La jubilació d’Assumpta Bailac i el model d’èxit de les biblioteques públiques de Catalunya

Em sabria greu ser injust amb algun nom que oblido, però, al meu entendre, Núria Ventura (jubilada el 2014), Jordi Permanyer (jubilat el2015) i Assumpta Bailac (acabada de jubilar) són els artífexs de l’èxit no previsible de les biblioteques públiques de Catalunya. Hi afegiria –en una altra esfera- a Dolors Lamarca (jubilada el 2012) la qual, des del Servei de Biblioteques de la Generalitat, va ser la primera en iniciar la modernització de les biblioteques populars i va intentar refer la xarxa creada per la Mancomunitat.

No he seguit el tema tan de prop com per ser-ne un analista fi, però, al meu entendre, N. Ventura i J. Permanyer van iniciar la creació d’un model propi de biblioteques públiques que l’Assumpta va saber consolidar. No vull repartir responsabilitats entre els tres, i sí en canvi assenyalar que l’èxit -innegable i àmpliament reconegut- de les biblioteques populars de Catalunya s’ha forjat i fet al Servei de Biblioteques de la Diputació de Barcelona.

No era fàcil fer-ho i –com en tot projecte d’èxit, les circumstàncies hi van jugar a favor, però, sobretot, no era obvi que l’experiment tingués èxit. Situats a la represa de la democràcia, el problema no era que els bibliotecaris creguéssim en el potencial de les biblioteques per a la societat, el difícil era que ho creguessin també els responsables polítics. Avui, aquesta és la gran aportació de Ventura-Permanyer-Bailac (i Lamarca): les biblioteques són vistes com un equipament desitjable per qualsevol municipi i moltes polítiques culturals i d’informació les tenen en compte i s’hi basen.

El gran encert de les persones citades va ser no defallir en voler fer de les biblioteques d’aquí el que eren las biblioteques per a països com el Regne Unit, Holanda o Suècia. Voler-les fer adaptades a les necessitats de gent en un moment històric donat i fer-les amb rigor i professionalitat. Els primers mobles moderns, la construcció de biblioteques seguint prioritats, els bibliobusos, les directrius per fer edificis,  l’automatització, els discs o els còmics... Tot això, que avui trobem natural, ha estat en cada moment un esforç i una batalla. Avui se’ns ha incorporat al model mental que tenim de les biblioteques i no n’acceptaríem cap –de biblioteca- que quedés per sota. Les biblioteques municipals de la Diputació de Barcelona tenen poc a desitjar (potser només les col·leccions) respecte les millors dels països europeus.

L’Assumpta va ser Directora General al Departament de Cultura en la legislatura del 1r tripartit; una legislatura curta i convulsa. Allà, i a proposta seva, el 20 de Juliol de 2004, es va aprovar l’acord del Govern de la Generalitat de Catalunya “Per a la millora i modernització del Sistema Bibliotecari de Catalunya en el període 2004-07”. L’acord és l’intent més ambiciós fet en democràcia de “promoure la generació de les sinèrgies indispensables per a la modernització en profunditat dels diferents components del sistema bibliotecari de Catalunya”.

L’actual model de biblioteques públiques de Catalunya es va gestar lentament. Amb molts debats i lectures els anys 70 i 80, amb projectes iniciats els 80 i a principis dels 90, i amb les realitzacions que es van poder dur a terme els anys 90 i que han estat continuades fins ara. No és un model perfecte, però si d’excel·lència. Ara que se’n jubilen els qui el van iniciar caldria veure què és encara vàlid i què s’ha de renovar.

La importància de tenir un model, pensaments a propòsit de la jubilació de Jordi Permanyer

A propòsit de la jubilació de la Núria Ventura, escrivia aquí que fa uns anys les biblioteques no eren un equipament desitjat pels municipis i que ara sí que ho és. Avui les biblioteques són vistes pels municipis com un equipament de molta projecció social, modern i desitjable i això ha estat així per haver-les sabut fer ben fetes quan se’n van poder fer.

Des de molt diferents sectors la trajectòria de les biblioteques públiques i universitàries catalanes  es considera un cas d’èxit, però s’han fet poques reflexions sobre les claus d’aquest èxit. Al meu parer una de les causes són els molts esforços que es van dedicar els anys 80 i a principis dels 90 a estudiar les tendències més innovadores en matèria de biblioteques que hi havia a nivell internacional i a construir un model que les integrés de forma possibilista en la realitat social catalana de finals del S. XX.

Pel que fa a les biblioteques públiques,  la construcció d’un model es va iniciar al servei de biblioteques de la Generalitat, i els primers passos –amb Dolors Lamarca al front- van suposar un revulsiu important (modernització d’edificis, ambició en els objectius i voluntat de crear un servei homogeni per a tota Catalunya). La seva lamentable destitució va inaugurar una etapa que encara dura de poques idees al Departament de Cultura pel que fa a biblioteques.

Per a les biblioteques municipals probablement va ser una sort que la Diputació de Barcelona (PSC) disputés aferrissadament espai polític a la Generalitat (CiU). La seva Central de biblioteques populars (en moltes coses hereva de la xarxa de populars de la Generalitat republicana) va tenir a mitjans dels anys 80 en Nuria Ventura i en Jordi Permanyer els professionals ambiciosos i moderns que van saber crear un model de biblioteques públiques que va sintonitzar amb les necessitats de la societat catalana de llavors.

El model de biblioteca pública del que avui disfrutem (i que s’alaba com a exitós) es configura calladament a la 2a meitat dels 80 i inicis dels 90 i, un cop certificada la seva adequació, pot expandir-se (això es fa sota la direcció d’Assumpta Bailac) fins als nivells excel·lents de servei dels que avui ens felicitem.

