5 raons per queixar-se a/de la universitat

Vaig ser una de les 500 persones (o érem només 400?) que fa uns 10 dies esperàvem poder inaugurar les noves dependències de la UPF a cal Aranyó i que no vam poder perquè unes 50 persones (o eren només 40?) van canviar les normes de l’acte.

Els meus estudis universitaris van tenir lloc en una universitat encara franquista i miserable en el material i en l’espiritual i, sincerament, se’m fa difícil de pair una protesta contra la inauguració de noves instal·lacions universitàries que no es queixa en cap moment de la mediocritat del nivell de la universitat espanyola.

No vaig saber captar els motius de la queixa. Protestes per la ‘mercantilització’ de la universitat, demandes de dimissions i solidaritat del PAS que protesten contra les ‘intolerables’ (sic) condicions laborals de la universitat. Jo crec que hi ha però, tant des de la societat com des de la universitat, motius per protestar i per queixar-se de la universitat. N’ofereixo uns quants a qui vulgui rebel·lar-se.

La poca qualitat del sistema universitari. La universitat espanyola (i la catalana no se n’escapa) té una qualitat baixa. Deixant a banda les excepcions a aquesta regla (que existeixen), només una universitat espanyola (la UB) apareix (a les darreres posicions) entre les 200 millors universitats mundials i el sistema universitari espanyol ocupa la 17a posició (la darrera) en la classificació del Consell de Lisboa.

El 4+1. Els acords de Bolonya deixaven als diferents països europeus dues opcions per concretar l’homologació de titulacions: fer el graus amb crèdits cursables en tres anys i els màsters en 2 (el model 3+2) o fer els graus d’un equivalent de 4 anys i els màsters d’1. L’opció majoritària ha estat la del 3+2 i Espanya s’ha quedat sola altre cop a Europa triant un camí a favor del qual no he sentit cap argumentació sòlida. La reforma de l’EEES se sustenta en proposar uns graus generalistes complementats per uns postgraus d’especialització. El 4+1 fa que els graus s’assemblin massa a les antigues llicenciatures (molt propi d’aquí això de no canviar res) i que els màsters siguin massa curts.

Les poques beques. De les poques coses intel·ligibles dels discursos anti Bolonya és que l’EEES suposarà un encariment dels estudis universitaris. Aquests a Espanya tenen una subvenció pública del 84%, és a dir, l’estudiant (o els seus pares) paga un 16% del seu cost. Independentment de la renda, un 16%. La matricula universitària suposa per a moltes famílies pagar menys que per l’ensenyament secundari. Contradictori del tot ja que tenir títol universitari és correlaciona amb més sou al llarg de la vida professional. El sistema de beques actual és escàs. N’hi ha poques i són de baixa quantia.

El mapa de titulacions. Els recursos públics no són infinits i els que en planifiquen la seva inversió els dosifiquen en funció de necessitats, objectius i possibilitats. La creació de titulacions però ha seguit més uns criteris d’anar dotant de les mateixes titulacions a tothom que a l’especialització. El resultat té dos efectes negatius: algunes (bastantes) titulacions tenen més oferta en recursos que demanda en estudiants i els recursos es dispersen fent que poques titulacions assoleixin nivells alts de qualitat.

La no existència d’ensenyaments superiors més enllà de la universitat. A Espanya, ensenyament superior i universitat són sinònims a la pràctica. Alguns arguments de les queixes anti EEES apunten a un intent de devaluar la universitat dedicant-la a estudis directament relacionats amb les necessitats de formació per a una feina. L’ensenyament superior ha de ser universitari en el sentit de conreuar l’alta ciència, però ha de ser també professionalitzador. Que hi hagi les càtedres de física quàntica i de dret constitucional que calgui, però també estudis que capacitin a la gent a ser restauradors o hotelers (el 14% del PIB de Catalunya venen de l’hosteleria).

p.s. Les notes per aquesta entrada de blog són de fa dies, però no em decidia a escriure fins que no pogués consultar la revista Barcelona metropolis que dedica el seu quadern central la universitat. M’ha semblat un prodigi d’equanimitat i democràcia que els articles de Miquel Caminal, Francisco Fernández Buey, Josep Ferrer, Joan Tugores Ques, Jordi Casassas Ymbert, Albert Corominas, Vera Sacristán i d’Antoni Domènech anessin tots en la mateixa direcció. Per cert, que només he trobat una mica d'interès en el de Paco Fernández Buey, que recorda que la universitat té funcions docents i de recerca i també de formació de dirigents.

