La jubilació d’Assumpta Bailac i el model d’èxit de les biblioteques públiques de Catalunya

Em sabria greu ser injust amb algun nom que oblido, però, al meu entendre, Núria Ventura (jubilada el 2014), Jordi Permanyer (jubilat el2015) i Assumpta Bailac (acabada de jubilar) són els artífexs de l’èxit no previsible de les biblioteques públiques de Catalunya. Hi afegiria –en una altra esfera- a Dolors Lamarca (jubilada el 2012) la qual, des del Servei de Biblioteques de la Generalitat, va ser la primera en iniciar la modernització de les biblioteques populars i va intentar refer la xarxa creada per la Mancomunitat.

No he seguit el tema tan de prop com per ser-ne un analista fi, però, al meu entendre, N. Ventura i J. Permanyer van iniciar la creació d’un model propi de biblioteques públiques que l’Assumpta va saber consolidar. No vull repartir responsabilitats entre els tres, i sí en canvi assenyalar que l’èxit -innegable i àmpliament reconegut- de les biblioteques populars de Catalunya s’ha forjat i fet al Servei de Biblioteques de la Diputació de Barcelona.

No era fàcil fer-ho i –com en tot projecte d’èxit, les circumstàncies hi van jugar a favor, però, sobretot, no era obvi que l’experiment tingués èxit. Situats a la represa de la democràcia, el problema no era que els bibliotecaris creguéssim en el potencial de les biblioteques per a la societat, el difícil era que ho creguessin també els responsables polítics. Avui, aquesta és la gran aportació de Ventura-Permanyer-Bailac (i Lamarca): les biblioteques són vistes com un equipament desitjable per qualsevol municipi i moltes polítiques culturals i d’informació les tenen en compte i s’hi basen.

El gran encert de les persones citades va ser no defallir en voler fer de les biblioteques d’aquí el que eren las biblioteques per a països com el Regne Unit, Holanda o Suècia. Voler-les fer adaptades a les necessitats de gent en un moment històric donat i fer-les amb rigor i professionalitat. Els primers mobles moderns, la construcció de biblioteques seguint prioritats, els bibliobusos, les directrius per fer edificis,  l’automatització, els discs o els còmics... Tot això, que avui trobem natural, ha estat en cada moment un esforç i una batalla. Avui se’ns ha incorporat al model mental que tenim de les biblioteques i no n’acceptaríem cap –de biblioteca- que quedés per sota. Les biblioteques municipals de la Diputació de Barcelona tenen poc a desitjar (potser només les col·leccions) respecte les millors dels països europeus.

L’Assumpta va ser Directora General al Departament de Cultura en la legislatura del 1r tripartit; una legislatura curta i convulsa. Allà, i a proposta seva, el 20 de Juliol de 2004, es va aprovar l’acord del Govern de la Generalitat de Catalunya “Per a la millora i modernització del Sistema Bibliotecari de Catalunya en el període 2004-07”. L’acord és l’intent més ambiciós fet en democràcia de “promoure la generació de les sinèrgies indispensables per a la modernització en profunditat dels diferents components del sistema bibliotecari de Catalunya”.

L’actual model de biblioteques públiques de Catalunya es va gestar lentament. Amb molts debats i lectures els anys 70 i 80, amb projectes iniciats els 80 i a principis dels 90, i amb les realitzacions que es van poder dur a terme els anys 90 i que han estat continuades fins ara. No és un model perfecte, però si d’excel·lència. Ara que se’n jubilen els qui el van iniciar caldria veure què és encara vàlid i què s’ha de renovar.

Ajuntaments i diputacions nous, confusions de competència velles

En poca estona i des de casa, amb el carnet de la meva biblioteca i de manera satisfactòria, perfecte, gràcies a eBiblio Catalunya tinc 21 dies (de fet, avui ja només 9) per llegir La buena reputación de Ignacio Martínez de Pisón. Trobareu una crònica del servei a l’article de Bernat Puigtobella al Núvol.

Poca estona després de fer el préstec, rebo un amable missatge de “l'equip de eBiblio Catalunya”, i jo em pregunto, qui me’l proporciona aquest servei. A la p. Web hi apareix el Ministerio de Educación, Cultura y Deporte, el Departament de Cultura de la Generalitat, la Diputació de Barcelona, i les Biblioteques de Barcelona. Segur que hi ha una bona explicació, però no és normal.

El servei és una iniciativa del Ministerio amb les comunitats autònomes. És del  tot raonable que el Departament de Cultura de la Generalitat vulgui implicar en el servei a les administracions locals (municipis, comarques o províncies) ja que les biblioteques són competència local, però, llavors, perquè no hi apareix la Diputació de Lleida o la xarxa de Biblioteques de l’Hospitalet? Suposo que no hi ha altra explicació que les despeses del servei per a Catalunya han estat sufragades per a Diputació de Barcelona, per una banda i per a les biblioteques d’aquesta província, i per la Generalitat de Catalunya, per una altra i per a les biblioteques de la resta de províncies.