Sens dubte en l’èxit hi intervenen les decisions dels nostres besavis de la Mancomunitat, i va ser molt important la flama mantinguda per les nostres avies durant el franquisme, però va ser la feina callada de la generació dels que avui s’estan jubilant la que va crear les realitats d’avui.

L’èxit d’avui no era previsible fa 30 anys ni hi havia cap motiu objectiu que ho fes inexorable. A banda de feina, ha estat possible perquè en el seu moment es va saber crear un model nou de biblioteca, un model alhora possible (donades les limitacions del l’entorn), necessari (que satisfeia coses que la societat demanava) i modern (és a dir, en conjunció amb les tendències modernes a nivell internacional).

No sempre cal fer models nous dels equipaments culturals; cal en moments de renovació i de canvi. No sempre són fàcils de fer; amb la sagacitat, habilitat i tenacitat no n’hi ha prou, la sort històrica pot ser qui marqui la diferència entre l´èxit i el fracàs. Un model no té perquè ser exitós només per ser nou i necessari; ha de ser encertat, sòlid i reproduïble.

Una llàstima, doncs, que entre el Col·legi i la Generalitat no hagin trobat un moment per fer un homenatge als que van saber crear un model dels rèdits dels quals vivim.

Una mica al marge però a propòsit de models. El model que he declarat exitós no estarà en els seus moments finals? La societat catalana ha canviat i (per sort) demana més: uns serveis bibliotecaris municipals que actuïn de forma coordinada a nivell de país, un pas endavant en l’adopció de serveis i documents digitals i una coordinació més gran entre les institucions públiques culturals.

P.d. La foto no és excel·lent, però és feta meva: en Jordi al darrer FESABID.

Ajuntaments i diputacions nous, confusions de competència velles

En poca estona i des de casa, amb el carnet de la meva biblioteca i de manera satisfactòria, perfecte, gràcies a eBiblio Catalunya tinc 21 dies (de fet, avui ja només 9) per llegir La buena reputación de Ignacio Martínez de Pisón. Trobareu una crònica del servei a l’article de Bernat Puigtobella al Núvol.

Poca estona després de fer el préstec, rebo un amable missatge de “l'equip de eBiblio Catalunya”, i jo em pregunto, qui me’l proporciona aquest servei. A la p. Web hi apareix el Ministerio de Educación, Cultura y Deporte, el Departament de Cultura de la Generalitat, la Diputació de Barcelona, i les Biblioteques de Barcelona. Segur que hi ha una bona explicació, però no és normal.

El servei és una iniciativa del Ministerio amb les comunitats autònomes. És del  tot raonable que el Departament de Cultura de la Generalitat vulgui implicar en el servei a les administracions locals (municipis, comarques o províncies) ja que les biblioteques són competència local, però, llavors, perquè no hi apareix la Diputació de Lleida o la xarxa de Biblioteques de l’Hospitalet? Suposo que no hi ha altra explicació que les despeses del servei per a Catalunya han estat sufragades per a Diputació de Barcelona, per una banda i per a les biblioteques d’aquesta província, i per la Generalitat de Catalunya, per una altra i per a les biblioteques de la resta de províncies.

Per motius històrico-polítics dels que seria llarg parlar, els serveis bibliotecaris municipals a Catalunya estan recolzats a vegades per una diputació provincial (la de Barcelona) i a vegades per la Generalitat. No cal dir que això no passa en altres serveis que acaben prestant-se de forma distribuïda territorialment amb base municipal. Un servei pot ser prestat per diferents administracions sempre i quan aquestes determinin quines competències assumeix cada una. En el sistema de lectura pública de Catalunya la Diputació de Barcelona ha volgut fer massa sovint de Generalitat i aquesta s’ha limitat a fer (massa sovint també) de central provincial de suport. A Catalunya hi ha sis centrals regionals de suport a les biblioteques, una de les quals és el servei de biblioteques de la Generalitat (!)

En el passat hi hem passat de puntetetes perquè els colors polítics de les diferents administracions semblava que en justificaven les ineficiències. Però els anys passen i les contradiccions no es resolen. Les ineficiències derivades de la confusió competencial son una trava a l’organització dels serveis públics municipals.

Ahir es van constituir els nous ajuntaments de Catalunya, dels que se’n derivaran les noves diputacions; ajuntaments que sembla que neixen amb ganes de fer net a mols vicis del passat. Que així sigui: que la corrupció surti dels consistoris i que hi entri la democràcia participativa. I de passada, si pot ser, a veure si desfem aquest embolic de quins serveis es presten provincialment i quins a nivell català a les biblioteques públiques (municipals).

p.d. Els préstecs interbibliotecaris, jo els demano a biblioteques de fora de la província de Barcelona, em costen zero €; si me’ls proporciones de biblioteques de la pròpia província el cost és 1,40€. No és greu, però no és gens exemplar.

Nosaltres sols?

Llegeixo l’anunci d’una jornada sobre els “Nous usos de la biblioteca pública”, i en principi me n’alegro. Mai no és un mal moment per reflexionar sobre el futur (i menys aquest 2015, declarat Any de les Biblioteques pel govern de la Generalitat). Però em sembla una llàstima que la jornada estigui organitzada només per la Diputació de Barcelona. No hi col·labora ni la Generalitat de Catalunya, ni la resta de xarxes de biblioteques públiques, ni el Col·legi ni cap Facultat de biblioteconomia.

“Nosaltres sols!” sembla ser el lema de la Diputació en aquest any del centenari de les biblioteques creades per la Mancomunitat. El model exitós crear per Ors i Rubió consistia en biblioteques distribuïdes per Catalunya però relacionades entre sí per una xarxa (la xarxa de biblioteques populars) i formant un sistema (escola + Biblioteca de Catalunya + biblioteques populars + biblioteques d’ensenyament).

