Declaracions reclamant millores a les biblioteques (1985-2015)

(Don't close my library) 

Aquesta setmana el COBDC ha publicat al seu Document un Decàleg per a un Sistema de Lectura Nacional acció que ens ha d’alegrar i per la qual hem de felicitar a la seva Junta. El decàleg exposa accions ‘per donar un nou impuls al sistema bibliotecari català per tal de consolidar-lo i millorar-lo’. La intenció és posicionar el Col·legi davant la nova legislatura i el govern que en sorgeixi.

L'Associació de Bibliotecaris de Catalunya (ABC) i, més tard, el COBDC són el resultat de la situació molt precària de les biblioteques i dels seus professionals els anys 70, que va quan la professió decideix organitzar-se per defensar millor els seus interessos. Això ha passat per defensar l’estatus dels professionals i també per demanar més i millors biblioteques, i això darrer vol dir també tenir una visió consensuada i objectiva de la situació de les biblioteques de Catalunya i proposar per a elles línies de millora i de futur.

Comporta també –quasi inevitablement- una certa confrontació amb l’administració pública, la qual, en el cas de les biblioteques, n'és sempre la responsable majoritària. Aquesta confrontació es pot fer de moltes maneres i per raó que es tingui ningú no treu que es pugui fer equivocadament. El que no pot passar es que no es faci, perquè la millora de les situacions presents no es pot fer des de l’autocomplaença ni des de la minimització dels punts febles; s’ha de fer des de l’anàlisi del que es té i l’ambició del que s’hauria de tenir. Si estem convençuts de la funció social i igualitària de les biblioteques (de qualsevol tipus), part de la nostra tasca professional és millorar-les i demanar a qui determina les polítiques públiques les mesures i els recursos per millorar-les.

L’ABC i, més tard, el COBDC han exercit sovint aquest paper reivindicatiu i ho han fet amb declaracions similars al Decàleg publicat ara pel COBDC. Podríem posar diversos exemples dels esforços de la professió per analitzar el present i indicar línies de futur, però citaré només el magnífic anàlisi que Carme Mayol va fer sobre «La situació bibliotecària a Catalunya» en la ponència inaugural de les 1es Jornades de l’Associació de Bibliotecaris de Catalunya (1985). Són 60 pàgines d’interessant lectura, lamentablement no disponibles en digital.

El febrer del 1992 (poc després de l’aprovació de la 1a llei de biblioteques) la Junta de Govern del Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya va aprovar la “Declaració en favor del dret a la lectura i a la informació publiques per als ciutadans de Catalunya”. Si la memòria no em falla, la declaració va ser impresa en un atractiu quadríptic que va ser profusament distribuït. La declaració es composa de tres parts: una reflexió i reivindicació dels valors de les biblioteques per a la societat, una quantificació i avaluació dels dèficits bibliotecaris de Catalunya, i, finalment, un seguit de propostes ‘per establir un marc d'actuacions en favor de la lectura i la informació publiques’. Respecte les propostes, llegiu-les vosaltres mateixos/as: algunes són (lamentablement) vigents.

Alguns anys més tard (el 1999), i malgrat la dècada dels 90 havia estat prou positiva per a les biblioteques, el COBDC considera que cal tornar a fer sentir la seva veu. Aquesta vegada la declaració apunta menys als dèficits que als reptes de futur provocats per l’adveniment de l’era digital. Per situar la data, recordem que la trilogia de Manuel Castells “The Information Age: Economy, Society and Culture” es publica en anglès del 1996 al 1998 i en castellà entre el 1997 y el 1998. La declaració porta per títol “De com les biblioteques poden ajudar Catalunya a entrar amb èxit a la societat de la informació”. La declaració té quatre parts:

·         una anàlisi dels reptes que presenta la nova era de la informació per a la societat

·         una breu descripció de l’evolució de les biblioteques a Catalunya en els darrers 15 anys

·         unes consideracions mostrant què poden fer les biblioteques per a una Catalunya en trànsit cap a la societat de la informació, i,

·         propostes d’actuacions en matèria de biblioteques a Catalunya.

