Un glop de cervesa (i d’aire fresc!)

Un glop de cervesa

El primer glop de cervesa: tertúlies sobre societat ibiblioteques, és una idea que han posat en funcionament Fidel Bellmunt, Ferran Burguillos, Maite Comalat i Eulàlia Espinàs, que fa uns anys van compartir responsabilitats a la Junta del COBDC i ara volen organitzar més o menys cada mes una tertúlia al voltant d'un tema relacionat amb el món de la informació i la documentació.

La forma que pren la idea és: un convidat preferiblement extern a la professió fa una exposició o reflexió breu (no més de 15 minuts) un tema determinat, i a partir d'aquí que s'inicia la tertúlia entre els assistents (un màxim de 30). Entre mitges una cervesa i un sopar informal,

El passat 10 de desembre es va celebrar la 1a. Èxit total de públic (és a dir 30 persones i llista d’espera)  en un local agradable: MoMa (c. Riego, 25, Barcelona) , amb Les Biblioteques i el Bé Comú com a tema i la Marina Garcés com a persona que va centrar el debat

Les biblioteques i el bé comú

La Marina Garcés va iniciar la seva exposició afirmant que les biblioteques no són només un bé comú pel conjunt recursos que custodien, són alhora un lloc comú. Això les fa socialment desitjables.

Va exposar la reflexió que la vida social discorre cada vegada mes entre llocs propis (casa nostra, els llocs que podem comprar temporalment... llocs caracteritzats per la pertinença i que tenen a veure amb la mercantilització) i no llocs (com les carreteres, els supermercats, els mitjans públics de transport; són espais de circulació i de trànsit, que no generen vincles ni experiències. Alhora hi ha els llocs comuns, llocs que no passen ni per la pertinença ni per la propietat, llocs que creen però experiència compartida; llocs on les vivències generen vincles. Les biblioteques són llocs comuns, o un arxipèlag de llocs comuns (*)

A Garcés, això li provoquem tres reflexions:

• La lectura. Podem dir que “La lectura és l’espai produït per la practica d’un lloc", però ara mateix la lectura està en moment de redefinició i canvi. La pregunta és, quin sentit té la lectura avui? Tot i que vivim un moment d’extrems, no hem de tenir ni nostàlgia del passat, ni acontententar-nos amb falses promeses del futurisme utòpic. Cal pensar què vol dir llegir avui i veure com es reubica la biblioteca aquí. 
• La saturació. En el món de saturació en que vivim, la creació d'espais no saturats és important. Cal interrompre la saturació i crear llocs “on deixin de passar coses contínuament”, un lloc que creï un buit que pugui reomplir-se. Les biblioteques poden ser –com un bon professor- un mur de contenció que permeti crear espais on créixer amb llibertat, on respirar i moure's lliurement. La lectura seria aquí un espai obert a l'imprevist.
• La participació. S’està desplaçament el model de la participació cap a la implicació i el compromís. Estem massa acostumats a anar allà on se'ns convoca, i l'èxit dels llocs és la quantitat de persones que hi va. S'ha creat un patró on la quantitat és la qualitat. Alhora s'estan creant espais nous i diferents on aquest patró no val. Cal repensar les organitzacions existents, potser caduques en forma però no en fons (seria el cas de la biblioteca); s’ha de donar la possibilitat de repensar els llocs per convertir-los en aptes per a noves praxis.

La tertúlia

Les intervencions de la gent es van centrar molt més en la participació dels usuaris que en el valor dels espais.

Algunes idees sobre els espais van ser:

• Les praxis culturals tendeixen a generar experiències i les biblioteques haurien de fer-ho també. La biblioteca justament és l'espai que permet crear altres espais.
• Diferents usuaris tenen diferents necessitats, particularment els joves usen les biblioteques de forma diferent i aquestes s’han de dissenyar pensant en tots els usuaris. Calen molts espais dins el mateix espai, calen molts usos diferents i simultanis dins el mateix espai.
• La biblioteca produeix de forma automàtica el procés de dessaturació al·ludit per Garcés (a la biblioteca hi vas a buscar el que no està previst). La gent, de les biblioteques el que vol és l'espai, la lectura te la pots emportar a casa (prioritzar la tecnologia és un error).
• Molts espais urbans s'estan desertificant de vida social degut a tancament de petit comerç i si la biblioteca ha de ser un espai comú, ha d'estudiar-se on s'ubiquen per tal de fer-les en llocs adequats, no on hi ha espais lliures.

Es varen citar diferents experiències de disseny de biblioteques amb la participació d’usuaris (Dresden, Birmingham, ...), de participació dels mateixos en el seu govern (a la BNF a França), o en el disseny d’un servei (a la biblioteca de Manlleu els llibres per a joves els trien els joves).

Algunes idees sobre la participació

• Per justificar l’existència de la biblioteca hem estat massa centrats en el  manteniment d’indicadors i ens hem oblidat d’observar l’usuari per fer biblioteques com ell volia.
• He educat als usuaris per a que puguin participar?
• Què ha de ser aquesta participació? En una experiència d'observació dels hàbits d'ús de la biblioteca els lectors van dit que participarien en la producció de serveis però no participar en el funcionament administratiu. La crisi no està afavorint la cogestió per tal que siguin els usuaris els qui administrin la misèria que quedi de l'estat del benestar? No hi ha d'haver només participació de l’usuari en la gestió, sinó apropiació de la biblioteca per part de l’usuari. Si la participació es estalvi, no val.
• Els bibliotecaris considerem les biblioteques com a espais propis i no confiem en l'usuari. Els acceptaríem l'opinió? Els acceptaríem, per exemple, les matèries que posessin ells al catàleg?
• Hi ha una tendència de retornar el bé públic a tothom, però hi ha plantejaments del comú que són anti-públics. Cal evitar que la comunitat mes forta s'apropiï del comú. El comú es el lloc on hi te un lloc el que no té lloc enlloc.

Els espais professionals de reflexió

Aquesta primera sessió del glop de cervesa ha estat un èxit innegable, i els glops que vindran ho seran també. Ho seran perquè a la gent ens agrada compartir sensacions, opinions i moments amb altres. Les professions es fan del pensament estructurat i ortodox de les aules i els escrits professionals, i també de les vivències personals i de les idees noves que descobrim xerrant amb altres.

Els espais de reflexió i intercanvi professionals a Catalunya s’han desertificat en els darrers anys. El Col·legi ha deixat de ser un llocs professionals de trobada i reflexió, el Consell de Biblioteques –concebut com un fòrum professional- ni és professional ni es reuneix i les biblioteques han (hem) creat espais de debat per organitzacions o tipus de biblioteques amb escassa o nul·la connexió (**).

(*) A la literatura professional aquest concepte el trobareu més sota la denominació de tercers espais o tercers llocs, un concepte proposat pel sociòleg Ray Oldenburg el 1989 que ha trobat una important acollida entre els bibliotecaris. La biblioteca com a 3rt espai seria generador de confiança social, un bé comú.

(**) Amb excepcions: l’Aula Rubió de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació o la Comissió Assessora de Catalogació de la Biblioteca de Catalunya (del que jo conec).  

