Lo que preocupa a los bibliotecarios

La revista Ítem del COBDC dedica su último número (el 59)  a mirar más allá. 

52 personas (en su mayoría profesionales B-D) responden a las preguntas siguientes:

·         ¿Cuáles han sido los cambios más importantes que ha vivido tu (rincón) profesional en los últimos 20 años?

·         ¿Cuáles son los principales retos de futuro?

·         Si pudieras cambiar 3 aspectos relevantes de la política bibliotecaria ¿qué cambiarias?

·         ¿Qué perfil debería tener el profesional del futuro?

Alguien me dijo que lo que debería hacerse con el contenido de las entrevistas era vaciarlas en un fichero y sacar de él una nube de palabras para ver las que más se repiten.

Yo, a falta de habilidades tecnológicas, lo que he hecho es leer todas las entrevistas y sacar notas. Lo que deduzco que preocupa por encima de otras cosas es:

·         La tecnología

·         La visibilidad de la profesión

·         La adaptación de los servicios actuales a nuevas necesidades y perfiles de los usuarios

La tecnología es el cambio más importante de los últimos años. Aquí no hay sorpresas. Y quizá haya pocos comentarios a hacer. Sólo el que es un cambio más citado por los entrevistados de edad más avanzada y por los gestores que por los demás. Estos deben tener aún fresca la memoria de los tiempos de la biblioteca de papel y los esfuerzos que ha supuesto la gradual (y aún no finalizada) transición a lo digital.

De forma bastante generalizada, la visibilidad de la profesión es el reto citado como más importante. Lo mencionan especialmente los entrevistados que han ocupado u ocupan cargos en asociaciones profesionales, pero no sólo estos. De las entrevistas me parce de deducir que se desprende más una decepción respecto al pasado que un reto de futuro. Partiendo de la enorme transformación de las bibliotecas en los últimos años y de la gran aceptación de sus servicios transformados, los entrevistados se preguntan cómo es que la profesión continúe siendo tan poco visible; que cómo es que el bibliotecario-documentalista no sea un perfil solicitado por empresas e instituciones para ayudarles a organizar y hacer visible la información.

La adaptación de los servicios actuales a nuevas necesidades y perfiles de los usuarios es el 2º reto de futuro principal. De forma muy madura, diferentes entrevistados muestran un alto nivel de alerta frente, no a los cambios que ya hemos vivido, sino a los que acontecerán. Sin que se diga de forma explícita, los cambios tecnológicos se ven como una constante en el mudo actual y se es incapaz de predecir las consecuencias de los mismos en las necesidades y hábitos de los usuarios de las bibliotecas.

Con menor intensidad, diferentes voces dicen:

·         Las bibliotecas públicas de Cataluña deberían ‘ya’ constituirse en una red o sistema únicos y ofrecer, por ejemplo, un catálogo colectivo y un sistema de préstamo unificado entre bibliotecas de diferentes redes.

·         El éxito de la generalizada aceptación de las bibliotecas ha sido haber sido capaces de construir un modelo de biblioteca que ha satisfecho necesidades reales y contemporáneas. Al mismo tiempo se expresa la necesidad de construir modelos de éxito parecidos para un futuro inmediato, un futuro del que no conocemos aún la necesidades.

·         Se reclama más cooperación entre las bibliotecas. A pesar de reconocer los avances en coordinación entre las existentes y los logros de las b. universitarias. 

·         Se expresa la preocupación de no seguir recibiendo los recursos que han permitido conseguir los resultados actuales.

·         Se expresa (menos de lo que yo creo necesario) que la mala situación de las bibliotecas escolares es el gran punto débil del sistema bibliotecario de Cataluña.

Es mi resumen y puede no ser el de otros, pero ahí está la revista para que cada cual saque sus conclusiones.

Las personas entrevistadas son: Ernest Abadal, Adela d'Alòs-Moner , Lluís Anglada i de Ferrer, Assumpta Bailac Puigdellívol, Nicolàs Barbieri; Joan Subirats, Mònica Baró Llambias, Antònia Boix, Elvira Bosch Jorba, Marta Cano Vers, Lluís Codina, Alícia Conesa, Anna Cornet Casals, Albert Díaz Mota, Glòria Durban Roca, Constança Espelt, Eulàlia Espinàs, Marta Estruch, Carme Fenoll Clarabuch, Elisenda Figueras i Llaveria, Laura Fuses Navarra, Loida Garcia-Febo, Daniel Gil Solés, Rafel Ginebra i Molins, Jordi Graells i Costa, Javier Guallar, Yusef Hassan Montero, Marc Hernàndez Güell, Àlex Hinojo, Carina Huguet, Ignasi Labastida i Juan, Berta López, Marià Marín i Torné, Josep Matas Balaguer, Ana María Merino Márquez, Assumpta Molist, Mònica Montero, Mercè Muntada, Ana Pérez Hidalgo, Glòria Pérez-Salmerón, Miquel Àngel Plaza-Navas, Patricia Riera-Barsallo, Lluís Rovira, Eugènia Salvador, Ana Santos Aramburo, Eulàlia Sau Baiget, Alicia Sellés Carot, Eugènia Serra Aranda, Joan Soler Jiménez, Cristina Soy i Aumatell, Pep Torn, i Paula Traver Vallés.

Quins han estat els principals canvis per a les biblioteques i la informació en aquests darrers 20 anys?

La revista Ítem del COBDC té previst treure el proper número abans de Nadal. Aquesta vegada l’Ítem –que ara coordina en Ferrar Burguillos- vol que una colla àmplia de professionals els bibliotecaris-documentalistes i també d’altres sectors parlin de com veuen les biblioteques. Vaig tenir la sort d’estar en la tria i anticipo aquí les que han estat les meves respostes a les quatre preguntes que ens han fet.

Ítem: Quins han estat els canvis més importants que ha experimentat l'àmbit de la biblioteca i l'àmbit de la informació i la documentació en general, en els darrers 20 anys?

Aquesta 1a pregunta sembla fàcil. Jo veig tres gras canvis en aquests darrers anys: 

• la digitalització de la informació i la seva accessibilitat en xarxa, 
• l’increment de la cooperació i 
• el canvi en la valoració social de les biblioteques.

