Una 3ª vía para el OA: que las suscripciones cubran el coste de publicar en revistas híbridas

A mi entender, los ‘big deals’ ( = las compras consorciadas de revistas en paquetes) presenta hoy un balance (no exento de claroscuros) positivo. Han ganado los lectores, las bibliotecas y las editoriales. 

En primer lugar, han ganado los lectores por poco que las bibliotecas de sus instituciones hayan tenido la capacidad organizativa de coordinarse con otras para comprar de forma conjunta. Los lectores han ganado porqué el incremento de revistas a su disposición se ha incrementado de forma muy elevada. Pero este acceso es doblemente vallado: se paga (la institución) por leer, y solo puede leer quien está bajo el paraguas de una institución suscriptora.

En 2o, han ganado las bibliotecas que, invirtiendo lo mismo que en el pasado invertían, pueden ofrecer a sus lectores muchas más revistas. Aclaro que mi afirmación es consciente  de que los precios las revistas no han dejado de subir por encima del IPC, pero este incremento es una constante en las revistas (bien documentado desde los años 70) que a mi entender está asociado con la importancia creciente de la investigación para la sociedad y no con las revistas digitales o con las compras consorciadas.

Finalmente, también han ganado las editoriales que, a cambio del atractivo de los paquetes, consiguen que las bibliotecas no puedan en la práctica cancelar sus suscripciones. Sus beneficios son altos, pero han llevado a cabo una reconversión (casi) total de lo impreso a lo digital en una celeridad plausible. Lo peor, a mi entender, ha sido el proceso de doble concentración experimentado en los últimos 15 años: concentración empresarial, y concentración de valor en las revistas que consiguen estar en el WoK o en SCOPUS.  

El movimiento del Open Access parecía tener dos vías consolidadas (los repositorios y las revistas OA) cuándo Springer introdujo una variación inesperada: los autores podían optar por pagar los costes por publicar (APC) a cabio de que su artículo (y solo éste) pudiera ser leído en abierto. En teoría, el coste pagado por el autor debía descontarse del coste de la suscripción, pero esto no ha sido así y hoy hay partes de algunas revistas que se está pagando doblemente (Double Dipping): lo pagan las instituciones con las suscripciones y lo pagan los autores (los organismos financiadores) con las tasas por publicar (APC).

Las revistas híbridas parece que se están consolidando como una tercera vía del OA ya que está siendo un punto de encuentro entre los organismos financiadores y los autores. Aquellos quieren que los resultados de la investigación financiada por fondos públicos sean públicos. Estos poder publicar donde crean más conveniente (o posible) hacerlo. Las publicación en revistas híbridas recibió un fuerte impulso al ser reconocidas en el Reino Unido como una opción priorizada en el informe Finch.

Últimamente ha habido algunos movimientos que refuerzan esta tercera vía. La idea parece ser simple: que las bibliotecas continúen pagando lo que están pagando, pero que este coste incluya el que los autores de las instituciones suscriptoras puedan publicar en abierto en las revistas de la editorial con la que se contrata. Al fin y al cabo, esto es lo que hace SCOAP3 o lo que propone la Max Planck Digital Library. La idea tienen atractivo porqué es ejecutable a corto plazo y no requiere dinero adicional, pero tiene el inconveniente de dejar las cosas como están en el mundo de la edición científica.

El consorcio de las universidades holandesas VSNU, con el apoyo del gobierno holandés, está trabajando en esta línea. En 2014 cerró un acuerdo con Springer (hoy dentro del grupo Nature) para que el coste de la suscripción consorciada cubra el de publicar en abierto los artículos de autores de estas universidades. El JISC del Reino Unido llegó en 2015 a un acuerdo parecido con la misma editorial. Recientemente el consorcio holandés ha cerrado un acuerdo con Elsevier que va en la misma dirección.

Estos acuerdos tienen sus críticos que argumentan que esta es una salida no definitiva (como en su momento lo fueron las compras consorciadas). Seguro que tienen razón, pero, desde un punto de vista pragmático, supone que una parte importante de los artículos científicos puedan estar en OA.

Recursos o visió (el context com a solució)

Estar a l’estranger i veure coses que són semblant però no idèntiques a les que tu coneixes i voler reflexionar sobre si són millors i haver de pensar en el perquè de sigui quina sigui la resposta que donis a la primera pregunta. Veure al costat d’un amic amb qui la reflexió ja és un vell diàleg. Tornar a veure al cap d’un temps el que vas conèixer fa molt i que ara ha canviat no només perquè ha canviat el que veus sinó perquè ha canviat des d’on ho veus...

Què fa que les coses en general (i les biblioteques en concret) avancin i millorin, tenir molts recursos i poder fer ben fet allò que hom creu que cal fer? O, en canvi, no necessàriament tenir molt però invertir-ho bé gràcies a una visió adequada i anticipadora? Els congressos internacionals, a partir d’haver anat a més d’un són com un vals en una sala de ball: veus i tornes a veure els mateixos personatges però no en les mateixes posicions.

El meu primer viatge professional va ser a Munich, a la IFLA, amb l’Agustí Estrader (mort massa jove) i la Concepció i gràcies al recolzament que la Dolors Lamarca donava llavors des del Servei de Biblioteques de la Generalitat a qui volia fer coses i copiar de l’estranger. Vàrem venir-hi amb un escàs bagatge d’experiència i de llengües però amb l’orgull d’ensenyar el primer volum imprès de la Bibliografia Nacional de Catalunya. Han passat molts anys i les biblioteques de Catalunya estan més a prop de les biblioteques estrangeres que admiràvem del que podíem haver pensat llavors. Ho hem fet amb recursos o amb visió?