Curiosament les propostes que es fan són 10, i val la pena mirar-se-les. Algunes eren anticipadores del futur immediat i han ajudat clarament a l’evolució positiva de les biblioteques. Jo avui hi veig alguna mancança i algunes propostes (lamentablement) encara vigents.

Trobo entre els meus paers un parells de documents interessants. Els dos del 2003 i els dos prenent posició davant el relleu del CiU al govern de la Generalitat per un govern format per PSC, ERC i IC. El 1r és un document sobre el ‘Sistema bibliotecari català i de polítiques d’informació’ que el PSC va elaborar de forma oberta, és a dir, convidant a no militants (i a no simpatitzants) a participar en la redacció. No em consta que es fes públic, però les mesures proposades també són 10, i algunes prou encertades i (lamentablement) vigents. El 2n és un manifest que, amb millor intenció que fortuna, vam promoure en Josep Vives i jo mateix i que va ser (escassament) signant per professionals a través d’internet. És un document immadur, però no se’ns en pot culpar al impulsors. Havíem intentat que ho fes el COBDC, però aquest havia inaugurat un llarg període de desconnexió amb la reivindicació i no va voler assumir-lo.

El 2011, i davant les conseqüències que la crisi tindria previsiblement per a les biblioteques, un grup de professionals prou representatius van promoure fer una declaració que advertia dels retrocessos que les biblioteques podien viure. El COBDC no va voler posicionar-se assumint un document que era més d’advertiment que de crítica a ningú, i aquesta nova declaració va néixer orfe. La tenim, al menys, publicada en aquest bloc i va reble el títol de “Les biblioteques catalanes i la crisi: una mirada cap endavant, 2011”. Interessant de llegir. Proposa mesures (5), una mica ambigües, però la intenció era llavors cridar l’atenció per afrontar els anys a venir que, es preveien difícils.

Arribem al 2015. El Col·legi recupera la seva funció de tensionar la realitat, és a dir, la de dir que i ha coses que són millorables, i la d’indicar direccions a seguir. Hem de felicitar a la Junta i ens n’hem de felicitar, perquè només l’anàlisi constant del què no està funcionant en òptimes condicions i la proposta de millores de futur ajudarà a que equipaments essencialment febles com són les biblioteques puguin continuar fent el seu paper social. Un 10, doncs, per la intenció. 

I la nota sobre el contingut? Suposo que l’acord amb el que diu el Decàleg pot ser major o menor segons el lloc de treball i el punt de vista, però les mesures proposades semblen per una banda sensates, però també redactades amb certa precipitació. L’Ítem, amb un consell editorial coordinat ara per en Ferran Burguillos, preveu dedicar el proper número a analitzar el present i a fer propostes de futur. La revista ha demanat a uns 40 professions que opinin sobre els principals canvis del sector en els darrers anys, els principals reptes de futur, mesures a prendre i sobre el perfil que hauria de tenir el professional de l'àmbit en el futur.

Cal esperar que aquesta acció de l’Ítem aportarà interessants punts de vista que podrien completar i donar més consistència al decàleg la publicació del qual celebrem avui amb aquest post.

En el 40è aniversari del COBDC

Assumpció Estivill explica el naixement, caràcter i activitats de l’Agrupació Escola de Bibliotecàries (EAB), una associació més de caràcter cultural que no pas professional, i que té vida entre el 1930 i el 1939 (*). Les bibliotecàries en vida laboral activa van formar el 1936 l'Agrupació Professional de Bibliotecàries de Catalunya.

La història del Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya (COBDC) està menys documentada, però jo crec que s’ha d’iniciar ara fa 40 anys amb l’aprovació legal el 1974 de l'Asociación de Antiguas Alumnas de la Escuela de Bibliotecarias de Barcelona, associació que aviat (1975) va poder canviar de nom i anomenar-se Associació de Bibliotecàries de Catalunya (ABC). Rosa Ricart en va ser la primera presidenta.