La biblioteca inexistent

Italo Calvino, a El Cavaller inexistent (un llibre meravellós), ens explica la vida d’un soldat  obsessionat per l’honor cavalleresc el capteniment del qual seria inobjectable si no fos que... no existeix. Al pas que anem, la biblioteca pública i provincial de Barcelona, la del Born, viurà, com el cavaller de Calvino,  obsessionada per ser sense aconseguir existir.

El passat 18.04, El País publicava l’article de Blanca Cia: “El Estado no destinani un euro a la biblioteca provincial de Barcelona” un article del que recomano lectura sencera i del que se’n dedueix que la biblioteca no avançarà gens aquest any 2013 degut a la manca de consignació pressupostària per par del Ministeri de Cultura de qui depèn el pagament de les obres. Segons l’article, el Ministeri al·legaria diverses raons per no avançar ne la biblioteca (desavinences entre Generalitat i Ajuntament), però en la no realització de la biblioteca hi influiria també que l’equip de govern actual de l’ajuntament no creu en el projecte.

La veritat és la situació de reducció de recursos públics fa contemplar amb escepticisme la idea de veure aviat la biblioteca construïda i en funcionament. Al cost de construcció (40M €) s’hi ha de sumar els de manteniment. Aquests els ha de posar íntegrament la Generalitat i suposarien incrementar el pressupost del Departament de Cultura en un moment en que aquest està en retrocés. En quant? Jo calculo que el cost anual de la biblioteca no pot ser inferior als 6M € anuals, tot i que, quan ho he demanat als responsables no n’he tret més que respostes vagues.

És més que evident que el Ministeri no té cap interès en aquesta biblioteca. Això pot ser degut a la disminució general de recursos púbics, a les ganes de no invertir en una Catalunya que vol exercir ‘el dret a decidir’ o als motius tècnics que el Ministeri al·ludeix. La construcció de la biblioteca provincial a Barcelona (la que quasi totes les capitals de província tenen) porta però 40 anys o més de retard i en tot aquest temps, a les poques ganes del Ministeri s’hi ha sumat el tacticisme de l’Ajuntament i la indiferència de la Generalitat.

L’ajuntament de Barcelona va estar molt poc o gens interessat en les biblioteques fins l’aprovació del seu pla de biblioteques el 1998. Abans, la reclamació al Ministeri de Cultura de la construcció  de la biblioteca provincial havia estat tova o poc creïble. A partir del pla, l’Ajuntament va impulsar un procés de reforma de biblioteques existents i, sobre tot, la construcció de noves biblioteques. Les biblioteques de Barcelona són avui un exemple del que han de ser les biblioteques públiques i un dels puntals més sòlids que tenim per mostrar a la ciutadania les molts coses que els pot aportar tenir biblioteques.

La Biblioteca provincial era una peça clau del Pla inicial, però ho ha anat estat  cada vegada menys a mesura que el Pla es desenvolupava. Per gestionar les biblioteques de Barcelona, ajuntament i diputació van decidir la creació del consorci de biblioteques de la ciutat de Barcelona (una iniciativa que caldria repetir a més d’un lloc). Si el convenciment e la ciutat en la biblioteca hagués estat consistent, calia haver incorporat al Departament de Cultura al consorci per tal d’incorporar-hi també l’entitat gestora de la biblioteca provincial.

No es pot dir tampoc que la Generalitat hagi compensat les vacil·lacions de l’Ajuntament amb fermesa. La seva posició ha estat tradicionalment la de contemplar quina acabava essent la localització final de la biblioteca (ubicada per l’Ajuntament a la Pl. de les Glòries i al Maremagnum abans d’emplaçar-la al Born) i la d’aprovar un pla funcional anodí que no està a l’alçada d’un equipament de la importància i cost del previst ara a l’aparcament de l’estació de França.

Pel  que fa al departament de Cultura, el problema de fons probablement estigui en que almenys durant 20 anys no ha sabut ben be què fer de les biblioteques provincials, és a dir com integrar-les en la resta de biblioteques públiques del sistema. La integració dels seus catàlegs en els de la resta de biblioteques públiques és un clar encert, però es troba encara a l’inici de camí de l’estructuració del sistema de biblioteques populars. Aquesta estructuració, durant molts anys, ha estat terreny de batalla política entre CIU (Generalitat) i PSC (Diputació de Barcelona). Quan els equilibris han canviat (amb PSC a Cultura, o amb CIU a la Diputació) ens hem trobat amb una absència d’idees sobre com construir aquest sistema que ha de ser una unitat de servei amb biblioteques estretament lligades a les ciutats que serveixen.

La pregunta de rerefons és, l’hem de fer ara, la biblioteca pública i provincial de Barcelona? L’11 de juliol vaig publicar al País Una biblioteca para Barcelona on recolzava la idea de Dolors Lamarca de fer de la Biblioteca de Catalunya, la “Biblioteca Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya”, és a dir d’ampliar la biblioteca i obrir-la a la ciutat.

A Copenhaguen ho han fet així i no els ha anat gens malament (vegeu la foto). 

És hora de tornar a mirar lluny

Aquests darrers anys la planificació estratègica ha caigut en un cert descrèdit. Per una banda, els canvis eren molts, a tots els nivells i en tots els casos grans i sovint, disruptius. Per una altra –i això potser no es té sovint en compte- els recursos per fer coses eren grans i hom es podia permetre el luxe d’emprendre accions sense comptar amb limitacions ii sense la necessitat de comptar amb aliats. Hem viscut anys en els que tot (o moltes coses) eren possibles, en bona part perquè hi havia recursos per fer-les possibles.

Els anys que vindran seran de recursos escassos. Les possibilitats de fer es veuran molt disminuïdes per uns recursos que s’han reduït. En aquest nou context (el ‘new normal’) el pensament estratègic tornarà a prendre importància. Caldrà analitzar molt bé quin és l’escenari de les nostres accions (què cal fer / què és possible fer), quines accions poden posar en valor els serveis bibliotecaris, quines són les nostres possibilitats de fer i amb quins aliats podem comptar.

Les biblioteques catalanes en general han sabut treure profit d’un parell de dècades en que hi ha hagut recursos públics per modernitzar-les i en les que –i això potser és encara més fonamental- les accions de modernització han estat ben dirigides. Algun dia algú hauria de sumar el metres quadrats de noves biblioteques construïdes a Catalunya durant les dues darreres dècades. Han estat a més, biblioteques noves o reformades amb visió de futur i preparades per la substitució del paper pel digital, pel canvi de funció que ens caldrà fer els propers 10 anys: passar de biblioteques que posaven a disposició de la gent documents que a la gent li costava tenir a biblioteques que ofereixen a la gent un espai i uns serveis que els permetin relacionar-se millor amb el món a través d’una utilització refinada, intensiva i sàvia dels documents i de la informació.