3 Jaumes i Bolònia

Les protestes des estudiant contra l’espai europeu d’educació superior o contra el Pla de Bolònia ha tingut almenys la virtut de donar tema a moltes converses i de poder parlar de la universitat amb persones que no hi estan vinculades. Alguna cosa ha canviat en el sentiment col·lectiu com ho mostra l’article de Salvador Cardús, La universidad invisible, a La Vanguardia del passat dia 26.

Hi ha desànim i pessimisme entre els que creiem en la universitat i que veiem que les protestes i la seva representació en els mitjans serà un fre a una reforma dels estudis universitaris que ja caminava prou lentament.

Jo n’hem parlat amb molta gent aquests dies, però he tingut converses amb tres amics que, ves per on, els tres es diuen Jaume. Cada un, des de la seva perspectiva m’ha fet una aportació sobre perquè ha tingut tant ressò una reforma que ningú no qüestiona (l’homologació de títols a nivell europeu) i la necessària modificació dels mètodes docents (passar de l’ensenyament a l’aprenentatge). Un Jaume em parla de desinformació, un altre Jaume de condescendència i el tercer Jaume de corresponsabilitazació.

En Jaume 1r ocupa un lloc polític a l’administració i atribueix les protestes dels estudiants a que se’ls ha explicat malament la reforma a la seva etapa a l’ensenyament secundari, donant per fet que a la universitat s’ha informat a bastament del que la reforma pretén. Desinformació, sí, però no pas als instituts i sí molta a la universitat mateixa. Aquesta, tancada en si mateixa, ha debatut Bolònia ‘en petit comitè’ i de forma reactiva. La necessitat de fer un plantejament diferent ha dut a la UPF a obrir la p. web BOLONYA: preguntes i respostes que s’inicia així: “El principal problema de Bolonya: la desinformació”.

En Jaume 2n és director d’una empresa pública i com a tal ha tingut prou relacions amb la universitat. Li atribueix a aquesta poca fermesa a l’hora de prendre decisions i molta condescendència respecte als estudiants. Jo crec que té una part de raó. La universitat espanyola es governa de forma medieval. Els estaments (professorat, personal d’administració i estudiants) tenen els seus pesos en el sistema electoral i són susceptibles de fer-los sentir. Pel que fa al diàleg des de l’administració universitària amb els estudiants, si s’ha hagut de triar entre la confrontació o la concessió s’ha tendit a preferir la segona. És l’opció pitjor a mig o llarg termini encara que hagi estat la més pràctica a curt termini. Avui paguem haver estat tolerants amb comportaments no democràtics o respecte als vandalismes múltiples amb les instal·lacions universitàries.

En Jaume 3r és gerent d’una empresa de serveis sanitaris. L’empresa no és gaire gran i part de la seva feina és estar al cas de com va el funcionament diari d’una unitat de servei que tenen a un barri de Barcelona. Parlant del conflicte em diagnosticava que això només pot passar si el personal (el professorat en aquest cas) no està corresponsabilitat amb els objectius de l'empresa (la universitat en aquest cas). Encert també aquí. El professorat va quasi tant desorientat com els estudiants. Els de bona fe i dedicació temen que la reforma els suposi una feina que no podran assumir; altres es preocupen pel lloc en el que poden quedar les seves assignatures i encara hi ha els que els fa por perdre algun dels privilegis de treballar a la universitat. Cal sumar a aquests els convençuts de Bolònia però desanimats per la seva aplicació tèbia i lenta. En resum, l’EEES no ha tingut defensors de peu que s’hagin responsabilitzat del camí que la universitat ha de prendre.