Fins llavors, les bibliotecàries que treballaven a biblioteques populars trobaven un marc de desenvolupament professional en les xarxes de biblioteques existents i en les trobades de nadal a la Biblioteca de Catalunya, i les bibliotecàries que treballaven a la universitat o a l’empresa estaven associades a l’Asociación Nacional de Bibliotecarios, Archiveros y Arqueólogos (ANABA).

A principis dels 70 el país despertava i la creació d’associacions culturals i professionals en va ser una mostra. Entrava dins la ‘normalitat’, doncs, que les bibliotecàries creessin la seva associació professional. Hi havia motius específics, però; me’n consten tres. Els estudis de bibliotecària que es feien en una escola de la Diputació de Barcelona i que no tenien reconeixement acadèmic. La integració de l’Escola a la Universitat s’havia intentat i no havia funcionat i, mentrestant, les titulades (amb uns estudis equivalents als de mestre, per exemple), no veien el seu grau reconegut a nivell laboral. Això es manifestava amb força a les universitats catalanes que des de finals dels 60 havien començat a contractar bibliotecàries, cosa que feien en la categoria d’auxiliars de biblioteca, és a dir, la corresponent a estudis de batxillerat. La tercera, va ser el desacord dels professionals més actius amb les posicions que ANABA sostenia a l’IFLA.

L’Associació de Bibliotecàries de Catalunya va canviar de gènere l’any 1981 i passa a anomenar-se Associació de Bibliotecaris de Catalunya. L’ABC va decidir transformar-se en col·legi en una assemblea en la que no pas totes les veus hi van estar a favor, però en la que es va creure que la nova forma legal que volia agafar l’Associació tenia avantatges. La iniciativa va venir de la Junta de l’ABC i aquesta Junta va ser la Junta Gestora del COBDC fins que no es van fer eleccions al Col·legi. El COBDC es crea per llei l’any 1985.

Quins motius s’argumentava per passar d’una associació a un col·legi? En el record me’n queden dos: el d’augmentar els afiliats pel fet que la col·legiació podia ser obligatòria per l’exercici professional i el de ser més tinguts en compte per l’administració en el moment de preparar lleis, reglaments i plans d’actuació. Encara que no es pogués saber llavors, el temps ha mostrat que cap dels dos tenia gaire força. Vaig ser de la Junta del COBDC en el període que es va preparar la 2a llei de biblioteques i puc dir que el Departament de Cultura va tenir molt poc en compte l’opinió del Col·legi.

La creació del Col·legi va tenir en canvi l’efecte de tenir una agrupació professional molt més representativa del que no ho havia estat l’Associació. Una disposició transitòria de la Llei de creació del COBDC permetia que al   Col·legi s’hi integressin tant els titulats per l'Escola de  Bibliotecaris com “els  titulats universitaris que acreditin, de la manera com estableixen els Estatuts,    experiència professional com a bibliotecaris-documentalistes”. Aquesta transitòria, que va crear no pocs debats entre els professionals i que va ser tenaçment defensada per Carme Mayol, va ser un encert ja que va permetre incorporar al Col·legi professionals actius que per diverses raons no havien arribat a la professió a través dels estudis de biblioteconomia.

Com a mostra de la visió integradora de la professió que es tenia llavors, el COBDC va ser dels pocs (el primer?) Col·legis que incorporava titulats de diferents nivells universitaris. L’obertura del COBDC a professionals no titulats, i molts anys d’acció comuna organitzant conjuntament les Jornades Catalanes de documentació, van ajudar a que la  Societat Catalana d'Informació i Documentació (SOCADI) es dissolgués i els seus membres s’integressin al Col·legi l’any 1999.

Aquests dies he llegit que la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de  la UB celebra el seu centenari, és a dir es reconeix hereva d’aquella Escola de Bibliotecàries, i he llegit també que el COBDC celebra el seu 30è aniversari, és a dir, no es reconeix com a continuació de l’ABC. Em sorprèn. L’adamisme és un pecat en el que és fàcil caure, però les institucions tendeixen a donar mostra de solvència contrastada recordant que van ser fundades com fa més anys millor.

