Imatges, fullets i altres tresors de la biblioteca

Veig que DOC6 ja ha posat a la xarxa les ponències de la III Reunión de usuarios de CONTENTdm en España. A la reunió hi vaig tenir una petita intervenció que reproduiré (segurament alterada aquí).

Programes com Content.DM són bons perquè ens ajuden a tres coses: a que les nostres col·leccions digitals es vegin, a que s’exhibeixin arreu i a centrar la nostra mirada en el que tenim que és únic.

Fer que es vegin les nostres col·leccions digitals. Sembla obvi però no ho és. (Com semblava obvi que si tenies la biblioteca catalogada de forma automatitzada es veia a Internet, cosa que no ha estat cert de manera immediata). Digitalitzar un fons és relativament senzill, però ho és menys posar-ho en accés per a la gent (i ho és menys preservar les imatges digitals que hem digitalitzat). Algunes institucions amb la innocència de l’ingenu o amb l’atreviment de la ignorància han invertit considerables recursos en una feina que no es veu. No es veu perquè es posa el carro davant dels bous i no es té encara el programa que les ensenyi.

Exhibir les col·leccions digitals arreu. Ens devem a la nostra institució i als nostres usuaris, però Internet i les tecnologies que s’hi associen són una gran oportunitat per anar més enllà. En el món de l’automatització de biblioteques, treballar amb estàndards (el format MARC) permetia automatitzar per a tu i intercanviar dades amb altres i participar de projectes col·lectius. Els estàndards també existeixen en el món digital i els protocols OAI-PMH són els que permeten que posem imatges digitals als nostres portals i que els recol·lectors en recullin les metadades per tal d’ajuntar-les amb les d’altres biblioteques i fer un catàleg col·lectiu sense gaire esforç. És el que fa Europeana on podeu fer-hi una cerca per exemple per ‘floquet de neu’ i hi trobareu una imatge de la biblioteca de la UB emmagatzemada a MDC (Memòria Digital de Catalunya) que ha anat d’aquí a allà gràcies a les gestions de la BC.

Centrar la nostra mirada en el que tenim que és únic. Una notícia de fa només dies

ens informa que una de les biblioteques de la University of Texas a San Antonio no té llibres ni revistes impresos (i no en té pocs: 425.000 llibre e- i unes 18.000 revistes digitals). Podem doncs (només és qüestió de recursos), clonar biblioteques en base aquella informació que té tothom, però cada biblioteca és única gràcies a les col·leccions úniques que tingui. En el futur probablement sigui també així, perquè, impresa o digital, la informació necessita algú que en tingui cura: que la reculli, la processi i la conservi. Les biblioteques que tenen el que té tothom seran irrellevants i les que tenen alguna cosa que no té ningú més apareixeran al mapa. Val la pena centrar la nostra mirada en aquelles col·leccions especials que hem guardat i que ara és un bon moment de treure a la llum (amb programes com Content.dm o projectes com MDC, per exemple).

El programa de què parlem va ser desenvolupat per una empresa de Seattle i posteriorment comprat per OCLC. Crec que l’opció d’OCLC d’incorporar un producte com Content.dm en el seu catàleg és estratègica. OCLC està desplaçant algunes fronteres tradicionals. Una la d’ella mateixa com organització ja que OCLC està en ple procés d’internacionalització tal com ja he explicat aquí alguna vegada. Dues, la de les institucions que treballen juntes: tradicionalment eren biblioteques i ara vol que siguin ‘institucions de la memòria’ (arxius, biblioteques, museus i societats culturals). Tres, al catàleg col·lectiu WorldCat fa uns anys va començar a incorporar documents altres que els tradicionals de les biblioteques i avui és una eina de referència que dóna accés a 200.000.000 documents entre els de tota la vida i, a més, articles de revistes, imatges i documents digitals de tot tipus.

(OCLC no deixa d’estar a 1a pàgina de les noticies professionals. Poc abans de l’estiu ho era per haver estat denunciada per competència deslleial per SkyRiver, una empresa nova que proveeix a les biblioteques de catalogació per còpia de forma alternativa i més econòmica que OCLC. La denúncia prové de que OCLC està entrant en el mercat de l’automatització de biblioteques i així va ser com Innonative Interfaces Inc., una de les grans del sector, fundés SkyRiver per crear competència allà on OCLC no en tenia. Continuarà...)

