Ajuntaments i diputacions nous, confusions de competència velles

En poca estona i des de casa, amb el carnet de la meva biblioteca i de manera satisfactòria, perfecte, gràcies a eBiblio Catalunya tinc 21 dies (de fet, avui ja només 9) per llegir La buena reputación de Ignacio Martínez de Pisón. Trobareu una crònica del servei a l’article de Bernat Puigtobella al Núvol.

Poca estona després de fer el préstec, rebo un amable missatge de “l'equip de eBiblio Catalunya”, i jo em pregunto, qui me’l proporciona aquest servei. A la p. Web hi apareix el Ministerio de Educación, Cultura y Deporte, el Departament de Cultura de la Generalitat, la Diputació de Barcelona, i les Biblioteques de Barcelona. Segur que hi ha una bona explicació, però no és normal.

El servei és una iniciativa del Ministerio amb les comunitats autònomes. És del  tot raonable que el Departament de Cultura de la Generalitat vulgui implicar en el servei a les administracions locals (municipis, comarques o províncies) ja que les biblioteques són competència local, però, llavors, perquè no hi apareix la Diputació de Lleida o la xarxa de Biblioteques de l’Hospitalet? Suposo que no hi ha altra explicació que les despeses del servei per a Catalunya han estat sufragades per a Diputació de Barcelona, per una banda i per a les biblioteques d’aquesta província, i per la Generalitat de Catalunya, per una altra i per a les biblioteques de la resta de províncies.

Per motius històrico-polítics dels que seria llarg parlar, els serveis bibliotecaris municipals a Catalunya estan recolzats a vegades per una diputació provincial (la de Barcelona) i a vegades per la Generalitat. No cal dir que això no passa en altres serveis que acaben prestant-se de forma distribuïda territorialment amb base municipal. Un servei pot ser prestat per diferents administracions sempre i quan aquestes determinin quines competències assumeix cada una. En el sistema de lectura pública de Catalunya la Diputació de Barcelona ha volgut fer massa sovint de Generalitat i aquesta s’ha limitat a fer (massa sovint també) de central provincial de suport. A Catalunya hi ha sis centrals regionals de suport a les biblioteques, una de les quals és el servei de biblioteques de la Generalitat (!)

En el passat hi hem passat de puntetetes perquè els colors polítics de les diferents administracions semblava que en justificaven les ineficiències. Però els anys passen i les contradiccions no es resolen. Les ineficiències derivades de la confusió competencial son una trava a l’organització dels serveis públics municipals.

Ahir es van constituir els nous ajuntaments de Catalunya, dels que se’n derivaran les noves diputacions; ajuntaments que sembla que neixen amb ganes de fer net a mols vicis del passat. Que així sigui: que la corrupció surti dels consistoris i que hi entri la democràcia participativa. I de passada, si pot ser, a veure si desfem aquest embolic de quins serveis es presten provincialment i quins a nivell català a les biblioteques públiques (municipals).

p.d. Els préstecs interbibliotecaris, jo els demano a biblioteques de fora de la província de Barcelona, em costen zero €; si me’ls proporciones de biblioteques de la pròpia província el cost és 1,40€. No és greu, però no és gens exemplar.

Voler és poder, o, un país bibliotecàriament millorable

El País que Volem és un procés participatiu organitzat per l’Assemblea Nacional Catalana que consisteix en fer i votar propostes de millora al voltant de determinats reptes. Ara mateix, alguns dels reptes sota l’epígraf “cultura” són, per exemple: Com protegir el patrimoni cultural i la memòria històrica? Com afavorir la innovació i la gestió del coneixement? Com promoure la cultura i les indústries culturals?

Cada repte pot rebre propostes de millora tan de persones com de col·lectius i les propostes poden ser, alhora, votades.

El passat 13 de maig la sectorial de l’ANC Bibliotecaris per la independència va organitzar una sessió tenia per objectiu presentar, i en el seu cas debatre, propostes de millora en l’àmbit bibliotecari. Els organitzadors van agrupar les diferents propostes sota tres àmbits.

