En el 40è aniversari del COBDC

Assumpció Estivill explica el naixement, caràcter i activitats de l’Agrupació Escola de Bibliotecàries (EAB), una associació més de caràcter cultural que no pas professional, i que té vida entre el 1930 i el 1939 (*). Les bibliotecàries en vida laboral activa van formar el 1936 l'Agrupació Professional de Bibliotecàries de Catalunya.

La història del Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya (COBDC) està menys documentada, però jo crec que s’ha d’iniciar ara fa 40 anys amb l’aprovació legal el 1974 de l'Asociación de Antiguas Alumnas de la Escuela de Bibliotecarias de Barcelona, associació que aviat (1975) va poder canviar de nom i anomenar-se Associació de Bibliotecàries de Catalunya (ABC). Rosa Ricart en va ser la primera presidenta.

Fins llavors, les bibliotecàries que treballaven a biblioteques populars trobaven un marc de desenvolupament professional en les xarxes de biblioteques existents i en les trobades de nadal a la Biblioteca de Catalunya, i les bibliotecàries que treballaven a la universitat o a l’empresa estaven associades a l’Asociación Nacional de Bibliotecarios, Archiveros y Arqueólogos (ANABA).

A principis dels 70 el país despertava i la creació d’associacions culturals i professionals en va ser una mostra. Entrava dins la ‘normalitat’, doncs, que les bibliotecàries creessin la seva associació professional. Hi havia motius específics, però; me’n consten tres. Els estudis de bibliotecària que es feien en una escola de la Diputació de Barcelona i que no tenien reconeixement acadèmic. La integració de l’Escola a la Universitat s’havia intentat i no havia funcionat i, mentrestant, les titulades (amb uns estudis equivalents als de mestre, per exemple), no veien el seu grau reconegut a nivell laboral. Això es manifestava amb força a les universitats catalanes que des de finals dels 60 havien començat a contractar bibliotecàries, cosa que feien en la categoria d’auxiliars de biblioteca, és a dir, la corresponent a estudis de batxillerat. La tercera, va ser el desacord dels professionals més actius amb les posicions que ANABA sostenia a l’IFLA.

L’Associació de Bibliotecàries de Catalunya va canviar de gènere l’any 1981 i passa a anomenar-se Associació de Bibliotecaris de Catalunya. L’ABC va decidir transformar-se en col·legi en una assemblea en la que no pas totes les veus hi van estar a favor, però en la que es va creure que la nova forma legal que volia agafar l’Associació tenia avantatges. La iniciativa va venir de la Junta de l’ABC i aquesta Junta va ser la Junta Gestora del COBDC fins que no es van fer eleccions al Col·legi. El COBDC es crea per llei l’any 1985.

Quins motius s’argumentava per passar d’una associació a un col·legi? En el record me’n queden dos: el d’augmentar els afiliats pel fet que la col·legiació podia ser obligatòria per l’exercici professional i el de ser més tinguts en compte per l’administració en el moment de preparar lleis, reglaments i plans d’actuació. Encara que no es pogués saber llavors, el temps ha mostrat que cap dels dos tenia gaire força. Vaig ser de la Junta del COBDC en el període que es va preparar la 2a llei de biblioteques i puc dir que el Departament de Cultura va tenir molt poc en compte l’opinió del Col·legi.

La creació del Col·legi va tenir en canvi l’efecte de tenir una agrupació professional molt més representativa del que no ho havia estat l’Associació. Una disposició transitòria de la Llei de creació del COBDC permetia que al   Col·legi s’hi integressin tant els titulats per l'Escola de  Bibliotecaris com “els  titulats universitaris que acreditin, de la manera com estableixen els Estatuts,    experiència professional com a bibliotecaris-documentalistes”. Aquesta transitòria, que va crear no pocs debats entre els professionals i que va ser tenaçment defensada per Carme Mayol, va ser un encert ja que va permetre incorporar al Col·legi professionals actius que per diverses raons no havien arribat a la professió a través dels estudis de biblioteconomia.

Com a mostra de la visió integradora de la professió que es tenia llavors, el COBDC va ser dels pocs (el primer?) Col·legis que incorporava titulats de diferents nivells universitaris. L’obertura del COBDC a professionals no titulats, i molts anys d’acció comuna organitzant conjuntament les Jornades Catalanes de documentació, van ajudar a que la  Societat Catalana d'Informació i Documentació (SOCADI) es dissolgués i els seus membres s’integressin al Col·legi l’any 1999.