Remordiments i col·leccions especials

[No me'n surto avui de carregar la imatge triada aquí. Com que no vull perdre el bon humor que tinc, m'ho deixo, però us reenvio als remordiments d'Orestes]

Remordiments de no fer cap entrada a aquest blog jo que m’havia compromès amb mi mateix fer-ho cada setmana i remordiments de no comentar la publicació d’OCLC The Metadata is the Interface: Better Description for Better Discovery of Archives and Special Collections, Synthesized from User Studies de la que n’és autora Jennifer Schaffner.

Com a disculpa dels primers remordiments: diumenge vaig tenir mal dia. Com a disculpa dels segons: vaig passar l’estudi a un amic per comentar-lo i encara no me n’ha dit res. Al marge de tantes consideracions personals, el document (18 p.) és reflexió (una autocrítica diria jo) des del punt de vista dels arxivers i bibliotecaris de col·leccions especials més preocupats de la descripció dels documents que d’exhibir-los a llocs on els usuaris puguin trobar-los.

L’autora fa un repàs a 30 anys (!) d’estudis sobre el comportament dels usuaris (les 5 p. de notes son la 2a cosa millor del document) per advertir-nos que “les col·leccions especials i els arxius romanen invisibles perquè poden no tenir el tipus de metadades que poden ser descobertes amb facilitat pels usuaris en la web oberta.”

Deixo les afirmacions de l’autora (que no el seu tema) per passar a fer-les jo. Podríem dir el mateix dels esforços que fem per descriure col·leccions especials en bases de dades separades i no per mostrar aquestes col·leccions en catàlegs. S’ha fet a vegades i amb poc convenciment, malgrat cada vegada més serem coneguts i valorats per aquestes col·leccions amagades.

En aquesta línia (la de mostrar el que no es veu), el “servei d’arxius de ciència”, un servei “coordinat pel CEHIC i l'Arxiu General, ambdós de la UAB, amb el patrocini de l'IEC, el Departament de Cultura de la Generalitat i la pròpia universitat, amb l'objectiu primordial de contribuir a la conservació i difusió del patrimoni documental de la ciència i la tecnologia contemporànies a les terres de llengua catalana.”

Gràcies al SAC podem saber que hi ha 1.300 dibuixos i aquarel·les, 5.500 documents manuscrits, 4.000 fotografies, 1.500 diapositives i diversos vídeos d’en Jordi Sabater Pi a la biblioteca d’Humanitats de la UB (inclosos al catàleg de la UB sota el nom de Base de dades Col·lecció Sabater Pi)

També ens podem assabentar que a la UB hi ha uns 10,4 ml aprox. de documentació personal, oficial i científica, correspondència, notes diverses i materials bibliogràfics de Lluís Solé Sabarís, però he estat absolutament incapaç de ‘descobrir-ho’ a través del catàleg.

Sopar a fora avui, de feina. Amb un comensal rememoràvem els esforços que algunes biblioteques i consorcis han fet per tenir i usar les metadades de la informació que compren o subscriuen. Semblaria normal (i no és així) poder rebre al costat de les dades les metadades corresponents. Si les rebéssim les podríem usar per allò que ens semblés més convenient.

Una agència per donar suport a les biblioteques d’ensenyament superior franceses

El passat 8 de juny, i en el si d’un acte del CBUC, el director de l’ABES, Raymond Berard va fer una xerrada que duia per títol: L’ABES et ses réseaux: réalisations et projets.

L’ABES (Agence bibliographique de l’enseignement supérieur) és una agencia de l’estat francès creada el 1994 amb l’objectiu inicial de fer i gestionar el catàleg col·lectiu de les biblioteques d’institucions franceses d’ensenyament superior. Té la seva seu a Montpellier i hi treballen unes 60 persones entre informàtics, bibliotecaris i administratius. Està governada per un Consell d’administració amb representació del ministeri d’universitats, de les universitats i de les 3 principals associacions professionals franceses. Té un director nomenat pel Ministeri per a períodes de 3 anys.