Amb les dues coses. De recursos, som poc conscients d’haver-ne tingut, però n'hi ha hagut. Quasi totes les biblioteques universitàries d’avui son dels darrers vint-i-cinc anys i les públiques si fa no fa. No s’hagués pogut fer sense uns recursos que no han arribat, per exemple, a les biblioteques de les universitats franceses. A França tenen en canvi l’Agence bibliographique de l’enseignement supérieur (ABES) on hi treballen quasi 50 persones per fer un catàleg col·lectiu no especialment brillant degut a decisions clarament mancades de visió. Molts dels passos endavant donats a Catalunya en biblioteques (i han estat més d’un) s’han fet amb recursos suficients (però no excessius) i una visió encertada.

Molts recursos poden compensar una manca de visó i una visió milimètricament ajustada a les possibilitats i a la direcció poden fer-te avançar amb recursos ajustats. Però la solució no és el difícil avanç a peu coix (ara amb la pota de recursos excessius, ara amb la d’una visió extremadament fina), sinó un context favorable a la innovació constant. L’excepcionalitat és això, irrepetible, i els països que avancen no aposten tant pels actes heròics com per la feina ben feta i feta cada dia. Amb eines suficients i en bona direcció, sense excessos, però amb un entorn que recompensi l’esforç, la dedicació, l’estudi, la mesura, i la voluntat de voler ser millors.

Com exemple, la posició de la Max Plank Society sobr l'Open Choice de Springer (tractat en aquest blog fa temps). la MPS va tenir una posició de força davant l'editorial gràcies als recursos (les seves subscripcions) i una visió sobre què volien (que els articles d'autors de la MPS apareguessin com a articles OA a les revistes de Springer), però, ¿això seria possible en un context com el català o l'espanyol on les decisions sobre què fer respecte l'edició científica importen a molt poca gent o on ningú no et donaria suport a cap decisió que impliqués un problema?

Acords i desacords (entre Springer i la Max Planck Society)

Una nota de premsa de la Max Planck Society del 04.02 d’enguany informa que han assolit un acord amb l’editorial Springer. La noticia no ho seria ‘tant’ si no fos que el 22.10 del 2007 la MPS va anunciar que havien cancel·lat les subscripcions que els 78 instituts Max Planck d’Alemanya tenien amb l’esmentada editorial. La noticia en si i la no referència a l’anterior de la cancel·lació ens susciten dos comentaris.

1. Sobre les cancel·lacions d’acords amb editors. En els passats 10 anys (els que portem de subscripcions consorciades a paquets de revistes d’editors), s’ha sentit a dir algunes vegades que alguna important institució o universitat havia trencat els acords que tenia amb determinada editorial (normalment comercial). Els anuncis han estat pocs, però han tingut un ressò molt gran que normalment no ha anat seguit de la continuació de la història. Aquesta no és que es cancel·len les totes les subscripcions d’una editorial, sinó que es troba una via alternativa de subscripció (a vegades ha estat el mantenir les subscripcions en paper) o que, al final, s’arriba a un acord acceptable per les dues parts. Es comentaris aquí poden ser de dos tipus: els de que hi vegin la terrible dependència dels investigadors de les revistes fins al punt d’haver de subscriure-les en qualsevol condició o els de que creuen que l’entorn de les subscripcions consorciades a paquets editorials ofereix, al cap i a la fi, prou avantatges i les editorials la suficient flexibilitat com per que els acords valguin la pena per les biblioteques. Segurament hi ha quelcom de veritat en les dues i és important reconèixer-ho encara que en el nostre entorn quedi millor destacar la malignitat de les editorials ‘for profit’.
2. Sobre l’acord en sí. Cal llegir entre línies. Segons la nota de la MPS, l’acord al que han arribat amb Springer permetrà als membres dels seus instituts de recerca tant accedir al contingut de les revistes de l’editorial (a través de la plataforma SpringerLink) com publicar a revistes de Springer sota la fórmula ‘Open Choice’. La publicació en Open Choice (opció introduïda al mercat editorial justament per Springer) consisteix en que si l’autor d’un article o la institució a la que aquest està afiliat paga el cost de la publicació, l’editorial posa aquell article en accés obert encara que la resta d’articles de la revista només tinguin accés per subscripció. Moltes persones i institucions voldrien que els seus articles apareguessin a revistes OA, i alhora que fossin publicats a les revistes més adequades per temàtica i de més prestigi possible. Però les dues coses alhora no sempre és possible. L’opció de OA de Springer ho fa possible, però llavors és a un cost que pot ser molt elevat per a un investigador o que pot acabar suposant bastants diners a la institució a la qual l’autor està afiliat. Això és tant més així com més activa en recerca sigui la institució. Dit d’altra manera, l’Open Choice és barat per qui no publica i car per qui ho fa. Probablement calgui llegir la nota de la MPS en el sentit de que l’acord al que han arribat és de pagar el preu ‘normal’ per accedir al contingut de les revistes i un preu especial (podem dir, raonable?) que permeti als seus investigadors que tots els articles que publiquin en revistes de Springer seran OA per la comunitat científica mundial.