Aquests dies he llegit que la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de  la UB celebra el seu centenari, és a dir es reconeix hereva d’aquella Escola de Bibliotecàries, i he llegit també que el COBDC celebra el seu 30è aniversari, és a dir, no es reconeix com a continuació de l’ABC. Em sorprèn. L’adamisme és un pecat en el que és fàcil caure, però les institucions tendeixen a donar mostra de solvència contrastada recordant que van ser fundades com fa més anys millor.

Fa temps que em pregunto els motius d’aquesta reluctància. No pot ser res més que falta d’identificació de la majoria de col·legiats amb el passat representat per l’Associació. Ho puc entendre, els anys 70 i 80 van ser anys difícils. Hi havia moltes menys biblioteques que les que ara hi ha i els recursos de què disposaven eren molts menys. L’associació i el col·legi van tenir llavors unes relacions amb l’administració que, per reivindicatives, van ser poc glamoroses.

Les biblioteques catalanes han eclosionat els anys 90 i en els de després del canvi de segle, que és quan majoritàriament s’han fet nous edificis, creat eines i desenvolupat serveis. Però això no hagués estat possible sense la feina prèvia, ara poc recordada dels anys 70 i 80 del segle passat.

(*) L’Escola de Bibliotecàries 1915-1939, Barcelona: Diputació de Barcelona, 1992, p. 344-354

COBDC, 2 alternatives: (votar al col·legi) o (botar el col·legi)

Fa uns dies vam tenir un gran dinar amb la Carme Mayol i recordàvem els moment en què es va acordar la transformació de l’Associació de Bibliotecaris de Catalunya en el que després va ser el Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya (COBDC). Els motius de la Junta que ho va impulsar (n’era presidenta la Carme Camps) van ser el de tenir més força davant l’administració i el fet d’haver de ser consultats obligatòriament davant de canvis legislatius i normatius.

Gràcies a la intel·ligència i tenacitat de Carme Mayol, el procés de creació del Col·legi va comportar que els estatuts incloguessin una clàusula transitòria que permetia als professionals sense titulació oficial de ‘bibliotecari’, col·legiar-se també. Així el COBDC naixia amb una clara voluntat integradora, voluntat que es va tornar a reflectir quan SOCADI es va dissoldre i integrar en el Col·legi i quan el COBDC es va obrir als llicenciats en documentació. La coincidència de diplomats i llicenciats en un mateix Col·legi és clarament una excepció dins el gremialisme que caracteritza els col·legis professionals i mostra de nou la voluntat integradora professional del COBDC en els seus orígens.

Sigui sota la forma de col·legi, o més freqüentment, sota la d’associació, els membres d’una professió determinada, d’una comunitat professional,  s’agrupen per defensar els seus interessos de present i de futur. Aquestes entitats professionals, per ser útils als seus membres i a la societat a la que serveixen han de tenir 3 R’s: han de ser representatives, reivindicatives i regeneratives.

Les associacions professionals han de ser representatives, perquè, si no ho són, com poden parlar en nom d’una professió i els valors que aquesta representa? La representativitat ve donada per la quantitat i la qualitat dels seus membres. La majoria dels professionals (o una part molt notable) n’ha de formar part i n’han de ser membres professionals que treballin en diferents sectors i els professionals més actius en cada un d’ells.

Encara que durant un temps la ‘defensa de la professió’ va ser una activitat mal vista,  la reivindicació és una de les activitats més clares d’una associació professional. Les professions no són només conglomerats d’interessos, són punts de vista sobre la realitat i representen uns valors específics. Als arquitectes els pertoca defensar l’estètica com a valor en les edificacions i als bibliotecaris el dret dels ciutadans a accedir a la informació pública. Si considerem que el col·lectiu al que pertanyem té valors que no defensa ningú més, hem de reivindicar la professió i les seves realitats professionals com a manera de fer prevaldre aquests valors en la societat.

Els col·lectius professionals, per altra banda, i per tant de mantenir vius els valors i interessos que els han format, no només han de defensar el present, sinó que s’han de regenerar. Les formes de l’exercici professional varien en el temps, però una professió, si és tal, té una mirada sobre les coses i representa uns valors que estan per sobre la conjuntura. La regeneració professional, la reinvenció de la professió –la fabricació del futur- és la segona gran missió d’un col·lectiu professional.

Escric això amb unes eleccions a Junta del COBDC en les que els col·legiats,  per 1a vegada en la seva història, podran votar entre dues candidatures. Surti la que surti, la Junta entrant iniciarà el seu mandat amb molt poques ‘errres’ en el seu haver. Les darreres juntes han tingut una trajectòria que ha fet que el COBDC sigui poc representatiu, poc reivindicatiu i poc regeneratiu.