Fa temps que em pregunto els motius d’aquesta reluctància. No pot ser res més que falta d’identificació de la majoria de col·legiats amb el passat representat per l’Associació. Ho puc entendre, els anys 70 i 80 van ser anys difícils. Hi havia moltes menys biblioteques que les que ara hi ha i els recursos de què disposaven eren molts menys. L’associació i el col·legi van tenir llavors unes relacions amb l’administració que, per reivindicatives, van ser poc glamoroses.

Les biblioteques catalanes han eclosionat els anys 90 i en els de després del canvi de segle, que és quan majoritàriament s’han fet nous edificis, creat eines i desenvolupat serveis. Però això no hagués estat possible sense la feina prèvia, ara poc recordada dels anys 70 i 80 del segle passat.

(*) L’Escola de Bibliotecàries 1915-1939, Barcelona: Diputació de Barcelona, 1992, p. 344-354

COBDC: els test de les 3Rs

Una bona colla d’amics (i de col·legues als que admiro) em renyen ‘carinyosament’ pel meu penúltim post aquí

Com que tenen raó, els concedeixo la major: no es pot parlar (i jo ho feia) de forma genèrica de “darreres juntes” i atribuir-los que han tingut una trajectòria que ha fet que el COBDC sigui poc representatiu, poc reivindicatiu i poc regeneratiu. Jo que volia ser polit, m’he excedit; no volent assenyalar massa concretament a ningú he assenyalat a tothom. Demano disculpes i els agraeixo els comentaris que, assenyats i argumentats com són, ajuden a pensar i a reconduir l'acció.

Com que no vaig fixar cap final a aquest retrocés històric, passa que acabo criticant la Junta de la que vaig formar part. Ja m’està be. Aprofito però la autocrítica iniciada sense voler per examinar el comportament de la Junta de la que vaig formar part com a vicepresident, a finals dels 80, a la llum del test de les 3Rs.

Vam ser la Junta d’un col·legi Representatiu. Això va ser mèrit de la feina feta per l’Associació de Bibliotecaris i de la Junta anterior, i espero que deixéssim un col·legi representatiu. Ho vetllàvem perquè manteníem un índex anual bibliotecari titulat / bibliotecari col·legiat.

Vam ser una Junta d’un Col·legi Reivindicatiu. La segona llei de biblioteques es va preparar a l’inici del nostre mandat. La vam considerar lesiva per la professió i ens hi vam oposar de forma proactiva i de forma reactiva. Puc assegurar que enfrontar-se (en privat) a un director general que pot influir en la teva carrera professional no és fàcil.

No aconsegueixo recordar si vam ser una Junta Regenerativa. Les Juntes han estat en general poc regeneratives perquè la necessitat de regenerar -de renovar- la professió era baixa els anys 70-90. Només calia modernitzar-se, seguir l’exemple dels millor, no reinventar-se. La necessitat de regeneració de la professió ha anat augmentant amb el temps en la mesura que la nostra societat vivia les enormes transformacions dels darrers 20 anys. Els moments actuals de trasbalsament de realitats consolidades (en el nostre cas i en molts d’altres) fa que la reinvenció de la professió, la seva regeneració, passi de ser un desideràtum a ser una exigència.

Els agraeixo els acords que assenyalen, entre els quals el d’acceptar les 3Rs com a criteri de demarcació (els que hem format part de Juntes podríem examinar les nostres realitzacions a la seva llum). De cara al moment present, proposo unes afirmació que espero siguin de consens:

• La representativitat actual del col·legi és baixa (*), i això és un problema de tots
• En els darrers 5 anys hi ha hagut molt bones ocasions que no s’han exercit de reivindicar coses
• La necessitat de regenerar la professió avui no és alta, és vital

Acord absolut amb la importància que té l’associacionisme professional. Si no hi estiguéssim no dedicaríem el temps a aquests debats. Discrepàncies carinyoses amb la mirada que proposen només cap endavant, cap al futur. No val la pena regirar la història si no és per construir un futur millor, però no hi ha control en la construcció del futur sense mirades cap al passat. Els millors  amics no són els que callen, sinó els que carinyosament et fan adonar del teus errors.

