LIBER 2011 en Barcelona

El viernes pasado finalizó el 40º congreso anual del LIBER que este año se celebró en la Universitat Politècnica de Catalunya, en Barcelona. Terminó con una valoración altamente positiva por parte de los asistentes y los directivos del LIBER basada en dos hechos: una organización perfecta y una asistencia récord.

La primera se sustentó en los 65 voluntarios de las bibliotecas de la UPC coordinados por su personal directivo (ver foto). Es forzoso alabar la capacidad organizativa del servicio de bibliotecas de la UPC, pero yo prefiero destacar el substrato vocacional de los voluntarios. El tema merecería un post a parte, pero la creencia en lo que uno hace impregna el acto que se realiza. Quizá aquí esté el futuro de la bibliotecas: que queden en manos de gente que creen en lo que hacen.

Los algo más de 400 asistentes al congreso superaron de lejos los de cualquier congreso precedente. LIBER se merecía culminar con un récord de este tipo la perspectiva ascendente que ha tenido en los últimos años.

LIBER (Ligue des Bibliothèques Européennes de Recherche - Association of European Research Libraries) se fundó en el 1971 y fue (esta es mi impresión) durante mucho tiempo una asociación básicamente constituida por bibliotecas nacionales y con una agenda marcada por las mismas. Hace algunos años, y bajo el impulso de la construcción de Europa, ha querido reconstituirse como la ARL europea, es decir como una asociación de las principales bibliotecas de Europa (las que a la manera anglosajona vienen a llamarse bibliotecas de investigación). LIBER tiene hoy 420 bibliotecas (nacionales, universitarias, consorcios, etc.) miembros de más de 40 países.

Este propósito (el de constituir una asociación europea de bibliotecas) es especialmente relevante por al menos dos aspectos. Quizá el más obvio sea que Europa es el campo de juego en el que se están resolviendo (y se resolverán en el futuro) muchos de los temas clave de los que nos ocupan (propiedad intelectual y ayudas a la digitalización, por ejemplo). Organizaciones como EBLIDA o LIBER tienen que ayudarnos a defender los intereses de las bibliotecas y de los bibliotecarios en los centros europeos del poder.

En segundo lugar (y no menos importante), LIBER tiene que ayudarnos a construir una mentalidad profesional menos provinciana de las que se han construido bajo los paraguas de los estados y las asociaciones estatales de profesionales o de bibliotecas. Me comentaba un director de biblioteca universitaria que la había gustado asistir al congreso del LIBER porqué había oído un par de ideas nuevas. Cierto e inevitable.

Los congresos (todos) producen un efecto espejo. Terminamos constituyendo un ciclo cerrado de temas que creemos los más importantes. Pero los constituimos de lo que decimos y oímos. Si siempre somos los mismos siempre decimos y oímos lo mismo. Nos renovamos, ciertamente, pero menos que si nos exponemos a ideas de fuera.

La biblitoeconomía norteamericana es más rica que la nuestra no solo porqué tenga detrás un país que cree mucho en las bibliotecas, sino porqué tiene escala continental. Por esfuerzos que realicen, los países europeos grandes en dimensiones (el Reino Unido o Alemania) o activos en bibliotecas (Finlandia u Holanda) no dejan de ser pequeños y pasivos en comparación con una dinámica continental.

p.d.En España, demasiados congresos, pero lo peor (a mi entender) es que en los últimos años se ha consolidado la separación a nivel de congresos entre biblitoecas públicas y las universitarias.

Maurice B. Line o la biblioteconomia del sentit comú

M’assabento pel blog d’en L. Dempsey de la mort de Maurice B. Line.

En Dempsey destaca dos atributs: el seu interès per la recerca i les dades i la seva energia i recorda que “mai no va oblidar que les biblioteques existeixen per donar servei als altres, no per perpetuar les seves estructures i pràctiques.”

La UKOLN en fa un breu obituari que ens recorda que des de la Universitat de Bath va impulsar nombrosos estudis sobre els catàlegs entre els quals hi ha els conduïts per Philip Bryant i dels que, jo almenys, vaig aprendre molt. S’examinaven llavors (i eren als anys 70!) les necessitats dels usuaris a l’hora que fèiem catàlegs.

