El Diccionari
de la Llengua Catalana defineix ‘Cultura’
com el “conjunt de coneixences literàries, històriques, científiques o de
qualsevol altra mena que hom posseeix com a fruit de l'estudi i de lectures, de
viatges, d'experiència, etc.” Però cultura també significa el conreu dels
coneixements i de les facultats de les persones. Conreu, en sentit figurat i
aplicat a aquest cas, és l’acció de sotmetre a algú a certs treballs i cures
per fer-lo fèrtil, perquè doni fruit, per obtenir-ne un profit més gran que en
el cas d'un desenvolupament espontani de la natura. En la primera accepció,
cultura té un significat passiu i estàtic; en la segona -que és la que ens
interessa-, un sentit actiu i dinàmic.
Un dels
problemes de la cultura -i molt especialment el de les biblioteques, els arxius
o els museus- és justament que, en la nostra societat, l'absència de cultura no
és percebuda com a problema. La cultura com a conjunt de coneixements encara
rep alguna valoració social, però la cultura com a treballs per al
desenvolupament humà és, si se'm permet una generalització tant terrible,
totalment menystinguda. El nostre apropament a la cultura és més estètic que
ètic; s'acosta més a l'admiració que a l'acció, aposta abans per l'èxtasi de
gaudir-ne que per al treball d'obtenir-ne.
Potser
ens seria convenient, per als que vivim de la cultura en alguna de les seves
manifestacions, que sabéssim dessacralitzar-la, que li evidenciéssim les seves
virtuts pràctiques, que li donéssim algun fonament material. La cultura és un
producte del benestar material que ens ajuda a gaudir d'aquest i que ens
permet, alhora i sobretot, a crear-ne de nou. Des d'aquest punt de vista, la
cultura és perseguible amb finalitats purament egoistes i ja no altruistes.
Penso
que la primera tasca a fer per part dels diferents sectors culturals, és la
d'evidenciar els beneficis materials per a una societat determinada del conreu
de la cultura. La crisi de l'estat del benestar (aquest al que hem de renunciar
abans de gaudir-ne dels beneficis) es presenta com un conjunt d'ofertes
insostenible pels recursos existents. Però no s'analitza prou, al meu parer, el
paper que han jugat justament els serveis culturals oferts per l'estat del
benestar per a que un país hagi assolit el nivell de riquesa que li va permetre
crear-los i mantenir-los.
El
valor donat per una societat a l'educació i a la cultura és determinant a
l'hora d'assignar-hi recursos. Si procedim a l'anàlisi dels pressupostos que
les administracions dediquen a ensenyament i cultura -o les empreses a recerca
i desenvolupament- haurem de treure com a conseqüència que les prioritats van
cap a una altra banda. Es cert que el nostre país, després dels nefastos anys
de no inversió en infraestructura cultural, s'ha de dedicar a recuperar el
temps perdut i a posar els totxos que no van ser col·locats al llarg dels 40
anys de franquisme.
Malgrat
aquest fet determinant, per bé que circumstancial, les inversions en cultura i
sobretot en cultura de base en el darrer segle de la nostra història han estat
més aviat escasses. Es curiós que això passi a un país com Catalunya, la
riquesa del qual, pel fet de no comptar amb grans recursos naturals, no pot ser
sinó atribuïble als efectes de la 'cultura' entesa aquesta en un sentit ampli.
Catalunya és una mostra d'un país que basa el seu nivell de riquesa i benestar
en intangibles: en la forma de treure fruit d'unes condicions no massa
favorables, en l'organització dels recursos disponibles, en un teixit social espès i sense masses fissures, en la
innovació... Tots aquests són elements que la cultura pot contribuir a crear o
a reforçar.
Com he
dit anteriorment, la primera tasca en aquest àmbit seria evidenciar aquells
elements d'una bona infraestructura cultural en general i bibliotecària en
particular que contribueixen de forma directa a la creació de riquesa, que
ajuden a que no es produeixin fractures socials o ètniques, o que fomenten el
desenvolupament de les habilitats i capacitats humanes que consoliden el
benestar personal .
Per
demés, vivim un moment difícil per als organismes culturals. Un moment en el
que la societat a través de l'administració pública o de l'empresa privada no
sostindrà aquelles organitzacions que no siguin capaces de posar en evidència
els retorns de la inversió feta, que no puguin mostrar que afegeixen valor al
diner esmerçat.
Una
segona tasca seria mostrar què ofereixen (i què poden oferir) les biblioteques
a la societat que les fianci. Arxius, biblioteques i museus han confiat massa
en que la seva necessitat era assumida per tothom. Han cregut massa en
l'autoevidència dels beneficis que comportaven per a la ciutadania. Han
menysvalorat la importància que té vendre's com a institució valuosa per a la
societat servida.
[Reescrit (sense massa retocs) d'un text presentat al Congrés de Cultura d'Osona, ara fa 20 anys]