Hem arribat a un estrany moment de consens en el qual les biblioteques es consideren un cas d’èxit, un exemple de bon funcionament d’equipament i serveis públics. Hi hem arribat gràcies a l’èxit individual d’algunes biblioteques? Jo diria que més aviat no.

Les biblioteques són percebudes molt positivament no perquè n’hi hagi algunes que destaquen, sinó perquè el nivell mig de totes és alt (des d’una biblioteca de facultat o campus a la d’un poble o barri). I aquest és el model: millorar el nivell mig de serveis, equipaments i prestacions de les biblioteques. Per fer-ho, reflexionar aïlladament de la resta em sembla una gran ocasió perduda.

De quan els municipis no volien biblioteques

Fa temps que les biblioteques són un equipament desitjat per un municipi. No sempre ha estat així. Hi va haver un temps en el que els municipis no volien tenir biblioteques, o –diguem-ho així- que molts altres equipaments els passaven al davant a l’hora de prioritzar les inversions municipals. Parlo dels primers anys de la democràcia restaurada, a finals dels 70 i principis dels 80. Ara les biblioteques són vistes pels municipis com un equipament de molta projecció social, modern i desitjable. El canvi ha vingut de la tossuderia de demanar-ne i de fer-les ben fetes quan se’n van poder fer.

Fa uns dies es va jubilar Núria Ventura. En tinc dos records de la Núria.

El primer i més antic és, de quan essent els dos de la Junta de l’Associació de Bibliotecàries de Catalunya  vam tenir una entrevista amb el regidor de cultura de l’Ajuntament de Barcelona. Es tractava d’intentar convèncer al regidor de la importància per la ciutat de tenir bones biblioteques públiques i d’animar a l’ajuntament a construir-les. La passió en la defensa de les biblioteques va dur al regidor a acabar l’entrevista de forma sobtada i poc amical.

El segon és de quan la Núria es fa càrrec de la direcció de la Central de biblioteques populars de la Diputació de Barcelona. Era el 1986. Es podia anar tirant o mirar de fer les coses millor, però l’esperit de la Mancomunitat de ‘fer les coses be’ havia sobreviscut el franquisme i va impregnar les primeres passes de renovació de la xarxa. Jo ho vaig viure quan la Núria, juntament amb en Jordi Permanyer, es van plantejar informatitzar les biblioteques i no pas fer-ho de qualsevol manera, sinó amb assessorament, de forma lenta però inexorable i amb un pla de conjunt.

Vista l’evolució d’altres serveis públics, no és pas clar que les biblioteques fossin predestinades a ser l’equipament públic exemplar que avui podem  posar d’exemple. Millorar les biblioteques a meitat dels 80 era un esforç titànic. Calia tenir tenacitat per convèncer als municipis que renovessin les biblioteques existents o en fessin de noves i, alhora, crear un model nou de biblioteca, un model possible i alhora renovador. El resultat avui sabem que ha estat exitós. Cal recordar que té a les bases la tossuderia i la feina ben feta.

Comparar pomes amb pomes o avaluar per millorar

En aquest bloc m’he ocupat abans de la feina excel·lent que fa la Diputació de Barcelona avaluant les seves biblioteques.

En un estudi recent (de 2011) avaluen l’ús i la satisfacció dels usuaris actius (persones amb carnet i que hi hagin anat 12 mesos abans de l’entrevista telefònica que se’ls va fer). Alguns resultats que extrec de l’informe, que, lamentablement, no troba a la xarxa, són:

• Perfil dels usuaris. Un 23% tenen entre 14 i 24 anys, un 21% entre 25 i 34 i un 27% entre 45 i 54. Un 21% són estudiants, un 11% aturats, un 9% jubilats, un 3% mestresses de casa i la resta treballadors d’algun tipus
• Ús de la biblioteca. Un 60% hi van al menys 1 vegada al mes. Un 30% de visites són de més de 3 hores, un 25% d’entre 2 i 3 h, i un 25% d’entre 1 i 2.
• Motius de la visita. Els tres usos més mencionats són fer préstec (40,5%), estudiar (22,5%) i llegir (13%).El motiu principal per anar-hi és per oci (55%), seguit de per estudiar (32%) i per motius professionals (11%). Un 40,6% dels entrevistats diu que va a la biblioteca a fer-hi alguna cosa i aprofita per endur-se documents en préstec.
• Valoració de la biblioteca. Els entrevistats donen a la biblioteca una nota que obté una mitjana de 8,1. Un 60% considera que l’horari és molt o bastant adequat i la resta que ho és poc o gens.
• El servi de préstec. És valorat amb un 8,4 (una mitjana superior a la de la biblioteca). Una mica més de la meitat dels enquestats usa el servei.
• La col·lecció. Un 70% la considera molt o bastant complerta, un 21% poc o gens. Un  82% considera fàcil o molt fàcil trobar els documents. Quasi la meitat dels entrevistats ha usat alguna vegada el catàleg i consideren que és fàcil o molt fàcil d’usar un 85% de persones.
• Ordinadors i xarxa. Més del 90% tenen ordinador a casa i el 78 entre a internet cada dia. Un 51% ha entrat a la web de la biblioteca alguna vegada, un 31% ha usat el catàleg des de fora la biblioteca alguna vegada i un 19% ha renovat préstecs o fet reserves des d’internet.

El servei de biblioteques de la Diba manté des de fa temps uns indicadors excel·lent que explota per a cada biblioteca mostrant-li les seves dades individuals i (i això és el millor) la posició de la biblioteca en cada indicador respecte a diverses biblioteques similars a l’analitzada. Així, la biblioteca de St. Joan Despí pot estar satisfeta per haver passat del 40,85% de població amb carnet el 2010 al 47,57% el 2012, però pot estar-ho més de tenir el percentatge més alt de les biblioteques del seu grup.