Es fa difícil pensar que, en aquests moments de recessió, el canvi de rol de les biblioteques vingui acompanyat de molts recursos per fer invents. No hi haurà diners per fer les biblioteques no fetes fins ara (la provincial de Barcelona, per exemple), no hi haurà segones oportunitats per repetir experiments fallits, no hi haurà opcions per fer allò que no cobreixi clares necessitats socials. Els bibliotecaris tenim per davant uns anys difícils i la professió, a nivell internacional, s’hi està posicionant a partir de tres eixos: abraçar sense dubtes les noves possibilitats d’un món en el que la informació serà bàsicament digital, mostrar que els serveis que ofereixen les biblioteques contribueixen a complir les finalitats que té la institució que les sustenta (posar en valor els nostres serveis) i cooperar més

En els darrers mesos s’han pogut veure presentacions de la visió estratègica de diferents institucions bibliotecàries del país, cosa que fa pensar que, des de  diferents llocs es torna a veure la necessitat de reflexionar sobre el passat i el present per mirar més lluny; per tornar-ho a fer com quan els recursos eren més escassos i l’activitat menys frenètica

Passem revista.

La Biblioteca de Catalunya ha preparat el seu contracte programa per al període2013-16.

El document és breu i val la pena clavar-hi una ullada. Defineix els objectius estratègics, indicadors i compromisos de la Biblioteca de Catalunya per al període 2013-16. Els objectius són clars i estructurats en 6 eixos: 

• Tres en el paradigma de l’imprès: Promoure la Biblioteca com el centre cultural de referència especialitzat en la promoció i difusió del patrimoni escrit, musical, sonor, audiovisual, gràfic i editorial, Identificar i completar el patrimoni bibliogràfic i documental de Catalunya i Posar al dia i a l’abast de tothom el patrimoni bibliogràfic i documental de Catalunya preservat. 
• Tres en l’àmbit del digital: Oferir al món una porta d’accés als continguts digitals patrimonials catalans, Promoure la participació dels ciutadans i agents del patrimoni a través dels continguts digitals i, Consolidar d'un sistema de preservació digital nacional. Ni massa, ni massa poc. Una planificació estratègica centrada en els objectius propis de la biblioteca que no defuig de plantejar-se’n de nous.

Reflexió estratègica d’Assumpta Bailac el passat 9 de novembre al Centre de Lectura de Reus en el marc d’unes que tenien per finalitat la de debatre la funció de les biblioteques i els diferents àmbits bibliotecaris. No puc enllaçar a la presentació de l’Assumpta i és una llàstima. La seva conferència (Oportunitats i amenaces de la biblioteca pública catalana) destil·la l’experiència acumulada a la gerència de serveis de les biblioteques municipals de la Diputació de Barcelona, a la direcció general de Cooperació Cultural del Departament de Cultura i a la gerència de Biblioteques del Consorci de Biblioteques de Barcelona. 

L’Assumpta formula com a principals objectius de les biblioteques en aquests temps de canvi aquests tres: 

• L’increment dels hàbits lectors, 
• L’equitat en l’accés a la informació i al coneixement, 
• La contribució a la cohesió social. 

I els camins que indica que cal seguir són:

• La cooperació institucional i amb altres agents, a diferents nivells territorials i àmbits diversos
• La posada en valor de la biblioteca pública, amb l’accent en la seva dimensió social i educativa
• L’aposta per la dimensió digital de la biblioteca
• La re orientació de les competències professionals dels equips i explorar noves fórmules de gestió de determinats serveis

Exposició del programa d’actuacions en matèria de biblioteques públiques de Carme Fenoll, el passat 22 de novembre a les 13es Jornades Catalanes d’Informació i Documentació. Carme Fenoll es va incorporar ara fa uns mesos al Departament de Cultura com a cap del Servei de biblioteques i en poc temps ha sabut crear unes expectatives de canvique crec que són compartides i vistes amb il·lusió per la majoria de professionalsde les biblioteques municipals. La convocatòria anticipada d’eleccions no ha permès (a parer meu) que les moltes mesures iniciades en aquest període hagin quallat en un pla suficientment reposat. 

Els objectius que es planteja el Departament en aquesta nova etapa són ambiciosos: 

• Promoure la coordinació interadministrativa per tal de fer efectiu un veritable Sistema Únic Bibliotecari, 
• Actualitzar els sistemes de suport i cooperació a les biblioteques, i 
• Evitar la duplicitat de recursos, serveis i accions promocionals de les biblioteques. 

I de forma concreta dos objectius clars, necessaris i assolibles: unificació dels catàlegs de lectura pública i sistema català de préstec interbibliotecari.

Finalment -cronològicament parlant-  la presentació a la Facultat de BiD de la visió estratègica de les biblioteques del CBUC sobre les coses fetes fins ara i el canvi tecnològic que volen fer en els propers anys. El bon resum que en fa en Tomàs Baiget m’estalvia fer-lo a mi.

En la Jubilació de Dolors Lamarca

Divendres passat es va jubilar la Dolors Lamarca. La Dolors ha estat una persona molt important per la nostra professió, important com ho han estat Rosa Ricart, Montserrat Roca o Carme Mayol. Importants totes les citades no només pel que han fet, sinó sobretot pel que han deixat fet. El nostre present s’ha beneficiat del que molta gent ha fet abans que nosaltres, però algunes persones han resultat clau per la influència de les seves aportacions.

La Dolors va fer aportacions essencials en tres moments de la seva vida laboral: quan va ser la Cap del Servei de biblioteques de la Generalitat, en els primers anys de la direcció de la biblioteca de la Universitat de Barcelona i més recentment com a directora de la Biblioteca de Catalunya.

La Dolors va ser la primera Cap del Servei de Biblioteques en una Generalitat restaurada. Era el 1979 i es tenia poca experiència de govern. Van ser uns anys difícils (recordem que el cop d’estat d’en Tejero va ser el febrer de 1981) en els que hi havia més il·lusió que recursos. Era però més important mai encertar la direcció o direccions amb les que calia començar a avançar.

Les primeres passes de la política de biblioteques –donades per la Dolors- van ser per modernitzar, per crear un servei nacional i per crear infraestructures. Les biblioteques populars havien resistit bastant be el franquisme adherint-se al model de la Generalitat republicana. Havien passat però molts anys i calia fer biblioteques noves i fer-les més populars, allunyades ja del rigor noucentista amb que es va crear la xarxa. Va ser així amb les primeres que va poder fer la Generalitat (i recordo la 1a: Can Sumarro, avui en procés de reformes).

La segona passa en la bona direcció va ser la de fer (o voler fer) un servei de biblioteques populars o municipals a nivell de Catalunya . Queda això reflectit a la Llei de biblioteques de 1981  i en la praxi organitzativa de serveis territorials de suport. Va ser segurament una llàstima l’esperit poc nacional del PSC, que llavors governava la Diputació de Barcelona, que va abandonar la gestió de la Biblioteca de Catalunya amb moltes reticències i va oposar-se a la integració de les biblioteques de la seva xarxa a la de la Generalitat.

Creació d’infraestructura, en darrer lloc, amb l’Institut Català de Bibliografia. Aquest estava encarregat de l’elaboració de la bibliografia nacional (una tasca fonamental segons l’agenda internacional de llavors feta per la IFLA), però va tenir un paper fonamental en la traducció i adopció de normativa de catalogació (ISBD, AACR2 i CatMARC) i en la confecció de programari de gestió de catàlegs. Cap d’aquestes dues coses haguessin assolits els resultats que van tenir sense el recolzament de la Dolors.