Per motius històrico-polítics dels que seria llarg parlar, els serveis bibliotecaris municipals a Catalunya estan recolzats a vegades per una diputació provincial (la de Barcelona) i a vegades per la Generalitat. No cal dir que això no passa en altres serveis que acaben prestant-se de forma distribuïda territorialment amb base municipal. Un servei pot ser prestat per diferents administracions sempre i quan aquestes determinin quines competències assumeix cada una. En el sistema de lectura pública de Catalunya la Diputació de Barcelona ha volgut fer massa sovint de Generalitat i aquesta s’ha limitat a fer (massa sovint també) de central provincial de suport. A Catalunya hi ha sis centrals regionals de suport a les biblioteques, una de les quals és el servei de biblioteques de la Generalitat (!)

En el passat hi hem passat de puntetetes perquè els colors polítics de les diferents administracions semblava que en justificaven les ineficiències. Però els anys passen i les contradiccions no es resolen. Les ineficiències derivades de la confusió competencial son una trava a l’organització dels serveis públics municipals.

Ahir es van constituir els nous ajuntaments de Catalunya, dels que se’n derivaran les noves diputacions; ajuntaments que sembla que neixen amb ganes de fer net a mols vicis del passat. Que així sigui: que la corrupció surti dels consistoris i que hi entri la democràcia participativa. I de passada, si pot ser, a veure si desfem aquest embolic de quins serveis es presten provincialment i quins a nivell català a les biblioteques públiques (municipals).

p.d. Els préstecs interbibliotecaris, jo els demano a biblioteques de fora de la província de Barcelona, em costen zero €; si me’ls proporciones de biblioteques de la pròpia província el cost és 1,40€. No és greu, però no és gens exemplar.

Voler és poder, o, un país bibliotecàriament millorable

El País que Volem és un procés participatiu organitzat per l’Assemblea Nacional Catalana que consisteix en fer i votar propostes de millora al voltant de determinats reptes. Ara mateix, alguns dels reptes sota l’epígraf “cultura” són, per exemple: Com protegir el patrimoni cultural i la memòria històrica? Com afavorir la innovació i la gestió del coneixement? Com promoure la cultura i les indústries culturals?

Cada repte pot rebre propostes de millora tan de persones com de col·lectius i les propostes poden ser, alhora, votades.

El passat 13 de maig la sectorial de l’ANC Bibliotecaris per la independència va organitzar una sessió tenia per objectiu presentar, i en el seu cas debatre, propostes de millora en l’àmbit bibliotecari. Els organitzadors van agrupar les diferents propostes sota tres àmbits.

El repte “Garantir l’accés lliure i gratuït dels ciutadans a la lectura i a la informació” va rebre tres propostes. Carme Renedo va defensar la creació d'un cos únic de bibliotecaris-documentalistes mitjançant l'habilitació estatal. Mònica Baró va proposar que hi hagués biblioteques a tots els centres d’ensenyament i ho va argumentar des del punt de vista que això és una garantia per a la igualtat d'oportunitats dels futurs ciutadans que hauran de viure en la societat de la informació. Va defensar l’existència de biblioteques escolars i va proposar un model en el que “les biblioteques escolars s'incardinin amb les públiques i estableixin xarxes locals conjuntament amb els serveis educatius territorials”. Laia Ventura va proposar unificar el sistema de lectura publica en una sola xarxa, ja que els serveis bibliotecaris actuals, encara que són bons, estan segregats provincialment, cosa que el ciutadà no entén. Va dir que aquesta xarxa única havia de regir-se pels criteris d’eficàcia, eficiència i espais flexibles i fer-se de forma participativa.

El repte “Com afavorir la innovació i la gestió del coneixement” va iniciar-se amb la proposta de L. Anglada de coordinar l’acció de totes les biblioteques per tal de facilitar que el nostre país sigui més culte; va afegir que així no només es milloren potencialment els serveis que poden rebre els usuaris de cada biblioteca, sinó que s’estalvien recursos i es creen sinergies de millora. Josep Matas va proposar una dinàmica nova al voltant de la propietat intel·lectual que s’hauria de basar en diferents accions: potenciar la capacitat de decidir de l'autor, protegir els recursos invertits en continguts en creació, incorporar excepcions (ja que aquestes protegeixen els drets col·lectius), potenciar la cura de les obres òrfenes i reformular el funcionament de les entitats de gestió. Aquestes accions haurien de promoure un cercle virtuós que afavoreix l’accés obert als conti uts culturals, cosa que n’incentivarà el consum i l’emergència de nous creadors. Dídac Martínez, a més de propostes, va voler transmetre un esperit (optimisme) i una idea (les coses s’estan fent bé i tenim bones biblioteques). Va posar les idees i la voluntat per davant dels recursos a l’hora de fer coses. Les seves propostes van ser dues:  crear una entitat de gestió col·lectiva dels drets d'autor de les universitat de Catalunya i que les universitats de Catalunya creïn una editorial, la Catalonia University Press.