El primer dels canvis citats no és propi ni de la professió ni de Catalunya. Es dóna en (quasi) tots els àmbits i té unes conseqüències que encara no estan precisades. La informació digital en xarxa ha canviat processos molt arrelats (per exemple, la forma i model de negoci de la comunicació científica) i està fent aflorar noves maneres de ser de les persones humanes (vegeu com s’ha incrementat la socialització a partir d’aquest nou entorn). Estem vivint un canvi d’era que afectarà profundament les coses que fem i com les fem. La biblioteca, definida en el passat com a recipient organitzat de documents físics o es reinventa o la seva existència deixa de tenir sentit.

El segon no es dóna de forma generalitzada en la nostra societat, però si en la nostra professió. Jo crec que l’increment de la cooperació acabarà essent una característica de l’era informacional que estem inaugurant (vegeu, per exemple, el llibre de Richard Sennett, “Juntos”), però ara, de moment, es manifesta més en uns àmbits que en uns altres. En biblioteques es manifesta de forma clara, i a l’onada de cooperació de la dècada dels 70 s’hi ha afegit l’apareguda a finals del segle XX i que ha propiciat la creació de consorcis. Fa 40 anys, les grans biblioteques podien fer front soles a problemes grans; avui alguns ‘problemes’ són massa grans per a qualsevol biblioteca i no ho són (o ho són menys) per a biblioteques consorciades, col·ligades o cooperants.

El tercer ens és propi de forma professional i territorial. Fa 40 anys va morir Franco i es van iniciar les reformes democràtiques, en fa 30 es van poder iniciar canvis dins de les institucions (municipis, diputacions, universitats, etc.) aquests canvis van donar lloc a un model nou de biblioteca (pública i universitària), model que va poder-se anar plasmant en la realitat (vegeu: http://bdig.blogspot.com.es/2015/07/la-importancia-de-tenir-un-model.html). Fa 20 anys les biblioteques tenien un pobre prestigi, això va començar a canviar a partir que es van poder fer (a partir de models adequats) noves biblioteques. Aquest canvi en la percepció social de les bibloteques catalanes és fonamental de cara al seu futur.

Declaracions reclamant millores a les biblioteques (1985-2015)

(Don't close my library) 

Aquesta setmana el COBDC ha publicat al seu Document un Decàleg per a un Sistema de Lectura Nacional acció que ens ha d’alegrar i per la qual hem de felicitar a la seva Junta. El decàleg exposa accions ‘per donar un nou impuls al sistema bibliotecari català per tal de consolidar-lo i millorar-lo’. La intenció és posicionar el Col·legi davant la nova legislatura i el govern que en sorgeixi.

L'Associació de Bibliotecaris de Catalunya (ABC) i, més tard, el COBDC són el resultat de la situació molt precària de les biblioteques i dels seus professionals els anys 70, que va quan la professió decideix organitzar-se per defensar millor els seus interessos. Això ha passat per defensar l’estatus dels professionals i també per demanar més i millors biblioteques, i això darrer vol dir també tenir una visió consensuada i objectiva de la situació de les biblioteques de Catalunya i proposar per a elles línies de millora i de futur.

Comporta també –quasi inevitablement- una certa confrontació amb l’administració pública, la qual, en el cas de les biblioteques, n'és sempre la responsable majoritària. Aquesta confrontació es pot fer de moltes maneres i per raó que es tingui ningú no treu que es pugui fer equivocadament. El que no pot passar es que no es faci, perquè la millora de les situacions presents no es pot fer des de l’autocomplaença ni des de la minimització dels punts febles; s’ha de fer des de l’anàlisi del que es té i l’ambició del que s’hauria de tenir. Si estem convençuts de la funció social i igualitària de les biblioteques (de qualsevol tipus), part de la nostra tasca professional és millorar-les i demanar a qui determina les polítiques públiques les mesures i els recursos per millorar-les.

L’ABC i, més tard, el COBDC han exercit sovint aquest paper reivindicatiu i ho han fet amb declaracions similars al Decàleg publicat ara pel COBDC. Podríem posar diversos exemples dels esforços de la professió per analitzar el present i indicar línies de futur, però citaré només el magnífic anàlisi que Carme Mayol va fer sobre «La situació bibliotecària a Catalunya» en la ponència inaugural de les 1es Jornades de l’Associació de Bibliotecaris de Catalunya (1985). Són 60 pàgines d’interessant lectura, lamentablement no disponibles en digital.

El febrer del 1992 (poc després de l’aprovació de la 1a llei de biblioteques) la Junta de Govern del Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya va aprovar la “Declaració en favor del dret a la lectura i a la informació publiques per als ciutadans de Catalunya”. Si la memòria no em falla, la declaració va ser impresa en un atractiu quadríptic que va ser profusament distribuït. La declaració es composa de tres parts: una reflexió i reivindicació dels valors de les biblioteques per a la societat, una quantificació i avaluació dels dèficits bibliotecaris de Catalunya, i, finalment, un seguit de propostes ‘per establir un marc d'actuacions en favor de la lectura i la informació publiques’. Respecte les propostes, llegiu-les vosaltres mateixos/as: algunes són (lamentablement) vigents.

Alguns anys més tard (el 1999), i malgrat la dècada dels 90 havia estat prou positiva per a les biblioteques, el COBDC considera que cal tornar a fer sentir la seva veu. Aquesta vegada la declaració apunta menys als dèficits que als reptes de futur provocats per l’adveniment de l’era digital. Per situar la data, recordem que la trilogia de Manuel Castells “The Information Age: Economy, Society and Culture” es publica en anglès del 1996 al 1998 i en castellà entre el 1997 y el 1998. La declaració porta per títol “De com les biblioteques poden ajudar Catalunya a entrar amb èxit a la societat de la informació”. La declaració té quatre parts:

·         una anàlisi dels reptes que presenta la nova era de la informació per a la societat

·         una breu descripció de l’evolució de les biblioteques a Catalunya en els darrers 15 anys

·         unes consideracions mostrant què poden fer les biblioteques per a una Catalunya en trànsit cap a la societat de la informació, i,

·         propostes d’actuacions en matèria de biblioteques a Catalunya.

Curiosament les propostes que es fan són 10, i val la pena mirar-se-les. Algunes eren anticipadores del futur immediat i han ajudat clarament a l’evolució positiva de les biblioteques. Jo avui hi veig alguna mancança i algunes propostes (lamentablement) encara vigents.

