Arquitectura i biblioteques: el 2n glop de cervesa

Si el primer glop de cervesa és amarg i ens descobreix un gust estrany, en el segon hi trobem ja el plaer del reconeixement. No sé si va ser ben be així amb la 2a edició de les tertúlies el primer glop de cervesa sobre societat i biblioteques que amb el títol de Biblioteca i context urbà: l’encaix de l’equipament en l’entorn va tenir lloc el passat 11/02/2014 amb l’arquitecte Josep Maria Montaner en el paper de tertulià encarregat d’iniciar la conversa.

Aquesta vegada, amb uns organitzadors més distesos i alguns participants que repetien, la trobada es va allargar una hora més del que preveuen les normes. Les intervencions més interessants van venir del notable grup d’arquitectes que havia atret la convocatòria.

Josep Maria Montaner va fer quatre pinzellades amb la intenció d’emmarcar el debat. Aquestes van ser:

• Les biblioteques i els museus van començar junts, tenen un origen similar, tot i que després es van separar. Les biblioteques se singularitzen abans que els museus. A diferència dels museus, les biblioteques ofereixen itineraris propis, no pautats, i són més interactives que els museus. La biblioteca és un lloc on la gent s’hi sent còmoda, un lloc on la gent hi esta bé, un lloc acollidor,
• Els edificis de les biblioteques, en la tradició, tendeixen a resoldre’s com edificis simètrics, tot i que les biblioteques contemporànies tendeixen a tenir una estructura orgànica. Un espai organicista sembla el més adequat per a la biblioteca, però no és el mes freqüent.
• La biblioteca sempre està en relació amb l’espai públic: com més accessible sigui, millor, com mes visió a l'exterior tingui, millor, com més llum deixi entrar, millor. La biblioteca funciona si està inserida en el seu entorn
• Ara la Generalitat tendeix a agrupar equipaments, per exemple, a concentrar museus, però caldria si aquesta tendència és bona per  a les biblioteques. Cal examinar el paper que juguen aquestes en la cohesió social i en la cultura.

Al llarg de la tertúlia en Santi Romero (*) va procurar que el ponent es pronunciés de forma més concreta sobre com fer biblioteques ‘que funcionessin’. Josep Maria Montaner va opinar que les biblioteques cal que siguin accessibles de fora i flexibles de dintre. L'exterior ha de convidar a entrar, i, de dintre, com més organicitat, menys flexibilitat i més obsolescència. La biblioteca ha de tenir una bona relació amb l'espai, ha e tenir una entrada que xucla a entrar i ha de mostrar que es un espai públic (un espai públic cobert).

Ignasi Bonet (arquitecte i estudiant de documentació) va dir que no hi ha millor recepta per fer un abona biblioteca que un diàleg constant i profund entre arquitecte i el client i va citar com a millor projecte entre els actuals el de la ciutat de Hèlsinki on ha fet un gran projecte funcional (**). La biblioteca és un gran contenidor cultural, que passa a ser un centre productor de nova informació i porta d'accés a la informació existent a xarxa. Així la informació no seria  no és important sinó el que la gent fa amb la informació. Va citar la biblioteca pública de Seattle (esmentada com exemplar pels arquitectes assistents) i en va destacar la idea de la separació d’espais entre la col·lecció i els lloc per les persones (va dir que a això se n’hi diu flexibilitat compartimentada). Una altra idea interessant d’en Bonet: les biblioteques han de concebre els seus espais interiors com ho fan els centres comercials: com espais canviant; els edificis tindrien diferents capes i cada capa tindria un cicle de vigència diferent.