Les dades i indicadors s’agrupen en dos apartats: la biblioteca i el servei bibliotecari. Les dades i indicadors de la biblioteca inclouen espai, personal, col·lecció, punts de lectura, equipament, usuaris, serveis i pressupost. Les del servei bibliotecari municipal: territori i població, accessibilitat, orientació a l’usuari, ús, anàlisi de la col·lecció, anàlisi econòmica i recursos humans.

Una feina excel·lent que ho és perquè està ben executada, però –sobretot- perquè és continuada en el temps. L’avaluació té alguns escèptics i tinc algun bon company que veu en les estadístiques no gaire res més que propaganda i algun altre que les tem per simplificadores de la realitat. Les dades i els indicadors poden ser això, però no tenen aquesta intenció.

Saber què passa a la nostra biblioteca serveix per millorar, per retre comptes i pe posar en valor el que fem. Per millorar perquè només les dades són capaces de fer-nos veure les coses diferentment i allunyar-nos de les valoracions subjectives que inevitablement fem d’allò en el que estem implicats. Per retre comptes perquè és de rigor democràtic que expliquem quin ús tenen els recursos que gestionem als que paguen els impostos i taxes de les que les biblioteques treuen els recursos per funcionar. Per posar en valor el que fem (i aquesta és la funció actualment més ‘de moda) perquè en moments de crisi i retallades hem de mostrar on incideixen els serveis de la biblioteca.

L’avaluació és metodologia, però és continuïtat que ens mostri si fem més o menys (cosa que ens ha de permetre preguntar-nos perquè), és carinyo perquè ens estimem el que fem i volem millorar-ho i és voluntat de canvi perquè per no canviar no cal avaluar-se.

La feina de la xarxa de biblioteques de la Diputació de Barcelona és exemplar, com ja he dit, i útil, però li podem posar un ‘però’. Com és que les anàlisis d’ús i satisfacció no s’han estès a la resta de biblioteques municipals de Catalunya? Catalunya és un territori relativament homogeni, tenir dades de la biblioteca de Figueres al costat de la de Vic milloraria el coneixement que tenim del rendiment dels equipaments bibliotecaris. Tenir una enquesta d’ús i satisfacció a nivell de Catalunya (que pot donar les dades desagregades per províncies) hauria de ser una eina fonamental de la planificació bibliotecària. 

15è aniversari del CBUC

Avui és el 15è aniversari del CBUC. L’aniversari ‘oficial’, que és quan els estatuts del CBUC van ser publicats al DOGC. El naixement real és de bastant abans, del 1991 almenys.

El 1990 el panorama de les universitats de Catalunya era bastant diferent del d’ara. Existien la UB, la UAB i la UPC i la UPF, mentre que la UdG, la UdL i la URV estaven en procés de creació i de la UOC encara no se'n parlava. La UPF naixia de bell nou, mentre que les altres ho feien a partir de la segregació de les universitats existents fins llavors. En aquell moment hi havia quatre institucions que feien servir el mateix programari de gestió, el VTLS, i eren la UAB, la UPC, la UPF i la xarxa de biblioteques populars de la Diputació de Barcelona.

Les reunions entre aquestes quatre entitats per coordinar la implementació de VTLS van comportar que en un moment es pensés (i es volgués) fer alguna cosa més. Es va demanar a VTLS que fes un projecte en el que s’exploressin possibilitats ulteriors de col·laboració i la seva proposta va ser crear un marc d’interconnexió de catàlegs (en una 1a fase) i d’un catàleg col·lectiu, (posteriorment). Cal dir que el 1990 no existia Internet ni les possibilitats de connexió entre ordinadors que hi ha ara.

El 1991 va sortir la possibilitat de demanar un ajut econòmic a través del Departament d’Ensenyament (on llavors estaven adscrites les universitats), ajut que va ser concedit. Era un ajut al 50% entre el Ministeri d’Educació i el departament d’Universitats de la Generalitat. El projecte però, malgrat la seva aprovació, va quedar aturat uns quants anys. Un dels motius va ser perquè el Departament d’Ensenyament no sabia com conciliar la cooperació entre universitats (administració de la Generalitat) i la xarxa de biblioteques de la Diputació (administració local).

El projecte demanava diners per fer un catàleg col·lectiu i també per acabar d’automatitzar les biblioteques de les universitats llavors en curs de creació: la de Girona, la de Lleida i la Rovira i Virgili. Les universitats estaven encara en procés de formació i la infraestructura de les biblioteques depenia de la de la UB, UAB i UPC. Els diners del projecte de 1991 van ser, doncs, pel local i pel global; pel local (l’automatització de les biblioteques esmentades) i pel global (el que després va ser el CCUC).

El projecte de 1991 va fer una llarga travessia en el desert fins que va ser rescatat de l’ostracisme pel Director General d’Universitats Ramon Pla (amb la col·laboració de la Vera Pawlowsky i d’en Gabriel Ferrater, a la UPC). Aquest va resoldre els dos obstacles polítics que impedien la realització del projecte i que van suposar, per una banda, la desvinculació de les biblioteques populars del projecte (i la inclusió de la UB en el mateix) i, per una altra, la incorporació de la Biblioteca de Catalunya com a biblioteca de recerca i representant del Departament de Cultura. Ramon Pla va encarregar desenvolupar el projecte a en Joan Majó, llavors Vicerector de biblioteques a la UPC. Era el 1995 i es van fer moltes reunions tècniques per definir el CCUC. Es van fer sense tenir cap estructura de recolzament, però tenint-ne moltes ganes (tenint voluntat de ser).

