La jubilació d’Assumpta Bailac i el model d’èxit de les biblioteques públiques de Catalunya

Em sabria greu ser injust amb algun nom que oblido, però, al meu entendre, Núria Ventura (jubilada el 2014), Jordi Permanyer (jubilat el2015) i Assumpta Bailac (acabada de jubilar) són els artífexs de l’èxit no previsible de les biblioteques públiques de Catalunya. Hi afegiria –en una altra esfera- a Dolors Lamarca (jubilada el 2012) la qual, des del Servei de Biblioteques de la Generalitat, va ser la primera en iniciar la modernització de les biblioteques populars i va intentar refer la xarxa creada per la Mancomunitat.

No he seguit el tema tan de prop com per ser-ne un analista fi, però, al meu entendre, N. Ventura i J. Permanyer van iniciar la creació d’un model propi de biblioteques públiques que l’Assumpta va saber consolidar. No vull repartir responsabilitats entre els tres, i sí en canvi assenyalar que l’èxit -innegable i àmpliament reconegut- de les biblioteques populars de Catalunya s’ha forjat i fet al Servei de Biblioteques de la Diputació de Barcelona.

No era fàcil fer-ho i –com en tot projecte d’èxit, les circumstàncies hi van jugar a favor, però, sobretot, no era obvi que l’experiment tingués èxit. Situats a la represa de la democràcia, el problema no era que els bibliotecaris creguéssim en el potencial de les biblioteques per a la societat, el difícil era que ho creguessin també els responsables polítics. Avui, aquesta és la gran aportació de Ventura-Permanyer-Bailac (i Lamarca): les biblioteques són vistes com un equipament desitjable per qualsevol municipi i moltes polítiques culturals i d’informació les tenen en compte i s’hi basen.

El gran encert de les persones citades va ser no defallir en voler fer de les biblioteques d’aquí el que eren las biblioteques per a països com el Regne Unit, Holanda o Suècia. Voler-les fer adaptades a les necessitats de gent en un moment històric donat i fer-les amb rigor i professionalitat. Els primers mobles moderns, la construcció de biblioteques seguint prioritats, els bibliobusos, les directrius per fer edificis,  l’automatització, els discs o els còmics... Tot això, que avui trobem natural, ha estat en cada moment un esforç i una batalla. Avui se’ns ha incorporat al model mental que tenim de les biblioteques i no n’acceptaríem cap –de biblioteca- que quedés per sota. Les biblioteques municipals de la Diputació de Barcelona tenen poc a desitjar (potser només les col·leccions) respecte les millors dels països europeus.

L’Assumpta va ser Directora General al Departament de Cultura en la legislatura del 1r tripartit; una legislatura curta i convulsa. Allà, i a proposta seva, el 20 de Juliol de 2004, es va aprovar l’acord del Govern de la Generalitat de Catalunya “Per a la millora i modernització del Sistema Bibliotecari de Catalunya en el període 2004-07”. L’acord és l’intent més ambiciós fet en democràcia de “promoure la generació de les sinèrgies indispensables per a la modernització en profunditat dels diferents components del sistema bibliotecari de Catalunya”.

L’actual model de biblioteques públiques de Catalunya es va gestar lentament. Amb molts debats i lectures els anys 70 i 80, amb projectes iniciats els 80 i a principis dels 90, i amb les realitzacions que es van poder dur a terme els anys 90 i que han estat continuades fins ara. No és un model perfecte, però si d’excel·lència. Ara que se’n jubilen els qui el van iniciar caldria veure què és encara vàlid i què s’ha de renovar.

La importància de tenir un model, pensaments a propòsit de la jubilació de Jordi Permanyer

A propòsit de la jubilació de la Núria Ventura, escrivia aquí que fa uns anys les biblioteques no eren un equipament desitjat pels municipis i que ara sí que ho és. Avui les biblioteques són vistes pels municipis com un equipament de molta projecció social, modern i desitjable i això ha estat així per haver-les sabut fer ben fetes quan se’n van poder fer.

Des de molt diferents sectors la trajectòria de les biblioteques públiques i universitàries catalanes  es considera un cas d’èxit, però s’han fet poques reflexions sobre les claus d’aquest èxit. Al meu parer una de les causes són els molts esforços que es van dedicar els anys 80 i a principis dels 90 a estudiar les tendències més innovadores en matèria de biblioteques que hi havia a nivell internacional i a construir un model que les integrés de forma possibilista en la realitat social catalana de finals del S. XX.

Pel que fa a les biblioteques públiques,  la construcció d’un model es va iniciar al servei de biblioteques de la Generalitat, i els primers passos –amb Dolors Lamarca al front- van suposar un revulsiu important (modernització d’edificis, ambició en els objectius i voluntat de crear un servei homogeni per a tota Catalunya). La seva lamentable destitució va inaugurar una etapa que encara dura de poques idees al Departament de Cultura pel que fa a biblioteques.

