I els bibliotecaris van matar la biblioteca

En el món material i finit on vivim les lleis que el governen són poques. Per això sempre he pensat que el que passa a un àmbit ha d’estar regulat per les mateixes forces que determinen el que passa als altres. No de la mateixa manera, però sí de forma aproximada.

Per això el magnífic article de Mar Galtés (Vanguardia de 22.09.13) “I els financers van matar el Donut" m’ha fet pensar en les biblioteques.

Galtés descriu les dificultat per les que passa Panrico, empresa que va créixer a l’empara de l’èxit d’un dels seus productes: el Donut. Galtés escriu: “Què és  el que ha portat a Panrico al fons de l’abisme? Diversos experts coincideixen que ha estat la confluència [de 3 factors], un canvi d’hàbits de consum, una gestió basada en criteris estrictament financers (fins i tot d’esquena al consumidor) i una estructura industrial poc flexible que no s’ha pogut transformar.”

Llegint-ho he pensat si d’aquí uns anys no hi haurà un periodista que pugui escriure un article titulat “I els bibliotecaris van matar la biblioteca” on s’expliqui que les biblioteques viuen unes dificultats grans que les fa estar a punt de desaparèixer. El periodista continuaria:  “Què és  el que ha portat a les biblioteques al fons de l’abisme? Diversos experts coincideixen que ha estat la confluència [de 3 factors], un canvi d’hàbits de consum, una gestió basada en criteris estrictament bibliotecaris (fins i tot d’esquena a l’usuari) i una estructura industrial poc flexible que no s’ha pogut transformar.”

Vivim en una societat que està experimentant un canvi profund, canvi que fa que trontollin les organitzacions i productes més ben establerts. Les biblioteques s’hi inclouen. Han viscut 150 anys en els quals la societat les valorava i volia, però això no és garantia de supervivència futura. Com al Donut, la confluència de tres factors les pot portar a l’abisme.

Un canvi d’hàbits de consum

Quin? El que es deriva de la transformació de l’accés a la lectura a partir de la digitalització de la informació. El canvi aquí no és l’aparent (llegir en un lector en comptes de fer-ho en un document imprès), sinó que la informació digital trenca les limitacions de les dificultats del seu accés. Les biblioteques han estat organitzacions de gran utilitat social que han tingut (i tenen) per funció la de pal·liar les dificultats d’accés a la informació. La informació en format digital tendeix a expandir el seu accés fins a extrems insospitats (vegeu les conseqüències de l’accés obert) i a fer innecessàries les organitzacions que ens el proporcionaven (les biblioteques). Podeu veure aquesta idea desenvolupada a l’article de David W. Lewis, “From Stacks to theWeb: the Transformation of Academic Library Collecting”, a: College and research libràries, vol 74 (2013) 2, 159-177.

Una gestió basada en criteris estrictament bibliotecaris (fins i tot d’esquena a l’usuari)

Els que piloten les institucions són els que en poden decidir el canvi de rumb. Els bibliotecaris, com qualsevol altra professió, som els que hem anat determinant cap on desenvolupar i evolucionar les biblioteques i els seus serveis. No som els únics que determinarem si les biblioteques tenen futur, però som influents. En el passat recent vam ser els primers d’aprofitar els avantatges de la tecnologia per millorar els nostres serveis, però els canvis de la digitalització són més profunds que els produïts per l’automatització de biblioteques. Els valors  professionals del passat poden continuar servint si som capaços de redefinir-los en profunditat. Ja no som organitzadors de documents sinó facilitadors del seu ús. Un dibuix del bibliotecari agitador cultural amb més feina fora la biblioteca que a dins el podeu veure a “El decàleg de Carme Fenoll: els deu principis queguien el dia a dia de la seva gestió”, que publica Núvol: el digital de la cultura (22.09.13)