Andrew K. Pace en fa també una entrada al seu blog i reprodueix una frase de Line (que tradueixo tant bé com puc): “Es criminal deixar-se dur per codis de catalogació rígids (per ben fets que estiguin) si això suposa l’existència i fins i tot el creixement de la pila de llibres que esperen ser catalogats.”

Ho sé de segones (per la Dolors Lamarca), però ho dono per cert. En el seu pas per la British Library Lending Division sembla que va reformar el circuit de catalogació que tradicionalment era una llarga cadena per la que passaven tots els documents i que s’embussava cada vegada que algú en algun punt de la cadena topava amb una dificultat que el feia reflexionar. La millora va ser senzillament establir dois circuits, un, el ‘normal’ per a documents sense problemes, i l’altra per als que presentaven alguna dificultat. Així aquests no retardaven la catalogació d’aquells.

Maurice Line va tenir una relació relativament estreta amb les biblioteques catalanes. Ens ho recorda l’impagable El Profesional de la Información. Va donar una conferència a la UPC, “sumándose a los actos organizados por la Biblioteca de la Universidad Politécnica de Catalunya para celebrar el tercer aniversario de funcionamiento del programa Leibniz, de mejora de sus instalaciones y servicios, Line dio una conferencia con el título: De un depósito pasivo a un recurso activo de información: la necesaria transformación de la biblioteca universitaria.”

Jo recordo que el varem dur a sopar amb el rector G. Ferraté. Havíem quedat al restaurant a les 9, i fèiem temps mentre l’home se’ns impacientava (a la Dora i a mi) cada vegada més i és que –ens ho va confessar- la seva hora de sopar solia ser entre 5 i 6. Hi va posar paciència en l’espera, però el terrible la cara de desesperació que va posar quan arribant al restaurant (uns 5 minuts abans d’hora) ens el varem trobar tancat! Van obrir puntualment a les 9, però jo crec que l’ensurt que es va endur d’imaginar-se haver d’esperar encara més per menjar no se’l va treure de sobre fàcilment.

En M. Line va col·laborar amb la Biblioteca de Catalunya, assessorant-los en el seu pla estratègic (em penso), i hi va donar-hi un curs de gestió que va ser l’embrió del que més tard va organitzar l’IDEC de la UPF i pel que van passar i es van formar una bona colla de bibliotecaris.

Jo d’en Line en recordo un parell d’articles.

Un porta per títol: “How to demotivate staff: a brief guide” del Library Management, Vol. 13 Iss: 1, pp.4 – 7, el resum del qual diu: “Desmotivar el personal, és una tècnica ben desenvolupada arreu, però encara és susceptible de millora”. I a partir d’aquí desgranava de forma irònica les múltiples tècniques concretes amb les que els caps podem desmotivar el nostre personal, com ara, per exemple, oblidant-nos d’on treballen, no fer cas dels seus suggeriments, apropiar-nos de les seves idees, criticant-los (preferentment davants d’altres) i mai alabant-los, no consultant-los... Vaig aprendre (almenys en la teoria) més d’aquest article que de bastants cursos de gestió.

L’altre és “Co-operation: the triumph of hope over experience?” i és de l’Interlending & document supply, Vol. 25 Iss: 2, pp. 64 – 72 on explicava que la cooperació entre biblioteques sempre s’ha assumit com a bona i que hem dedicat més temps a estudiar-la que a examinar-ne els seus efectes. La cooperació no és bona ‘per se’, ho és si assoleix beneficis per als nostres usuaris i si ho fa a un cost menor al que costaria assolir-los a través de la contractació d’una empresa. [Sembla que a Anglaterra als que es casen per 2a vegada els diuen: això és el triomf de l’esperança per sobre de l’experiència].

Algú bona fe podria pensar que d’aquesta relació se’ns ha encomanar una mica dels seu sentit comú, però no ho asseguraria. Consulto el catàleg de la LC i trobo a ‘Plató’ per ‘Plato’ i a ‘Juli Cèsar’ per ‘Caesar, Julius’. Faig el mateix al CCUC i a la BC i el filòsof grec acaba entrat sota l’irreconeixible entrada de ‘Plató, 428 o 7-348 o 7 aC’ i l’autor de la Guerra de les Gàl·lies per ‘Cèsar, Gai Juli, 100-44 aC’, i jo em pregunto, a veure, perquè per trobar obres de Cèsar cal saber que era Gai?