Per a les biblioteques municipals probablement va ser una sort que la Diputació de Barcelona (PSC) disputés aferrissadament espai polític a la Generalitat (CiU). La seva Central de biblioteques populars (en moltes coses hereva de la xarxa de populars de la Generalitat republicana) va tenir a mitjans dels anys 80 en Nuria Ventura i en Jordi Permanyer els professionals ambiciosos i moderns que van saber crear un model de biblioteques públiques que va sintonitzar amb les necessitats de la societat catalana de llavors.

El model de biblioteca pública del que avui disfrutem (i que s’alaba com a exitós) es configura calladament a la 2a meitat dels 80 i inicis dels 90 i, un cop certificada la seva adequació, pot expandir-se (això es fa sota la direcció d’Assumpta Bailac) fins als nivells excel·lents de servei dels que avui ens felicitem.

Sens dubte en l’èxit hi intervenen les decisions dels nostres besavis de la Mancomunitat, i va ser molt important la flama mantinguda per les nostres avies durant el franquisme, però va ser la feina callada de la generació dels que avui s’estan jubilant la que va crear les realitats d’avui.

L’èxit d’avui no era previsible fa 30 anys ni hi havia cap motiu objectiu que ho fes inexorable. A banda de feina, ha estat possible perquè en el seu moment es va saber crear un model nou de biblioteca, un model alhora possible (donades les limitacions del l’entorn), necessari (que satisfeia coses que la societat demanava) i modern (és a dir, en conjunció amb les tendències modernes a nivell internacional).

No sempre cal fer models nous dels equipaments culturals; cal en moments de renovació i de canvi. No sempre són fàcils de fer; amb la sagacitat, habilitat i tenacitat no n’hi ha prou, la sort històrica pot ser qui marqui la diferència entre l´èxit i el fracàs. Un model no té perquè ser exitós només per ser nou i necessari; ha de ser encertat, sòlid i reproduïble.

Una llàstima, doncs, que entre el Col·legi i la Generalitat no hagin trobat un moment per fer un homenatge als que van saber crear un model dels rèdits dels quals vivim.

Una mica al marge però a propòsit de models. El model que he declarat exitós no estarà en els seus moments finals? La societat catalana ha canviat i (per sort) demana més: uns serveis bibliotecaris municipals que actuïn de forma coordinada a nivell de país, un pas endavant en l’adopció de serveis i documents digitals i una coordinació més gran entre les institucions públiques culturals.

P.d. La foto no és excel·lent, però és feta meva: en Jordi al darrer FESABID.

Not BORN to be a library

Diumenge passat passejava per Barcelona amb un americà que ens visitava per veure les instal·lacions del congrés internacional sobre preservació digital que es farà aquí el proper novembre. Una mica abans de sopar arribàvem al passeig del Born, presidit per l’estructura de l’antic mercat il·luminada. Impressionant.  Això ens va conduir a parlar de la biblioteca provincial de Barcelona (BPP).

Es fa difícil d’explicar que la BPP és una biblioteca en construcció des de 1996 (quasi 20 anys). Vaig escriure no fa gaire un post sobre aquesta biblioteca inexistent, biblioteca que ha tingut al menys sis emplaçaments diferents adiferents llocs de la ciutat (1) sense que mai s’hagi sabut presentar un projecte bibliotecari ja no mínimament il·lusionador sinó mínimament comprensible (2).

Som de voler anar a la processó mentre repiquem campanes -penso jo-, quan llegeixo que un motiu que ha influït en el no olímpic a Madrid 2020 ha estat la tolerància espanyola amb el dopatge. De forma similar, voldríem aquí un Ministeri de Cultura fervorosament constructor d’una biblioteca que no se la creu ningú. I per ningú vull dir ni l’Ajuntament, ni la Generalitat, ni tampoc el COBDC.

Com a ciutadà sóc usuari actiu de les biblioteques públiques, i com a bibliotecari, apòstol fervent de les mateixes. Des d’aquesta postura i cap d’altre penso que a això de les biblioteques municipals cal posar-li una mica d’ordre per tal d’oferir a la ciutadania una imatge clara de què aporta cada punt de la cadena. 

• No es pot presentar la biblioteca pública provincial de Bcn com a peça central del Pla de Biblioteques de Barcelona (1998) per després dilatar la seva construcció ad aeternum sense explicar com pal·liem la seva inexistència, 
• L’Ajuntament governat pel PSC no pot criticar la Generalitat per no integrar-se al Consorci de Biblioteques de la ciutat de Barcelona i no fer res per aquesta integració quan aquest partit està al front del Departament de Cultura (2003-06), 
• No es pot pretendre ser una organització que representa la professió (al menys la part minoritària que continua col·legiada) quan no es demana amb la insistència que li seria pròpia informacions o explicacions a l’Ajuntament o a la Generalitat.