Els treballs de creació del CCUC es poden seguir a l’article de l’Item (n. 17 de 1995, p. 38-58) “La creació del Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya: els treballs tècnics preparatoris” de Montserrat Espinós, Mercè Mestre i Marta Tort. El CCUC va entrar en funcionament el gener de 1996 i l’Oficina del CBUC naixia també aquell mes. Per al naixement oficial faltarien encara uns 11 mesos.

El naixement del CBUC és fruit de diverses coses, de l’oportunitat de l’amistat (de la companyonia, almenys), del moment històric... però sobretot és fill de la voluntat de fer. És fill de tenir al cap la idea de que per millorar no n’hi ha prou amb millorar casa nostra, sinó que hem de millorar l’edifici on vivim i potser (si podem) el carrer on tenim la casa. El CBUC va néixer no per ser, sinó per fer. No es volia crear un organisme més, sinó instruments que ajudessin les biblioteques a fer la seva feina millor, perquè es pensava que només unes biblioteques eficients i eficaces podien guanyar prestigi dins la institució que servien i guanyar posicions que els permetessin plantejar-se nous reptes i noves millores de servei.

Sobre les esquenes del CCUC es van anar edificant els programes que avui es fan, cooperativament, en el marc del CBUC: el préstec interbibliotecari (avui consorciat), una base de dades de sumaris, la contractació conjunta de revistes electròniques i bases de dades, els diferents repositoris (TDX, RACO, Recercat...) i el magatzem per a llibres de baix ús GEPA. A les biblioteques consorciades (les de les universitats públiques de Catalunya i de la Biblioteca de Catalunya) s’hi van voler sumar aviat altres biblioteques de fora Catalunya (com la de la UJI) o d’universitats privades de Catalunya (com la de la Universitat de Vic) o biblioteques especialitzades (com la del Centre de Lectura de Reus). Avui el CBUC coordina uns 14 programes i més de 150 entitats participen en algun dels seus programes.

I si no s’hagués creat el CBUC què hagués passat? Segurament res, però tindríem els deures per fer. Aquests dies em llegia un article de Kristiina Hormia-Poutanen, Iiris Kuusinen, Jarmo Saarti, Pentti Vattulainen, “The teaching and research environment in Finland in 2020: University and polytechnic libraries in a digital service network” (Library Management, Vol. 32 No. 8/9, 2011, pp. 599-611). Finlàndia és un país a imitar de Catalunya estant, un país que, des del punt de vista de les biblioteques, està fent els deures bé.

Què fan a Finlàndia ara mateix? Tenen un catàleg col·lectiu, un sistema coordinat de gestió automatitzada, estan desenvolupant un portal nacional per a l’accés a tots els recursos d’informació (d’arxius, biblioteques i museus), fan compres cooperatives de recursos electrònics, desenvolupen de forma coordinada els repositoris institucionals i tenen un magatzem comú per als documents impresos de baix ús.

El CBUC podria perfectament no haver existit (i a punt va estar diverses vegades de no ser creat o de desaparèixer) però el que ha fet, s’hagués hagut de fer igualment si volíem que la situació de les biblioteques universitàries, especialitzades i de recerca millorés.

I a més, ha influït en la moda del vestir, què més volem!

Democràcia,dades i biblioteques

Un comentarista de cinema, a propòsit de l’Alícia d’en Tim Burton (*), era preguntat sobre el futur del 3D i va contestar que l’evolució natural del cinema era les tres dimensions de la mateixa manera que del cinema mut s’havia passat al sonor i del blanc i negre al color.

Parlàvem de biblioteques tot dinant la Carme en Jordi i un servidor i de que l’evolució natural seria tenir més dades de les que en tenim. Més dades? No ben bé: dades més transparents. Portem un dèficit de democràcia que hem anat compensant com hem pogut. Al començament va ser fàcil: es tractava de fer. Ara cal (de)mostrar que el que s’ha fet s’usa, que és d’utilitat i que la seva gestió és eficaç.

Per fer-ho ens calen, ai las! (**), dades, però no només dades. Les són l’inici: mostren ús però no tendència ni eficàcia. Per saber si ho fem bé cal que posem les dades en relació amb altres dades i les convertim en indicadors per saber així si el préstec ens puja només perquè la població puja o perquè l’indicador document deixat per habitant puja també. Tampoc és tant difícil i és bastant divertit.

La literatura professional (internacional i nostrada) s’ha dedicat prou a aquest temes. Pels interessats pel tema es recomana l’article “Evaluación y calidad en las bibliotecas universitarias: experiencias españolas entre 1994-2006” que María Pinto, Nuria Balagué i Lluís Anglada van publicar en comandita a la Revista española de Documentación Científica, Vol 30, No 3 (2007).

En públiques, és exemplar (al meu entendre) la feina està fent la Xarxa de bp’s de la Diputació de Barcelona. Van començar fa molt de temps sota una iniciativa de la Fundació Bertelsmann que s’anomenava Programa de Análisis de Bibliotecas. Consultant RACO trobo un parell d’articles que expliquen resultats, els dos a BiD (i curiosament no a l’Item). Un del 2002, “Avaluació de la satisfacció dels usuaris de les biblioteques públiques" de Toni Feliu i Jordi Permanyer i un altre de 2005, “L’ús i la satisfacció dels usuaris de les biblioteques públiques en municipis de més de 30.000 habitants” de Ramon Arbós i Toni Feliu

La Xarxa té un Servei d’Avaluació i Qualitat que fa una magnífica feina. Em diuen que tenen feta una avaluació de la satisfacció dels usuaris amb les biblioteques de la xarxa que és del 2007 i que compara els resultats amb la que van fer el 2001. Les dades mostren un perfil de l’usuari de la bp (de la província de Barcelona) que val la pena conèixer amb més detall:

