Joan Manuel del Pozo i l'humanisme

La Fundació La Caixa i l’ACUP (l’Associació Catalana d’Universitats Públiques) organitzen un cicle de conferències anomenat "Ciència i Societat. I avui parla...". L’objectiu és fomentar la divulgació de la recerca científica a Catalunya. La conferència d’ahir dimarts duia per títol “Recerca humanística i canvi social: bases antigues del pensament contemporani” i la impartia Joan Manel del Pozo.

En Joan Manel del Pozo va ser conseller d’Educació i, per molta gent, ho va ser massa poc temps. Professor de filosofia a la UdG, abans parlamentari i molt abans company de pupitre d’alguns amics al seminari de Vic. Jo el vaig conèixer a la feina on en Joan Manel va demostrar ser la rara excepció del professor universitari que ha de fer gestió i que la fa amb humilitat, amb ganes de sumar i d’aprendre (i no amb els seus contraris, cosa desgraciadament més freqüent).

Sense pretendre resumir la conferència i intentant no trair el que va dir del Pozo, passo a donar les idees que em van semblar més suggerents:

• Del Pozo va evitar algunes definicions reduccionistes de l’humanisme (l’humanisme com a classicisme o com a refinament cultural). Defineix humanisme com el conjunt de coneixements que desenvolupa l’home per intentar conèixer-se a si mateix. L’humanisme seria així un subconjunt d’allò que en diem ciència i s’adreçaria a la comprensió del fenomen humà i sobretot a tot allò no cobert pels aspectes biològics, fisiològics, etc. L’humanisme per tant es centraria en els aspectes ‘espirituals’ dels humans: l’art, la història, la cultura, el pensament, el llenguatge...
• L’humanisme estudiaria l’home com animal simbòlic i el símbol com instrument d’organització i interpretació del món. Estudiaria el poder simbòlic de la paraula, insignificant com objecte, però amb capacitat de generar guerres i paus. La realitat no es composaria només dels fets, els fets són un aspecte de la realitat; la realitat és un complex en el qual els fets són una part. Els fets són, però, a més, són interpretables, connoten, tenen significat...
• La història seria una espiral de present continu (el passat és sempre present en el present). A l’occident vivim en un present escàs mirant cap un futur que encara no és cert. A l’orient, el savi mira al passat per donar sentit al present i per projectar aquest significat al futur. Una gràfica metàfora: Plató i Aristòtil treuen el cap pel forat de l’escala i els mirem des del pis 21.
• En la realitat (que evoluciona) hi ha invariants humanes. El que justifica el saber i la recerca humanística és estudiar-les, posar en valor tota la riquesa intel·lectual humana sense mirar la data o el lloc de producció. L’humanista és el que fa present les aportacions del passat encara vàlides. Les preocupacions d’Aristòtil són les mateixes que les nostres amb canvis terminològics.
• L’humanisme és una proposta de treball que evita el dogmatisme de la tecnociència. Cal el saber humanístic: pel reconeixement històric dels valors humans, per donar força a la llibertat, per donar claus de sentit i interpretació a la nostra vida i per corregir l’escissió produïda el XIX entre cultura literària i cultura tècnica.
• Per què cal fer recerca humanística? Perquè és un desenvolupament a l’engròs del ‘coneix-te a tu mateix’, una manera de desenvolupar de la sensibilitat estètica, un camí de regeneració i de millora del polític i del social. Perquè les societats es mouen més per les mentalitats que per l’economia.

I la que recullo com a darrera i em servei per tancar aquesta entrada:

• No hi ha garanties enlloc, no n’hi ha en l’alta cultura ni a altre lloc, la garantia és ser crític, és estar insatisfet; hi ha garantia en la permanent sospita.

Llibre blanc de la Universitat de Catalunya

Avui s’ha fet la presentació pública del Llibre blanc de la Universitat de Catalunya, obra col·lectiva feta per l’ACUP (l’Associació Catalana d’Universitats Públiques) que te dues finalitats: contribuir a la reflexió europea sobre la universitat des de la perspectiva catalana., i, configurar un full de ruta comú de les universitats públiques catalanes. L’acte ha comptat amb la presència i paraules de José Mariano Gago (ministre de Ciència, Tecnologia i Educació Superior de Portugal), Luc. E. Weber, expresident de la CRU de Suïssa), de la ministra espanyola de Ciència i Tecnologia i del president de la Generalitat. Acte massiu amb presència de molts alts càrrecs universitaris.