Una estructura industrial poc flexible que no s’ha pogut transformar

Moltes organitzacions sòlidament enfonsades han caigut a l’abisme llastrades per estructures creades en el passat –útils llavors, massa pesades avui- de les que no s’han sabut desfer o que no han sabut transformar. En el meu imaginari, l’Editorial Bruguera. La primera del país durant molt de temps (codi 01 de l’ISBN!) que malgrat les vendes dels seus llibres i revistes  arrossegava el llast d’una infraestructura d’impressió que generava pèrdues cada vegada que imprimia alguna cosa.  Les biblioteques tenim uns processos que, vistes les possibilitats tecnològiques, són moltes vegades redundants i ineficients (vegeu, per exemple, el nombre de vegades que es cataloga el mateix llibre). Ens ho explicava aquesta setmana John Helmer, en el curs organitzat pel CBUC: “Radical collaboration”. La solució segons Helmer és més cooperació. Una cooperació ‘vertical ‘ (i gran) al voltant d’un objectiu específic (com HathiTrust o WEST:Western Regional Storage Trust) i, alhora, una cooperació horitzontal (d’abast territorial petit) però amb diversos programes d’actuacions (com la que fan els consorcis Orbis CascadeAliance o el CBUC).

Recordem que, veient la seva diversitat, força i esplendor, els dinosaures estaven convençuts que serien els darrers animals a desaparèixer de la faç de la terra. 

Todas las obras a ofertar deberán estar en lengua castellana

El préstamo de libros electrónicos a través de bibliotecas públicas ha sido motivo de controversia reciente en los Estados Unidos de Norte América debido a que algunas grandes editoriales han impuesto condiciones consideradas muy restrictivas por las bibliotecas o incluso se han negado a vender libros electrónicos para evitar así cualquier medida de préstamo en bibliotecas públicas.  Cristóbal Urbano publicó en Blok de BiD un interesante post con el título de De Andrew Carnegie a OverDrive, Amazon y… ¿algo más? Bibliotecapública y préstamo de libros digitales en Estados Unidos donde sitúa este tema actual desde una interesante perspectiva histórica.

Las posturas maximalistas y proteccionistas de la industria editorial suscitan inevitablemente una reacción contraria de querer igualar las condiciones de venta de los libros digitales a los impresos. Las dos formas no son equiparables ya que la fisicidad del libro impreso impone unas restricciones inevitables que limitan el uso del libro impreso a un usuario a la vez y lo someten a un desgaste que obliga a su reemplazo al cabo de cierto uso. Un grupo de trabajo intersectorial del Reino Unido ha preparado unas recomendaciones para un servicio de préstamo digital en las bibliotecas públicas que resume muy bien Carme Fenoll en otro post de Blok de BiD, Políticas de préstamo digital en las bibliotecas públicas: el caso deInglaterra.

La dificultad y la necesidad de encontrar un sistema que permita a las bibliotecas comprar libros e- para dejarlos en préstamo y que sea compatible con la industria editorial hace muy interesante la iniciativa de la Subdirección General de Coordinación Bibliotecaria de convocar un concurso para la Adquisición de licencias de uso de libros electrónicos (e-books) para supréstamo a través de las Bibliotecas Públicas, así como la implantación de unsistema de gestión informática.

Creo que la iniciativa es digna de aplauso por lo que significa de querer que las bibliotecas no dejen de ofrecer un tipo de lectura que cada vez será más popular y que tiene ventajas innegables. El concurso sale por un importe total de 1.705.785,12 € (sin IVA) y se divide en 7 lotes temáticos más otro para audiolibros. Los ofertantes deberán ofrecer obras con licencia de uso para al menos 12 meses, es decir que –simplificando- se podrán adquirir o bien o pocos libros para muchos usuarios, o muchos libros para un solo usuario a la vez, o una mezcla de las dos opciones.  El concurso tiene mucho de experimental ya que no hay precedente que permita suponer qué ofertas harán las editoriales o los agregadores. Quizá se hubiera sido mejor convocar un concurso inicial que permitiera analizar la respuesta del mercado y, a partir de esta, hacer una convocatoria más precisa y mejorada. Veremos, por ejemplo, qué ofertas reciben los lotes 6 y 7 para libros infantiles de ficción y conocimiento.