• És jove: un 28% entre 14 i 24 anys, un 30% entre 25 i 34 i un 20% entre 35 i 44
• Té el castellà com a llengua habitual (53,1%)
• Estudia en el 24,4% dels casos, està en edat laboral en el 68,6% i està jubilat en el 7%
• Te un nivell d’estudis alt en un 35,4%, mig en un 54,8 i baix en un 8,6

També donen dades les BB (Biblioteques de Bcn) que anualment reten comptes a la Comissió de lectura Pública de la ciutat de Barcelona. Enguany seria l’any de finalització del Pla de Biblioteques de la ciutat (1998-2010) i van anunciar la preparació d’un de nou per al període 2010-2020. Les BB donen dades de l’any i les donen (enhorabona!) en forma d’indicadors i mostrant l’evolució en els darrers anys. Remarco:

• M2 per 100 habitants: de 12,1 el 2000, a 18,5 el 2004 a 29,5 el 2009 (i això que no tenim encara la provincial!)
• M2 per biblioteca: de 692 el 1999 a 1006 el 2004 i 1382 el 2009
• Volums per habitant: 0,36 el 1999, 0,67 el 2004 i 1,12 el 2009
• Percentatge de població inscrita: un 13% el 2001, un 24% el 2004 i un 45,8% el 2009
• El 2009: una mica més de visitants, una mica menys de préstecs, més ús d’internet i una mica menys actes culturals.

Finalment, el Departament de Cultura de la GC va donar també dades d’ús i destacava que “les biblioteques públiques catalanes han rebut 23 milions de visites el 2009, un milió i mig més que l'any anterior”. La Generalitat dóna les dades desagregades per províncies (les 4 de tota la vida i les ‘comarques de les terres de l’Ebre’). M’ha costat una estona de baralles amb l’Excel, però em dóna que

• en visites, préstecs i m2 les biblioteques de Barcelona província són un 74% del total.
• I la resta, doncs es reparteix si fa no fa de la forma següent: 10% per les comarques gironines, 6% per les de Lleida, 7% dels de Tarragona i 3% dels de les terres de l’Ebre.

Diferents institucions i diferents maneres de donar les dades però bastanta unanimitat en l’absència de dades a les pàgines web respectives. Les institucions ens proporcionen dades, i això és un primer pas, però no ens faciliten digerir-les. La transparència en la gestió és un dels components de base de la democràcia i no hi ha transparència sense publicitat de dades completes, entenedores i que permetin la comparació. Altrament ens haurem de creure el que m’explicava un càrrec d’un servei de biblioteques autonòmic: que ens els darrers anys havíem estat inaugurant biblioteques al ritme d’una per setmana. Con en terra de meravelles, vaja, surrealista com l’Alícia de Carroll (que no la de Merimé).

(*) Decebedora pel·lícula, penso jo, malgrat saber que els admiradors d’en TB li perdonen (de moment) tots els pecats. Perdonem-els-hi també, però no em direu que no és tasca meritòria convertir l’Alícia de Carroll en una confrontació entre les forces del be (reina blanca) i les del mal (ídem vermella).

(**) Ho sento Robert.

Fer diana

Els que es dediquen la publicitat saben perfectament que molts dels recursos d’una campanya es llencen només pel fet que arriben a persones que no tenen interès objectiu en el que s’anuncia. Quan es fa una campanya publicitària es busquen els canals que ens apropin als consumidors o usuaris potencials, es busquen el públics diana.

Una manera de trobar-los és per anàlisis complexos del mercat, però una de les que a mi m’agrada més és quan la ‘diana’ es fa només en funció de la forma o del canal de l’anunci. M’explico. Hi ha unes banderoles publicitàries que encaixen perfectament amb els punys dels manillars de les motos. Són aquestes una forma perfecte per anunciar motos o tallers que les reparen.

Els punts de llibre són uns canals perfecte per anunciar coses. Si són punts de llibre és que s’han donat quan es compra o deixa un llibre i s’han donat a algú a qui, en principi, estarà interessat en els llibres, la lectura, els espectacles, la cultura... Perquè doncs no aprofitar més aquests retalls rectangulars en els que hi anotem les dates de retorn d’un llibre?

La publicitat no és dolenta. A mi no em molesta que em donin un punt de llibre que parli de llibres o d’actes culturals quan en compro o me n’enduc en préstec un. Potser em molestaria si el tema del punt de llibre fos d’una temàtica molt allunyada de la que em porta a una llibreria o a una biblioteca. I si a les biblioteques fem propaganda cultural, no estem allargant l’ombra de la nostra missió? O no podem per aquest sistema enfortir aliances amb altres agents del municipi o de la institució a la que treballem?

Això dels punts de llibre amb ‘propaganda’ les biblioteques de la UPC ho van començar a fer els anys 90 i crec que no ho han deixat de fer des de llavors. Ara més recentment veig que ho fan les Biblioteques de Barcelona (i en menor intensitat dels de la Diputació de Bcn). Les BB fan molt bé algunes coses perquè tenen clar (penso jo) que les biblioteques, a més tenir finalitats pròpies, han i poden ser instruments de realització de les finalitats d’altres serveis del municipi. Un exemple és el bloc que fan per recolzar els espectacles del Grec.

p.e. Les biblioteques i els bibliotecaris continuen però essent el que sempre han estat. En la meva vida d’usuari m’han cridat l’atenció manta vegades per parlar a la biblioteca. La darrera, avui, quan tot triant discs hem començat una xerrada amb una família amiga. La teníem (discretament), al costat del taulell de préstec de la biblioteca, la part menys necessitada de soroll de la biblio. Això de la biblioteca com a espai de socialització i com a tercer espai hi ha que no ho veiem pas igual.