Jo, que no em dic Jaume, penso que desinformació, condescendència i manca de corresponsabilitazació expliquen el recel dels joves respecte l’adaptació de la universitat a l’EEES, però que cal afegir a les causes les febleses del govern universitari.

La universitat és una organització de funcionament medieval. Les agressions al coneixement (que al llarg de la història n’hi ha hagut) han fet que fes valer la seva independència respecte al que l’envolta. Però aferrada a la tradició, no s’ha renovat suficientment. Les aportacions de la universitat a la societat són moltes, però les universitats tenen també obligacions respecte la societat. Una hauria de ser l’eficàcia. Les universitats espanyoles tenen entre els seus punts febles la feblesa del seu govern. Les universitats poden decidir anar en una direcció i alhora que no tenen els mecanismes que els permetin dur la nau cap a la mateixa. Els òrgans de govern universitaris, regits pels interessos corporatius i la inèrcia no han estat de cap manera agents actius del canvi.

Poca informació, massa condescendència, falta d’implicació dels agents de la reforma, desgovern... tot això fa que Bolònia configuri un marc conceptual negatiu per a la majoria dels estudiants. Injustificat, al meu entendre, però comprensible tal com van les coses.

Què té de dolent Bolonya?

Cap de setmana relaxat amb dinar amb en Manel i la Margarida, lluitadors antifranquistes a la universitat, que em pregunten pels motius de les protestes dels estudiants ‘anti Bolonya’.

Quan els les intento explicar quedo sorprès de les poques raons que els sé donar. Però no sóc jo el que les expliqui malament. Fa dies que em preparo comprant més diaris dels que acostumo i llegint-me dos i tres vegades els articles que narren la manifestació de dijous passat i la tancada d’aquest cap de setmana al rectorat de la UB.

A casa, les notícies de TV3 em porten la imatge d’en Jaume Casals, vicerector de la UPF, explicant el poc fonament de la queixa: “una protesta injustificada que té alguna cosa de bona fe i molt d’hipocresia”. Contundent. Tant que m’animo a posar sobre la taula els retalls de diari d’aquests dies. La pancarta de la mani del dijous, segons El País, deia: “Ayer licenciados, ahora graduados y mañana precariedad”. El Periódico destaca una pancarta amb el text “Als Països Catalans decidim. Universitat pública. Aturem Bolonya. Prou de l’Europa del capital”. Reivindicacions amb un nivell explicatiu i pedagògic sorprenentment baix venint d’universitaris.

Clar el vicerrector de la Pompeu a la televisió:

• Bolonya = homologació amb Europa + millora de la docència.

El procés de Bolonya (en el qual Espanya està a la cua de la resta de països europeus) suposa dues coses: la creació d’un espai europeu d’educació superior (EEES) i un canvi en la forma d’ensenyar. Els dos processos són en principi independents encara que els dos necessaris.

La construcció d’Europa ha suposat l’eliminació de les fronteres per a les persones, però la mobilitat dintre d’Europa no serà possible de forma completa si no hi ha homologació entre les titulacions universitàries de manera que els estudis a França siguin vàlids a Alemanya, per exemple, i de forma que un bibliotecari format aquí pugui anar a viure i a treballar a Holanda. Poc hi ha a dir des d’aquest aspecte.

La reforma dels mètodes docents és una necessitat. La universitat centre europea s’ha basat en el mètode docent de les classes magistrals en el que els estudiants prenen apunts i s’aprenen passivament la lliçó. Fa anys que ha quedat clar que la millora en la formació universitària comporta uns mètodes docents menys basats en l’ensenyament i més en l’aprenentatge. Les millors universitats del món ho fan així i Europa va creure que la creació de l’EEES era un moment òptim per fer el canvi.

