que s’obtenen disminueixen de forma considerable”.
• El cap. 7 fa una exposició de les diferents modalitats d’ús d’Internet a la universitat i proposa unes bases per la construcció d’un model institucional d’ús de la tecnologia que distingeixen tres àmbits: l’educatiu, el tecnològic i l’organitzacional. A destacar les tendències en cada àmbit que s’exposen a les p. 236-250.
• El cap. 8 sobre el potencial formatiu de la xarxa.
• El cap. 9 sobre els processos de recerca.

De les conclusions exposades al cap. 10, capítol que val la pena llegir en la seva totalitat (p. 305-321), en destaco algunes:

• Encara que sigui obvi, no sempre és assumit: que la comunitat universitària és l’avantguarda de la societat de la informació, i que, des d’aquesta perspectiva és un laboratori que anticipa coses que aviat s’estendran a la societat en general.
• La fractura digital a la universitat pren unes característiques especials que no són l’edat o les condicions socials sinó la intensitat i l’expertesa en l’ús de la xarxa (els usuaris més experts d’Internet són els que estarien més i millor preparats per treure beneficis de l’ús de la mateixa).
• Malgrat les condicions objectives òptimes per a l’ús de la xarxa i una bona predisposició per tots els membres de la comunitat universitària per usar-la creativament, el sistema universitari català (i segurament el mundial) no explota suficientment aquestes possibilitats favorables per innovar en l’ensenyament.

Les meves opinions del llibre:

• Teleologia. El llibre són dos llibres i les motivacions dels autors semblen fer passar per davant la promoció de l’ús d’Internet i del programari lliure per davant l’estudi descriptiu dels usos, hàbits i motivacions dels seus usuaris universitaris. En les bases de molts dels estudiosos de la societat de la informació hi ha la creença de que la utilització intensiva del que abans en dèiem les TIC i ara en diem Internet aporta beneficis de creixement econòmic i personal. Que aquesta sigui una opinió molt assumida no implica que la relació entre l’ús de la xarxa i aquells beneficis sigui immediata. El llibre comentat sembla tenir més la intenció de mostrar aquells efectes beneficiosos que no pas de demostrar-los.
• Aprenentatge. Internet té un gran potencial educatiu, com el van tenir els ordinadors una mica abans, com el van tenir els àudiovisuals, com el va tenir la televisió... De cada nova tecnologia s’han afirmat els seus valors pedagògics (i de cada nova tecnologia n’han quedat clars els seus grans valors comercials). La qüestió és que sabem poc sobre com les persones aprenem. Segurament el poc que sabem amb seguretat es que els camins pels que aprenem són múltiples i, en aquest sentit, pensar o insinuar que hi ha una tecnologia (en aquest cas la xarxa) que és una via privilegiada per l’aprenentatge em sembla una ingenuïtat. Tal com diuen els autors “les noves tecnologies no són la causa principal de l’obtenció d’un resultat acadèmic o un altre” (p. 201).
• Cercar informació. L’estudi mostra com una de les activitats que de forma més estesa es fa amb la xarxa en l’ensenyament superior és buscar informació. Estudiants i professors la busquen per estar al dia i per preparar les seves respectives tasques. De quantes maneres es fa la cerca d’informació? Com es busca? On es busca? Per a què es busca? Crec que són preguntes com a bibliotecaris ens pertoca fer-nos.

D'això darrer, algunes aproximacions al tema per al sistema universitari de Catalunya les trobareu a:

• L’article d’Àngel Borrego el al., “Use and Users of Electronic Journals at Catalan Universities: The Results of a Survey”, a: The Journal of Academic Librarianship, v. 33 (2007), Issue 1, pp. 67-75. Vegeu informe complet i en cátala
• L’article de Cristóbal Urbano et al., “The use of consortially purchased electronic journals by the CBUC (2000-2003)”, a. D-Lib Magazine, vol. 10 (2004), n. 6. www.dlib.org/dlib/june04/anglada/06anglada.html. Vegeu informe complet i en cátala
• I encara (afegit el 10.09, quin làpsus!), la tesi d'en Miquel Térmens, "Cooperació bibliotecària en l'era digital. Consorcis i adquisicions de revistes a les biblioteques universitàries catalanes", legida el 5-07-2007 i consultable a text complet.