El repte “Garantir l’accés lliure i gratuït dels ciutadans a la lectura i a la informació” va rebre tres propostes. Carme Renedo va defensar la creació d'un cos únic de bibliotecaris-documentalistes mitjançant l'habilitació estatal. Mònica Baró va proposar que hi hagués biblioteques a tots els centres d’ensenyament i ho va argumentar des del punt de vista que això és una garantia per a la igualtat d'oportunitats dels futurs ciutadans que hauran de viure en la societat de la informació. Va defensar l’existència de biblioteques escolars i va proposar un model en el que “les biblioteques escolars s'incardinin amb les públiques i estableixin xarxes locals conjuntament amb els serveis educatius territorials”. Laia Ventura va proposar unificar el sistema de lectura publica en una sola xarxa, ja que els serveis bibliotecaris actuals, encara que són bons, estan segregats provincialment, cosa que el ciutadà no entén. Va dir que aquesta xarxa única havia de regir-se pels criteris d’eficàcia, eficiència i espais flexibles i fer-se de forma participativa.

El repte “Com afavorir la innovació i la gestió del coneixement” va iniciar-se amb la proposta de L. Anglada de coordinar l’acció de totes les biblioteques per tal de facilitar que el nostre país sigui més culte; va afegir que així no només es milloren potencialment els serveis que poden rebre els usuaris de cada biblioteca, sinó que s’estalvien recursos i es creen sinergies de millora. Josep Matas va proposar una dinàmica nova al voltant de la propietat intel·lectual que s’hauria de basar en diferents accions: potenciar la capacitat de decidir de l'autor, protegir els recursos invertits en continguts en creació, incorporar excepcions (ja que aquestes protegeixen els drets col·lectius), potenciar la cura de les obres òrfenes i reformular el funcionament de les entitats de gestió. Aquestes accions haurien de promoure un cercle virtuós que afavoreix l’accés obert als conti uts culturals, cosa que n’incentivarà el consum i l’emergència de nous creadors. Dídac Martínez, a més de propostes, va voler transmetre un esperit (optimisme) i una idea (les coses s’estan fent bé i tenim bones biblioteques). Va posar les idees i la voluntat per davant dels recursos a l’hora de fer coses. Les seves propostes van ser dues:  crear una entitat de gestió col·lectiva dels drets d'autor de les universitat de Catalunya i que les universitats de Catalunya creïn una editorial, la Catalonia University Press.

Sota el repte “com promoure la cultura i les indústries culturals” s’hi van fer tres propostes. Eugènia Serra va proposar fer un pla nacional de digitalització de Catalunya, perquè encara que hi ha moltes iniciatives de digitalització, de diferents materials i entitats, cal assolir una massa critica de material digitalitzat que sigui atractiva, i, per fer-ho, cal tenir un pla nacional transectorial. Mercè Cabo va defensar la Biblioteca Digital de Catalunya, una col·lecció de recursos digitals per a tothom, àmplia i significativa, de recursos d’informació electrònics de tot tipus, per a totes les biblioteques i tots els centres educatius i de recerca del país amb la finalitat d’afavorir l’estudi i la investigació, eliminant les traves tecnològiques o econòmiques d’accés als recursos d’informació.  La BDC faria un país mes igualitari, perquè es donaria igualtat d'oportunitats a tothom. Finalment, Isabel Juncosa va tancar la ronda de propostes parlant en nom de les biblioteques patrimonials per a les quals va demanar un marc legal de cooperació entre els diferents centres tot seguint l’exemple de França o Itàlia.

Probablement tan o més interessant que les propostes va ser el debat que es va produir al llarg de la sessió i que es resumiria amb la pregunta de fins a quin punt cal la independència per millorar les biblioteques de Catalunya (sobre aquest punt vaig escriure fa temps en aquest bloc). Crec que resumeixo bé les intervencions si dic que el sentir general és que –almenys en l’àmbit de les biblioteques- moltes (la majoria) de les propostes fetes es podrien realitzar en el marc autonòmic actual. És cert que algunes de les coses proposades (la propietat intel·lectual, per exemple) requereixen poder legislar en un àmbit en el que només l’estat té competències i es cert també que un menor dèficit fiscal permetria uns recursos que avui no es tenen. Crec que en Dídac Martínez va recollir bé el sentir dels assistents: primer son les idees i les ganes, i després els recursos.