Un ensenyament superior de qualitat és un instrument de millora social. Reverteix en la col·lectivitat i ho fa també en l’individu que se’n beneficia. Anar a la universitat és un triple privilegi. Privilegi social (perquè hi van uns quants a costa dels impostos de tots), privilegi econòmic (perquè els universitaris tendeixen a tenir millors sous al llarg de la seva vida que els que no) i un privilegi laboral (l’atur sempre i arreu té menys incidència entre la gent amb estudis superiors). Aquest privilegi a Espanya no està en perill per culpa del capital, sinó per culpa -segons tots els estudis nacionals i internacionals- de la qualitat baixa, la poca eficàcia i la dubtosa eficiència de la universitat pública.. Bolonya és, doncs, una exigència europea i una necessitat pedagògica, però és, a més a més, una oportunitat d’or per reformar la universitat espanyola i fer-la de millor qualitat.

Fa temps que penso que la millor manera d’afavorir el capital és fer ineficaces les institucions públiques. A la universitat pública, n’hi ha molts que malden perquè no hi canviï res i que d’aquesta manera, a força d’enfonsar-la en la mediocritat, no hi hagi altre alternativa que construir (no s’està fent ja?) un sistema d’universitats privades que per mínimament bé que ho facin superaran a les públiques en qualitat. Hi ha anticapitalismes que maten (però no al capital, sinó a les alternatives públiques i socials).

p.d. Irònica si no fos sarcàstica la imatge de la estudiant que és impedida d’expressar-se pel procés de Bolonya. Si alguna cosa hi ha avui sense restriccions a la universitat és llibertat d’expressió i si alguna cosa té ressò als mitjans de comunicació són les protestes dels estudiants. ¿Qui sinó trobaria lloc a les primeres pàgines dels diaris amb manifestacions de 4.000 persones que representen menys del 3% dels estudiants universitaris de Catalunya?

Les queixes de la caixera

Ai l’estiu que ja tenim aquí, sembla que la feina s’acaba, però no. Nits d’estiu, llargues nits que permeten però tenir converses que durant el curs potser no tindries. Com la de no fa gaire amb una empordanesa de 20 anys amb el seu 2n curs de biblioteconomia acabat d’acabar (i aprovat!). Ara treballa de caixera en un super per tenir diners amb els que poder passar el curs proper. La caixera es queixa però [ves a saber si no haurem de dir que és una queixera] de diverses coses de la universitat i de la facultat. Els seus arguments els he sentit o llegit de boca d’altres estudiants i els trobo poc sustentats per la realitat i per això els comento i replico aquí. De què es queixa aquesta estudiant de tardor a primavera i treballadora d’estiu? De tres coses:

• de que la universitat és cara,
• de que l’EEES suposa que la universitat sigui una empresa i
• de que les assignatures de 1r i 2n del nou pla estudis de la Facultat són ensopides i teòriques.