  

Quan la Dolors Lamarca va assumir la direcció de la biblioteca de la UB, el que entenem avui per ‘biblioteca de la UB’ era la biblioteca general de Plaça Universitat. La direcció de biblioteques (ni a la UB ni a cap universitat espanyola) s’ocupava de les biblioteques de facultat o de departament. Aquestes feien la seva vida deixades de la ma de Deu i amb uns nivells de serveis clarament mediocres tret de les comptadíssimes excepcions de la biblioteca de Física i Química de la UB i la d’Arquitectura de la UPC.

El més revolucionari de llavors –difícil de valorar des dels ulls d’ara- va ser considerar que la direcció de biblioteques incloïa la totalitat de les biblioteques de la universitat i començar a actuar en conseqüència. Les biblioteques universitàries espanyoles són el que són (i passen amb molt bona nota l’examen del que s’ha fet en aquests darrers 30 anys) gràcies a aquest posicionament clar. Pot semblar-nos evident  d’avui estant, però això mateix encara no és una realitat a Itàlia i no ho ha estat a França fins fa poc.

La idea que totes les biblioteques de la universitat fossin una ‘unitat funcional’ va trobar acollida en alguns col·legues d’altres universitats d’Espanya en el difícil període de reorganització de les universitats que va tenir lloc els anys 80 (recordem que la llei de reforma de la universitat, LRU, és de 1983). La Llei no disposava res que permetés reformar el principal mal de les biblioteques de la universitat, la seva dispersió, i això va general un moviment professional que va culminar amb la creació de Rebiun. Rebiun va gestar-se com a xarxa cooperativa agafant el bon model de les cooperatives angleses i del PICA holandès. Rebiun va proporcional una ideologia de reforma bibliotecària (tots els fons bibliotecaris d’una universitat es constituïen en una unitat funcional) i va crear infraestructures de suport per a les biblioteques de la xarxa (préstec interbibliotecari i la possibilitat de catalogar per còpia a través d’un catàleg col·lectiu).

Les tasques de modernització de Dolors Lamarca a la UB van passar per la creació de nous edificis de biblioteca de facultat que recollien els fons de biblioteques departamentals, la creació de serveis tècnics i una estructura de gestió feta pels caps de les biblioteques i per l’automatització del catàleg de la biblioteca, tasca aquesta que la Dolors ja va trobar iniciada.

Dolors Lamarca ha escrit poc, però les seves principals aportacions a la direcció de la BC les va expressar a l’article «La Biblioteca de Catalunya en el sistema bibliotecari de Catalunya». Deia allà: “Fins fa uns anys, accés significava que els usuaris podien visitar les instal·lacions de la biblioteca, situada normalment a la capital del país, o utilitzar costosos serveis de préstec interbibliotecari. Avui, accés significa obtenir els continguts per la xarxa, des de qualsevol punt del món.”

L’entrada de les biblioteques nacionals en el món digital no ha estat fàcil. La  Biblioteca de Catalunya, sota la seva direcció, ha abraçat sense vacil·lacions les oportunitats de tenir la informació digitalitzada per tal d’oferir-la a qui la pot necessitar amb unes possibilitats d’accés que es veuen molt incrementades. Segurament l’acte més valent i decisiu va ser l’acord de la BC amb Google llibres gràcies al qual s’estan digitalitzant un bon nombre de llibres de la biblioteca i d’altres quatre biblioteques patrimonials de Catalunya. Una altra vegada la decisió de fer-ho ens pot semblar obvia avui, però no ho era quan es va prendre, ni tampoc no va ser, podem dir-ho ara, fàcil.

Amb la idea de donar accés als fons de la BC a través de la xarxa, la Biblioteca de Catalunya va participar des del primer dia a Europeana i deu ser gràcies a això que el català és una llengua europea (a Europeana, almenys)

Cal sumar aquí l’arxiu de la web de Catalunya que es fa amb Padicat, la digitalització de col·leccions completes de revistes que ja no es publiquen feta amb ARCA, la participació en iniciatives cooperatives de digitalització com TDX, MDC i RACO.

Probablement els molts anys de feina de Dolors Lamarca es mereixin més ratlles però en aquestes he intentat ressenyar el més substancial del seu llegat. Crec que és innegable. Els que he destacat ho he fet des de la perspectiva subjectiva que inevitablement tinc per haver estat en aquestes batalles i també des de la subjectivitat de l’agraïment i afecte que li tinc i des d’aquí li declaro.

El panorama de les biblioteques de Catalunya mostrades a la Junta d’Eblida

EBLIDA és l’associació europea d’associacions d’arxivers, bibliotecaris i documentalistes. Hi ha 33 països

europeus que tenen alguna biblioteca o associació com a membre d’Eblida.

En el meu record, Eblida es va crear per defensar els interessos de les biblioteques respecte la legislació de la CE en propietat intel·lectual. Eblida continua ocupant-se d’això amb una mica més d’amplitud ja que promou l’accés obert, la digitalització de continguts culturals, la formació professional i l’aprenentatge al llarg de la vida.

El seu president, Gerald Leitner, ho explicava divendres passat a Barcelona davant una reduïda audiència als que convidava a llegir el Pla d’acció 2009-10 de l’associació.

La Junta d’Eblida es reuneix unes dues vegades l’any i entenc que ho fa rotatòriament., Aquests vegada va ser a Barcelona i algú va tenir la bona pensada (o potser és una pràctica habitual de l’associació) de presentar als membres de la Junta un panorama resumit de la situació bibliotecària a Catalunya. La tria la va fer el COBDC que se suposa va seleccionar el millor per ensenyar. Com ens van veure a Junta d’Eblida? Què els vam explicar?

• El servei de biblioteques de la Generalitat va fer una relació de les principals activitats de les biblioteques de Catalunya.
• La xarxa de biblioteques municipals de la Diputació de Barcelona va explicar el seu programa d’alfabetització digital, amb el que volen reforçar el seu lligam amb gent que ha perdut la feina.
• La Biblioteca de Catalunya va parlar del seu compromis amb la digitalització de la cultura, compromís reforçt en el Pla estratègic 2009-2012 i va explicar les bases i assoliments del programa PADICAT per arxivar pàgines web catalanes.
• El CBUC va fer 5 cèntims del magatzem cooperatiu de documents de baix ús GEPA.
• Tres biblioteques universitàries van explicar un aspecte en el que havien excel·lit. La UAB va explicar el seu sistema de gestió de la qualitat basat en la ISO 901. La UPC l’accent que posen en l’ús i aplicació de noves tecnologies als serveis de biblioteca. Així queda palès en el seu actual pla estratègic Aprèn que busca com com integrar la biblioteca en vida quotidiana dels estudiants, com oferir més facilitats i serveis gràcies a tecnologia i com fer de la tecnologia una part de la marca ‘biblioteca’. La UPF que des de 2003 trebala amb un model integrat de biblioteca (el CRAI) que incorpora a aquesta els serveis tradicionals de biblioteca, servis informàtics, d’informació i de multimèdia.
• La Facultat de BiD de la UB va explicar els elements clau del nou programa de grau adaptat a Bologna
• L’Institut Cartogràfic, en representació de les biblioteques especialitzades, va explicar les seves activitats en digitalització de mapes i què fa per posar-los a la xarxa.

