La jubilació d’Assumpta Bailac i el model d’èxit de les biblioteques públiques de Catalunya

Em sabria greu ser injust amb algun nom que oblido, però, al meu entendre, Núria Ventura (jubilada el 2014), Jordi Permanyer (jubilat el2015) i Assumpta Bailac (acabada de jubilar) són els artífexs de l’èxit no previsible de les biblioteques públiques de Catalunya. Hi afegiria –en una altra esfera- a Dolors Lamarca (jubilada el 2012) la qual, des del Servei de Biblioteques de la Generalitat, va ser la primera en iniciar la modernització de les biblioteques populars i va intentar refer la xarxa creada per la Mancomunitat.

No he seguit el tema tan de prop com per ser-ne un analista fi, però, al meu entendre, N. Ventura i J. Permanyer van iniciar la creació d’un model propi de biblioteques públiques que l’Assumpta va saber consolidar. No vull repartir responsabilitats entre els tres, i sí en canvi assenyalar que l’èxit -innegable i àmpliament reconegut- de les biblioteques populars de Catalunya s’ha forjat i fet al Servei de Biblioteques de la Diputació de Barcelona.

No era fàcil fer-ho i –com en tot projecte d’èxit, les circumstàncies hi van jugar a favor, però, sobretot, no era obvi que l’experiment tingués èxit. Situats a la represa de la democràcia, el problema no era que els bibliotecaris creguéssim en el potencial de les biblioteques per a la societat, el difícil era que ho creguessin també els responsables polítics. Avui, aquesta és la gran aportació de Ventura-Permanyer-Bailac (i Lamarca): les biblioteques són vistes com un equipament desitjable per qualsevol municipi i moltes polítiques culturals i d’informació les tenen en compte i s’hi basen.

El gran encert de les persones citades va ser no defallir en voler fer de les biblioteques d’aquí el que eren las biblioteques per a països com el Regne Unit, Holanda o Suècia. Voler-les fer adaptades a les necessitats de gent en un moment històric donat i fer-les amb rigor i professionalitat. Els primers mobles moderns, la construcció de biblioteques seguint prioritats, els bibliobusos, les directrius per fer edificis,  l’automatització, els discs o els còmics... Tot això, que avui trobem natural, ha estat en cada moment un esforç i una batalla. Avui se’ns ha incorporat al model mental que tenim de les biblioteques i no n’acceptaríem cap –de biblioteca- que quedés per sota. Les biblioteques municipals de la Diputació de Barcelona tenen poc a desitjar (potser només les col·leccions) respecte les millors dels països europeus.

L’Assumpta va ser Directora General al Departament de Cultura en la legislatura del 1r tripartit; una legislatura curta i convulsa. Allà, i a proposta seva, el 20 de Juliol de 2004, es va aprovar l’acord del Govern de la Generalitat de Catalunya “Per a la millora i modernització del Sistema Bibliotecari de Catalunya en el període 2004-07”. L’acord és l’intent més ambiciós fet en democràcia de “promoure la generació de les sinèrgies indispensables per a la modernització en profunditat dels diferents components del sistema bibliotecari de Catalunya”.

L’actual model de biblioteques públiques de Catalunya es va gestar lentament. Amb molts debats i lectures els anys 70 i 80, amb projectes iniciats els 80 i a principis dels 90, i amb les realitzacions que es van poder dur a terme els anys 90 i que han estat continuades fins ara. No és un model perfecte, però si d’excel·lència. Ara que se’n jubilen els qui el van iniciar caldria veure què és encara vàlid i què s’ha de renovar.

La importància de tenir un model, pensaments a propòsit de la jubilació de Jordi Permanyer

A propòsit de la jubilació de la Núria Ventura, escrivia aquí que fa uns anys les biblioteques no eren un equipament desitjat pels municipis i que ara sí que ho és. Avui les biblioteques són vistes pels municipis com un equipament de molta projecció social, modern i desitjable i això ha estat així per haver-les sabut fer ben fetes quan se’n van poder fer.

Des de molt diferents sectors la trajectòria de les biblioteques públiques i universitàries catalanes  es considera un cas d’èxit, però s’han fet poques reflexions sobre les claus d’aquest èxit. Al meu parer una de les causes són els molts esforços que es van dedicar els anys 80 i a principis dels 90 a estudiar les tendències més innovadores en matèria de biblioteques que hi havia a nivell internacional i a construir un model que les integrés de forma possibilista en la realitat social catalana de finals del S. XX.

Pel que fa a les biblioteques públiques,  la construcció d’un model es va iniciar al servei de biblioteques de la Generalitat, i els primers passos –amb Dolors Lamarca al front- van suposar un revulsiu important (modernització d’edificis, ambició en els objectius i voluntat de crear un servei homogeni per a tota Catalunya). La seva lamentable destitució va inaugurar una etapa que encara dura de poques idees al Departament de Cultura pel que fa a biblioteques.