Tenim, per una banda, biblioteques municipals excel·lents amb uns serveis molt ben valorats per la ciutadania, però, per darrera el taulell, una confusió organitzativa considerable. 

• La Generalitat restaurada (CIU) va voler organitzar un servei de biblioteques a nivell català, intent (encertat o no) al que es va oposar la Diputació de Barcelona (PSC). 
• El cessament de Dolors Lamarca al front del Servei de Biblioteques va seguir un llarg període d’atonia al Departament de Cultura del que es va despertar volent fer les biblioteques municipals amb la Llei de 1993 (govern de CIU).  
• Aquesta és votada favorablement pel PSC a canvi d’incloure la transitòria 3a que els ha permès fent com abans. 

Així tenim el servei provincial de la Diputació de Barcelona que està fent de xarxa nacional, els serveis nacionals del Departament de Cultura que fan de xarxa provincial, unes biblioteques de l’estat en general desenganxades de quasi tot (3), unes xarxes locals que a alguns municipis (Barcelona, L’Hospitalet, Sabadell, ...) es mereixen independència de gestió en comptes de la vigilància tutelada a la que estan sotmeses, biblioteques comarcals que ningú no sap quina funció tenen...

Els temes organitzatius no són decisoris en un primer pla -aquí sempre ho és el servei a l’usuari- però acaben ser determinants en el mitja i llarg termini. Si a Catalunya, per a l’alta política, hem decidit deixar enrere l’etapa de la puta i la Ramoneta, també ens hauríem d’aplicar la recepta a nivells inferiors. És a dir, 

• que si no hi ha diners per a la biblioteca pública i provincial, diguem-ho, 
• que si aquesta és prescindible en el marc d’una potent xarxa de biblioteques de barri a Barcelona (xarxa inimaginable el 1998,quan va iniciar-se el Pla de Biblioteques de Barcelona), diguem-ho, 
• que si ens cal optar per un model determinat d’organització de les biblioteques municipals (local, comarcal, provincial, nacional o mixt), diguem-ho.

Fem, però, un discurs clar  i que es pugui explicar (també) als estrangers que visiten Barcelona.

@lluisanglada

(1)  Vegeu, per exemple, notícia a El País de 11.04.00.

(2)  Una obra pública que ha de costar uns 40M€ ha d’anar acompanyada per un discurs narratiu que la faci comprensible. Així ho ha fet, per exemple, la ciutat de Birmingham amb la campanya “Rewriting the book” que acompanyat la construcció de la seva biblioteca central inaugurada el passat 3 de setembre.

(3)  Un clar encert de la GC va ser la seva automatització amb el sistema de la resta de biblioteques municipals gestionades pel Departament de Cultura. 

La biblioteca inexistent

Italo Calvino, a El Cavaller inexistent (un llibre meravellós), ens explica la vida d’un soldat  obsessionat per l’honor cavalleresc el capteniment del qual seria inobjectable si no fos que... no existeix. Al pas que anem, la biblioteca pública i provincial de Barcelona, la del Born, viurà, com el cavaller de Calvino,  obsessionada per ser sense aconseguir existir.

El passat 18.04, El País publicava l’article de Blanca Cia: “El Estado no destinani un euro a la biblioteca provincial de Barcelona” un article del que recomano lectura sencera i del que se’n dedueix que la biblioteca no avançarà gens aquest any 2013 degut a la manca de consignació pressupostària per par del Ministeri de Cultura de qui depèn el pagament de les obres. Segons l’article, el Ministeri al·legaria diverses raons per no avançar ne la biblioteca (desavinences entre Generalitat i Ajuntament), però en la no realització de la biblioteca hi influiria també que l’equip de govern actual de l’ajuntament no creu en el projecte.

La veritat és la situació de reducció de recursos públics fa contemplar amb escepticisme la idea de veure aviat la biblioteca construïda i en funcionament. Al cost de construcció (40M €) s’hi ha de sumar els de manteniment. Aquests els ha de posar íntegrament la Generalitat i suposarien incrementar el pressupost del Departament de Cultura en un moment en que aquest està en retrocés. En quant? Jo calculo que el cost anual de la biblioteca no pot ser inferior als 6M € anuals, tot i que, quan ho he demanat als responsables no n’he tret més que respostes vagues.

És més que evident que el Ministeri no té cap interès en aquesta biblioteca. Això pot ser degut a la disminució general de recursos púbics, a les ganes de no invertir en una Catalunya que vol exercir ‘el dret a decidir’ o als motius tècnics que el Ministeri al·ludeix. La construcció de la biblioteca provincial a Barcelona (la que quasi totes les capitals de província tenen) porta però 40 anys o més de retard i en tot aquest temps, a les poques ganes del Ministeri s’hi ha sumat el tacticisme de l’Ajuntament i la indiferència de la Generalitat.