Com ho veia jo des de la barrera?

La mort de Franco va comportar una lenta organització democràtica de l’estat als seus diferents nivells i la reorganització sota la democràcia de les biblioteques va anar-hi darrera. Això va passar de mica en mica: els primers ajuntaments democràtics són d’ara fa 30 anys i també el primer govern no provisional de la Generalitat, el 1981 la Biblioteca de Catalunya (dependent llavors de la Diputació de Barcelona) passava a formar part d’un consorci amb la Generalitat qui en va acabar assumint la gestió, la llei d’autonomia de les universitats que va permetre reorganitzar les seves biblioteques és del 1983 i la major part de les entitats públiques que mantenen biblioteques van ser creades en la dècada dels 80.

¿Tothom ha fet els deures després d’aquests 25 o 30 anys que les institucions catalanes, qui més qui menys, han tingut per arreglar el pati corresponent? Jo penso que no per igual:

• Passen amb nota les biblioteques universitàries i la de Catalunya.
• Aprovarien i amb algunes mencions d’excel·lència les biblioteques públiques si no fos per l’enorme confusió competencial (municipis, consells comarcals, diputacions i generalitat) en la que, per motius polítics i no funcionals, estan sumides.
• Algú hauria de recordar que tenim encara una part més que considerable de llibres (majoritàriament a biblioteques eclesiàstiques) sense catalogar.
• La situació d’absència de biblioteques que es puguin anomenar així als centres d’ensenyament és clamorosa i no digna d’un país que espera ser una de les locomotores regionals d’Europa.
• Respecte les biblioteques especialitzades, n’hi ha algunes que destaquen, però són menys de les que caldria. Qui, per exemple, sabria destacar una biblioteca exemplar entre les algunes de les que mantenen els departaments de la Generalitat?

Fa 25 o 30 anys escoltaves amb atenció el que les institucions deien que volien fer amb les seves biblioteques i te les creies. Ara, després d’un cert temps, hi ha poques excuses per justificar que algunes situacions estiguin poc millor de com estaven quan vam començar a tenir els instruments de millorar les coses.

p.d. A la foto, panorama de la Plana de Vic.

3 sobre Google Llibres

En menys d’un mes, tres notícies sobre Google Books, una de Catalunya de finals de juliol, una de França de principis d’agost i una dels EUA d’ara fa uns dies.

1. La Biblioteca de Catalunya informa que 35.000 llibres del seu fons ja estan disponibles a Internet a través de Google Books / Google Llibres (que ja té cercador en català).

En la roda de premsa el conseller Tresserras inscriu la iniciativa en “l’aposta decidida per la digitalització com a factor de modernització de la cultura catalana” i cita com altres iniciatives de digitalització de la cultura catalana “l’Anella Digital, la visita virtual del MNAC o el web patrimoni.gencat.cat”. La directora de la BC, Dolors Lamarca, cita les iniciatives digitals de la Biblioteca: ARCA, RACO i Padicat. És previst que Google arribi a digitalitzar en els pròxims anys uns 100.000 llibres del fons de la Biblioteca de Catalunya. La nota de premsa no esmenta que l’acord entre Google i la BC va estar a punt de no signar-se degut al posicionament contrari dels responsables de la Conselleria de Cultura de l’anterior legislatura.

2. A una entrevista al diari La Tribune, el director general adjunt de la Biblioteca Nacional de França, Denis Bruckmann, afirmava que “la Bibliothèque nationale de France (BNF) no exclou sumar-se al projecte de Google per digitalitzar llibres, degut al cost elevat de l’operació”. Les negociacions en curs podrien concloure d’aquí uns mesos però val la pena recordar que l’any 2005, quan Google va fer públic el seu projecte de digitalitzacio de llibres, el llavors president de la BNF, Jean-Noël Jeanneney, va encapçalar un moviment europeu de resistència a la inciativa ‘nord-americana’ (de la qual n’ha sortit Europeana). [J-N. Jeanneney va escriure també un llibre anti Google Books: “Google desafía a Europa: el mito del conocimiento universal”; València: Universitat de València, 2007161 p.]. El 2008, la BNF havia anunciat el seu programa de digitalització (300.000 obres en 3 anys). El canvi d’estratègia permetria a la BNF assolir els seus objectius en menys temps i costos. La secretaria d'Estat de la Prospective et du Développement de l'économie numérique, Nathalie Kosciusko-Morizet, ha precisat que això passa ara perquè és ara que "s’està estructurant el mercat del llibre digital”.

3. A El País de 22 d’agost hi trobem la noticia d’un front comú (Microsoft, Amazon i Yahoo!) per evitar la digitalització de Google. L’octubre del 2008 Google havia arribat a un acord amb associacions d’editors i d’autors per vendre llibres en format digital llibres que en la seva versió impresa no estaven disponibles al mercat. Recordem que Google té dos tipus d’acords: un amb biblioteques i un amb editors. A través dels acords amb biblioteques digitalitza llibres lliures de drets d’autor; normalment doncs, llibres amb molts anys a sobre i, per tant, de relatiu poc interès. A través dels acords amb editorials, Google Books inclou continguts de llibres actualment al mercat, però en aquest cas no ofereix el contingut sencer sinó només d’alguna part de l’obra; des de Google Llibres els internautes poden anar a la pàgina web de l’editorial o la d’una llibreria en línia i comprar el llibre vist de forma parcial. L’acció de Google se centra en un nombre molt important de llibres impresos subjectes encara a drets de propietat intel·lectual (és a dir, relativament actuals), però no disponibles al mercat degut a que les editorials que els van editar no consideren convenient o rendible tornar-los a editar.

Aquestes novetats de Google Llibres em desperten algunes consideracions que faig a continuació:

1. Els assoliments de digitalització de Googe no haurien estat possibles sense avenços molt importants en la mecànica de digitalització. Al costat del seu famós algoritme de cerca i la intel·ligent utilització de la informàtica distribuïda, Google ha sabut innovar en la mecanització del procés de digitalitzar. Sovint els avenços en una tecnologia més nova arrosseguen avenços també en la tecnologia més vella que volen suplantar. Així la informació l’increment d’informació disponible gràcies als ordinadors ha impulsat millores molt importants en les tecnologies d’impressió.
2. Tenir accés a desenes de milers de llibres impresos a partir de les seves còpies digitals és fantàstic, però, té gran efecte sobre la gent? L’Ignasi me’n canta meravelles del que troba a la xarxa gràcies a Google Llibres, però l’Ignasi és un especialista en els segles XVII, XVIII i XIX. Deixant a banda els especialistes, els llibres d’autors d’abans del S. XX, els sabríem llegir ara en còpies digitals de les seves edicions contemporànies? El gran públic, ¿no necessitarem sempre una edició contemporània (en redactat, forma i presentació) i, per tant, no usarem obres recreades en lloc de les velles exemptes de drets?
3. Jo crec que Google vol fer amb els llibres el que ha fet amb els mapes i ser el referent (= la 1a opció de cerca) per la majoria d’operacions que es facin a la xarxa sobre llibres. Ara ja no posem a la xarxa un mapa fet per nosaltres indicant a la gent com venir a la nostra feina, referenciem a la gent a través de Google Maps. Els serveis d’informació i comercials (de venda de cases o d’informació del tràfic) es donen sobre Google Maps i no amb eines pròpies. Quan Google Llibres tingui els continguts (totals o parcials) de tots els llibres que s’han editat al món en qualsevol època, ¿no serà llavors Google Books el lloc web des d’on començar la compra d’un llibre que volem o la localització de la biblioteca que ens el pot deixar?