L’acte va ser positiu i si els assistent tenien crítiques a fer, se les van callar. Però, per contraposició, si hi ha coses a millorar en el futur, és que hi ha coses millorables en el present. Tots plegats confonem l’assenyalament de coses que no funcionen amb crítiques negatives, però això no és o no hauria de ser així. En cada moment hauríem de saber què hem fet bé i què no (què cal mantenir i què és millorable). Aquest any dedicat a algunes biblioteques hauria de ser una ocasió per fer aquest esforç reflexiu, esforç que, de moment, jo no veig i que es faci i que es vulgui fer.

Finalment, el millor per a mi, dues intervencions del públic. Una que va constatar que de les propostes fetes, cap era trencadora, que totes tendien a continuar d’alguna manera alguna cosa que ja s’està fent. Cert, però, tal com va assenyalar Eugènia Serra, treballar transversalment és innovador i les propostes són trencadores encara que no ho semblin perquè, si es mira el món, hom veu que no hi ha gaires llocs on s'hagin adoptat. La final, la reflexió d’una assistent, si hi ha consens en que hi ha coses a millorar i en quines, cal posar-se a fer el que s'ha proposat, amb independència o no (independentment de la independència, diria jo). Doncs, això, a posar-s‘hi. 

Sobre com organitzar les biblioteques municipals de Catalunya

Les divisions administratives tenen dues finalitats: assignar a cada u aquelles funcions que li són pròpies i prestar serveis amb eficàcia. Això val per a l’ensenyament primari, els poliesportius, els serveis d’extinció d’incendis i, també, per a les biblioteques. A Espanya, de nivell administratius n’hi ha 3: l’estat, la comunitat autònoma i el municipi, La resta o són delegacions d’un d’aquests nivells (delegacions del govern central o autonòmic) o són agrupacions de municipis (províncies, vegueries o comarques). No hi ha més.

Per tant, i pel que fa al servei de biblioteca al ciutadà de peu, es tracta (o es tractaria) de saber: (1) a quin nivell administratiu li correspon prestar-lo, i (2) com ho fem per fer-ho eficaçment. Sembla que el primer està clar: l’ha de prestar el municipi. Passen algunes coses però que han obscurit aquest evidència. La primera, que, en la tradició del franquisme, els municipis no tenien experiència en fer biblioteques i no els era evident que els en calia fer (i potser tampoc sabien com fer-les). La segona, que hi ha hagut una lluita política soterrada per clientaritzar municipis i visibilitzar-se (i no per fer serveis bibliotecaris més eficaços).

En funció del desert cultural del franquisme, la Llei de biblioteques e 1981 volia refer les biblioteques en base de l’organització que es va demostrar eficaç l’època republicana: un servei central de biblioteques. Les diferències de molts tipus entre aquella Catalunya i la de la represa democràtica van fer insostenible el model, però aquest es va trencar també per les lluites polítiques que van fer que algunes diputacions cedissin les seves competències en biblioteques a la Generalitat mentre que la de Barcelona les reforçava. En qualsevol dels dos casos, allunyava dels municipis la seva responsabilitat en la creació i manteniment de biblioteques. La Llei de 1993 tenia voluntat municipalitzadora. Atribuïa als municipis “un paper principal en la gestió de les biblioteques públiques”. Però l’exercici del poder (ai las!) té tendències jacobines i ens aquests quasi 20 anys des de la darrera Llei hem vist més reforçar el proteccionisme i la centralització que no pas l’autonomia municipal.

En biblioteques, per sort i gràcies als esforços de molta gent i de moltes administracions, la situació avui és molt millor que la de fa 20 anys. Alguns sistemes bibliotecaris locals (Barcelona, Girona, l’Hospitalet, Sabadell, per exemple) tenen els recursos, les dimensions i l’experiència per assumir el seu present i el seu destí amb autonomia plena. Cal que ho facin. Més enllà dels debats a nivell de Catalunya que hi pugui haver respecte el paper de les diputacions, vegueries i comarques, a nivell concret, no acabarem de tenir un sistema bibliotecari madur sense que alguns municipis assumeixin la seva majoris d’edat i s’emancipin del tot de les xarxes que els tutelen. Llei de vida. Recordem que fins no fa tant –el 1987- les biblioteques populars de la Diputació de Barcelona depenien de la Biblioteca de Catalunya (impensable, però cert).