Trobo entre els meus paers un parells de documents interessants. Els dos del 2003 i els dos prenent posició davant el relleu del CiU al govern de la Generalitat per un govern format per PSC, ERC i IC. El 1r és un document sobre el ‘Sistema bibliotecari català i de polítiques d’informació’ que el PSC va elaborar de forma oberta, és a dir, convidant a no militants (i a no simpatitzants) a participar en la redacció. No em consta que es fes públic, però les mesures proposades també són 10, i algunes prou encertades i (lamentablement) vigents. El 2n és un manifest que, amb millor intenció que fortuna, vam promoure en Josep Vives i jo mateix i que va ser (escassament) signant per professionals a través d’internet. És un document immadur, però no se’ns en pot culpar al impulsors. Havíem intentat que ho fes el COBDC, però aquest havia inaugurat un llarg període de desconnexió amb la reivindicació i no va voler assumir-lo.

El 2011, i davant les conseqüències que la crisi tindria previsiblement per a les biblioteques, un grup de professionals prou representatius van promoure fer una declaració que advertia dels retrocessos que les biblioteques podien viure. El COBDC no va voler posicionar-se assumint un document que era més d’advertiment que de crítica a ningú, i aquesta nova declaració va néixer orfe. La tenim, al menys, publicada en aquest bloc i va reble el títol de “Les biblioteques catalanes i la crisi: una mirada cap endavant, 2011”. Interessant de llegir. Proposa mesures (5), una mica ambigües, però la intenció era llavors cridar l’atenció per afrontar els anys a venir que, es preveien difícils.

Arribem al 2015. El Col·legi recupera la seva funció de tensionar la realitat, és a dir, la de dir que i ha coses que són millorables, i la d’indicar direccions a seguir. Hem de felicitar a la Junta i ens n’hem de felicitar, perquè només l’anàlisi constant del què no està funcionant en òptimes condicions i la proposta de millores de futur ajudarà a que equipaments essencialment febles com són les biblioteques puguin continuar fent el seu paper social. Un 10, doncs, per la intenció. 

I la nota sobre el contingut? Suposo que l’acord amb el que diu el Decàleg pot ser major o menor segons el lloc de treball i el punt de vista, però les mesures proposades semblen per una banda sensates, però també redactades amb certa precipitació. L’Ítem, amb un consell editorial coordinat ara per en Ferran Burguillos, preveu dedicar el proper número a analitzar el present i a fer propostes de futur. La revista ha demanat a uns 40 professions que opinin sobre els principals canvis del sector en els darrers anys, els principals reptes de futur, mesures a prendre i sobre el perfil que hauria de tenir el professional de l'àmbit en el futur.

Cal esperar que aquesta acció de l’Ítem aportarà interessants punts de vista que podrien completar i donar més consistència al decàleg la publicació del qual celebrem avui amb aquest post.

En el 40è aniversari del COBDC

Assumpció Estivill explica el naixement, caràcter i activitats de l’Agrupació Escola de Bibliotecàries (EAB), una associació més de caràcter cultural que no pas professional, i que té vida entre el 1930 i el 1939 (*). Les bibliotecàries en vida laboral activa van formar el 1936 l'Agrupació Professional de Bibliotecàries de Catalunya.

La història del Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya (COBDC) està menys documentada, però jo crec que s’ha d’iniciar ara fa 40 anys amb l’aprovació legal el 1974 de l'Asociación de Antiguas Alumnas de la Escuela de Bibliotecarias de Barcelona, associació que aviat (1975) va poder canviar de nom i anomenar-se Associació de Bibliotecàries de Catalunya (ABC). Rosa Ricart en va ser la primera presidenta.

Fins llavors, les bibliotecàries que treballaven a biblioteques populars trobaven un marc de desenvolupament professional en les xarxes de biblioteques existents i en les trobades de nadal a la Biblioteca de Catalunya, i les bibliotecàries que treballaven a la universitat o a l’empresa estaven associades a l’Asociación Nacional de Bibliotecarios, Archiveros y Arqueólogos (ANABA).

A principis dels 70 el país despertava i la creació d’associacions culturals i professionals en va ser una mostra. Entrava dins la ‘normalitat’, doncs, que les bibliotecàries creessin la seva associació professional. Hi havia motius específics, però; me’n consten tres. Els estudis de bibliotecària que es feien en una escola de la Diputació de Barcelona i que no tenien reconeixement acadèmic. La integració de l’Escola a la Universitat s’havia intentat i no havia funcionat i, mentrestant, les titulades (amb uns estudis equivalents als de mestre, per exemple), no veien el seu grau reconegut a nivell laboral. Això es manifestava amb força a les universitats catalanes que des de finals dels 60 havien començat a contractar bibliotecàries, cosa que feien en la categoria d’auxiliars de biblioteca, és a dir, la corresponent a estudis de batxillerat. La tercera, va ser el desacord dels professionals més actius amb les posicions que ANABA sostenia a l’IFLA.

L’Associació de Bibliotecàries de Catalunya va canviar de gènere l’any 1981 i passa a anomenar-se Associació de Bibliotecaris de Catalunya. L’ABC va decidir transformar-se en col·legi en una assemblea en la que no pas totes les veus hi van estar a favor, però en la que es va creure que la nova forma legal que volia agafar l’Associació tenia avantatges. La iniciativa va venir de la Junta de l’ABC i aquesta Junta va ser la Junta Gestora del COBDC fins que no es van fer eleccions al Col·legi. El COBDC es crea per llei l’any 1985.

Quins motius s’argumentava per passar d’una associació a un col·legi? En el record me’n queden dos: el d’augmentar els afiliats pel fet que la col·legiació podia ser obligatòria per l’exercici professional i el de ser més tinguts en compte per l’administració en el moment de preparar lleis, reglaments i plans d’actuació. Encara que no es pogués saber llavors, el temps ha mostrat que cap dels dos tenia gaire força. Vaig ser de la Junta del COBDC en el període que es va preparar la 2a llei de biblioteques i puc dir que el Departament de Cultura va tenir molt poc en compte l’opinió del Col·legi.