Les normes internacionals de catalogació a Catalunya

El març passat la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la UB organitzava un Seminari Aula J. Rubió de la Facultat dedicat a la catalogació.

Ara la revista BiD de la Facultat dedica el darrer número al tema. Els articles de catalogació són:

1. Descripció i accés en el segle XXI / Roy Tennant
2. Estat actual de la normativa catalogràfica. Primera part: l'escenari internacional / Assumpció Estivill Rius
3. El camí que han de seguir les regles franceses de catalogació: quines conseqüències tindran les diferents possibilitats d'evolució? / Françoise Leresche
4. Canvi de format i de sistema: noves prestacions en la catalogació cooperativa / Marta Tort Pascual, Joana Roig Equey, Elisabet Teixidó Cassà
5. La catalogació en l'EEES: de projecte pilot a la posada en marxa / Ana B. Ríos Hilario
6. LibraryThing: la catalogació a l'abast de tothom / Ferran Moreno Lanza

La meva aportació al monogràfic de BiD porta el títol de “Les normes internacionals de catalogació a Catalunya” i diu així:

La utilització de normes internacionals a Catalunya segurament l'hem de remuntar a l'obra de Jordi Rubió i Balaguer i la seva adaptació de la CDU per a les biblioteques catalanes.1 I segurament en aquest antecedent hi podrem trobar les contradiccions o vacil·lacions que ha tingut la biblioteconomia catalana a l'hora d'usar normativa internacional. L'adaptació era això, una adaptació i no una traducció, i ho era de la normativa internacional i no de l'americana (la Dewey en aquest cas).

La represa de la normativa internacional té lloc el 1961 quan s'elaboren el que es coneix com a Principis de París, aprovats a la International Conference on Cataloguing Principles. El resultat no va ser immediat, però va derivar el 1967 en unes normes de catalogació que havien de ser angloamericanes, però que van tenir dues versions, l'anglesa i la nord-americana. L'escissió angloamericana va restaurar-se el 1978 amb la 2a edició de les Anglo-American Cataloguing Rules (AACR). Mentrestant la International Federation of Library Associations and Institutions (IFLA) creava i promovia les normes de descripció bibliogràfica ISBD (International Standard Bibliographic Description) la primera de les quals (per a monografies) apareixia el 1971.

Aquests anys (finals dels 60 i els 70) és quan comencen a usar-se ordinadors per a tasques bibliotecàries i documentals. De l'automatització de registres bibliogràfics, en va sortir un format d'enregistrament de dades: el format MARC. Va ser més que res una família de formats amb diferències derivades en part (només en part) de les diferències en les normes de catalogació. Val la pena observar que el tractament informatitzat de dades bibliogràfiques per a la confecció de (primer) bibliografies i (després) de bases de dades no va generar en canvi cap norma o família de normes de descripció o anàlisi de continguts. Els productes documentals van preferir trobar solucions d'aplicabilitat pràctica que fer-ne de conjuntes i així, per exemple, l'ISI va resoldre el problema de tenir diferents formes del nom d'un autor usant només la inicial del nom en lloc d'elaborar normativa per triar la forma més apropiada.

Com podien les biblioteques catalanes adaptar o adoptar la normativa internacional generada aquests anys crucials de finals dels 60 i dels 70? No podien o només podien fer-ho malament. Per usar normes internacionals cal estar en els circuits internacionals, i les biblioteques catalanes no hi estaven. Per ser-hi calia (i cal) tenir algú, per exemple, la biblioteca nacional o l'associació professional, que participi en els processos deliberatius i creadors de la normativa. Ni una cosa ni l'altra.

La concepció franquista de l'estat i de les biblioteques havia reclòs la Biblioteca de Catalunya (BC) en el paper d'una biblioteca "provincial", funció de la qual no sortiria fins a la dècada dels 90. La patrimonialització per part d'alguns funcionaris de la representació professional a escala internacional va ser un dels motius que va impulsar la creació de l'Associació de Bibliotecàries de Catalunya.

Els anys 80 van ser els de la (re)organització de les biblioteques de Catalunya. Van ser-ho en l'àmbit de les biblioteques populars (de bell nou pel que feia a les de la Generalitat i reorganitzant-les per a les pertanyents a la xarxa de la província de Barcelona) i de les universitàries. Des de la Generalitat es van impulsar polítiques modernes de modernització (les dues coses no són sinònims), moltes protagonitzades per l'Institut Català de Bibliografia (ICB).

L'ICB tenia per missió la confecció de la bibliografia nacional de Catalunya i per fer-ho va adoptar des de 1981 les ISBD, les AACR2 i els encapçalaments de la Library of Congress. Adopció de normes internacionals quan n'hi havia —ISBD— o de les normes internacionals de facto per als altres casos. També va preparar el CATMARC, una adaptació de l'UKMARC que se'n distingia molt lleugerament per adaptar-se a algunes normes o praxis catalogràfiques "nacionals".

Era obvia aquesta elecció? No. Ara ens ho pot semblar però no és pas així; només cal veure com les decisions preses al mateix temps sobre els mateixos temes a França o a Espanya no van anar de cap manera en la mateixa direcció. És cert que no hi havia cap conjunt normatiu assumit en l'àmbit català que calgués preservar, i que en aquest sentit la tradició pesés poc.

Aquesta és la dinàmica dels anys 80: aparició de normativa internacional (com ara les ISBD), internacionalització de normativa "local" (com ara les AACR) i aparició de normativa "local" basada en major o menor grau d'intensitat en alguna de les dues esmentades anteriorment. Són anys de progressiva internacionalització de les normes de catalogació (més en la praxi que en la teoria) perquè són també els anys de globalització de la catalogació.

Unes normes de catalogació internacionals no ens garanteixen una catalogació millor que la feta amb unes de locals, però sí que afavoreixen que la catalogació sigui més barata i usable per a més gent. La unificació de normes i praxis de catalogació (que deriva en la confecció i adopció de normes internacionals) és un fenomen en bona part derivat de l'ús d'ordinadors en les tasques bibliotecàries i de la creació de catàlegs col·lectius com a instruments de servei bibliotecari. Les dues coses s'inicien els anys 70 i es consoliden els 80.