L’ajuntament de Barcelona va estar molt poc o gens interessat en les biblioteques fins l’aprovació del seu pla de biblioteques el 1998. Abans, la reclamació al Ministeri de Cultura de la construcció  de la biblioteca provincial havia estat tova o poc creïble. A partir del pla, l’Ajuntament va impulsar un procés de reforma de biblioteques existents i, sobre tot, la construcció de noves biblioteques. Les biblioteques de Barcelona són avui un exemple del que han de ser les biblioteques públiques i un dels puntals més sòlids que tenim per mostrar a la ciutadania les molts coses que els pot aportar tenir biblioteques.

La Biblioteca provincial era una peça clau del Pla inicial, però ho ha anat estat  cada vegada menys a mesura que el Pla es desenvolupava. Per gestionar les biblioteques de Barcelona, ajuntament i diputació van decidir la creació del consorci de biblioteques de la ciutat de Barcelona (una iniciativa que caldria repetir a més d’un lloc). Si el convenciment e la ciutat en la biblioteca hagués estat consistent, calia haver incorporat al Departament de Cultura al consorci per tal d’incorporar-hi també l’entitat gestora de la biblioteca provincial.

No es pot dir tampoc que la Generalitat hagi compensat les vacil·lacions de l’Ajuntament amb fermesa. La seva posició ha estat tradicionalment la de contemplar quina acabava essent la localització final de la biblioteca (ubicada per l’Ajuntament a la Pl. de les Glòries i al Maremagnum abans d’emplaçar-la al Born) i la d’aprovar un pla funcional anodí que no està a l’alçada d’un equipament de la importància i cost del previst ara a l’aparcament de l’estació de França.

Pel  que fa al departament de Cultura, el problema de fons probablement estigui en que almenys durant 20 anys no ha sabut ben be què fer de les biblioteques provincials, és a dir com integrar-les en la resta de biblioteques públiques del sistema. La integració dels seus catàlegs en els de la resta de biblioteques públiques és un clar encert, però es troba encara a l’inici de camí de l’estructuració del sistema de biblioteques populars. Aquesta estructuració, durant molts anys, ha estat terreny de batalla política entre CIU (Generalitat) i PSC (Diputació de Barcelona). Quan els equilibris han canviat (amb PSC a Cultura, o amb CIU a la Diputació) ens hem trobat amb una absència d’idees sobre com construir aquest sistema que ha de ser una unitat de servei amb biblioteques estretament lligades a les ciutats que serveixen.

La pregunta de rerefons és, l’hem de fer ara, la biblioteca pública i provincial de Barcelona? L’11 de juliol vaig publicar al País Una biblioteca para Barcelona on recolzava la idea de Dolors Lamarca de fer de la Biblioteca de Catalunya, la “Biblioteca Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya”, és a dir d’ampliar la biblioteca i obrir-la a la ciutat.

A Copenhaguen ho han fet així i no els ha anat gens malament (vegeu la foto). 

Necessari però encara no suficient: Trobada de responsables de les Biblioteques Públiques de Catalunya

Dijous passat es va celebrar una trobada de responsables de les Biblioteques Públiques de Catalunya. Es recuperava així una vella tradició (estroncada farà uns 20 anys) per la qual la BC acollia una trobada de bibliotecaris de biblioteques populars abans de Nadal. Vaig tenir la sort de ser-hi i vaig sentir que era una ocasió especial i un dia històric i voldria explicar-ho.

Al llarg de tota la meva vida laboral he sentir dir que el conjunt de les biblioteques populars (o públiques, o municipals) formaven part d’un sistema, però la realitat ho negava reiteradament. S’han fet dues lleis de biblioteques, un reglament de la lectura pública, decrets d’unificació de carnets... però el fet és que les biblioteques populars no formen un sistema, ni ofereixen un servei unitari a la població de Catalunya. El conjunt de biblioteques públiques de Catalunya és un sistema en la forma més que en la pràctica. No tenen ni instruments, ni praxis, ni serveis comuns.

Des d’un dels seients de l’espai teatral que habitualment ocupa La Perla (amb un ‘Luces de Bohemia’ que no s’hauria de perdre ningú), i veient la sala plena de  de bibliotecaris agermanats ja vaig sentir que els responsables de les biblioteques públiques de Catalunya se senten un sistema i volen que hi hagi un sistema.

Era, doncs, una trobada necessària. Un encert de la nova Cap del servei de biblioteques Carme Fenoll que, amb un acte tan senzill com convocar una reunió conjunta, i amb la resposta massiva de la gent anant-hi,  han mostrat que més enllà de les lleis, decrets i estructures organitzatives, els responsables del servei el perceben com un tot.