Les queixes de la caixera

Ai l’estiu que ja tenim aquí, sembla que la feina s’acaba, però no. Nits d’estiu, llargues nits que permeten però tenir converses que durant el curs potser no tindries. Com la de no fa gaire amb una empordanesa de 20 anys amb el seu 2n curs de biblioteconomia acabat d’acabar (i aprovat!). Ara treballa de caixera en un super per tenir diners amb els que poder passar el curs proper. La caixera es queixa però [ves a saber si no haurem de dir que és una queixera] de diverses coses de la universitat i de la facultat. Els seus arguments els he sentit o llegit de boca d’altres estudiants i els trobo poc sustentats per la realitat i per això els comento i replico aquí. De què es queixa aquesta estudiant de tardor a primavera i treballadora d’estiu? De tres coses:

• de que la universitat és cara,
• de que l’EEES suposa que la universitat sigui una empresa i
• de que les assignatures de 1r i 2n del nou pla estudis de la Facultat són ensopides i teòriques.

La Universitat és cara Un estudiant universitari paga entre 1/5 i ¼ del cost real de l’ensenyament universitari, però aquesta no és la part més important de la qüestió. Si que ho és que tenir un títol universitari dóna, respecte el mercat laboral, una posició molt millor que no tenir-lo. Parlem d’estadístiques i de mitjanes (i no de les excepcions), però (són dades del Informe CyD 2007) les persones amb titulació universitària pateixen menys l’atur y el seu nivell d’ingressos és substancialment més alt que qui no en té. Un 23,8% de la població espanyola d’entre 25 y 44 anys té una titulació universitària (y la seva procedència social és de les classes mitja i mitja alta. Dit altrament, els que procedeixen d’entorn familiars amb més recursos tenen més probabilitat d’accedir a la universitat, aquest és un servei altament subvencionat per l’estat (és a dir per la totalitat de la població) i els estudis universitaris proporciones ingressos més alts i més segurs. La universitat no és, des d’aquest punt de vista, cara. L’accés a la universitat però és socialment injust i els que hi accedeixen són uns afavorits. Socialment seria més democràtic i equitatiu un sistema universitari amb taxes acadèmiques més altes i que revertís els majors ingressos en un sistema de beques basat en la capacitat i l’esforç o que partís del cost real i cobrés a l’estudiant una matricula en funció de la renda del seu entorn familiar. Bologna suposa convertir la universitat en una empresa Els mateixos estudiants que critiquen la privatització de la universitat no acaben de concretar què volen dir amb això. La universiat pública no es pot privatitzar, des del punt de vista de la propietat, ni pot guanyar diners, com ho fa l’empresa. A què es refereixen doncs? Segurament a les veus que reclamen a la universitat (pública) més qualitat i més eficàcia. Però això és reclamable, perquè una universitat de qualitat baixa i poc eficaç no és un bon servei públic. Els nivells de qualitat i d’eficàcia de la universitat pública espanyola són clarament millorables. Les veus dels experts (vegeu, per exemple l'informe Bruegel) insisteixen el la feblesa de les universitats espanyoles en front les millors del món. L’informe CyD 2007 mostra sobradament que hi ha un desajust notable entre oferta i demanda i entre anys teòrics dels estudis i durada real dels mateixos. Els dos són indicadors d’ineficàcia, és a dir de costos que no reverteixen en resultats, de diners públics mal emprats. La ineficàcia de la universiat pública sí que pot fer que la universitat privada cada vegada guanyi en qualitat i oferta provoca en la pràctica una privatització de l’ensenyament universitari millor. El nou pla d’estudis de documentació És d’hora per avaluar-lo i el que fa és adaptar uns estudis de cicle curt a uns de cicle llarg. El gran avantatge de que els estudis de biblioteconomia s’adaptin a Bolònia és que tindrem una titulació de grau (l’alternativa és tenir només estudis de postgrau, alternativa defensada per alguns, però més ‘elitista’, al meu entendre). Si volem un grau hem de voler alguna cosa mes que uns estudis professionals com ho ha estat la dilomatura. Aquesta ha tingut i té molts avantatges. Un és la fàcil adaptació del diplomat al mercat laboral. El bibliotecari mig és un professional que s’adapta molt bé a les feines (aquest és la clau del poc atur en la professió)... a curt termini. El professional actual, el format en la diplomatura (jo mateix) tendeix a tenir poca flexibilitat i adaptació davant els canvis professionals, i això el converteix en poc adaptable a les feines a mig o llarg termini. p.d. Laura, que l’estiu et sigui poc feixuc i a veure quantes coses aprens del supermercat que, com una biblioteca, és o hauria de ser una col·lecció de coses útils ordenades perquè la gent les trobi.