P.s. 1. Del acabat d’inaugurar i encara no obert al públic Centre de Documentació de DHUBdoc. Ha traduït al català un text de Kerin van der Heiden que porta per títol “breu guia d’arxivament per a dissenyadors” i que és pur sentit comú. Holandès en aquest cas però una mica en deuen tenir els del Centre esmentat que el tradueixin. Alguns dels consells del decàleg són: no ho guardis tot, conserva el procés i no només el resultat final, o elimina els teus enemics. I no us en dono més, aneu-hi i demaneu el fullet, que si el centre és com la p. web, val la pena.

P.s. 2. Del llibre d’A. Damasio “I el cervell va crear l’home”, una frase que no ve a cuento però que em sembla memorable: ‘percebem participant’.

Llei d'educació i biblioteques

Llegeixo a El País que la Llei d’Educació continua aixecant protestes entre la comunitat educativa. A mi la Llei em sembla entre bé i molt bé (deixant a banda el poc convenciment amb el que s’hi van acabar incloent les biblioteques escolars i la que considero molt baixa habilitat política del titular del Departament). Perquè? Per què reforça tres eixos que són bàsics per la construcció de qualsevol sistema eficaç i eficient: professionalitat, autonomia i transparència.

Professionalitat que vol dir poder (i retribució i responsabilitat) pels directors de centre i una carrera professional pels que fan de la gestió educativa la seva especialitat.

Autonomia del centre que vol dir trobar els camins propis que condueixin assolir objectius comuns i fixats pel govern.

Transparència en la gestió mostrant dades de recursos i de resultat i que permeten constatar com el centre evoluciona històricament i com es comporta respecte centres similars en entorns similar.

Hi dono voltes i no trobo ni més ni millors bases sobre les que construir un sistema, és a dir un conjunt d’equipaments que cobreixen territorialment la prestació d’un servei a la ciutadania.

Una part important de l’èxit reconegut de les biblioteques universitàries de Catalunya es deuria a un compliment bastant ajustat dels tres principis. Les bu catalanes s’organitzen en 12 xarxes (tantes com universitats) cada una independent de l’altra i de dimensions desiguals. La dimensió d’una unitat de servei és al meu entendre, fonamental. No pot ser ni massa petita com per no generar economies d’escala i sinergies, ni massa gran com per paralitzar-se degut al burocratisme i a inèrcies.

Com ha funcionat això a les biblioteques universitàries?

• Professionalitat. Bastant bona. Les biblioteques estan jerarquitzdes i tenen diferents nivells de responsabilitat; alhora els bibliotecaris estan especialitzats. Podria criticar-se que els concursos de provisió de places són restringits d’universitat (i no hi hauria cap motiu perquè no fossin oberts), però, tot i això, la mobilitat entre xarxes ha estat alta.
• Autonomia. Existeix més a nivell de xarxa que a nivell de centre, però als dos nivells és alta i ha permès que les diferents xarxes prenguin accents diferenciats. La UB destaca en la gestió de patrimoni, la UPC en la gestió de la tecnologia, la UAB en la de la qualitat, la UPF en la convergència entre serveis bibliotecaris i informàtics...
• Transparència. Potser el més febles dels tres elements donats, però també a un nivell respectable. No existeixen taules d’indicadors de resultats anuals, però sí bons estudis puntuals (el de Gallart de quan la IFLA a Bcn i els dels processos d’avaluació de fa uns anys), però el funcionament de les bu és bastant transparent gràcies a les dades del anuari de Rebiun.

Les biblioteques públiques de Catalunya tenen també un bon nivell de servei, però, penso jo, els falten els punts d’excel·lència que els donarien un dimensionament adequat més els tres elements mencionats. L’organització de les bp a Catalunya ha vacil·lat entre el municipalisme i l’estatlisme i no ha sabut trobar la mesura encertada que combini l’economia d’escala que aporta l’agrupació de centres amb l’eficàcia de les organitzacions petites i lleugeres.