La Universitat és cara Un estudiant universitari paga entre 1/5 i ¼ del cost real de l’ensenyament universitari, però aquesta no és la part més important de la qüestió. Si que ho és que tenir un títol universitari dóna, respecte el mercat laboral, una posició molt millor que no tenir-lo. Parlem d’estadístiques i de mitjanes (i no de les excepcions), però (són dades del Informe CyD 2007) les persones amb titulació universitària pateixen menys l’atur y el seu nivell d’ingressos és substancialment més alt que qui no en té. Un 23,8% de la població espanyola d’entre 25 y 44 anys té una titulació universitària (y la seva procedència social és de les classes mitja i mitja alta. Dit altrament, els que procedeixen d’entorn familiars amb més recursos tenen més probabilitat d’accedir a la universitat, aquest és un servei altament subvencionat per l’estat (és a dir per la totalitat de la població) i els estudis universitaris proporciones ingressos més alts i més segurs. La universitat no és, des d’aquest punt de vista, cara. L’accés a la universitat però és socialment injust i els que hi accedeixen són uns afavorits. Socialment seria més democràtic i equitatiu un sistema universitari amb taxes acadèmiques més altes i que revertís els majors ingressos en un sistema de beques basat en la capacitat i l’esforç o que partís del cost real i cobrés a l’estudiant una matricula en funció de la renda del seu entorn familiar. Bologna suposa convertir la universitat en una empresa Els mateixos estudiants que critiquen la privatització de la universitat no acaben de concretar què volen dir amb això. La universiat pública no es pot privatitzar, des del punt de vista de la propietat, ni pot guanyar diners, com ho fa l’empresa. A què es refereixen doncs? Segurament a les veus que reclamen a la universitat (pública) més qualitat i més eficàcia. Però això és reclamable, perquè una universitat de qualitat baixa i poc eficaç no és un bon servei públic. Els nivells de qualitat i d’eficàcia de la universitat pública espanyola són clarament millorables. Les veus dels experts (vegeu, per exemple l'informe Bruegel) insisteixen el la feblesa de les universitats espanyoles en front les millors del món. L’informe CyD 2007 mostra sobradament que hi ha un desajust notable entre oferta i demanda i entre anys teòrics dels estudis i durada real dels mateixos. Els dos són indicadors d’ineficàcia, és a dir de costos que no reverteixen en resultats, de diners públics mal emprats. La ineficàcia de la universiat pública sí que pot fer que la universitat privada cada vegada guanyi en qualitat i oferta provoca en la pràctica una privatització de l’ensenyament universitari millor. El nou pla d’estudis de documentació És d’hora per avaluar-lo i el que fa és adaptar uns estudis de cicle curt a uns de cicle llarg. El gran avantatge de que els estudis de biblioteconomia s’adaptin a Bolònia és que tindrem una titulació de grau (l’alternativa és tenir només estudis de postgrau, alternativa defensada per alguns, però més ‘elitista’, al meu entendre). Si volem un grau hem de voler alguna cosa mes que uns estudis professionals com ho ha estat la dilomatura. Aquesta ha tingut i té molts avantatges. Un és la fàcil adaptació del diplomat al mercat laboral. El bibliotecari mig és un professional que s’adapta molt bé a les feines (aquest és la clau del poc atur en la professió)... a curt termini. El professional actual, el format en la diplomatura (jo mateix) tendeix a tenir poca flexibilitat i adaptació davant els canvis professionals, i això el converteix en poc adaptable a les feines a mig o llarg termini. p.d. Laura, que l’estiu et sigui poc feixuc i a veure quantes coses aprens del supermercat que, com una biblioteca, és o hauria de ser una col·lecció de coses útils ordenades perquè la gent les trobi.

L'EEES i les biblioteques

El 1999 els ministres europeus reunits a la ciutat italiana de Bolonya van signar una ‘carta d’intencions’ que ha estat coneguda coma a Declaració de Bolonya. La Declaració de Bolonya ha estat l’acta de naixement de l’anomenat EEES (Espai Europeu de l’Educació Superior) o ‘convergència europea’ i inicialment pretenia no gaire res més que “l'adopció d'un sistema de titulacions fàcilment comprensible i comparable” que permetés homologar els títols universitaris i fer que els professionals poguessin circular lliurement per Europa. A aquest objectiu inicial, se li ha sumat el d’aprofitar l’oportunitat per millorar la qualitat de les universitats europees, cosa que vol dir reformar-les per fer-les més competitives en el mercat global de l’educació superior. El procés està previst que conclogui el 2010 i les universitats espanyoles s’hi ha sumat amb retard i poc entusiasme. És cert que les successives i desafortunades reformes de la legislació universitària no hi ha ajudat. El PP va canviar la llei d’universitats amb la intenció de reformar, sobretot, el procés d’elecció dels rectors. La nova Llei va ser molt contestada en medis universitaris. El PSOE la va canviar de nou sense introduir els canvis que la universitat espanyola necessitava, i quan calia reglamentar el procés de convergència europea es van tenir més en compte el manteniment dels equilibris que les necessitats dels futurs titulats. El resultat és que el curs 2008-2009 comptarà amb els primers 162 títols ‘reformats’, es a dir, fets a partir dels criteris europeus d’homologació. Ho explicava El País de la revetlla de St. Joan. De 48 universitats públiques, només 16 ofereixen títols reformats, mentre que el 57% de les titulacions impartides per universitats privades estaran reformades. Entre les universitats que ofereixen més títols ‘nous’ hi ha la U. Carlos III amb 20 carreres i la UPF amb 6. La majoria de les universitats (especialment, les més grans) argumenten que han tingut poc temps per preparar la reforma de les titulacions. Conseqüències del procés d’adaptació a Bolonya per a les biblioteques? Almenys 3 (des del meu punt de vista):