Per a les biblioteques municipals probablement va ser una sort que la Diputació de Barcelona (PSC) disputés aferrissadament espai polític a la Generalitat (CiU). La seva Central de biblioteques populars (en moltes coses hereva de la xarxa de populars de la Generalitat republicana) va tenir a mitjans dels anys 80 en Nuria Ventura i en Jordi Permanyer els professionals ambiciosos i moderns que van saber crear un model de biblioteques públiques que va sintonitzar amb les necessitats de la societat catalana de llavors.

El model de biblioteca pública del que avui disfrutem (i que s’alaba com a exitós) es configura calladament a la 2a meitat dels 80 i inicis dels 90 i, un cop certificada la seva adequació, pot expandir-se (això es fa sota la direcció d’Assumpta Bailac) fins als nivells excel·lents de servei dels que avui ens felicitem.

Sens dubte en l’èxit hi intervenen les decisions dels nostres besavis de la Mancomunitat, i va ser molt important la flama mantinguda per les nostres avies durant el franquisme, però va ser la feina callada de la generació dels que avui s’estan jubilant la que va crear les realitats d’avui.

L’èxit d’avui no era previsible fa 30 anys ni hi havia cap motiu objectiu que ho fes inexorable. A banda de feina, ha estat possible perquè en el seu moment es va saber crear un model nou de biblioteca, un model alhora possible (donades les limitacions del l’entorn), necessari (que satisfeia coses que la societat demanava) i modern (és a dir, en conjunció amb les tendències modernes a nivell internacional).

No sempre cal fer models nous dels equipaments culturals; cal en moments de renovació i de canvi. No sempre són fàcils de fer; amb la sagacitat, habilitat i tenacitat no n’hi ha prou, la sort històrica pot ser qui marqui la diferència entre l´èxit i el fracàs. Un model no té perquè ser exitós només per ser nou i necessari; ha de ser encertat, sòlid i reproduïble.

Una llàstima, doncs, que entre el Col·legi i la Generalitat no hagin trobat un moment per fer un homenatge als que van saber crear un model dels rèdits dels quals vivim.

Una mica al marge però a propòsit de models. El model que he declarat exitós no estarà en els seus moments finals? La societat catalana ha canviat i (per sort) demana més: uns serveis bibliotecaris municipals que actuïn de forma coordinada a nivell de país, un pas endavant en l’adopció de serveis i documents digitals i una coordinació més gran entre les institucions públiques culturals.

P.d. La foto no és excel·lent, però és feta meva: en Jordi al darrer FESABID.

Arquitectura i biblioteques: el 2n glop de cervesa

Si el primer glop de cervesa és amarg i ens descobreix un gust estrany, en el segon hi trobem ja el plaer del reconeixement. No sé si va ser ben be així amb la 2a edició de les tertúlies el primer glop de cervesa sobre societat i biblioteques que amb el títol de Biblioteca i context urbà: l’encaix de l’equipament en l’entorn va tenir lloc el passat 11/02/2014 amb l’arquitecte Josep Maria Montaner en el paper de tertulià encarregat d’iniciar la conversa.

Aquesta vegada, amb uns organitzadors més distesos i alguns participants que repetien, la trobada es va allargar una hora més del que preveuen les normes. Les intervencions més interessants van venir del notable grup d’arquitectes que havia atret la convocatòria.

Josep Maria Montaner va fer quatre pinzellades amb la intenció d’emmarcar el debat. Aquestes van ser:

• Les biblioteques i els museus van començar junts, tenen un origen similar, tot i que després es van separar. Les biblioteques se singularitzen abans que els museus. A diferència dels museus, les biblioteques ofereixen itineraris propis, no pautats, i són més interactives que els museus. La biblioteca és un lloc on la gent s’hi sent còmoda, un lloc on la gent hi esta bé, un lloc acollidor,
• Els edificis de les biblioteques, en la tradició, tendeixen a resoldre’s com edificis simètrics, tot i que les biblioteques contemporànies tendeixen a tenir una estructura orgànica. Un espai organicista sembla el més adequat per a la biblioteca, però no és el mes freqüent.
• La biblioteca sempre està en relació amb l’espai públic: com més accessible sigui, millor, com mes visió a l'exterior tingui, millor, com més llum deixi entrar, millor. La biblioteca funciona si està inserida en el seu entorn
• Ara la Generalitat tendeix a agrupar equipaments, per exemple, a concentrar museus, però caldria si aquesta tendència és bona per  a les biblioteques. Cal examinar el paper que juguen aquestes en la cohesió social i en la cultura.

