I això, qui ho paga?

Pocs dies després de les Jornadas OS-Repositorios estava a una reunió d’això, de repositoris, i comentant que els dipòsits contenen no més d’un 15% dels documents que les universitats i centres de recerca generen, una persona s’atrevia a dir-ho en veu alta: que sort n’hi ha que als repositoris encara s’hi dipositen pocs materials, que si fossin més no sé pas qui la faria la feina.

Ha quedat sobradament demostrat que la teconologia ens permet posar documents en OA (sigui en dipòsits sigui en revistes). Ho està menys de demostrat que l’accessibilitat digital tingui la capacitat de canviar de forma radical la totalitat dels comportaments dels lectors (aquesta s’orienta mes pels models que retribueixen la publicació segons el valor de la revista respecte la citació que per altres coses). Està però per demostrar que l’OA pugui funcionar si no troba un model econòmic que el faci possible. Es creu en l’enorme potencial de l’accés lliure a la informació científica, però no se sap (encara) com podem garantir-lo financerament.

És per això que la sostenibilitat (que en aquest cas es refereix a la viabilitat econòmica) dels sistemes d’informació (dipòsits, revistes, bases de dades o portals) està avui ocupat el primer lloc de la llista de preocupacions dels qui es preocupen de la construcció d’un sistema nou per la comunicació científica. No preocupa tant la seva creació, com l’accessibilitat a llarg termini i la preservació dels recursos creats en aquest nou context del digital.

Ho tractava un estudi d’Ithaka (que no he llegit) del maig de 2008 que signava Kevin Guthrie, Rebecca Griffiths i Nancy Maron: Sustainability and Revenue Models for Online Academic Resources.

Aquest estiu em vaig llegir un nou estudi d’Ithaka, aquest de juliol de 2009: Sustaining Digital Resources: An On-the-Ground View of Projects: Ithaka case studies in sustainability. En són autors Nancy L. Maron, K. Kirby Smith i Matthew Loy i el que fan és examinar 12 projectes destacats i n’examinen els factors sobre els que se sustenta el seu èxit. En les 40 p. de l’estudi podeu veure que aquest factors d’èxit són:

• Un lideratge fort que defineix i articula els objectius i les fases del projecte. Ho fan triant liders i professionals ben preparats amb experiència, capacitat de comunicació i de creació d’equips.
• Que el projecte aporti algun valor únic i que això ho reforci desenvolupant el recurs en base entendre què necessiten els usuaris als que s’adreça.
• Reducció dels costos directes. Ho fan enfortint els lligams i la contribució de la institució que els empara, usant treball externalitzat i fent partenariat amb empreses externes i treballant amb voluntaris.
• Desenvolupar fonts diversificades d’ingressos, cosa que comporta experimentar nous models de negoci fins trobar el que més s’ajusti al projecte i cultivant la capacitat de comunicar el valor del recurs per a la comunitat d’usuaris.
• Establir un sistema per retre comptes i mesurar l’ús del recurs. Ha fan establint clarament els objectius que volen assolir, fent anàlisis de cost benefici i mostrant els retorns que rep la institució pel fet de sostenir el projecte o recurs.

L’estudi es pot consultar en versió sencera (136 p) i conèixer de prop els 12 estudis de cas que han servit per extreure els factors d’èxit comentats. Els estudis de cas de l’informe són:

• BOPCRIS Digitisation Centre: Experimentation with Sustainability and Partnerships for Library Digitisation Projects / Hartley Library, University of Southampton, United Kingdom
• Centre for Computing in the Humanities: Leveraging Shared Infrastructure and Expertise to Develop Digital Projects in an Academic Department / King’s College London, United Kingdom.
• DigiZeitschriften: Library Partnership and a Subscription Model for a Journal Database / Göttingen State and University Library, University of Göttingen, Germany.
• eBird: A Two-sided Market for Academic Researchers and Enthusiasts / Cornell University Lab of Ornithology (Information Science Department), New York, United States.
• Electronic Enlightenment: Subscription-based Resource Sold Through a University Press / Bodleian Library, University of Oxford, United Kingdom.
• Hindawi Publishing Corporation: The Open-Access Contributor-Pays Model / Cairo, Egypt.
• L’Institut national de l’audiovisuel: Free Content and Rights Licensing as Complementary Strategies / Bry-sur-Marne and Paris, France.
• The Middle School Portal 2: Math and Science Pathways, National Science Digital Library: Early Sustainability Planning for a Grant-Funded Digital Library / The Ohio State University, United States.
• The National Archives: Digitisation with Commercial Partnerships via the Licensed Internet Associates Program / London, United Kingdom.
• Stanford Encyclopedia of Philosophy: Building an Endowment with Community Support / Stanford University, California, United States.
• The Thesaurus Linguae Graecae®: Specialised Historical Content for a Niche Audience / University of California, Irvine, California, United States.
• V&A Images: Image Licensing at a Cultural Heritage Institution / Victoria and Albert Museum, London, United Kingdom.