La creació del Col·legi va tenir en canvi l’efecte de tenir una agrupació professional molt més representativa del que no ho havia estat l’Associació. Una disposició transitòria de la Llei de creació del COBDC permetia que al   Col·legi s’hi integressin tant els titulats per l'Escola de  Bibliotecaris com “els  titulats universitaris que acreditin, de la manera com estableixen els Estatuts,    experiència professional com a bibliotecaris-documentalistes”. Aquesta transitòria, que va crear no pocs debats entre els professionals i que va ser tenaçment defensada per Carme Mayol, va ser un encert ja que va permetre incorporar al Col·legi professionals actius que per diverses raons no havien arribat a la professió a través dels estudis de biblioteconomia.

Com a mostra de la visió integradora de la professió que es tenia llavors, el COBDC va ser dels pocs (el primer?) Col·legis que incorporava titulats de diferents nivells universitaris. L’obertura del COBDC a professionals no titulats, i molts anys d’acció comuna organitzant conjuntament les Jornades Catalanes de documentació, van ajudar a que la  Societat Catalana d'Informació i Documentació (SOCADI) es dissolgués i els seus membres s’integressin al Col·legi l’any 1999.

Aquests dies he llegit que la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de  la UB celebra el seu centenari, és a dir es reconeix hereva d’aquella Escola de Bibliotecàries, i he llegit també que el COBDC celebra el seu 30è aniversari, és a dir, no es reconeix com a continuació de l’ABC. Em sorprèn. L’adamisme és un pecat en el que és fàcil caure, però les institucions tendeixen a donar mostra de solvència contrastada recordant que van ser fundades com fa més anys millor.

Fa temps que em pregunto els motius d’aquesta reluctància. No pot ser res més que falta d’identificació de la majoria de col·legiats amb el passat representat per l’Associació. Ho puc entendre, els anys 70 i 80 van ser anys difícils. Hi havia moltes menys biblioteques que les que ara hi ha i els recursos de què disposaven eren molts menys. L’associació i el col·legi van tenir llavors unes relacions amb l’administració que, per reivindicatives, van ser poc glamoroses.

Les biblioteques catalanes han eclosionat els anys 90 i en els de després del canvi de segle, que és quan majoritàriament s’han fet nous edificis, creat eines i desenvolupat serveis. Però això no hagués estat possible sense la feina prèvia, ara poc recordada dels anys 70 i 80 del segle passat.

(*) L’Escola de Bibliotecàries 1915-1939, Barcelona: Diputació de Barcelona, 1992, p. 344-354

El plaer per llegir com a clau de l’è(c)xit

Un dels principals problemes de la societat espanyola (i de la catalana, que en això no és diferent) és que tenim un índex de fracàs escolar superior a la mitjana dels països del nostre entorn. Diversos estudis han mostrat que hi ha correlació entre fracàs escolar i exclusió social i entre fracàs escolar i baixes competències lectores. Treballar, doncs, per millorar les competències lectores és fer-ho per una societat inclusiva.

Això està fent la Fundació Jaume Bofill, fundació indispensable, per a això i per a moltes altres coses, en la societat catalana d’avui. Ho fa amb el programa LECXIT el qual “té per objectiu incrementar l'èxit educatiu dels infants a través del treball per la millora de la seva comprensió lectora” i ho fa “gràcies al voluntariat i a la implicació de l'entorn dels nens i nenes que participen en el programa”.

En vaig parlar en un post d’ara fa dos anys (Llegim i humanitzem-nos: lectura i èxit educatiu) a propòsit de la seva 1a trobada. El passat 22N fer la seva 3a omplint del tot la sala d’actes del CaixaFòrum (no pas petita, per cert). La seva intenció era retre comptes de tres anys de treball.

Àlex Cossials (a la foto) va donar dades de les persones i institucions implicades i, el més important, els seus efectes. Un 74% dels nens que han participat en el programa estaven sota el seu nivell en competències lectores, percentatge que s’ha reduït fins al 19% després de de l’experiència. Així, l’atenció personalitzada d’un adult amb un nen en el procés de la lectura millor les capacitats lectores dels nens. Els resultats mostren, doncs, que el que fa LECXIT contribueix a que els nens arribin a les competències lectores de la seva edat.

Què ho fa això? Segons Àlex, diversos factors: la formació i acompanyament dels voluntaris, que cada nen tingui un mentor, la implicació de l’escola i de l’entorn (família inclosa)... i traspassar el plaer per llegir. Si la lectura és un element tan important de la formació, l’escola podria programar-la com un coneixement instrumental i convertir-la en una assignatura més. Però, ai las!, el plaer no s’ensenya, s’encomana, i aprendre a disfrutar no pot ser una activitat dirigida, sinó que ha de ser l’expansió d’un mateix. Aquesta és una de les funcions de la biblioteca a l’escola, i com pot l’escola realitzar-la sense que les escoles tinguin biblioteca?

El representant del Dep. d’Ensenyament a l’acte qualificava els avenços fets els darrers vuit anys d’espectaculars (sic) gràcies al programa puntedu i es lamentava que la crisi hagués estroncat de forma tan cruel aquest camí ascendent. Jo penso que no millorarem gens la feina que fem ni la societat que ens volta si som tan condescendents amb els efectes de les nostres accions. Portem a sobre 35 anys d’autogovern i alguna cosa més podíem haver fet en biblioteques escolars. Els benintencionats apropaments de la biblioteca pública a l’escola han quedat en res o en poc i el COBDC no es pot pas dir que hagi destacat per dedicar al tema una atenció prioritària.

Dos apunts més per acabar:

• El 53% dels voluntaris que acompanyen als nens en la lectura una hora a la setmana son menors de 25, i el 89% són dones. Clarament la paraula solidaritat s'escriu en femení i el gènere ‘ajudador’ és el femení. Es poden deduir coses que afecten la professió de bibliotecari, a partir d’això.
• Davant les intranquil·litats que genera que les màquines cada vegada ocupin més el nostre temps, les paraules de Jordi Jubany: llegir avui es més: més interessant, més important i més complex alhora.

COBDC: els test de les 3Rs

Una bona colla d’amics (i de col·legues als que admiro) em renyen ‘carinyosament’ pel meu penúltim post aquí

Com que tenen raó, els concedeixo la major: no es pot parlar (i jo ho feia) de forma genèrica de “darreres juntes” i atribuir-los que han tingut una trajectòria que ha fet que el COBDC sigui poc representatiu, poc reivindicatiu i poc regeneratiu. Jo que volia ser polit, m’he excedit; no volent assenyalar massa concretament a ningú he assenyalat a tothom. Demano disculpes i els agraeixo els comentaris que, assenyats i argumentats com són, ajuden a pensar i a reconduir l'acció.