L'EEES i les biblioteques

El 1999 els ministres europeus reunits a la ciutat italiana de Bolonya van signar una ‘carta d’intencions’ que ha estat coneguda coma a Declaració de Bolonya. La Declaració de Bolonya ha estat l’acta de naixement de l’anomenat EEES (Espai Europeu de l’Educació Superior) o ‘convergència europea’ i inicialment pretenia no gaire res més que “l'adopció d'un sistema de titulacions fàcilment comprensible i comparable” que permetés homologar els títols universitaris i fer que els professionals poguessin circular lliurement per Europa. A aquest objectiu inicial, se li ha sumat el d’aprofitar l’oportunitat per millorar la qualitat de les universitats europees, cosa que vol dir reformar-les per fer-les més competitives en el mercat global de l’educació superior. El procés està previst que conclogui el 2010 i les universitats espanyoles s’hi ha sumat amb retard i poc entusiasme. És cert que les successives i desafortunades reformes de la legislació universitària no hi ha ajudat. El PP va canviar la llei d’universitats amb la intenció de reformar, sobretot, el procés d’elecció dels rectors. La nova Llei va ser molt contestada en medis universitaris. El PSOE la va canviar de nou sense introduir els canvis que la universitat espanyola necessitava, i quan calia reglamentar el procés de convergència europea es van tenir més en compte el manteniment dels equilibris que les necessitats dels futurs titulats. El resultat és que el curs 2008-2009 comptarà amb els primers 162 títols ‘reformats’, es a dir, fets a partir dels criteris europeus d’homologació. Ho explicava El País de la revetlla de St. Joan. De 48 universitats públiques, només 16 ofereixen títols reformats, mentre que el 57% de les titulacions impartides per universitats privades estaran reformades. Entre les universitats que ofereixen més títols ‘nous’ hi ha la U. Carlos III amb 20 carreres i la UPF amb 6. La majoria de les universitats (especialment, les més grans) argumenten que han tingut poc temps per preparar la reforma de les titulacions. Conseqüències del procés d’adaptació a Bolonya per a les biblioteques? Almenys 3 (des del meu punt de vista):

1. Les biblioteques universitàries. Importantíssim. Un dels principals (sino el que més) impediments pel desenvolupament de les bibs. universitàries de països com Espanya, França o Itàlia ha estat que el mètode docent per excel·lència ha estat la lliçó magistral i l’estudi dels apunts. Les noves titulacions es basen no en l’ensenyament impartit, sinó en l’aprenentatge realitzat i això implica que l’estudiant serà dirigit a realitzar el procés d’aprenentatge sota la tutela del professor però pels seus propis mitjans i, a efectes nostres, remenant informació. Si en un context ‘tradicional’ les biblioteques podien (i així sovint ho han fet) sobreviure oferint només els manuals recomanats, ara podran / hauran de proporcionar els recursos i els serveis que permetin una exploració àmplia de la informació existent i el seu ús de la manera més convenient possible (sovint treballant en grup). Si fins ara les biblioteques universitàries han avançat amb vents contraris o poc favorables, en el marc de l’EEES haurien de tenir el vent a favor.
2. Els estudis professionals de bibliotecari. Totes les titulacions hauran de seguir el procés de reforma. La de bibliotecari també. El canvi més aparent (però no pas potser el més profund) és que desapareix la distinció entre diplomatures i llicenciatures. En el nostre cas, una titulació específica de bibliotecari o de documentalista o com s’acabi anomenant, ho serà de grau (un equivalent dels 4 cursos ‘antics’) que es complementarà amb formacions més específiques de postgrau i de doctorat. La UC3 ofereix ja el Grado en Información y Documentación i la UB el té a punt per iniciar-lo el curs 2009-10. Aquest, el de la UB, suposarà una modernització profunda dels estudis professionals i la seva orientació, totalment adequada, haurà de crear un professional renovat. Aquest tindrà una formació més generalista en un tronc professional ampli (biblioteconomia, arxivística, documentació i gestió de la informació) que el farà a mig llarg termini un professional amb més recorregut i amb més capacitat d’ocupar espais laborals.
3. L’alfabetització informacional dels universitaris. La reforma de les titulacions preveu que alguns disciplines o matèries siguin considerades troncals d’universitat, és a dir, que seran comuns per totes les titulacions d’una universitat donada. La UC3, per exemple, en contempla 4: expressió oral i escrita, tècniques de cerca d’informació, angles i humanitats. La UB i la UPF, que jo conegui, estan incloent una matèria de ‘documentació’ o de ‘cerca d’informació’ entre les seves troncals. És a dir, que el que en el nostre argot en diem ALFIN o alfabetització informacional serà matèria obligatòria per tots els estudiants d’aquestes universitats. Conseqüències: estudiants més preparats des del punt de vista de cerca de la informació i activitats formatives específiques que caldrà que algú imparteixi. Qui? A universitats amb departaments de biblioteconomia i documentació, probablement professors d’aquests departaments (en col·laboració amb les biblioteques, esperem-ho!). I a les universitats que no en tinguin? En bona part per les biblioteques mateixes si saben (sabem) aprofitar l’oportunitat.