(*) La qualitat és mesurable. Si mesurem la qualitat dels servis bibliotecaris, be podem establir indicadors de representativitat qualitativa (nombre de col·legiats per anys de professió, col·legiats per sector versus professionals actius per sector, nombre de persones caps de biblioteca versus les ídem col·legiades ...)

COBDC, 2 alternatives: (votar al col·legi) o (botar el col·legi)

Fa uns dies vam tenir un gran dinar amb la Carme Mayol i recordàvem els moment en què es va acordar la transformació de l’Associació de Bibliotecaris de Catalunya en el que després va ser el Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya (COBDC). Els motius de la Junta que ho va impulsar (n’era presidenta la Carme Camps) van ser el de tenir més força davant l’administració i el fet d’haver de ser consultats obligatòriament davant de canvis legislatius i normatius.

Gràcies a la intel·ligència i tenacitat de Carme Mayol, el procés de creació del Col·legi va comportar que els estatuts incloguessin una clàusula transitòria que permetia als professionals sense titulació oficial de ‘bibliotecari’, col·legiar-se també. Així el COBDC naixia amb una clara voluntat integradora, voluntat que es va tornar a reflectir quan SOCADI es va dissoldre i integrar en el Col·legi i quan el COBDC es va obrir als llicenciats en documentació. La coincidència de diplomats i llicenciats en un mateix Col·legi és clarament una excepció dins el gremialisme que caracteritza els col·legis professionals i mostra de nou la voluntat integradora professional del COBDC en els seus orígens.

Sigui sota la forma de col·legi, o més freqüentment, sota la d’associació, els membres d’una professió determinada, d’una comunitat professional,  s’agrupen per defensar els seus interessos de present i de futur. Aquestes entitats professionals, per ser útils als seus membres i a la societat a la que serveixen han de tenir 3 R’s: han de ser representatives, reivindicatives i regeneratives.

Les associacions professionals han de ser representatives, perquè, si no ho són, com poden parlar en nom d’una professió i els valors que aquesta representa? La representativitat ve donada per la quantitat i la qualitat dels seus membres. La majoria dels professionals (o una part molt notable) n’ha de formar part i n’han de ser membres professionals que treballin en diferents sectors i els professionals més actius en cada un d’ells.

Encara que durant un temps la ‘defensa de la professió’ va ser una activitat mal vista,  la reivindicació és una de les activitats més clares d’una associació professional. Les professions no són només conglomerats d’interessos, són punts de vista sobre la realitat i representen uns valors específics. Als arquitectes els pertoca defensar l’estètica com a valor en les edificacions i als bibliotecaris el dret dels ciutadans a accedir a la informació pública. Si considerem que el col·lectiu al que pertanyem té valors que no defensa ningú més, hem de reivindicar la professió i les seves realitats professionals com a manera de fer prevaldre aquests valors en la societat.

Els col·lectius professionals, per altra banda, i per tant de mantenir vius els valors i interessos que els han format, no només han de defensar el present, sinó que s’han de regenerar. Les formes de l’exercici professional varien en el temps, però una professió, si és tal, té una mirada sobre les coses i representa uns valors que estan per sobre la conjuntura. La regeneració professional, la reinvenció de la professió –la fabricació del futur- és la segona gran missió d’un col·lectiu professional.

Escric això amb unes eleccions a Junta del COBDC en les que els col·legiats,  per 1a vegada en la seva història, podran votar entre dues candidatures. Surti la que surti, la Junta entrant iniciarà el seu mandat amb molt poques ‘errres’ en el seu haver. Les darreres juntes han tingut una trajectòria que ha fet que el COBDC sigui poc representatiu, poc reivindicatiu i poc regeneratiu.

El COBDC actual no té ni la meitat de membres de la professió activa a Catalunya. Els ha perdut per diferents motius entre els quals hi ha la crisi –segur- però també l’allunyament de la professió real i la sensació que no fa la seva funció. L‘afiliació a les associacions professionals es fa per motius materials (descomptes en cursos, per exemple), però, sobretot, o almenys també, pel convenciment que l’associació treballa per al associat o col·legiat. Quan una associació no defensa als professionals (o només en defensa a uns quants), o no es reivindica o regenera, esdevé un instrument inútil que hom pot abandonar.