Otro aspecto que resulta interesante del concurso es que se realiza para todas las bibliotecas públicas españolas. Creo no equivocarme diciendo que el Ministerio no ha realizado en el pasado reciente compras directas de libros para bibliotecas sino que ha dejado que sean las mismas bibliotecas las que lo hagan. La disruptividad de lo digital está abriendo nuevas modalidades de hacer las cosas. En las universidades, la llegada de las revistas digitales a finales del siglo pasado supuso una modalidad nueva de compra (las adquisiciones cooperativas) y la aparición de nuevos agentes (los consorcios de bibliotecas). En Holanda, la adaptación a las nuevas posibilidades de la información electrónica ha supuesto una redistribución de competencias entre estado, regiones y municipios para los servicios bibliotecarios.

Esta nueva realidad, junto con las sorpresas que puedan presentar las ofertas que reciba el concurso, hace del mismo una experiencia que debería formularse en un marco de cooperación y consenso y que deberá ser seguida con interés por la profesión.

Más sorprendente y difícil de justificar me parece la cláusula 2.1.1 que dice: “Con carácter general, todas las obras a ofertar, salvo las que forman parte del Lote 5 “Idiomas”, deberán estar en lengua castellana”. Es decir, el Estado podrá sufragar con dinero de todos libros de autoayuda –que son usados por una minoría de la población española- o novelas de ciencia ficción – que son preferidas por otra digna minoría- pero no podrán leer en catalán el despertar sexual del protagonista de la última novela de John Irving con una bibliotecaria ni tampoco en catalán La trama matrimonial que teje Jeffrey Eugenides en su último libro.

Esta exclusión a priori de algunas minorías del resultado del concurso es, en este caso, especialmente ridícula ya que es perfectamente posible que un ofertante hubiera podido ofrecer un número determinado de accesos a una obra dada independientemente de la lengua en la que los lectores hubieran decidido leerla.

Primer la teca, després la moral

El passat 12 de març la Fundació Jaume Bofill va organitzar una taula rodona sota el títol “Innovació i lectura: com arribar a nous lectors?”.  L’acte va servir per presentar el llibre d’Aurora Rincón Bonet Competències lectores i èxit escolar

Ara la Fundació posa a disposició de qui no hi pogués assistir un resum de l’acte en vídeo

on es poden seguir les principals argumentacions d’Aurora Rincón, Carme Fenoll, Mariona Trabal i de mi mateix.

No parlo de la intervenció d’Aurora Rincón perquè del seu llibre el vaig comentar en aquest Bloc. Val la pena escoltar les paraules de Carme Fenoll. Sortint del discurs tradicional bibliotecari diu que el món de la creació literària està conformat pel triangle autors / editors / llibreters i que el rol de les biblioteques –que estan al mig d’aquest triangle- és el de recolzar la seva existència. Recomana crear complicitats biblioteca-autors (fent que els autors literaris apadrinin biblioteques), biblioteca-editorials (fent que els gustos dels lectors de les biblioteques els ajudi a definir les seves col·leccions) i biblioteques-llibreters (maridant el circuit préstec – compra de llibres). Interessant l’afirmació de Mariona Trabal sobre que el que cal fer és millorar la consideració social de la lectura.

Jo vaig argumentar que cal objectivar els beneficis de la lectura, tal com, de fet, està fent la Fundació amb el seu programa LECXIT que estableix una equació que indica que èxit lector,  èxit escolar i èxit social es correlacionen.

La veritat és que de la humanitat sorprenen dues coses: la immensa capacitat de generar conflictes a tots els àmbits (entre grups, dins els grups, entre individus...), per una banda, i la també immensa capacitat que ha tingut al llarg de la història de trobar solucions imaginatives que permetin superar els conflictes. Deixant a banda els patiments creat per aquesta dialèctica, els humans no solament hem estat capaços de créixer numèricament dins l’ecosistema, sinó de fer-ho incrementant alhora les nostres relacions amb els altres.