Comentari persona, jo crec que aquí algú hauria de fer la Vic & pèdia

Les biblioteques, cada vegada menys importants?

Com que coses per llegir n’hi ha moltes més que temps que un té per fer-ho, cal ser forçosament selectiu. La data d’edició és un criteri de tria dels més evidents però no forçosament dels més útils. Que un article sigui nou no garanteix que faci aportacions interessants malgrat l’actualitat de les citacions sigui un dels elements usats per acceptar o no ponències a congressos professionals.

Un article hauria de retenir interès de forma proporcional a la seva intel·ligència, així, un article molt intel·ligent escrit fa molt hauria de ser encara bastant interessant i un de poc intel·ligent no ho serà més degut a que està acabat de publicar.

Em fa pensar això l’article que acabo de llegir de Kristin Antelman, Emily Lynema, Andrew K. Pace, “Toward a twenty-first century library catalog" / Information technology and libraries, sept 2006, p. 128-139.

Un article “vell” però encara vigent perquè ens assenyala les febleses dels nostres catàlegs respecte la recuperació de documents pel seu contingut o matèria. Llegint-lo veus com del 2006 a ara sembla que les coses no han canviat de forma gaire radical malgrat les molt notables millores introduïdes pels ‘milloradors’ web 2.0 de catàlegs o per les eines de descoberta.

(Un article ‘vell’ que reitera el dit per Marcia J. Bates el 1986, “Subject Access in Online Catalogs: A Design Model,” a: JASIS 37, no. 6, o per Christine L. Borgman el 1996, “Why Are Online Catalogs Still Hard to Use?” a: JASIS 47, no. 7 (1996), o l’estudi d’OCLC comentat aquí no fa gaire)

L’informe Ithaka’s 2006 studies of key stakeholders in the digital transformation in higher education publicat l’agost del 2008 seria dels que, per data llunyana penso si cal ressenyar en aquest blog. Però en miro les meves notes de l’informe del que són autors Rosss Housewright i Roger Schonfeld i considero totalment actual la preocupació que el motiva: “comprendre de forma profunda tant les necessitats d’informació de la comunitat acadèmica com la manera com els serveis actuals encaixen amb aquestes necessitats de forma que [les biblioteques] continuïn essent rellevants per a les universitats modernes”. (I la mateixa preocupació de comprendre les necessitats dels usuaris valdrien pels gestors de biblioteques populars, nacionals, especialitzades o escolars.)

L’estudi té 33 p, i es basa en comentaris als resultats de preguntes que fan a professors i investigadors. Les preguntes s’agrupen en 7 blocs:

• Relació entre la biblioteca y el professorat. Malgrat les diferències de comportament segons disciplina (humanitats, ciències socials i ciències), la importància de la biblioteca ha baixat i es creu que continuarà disminuint, la biblioteca es veu més com una ‘compradora’ d’informació que com un portal d’accés a la informació, la biblioteca i l’OPAC perden importància com a punts d’inici d’una recerca i els professorat es veu com menys dependents de la biblioteca gràcies als recursos electrònics.
• Dependència dels recursos e-. El professorat dóna una gran importància als recursos e- i creu que aquesta creixerà en el futur i un 50% del de ciències o ciències socials creu que l’ús de la biblioteca és difícil i que val més la pena buscar informació des de l’ordinador, des de casa o de la feina.
• La transició de les revistes impreses a les e-. La cancel·lació de revistes si es disposa del seu equivalent e- assoleix una acceptació del 50% i hi ha un convenciment fort de que cal continuar guardant (de forma individual o col·lectiva) col·leccions impreses ‘per si de cas’.
• Sobre les preferències sobre on publicar. El professorat es decanta clarament cap a publicar a revistes que són àmpliament llegides, més que no pas a revistes que són d’accés lliure o gratuït a Internet.
• Llibres e-. El considera una funció important de la biblioteca comprar-ne alhora que el seu impacte entre el professorat actualment es considera baix.
• Repositoris digitals. Els repositoris e- són molt més comuns a les institucions grans que a les mitjanes o a les petites, els materials que s’hi inclouen són, majoritàriament, col·leccions especials (els preprints d’articles ocupen la 7a posició en un llista de materials per freqüència). És interessant veure que les motivacions per tenir repositoris institucionals estan més relacionades amb la preservació i l’increment de l’accés que amb la creació d’una nova estructura per la comunicació científica.
• Preservació de les revistes e- acadèmiques, tema que es considera una funció important de les biblioteques.