A Catalunya també automatització i normalització van caminar agafades de la mà. Més automatització que catalogació els 80 i més catalogació que automatització els 90. Que no hi hagués cap gran canvi a escala normativa aquells 20 anys, no n'hem de derivar que l'època no fos convulsa. La generalització de l'ús de la mateixa normativa en diferents entorns (la seva globalització) va ser criticada (amb fonament de causa) per alguns que al·legaven que això només podia allunyar-nos de les prestacions més altes que proporcionen normes pròpies aplicades a entorns específics. També hi va haver qui va postular l'adopció immediata de normes internacionals que van acabar no quallant (l'UNIMARC) o qui va proposar l'abandonament de les tradicions locals per sumar-se a la praxi catalogràfica més estesa a escala internacional (classificació de la Library of Congress versus la CDU o USMARC versus CATMARC).

Sense voler menysprear les aportacions teòriques fetes en catalogació els anys que comentem, crec que els canvis fonamentals en normativa han tingut com a motor consideracions pràctiques i, concretament, de l'economia i de la tecnologia. Quant a l'economia, la catalogació ha estat sempre una activitat cara i l'abaratiment ha vingut bàsicament de l'aprofitament de la catalogació feta pels altres a través dels catàlegs col·lectius. Pel que fa a la tecnologia, les normes de catalogació actuals són fruit de les limitacions tecnològiques del moment. L'ús d'ordinadors els anys 60 i 70 era incipient, però se centrava en la producció no en l'ús. La catalogació automatitzada era automatitzada en la introducció i manipulació de dades, però encara es pensava que s'usarien en fitxes (impreses per ordinador) o en microfitxes (també impreses per ordinador). La realitat va ser diferent i els OPAC es van imposar amb rapidesa, i, quin sentit té en el context de catàlegs automatitzats que, per exemple, la cerca per Caterina Albert ens porti a Víctor Català i no a les seves obres directament? En tenia quan això estalviava fitxes impreses al catàleg manual; no en té quan és un pas més (i innecessari) per a l'usuari d'un OPAC.

La Biblioteca de Catalunya va tenir el gran encert de voler conduir les seves decisions en matèria de catalogació de forma compartida i el 1998 va crear la Comissió Assessora de Catalogació. Aquesta comissió va prendre, amb certa facilitat, tres decisions importants en normativa catalogràfica: migrar al MARC 21, adoptar Dublin Core (DC) i crear registres d'autoritats de forma cooperativa.

A principi d'aquesta dècada, prendre la decisió de migrar de CATMARC a MARC 21 era òbvia. No ho era, en canvi, ni el quan ni el com. Era òbvia atès l'èxit escàs o inexistent de l'UNIMARC com a format d'intercanvi entre formats o com a format internacional, per la progressiva adopció del format nord-americà com a format propi per diferents països i per la decisió de la British Library de deixar de donar suport a l'UKMARC. Saber que calia fer-ho, però, no era sinònim que fer-ho fos fàcil. Com que hi havia en perspectiva un canvi de sistema informàtic de les grans biblioteques i xarxes de biblioteques de Catalunya, va resultar ser sensat i adequat que la migració de format s'acordés fer en el moment del canvi de sistema. Aquesta decisió va ser fàcilment seguida per les biblioteques grans o per les que han tingut una xarxa o consorci potent que les ha acompanyades en la decisió, però el fet que algunes biblioteques individuals estiguin encara usant CATMARC és mostra de la necessitat d'estructurar el sistema bibliotecari català millor del que ho està.

La decisió d'adoptar Dublin Core com a sistema de metadades de Catalunya va ser també fàcil de prendre. Es va fer en una única reunió i el debat va durar uns escassos 30 minuts. La decisió l'havia plantejada la BC en el moment adequat i malgrat que llavors ja començaven a existir altres conjunts de metadades, el de la DC era el més estès. El problema no ha estat que la decisió hagi estat desencertada ni presa massa tard, el problema ha estat que la comunitat bibliotecària, sovint massa autàrquica, no hagi tingut el convenciment ni la capacitat d'estendre la decisió a altres comunitats (dels arxius, l'educativa, etc.) que podien perfectament haver-la compartit. La dispersió de formats de metadades usats a Catalunya és innecessària i ens dificultarà actuacions futures (que es voldran prendre) de posar en connexió dipòsits digitals "etiquetats" de manera diferenciada.

Finalment, ara que és quan hi ha més possibilitats que mai de trobar un nom en mig de milions d'altres noms o de formes variants d'aquest nom també és el moment que es manifesta amb més força la necessitat que les cerques fetes a un nom recuperin tots els objectes associats a aquest nom i a formes variants. Podem fer-ho amb registres únics de noms o amb sistemes que posen en relació igualitària les diferents formes d'un mateix nom (com ara Library Thing), tant se val, però cal fer-ho. Les biblioteques d'això, en diem fer registres d'autoritats i la BC va decidir, modestament i sensata, que aquesta tasca l'havia de liderar però no fer sola. El CANTIC és el projecte cooperatiu de creació i manteniment de registres d'autoritats per a Catalunya. Les bases són correctes, però l'execució una mica retardada. Als recursos actuals (considerables) que la BC dedica al projecte s'hi haurien de sumar de manera decidida els que poguessin aportar altres biblioteques.

Quin panorama tenim endavant? Quan s'examinen els fonaments teòrics de les noves normes de catalogació (siguin el Virtual International Authority File —VIAF—, les Functional Requirements for Bibliographic Information —FRBR— o les Resource Description and Access —RDA—) hom queda gratament sorprès de la claredat d'idees que s'hi manifesten. Quan s'examinen les perspectives pràctiques i temporals d'aplicació previstes per la comunitat catalogràfica, almenys jo quedo desconcertat per la inconcreció que es manifesta.

Els catàlegs són útils, però no a qualsevol preu. La utilitat deriva de l'evolució en paral·lel amb les necessitats de qui els usa. Les biblioteques, usuàries confeccionadores de catàlegs, necessiten que l'eficiència dels catàlegs millori. Necessiten que les normes que s'usin facin que la catalogació sigui més barata o més copiable. Les persones, usuàries cercadores de catàlegs, necessiten que l'eficàcia dels catàlegs millori. Necessiten que les normes que s'usin facin que l'ús dels catàlegs els estalviï temps i maldecaps.

El camí que s'ha fet des dels Principis de París ha estat llarg i fructífer. Fins ara, les solucions proposades moltes vegades s'han anticipat als problemes. Avui però alguns problemes (la necessitat de reduir costos i les possibilitats de cercar la tecnologia) estan per davant de les solucions proposades pels catalogadors i per les normes de catalogació. Les bases conceptuals, però, hi són. Ens falta una empenta i també la valentia de trencar alguna amarra amb el passat.

.

Imatges, imatges i més imatges

Avui s’acaba l’exposició del MACBA “Arxiu universal. La condició del document i la utopia fotogràfica moderna”, una exposició que no m’ha agradat (encara que m’hagi agradat molt anar a veure). Del programa m’anoto la citació de August Sander del 1931 que diu: “Atès que pot ser entesa universalment, la fotografia ja és el primer entre els llenguatges visuals per a les masses d’arreu del món”.

Cal remarcar que l’extensió de la xarxa no s’entendria sense la incorporació de la imatge (fixa i en moviment)? Com que no he estat mai capaç de preveure exactament per on acabarà desenvolupant-se Internet i la tecnologia, confesso aquí que em va sorprendre la incorporació de les màquines de fotos al mòbils i que em sorprèn l’ús de la fotografia digital a mans de la meva fila de 10 anys i de les seves amigues.