Els individus humans hem passat de relacionar-nos amb uns quants congèneres i sempre els mateixos –quan vivíem en clans- a fer-ho avui amb multitud de persones diferents, en diferents àmbits i geografies i a través de diferents mitjans. La capacitat socialitzadora dels humans és sorprenent. Curiosament, no crec que en tinguem consciència.

La imatge que tenim de nosaltres mateixos és la de ser llops per als altres homes (Hobbes) o la de que els interessos materials i egoistes passen per davant els altruistes (“primer la teca, després la moral”, en frase de Brecht). Però els estudis actuals de la psicobiologia ens mostren uns humans més col·laboratius i preocupats pels demés que la imatge tòpica que tenim de nosaltres mateixos. Hem de reconstruir la imatge antropològica que tenim de la humanitat com a espècie (estic convençut que ho farem en un futur proper).

I la lectura, què hi pinta aquí? Som el que som perquè hem estat capaços de trobar solucions que ens han permès passar de viure en parella a viure en clans, després en tribus, en regnes, en estats i viure avui en una societat global i interconnectada. Cada pas augmentant en nostre nivell de socialització suposa un increment exponencial de la complexitat i diversitat del nostre entorn i per a gestionar aquesta complexitat necessitem dues coses: tenir una catàleg de solucions diferents per a un mateix conflicte i un empatia ben desenvolupada que ens permeti sentir el que senten els altres.

Hi ha qui pot trobar solucions als conflictes de forma espontània i qui pot ser empàtic de forma innata. Però les dues coses s’eduquen. La cultura és una caixa de solucions i la lectura una sala de gimnàstica on exercitar l’empatia. 

Necessari però encara no suficient: Trobada de responsables de les Biblioteques Públiques de Catalunya

Dijous passat es va celebrar una trobada de responsables de les Biblioteques Públiques de Catalunya. Es recuperava així una vella tradició (estroncada farà uns 20 anys) per la qual la BC acollia una trobada de bibliotecaris de biblioteques populars abans de Nadal. Vaig tenir la sort de ser-hi i vaig sentir que era una ocasió especial i un dia històric i voldria explicar-ho.

Al llarg de tota la meva vida laboral he sentir dir que el conjunt de les biblioteques populars (o públiques, o municipals) formaven part d’un sistema, però la realitat ho negava reiteradament. S’han fet dues lleis de biblioteques, un reglament de la lectura pública, decrets d’unificació de carnets... però el fet és que les biblioteques populars no formen un sistema, ni ofereixen un servei unitari a la població de Catalunya. El conjunt de biblioteques públiques de Catalunya és un sistema en la forma més que en la pràctica. No tenen ni instruments, ni praxis, ni serveis comuns.

Des d’un dels seients de l’espai teatral que habitualment ocupa La Perla (amb un ‘Luces de Bohemia’ que no s’hauria de perdre ningú), i veient la sala plena de  de bibliotecaris agermanats ja vaig sentir que els responsables de les biblioteques públiques de Catalunya se senten un sistema i volen que hi hagi un sistema.

Era, doncs, una trobada necessària. Un encert de la nova Cap del servei de biblioteques Carme Fenoll que, amb un acte tan senzill com convocar una reunió conjunta, i amb la resposta massiva de la gent anant-hi,  han mostrat que més enllà de les lleis, decrets i estructures organitzatives, els responsables del servei el perceben com un tot.

Abans havia estat així? Jo crec que no. Cal recordar que el Servei de Biblioteques va intentar, en el moment de restabliment de la Generalitat, establir un únic servei per a totes les biblioteques de Catalunya. La destitució de Dolors Lamarca com a Cap del Servei va impedir veure com hagués evolucionat aquella empenta. Des de llavors el Servei ha fet dues coses: no fent o fent a cop de decret.

En la major part de la seva existència, el Servei de Biblioteques s’ha acontentat en existir, actuant com si les xarxes territorials existents més les biblioteques provincials funcionessin com un tot, sense que res en la realitat ho permetés observar. En algunes ocasions (per exemple, més recentment), el Servei ha actuat a cop de decret, volent forçar la realitat amb serveis que es promulgaven com a nacionals des d’anuncis televisius, però que no es traslladaven a la realitat.