Santi Orteu (arquitecte d'equipaments) va tenir una intervenció molt interessant que va començar afirmant que les biblioteques són la xarxa d'equipaments públics que millor funcionen (en comparació amb arxius, parcs bombers...), els edificis de la xarxa de biblioteques són un cas d'èxit i els bibliotecaris no hauríem de ser excessivament crítics amb la relació amb arquitectes que és millorable, però bona. L’arquitecte ha d'escoltar molt abans de dissenyar ja que la visió d’un arquitectes sovint parteix de pre-judicis. Va afirmar (interessant!) que bona part de l'èxit de les biblioteques, és que els bibliotecaris son ‘caçadors de tendències’, professionals que organitzen els serveix en funció de les coses que usa la gent. Autobiogràficament va explicar l’èxit de les biblioteques: ell que per feina viatja, busca llocs acollidors on aprofitar el temps i els troba als bars i a les biblioteques on hi troba llibertat i racons on estar.

El debat va ser viu i s’hi van tocar temes diversos. De forma resumida destaco els que em van cridar més l’atenció:

En Jordi Permanyer (per les mans del qual deuen haver passat el 80% dels projectes arquitectònics de les biblioteques municipals actuals) va recordar que la biblioteca és un edifici de proximitat i que ha d'estar a mig camí de les gestions de la vida quotidiana, en contra la visió de molts ajuntaments que, en canvi, la veuen com un equipament.

Punts de vista dispars sobre el model actual de la biblioteca municipal. La majoria de les veus reclamaven una revisió en profunditat del model actual en funció dels canvis profunds que està experimentant la nostra societat i que s’estan traduint en canvis en la manera de fer de la gent.

L’Assumpta Bailac va fer notar que la gran dificultat n el disseny de biblioteques és que les funcions de les biblioteques són múltiples cosa que fa que aquesta requereixi molts espais diferents, a més, qualsevol edifici ha de tenir un client però en l'arquitectura pública el client es difús. La clau de l’èxit és: un arquitecte que escolta + un bibliotecari implicat + un ajuntament obert.

Eulàlia Espinàs, que es va declarar defensora de la biblioteca provincial de Barcelona en el passat, va tenir el valor de plantejar si amb el canvi de conjuntura no és ara el moment de replantejar-se la Biblioteca provincial de Barcelona. En tot cas –va dir- caldria explicar a la ciutadania perquè val la pena tenir una biblioteca central (***). En toto cas, interessant la observació d’Anna Broll (per a qui la BPB és una oportunitat): per la seva dimensió, algunes de les coses que somiem per a les biblioteques només poden passar a un espai gran.

Jordi Serrano va recordar les biblioteques universitàries (absents en el debat) aquestes tenen un model prop (el CRAI) que ha permès una renovació molt important dels espais de la biblioteca intentant crear els espais que els estudiants volen: espais individuals i de treball en grup, silenciosos i sorollosos. Els estudiants busquen confort  (temperatura, lloc, ordinadors...). De biblioteques ‘grans’ n’hi ha moltes a les universitats (al menys 10 edificis de més de 6.000m2 a Catalunya).

L. Anglada. Hi ha biblioteques fetes per grans arquitectes que són biblioteques dolentes (la de la UNED, les d’en S. S. De Oiza i R. Moneo per a les universitats Pública de Navarra i d’Alacant, la BNF), però hi ha també biblioteques espectaculars com edifici que funcionen com a biblioteca (la de N. Foster per a la Freie U a Berlin, la citada de Seattle, la nova central d’Amsterdam, ...) Una bona biblioteca és una combinació de factors: edifici, entorn i projecte.

Hi va haver més coses (****), és clar, sobre el disseny i el manteniment dels edificis, sobre la participació dels bibliotecaris en el disseny del programa funcional, sobre la formació que el bibliotecari hauria de tenir per poder parlar amb els arquitectes i poder fer el programa funcional, sobre la poca despesa corrent que destinem al desenvolupament de les col·leccions (pot ser no més d’un 5% del pressupost total) cosa que fa que la gent estigui deixant de trobar el que busca a les biblioteques.