Ara fa 20 anys, VTLS era notícia a les biblioteques de la DiBa

Si us llegiu la ressenya de Winesburg, Ohio de Sherwood Anderson que se’n fa a “de casa al club” us en vindran (com a mi) ganes de llegir-lo. Comprar-lo o endur-se’l en préstec pot dependre de les capacitats adquisitives de cada u i també de les facilitats que donem des de les biblioteques per trobar-lo i usar-lo.

La cerca d’exemplars disponibles a les biblioteques de la xarxa de la Diputació de Barcelona s’ha fet difícil: aquest setmana canviaven l’eina de gestió. El programari usat fins ara –el VTLS- estava essent substituït per un de nou i que trobareu en funcionament clicant aquí.

A un article de BiD (Vint-i-cinc anys d’automatització de biblioteques a Catalunya) he intentat explicar algunes raons de perquè la introducció de VTLS per part de la DiBa va ser una fita per la història de les biblioteques de Catalunya. Si del 1979 al 1989 la major part dels esforços de les grans biblioteques i xarxes (la Caixa, la UB, la UPC, la Generalitat, el col·legi d’Arquitectes) es van dedicar a fer programari propi, del 1989 al 1999 la major part dels esforços es van poder dedicar a automatitzar. La clau? La decisió d’usar un sistema comercial dels que usaven a nivell internacional les biblioteques.

Decisió no pas fàcil llavors (ja que la ‘moda’ era fer-se’n un de programa) que la xarxa de biblioteques de la Diputació ja havia pres abans usant un programa comercial local: el MDUP. Aquest, nascut amb el nom de MBUP al si de la UPC (llavors UPB), assolia prou bons resultats en l’àrea de catalogació i era dels pocs que permetia enregistrar les dades amb tota la complexitat del CATMARC. Els dos, MDUP i VTLS, havien estat incubats en èpoques similars en dues universitats politècniques: la de Barcelona (ara de Catalunya) i la de Virginia.

Ara ja no és així, però fa uns 10 anys tots els programaris de gestió de biblioteques havien sortit de la confecció en algun moment d’un programa de gestió per una biblioteca i de la seva posterior comercialització. Perquè alguns van sobreviure (com VTLS) i altres no (com l’esmentat MDUP, però com el PALS o Libertas o Amicus), aquesta és ja una altra història.

Al meu entendre, l’adopció de programes comercials que les biblioteques de Catalunya van prendre després de la decisió de les de la DiBa (copiant-la o recolzant-s’hi) van permetre reconduir esforços i recursos fins llavors dedicats a fer programes per posar-los al que tocava: automatitzar documents. Avui la feina no està encara del tot acabada (jo calculo que queden per catalogar un milió i mig de llibres a les biblioteques de l’església i mig més a biblioteques diverses i disperses), però deu-n’hi-do de la feina feta.

La decisió de les biblioteques de Catalunya d’optar ràpidament per un programari comercial i més o menys pel mateix ha tingut dues grans crítiques:

• Que hom podria desenvolupar programari propi i,
• Que, ja que es comprava programari comercial, es podria comprar de diferents marques.

Segur que es podia haver fet diferent, però, vistos els resultats, no es devia pas fer malament. Les biblioteques a nivell internacional han fet el mateix (o les catalanes el mateix que les altres) i, sobretot, altres sectors que tenim tant a prop (els arxius i els museus) no han pas destacat en res insistint en la programació pròpia degut a les seves necessitats específiques.

Deu anys després de la decisió que comentem les principals biblioteques de

Catalunya eren modernes gràcies en bona part a aquella decisió. L’automatització era un fet (podies saber quina biblioteca tenia un llibre i endur-te’l en préstec de forma ràpida) i la feina tècnic larvada en el procés d’automatitzar havia creat equips de gestió convincents que s’havia guanyat la credibilitat que donava a les institucions credibilitat per invertir en nous edificis. No és tota la història, però és una part de la història.

Una altra part de la història (que continua no essent completa) és que l’automatització feta així, de forma conjunta, ha facilitat la cooperació fins als graus actuals que, no essent encara suficients, no són tampoc despreciables. La dispersió en l’ús de programaris, alhora que és una riquesa a nivell internacional, dificulta que a petita escala es creïn les xarxes de localitzar informació (els catàlegs col·lectius) i els sistemes d’accedir-hi (els acords de préstec interbibliotecari) que els usuaris necessitem.

La història continuaria essent incompleta (però una mica menys) si hi afegim que darrera de tot això hi va haver la decisió de la Generalitat de promoure el CATMARC com a registre d’enregistrament i intercanvi de dades. Perquè el CATMARC llavors i no l’USMARC o l’IBERMARC o un format propi?

No em veig amb cor d’explicar-la avui, que he fet cas al meu amic Pep, i la música de Ryuxi Sakamoto que escolto des de Spotify m’estova les ganes de treballar i de començar el Winesburg, Ohio que (malgrat hauria d'estalviar) em vaig acabar comprant a La Tralla.

Les biblioteques de la Diputació de Barcelona 2001-06

Les xifres tenen la virtut de no poder ser contradites. Poden agradar més o menys, poden corres-pondre’s de forma propera o allunyada a les nostres intuïcions, poden corroborar en major o menor grau els nostres desitjos, però hem de partir de les dades. És per això que les valoracions qualitatives d’una cosa (potser les més definitives) les hem de basar en les quantitatives. En aquest país d’indisciplinats, les dades quantitatives han viscut (viuen?) una època de descrèdit, però per molt que el que al final compti sigui la satisfacció de l’usuari, aquesta es fonamenta en una realitat a la que ens podem aproximar per les mesures quantitatives.