Ara si tenim un sistema català? No, encara no. L’acte del passat dia 8 va demostrar-se ser un acte necessari, un acte que mostra que, més enllà dels desencontres entre administracions, els responsables del servei es reconeixen com pertanyents a una unitat. Era un acte necessari, però ha estat encara insuficient. Ho raonaré més endavant.

El conseller Ferran Mascarell, el director general Jordi Cabré i la cap de servei Carme Fenoll van fer un seguit d’afirmacions definidores de la política bibliotecària del Departament. Intentaré transcriure les que em semblen més importants:

• Les biblioteques són un indicador de l’estat de benestar cultural d’un país. Són també una 1a garantia d’igualtat d’oportunitats i, sovint, la1a porta d’entrada d’un estranger al nostre país.
• La biblioteca és un equipament cultural proactiu que reclama participació al seu usuari (a diferència de la resta o majoria d’equipaments culturals que a l’usuari només li demanen atenció i no participació)
• El sistema bibliotecari de Catalunya ha de ser únic, però no ha de ser uniforme, ni centralitzat, ni unificat. Coordinat sí, amb un únic carnet i amb un únic catàleg col·lectiu de biblioteques municipals. La seva actuació ha de ser per mancomunació (de serveis, de recursos, d’equips humans...), respectant la idiosincràsia de cada u.
• Hi ha d’haver més col·laboració entre totes les administracions que mantenen biblioteques. Hi ha d’haver grups de treball per col·laborar i fer les coses entre tots.  
• El mapa actual de biblioteques i els estàndards en que es basa no són un objectiu en si mateix. Mapa i estàndards s’han de reajustar a la realitat del país i la seva aplicació s’ha de flexibilitzar.   
• La biblioteca del futur serà un lloc de trobada de persones. L’espai físic es mantindrà i es mantindrà com una garantia de contacte entre persones humanes. Les biblioteques seran llocs on autoformar-se, on socialitzar-se, on créixer a nivell personal.
• La biblioteca pública té però un problema de visibilització. No està al centre de la vida cultural del país. Els responsables polítics no saben veure el paper de la b en la societat actual, i els bibliotecaris no saben mostrar la importància de les b per a la societat actual.
• Les biblioteques tenen un important paper en el futur: en l’educació permanent, per donar cohesió social i oportunitats a tothom, per fer una societat més sabia i amb més valors i per fomentar la democràcia.

La trobada ve ser un èxit. Jo la valoro  com una fita històrica en el que hauria de ser un inici d’un pla de treball que conduís a organitzar la totalitat de recursos de biblioteques populars en un tot, en un sistema. L’èxit de l’acte i la seva oportunitat , no han d’amagar però la seva insuficiència. 

Vegem els elements negatius de la situació:

• L’acte (aquest inici) es produeix no a l’inici d’una legislatura sinó dos anys després. En circumstàncies normals això voldria dir que tens dos anys per fer coses però aquesta legislatura s'ha acabat i ara cal esperar la formació d’un nou govern. Ja hem perdut dues oportunitats en les que hi ha hagut el mateix partit al govern del departament de Cultura (el PSC amb el 1r tripartit i CiU a l’actual legislatura). A la 3a anirà la vençuda?
• Hi ha un discurs encertat, però jo no se veure plans concrets per arribar on es vol anar. Unificar xarxes en un tot coherent necessita més que bones paraules, necessitat d’una visió orgànica (organitzativa) de repartiment de competències, necessita l’estructuració de serves i necessita idees noves (com, per exemple, donar més autonomia a xarxes reals de grans municipis com Barcelona, l’Hospitalet o Terrassa).
• El moviment és important, però el moviment pel moviment i la crida a la bona fe no són suficients. El govern ha d’articular amb realitats concretes la crida a fer un sistema únic però no unificat, coordinat però no dirigit, complementari i no duplicat.

És un bon començament, un començament necessari, però encara no suficient.