Ens els darrers anys hi ha hagut –per desgràcia- sobrades ocasions de fer sentir la veu dels professionals: la crisi ha minat els nostres serveis, s’han tancat biblioteques singulars, el Consell de Biblioteques no es reuneix, les xarxes de biblioteques municipals no s’unifiquen, la biblioteca del Born no es farà... El silenci del COBDC ha estat estrepitós.

No és cap secret (ni tampoc cap singularitat) que els canvis tecnològics, culturals i sociològics recents han impactat molt fort en la nostra professió. Se’ns identifica amb el llibre imprès usat dins un edifici, i la digitalització dels documents i del seu ús fa aparèixer el perill que se’ns consideri innecessaris. Cal reinventar la professió i cal representar-la de forma nova per a la societat que la financia. Aquesta és una activitat principal a la que s’han dedicat les principals associacions professionals nostres a nivell internacional i una activitat que ha brillat per la seva absència al COBDC.

D’aquí pocs dies els membres del COBDC podran anar a votar al col·legi, però si la Junta sortint no canvia profundament la recent trajectòria, no valdrà la pena anar-hi a votar, i sí ‘botar-lo’ i fer un instrument més eficaç.

En record i reconeixement de Montserrat Roca

Fa unes setmanes va morir Montserrat Roca. El considerablement bon nivell que avui tenen les biblioteques de Catalunya deu molt a bibliotecàries com la Montserrat. Ella i ben poques més (1) van aconseguir, a nivell professional, crear realitats admirables i esperançadores en un context de misèria i poca il·lusió.

Els anys 70 la realitat bibliotecària catalana -com la del país, en general, per altra banda- era prou miserable (2). Ho era en mitjans i ho era en mentalitat. I això darrer era determinant, perquè amb idees mediocres i miserables no es poden fer bones biblioteques, encara que es tinguin mitjans (3).  En aquest context, les (poques) biblioteques exemplars que hi havia tenien un enorme valor. En primer lloc, servien a les institucions que les havien creades, però, en segon i més important, eren l’exemple a seguir i el referent a citar si es volien millorar les miserables biblioteques amb les que estava dotat el país.

El gran valor professional Montserrat Roca va ser el de crear una d’aquestes poques biblioteques que altres vam poder imitar i posar com a model. El gran mèrit de la Montserrat va ser tant fer una bona biblioteca com aconseguir que la comunitat a la que servia, l’Escola d’Arquitectura, se la fes seva. Si alguna cosa demostra la nostra efectivitat com a professionals és que les persones a les que servim defensin amb més èmfasi que no pas nosaltres la utilitat de la nostra feina.

Les biblioteques no són dels bibliotecaris, són dels usuaris. Aquest pensament està en la base de la filosofia professional de M. Roca que podeu conèixer llegint la conferència que va donar en motiu de la sevajubilació a finals de 1992 (4). De l’usuari, els bibliotecaris “aprenen el que se’n diu l’ofici”. Conèixer altres realitats professionals a través de la lectura o de visites -i això la Montserrat ho va practicar- no és suficient, ja que és l’usuari individual (la persona) i col·lectiu (l’entitat a qui serveix la biblioteca) els que aproven en darrer terme la feina del bibliotecari. L’usuari és “la pedra de toc de l’eficàcia del treball [bibliotecari].

Fer bones realitats bibliotecàries és sempre possible (fins i tot sense molts mitjans). Cal però la mentalitat oberta, no conformista, imaginativa que va tenir la Montserrat. Cal també no acontentar-se amb el que es té i buscar bons models a seguir. Modestament  la Montserrat cita com els tres principals mèrits de la biblioteca de l’Escola d’Arquitectura la seva organització en lliure accés (5), el buidat de revistes d’arquitectura i l’haver estat entre totes les biblioteques de la UPC la primera d’haver obert de 9 a 9. Pocs bibliotecaris citarien el darrer con un mèrit a destacar.