(*) En Santi Romero és autor del llibre “La arquitectura de la biblioteca : recomendaciones para un proyecto integral” (Barcelona : Col-legi d’Arquitectes de Catalunya, Demarcación de Barcelona, 2001), llibre que està en obert a la xarxa també en versions catalana i anglesa. A E-Lis hi ha ressenya feta per C. Rodrígues-Parada: http://eprints.rclis.org/12023/

(**) The Central Library will be a combination ofpersonal cultivation, culture and entertainment. It will be a vibrant andfunctionally versatile meeting place, a house of literature in which the usersare the focus. The new Central Library will be much more than a traditionallibrary. It will be a dynamic entity comprised of the physical spaces,technology, library collections, staff, cooperation partners and clients. 

(***) L’afirmació va generar menys polèmica de la que jo hagués esperat, però va haver-hi diverses intervencions reclamant als organitzadors una cervesa-conversa al volant d’aquest tema.

(****) Al meu entendre, el gran absent en el debat va ser la funció de les biblioteques com espai cohesionador social, com espai generador de confiança, com a 3r espai. Ho va esmentar en J. Permanyer però no s’hi va ‘enganxar’ ningú.

P.s.: La fotografia d’aquest post es correspon al projecte guanyador del concurs per la construcció de la nova Helsinki Central Library: ‘Thecompetition jury unanimously decided that the winner is ALA Architects’ entry “Käännös”’. 

Las asociaciones profesionales y su papel frente la crisis

Este lunes pasado asistí a la conferencia del Presidente del Consejo Superior de Colegios de Arquitectos de España (CSCAE), Jordi Ludevid, que con el título (en catalán) de “¿Una profesión en ruinas? Proyectos del CSCAE contra la triple crisis” impartió en Barcelona. Me permitió esto constatar que no hay temas poco interesantes sino, en todo caso, conferencias poco inteligentes. No lo fue la del Presidente del CSCAE y lo que dijo lo creo aplicable a la profesión de bibliotecario. Voy a intentar resumir lo que dijo con el claro propósito de que sus ideas puedan iluminar el camino que a mi entender deberían emprender de forma decidida e inmediata las asociaciones profesionales de bibliotecarios en España.

Según Ludevid el papel de las asociaciones profesionales en este momento sería: identificar la crisis, explicarla y combatirla. La identificación de la crisis es fácil en la arquitectura ya que las viviendas construidas en 2010 han sido un 10% de las hechas en 2006. La crisis tomaría una triple dimensión en el caso de la arquitectura: la económica, una de profesional y una de normativa y legal. El combate consistiría en la formulación de propuestas (que pueden perfectamente no tener éxito) que dinamicen el sector, que permitan redefinir la profesión en estos momentos de cambio y que propongan alternativas a la situación actual que sitúen mejor a la profesión en un futuro próximo. Veamos si nos es aplicable a los bibliotecarios.

Identificación de la crisis. Hay quién niega la existencia de crisis en nuestro sector. De hecho, es lo que parece, los foros profesionales no están tratando la crisis, es decir deberíamos deducir que no existe. Los colectivos profesionales deberían ‘ya’ crear los instrumentos que nos permitan medir si hay crisis y que dimensión esta tiene. Lo ha empezada a hacer la Asociación Andaluza de Bibliotecarios (ver el “Estudio sobre el impacto de la crisis económica en las bibliotecas andaluzas” de su último Boletín)

Deberíamos empezar a medir la disminución de los presupuestos para bibliotecas experimentados en 2011, los previstos para 2012 y a analizar su impacto sobre los servicios bibliotecarios actuales y la creación de nuevas bibliotecas. Deberíamos medir en qué grado una parte de la profesión vive condiciones laborales precarias y en qué medida estas empeorarán en las circunstancias actuales.

Lo grave no es que nuestras asociaciones no reconozcan la existencia de la crisis, sino que parece que no se atreven a hacerlo. Que en el contexto actual parecen asumir lo que justamente una asociación profesional no puede asumir: que los efectos de la crisis son más graves para otros sectores que para el nuestro y que las bibliotecas son sacrificables en momentos de constreñimiento económico.