Com que no vaig fixar cap final a aquest retrocés històric, passa que acabo criticant la Junta de la que vaig formar part. Ja m’està be. Aprofito però la autocrítica iniciada sense voler per examinar el comportament de la Junta de la que vaig formar part com a vicepresident, a finals dels 80, a la llum del test de les 3Rs.

Vam ser la Junta d’un col·legi Representatiu. Això va ser mèrit de la feina feta per l’Associació de Bibliotecaris i de la Junta anterior, i espero que deixéssim un col·legi representatiu. Ho vetllàvem perquè manteníem un índex anual bibliotecari titulat / bibliotecari col·legiat.

Vam ser una Junta d’un Col·legi Reivindicatiu. La segona llei de biblioteques es va preparar a l’inici del nostre mandat. La vam considerar lesiva per la professió i ens hi vam oposar de forma proactiva i de forma reactiva. Puc assegurar que enfrontar-se (en privat) a un director general que pot influir en la teva carrera professional no és fàcil.

No aconsegueixo recordar si vam ser una Junta Regenerativa. Les Juntes han estat en general poc regeneratives perquè la necessitat de regenerar -de renovar- la professió era baixa els anys 70-90. Només calia modernitzar-se, seguir l’exemple dels millor, no reinventar-se. La necessitat de regeneració de la professió ha anat augmentant amb el temps en la mesura que la nostra societat vivia les enormes transformacions dels darrers 20 anys. Els moments actuals de trasbalsament de realitats consolidades (en el nostre cas i en molts d’altres) fa que la reinvenció de la professió, la seva regeneració, passi de ser un desideràtum a ser una exigència.

Els agraeixo els acords que assenyalen, entre els quals el d’acceptar les 3Rs com a criteri de demarcació (els que hem format part de Juntes podríem examinar les nostres realitzacions a la seva llum). De cara al moment present, proposo unes afirmació que espero siguin de consens:

• La representativitat actual del col·legi és baixa (*), i això és un problema de tots
• En els darrers 5 anys hi ha hagut molt bones ocasions que no s’han exercit de reivindicar coses
• La necessitat de regenerar la professió avui no és alta, és vital

Acord absolut amb la importància que té l’associacionisme professional. Si no hi estiguéssim no dedicaríem el temps a aquests debats. Discrepàncies carinyoses amb la mirada que proposen només cap endavant, cap al futur. No val la pena regirar la història si no és per construir un futur millor, però no hi ha control en la construcció del futur sense mirades cap al passat. Els millors  amics no són els que callen, sinó els que carinyosament et fan adonar del teus errors.

(*) La qualitat és mesurable. Si mesurem la qualitat dels servis bibliotecaris, be podem establir indicadors de representativitat qualitativa (nombre de col·legiats per anys de professió, col·legiats per sector versus professionals actius per sector, nombre de persones caps de biblioteca versus les ídem col·legiades ...)

COBDC, 2 alternatives: (votar al col·legi) o (botar el col·legi)

Fa uns dies vam tenir un gran dinar amb la Carme Mayol i recordàvem els moment en què es va acordar la transformació de l’Associació de Bibliotecaris de Catalunya en el que després va ser el Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya (COBDC). Els motius de la Junta que ho va impulsar (n’era presidenta la Carme Camps) van ser el de tenir més força davant l’administració i el fet d’haver de ser consultats obligatòriament davant de canvis legislatius i normatius.

Gràcies a la intel·ligència i tenacitat de Carme Mayol, el procés de creació del Col·legi va comportar que els estatuts incloguessin una clàusula transitòria que permetia als professionals sense titulació oficial de ‘bibliotecari’, col·legiar-se també. Així el COBDC naixia amb una clara voluntat integradora, voluntat que es va tornar a reflectir quan SOCADI es va dissoldre i integrar en el Col·legi i quan el COBDC es va obrir als llicenciats en documentació. La coincidència de diplomats i llicenciats en un mateix Col·legi és clarament una excepció dins el gremialisme que caracteritza els col·legis professionals i mostra de nou la voluntat integradora professional del COBDC en els seus orígens.

Sigui sota la forma de col·legi, o més freqüentment, sota la d’associació, els membres d’una professió determinada, d’una comunitat professional,  s’agrupen per defensar els seus interessos de present i de futur. Aquestes entitats professionals, per ser útils als seus membres i a la societat a la que serveixen han de tenir 3 R’s: han de ser representatives, reivindicatives i regeneratives.

Les associacions professionals han de ser representatives, perquè, si no ho són, com poden parlar en nom d’una professió i els valors que aquesta representa? La representativitat ve donada per la quantitat i la qualitat dels seus membres. La majoria dels professionals (o una part molt notable) n’ha de formar part i n’han de ser membres professionals que treballin en diferents sectors i els professionals més actius en cada un d’ells.

Encara que durant un temps la ‘defensa de la professió’ va ser una activitat mal vista,  la reivindicació és una de les activitats més clares d’una associació professional. Les professions no són només conglomerats d’interessos, són punts de vista sobre la realitat i representen uns valors específics. Als arquitectes els pertoca defensar l’estètica com a valor en les edificacions i als bibliotecaris el dret dels ciutadans a accedir a la informació pública. Si considerem que el col·lectiu al que pertanyem té valors que no defensa ningú més, hem de reivindicar la professió i les seves realitats professionals com a manera de fer prevaldre aquests valors en la societat.

Els col·lectius professionals, per altra banda, i per tant de mantenir vius els valors i interessos que els han format, no només han de defensar el present, sinó que s’han de regenerar. Les formes de l’exercici professional varien en el temps, però una professió, si és tal, té una mirada sobre les coses i representa uns valors que estan per sobre la conjuntura. La regeneració professional, la reinvenció de la professió –la fabricació del futur- és la segona gran missió d’un col·lectiu professional.