Abans havia estat així? Jo crec que no. Cal recordar que el Servei de Biblioteques va intentar, en el moment de restabliment de la Generalitat, establir un únic servei per a totes les biblioteques de Catalunya. La destitució de Dolors Lamarca com a Cap del Servei va impedir veure com hagués evolucionat aquella empenta. Des de llavors el Servei ha fet dues coses: no fent o fent a cop de decret.

En la major part de la seva existència, el Servei de Biblioteques s’ha acontentat en existir, actuant com si les xarxes territorials existents més les biblioteques provincials funcionessin com un tot, sense que res en la realitat ho permetés observar. En algunes ocasions (per exemple, més recentment), el Servei ha actuat a cop de decret, volent forçar la realitat amb serveis que es promulgaven com a nacionals des d’anuncis televisius, però que no es traslladaven a la realitat.

Ara si tenim un sistema català? No, encara no. L’acte del passat dia 8 va demostrar-se ser un acte necessari, un acte que mostra que, més enllà dels desencontres entre administracions, els responsables del servei es reconeixen com pertanyents a una unitat. Era un acte necessari, però ha estat encara insuficient. Ho raonaré més endavant.

El conseller Ferran Mascarell, el director general Jordi Cabré i la cap de servei Carme Fenoll van fer un seguit d’afirmacions definidores de la política bibliotecària del Departament. Intentaré transcriure les que em semblen més importants:

• Les biblioteques són un indicador de l’estat de benestar cultural d’un país. Són també una 1a garantia d’igualtat d’oportunitats i, sovint, la1a porta d’entrada d’un estranger al nostre país.
• La biblioteca és un equipament cultural proactiu que reclama participació al seu usuari (a diferència de la resta o majoria d’equipaments culturals que a l’usuari només li demanen atenció i no participació)
• El sistema bibliotecari de Catalunya ha de ser únic, però no ha de ser uniforme, ni centralitzat, ni unificat. Coordinat sí, amb un únic carnet i amb un únic catàleg col·lectiu de biblioteques municipals. La seva actuació ha de ser per mancomunació (de serveis, de recursos, d’equips humans...), respectant la idiosincràsia de cada u.
• Hi ha d’haver més col·laboració entre totes les administracions que mantenen biblioteques. Hi ha d’haver grups de treball per col·laborar i fer les coses entre tots.  
• El mapa actual de biblioteques i els estàndards en que es basa no són un objectiu en si mateix. Mapa i estàndards s’han de reajustar a la realitat del país i la seva aplicació s’ha de flexibilitzar.   
• La biblioteca del futur serà un lloc de trobada de persones. L’espai físic es mantindrà i es mantindrà com una garantia de contacte entre persones humanes. Les biblioteques seran llocs on autoformar-se, on socialitzar-se, on créixer a nivell personal.
• La biblioteca pública té però un problema de visibilització. No està al centre de la vida cultural del país. Els responsables polítics no saben veure el paper de la b en la societat actual, i els bibliotecaris no saben mostrar la importància de les b per a la societat actual.
• Les biblioteques tenen un important paper en el futur: en l’educació permanent, per donar cohesió social i oportunitats a tothom, per fer una societat més sabia i amb més valors i per fomentar la democràcia.

La trobada ve ser un èxit. Jo la valoro  com una fita històrica en el que hauria de ser un inici d’un pla de treball que conduís a organitzar la totalitat de recursos de biblioteques populars en un tot, en un sistema. L’èxit de l’acte i la seva oportunitat , no han d’amagar però la seva insuficiència. 

Vegem els elements negatius de la situació:

• L’acte (aquest inici) es produeix no a l’inici d’una legislatura sinó dos anys després. En circumstàncies normals això voldria dir que tens dos anys per fer coses però aquesta legislatura s'ha acabat i ara cal esperar la formació d’un nou govern. Ja hem perdut dues oportunitats en les que hi ha hagut el mateix partit al govern del departament de Cultura (el PSC amb el 1r tripartit i CiU a l’actual legislatura). A la 3a anirà la vençuda?
• Hi ha un discurs encertat, però jo no se veure plans concrets per arribar on es vol anar. Unificar xarxes en un tot coherent necessita més que bones paraules, necessitat d’una visió orgànica (organitzativa) de repartiment de competències, necessita l’estructuració de serves i necessita idees noves (com, per exemple, donar més autonomia a xarxes reals de grans municipis com Barcelona, l’Hospitalet o Terrassa).
• El moviment és important, però el moviment pel moviment i la crida a la bona fe no són suficients. El govern ha d’articular amb realitats concretes la crida a fer un sistema únic però no unificat, coordinat però no dirigit, complementari i no duplicat.

És un bon començament, un començament necessari, però encara no suficient.

En la Jubilació de Dolors Lamarca

Divendres passat es va jubilar la Dolors Lamarca. La Dolors ha estat una persona molt important per la nostra professió, important com ho han estat Rosa Ricart, Montserrat Roca o Carme Mayol. Importants totes les citades no només pel que han fet, sinó sobretot pel que han deixat fet. El nostre present s’ha beneficiat del que molta gent ha fet abans que nosaltres, però algunes persones han resultat clau per la influència de les seves aportacions.