Montserrat Roca va ser també presidenta de l’Associació de Bibliotecàries  de Catalunya. Cal fer també la història de l’Associació. Gestada en el franquisme, crec que va néixer amb el nom d’Asociación de Antiguas Alumnas de la Escuela de Bibliotecarias, per passar a Associació de Bibliotecàries i, l’any 1981, de Bibliotecaris. No hi havia altra associació professional a Espanya que ANABA, una associació de bibliotecaris que no considerava com a tals els formats a l’Escola de Bibliotecàries de la Diputació de Barcelona. Els bibliotecaris de l’escola amb un títol universitari en podien ser membres, però els altres no.

Tradicionalment des de Catalunya es defensava la professionalitat a partir d’uns estudis previs i no des de l’accés a la professió per via d’oposicions. Això i la voluntat de tenir un organisme professional que es basés i promogués una visió moderna de la professió van ser els motius que van impulsar a la creació de l’Associació que, després de diverses transformacions de nom ha acabat essent un col·legi professional. Ser president d’una associació en el post-franquisme volia dir moltes coses. Volia dir que es tenia voluntat de transformar aquella realitat miserable a partir d’una visió i feines professionals, é a dir modernes i ben fetes (6).

Jo a la Montserrat Roca, quan la vaig tractar més va ser al final de la seva vida laboral a la UPC, entre el 1989 i el 1992. La transformació de les biblioteques universitàries que s’havia iniciat a Espanya a la UB el 1984 havia arribat amb retard, però arribat per fi, a la UPC. L’inici de canvis a la UPC va coincidir potser amb el punt més alt de prestigi de la biblioteca de l’Escola d’Arquitectura que la Montserrat dirigia (6). Les biblioteques de la UPC –com totes les de les universitats espanyoles abans de la reforma mencionada- no eren un sistema, ni tant sols eren un conjunt coordinat. La creació d’un sistema va requerir un exercici de fe, de comprensió i d’humilitat per part de les poques biblioteques que funcionaven be a la UPC (la d’Arquitectura i la de Camins). La Montserrat va tenir aquestes virtuts i va ajudar als canvis aportant-hi lleialtat, intel·ligència i sentit de l’humor.

Les professions són un teixit continu de persones que renoven els seus coneixements de la ciència que es plasma en els llibres, però també del mestratge que exerceixen professionals amb experiència i de les realitats professionals que els volten. A la Catalunya dels 70 i dels 80 els professionals, per formar-nos vam tenir pocs mestres i poques biblioteques admirables. La Montserrat va ser mestre i creadora d’una biblioteca a imitar. Per aquestes coses i moltes més que no he estat capaç d’explicar, val la pena recordar a Montserrat Roca i a agrair-li la seva aportació a aquesta professió que ella va estimar tant.

p.d. La fotografia és de la Montserrat el 1991, en un viatge professional a Blacksburg (Virginia – EUA).

(1)  Segur que em deixa algú, però potser en primer lloc se situaria la Biblioteca de Física i Química a la UB, sota la direcció de Maria Serrallach. Cal esmentar també, d’aquella època, alguns vestigis encara presents de la vitalitat bibliotecària catalana dels temps de la 2a república, algunes biblioteques d’empreses farmacèutiques, la modernitat de les biblioteques ‘estrangeres’ dels instituts Britànic i Nord-Americà i la modernització que van suposar els centres de documentació i la teledocumentació, aquests ben a finals dels 70.

(2)  Parlo dels any 70 perquè els vaig conèixer, tot i que la meva incorporació a la professió és definals de la dècada. Entre els pocs escrits que parlen de les biblioteques de Catalunya en el període del franquisme, val la pena llegir el que en diu Carme Mayol, «Passat i present de la professió bibliotecària», A: BiD: textos universitaris de biblioteconomia i documentació, desembre 2002, núm. 9, http://www.ub.es/biblio/bid/09mayol.htm.