El COBDC actual no té ni la meitat de membres de la professió activa a Catalunya. Els ha perdut per diferents motius entre els quals hi ha la crisi –segur- però també l’allunyament de la professió real i la sensació que no fa la seva funció. L‘afiliació a les associacions professionals es fa per motius materials (descomptes en cursos, per exemple), però, sobretot, o almenys també, pel convenciment que l’associació treballa per al associat o col·legiat. Quan una associació no defensa als professionals (o només en defensa a uns quants), o no es reivindica o regenera, esdevé un instrument inútil que hom pot abandonar.

Ens els darrers anys hi ha hagut –per desgràcia- sobrades ocasions de fer sentir la veu dels professionals: la crisi ha minat els nostres serveis, s’han tancat biblioteques singulars, el Consell de Biblioteques no es reuneix, les xarxes de biblioteques municipals no s’unifiquen, la biblioteca del Born no es farà... El silenci del COBDC ha estat estrepitós.

No és cap secret (ni tampoc cap singularitat) que els canvis tecnològics, culturals i sociològics recents han impactat molt fort en la nostra professió. Se’ns identifica amb el llibre imprès usat dins un edifici, i la digitalització dels documents i del seu ús fa aparèixer el perill que se’ns consideri innecessaris. Cal reinventar la professió i cal representar-la de forma nova per a la societat que la financia. Aquesta és una activitat principal a la que s’han dedicat les principals associacions professionals nostres a nivell internacional i una activitat que ha brillat per la seva absència al COBDC.

D’aquí pocs dies els membres del COBDC podran anar a votar al col·legi, però si la Junta sortint no canvia profundament la recent trajectòria, no valdrà la pena anar-hi a votar, i sí ‘botar-lo’ i fer un instrument més eficaç.

Quines jornades són les 13es jornades?

El COBDC anuncia la celebració de les 13es Jornades Catalanes d’Informació i Documentació dient que les jornades es fan “des de fa ja 26 anys” i que “seran les jornades de tots nosaltres, com ho han estat des del naixement del Col·legi”.

Resulta però que les Jornades Catalanes ni tenen 26 anys ni ha estat així des del naixement del Col·legi. Les actual Jornades van fer-se per  1a vegada el 1983 amb el nom de “Jornades de Teledocumentació a Catalunya”. Van estar  organitzades per la gent que promovien la teledocumentació des del Consorci d’Informació i Documentació de Catalunya (Joan Bravo, Tomas Baiget i Vicent Melendez). El seu èxit va propiciar el naixement de SOCADI tal com explica Joan Bravo.

SOCADI neix el 1984 al voltant de la teledocumentació, activitat que estava lluny de les que desenvolupava l'Associació de Bibliotecaris de Catalunya. Aquesta el febrer de 1985 va organitzar unes altres primeres jornades, les Primeres Jornades de l'Associació de Bibliotecaris de Catalunya . Mentrestant SOCADI, amb el patrocini de la CIRIT, va organitzar les 2es (1986) i 3es (1989) Jornades, aquestes ja no de teledocumentació sinó de documentació a seques.

L’Associació (per sort i amb seny) no va organitzar les seves 2es jornades sinó que va sumar esforços. Així, mantenint el nom amb més tradició, se celebren les 4es. Jornades Catalanes de Documentació el gener de 1992, co-organitzades pel COBDC i la SOCADI. Ho expliquen Pilar Cid i Ma. José Recoder a la ponència:La participació dels professionals de la biblioteconomia i la documentació enles Jornades catalanes: 14 anys de ponències comunicacions i experiències. Joan Bravo i Cid i Recoder afirmen que la fusió organitzativa ja es va fer a les 3es Jornades i me’ls crec, tot i que la fitxa catalogràfica del volum d’actes no ho reflecteix. En tot cas va ser molt interessant l’esforç de barreja de les cultures organitzatives de les dues entitats, esforç que devia produir algun fruit ja que més tard van acabar fusionant-se.

Podeu  dir que aquestes precisions són sobreres i de pere-punyetes. Com vulgueu, però les simplificacions històriques encobreixen que la realitat és complexa. La història de la nostra professió no comença ni s’esgota amb el COBDC. Les Jornades d’ara es fan des de fa 29 anys i l’entramat professional és més ric que el format pels llicenciats de documentació.

Les Jornades van passar a tenir el nom actual (d'informació  i documentació) i és una llàstima que no es diguin "d'informació, documentació i biblioteques", per exemple.