La Dolors va fer aportacions essencials en tres moments de la seva vida laboral: quan va ser la Cap del Servei de biblioteques de la Generalitat, en els primers anys de la direcció de la biblioteca de la Universitat de Barcelona i més recentment com a directora de la Biblioteca de Catalunya.

La Dolors va ser la primera Cap del Servei de Biblioteques en una Generalitat restaurada. Era el 1979 i es tenia poca experiència de govern. Van ser uns anys difícils (recordem que el cop d’estat d’en Tejero va ser el febrer de 1981) en els que hi havia més il·lusió que recursos. Era però més important mai encertar la direcció o direccions amb les que calia començar a avançar.

Les primeres passes de la política de biblioteques –donades per la Dolors- van ser per modernitzar, per crear un servei nacional i per crear infraestructures. Les biblioteques populars havien resistit bastant be el franquisme adherint-se al model de la Generalitat republicana. Havien passat però molts anys i calia fer biblioteques noves i fer-les més populars, allunyades ja del rigor noucentista amb que es va crear la xarxa. Va ser així amb les primeres que va poder fer la Generalitat (i recordo la 1a: Can Sumarro, avui en procés de reformes).

La segona passa en la bona direcció va ser la de fer (o voler fer) un servei de biblioteques populars o municipals a nivell de Catalunya . Queda això reflectit a la Llei de biblioteques de 1981  i en la praxi organitzativa de serveis territorials de suport. Va ser segurament una llàstima l’esperit poc nacional del PSC, que llavors governava la Diputació de Barcelona, que va abandonar la gestió de la Biblioteca de Catalunya amb moltes reticències i va oposar-se a la integració de les biblioteques de la seva xarxa a la de la Generalitat.

Creació d’infraestructura, en darrer lloc, amb l’Institut Català de Bibliografia. Aquest estava encarregat de l’elaboració de la bibliografia nacional (una tasca fonamental segons l’agenda internacional de llavors feta per la IFLA), però va tenir un paper fonamental en la traducció i adopció de normativa de catalogació (ISBD, AACR2 i CatMARC) i en la confecció de programari de gestió de catàlegs. Cap d’aquestes dues coses haguessin assolits els resultats que van tenir sense el recolzament de la Dolors.

  

Quan la Dolors Lamarca va assumir la direcció de la biblioteca de la UB, el que entenem avui per ‘biblioteca de la UB’ era la biblioteca general de Plaça Universitat. La direcció de biblioteques (ni a la UB ni a cap universitat espanyola) s’ocupava de les biblioteques de facultat o de departament. Aquestes feien la seva vida deixades de la ma de Deu i amb uns nivells de serveis clarament mediocres tret de les comptadíssimes excepcions de la biblioteca de Física i Química de la UB i la d’Arquitectura de la UPC.

El més revolucionari de llavors –difícil de valorar des dels ulls d’ara- va ser considerar que la direcció de biblioteques incloïa la totalitat de les biblioteques de la universitat i començar a actuar en conseqüència. Les biblioteques universitàries espanyoles són el que són (i passen amb molt bona nota l’examen del que s’ha fet en aquests darrers 30 anys) gràcies a aquest posicionament clar. Pot semblar-nos evident  d’avui estant, però això mateix encara no és una realitat a Itàlia i no ho ha estat a França fins fa poc.

La idea que totes les biblioteques de la universitat fossin una ‘unitat funcional’ va trobar acollida en alguns col·legues d’altres universitats d’Espanya en el difícil període de reorganització de les universitats que va tenir lloc els anys 80 (recordem que la llei de reforma de la universitat, LRU, és de 1983). La Llei no disposava res que permetés reformar el principal mal de les biblioteques de la universitat, la seva dispersió, i això va general un moviment professional que va culminar amb la creació de Rebiun. Rebiun va gestar-se com a xarxa cooperativa agafant el bon model de les cooperatives angleses i del PICA holandès. Rebiun va proporcional una ideologia de reforma bibliotecària (tots els fons bibliotecaris d’una universitat es constituïen en una unitat funcional) i va crear infraestructures de suport per a les biblioteques de la xarxa (préstec interbibliotecari i la possibilitat de catalogar per còpia a través d’un catàleg col·lectiu).

Les tasques de modernització de Dolors Lamarca a la UB van passar per la creació de nous edificis de biblioteca de facultat que recollien els fons de biblioteques departamentals, la creació de serveis tècnics i una estructura de gestió feta pels caps de les biblioteques i per l’automatització del catàleg de la biblioteca, tasca aquesta que la Dolors ja va trobar iniciada.