I respecte els elements mencionats?

• Professionalitat. Pel que se i he pogut observar la funció directiva dels caps de biblioteca és dèbil. Quan la xarxa és forta, és perquè l’estructura no els deixa marge, quan la xarxa és quasi inexistent, és perquè no tenen possibilitats o recursos per es o recursos per exercir-la.
• Autonomia. L'autonomia de les bp és dèbil en el cas de la xarxa de la Diputació de Barcelona i probablement excessiva en les que estan a xarxes distants. Hi hauria d'haver més xarxes 'mitjanes' corresponents a ciutats grans (l'Hospitalet, Sabadell ...) Les de la ciutat de Barcelona donen un bon exemple d'autonomia quan tímidament s'especialitzen en una temàtica determinada.
• Transparència. Potser sigui aquest el més feble dels tres elements. Les dades estadísitiques de les bp no són de gestió i han creat un entorn d'emulació en el qual la sana competència estimuli a la millora.

A més del dit, l’èxit d’un sistema (com el de les biblioteques o el de les escoles) ha de basar-se en tres elements més: en la diversitat i la competència entre les unitats, en l’assoliment d’objectius comuns, en un sistema que estimula l’emulació (la fertilització creuada).

p.d. “La comprensió de les dades particulars només pot ser pertinent per aquell que mantingui la seva intel·ligència general i la cultivi, a més de mobilitzar la totalitat dels seus coneixements en cada cas particular”. Edgar Morin “¿Hacia el abismo? Globalización en el siglo XXI”. Ed. Paidós.

Fer diana

Els que es dediquen la publicitat saben perfectament que molts dels recursos d’una campanya es llencen només pel fet que arriben a persones que no tenen interès objectiu en el que s’anuncia. Quan es fa una campanya publicitària es busquen els canals que ens apropin als consumidors o usuaris potencials, es busquen el públics diana.

Una manera de trobar-los és per anàlisis complexos del mercat, però una de les que a mi m’agrada més és quan la ‘diana’ es fa només en funció de la forma o del canal de l’anunci. M’explico. Hi ha unes banderoles publicitàries que encaixen perfectament amb els punys dels manillars de les motos. Són aquestes una forma perfecte per anunciar motos o tallers que les reparen.

Els punts de llibre són uns canals perfecte per anunciar coses. Si són punts de llibre és que s’han donat quan es compra o deixa un llibre i s’han donat a algú a qui, en principi, estarà interessat en els llibres, la lectura, els espectacles, la cultura... Perquè doncs no aprofitar més aquests retalls rectangulars en els que hi anotem les dates de retorn d’un llibre?

La publicitat no és dolenta. A mi no em molesta que em donin un punt de llibre que parli de llibres o d’actes culturals quan en compro o me n’enduc en préstec un. Potser em molestaria si el tema del punt de llibre fos d’una temàtica molt allunyada de la que em porta a una llibreria o a una biblioteca. I si a les biblioteques fem propaganda cultural, no estem allargant l’ombra de la nostra missió? O no podem per aquest sistema enfortir aliances amb altres agents del municipi o de la institució a la que treballem?

Això dels punts de llibre amb ‘propaganda’ les biblioteques de la UPC ho van començar a fer els anys 90 i crec que no ho han deixat de fer des de llavors. Ara més recentment veig que ho fan les Biblioteques de Barcelona (i en menor intensitat dels de la Diputació de Bcn). Les BB fan molt bé algunes coses perquè tenen clar (penso jo) que les biblioteques, a més tenir finalitats pròpies, han i poden ser instruments de realització de les finalitats d’altres serveis del municipi. Un exemple és el bloc que fan per recolzar els espectacles del Grec.

p.e. Les biblioteques i els bibliotecaris continuen però essent el que sempre han estat. En la meva vida d’usuari m’han cridat l’atenció manta vegades per parlar a la biblioteca. La darrera, avui, quan tot triant discs hem començat una xerrada amb una família amiga. La teníem (discretament), al costat del taulell de préstec de la biblioteca, la part menys necessitada de soroll de la biblio. Això de la biblioteca com a espai de socialització i com a tercer espai hi ha que no ho veiem pas igual.