Escric això amb unes eleccions a Junta del COBDC en les que els col·legiats,  per 1a vegada en la seva història, podran votar entre dues candidatures. Surti la que surti, la Junta entrant iniciarà el seu mandat amb molt poques ‘errres’ en el seu haver. Les darreres juntes han tingut una trajectòria que ha fet que el COBDC sigui poc representatiu, poc reivindicatiu i poc regeneratiu.

El COBDC actual no té ni la meitat de membres de la professió activa a Catalunya. Els ha perdut per diferents motius entre els quals hi ha la crisi –segur- però també l’allunyament de la professió real i la sensació que no fa la seva funció. L‘afiliació a les associacions professionals es fa per motius materials (descomptes en cursos, per exemple), però, sobretot, o almenys també, pel convenciment que l’associació treballa per al associat o col·legiat. Quan una associació no defensa als professionals (o només en defensa a uns quants), o no es reivindica o regenera, esdevé un instrument inútil que hom pot abandonar.

Ens els darrers anys hi ha hagut –per desgràcia- sobrades ocasions de fer sentir la veu dels professionals: la crisi ha minat els nostres serveis, s’han tancat biblioteques singulars, el Consell de Biblioteques no es reuneix, les xarxes de biblioteques municipals no s’unifiquen, la biblioteca del Born no es farà... El silenci del COBDC ha estat estrepitós.

No és cap secret (ni tampoc cap singularitat) que els canvis tecnològics, culturals i sociològics recents han impactat molt fort en la nostra professió. Se’ns identifica amb el llibre imprès usat dins un edifici, i la digitalització dels documents i del seu ús fa aparèixer el perill que se’ns consideri innecessaris. Cal reinventar la professió i cal representar-la de forma nova per a la societat que la financia. Aquesta és una activitat principal a la que s’han dedicat les principals associacions professionals nostres a nivell internacional i una activitat que ha brillat per la seva absència al COBDC.

D’aquí pocs dies els membres del COBDC podran anar a votar al col·legi, però si la Junta sortint no canvia profundament la recent trajectòria, no valdrà la pena anar-hi a votar, i sí ‘botar-lo’ i fer un instrument més eficaç.

Un glop de cervesa (i d’aire fresc!)

Un glop de cervesa

El primer glop de cervesa: tertúlies sobre societat ibiblioteques, és una idea que han posat en funcionament Fidel Bellmunt, Ferran Burguillos, Maite Comalat i Eulàlia Espinàs, que fa uns anys van compartir responsabilitats a la Junta del COBDC i ara volen organitzar més o menys cada mes una tertúlia al voltant d'un tema relacionat amb el món de la informació i la documentació.

La forma que pren la idea és: un convidat preferiblement extern a la professió fa una exposició o reflexió breu (no més de 15 minuts) un tema determinat, i a partir d'aquí que s'inicia la tertúlia entre els assistents (un màxim de 30). Entre mitges una cervesa i un sopar informal,

El passat 10 de desembre es va celebrar la 1a. Èxit total de públic (és a dir 30 persones i llista d’espera)  en un local agradable: MoMa (c. Riego, 25, Barcelona) , amb Les Biblioteques i el Bé Comú com a tema i la Marina Garcés com a persona que va centrar el debat

Les biblioteques i el bé comú

La Marina Garcés va iniciar la seva exposició afirmant que les biblioteques no són només un bé comú pel conjunt recursos que custodien, són alhora un lloc comú. Això les fa socialment desitjables.

Va exposar la reflexió que la vida social discorre cada vegada mes entre llocs propis (casa nostra, els llocs que podem comprar temporalment... llocs caracteritzats per la pertinença i que tenen a veure amb la mercantilització) i no llocs (com les carreteres, els supermercats, els mitjans públics de transport; són espais de circulació i de trànsit, que no generen vincles ni experiències. Alhora hi ha els llocs comuns, llocs que no passen ni per la pertinença ni per la propietat, llocs que creen però experiència compartida; llocs on les vivències generen vincles. Les biblioteques són llocs comuns, o un arxipèlag de llocs comuns (*)

A Garcés, això li provoquem tres reflexions:

• La lectura. Podem dir que “La lectura és l’espai produït per la practica d’un lloc", però ara mateix la lectura està en moment de redefinició i canvi. La pregunta és, quin sentit té la lectura avui? Tot i que vivim un moment d’extrems, no hem de tenir ni nostàlgia del passat, ni acontententar-nos amb falses promeses del futurisme utòpic. Cal pensar què vol dir llegir avui i veure com es reubica la biblioteca aquí. 
• La saturació. En el món de saturació en que vivim, la creació d'espais no saturats és important. Cal interrompre la saturació i crear llocs “on deixin de passar coses contínuament”, un lloc que creï un buit que pugui reomplir-se. Les biblioteques poden ser –com un bon professor- un mur de contenció que permeti crear espais on créixer amb llibertat, on respirar i moure's lliurement. La lectura seria aquí un espai obert a l'imprevist.
• La participació. S’està desplaçament el model de la participació cap a la implicació i el compromís. Estem massa acostumats a anar allà on se'ns convoca, i l'èxit dels llocs és la quantitat de persones que hi va. S'ha creat un patró on la quantitat és la qualitat. Alhora s'estan creant espais nous i diferents on aquest patró no val. Cal repensar les organitzacions existents, potser caduques en forma però no en fons (seria el cas de la biblioteca); s’ha de donar la possibilitat de repensar els llocs per convertir-los en aptes per a noves praxis.

La tertúlia

Les intervencions de la gent es van centrar molt més en la participació dels usuaris que en el valor dels espais.

Algunes idees sobre els espais van ser:

• Les praxis culturals tendeixen a generar experiències i les biblioteques haurien de fer-ho també. La biblioteca justament és l'espai que permet crear altres espais.
• Diferents usuaris tenen diferents necessitats, particularment els joves usen les biblioteques de forma diferent i aquestes s’han de dissenyar pensant en tots els usuaris. Calen molts espais dins el mateix espai, calen molts usos diferents i simultanis dins el mateix espai.
• La biblioteca produeix de forma automàtica el procés de dessaturació al·ludit per Garcés (a la biblioteca hi vas a buscar el que no està previst). La gent, de les biblioteques el que vol és l'espai, la lectura te la pots emportar a casa (prioritzar la tecnologia és un error).
• Molts espais urbans s'estan desertificant de vida social degut a tancament de petit comerç i si la biblioteca ha de ser un espai comú, ha d'estudiar-se on s'ubiquen per tal de fer-les en llocs adequats, no on hi ha espais lliures.