Dolors Lamarca ha escrit poc, però les seves principals aportacions a la direcció de la BC les va expressar a l’article «La Biblioteca de Catalunya en el sistema bibliotecari de Catalunya». Deia allà: “Fins fa uns anys, accés significava que els usuaris podien visitar les instal·lacions de la biblioteca, situada normalment a la capital del país, o utilitzar costosos serveis de préstec interbibliotecari. Avui, accés significa obtenir els continguts per la xarxa, des de qualsevol punt del món.”

L’entrada de les biblioteques nacionals en el món digital no ha estat fàcil. La  Biblioteca de Catalunya, sota la seva direcció, ha abraçat sense vacil·lacions les oportunitats de tenir la informació digitalitzada per tal d’oferir-la a qui la pot necessitar amb unes possibilitats d’accés que es veuen molt incrementades. Segurament l’acte més valent i decisiu va ser l’acord de la BC amb Google llibres gràcies al qual s’estan digitalitzant un bon nombre de llibres de la biblioteca i d’altres quatre biblioteques patrimonials de Catalunya. Una altra vegada la decisió de fer-ho ens pot semblar obvia avui, però no ho era quan es va prendre, ni tampoc no va ser, podem dir-ho ara, fàcil.

Amb la idea de donar accés als fons de la BC a través de la xarxa, la Biblioteca de Catalunya va participar des del primer dia a Europeana i deu ser gràcies a això que el català és una llengua europea (a Europeana, almenys)

Cal sumar aquí l’arxiu de la web de Catalunya que es fa amb Padicat, la digitalització de col·leccions completes de revistes que ja no es publiquen feta amb ARCA, la participació en iniciatives cooperatives de digitalització com TDX, MDC i RACO.

Probablement els molts anys de feina de Dolors Lamarca es mereixin més ratlles però en aquestes he intentat ressenyar el més substancial del seu llegat. Crec que és innegable. Els que he destacat ho he fet des de la perspectiva subjectiva que inevitablement tinc per haver estat en aquestes batalles i també des de la subjectivitat de l’agraïment i afecte que li tinc i des d’aquí li declaro.

Sobre el llibre, en el dia del llibre

Què ens fa humans als humans? Menys coses de les que ens pot semblar. Entre aquestes, la capacitat de parlar, d’escriure i de construir màquines complexes (i també la ser extremament cruels amb els nostres congèneres i amb altres animals)*. Serien, doncs, la nostra capacitat de comunicar-nos, l’art i la tecnologia. El llibre (instrument de comunicació i d’expressió artística) estaria així en el més profund del que ens fa humans.

El llibre hi estaria també perquè és una ‘màquina complexa’. Els llibres impresos convencionals són el resultat de tecnologies complexes (els fulls enquadernats en forma de còdex, el paper, la impremta) que tenen com a resultat un instrument complex. El llibre estaria ara en crisi degut a la seva desaparició en mans d’una tecnologia més complexa: el llibre digital.

Al lector de llibres digitals li diem llibre de la mateixa manera que a la tarja magnètica que ens donen als hotels li continuem dient ‘clau’. Els armaris (**) havien estat uns mobles rars i amb portes on s’hi guardaven les armes abans la seva popularització ens permetés guardar-hi de tot. El llibre–obra el tenim tan assimilat al llibre-objecte que els dos sens fan indistingibles. L’isomorfisme és tan total que la possible desaparició d’un (l’objecte) sembla que hagi de comportar la de l’altre (l’obra).

La necessitat de dir (i de conservar el que s’ha dit) és tan antiga com la d’inventar-se instruments per fixar la paraula (l’escriptura n’és un d’aquests invents). La tecnologia és aquí (i potser sempre) posterior a una necessitat o voluntat. Però la tecnologia transforma l’exercici comunicatiu o l’artístic. Un canvi tecnològic en l’instrument de llegir transforma la lectura. El llibre imprès va canviar la manera com es llegia i la lectura a través de dispositius electrònics canviarà la lectura tal com ara la coneixem.

Per les carreteres (**) ja no hi passen carros sinó cotxes, però aquestes no tenen els traçats que tenien els camins. Quan els desplaçaments es feien a peu a sella, els indrets per on passaven i els seus traçats eren uns de ben diferents que pels que va caldre dibuixar quan el transport es feia en vehicle de rodes. L’instrument canvia el mitjà. No sempre però sí a vegades.

En paper o en tauleta, el llibre-obra és un instrument de comunicació i d’expressió artística i les prestacions tecnològiques dels ginys actuals no ens haurien de fer oblidar-ho. No he conegut cap lector que rebutgi una eina que li millori la lectura i sí alguns tecnoluxoriosos no lectors profetitzant entusiasmats la fi del ‘llibre’. Hi ha invents que no modifiquen (massa) els hàbits que els sustenten. Escoltar música no ha canviat substancialment per l’invent de la casset o del CD (i sí per l’aparició dels discs o per la difusió de música a través de la xarxa).