Al llarg de la tertúlia en Santi Romero (*) va procurar que el ponent es pronunciés de forma més concreta sobre com fer biblioteques ‘que funcionessin’. Josep Maria Montaner va opinar que les biblioteques cal que siguin accessibles de fora i flexibles de dintre. L'exterior ha de convidar a entrar, i, de dintre, com més organicitat, menys flexibilitat i més obsolescència. La biblioteca ha de tenir una bona relació amb l'espai, ha e tenir una entrada que xucla a entrar i ha de mostrar que es un espai públic (un espai públic cobert).

Ignasi Bonet (arquitecte i estudiant de documentació) va dir que no hi ha millor recepta per fer un abona biblioteca que un diàleg constant i profund entre arquitecte i el client i va citar com a millor projecte entre els actuals el de la ciutat de Hèlsinki on ha fet un gran projecte funcional (**). La biblioteca és un gran contenidor cultural, que passa a ser un centre productor de nova informació i porta d'accés a la informació existent a xarxa. Així la informació no seria  no és important sinó el que la gent fa amb la informació. Va citar la biblioteca pública de Seattle (esmentada com exemplar pels arquitectes assistents) i en va destacar la idea de la separació d’espais entre la col·lecció i els lloc per les persones (va dir que a això se n’hi diu flexibilitat compartimentada). Una altra idea interessant d’en Bonet: les biblioteques han de concebre els seus espais interiors com ho fan els centres comercials: com espais canviant; els edificis tindrien diferents capes i cada capa tindria un cicle de vigència diferent.

Santi Orteu (arquitecte d'equipaments) va tenir una intervenció molt interessant que va començar afirmant que les biblioteques són la xarxa d'equipaments públics que millor funcionen (en comparació amb arxius, parcs bombers...), els edificis de la xarxa de biblioteques són un cas d'èxit i els bibliotecaris no hauríem de ser excessivament crítics amb la relació amb arquitectes que és millorable, però bona. L’arquitecte ha d'escoltar molt abans de dissenyar ja que la visió d’un arquitectes sovint parteix de pre-judicis. Va afirmar (interessant!) que bona part de l'èxit de les biblioteques, és que els bibliotecaris son ‘caçadors de tendències’, professionals que organitzen els serveix en funció de les coses que usa la gent. Autobiogràficament va explicar l’èxit de les biblioteques: ell que per feina viatja, busca llocs acollidors on aprofitar el temps i els troba als bars i a les biblioteques on hi troba llibertat i racons on estar.

El debat va ser viu i s’hi van tocar temes diversos. De forma resumida destaco els que em van cridar més l’atenció:

En Jordi Permanyer (per les mans del qual deuen haver passat el 80% dels projectes arquitectònics de les biblioteques municipals actuals) va recordar que la biblioteca és un edifici de proximitat i que ha d'estar a mig camí de les gestions de la vida quotidiana, en contra la visió de molts ajuntaments que, en canvi, la veuen com un equipament.

Punts de vista dispars sobre el model actual de la biblioteca municipal. La majoria de les veus reclamaven una revisió en profunditat del model actual en funció dels canvis profunds que està experimentant la nostra societat i que s’estan traduint en canvis en la manera de fer de la gent.

L’Assumpta Bailac va fer notar que la gran dificultat n el disseny de biblioteques és que les funcions de les biblioteques són múltiples cosa que fa que aquesta requereixi molts espais diferents, a més, qualsevol edifici ha de tenir un client però en l'arquitectura pública el client es difús. La clau de l’èxit és: un arquitecte que escolta + un bibliotecari implicat + un ajuntament obert.

Eulàlia Espinàs, que es va declarar defensora de la biblioteca provincial de Barcelona en el passat, va tenir el valor de plantejar si amb el canvi de conjuntura no és ara el moment de replantejar-se la Biblioteca provincial de Barcelona. En tot cas –va dir- caldria explicar a la ciutadania perquè val la pena tenir una biblioteca central (***). En toto cas, interessant la observació d’Anna Broll (per a qui la BPB és una oportunitat): per la seva dimensió, algunes de les coses que somiem per a les biblioteques només poden passar a un espai gran.

Jordi Serrano va recordar les biblioteques universitàries (absents en el debat) aquestes tenen un model prop (el CRAI) que ha permès una renovació molt important dels espais de la biblioteca intentant crear els espais que els estudiants volen: espais individuals i de treball en grup, silenciosos i sorollosos. Els estudiants busquen confort  (temperatura, lloc, ordinadors...). De biblioteques ‘grans’ n’hi ha moltes a les universitats (al menys 10 edificis de més de 6.000m2 a Catalunya).