La seva missió és ressenyar i localitzar els fons documentals de les biblioteques de l’ensenyament superior per tal de facilitar l’accés als documents i normalitzar la catalogació. L’ABES fa de capçalera de la xarxa de les biblioteques de l’ensenyament superior i proporciona a aquestes serveis de forma adequada a les seves necessitats.

El Sudoc (Système universitaire de documentation) és tant un catàleg col·lectiu (catàleg Sudoc) com una xarxa de biblioteques. El catàleg únic actual va per reemplaçar 3 bases de dades (el Pancatalogue, el catàleg col·lectiu francès de revistes i Téléthèses) . Alhora es va crear una única xarxa a partir de 3 xarxes de biblioteques (una xarxa de biblioteques al voltant d’OCLC, una altra al voltant de la biblioteca nacional i la darrera de biblioteques usuàries del sistema automatitzat SIBIL). El catàleg Sudoc usa el sistema integrat PICA, va crear-se l’any 2000 i es va fer en tres fases: una 1a de fusió dels catàlegs existents, una 2a de desplegament del Sudoc a les institucions, i a partir de 2005 en una 3a fase en la que s’usa Unicode i es pot catalogar usant diverses escriptures. Actualment a Sudoc hi participen un total de 130 institucions amb més de 1.200 biblioteques.

El Sudoc s’alimenta amb registres de la biblioteca nacional francesa (BNF) i altres biblioteques nacionals, WorldCat i les catalogacions originals de les biblioteques participants. (El dia 12 es va signar un acord entre la BNF i OCLC que farà que els registres de la Biblioteca Nacional i els de Sudoc apareixin a WorldCat).

El Sudoc és una eina de catalogació cooperativa que té per objectiu disminuir el treball en catalogació original (l’objectiu és que aquest sigui només un 15% del total de catalogacions). Algunes xifres de Sudoc: 8.700.000 de registres bibliogràfics corresponents a 27.000.000 de documents. El Sudoc és també un instrument de normalització catalogràfica i una eina de préstec interbibliotecari (el 2007 es van fer 194 000 demandes de PI a través de Sudoc). Addicionalment a les 1.200 biblioteques que cataloguen a Sudoc, n’hi ha unes 2.000 més (biblioteques públiques i privades, biblioteques municipals, especialitzades ...) que hi integren les seves revistes.

Quatre serveis de l’Abes que val la pena mencionar: STAR, Calames, Numes i Signets:

• STAR (Signalement des Thèses, Archivage et Recherche) és un programari creat el 2006 per gestionar les tesis de forma electrònica. Permet catalogar-les a Sudoc, dipositar-les en format e- per preservació i difondre-les fora de Sudoc (p. ex. A OAIster) i concretament a les pàgines web de cada universitat.
• Calames va ser creat per l’ABES el 2007 i és un catàleg de fons d'arxius i manuscrits conservats a les biblioteques de l’ensenyament superior i de recerca.
• Numes que és un inventari en línia dels documents digitalitzats i dels projectes de digitalització de les institucions de l’ensenyament superior i de recerca.
• Signets que és una selecció classificada per matèries de llocs web feta de forma cooperativa per biblioteques franceses d’ensenyament superior i de recerca i biblioteques especialitzades.

L’ABES també fa compra compartida de recursos electrònics (en associació amb el consorci Couperin). Trobareu més informació a la revista Arabesques i al blog Fil ABES.

P.d. dedicat a catalogadors i indexadors. Com que he mencionat Calames, crec que és obligatori parlar de la recent publicació d’OCLC “The Metadata is the Interface: Better Description for Better Discovery of Archives and Special Collections” de ja que és autora Jennifer Schaffner de la que en destaco la preocupació per fer visibles col·leccions ‘amagades’ que guardem als nostres arxius i biblioteques.

Estratègia: saber cap on anar, saber què fer

Algunes paraules lleugerament ampuloses amaguen conceptes senzills. És el cas de la paraula ‘estratègia’. Tenir una estratègia és saber què vols ser quan d’aquí un temps i definir un camí per arribar-hi. Però, és clar, no es tracta només de desitjar un escenari de futur determinat, sinó de ‘endevinar-lo’. Per fer-ho, cal saber llegir la realitat tal com –diuen- feia en Guardiola quan era jugador que sabia llegir els partits (i d’aquí deduir-ne accions).