1. Les biblioteques universitàries. Importantíssim. Un dels principals (sino el que més) impediments pel desenvolupament de les bibs. universitàries de països com Espanya, França o Itàlia ha estat que el mètode docent per excel·lència ha estat la lliçó magistral i l’estudi dels apunts. Les noves titulacions es basen no en l’ensenyament impartit, sinó en l’aprenentatge realitzat i això implica que l’estudiant serà dirigit a realitzar el procés d’aprenentatge sota la tutela del professor però pels seus propis mitjans i, a efectes nostres, remenant informació. Si en un context ‘tradicional’ les biblioteques podien (i així sovint ho han fet) sobreviure oferint només els manuals recomanats, ara podran / hauran de proporcionar els recursos i els serveis que permetin una exploració àmplia de la informació existent i el seu ús de la manera més convenient possible (sovint treballant en grup). Si fins ara les biblioteques universitàries han avançat amb vents contraris o poc favorables, en el marc de l’EEES haurien de tenir el vent a favor.
2. Els estudis professionals de bibliotecari. Totes les titulacions hauran de seguir el procés de reforma. La de bibliotecari també. El canvi més aparent (però no pas potser el més profund) és que desapareix la distinció entre diplomatures i llicenciatures. En el nostre cas, una titulació específica de bibliotecari o de documentalista o com s’acabi anomenant, ho serà de grau (un equivalent dels 4 cursos ‘antics’) que es complementarà amb formacions més específiques de postgrau i de doctorat. La UC3 ofereix ja el Grado en Información y Documentación i la UB el té a punt per iniciar-lo el curs 2009-10. Aquest, el de la UB, suposarà una modernització profunda dels estudis professionals i la seva orientació, totalment adequada, haurà de crear un professional renovat. Aquest tindrà una formació més generalista en un tronc professional ampli (biblioteconomia, arxivística, documentació i gestió de la informació) que el farà a mig llarg termini un professional amb més recorregut i amb més capacitat d’ocupar espais laborals.
3. L’alfabetització informacional dels universitaris. La reforma de les titulacions preveu que alguns disciplines o matèries siguin considerades troncals d’universitat, és a dir, que seran comuns per totes les titulacions d’una universitat donada. La UC3, per exemple, en contempla 4: expressió oral i escrita, tècniques de cerca d’informació, angles i humanitats. La UB i la UPF, que jo conegui, estan incloent una matèria de ‘documentació’ o de ‘cerca d’informació’ entre les seves troncals. És a dir, que el que en el nostre argot en diem ALFIN o alfabetització informacional serà matèria obligatòria per tots els estudiants d’aquestes universitats. Conseqüències: estudiants més preparats des del punt de vista de cerca de la informació i activitats formatives específiques que caldrà que algú imparteixi. Qui? A universitats amb departaments de biblioteconomia i documentació, probablement professors d’aquests departaments (en col·laboració amb les biblioteques, esperem-ho!). I a les universitats que no en tinguin? En bona part per les biblioteques mateixes si saben (sabem) aprofitar l’oportunitat.