L. Anglada. Hi ha biblioteques fetes per grans arquitectes que són biblioteques dolentes (la de la UNED, les d’en S. S. De Oiza i R. Moneo per a les universitats Pública de Navarra i d’Alacant, la BNF), però hi ha també biblioteques espectaculars com edifici que funcionen com a biblioteca (la de N. Foster per a la Freie U a Berlin, la citada de Seattle, la nova central d’Amsterdam, ...) Una bona biblioteca és una combinació de factors: edifici, entorn i projecte.

Hi va haver més coses (****), és clar, sobre el disseny i el manteniment dels edificis, sobre la participació dels bibliotecaris en el disseny del programa funcional, sobre la formació que el bibliotecari hauria de tenir per poder parlar amb els arquitectes i poder fer el programa funcional, sobre la poca despesa corrent que destinem al desenvolupament de les col·leccions (pot ser no més d’un 5% del pressupost total) cosa que fa que la gent estigui deixant de trobar el que busca a les biblioteques.

(*) En Santi Romero és autor del llibre “La arquitectura de la biblioteca : recomendaciones para un proyecto integral” (Barcelona : Col-legi d’Arquitectes de Catalunya, Demarcación de Barcelona, 2001), llibre que està en obert a la xarxa també en versions catalana i anglesa. A E-Lis hi ha ressenya feta per C. Rodrígues-Parada: http://eprints.rclis.org/12023/

(**) The Central Library will be a combination ofpersonal cultivation, culture and entertainment. It will be a vibrant andfunctionally versatile meeting place, a house of literature in which the usersare the focus. The new Central Library will be much more than a traditionallibrary. It will be a dynamic entity comprised of the physical spaces,technology, library collections, staff, cooperation partners and clients. 

(***) L’afirmació va generar menys polèmica de la que jo hagués esperat, però va haver-hi diverses intervencions reclamant als organitzadors una cervesa-conversa al volant d’aquest tema.

(****) Al meu entendre, el gran absent en el debat va ser la funció de les biblioteques com espai cohesionador social, com espai generador de confiança, com a 3r espai. Ho va esmentar en J. Permanyer però no s’hi va ‘enganxar’ ningú.

P.s.: La fotografia d’aquest post es correspon al projecte guanyador del concurs per la construcció de la nova Helsinki Central Library: ‘Thecompetition jury unanimously decided that the winner is ALA Architects’ entry “Käännös”’. 

De quan els municipis no volien biblioteques

Fa temps que les biblioteques són un equipament desitjat per un municipi. No sempre ha estat així. Hi va haver un temps en el que els municipis no volien tenir biblioteques, o –diguem-ho així- que molts altres equipaments els passaven al davant a l’hora de prioritzar les inversions municipals. Parlo dels primers anys de la democràcia restaurada, a finals dels 70 i principis dels 80. Ara les biblioteques són vistes pels municipis com un equipament de molta projecció social, modern i desitjable. El canvi ha vingut de la tossuderia de demanar-ne i de fer-les ben fetes quan se’n van poder fer.

Fa uns dies es va jubilar Núria Ventura. En tinc dos records de la Núria.

El primer i més antic és, de quan essent els dos de la Junta de l’Associació de Bibliotecàries de Catalunya  vam tenir una entrevista amb el regidor de cultura de l’Ajuntament de Barcelona. Es tractava d’intentar convèncer al regidor de la importància per la ciutat de tenir bones biblioteques públiques i d’animar a l’ajuntament a construir-les. La passió en la defensa de les biblioteques va dur al regidor a acabar l’entrevista de forma sobtada i poc amical.

El segon és de quan la Núria es fa càrrec de la direcció de la Central de biblioteques populars de la Diputació de Barcelona. Era el 1986. Es podia anar tirant o mirar de fer les coses millor, però l’esperit de la Mancomunitat de ‘fer les coses be’ havia sobreviscut el franquisme i va impregnar les primeres passes de renovació de la xarxa. Jo ho vaig viure quan la Núria, juntament amb en Jordi Permanyer, es van plantejar informatitzar les biblioteques i no pas fer-ho de qualsevol manera, sinó amb assessorament, de forma lenta però inexorable i amb un pla de conjunt.

Vista l’evolució d’altres serveis públics, no és pas clar que les biblioteques fossin predestinades a ser l’equipament públic exemplar que avui podem  posar d’exemple. Millorar les biblioteques a meitat dels 80 era un esforç titànic. Calia tenir tenacitat per convèncer als municipis que renovessin les biblioteques existents o en fessin de noves i, alhora, crear un model nou de biblioteca, un model possible i alhora renovador. El resultat avui sabem que ha estat exitós. Cal recordar que té a les bases la tossuderia i la feina ben feta.