Del llibre (213 p.) en podeu consultar un resum executiu. El llibre fixa per la Universitat de Catalunya 7 valors i 4 principis d’acció. Al llibre blanc hi trobareu per cada un d’aquests un context i diagnòstic i una visió de futur.

• Els valors: compromís social, formació de qualitat en el marc de l’EEES, dedicació a la recerca, motor de desenvolupament i benestar, europea i amb vocació global, al servei de les persones.
• Els principis d’acció: polítiques de personal àgils enfocades a fomentar el talent i la confiança, amb autonomia àmplia d’acció simultanejada amb un robust sistema de rendició de comptes, un bon sistema de governança alhora que amb gestió eficient, amb un finançament adequat en base objectius i projectes

El llibre especifica 64 estratègies i sota cada una alguns projectes (que sumen un total de 73). Com a mostra, esmento les 5 primeres estratègies:

1. Repensar conjuntament la Universitat en el marc global del coneixement: refundar la Universitat de Catalunya.
2. Crear un espai de cooperació on cada universitat pugui accentuar el seu perfil, en un sistema en xarxa i complementari d’universitats.
3. Enfortir la presència internacional articulada i comuna de les universitats públiques catalanes.
4. Projectar Catalunya i Barcelona com a llocs idonis per la formació de postgrau i de doctorat de referència internacional.
5. Treballar conjuntament per aprofitar les economies d’escala i augmentar l’eficiència en la gestió conjunta

La rectora de la UdG i ara mateix presidenta de l’ACUP ha destacat 3 projectes que l’associació pren el comprimís d’impulsar ara mateix i que són:

• El 5à: crear una plataforma interuniversiaria de postgrau que tindrà per objectiu crear a Catalunya estudis de postgrau de referència internacional
• El 36: elaborar un pla de relacions internacionals de la Universitat de Catalunya
• El 44: promoure un estudi-proposta per tal d’implantar una nova política de beques, ajuts i préstecs.

Algunes idees que m’han semblat interessant i que he pogut anotar a la llibreta:

• Les de José Mariano Gago, que ha donat dos vies de desenvolupament per a les universitats: la consorciació d’universitats i la diversificació entre elles. També (m’ha semblat a mi) ha criticat de forma indirecta el llibre blanc per no contenir cap programa d’accions ni cap xifra que permeti quantificar en quin grau es volen assolir els objectiu que s’esmenten. Cal saber què volem, ha vingut a dir, i en funció d’aixó emprendre les accions pertinents.

• Les de Luc. E. Weber, que ha destacat el paper de les universitats en la societat del coneixement per insinuar (massa subtilment al meu paper) que la universitat no pot pretendre ser la única institució que no ens transforma en una societat en canvi profund. L’adaptació de la universitat a la societat del coneixement és doblement important: perquè ella també està dins el procés de transformació general, i, sobretot, perquè la universitat és la institució social que ha d’entrenar la gent que ha de fer el canvi.

• Les de la ministressa Garmendia que tot donant suport al llibre blanc, destaca les línies comunes entre aquest i els eixos del que serà la seva política i que són: desenvolupar la formativa en el nou marc de l’EEES, impulsar la recerca, impulsar la innovació com a 3a missió de la universitat, millorar la formació i la valoració social del professorat, incrementar la visibilitat internacional de la universitat, millorar la política de beques, augmentar l’autonomia i la rendició de comptes.

• Les del president Montilla que demana a la universitat adaptació a la nova realitat i l’adverteix dels perills que tindria la resistència al canvi i que ha ofert a la universitat el suport de la Generalitat, un suport que no és però ni incondicional ni acrític.

I la meva opinió? Doncs potser 5 coses:

1. Que està molt bé reflexionar de forma tant extensa.
2. Que el nom tant inclusiu com el d’Universitat de Catalunya de moment denota una realitat exclusiva ja que no aplega ni les universitats privades ni el Comissionat per a Universitats i Recerca.
3. Que a la universitat (espanyola i catalana) li sobren diagnòstics (per altra banda coincidents) i li falten accions.
4. Que hagués estat més útil agrupar les moltes estratègies en alguns eixos i els molts projectes en alguns menys, fixat objectius concrets per a cada un.
5. Que si es vol avançar en la direcció que s’apunta es pot fer de forma immediata (però real i pràctica) abans o sense llibre, demostrant així que les intencions són fermes.

[i dedicat a un amic que abans podia anar en bicileta i que ara té pendent anar a veure la pel·lícula: EDIFICIO YACOUBIAN]