(3) No es la ausencia de dinero lo que frena el desarrollo. El impedimiento fundamental es la falta de preparacion de la sociedad, cultural y tecnologicamente; la ausencia de conocimientos y la falta de perícia. Dicho de otro modo, la falta de habilidad para usar el dinero. David S. Landes, "La riqueza y la pobreza de las naciones" (Barcelona: Crítica, 1999)

(4)  Homenatge a Montserrat Roca Junyent, bibliotecària de l'Escola amb motiu de la seva jubilació: 28 d'octubre de 1992 (Barcelona: Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona - UPC, 1992). 16 p. Als no acostumats als costums universitaris els podria passar desapercebut  l’enorme honor que se li va fer a la Montserrat fent que l’acte del seu comiat fos un acte acadèmic en el que ella va donar una lliçó magistral, tal com es fa amb els professors considerats millors quan es jubilen. 

(5)  Les biblioteques universitàries espanyoles eren d’accés tancat, fins i tot les biblioteques de la Universitat Autònoma de Barcelona, fetes de bell nou a partir de 1968 eren totes d’accés tancat, en base un model d’accés al saber defensiu i superat.

(6)  Lamentable, per cert, que el Col·legi, hereu de l’Associació, no hagi recordat degudament  les presidentes que han mort: Rosa Ricart, fa uns anys, i Montserrat Roca, ara.

(6)  A l’homenatge que li fa l’Escola d’Arquitectura, la Montserrat defineix la biblioteca com: “el lloc de trobada de la informació amb qui la necessita i la busca, o el lloc de trobada casual del saber amb qui té l’esperit atent, inquiet, obert a la descoberta, mogut per la curiositat...” 

Quines jornades són les 13es jornades?

El COBDC anuncia la celebració de les 13es Jornades Catalanes d’Informació i Documentació dient que les jornades es fan “des de fa ja 26 anys” i que “seran les jornades de tots nosaltres, com ho han estat des del naixement del Col·legi”.

Resulta però que les Jornades Catalanes ni tenen 26 anys ni ha estat així des del naixement del Col·legi. Les actual Jornades van fer-se per  1a vegada el 1983 amb el nom de “Jornades de Teledocumentació a Catalunya”. Van estar  organitzades per la gent que promovien la teledocumentació des del Consorci d’Informació i Documentació de Catalunya (Joan Bravo, Tomas Baiget i Vicent Melendez). El seu èxit va propiciar el naixement de SOCADI tal com explica Joan Bravo.

SOCADI neix el 1984 al voltant de la teledocumentació, activitat que estava lluny de les que desenvolupava l'Associació de Bibliotecaris de Catalunya. Aquesta el febrer de 1985 va organitzar unes altres primeres jornades, les Primeres Jornades de l'Associació de Bibliotecaris de Catalunya . Mentrestant SOCADI, amb el patrocini de la CIRIT, va organitzar les 2es (1986) i 3es (1989) Jornades, aquestes ja no de teledocumentació sinó de documentació a seques.

L’Associació (per sort i amb seny) no va organitzar les seves 2es jornades sinó que va sumar esforços. Així, mantenint el nom amb més tradició, se celebren les 4es. Jornades Catalanes de Documentació el gener de 1992, co-organitzades pel COBDC i la SOCADI. Ho expliquen Pilar Cid i Ma. José Recoder a la ponència:La participació dels professionals de la biblioteconomia i la documentació enles Jornades catalanes: 14 anys de ponències comunicacions i experiències. Joan Bravo i Cid i Recoder afirmen que la fusió organitzativa ja es va fer a les 3es Jornades i me’ls crec, tot i que la fitxa catalogràfica del volum d’actes no ho reflecteix. En tot cas va ser molt interessant l’esforç de barreja de les cultures organitzatives de les dues entitats, esforç que devia produir algun fruit ja que més tard van acabar fusionant-se.

Podeu  dir que aquestes precisions són sobreres i de pere-punyetes. Com vulgueu, però les simplificacions històriques encobreixen que la realitat és complexa. La història de la nostra professió no comença ni s’esgota amb el COBDC. Les Jornades d’ara es fan des de fa 29 anys i l’entramat professional és més ric que el format pels llicenciats de documentació.

Les Jornades van passar a tenir el nom actual (d'informació  i documentació) i és una llàstima que no es diguin "d'informació, documentació i biblioteques", per exemple.