Es varen citar diferents experiències de disseny de biblioteques amb la participació d’usuaris (Dresden, Birmingham, ...), de participació dels mateixos en el seu govern (a la BNF a França), o en el disseny d’un servei (a la biblioteca de Manlleu els llibres per a joves els trien els joves).

Algunes idees sobre la participació

• Per justificar l’existència de la biblioteca hem estat massa centrats en el  manteniment d’indicadors i ens hem oblidat d’observar l’usuari per fer biblioteques com ell volia.
• He educat als usuaris per a que puguin participar?
• Què ha de ser aquesta participació? En una experiència d'observació dels hàbits d'ús de la biblioteca els lectors van dit que participarien en la producció de serveis però no participar en el funcionament administratiu. La crisi no està afavorint la cogestió per tal que siguin els usuaris els qui administrin la misèria que quedi de l'estat del benestar? No hi ha d'haver només participació de l’usuari en la gestió, sinó apropiació de la biblioteca per part de l’usuari. Si la participació es estalvi, no val.
• Els bibliotecaris considerem les biblioteques com a espais propis i no confiem en l'usuari. Els acceptaríem l'opinió? Els acceptaríem, per exemple, les matèries que posessin ells al catàleg?
• Hi ha una tendència de retornar el bé públic a tothom, però hi ha plantejaments del comú que són anti-públics. Cal evitar que la comunitat mes forta s'apropiï del comú. El comú es el lloc on hi te un lloc el que no té lloc enlloc.

Els espais professionals de reflexió

Aquesta primera sessió del glop de cervesa ha estat un èxit innegable, i els glops que vindran ho seran també. Ho seran perquè a la gent ens agrada compartir sensacions, opinions i moments amb altres. Les professions es fan del pensament estructurat i ortodox de les aules i els escrits professionals, i també de les vivències personals i de les idees noves que descobrim xerrant amb altres.

Els espais de reflexió i intercanvi professionals a Catalunya s’han desertificat en els darrers anys. El Col·legi ha deixat de ser un llocs professionals de trobada i reflexió, el Consell de Biblioteques –concebut com un fòrum professional- ni és professional ni es reuneix i les biblioteques han (hem) creat espais de debat per organitzacions o tipus de biblioteques amb escassa o nul·la connexió (**).

(*) A la literatura professional aquest concepte el trobareu més sota la denominació de tercers espais o tercers llocs, un concepte proposat pel sociòleg Ray Oldenburg el 1989 que ha trobat una important acollida entre els bibliotecaris. La biblioteca com a 3rt espai seria generador de confiança social, un bé comú.

(**) Amb excepcions: l’Aula Rubió de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació o la Comissió Assessora de Catalogació de la Biblioteca de Catalunya (del que jo conec).  

I els bibliotecaris podem salvar la biblioteca

El passat 27.09, i en el marc del curs de l'IC_Cartotechnology, Georg Gartner va donar a l’ICC la conferència "Modern cartography". Faig la meva pròpia lectura de la conferència de G. Gartner, President de l'Associació Cartogràfica Internacional (ICA/ACI), i en el que descriu hi trobo paral·lelismes en les biblioteques.

Els cartògrafs feien mapes, però ara no se’n fan de mapes. És aquest la fi de la professió o un inici de la seva reconversió? G. Gartner va definir insistentment la cartografia com una disciplina que (ja) no té a veure amb artefactes (els mapes) sinó amb la comunicació d’informació especialitzada. La cartografia avui és més present a múltiples activitats humanes; és, a més, atractiva, rellevant i moderna. Passa però que la forma d’exercir la professió ha de canviar. Aquesta ha d’incorporar coneixements de fora la professió, s’ha d’exercir fora els àmbits tradicional on la cartografia s’ha desenvolupat (els centres cartogràfics) i ha de reforçar-se amb la cooperació.

Vegem si aquests elements ens son aplicables.

No és el llibre sinó la lectura i la informació

Tal com han descobert els cartògrafs, els mapes continuaran essent importants si oblidem que són objectes (artefactes) i ens fixem en que són portadors de dades espaials.

Els bibliotecaris hem de mostrar que el llibres y les revistes són objectes portadors d’informació i vehiculadors de la funció d’informar-se. Ens hem de preparar per un escenari segur, proper i que anirem assolint de forma progressiva, de biblioteques cada vegada amb menys documents impresos.

La presència de revistes impreses a les biblioteques universitàries té els dies comptats a no ser que les hi vulguem mantenir per crear ambient. Les biblioteques universitàries nord americanes estan agrupant les seves col·leccions (abans individuals) en conjunts cooperatius que pivoten al voltant del triangle format per un catàleg col·lectiu, un acord de préstec consorciat (ull, no confondre amb préstec interbibliotecari) i un magatzem de documents impresos que s’usen poc però que s'usen de tant en tant (i que no només hem de conservar, sinó que donar-los accés és el que fa que el sistema bibliotecari no sigui només eficaç i esdevingui també excel·lent). Una cosa similar estan fent les biblioteques universitàries de Catalunya agrupades al CBUC.

En els propers anys, el més ‘modern’ pot ser dedicar-se a treure més profit de les nostres col·leccions impreses. I alhora anar construint una nova realitat digital, realitat que es desenvoluparà sota unes normes i processos nous, la major part dels quals no hem descobert encara. Això val també per a biblioteques populars. Avui, hi ha molts lectors empedreïts que ja no s’enduen llibres en préstec de les biblioteques: els és més fàcil i còmode descarregar-los de plataformes digitals. No és una qüestió ideològica, és una qüestió pràctica.

Al respecte, molt interessant l’article d’Edward T. O'Neill, Julia A. Gammon /

Consortial Book Circulation Patterns: The OCLC-OhioLINK Study // CRL pre print (Accepted: August 12, 2013; Anticipated Publication Date: November 1, 2014).

La hibridació i la incrustació de la professió

A la xerrada mencionada, Georg Gartner afirmava que la cartografia té futur si, per una banda, aconsegueix integrar professionals de diverses procedències, i, per una altra, si els cartògrafs aconsegueixen inserir-se en diverses organitzacions on –dins equips pluridisciplinaris- ajudar a treure millor partit de les dades geo-espaials.