Fa no gaire vaig rebre l’Anuari [de la] Xarxa de Biblioteques municipals de la Diputació de Barcelona 2001-2006 Són 60 p. i un CD que expliquen:

• L’estructura i el funcionament de la Xarxa (les biblioteques, els serveis tècnics, els bibliobusos i el cas del Consorci de Biblioteques de Bcn). Podeu veure aquí els objectius de la Xarxa per al període (p. 8) i les l´nies d’actuació del servei de biblioteques (p. 15).
• L’oferta bibliotecària: els servies, els equipaments (els edificis nous i els trasllats i ampliacions) i les col·leccions. Es relacionen aquí les biblioteques que havien treballat en conveni amb la Generalitat i que en el període mencionat han quedat adscrites a la Xarxa.
• Les activitats desenvolupades per la xarxa per fomentar la lectura
• Les dades globals de la Xarxa dividides entre dades d’estructura i dades de servei (tot i que les dades de recursos econòmics i humans s’han de buscar abans, a les p. 10-12).
• Les activitats realitzades de projecció exterior.

Jo sóc un admirador del sistema de gestió de dades de la Xarxa de la DiBa. El programa Cercle de comparació intermunicipal (derivat d’un programa d’avaluació de biblioteques de la Fundació Bertelsman) és exemplar. Dit això sorprèn torbar les dades del període sens cap elaboració que permeti analitzar el període. Sorprèn encara més perquè no es tracta en aquest cas de cap manera d’amagar resultats poc positius. Jo tenia la idea de que el període de grans increments de la Xarxa va ser la dècada dels 90, però no és aixó. Del 2001 al 2006

• Els metres quadrats de biblioteca passen de 105.240 a 159.303 (un increment del 33,94)
• Mentre la població atesa passa de 4.246.734 a 4.863.253 (un increment del 12,68%), els usuaris inscrits passen de 711.903 a 1.545.357 (i incrementen un 53,93%), les visites de 9.080.399 a 14.514.645 (un 37,44% d’increment) i els préstecs de 5.673.962 a 10.589.570 (un increment del 46,42%)
• El personal passa de 663 a ser 1.002 (un 33,83% d’increment), la col·lecció de 3.633.419 a 5.939.887 (38,83% d’increment)
• Els diners destinats a compres de materials bibliogràfics passen de ser 3.600.783 a ser 5.799.000 (un 37,91%), els destinats a programa informàtic incrementen un 67,37% (el 2006 eren de 975.346€), els de comunicacions informàtiques incrementen un 21,88% (el 2006 eren de 1.532.701, considerablement més que els destinats a informàtica pròpiament dita) i el total de diners del funcionament de la xarxa passa de quasi 11M€ (10.847.880€, per ser exactes) a quasi 20M€ (19.845.270€), un increment aquest del 45,34%

Al marge del creixement net, l’evolució d’alguns indicadors ens proporciona molta informació:

• Els metres quadrats de biblioteca per població atesa han passat de ser 0,025 per habitant a 0,032, incrementant per sobre l’increment de població del període; però, com que els usuaris han augmentat, les m2 per usuari actiu han disminuït (han passat de 0,15 a 0,10) La incidència de les biblioteques de la Xarxa ha millorat molt, però. El 2001 de cada 6 clients potencials (població atesa) 1 era usuari; el 2006 de cada 3 un és usuari actiu.
• Els documents per usuari potencial han augmentat (han passat de 0,86 per persona a 1,22 per persona), però, i degut de nou a l’augment dels usuaris, els documents per usuaris actius han baixat (van ser 5,10 el 2001 i eren 3,84 el 2006)
• Les visites per ciutadà públic potencial van passar de 2,14 el 2001 a 2,98 el 2006 (però si fem la relació amb usuaris l’indicador passa de 12,76 visites / usuari a 9,39). La relació documents deixats amb els documents de la col·lcció millora ( de 1,56 el 2001 a 1,78 el 2006). L’indicador préstec / població atesa millora (de 1,34 a 2,18) iels préstec per usuari quasi es mantenen (7,97 el 2001 i 6,85 el 2006)
• El pressupost dedicat a compres de documents ha passat de 0,85€ per habitant a 1,19€ i la despesa total de 2,55€ per habitant a 4,08€/habitant.

Les dades mostren, doncs, creixements importants en nombres absoluts (tant en recursos com en serveis) que queden lleugerament pal·liats quan es posen en relació amb el nombre de persones servides o amb el d’usuaris reals. L’augment de la població (degut a circumstàncies econòmiques) és de prop del 13%, però el d’usuaris (només atribuïble a la millora del serveix i de la consideració de les biblioteques per la societat) és del 54%.

De manera més breu, passo a fer unes consideracions qualitatives sobre el període:

• Em sembla positiu l’objectiu de la xarxa de centrar les seves activitats en el foment de la lectura. Se’n podrien fer d’altres (l’alfabetització informacional, per exemple), però ja no aquelles ‘modernors’ de fer de la biblioteca pública ‘el centre d’informació de l’activitat municipal’ que s’ha demostrat estèrils.
• Em sembla positiva la preocupació de la Xarxa pels temes organitzatius, però crec que cal reconèixer que el seu creixement ha superat el que els teòrics de la gestió en diuen l’abast del comandament. Massa biblioteques per una sola organització. Massa jerarquia i massa poca competència. A més, aplicat a les biblioteques de Barcelona, innecessari. Les Diputacions estan per donar serveis als municipis que no se’ls poden crear, no per tutelar xarxes grans i madures que haurien de fer el seu camí elles soles (és maco tenir els nens a casa, però signe d’immaduresa –de pares i de fills- que encara hi siguin a partir de determinada edat).
• Em semblen positius però insuficients els esforços fet en informatització i recursos informatius digitals. Les biblioteques poden i han de ser llocs des d’on accedir a Internet, però per ser-ho calen més connexions a la xarxa. Les iniciatives de digitalització no són rellevants i no s’han fet en col·laboració amb ningú. La informació electrònica és quasi absent de la Xarxa.