Els autors de l’estudi fan 5 recomanacions o comentaris finals a les biblioteques:

• La invisibilitat de les biblioteques augmenta, el seu valor de marca està disminuint.
• La pertanyença a una o una altra disciplina de coneixement té grans efectes en les necessitats, interessos i prioritats dels professors.
• La invisibilitat de la biblioteca per a les disciplines de ciències (pures) és molt alta
• Les biblioteques han d’entendre les necessitats del professorat per comprendre la natura de les seves activitats (docents i de recerca) i descobrir maneres de com ajudar-los.
• Cal tenir una visió de xarxa o de sistema, ja que cada vegada menys les funcions de les biblioteques les resoldran elles soles i cada vegada més a través de la cooperació, les xarxes o els consorcis.

Instruments digitals per a la comunicació científica

Abans els dèiem savis, ara científics, però ara i abans, les persones que es dediquen a generar nous coneixements necessiten instruments per estar al dia del que altres fan i per intercanviar-se opinions i descobriments. Les revistes i en menor grau les monografies han estat els grans instruments de la comunicació científica en el paradigma del imprès. Les facilitats i capacitats de la xarxa digital per editar i accedir a informació farien esperable que sorgissin nous instruments de comunicació per als que dediquen a l’estudi i a la recerca.

Per descobrir si això era així i en quin grau, l’Association of Research Libraries (ARL) va encarregar a Ithaka l’estudi Current Models of Digital Scholarly Communication . Aquest, signat per Nancy L. Maron i K. Kirby Smith, és el resultat d’una petita investigació destinada a detectar recursos en línia nascuts digitals que fossin de valor pels recercaires i que poguessin considerar-se innovadors. L’estudi ha estat fet en base el treball voluntari d’uns 300 bibliotecaris temàtics de 46 institucions acadèmiques dels EUA i Canada.

Els recursos que els editors van considerar que reunien totes aquestes característiques estan recollits en una base de dades i donen una idea general de quin és l’estat de l’art de les eines digitals de la comunicació científica. Els editors els agrupen en categories i de cada una n’expliquen: com els científics usen els recursos del grup, quins criteris s’usen per seleccionar continguts, les innovacions més destacades, alguns exemples i les estratègies de sostenibilitat financera que usen.

Les categories sota les quals s’agrupen els recursos són les següents:

• Revistes e-, algunes de les quals permeten fer comentaris als articles que publiquen mentre que altres publiquen els articles així que els reben. Algunes revistes (com ara Journal of Visualized Experiments) inclouen material multimèdia i vídeo articles. En el nostre àmbit s’hi inclouria D-Lib Magazine.

• Ressenyes d’obres acadèmiques que analitzen i sumaritzen els arguments i troballes de monografies i estudis erudits. L’estudi cita com exemple Bryn Mawr Classical Reviewi en el nostre camp suposo que podria incloure-s’hi Current cites.

• Dipòsits de preprints i ‘working papers’ com el Social Scence Research Network amb quasi 200.000 working papers, o ArXiv, amb 490.000, o, en el nostre camp E-LIS.

• Enciclopedies, diccionaris i contingut anotat, un àmbit especialment apte pels instruments nous fets amb cooperació i entre els quals destaca la Stanford Encyclopedia of Philosophy.

• Arxius de dades, potser una de les categories més prometedores, on hi podem trobar arxius fets de forma cooperativa com eBird, un projecte comunitari en el que els observadors d’ocells dipositen les seves dades per a que puguin ser compartides pels demés.

• Blogs, que en el camp científic serien com una forma nova de les ja tradicionals llistes de discussions i fòrums de debat, que potser van ser el més nou dels instruments nascuts d’Internet. L’informe posa com exemple PEA Soup un blog col·lectiu per a debatre temes de filosofia i ètica.

• Portals d’associacions professionals o científiques, com a darrer grup de recursos, que serien llocs en els que s’acumulen recursos de múltiples tipus sobre una mateixa temàtica. Com a exemple l’informe destaca el Alzheimer Research Forum que inclou tant un instrument de cerca a PubMed Central, com papers originals, novetats, revisions de congressos, anuncis de beques i de llocs de treball... Aquest portal té un fòrum anomenat ‘factoria d’hipòtesis’ on es poden dipositar idees i fer comentaris a les d’altra gent.