Des de fa temps (1) se’ns adverteix que no podem continuar gestionant biblioteques amb els coneixements que han conformat tradicionalment els estudis (2). Jo no crec que la solució sigui la dissolució de la professió en un conjunt de coneixements emergents poc consolidats (3) i sí en canvi l’enfortiment del nucli bàsic que configura l’ofici (al meu entendre: posar en relació persones amb informació). Si tenim clar quin és el nostre ‘negoci’ no hem de témer la dissolució.

La informació no havia estai mai tan important, rellevant i de moda com ara. Igual que la ‘cartografia’ moderna, però les biblioteques han perdut una part de la importància que tenien. Ho diu Carles Gibernau, en un comentari al meu post anterior a aquest:

“El negoci de les biblioteques està més viu que mai. El que passa és que ha migrat cap a d'altres tipus d'empreses. Però moltes de les grans empreses d'internet que tots coneixem es dediquen al que tradicionalment ha estat el negoci bibliotecari. En aquest sentit, podem estar satisfets. Ara bé, els bibliotecaris han quedat en la seva majoria al marge. Se'm fa difícil trobar una professió que hagi deixat passar més oportunitats en els darrers 15 anys. SEO, SEM, Internet Màrqueting, creació de comunitats... són només alguns dels exemples. Una darrera de l'altre. Professions molt ben retribuïdes que han estat ocupades per perfils amb d'altres formacions.” Un comentari que fa reflexionar.

Un element més, la recerca a Catalunya ha millorat molt en els darrers anys, en part important, la feta fora de les universitats, a centres de recerca i a hospitals. Això vol dir que aquest han creat potents serveis bibliotecaris (o documentals) que els recolzin? De cap manera ha estat així i la funció de facilitar l’ús de la informació deu haver estat assumida per ‘perfils amb altres formacions’, en paraules de C. Gibernau. Les biblioteques universitàries han elaborat com alternativa la del bibliotecari incrustat, és a dir, el professional que surt de la biblioteca per inserir-se en projectes ja existents i aportar-los el valor dels seus coneixements.

En Dídac Martínez defineix així al bibliotecari incrustat (4):

• El bibliotecario incrustado participa en un proyecto y trabaja como un miembro integrado en un equipo.
• El bibliotecario incrustado presta servicios de información y  conocimiento altamente especializados, personalizados y  con gran valor añadido a un grupo de clientes que tienen necesidades bien definidas.
• El bibliotecario incrustado está integrado con la estrategia y el negocio de la organización y su aportación es evaluada  según los resultados del proyecto.

La cooperació

Gartner suggeria la cooperació com una forma de reforçar la professió, i esmentava els assoliments de l’Associació Cartogràfica Internacional, que en el nostre cas és com citar la IFLA. En aquests terreny les biblioteques i els bibliotecaris hem anat molt més lluny que moltes professions i la cooperació que hem establert entre nosaltres té arrels molt profundes. A més de l’associació internacional corresponent –l’IFLA en aquest cas- a quasi tots els països hi ha associacions nacionals. De forma diferenciada i pròpia respecte moltes altres professions, els bibliotecaris cooperem compartint eines i a través de consorcis.

Estem tan acostumats a que entre nosaltres tinguem acords internacionals que ens sembla el més normal enviar una carta a una biblioteca estrangera i que aquesta ens deixi a nosaltres –uns desconeguts- un llibre pel que en diem préstec interbibliotecari. I ho estem també al fet que la catalogació d’un llibre feta per una biblioteca que no és la nostra però feta amb les mateixes normes que usem nosaltres sigui aprofitable. Hi estem tan acostumats que no veiem com de arrelada està la cooperació en la nostra professió i els beneficis que en traiem (beneficis en més serveis o en estalvi de cost). Aquesta és una de les nostres forces: el treball cooperatiu.

Les biblioteques a més, a molts llocs del món, no han esperat que l’Estat (o el municipi, o la universitat) els arregli tots els seus problemes i s’han associat o consorciat per, entre totes, fer millor i més barat el que cada una hauria de fer. Tenim exemples en grans consorcis (OCLC, per exemple), o en consorcis territorials, com aquí el CBUC.   

La profunditat dels acords que tenim i l’extensió cooperativa de les biblioteques han portat a Lorcan Dempsey (5) a afirmar que la biblioteca és una entitat multi organitzacional. Què vol dir això? Doncs no gaire res més que som capaços de coordinar-nos entre nosaltres per tal de ser més eficaços i efectius. Un exemple: les universitats de Catalunya, les tesis només les cataloguen una vegada, a TDX, però d’allí el carreguen al CCUC, als catàlegs locals, a DART Europe, a Google i al catàleg mundial Open Access Theses andDissertations (OATD).

Hem mal interpretat Darwin massa sovint dient que sobreviuen els més forts. La supervivència és dels més aptes, és a dir, dels més adaptables.

(1) Recordo: The academic library in the information age (S.l. : CETUS; 1997) en format digital que ara no trobo a la xarxa. N’hi ha traducció catalana, feta per les Biblioteques de la UPC, amb una URL que avui no es localitza: escher.upc.es/publica/cetus.htm

(2) Vegeu les competències a les dóna suport la biblioteca de la University of Manchester: “My Learning Essentials: The Library's new skills programme”, 

(3) Lamentablement, aquest és el camí que ha emprès i no abandona la Junta actual del COBDC.

(4) Dídac Martínez / El bibliotecario incrustado en la UPC: V Jornadasobre buenas prácticas en el ámbito de las bibliotecas, Madroño. Junio 2013. 

(5) Dempsey va exposar la seva idea de la biblioteca com a entitat multi institucional al congrés del LIBER celebrat a Barcelona. Se’n pot trobar un desenvolupament a la seva contribució “Libraries and the informational future: some notes” a les pàgines 113-125 de ‘Information Professionals 2050:Educational Possibilities and Pathways’, eds. Gary Marchionini and Barbara Moran (Chapel Hill: School of Information and Library Science, University of North Carolina at Chapel Hill, 2012. ISBN 978-1-300-20486-2)  Sobre aquesta darrera, vegeu el post a Blok de BiD: “Los profesionales de lainformación en el 2050” / Tony Hernández.