I les biblioteques? Hem sabut treure partit de l’atractiu de les imatges per a la gent?

Podíem i podem. Les biblioteques nord-americanes ho van començar a fer ja fa anys senzillament posant en accés lliure versions electròniques. Vegeu per exemple les 12.000 fotografies que la Allen County Public Library ensenya sota el nom del Allen County Community Album.

Vegeu també la més ambiciosa Alaska's Virtual Library and Digital Archives que “presenta la riquesa en fotografies històriques, albums, histories orals, pel·lícules, mapes, documents, objecte, i altres materials de les biblioteques, museus i arxius de tot l’estat”.

I a Catalunya? Tampoc és despreciable del tot la MDC (Memòria Digital de Catalunya), “un repositori cooperatiu des del que es poden consultar, en accés obert, col·leccions digitalitzades de revistes catalanes antigues, fotografies, mapes, cartells, ex-libris, etc. relacionats amb Catalunya”. Molt bona iniciativa a la que hi ha però massa text i poca imatge.

Hem (les biblioteques) d’espavilar, que el món no s’atura. N’és mostra el que em fa arribar en Ramon, els Wikimedia Commons, “una mediateca de 3,761,731 arxius reutilitzables lliurament, on tothom hi pot contribuir” on hi trobo una imatge de l’edifici del Museu del Joguet que ha introduit Adonis Chen des de Taiwan.

Encert d’Europeana que (quan es pot consultar) mostra que, finalment, no han reproduït Google books a la europea, i que, en canvi hi ha introduït importants col·leccions d’imatges.

I per acabar, el que m’envia la Núria. Imatges (bibliotecàries) en moviment.

La Biblioteca de Catalunya havia amenitzat algun acte social amb una actuació de la seva coral, però la biblioteca nacional australiana l’ha deixat enrera amb el seu “Thriller, with book carts” que sembla ser un reportatge videogràfic de la festa de Nadal. En podeu veure una versió menys espectacular sota el títiol “Bibliotecaris a la feina”.

A veure si tot això anima a que les biblioteques de Catalunya aboquin les imatges que guarden en les seves empolsinades col·leccions especials a la xarxa.

p.d. Bufalis! Ha estat dur fer aquest primer BDig de l'any, tant com tornar-s'hi a posar, suposo. Sort que demà podrem dur el que ens han portat els reis a la feina per fer dentetes als que només els han passat carbó!

Que el 2009 ens porti una mica de l’ambició dels de la quinta d’en Rubió!

Aquests dies he estat llegit alguns dels escrits de J. Rubió i Balaguer inclosos a la recopilació “Sobre biblioteques i biblioteconomia”, que va publicar l’Abadia de Montserrat el 1995 i que forma el vol. 12 de les seves obres. Les 498 p. contenen 37 articles o fragments breus que s’agrupen en tres blocs: escrits erudits sobre la història d’algunes biblioteques catalanes, articles sobre l’organització de les biblioteques de Catalunya (la Biblioteca de Catalunya i les biblioteques populars), i, finalment sobre com ordenar i catalogar biblioteques.

He trobat molt interessants els articles sobre organització de biblioteques a traves dels quals es pot resseguir l’evolució de la gran feina que, per aquest ordre, la Mancomunitat, la Diputació de Barcelona i la Generalitat republicana van fer en biblioteques fins la desfeta de la guerra civil. És bonic (i il·lustratiu) veure com evoluciona el to de les explicacions que passa de ser exploratori i temptatiu a l’època de la Mancomunitat, a ser prudentment explicatiu a l’època de la dictadura per arribar a ser segur i ambiciós en l’època republicana.

Són escrits que abasten 30 anys d’història en la que sempre es pot constatar un pensament nuclear immutable i sòlid articulat al voltant de tres premisses: copiar de les millors experiències (les ‘public libraries’ dels EUA, però tenint en compte el que es feia al Regne Unit i a Dinamarca), implicar en la gestió de la biblioteca tant a les persones (usuaris i treballadors) com a les institucions (municipis i entitats privades que mantenen biblioteques) i crear ja no tant biblioteques com un sistema bibliotecari interconnectat.

Molts articles si els llegíssim avui sense saber-ne la data els aplaudiríem per moderns i n’acceptaríem les recomanacions considerant-les originals i adequades per fer front al futur. En recomano dos: “Les biblioteques a Barcelona: camí fet i camí encara a fer” (publicat a la ‘Revista de Catalunya’ el 1930), p. 217-234, i “El estatuto y las bibliotecas de Cataluña” (publicat a ‘Euzkadi’ el 1932), p. 267-272.

Quines són les peces del pensament bibliotecari de Rubió?

Pel que fa a les biblioteques científiques i especialitzades:

• una gran ‘biblioteca d’estudis superiors’ (la de Catalunya), ‘flanquejada amb altres biblioteques que [...] completin i multipliquin la seva eficàcia’ (la de la Universitat com a biblioteca científica general i les especialitzades d’associacions professionals o museus),
• que el catàleg de la Biblioteca de Catalunya es completi amb els fons d’aquestes biblioteques científiques i especialitzades, catàleg ‘que no hauria de considerar-se com un servei adscrit a una biblioteca determinada, [sinó que] hauria de funcionar com un organisme de relació entre totes les biblioteques adherides’
• ‘arribar a un règim de cooperació entre les biblioteques [...] sobre [la base de] l’absoluta igualtat de drets de les que entressin en el tracte’‘completar l’acció de les biblioteques d’alts estudis amb una xarxa de biblioteques de divulgació i de cultura general’.

Pel que fa a les biblioteques populars (traduïm en aquest cas del castellà):

• ‘establertes en base concursos oberts entre els ajuntaments, ... [és a dir, que] sempre són filles d’una iniciativa municipal’,
• ‘ una xarxa de biblioteques, vives i de fons renovats constantment, que atenguin tant les exigències de l’alta investigació com les de difusió de la cultura a totes les classes socials. [... biblioteques] relacionades entre sí i amb la BC’,
• ‘no hi hauria a Catalunya una sola ciutat privilegiada amb una gran biblioteca, sinó que el seu cabdal de llibres circularia a través de totes les biblioteques populars i podria arribar fins als poblets més apartats, tal com la sang és impulsada des del cor fins les darreres ramificacions del sistema vascular’.

I sobre les biblioteques escolars:

• ‘L’escola sense l’eina d’una biblioteca degenera en la freda i servil repetició d’idees alienes perquè es veuen privades de la fèrtil suggestió que exerceix la lectura.’

Els 30 anys de que duem de Generalitat monàrquica (amb conselleries de cultura en mans de CiU, PSC i ERC) no han donat textos semblants ni han estat capaços d’oferir-nos objectius que els superin.

Un dels escrits de Rubió acaba així: “si he pecat en alguna cosa, no haurà estat per excés d’ambició”. Poca ambició veig a (les biblioteques de) la Catalunya del tombant de segle, potser que en demanem una mica als Reis.