Explicación de la Crisis. Ludevid explicó que la crisis no es sólo económica y que lo es además de ejercicio de la profesión y de marco normativo. Creo que sin forzar sus argumentos, los bibliotecarios estamos viviendo también una triple crisis. La económica, por evidente, la omito.

La crisis profesional en nuestro caso se centraría en la profunda transformación del ejercicio profesional derivada de la digitalización de la información. Los cambios, gestados de forma constante a lo largo de las pasadas décadas, son profundos y están poniendo las bibliotecas en la tesitura de desaparecer o de transformase. Si continuamos queriendo hacer como lo hemos estado haciendo hasta ahora estamos cavando nuestra tumba. No se trata de abandonar los valores profesionales que justifican la existencia de las bibliotecas. Sí se trata de revisar con profundidad los medios y la forma (edificios, colecciones y servicios) con los que hemos estado satisfaciendo las necesidades sociales con respecto la información.

Parte de la crisis que viven los arquitectos es normativa y legal, según Ludevid y se concretaría en la adaptación de su titulación a Bolonia y a las nuevas normas legales que regulan la edificación. Esta sería una categoría que también nos es aplicable ya que los instrumentos que inciden en nuestra práctica profesional están en proceso de cambio. Ya no los bibliotecarios viejos como yo mismo, sino los que finalizaron su formación hace más de 10 años, nos encontraremos en que los instrumentos que aprendimos a utilizar en nuestros estudios dejaran de ser aplicables. La revolución digital (y la social derivada de la crisis) hará en un breve plazo de tiempo, obsoletas las normas de catalogación, los criterios de creación de colecciones y los instrumentos de evaluación de servicios.

Combate contra la crisis. Algunas de las propuestas de los arquitectos: más construcción, transformación de las viviendas, cambios en la forma del ejercicio profesional, calidad en la formación universitaria, … Estas propuestas no nos son aplicables de forma directa pero pueden servir de guía. Nuestra posición debería ser más la defensa de los niveles se servicio conseguidos que de creación de nuevas bibliotecas (con una excepción que comentaré). Ni se han hecho demasiado bibliotecas, ni se han hecho en lugares que no se debía, ni las hechas son demasiado grandes. Las infraestructuras culturales (y mucho menos las bibliotecas) no son las culpables de la crisis ni de la deuda.

La crisis no debería inhibirnos de hacer propuestas que mostraran que las bibliotecas y nuestra profesión tenemos algo que ofrecer a esta sociedad en crisis y proceso de cambio. Si no lo consideramos así, más nos vale que vayamos buscándonos otra profesión. Nuestro sistema educativo primario y secundario necesita bibliotecas (y profesionales que las gestionen) si queremos que la ciudadanía del futuro sea capaz de aprender a lo largo de la vida y un agente activo en la sociedad de la información. Muchas de nuestras instituciones deberían tener biblioteca si queremos que la información se gestione de forma eficaz y con posibilidad de ser utilizada en el futuro. Las empresas deberían descubrir también nuestras virtudes profesionales a partir de la mejora de la productividad y resultados.

Debemos también cambiar la forma del ejercicio profesional. Este se ha forjado en un contexto de grandes instituciones (bibliotecas) construidas alrededor de lo impreso. La cooperación deberá crecer, la flexibilidad en el ejercicio profesional aumentar y las asociaciones profesionales deberán (deberían) construir una visión compartida que nos reforzara a todos. Leo en “La edad de la empatía” de Frans de Waal: “La depredación [la crisis] fuerza a los individuos a juntarse” y cuenta como “los arenques y otros peces… cuando se aproxima un tiburón o una marsopa, ,se apretujan al instante o viran de manera coordinada y abrupta como un relámpago plateado.”

Hay crisis; hay más de una crisis y el pescado no lo tenemos vendido.