¿Què ens queda de l’eficàcia en la prestació de serveis si les biblioteques municipals s’independitzen? ¿Com podrem garantir-ne serveis de qualitat? ¿Amb quins recursos hauran de fer front a les seves necessitats? Per una banda amb els que ara administren les xarxes, però per una altra amb els que elles mateixes es dotin a través de la cooperació. Així ho fan a molts països: associant-se, creant cooperatives i consorcis, mancomunant serveis (que en diríem ara i aquí). Fa una mica de mandra deixar la còmoda tutela de la llar familiar, però fer-se gran passa per marxar de casa.

p.d. La imatge és d'Alfons XIII inaugurant la biblioteca popular de Granollers el 1927 i està treta de l'article que val la pena rellegir: Mayol, M. Carme (2005). «La Xarxa de Biblioteques 1915-2004 : una història que mira al futur».BiD: textos universitaris de biblioteconomia i documentació, juny, núm. 14. [Consulta: 04-09-2011].

Consejo de Coperación Bibliotecaria

M’ha semblat que se n’ha parlat poc de la “Ley 10/2007, de 22 de junio, de la lectura, del libro y de las bibliotecas”, llei que ratifica el preu fix dels llibres i que, almenys a Catalunya, té implicacions clares que han canviar la política de descomptes d’Abacus. La Llei, a l’article 15, assenyala que l’Administració General de l’Estat, en col·laboració amb la resta d’administracions, “promoverán e impulsarán la cooperación bibliotecaria mediante el establecimiento de planes específicos que se evaluarán y actualizarán periódicamente”. A l’empara d’això, es crea el Consejo de Cooperación Bibliotecaria, amb la finalitat d’afavorir i promoure el desenvolupament i la millora de les condicions de les biblioteques i dels seus serveis. L’1 de gener (i malgrat ser festa assenyalada) el BOE va publicar el REAL DECRETO 1573/2007, de 30 de noviembre, por el que se aprueba el Reglamento del Consejo de Cooperación Bibliotecaria. El RD 1573/2007 fixa:

• Art. 1. Els objectius del RD: fixar l’objecto, composició i funcions del Consejo
• Art. 2. Composició: càrrecs dels ministeris de cultura i educació, 1 representant per cada autonomia, 3 en representació de l’administració local, el rector president de Rebiun, els presidents de les comissions tècniques (vid. Art. 10) i 1 vocal en representació de les associacions professionals
• Art. 4. Funcions del Consell, la citada en 1r lloc i la fonamental: “Promover la integración de los sistemas bibliotecarios de titularidad pública en el Sistema Español de Bibliotecas, de conformidad con lo previsto en el artícu-lo 14.2.c) de la Ley 10/2007, de 22 de junio, e impulsar los diferentes tipos de bibliotecas y de redes bibliotecarias potenciando su desarrollo específico y fomentando líneas de cooperación entre ellos.”
• Art. 5. Les funcions del òrgans del consell, entre els que destaca la creació de 5 comissions tècniques de cooperació: una per a la Biblioeca Nacional i les biblioteques nacionals i regionals, una per a b. Públiques, una per a b. Escolars, una per a b. Universitàries, una per a b. Especialitzades
• Arts. 6/9 determinen composició i funcions de la presidència, del Ple i de la Comissió Permanent
• Art. 10. Sobre les comissions tècniques de cooperació: composició i funcions. Sembla que aquestes comissions poden tenir un paper fonamental, ja que es reuniran de forma autònoma i seran les que regularan els temes que tractarà i aprovarà el Ple

El mateix BOE, publica

• El REAL DECRETO 1574/2007, de 30 de noviembre, por el que se regula el Observatorio de la Lectura y el Libro.
• el REAL DECRETO 1572/2007, de 30 de noviembre, por el que se regulan los órganos de coordinación de las bibliotecas de la Administración General del Estado y de sus organismos públicos. A Catalunya, les biblioteques dependents de l’administració de la Generalitat (BEG: Biblioteques Especialitzades de la Generalitat) de fa temps que es coordinen sense que, de moment, ho hagin fet a l’empara de cap forma legal.