A Recercat s’hi troba l’article de David Lewis "A strategy for academic libraries in the first quarter of the 21st century” que en la traducció catalana de Marga Losantos té el títol de “Una estratègia per a les biblioteques acadèmiques del primer quart del segle XXI” . L’article original es va publicar a College and Research Libraries el setembre de 2007 al vol. 68, núm. 5.

L’article parteix de que, amb la digitalització de la informació i Internet, l’entorn de la informació està vivint un canvi mot profund que afectarà de forma radical a les biblioteques. Davant d’aquest canvi, podem especular sobre la seva magnitud i direcció i deixar que ens caigui a sobre o començar a prendre direccions que ens permetin fer front als canvis de manera reactiva, és a dir, de manera que d’aquí uns anys estem millor posicionats del que no estariem de no fer res.

Quines estratègies ens proposa D. Lewis? Ens proposa cinc direccions que comentaré de forma lleugerament lliure (remeto as lectors anar a l’original). Lewis ens parla de biblioteques de recerca (un subconjunt de les biblioteques universitàries), però jo crec que les orientacions són vàlides per a tot tipus de biblioteques i faig la ‘trampa’ d’aplicar-les de forma genèrica. Són :

1. Fer la transició del paper a l’electrònic
2. Emmagatzemar bé les obres impreses que s’usen poc
3. Reorganitzar els espais de la biblioteca
4. Canviar les habilitats del personal de la biblioteca
5. Agafar part dels recursos dedicats fins ara a comprar document i transferir-l9os a la gestió dels continguts.

Fer la transició del paper a l’electrònic. Els editors ho estan fent per nosaltres i les biblioteques estan empenyent també cap aquí (donant suport als dipòsits institucionals i a l’accés obert). Ho estem fent prou? Cal ser prudent aquí. No és el mateix parlar de revistes científiques (un bon nombre de les quals ja està en digital) que de novel·les. L’edició digital ja és la única forma d’edició en alguns casos (bases de dades), i anirà avançant en altres de forma progressiva. La informació digital ens permet estalviar recursos humans en el processament de la informació.

Emmagatzemar bé les obres impreses que s’usen poc. Tenim a les biblioteques obres que estan accessibles en format digital. Ja hi ha a RACO un nombre important de revistes i aviat hi haurà alguns llibres de la Biblioteca de Catalunya que estan essent inclosos en Google Books. Què n’hem de fer dels original? Deixar que continuïn ocupant espai a les biblioteques? La informació digital ens permet estalviar recursos d’espai en la conservació de la informació.

Reorganitzar els espais de la biblioteca. Que es deriva dels dos anteriors i que és (al meu entendre) un dels dos o tres temes clau que determinaran el futur de les biblioteques. Perquè, quan la majoria de la informació estigui accessible a la xarxa, quan l’accés remot regulat per sistemes d’autenticació d’usuaris estigui generalitat, llavors, perquè caldrà anar a les biblioteques? Les biblioteques han de ser llocs on es faciliti el procés d’usar la informació (d’assimilar-la, d’usar-la, de transformar-la en coneixement). Han de ser llocs de descoberta i de socialització, llocs de compartició. Per a tot això, ens cal un redisseny profund dels espais.

Canviar les actituds i activitats de la biblioteca. En dues direccions (segons Lewis): desplaçant la informació de la biblioteca allà on és l’usuari i fent tasques d’alfabetització informacional.

Agafar part dels recursos dedicats fins ara a comprar document i transferir-los a la gestió dels continguts. L’autor creu que els propers 20 anys disminuirà considerablement la inversió que fan les biblioteques en adquisicions d’informació a empreses comercials (vegeu el seu article ‘Library Budgets, Open Access, and the Future of Scholarly Communication’ a C&RL News 69(08)5). Aquesta disminució en recursos destinats a compres ha de transferir-se a un increment de recursos destinats a crear i gestionar col·leccions digitals pròpies. Quines? Bàsicament dues: les d’informació actual donant suport als repositoris institucionals i a l’edició en obert de revistes i les col·leccions especials que hauríem de passar de forma decidida i ràpida a suport digital.

[Dedicat a la Mercè que no pot venir.]