Sota el repte “com promoure la cultura i les indústries culturals” s’hi van fer tres propostes. Eugènia Serra va proposar fer un pla nacional de digitalització de Catalunya, perquè encara que hi ha moltes iniciatives de digitalització, de diferents materials i entitats, cal assolir una massa critica de material digitalitzat que sigui atractiva, i, per fer-ho, cal tenir un pla nacional transectorial. Mercè Cabo va defensar la Biblioteca Digital de Catalunya, una col·lecció de recursos digitals per a tothom, àmplia i significativa, de recursos d’informació electrònics de tot tipus, per a totes les biblioteques i tots els centres educatius i de recerca del país amb la finalitat d’afavorir l’estudi i la investigació, eliminant les traves tecnològiques o econòmiques d’accés als recursos d’informació.  La BDC faria un país mes igualitari, perquè es donaria igualtat d'oportunitats a tothom. Finalment, Isabel Juncosa va tancar la ronda de propostes parlant en nom de les biblioteques patrimonials per a les quals va demanar un marc legal de cooperació entre els diferents centres tot seguint l’exemple de França o Itàlia.

Probablement tan o més interessant que les propostes va ser el debat que es va produir al llarg de la sessió i que es resumiria amb la pregunta de fins a quin punt cal la independència per millorar les biblioteques de Catalunya (sobre aquest punt vaig escriure fa temps en aquest bloc). Crec que resumeixo bé les intervencions si dic que el sentir general és que –almenys en l’àmbit de les biblioteques- moltes (la majoria) de les propostes fetes es podrien realitzar en el marc autonòmic actual. És cert que algunes de les coses proposades (la propietat intel·lectual, per exemple) requereixen poder legislar en un àmbit en el que només l’estat té competències i es cert també que un menor dèficit fiscal permetria uns recursos que avui no es tenen. Crec que en Dídac Martínez va recollir bé el sentir dels assistents: primer son les idees i les ganes, i després els recursos.

L’acte va ser positiu i si els assistent tenien crítiques a fer, se les van callar. Però, per contraposició, si hi ha coses a millorar en el futur, és que hi ha coses millorables en el present. Tots plegats confonem l’assenyalament de coses que no funcionen amb crítiques negatives, però això no és o no hauria de ser així. En cada moment hauríem de saber què hem fet bé i què no (què cal mantenir i què és millorable). Aquest any dedicat a algunes biblioteques hauria de ser una ocasió per fer aquest esforç reflexiu, esforç que, de moment, jo no veig i que es faci i que es vulgui fer.

Finalment, el millor per a mi, dues intervencions del públic. Una que va constatar que de les propostes fetes, cap era trencadora, que totes tendien a continuar d’alguna manera alguna cosa que ja s’està fent. Cert, però, tal com va assenyalar Eugènia Serra, treballar transversalment és innovador i les propostes són trencadores encara que no ho semblin perquè, si es mira el món, hom veu que no hi ha gaires llocs on s'hagin adoptat. La final, la reflexió d’una assistent, si hi ha consens en que hi ha coses a millorar i en quines, cal posar-se a fer el que s'ha proposat, amb independència o no (independentment de la independència, diria jo). Doncs, això, a posar-s‘hi. 

Nosaltres sols?

Llegeixo l’anunci d’una jornada sobre els “Nous usos de la biblioteca pública”, i en principi me n’alegro. Mai no és un mal moment per reflexionar sobre el futur (i menys aquest 2015, declarat Any de les Biblioteques pel govern de la Generalitat). Però em sembla una llàstima que la jornada estigui organitzada només per la Diputació de Barcelona. No hi col·labora ni la Generalitat de Catalunya, ni la resta de xarxes de biblioteques públiques, ni el Col·legi ni cap Facultat de biblioteconomia.

“Nosaltres sols!” sembla ser el lema de la Diputació en aquest any del centenari de les biblioteques creades per la Mancomunitat. El model exitós crear per Ors i Rubió consistia en biblioteques distribuïdes per Catalunya però relacionades entre sí per una xarxa (la xarxa de biblioteques populars) i formant un sistema (escola + Biblioteca de Catalunya + biblioteques populars + biblioteques d’ensenyament).

Hem arribat a un estrany moment de consens en el qual les biblioteques es consideren un cas d’èxit, un exemple de bon funcionament d’equipament i serveis públics. Hi hem arribat gràcies a l’èxit individual d’algunes biblioteques? Jo diria que més aviat no.

Les biblioteques són percebudes molt positivament no perquè n’hi hagi algunes que destaquen, sinó perquè el nivell mig de totes és alt (des d’una biblioteca de facultat o campus a la d’un poble o barri). I aquest és el model: millorar el nivell mig de serveis, equipaments i prestacions de les biblioteques. Per fer-ho, reflexionar aïlladament de la resta em sembla una gran ocasió perduda.