Les conclusions o troballes de l’estudi són:

• Mentre que algunes formes de recursos digitals semblen ser més propis d’unes disciplines científiques que d’altres, la innovació digital té lloc arreu.
• Malgrat la innovació en la forma, els instruments de comunicació científica digitals continuen usant els vells instruments de qualitat (revisió per parells).
• Els recursos amb més impacte són també els que fa més temps que existeixen.
• Mentre que alguns recursos són per a audiències molt amples, els recursos digitals, degut a que poden ser fets amb costos baixos, moltes vegades s’adrecen a grups petits o a nínxols.
• La incorporació de multimèdia i d’innovacions que en podríem dir web són les que estant fent aparèixer instruments realment nous, que no tenen correlat en el domini de l’imprès.
• La darrera (i potser la més important): per a tots els tipus de nous instruments, sigui quin sigui la seva mida, el gran repte és la seva sostenibilitat financera

Dos comentaris personals:

1. La xarxa i la informació digital han obert camins nous per la comunicació científica, però no ha resolt encara dos problemes que es presenten de forma persistent amb cada innovació: la preservació i la sostenibilitat econòmica. Aquesta darrera és poc important en empreses ‘petites’ (a fi de comptes, moltes revistes impreses han estat possibles pels esforços voluntaris i no remunerats dels seus creadors), però comença a pesar quan el projecte es fa gran (el directori DOAJ està recollint contribucions per poder sostenir-se i la revista Dlib ha fet una enquesta entre els seus lector per temptejar formes de finançament).
2. Les categories de l’estudi mostren les múltiples possibilitats que la xarxa presenta al bibliotecari en el seu rol d’editor o de soci en el procés de comunicació científica. Moltes experiències editorials en el món paper nascudes a les universitats, van acabar anant a parar en mans d’editorials privades justament perquè el paper dels professors i dels científics no és el de fer d’editors. Els bibliotecaris podem fer-ne, tenim les característiques i les aptituds que es requereixen i estem en el lloc i en el moment oportuns. Cal veure si sabrem aprofitar aquest a oportunitat.

I la foto? Res a veure amb el que comento, però és de My blueberry nights, la darrera pel·lícula de Wong Kar Wai (el de In the mood for love i de 2046) de la que en Ferran agudament en comenta que és molt oriental en el fons essent molt nordamericana en la forma. La protagonista tanca la pel·li observant que algunes distàncies curtes són, malgrat tot, molt difícils de creuar i que algunes decisions necessiten el seu temps. Com la transició del imprès al digital, no?

Portico i opinions de biblioteques nord-americanes sobre la preservació de revistes e-

Portico té per

missió la de “preservar la literatura acadèmica publicada en e- i la de garantir que aquests materials siguin accessibles a acadèmics, investigadors i estudiants del futur”. Portico, és una iniciativa del mateix consorci de biblioteques que han posat en funcionament JSTOR, i, com aquest, ha estat un projecte d’èxit que s’ha consolidat ràpidament en els darrers anys als EUA i que ara està estenent-se a Europa. El que fa Portico és senzill d’explicar (i no tant de fer): arriba a acords amb els editors de revistes e- per tal que aquestes siguin preservades per una entitat ‘neutre’, en aquest cas Portico (observeu que preservació i accés no són sinònims aquí; tenir les revistes preservades per la comunitat investigadora del futur no vol dir que siguin posades d’accés lliure o obert per a la totalitats dels estudiosos de present). Portico és concebut el 2002 en el si de JSTOR, es desenvolupa a l’empara d’Ithaca (una organització sense afany de lucre que persegueix “accelerar els usos productius de les tecnologies de la informació en benefici de l’educació superior a nivell mundial”) i neix el 2005. Actualment Portico té acords amb 66 editors, preserva 5.603 títols de revistes e- i està sostingut per 476 biblioteques. El gener de 2008 va preparar un qüestionari sobre preservació de revistes que va ser enviat a 1.371 directors de biblioteques universitàries els resultats del qual són consultables.

Les principals ‘troballes’ o conclusions de l’informe són dues:

1. Que la gran majoria de directors creuen que la preservació de revistes e- és important (un 82% creu que la preservació és tasca de les biblioteques i un 73% creu que la seva biblioteca hauria de fer alguna cosa al respecte).

2. Que, malgrat el dit abans, entre el dir i el fer hi ha un abisme (només un 34% dels directors que responen afirmen que la seva biblioteca està implicada en algun programa de preservació de revistes e-).

L’informe explora els motius que poden justificar aquesta distància entre la teoria i la pràctica segons es desprèn de les opinions del directors que responen l’enquesta i que són:

• La preservació de revistes e- és important però no urgent
• Els professors de les seves universitats no s’han interessat pel tema
• La preservació de revistes e- es considera molt complicada
• Els recursos de la biblioteca són escassos

L’informe mostra que hi ha disparitat d’opinions sobre de qui és la responsabilitat de preservar les revistes e-. Sembla que els bibliotecaris d’institucions orientades a la recerca assumeixen aquesta responsabilitat com a pròpia més que no pas els que treballen a universitats més orientades a la docència. A nivell pràctic, la implicació en projectes de preservació és més alta en institucions grans que no pas en petites.

L'estudi és, al meu entendre, bastant intrascendent i mostra es poden fer moltes coses bé, i alhora alguna no tant. En els darrers mesos Portico s'ha significat més per buscar biblioteques que amb les seves quotes li donin suport que no pas en mostrar que és la millor opció per preservar revistes e-.