Hi haurà canvis, però seran profunds i no sabem en quina direcció aniran. Aquesta obvietat no hauria de fer-nos caure en el relativisme de que, com que ves a saber, no cal que m’hi posi. Els llibres electrònics estan entre les primeres prioritats dels bibliotecaris nord-americans tant de biblioteques públiques com universitàries.

Que va ser abans, l’ou o la gallina? I què va ser abans, el llibre o la lectura? El llibre-obra abans no s’inventés com enregistrar-lo també tenia tecnologia (la que facilitava recordar-lo i poder-lo recitar posteriorment a haver-lo escoltat). Les dues preguntes estan mal plantejades, no hi ha evolucions independents, hi ha evolució simultània, hi ha coevolució.

I aquí hem d’estar els bibliotecaris, una professió que té per missió preservar el llenguatge per fer que aquest ajudi a crear nou llenguatge. Hem d’estar en l’espai de la comunicació i de l’art en la seva vessant (que no és pas la única) de la paraula. Oblidem una mica el llibre-objecte que és el resultat final d’un procés i fixem-nos en el procés que genera i pel que es produeix el llibre-obra. Observem el procés de creació que comporta escriure un llibre i el de re-creació que suposa la seva lectura.

L’important del llibre és el que ens provoca. La nostra feina és facilitar que això que ens fa humans (comunicar-nos i gaudir del plaer estètic) tingui lloc per al màxim de gent possible en el màxim de circumstàncies possibles. Amb tecnologia? Sí, amb la que hi hagi i com més millor, per poder ser així més humans.

(*) Jared Diamond dixit, a “El tercer chimpancé: orígen y futuro del animal humano”.

(**) Els exemples són de la Dolors, que els ‘col·lecciona’.

La fotografia és del St Jordi del 2009 a Rambla Catalunya. El llibre té molta vida si imatges com aquesta no desanimen a comprar-ne. Jo he de confessar que em tinc prohibit a mi mateix comprar llibres per St. Jordi. Procuro, això sí, anar-ne a vendre a La Tralla.

Maurice B. Line o la biblioteconomia del sentit comú

M’assabento pel blog d’en L. Dempsey de la mort de Maurice B. Line.

En Dempsey destaca dos atributs: el seu interès per la recerca i les dades i la seva energia i recorda que “mai no va oblidar que les biblioteques existeixen per donar servei als altres, no per perpetuar les seves estructures i pràctiques.”

La UKOLN en fa un breu obituari que ens recorda que des de la Universitat de Bath va impulsar nombrosos estudis sobre els catàlegs entre els quals hi ha els conduïts per Philip Bryant i dels que, jo almenys, vaig aprendre molt. S’examinaven llavors (i eren als anys 70!) les necessitats dels usuaris a l’hora que fèiem catàlegs.

Andrew K. Pace en fa també una entrada al seu blog i reprodueix una frase de Line (que tradueixo tant bé com puc): “Es criminal deixar-se dur per codis de catalogació rígids (per ben fets que estiguin) si això suposa l’existència i fins i tot el creixement de la pila de llibres que esperen ser catalogats.”

Ho sé de segones (per la Dolors Lamarca), però ho dono per cert. En el seu pas per la British Library Lending Division sembla que va reformar el circuit de catalogació que tradicionalment era una llarga cadena per la que passaven tots els documents i que s’embussava cada vegada que algú en algun punt de la cadena topava amb una dificultat que el feia reflexionar. La millora va ser senzillament establir dois circuits, un, el ‘normal’ per a documents sense problemes, i l’altra per als que presentaven alguna dificultat. Així aquests no retardaven la catalogació d’aquells.

Maurice Line va tenir una relació relativament estreta amb les biblioteques catalanes. Ens ho recorda l’impagable El Profesional de la Información. Va donar una conferència a la UPC, “sumándose a los actos organizados por la Biblioteca de la Universidad Politécnica de Catalunya para celebrar el tercer aniversario de funcionamiento del programa Leibniz, de mejora de sus instalaciones y servicios, Line dio una conferencia con el título: De un depósito pasivo a un recurso activo de información: la necesaria transformación de la biblioteca universitaria.”

Jo recordo que el varem dur a sopar amb el rector G. Ferraté. Havíem quedat al restaurant a les 9, i fèiem temps mentre l’home se’ns impacientava (a la Dora i a mi) cada vegada més i és que –ens ho va confessar- la seva hora de sopar solia ser entre 5 i 6. Hi va posar paciència en l’espera, però el terrible la cara de desesperació que va posar quan arribant al restaurant (uns 5 minuts abans d’hora) ens el varem trobar tancat! Van obrir puntualment a les 9, però jo crec que l’ensurt que es va endur d’imaginar-se haver d’esperar encara més per menjar no se’l va treure de sobre fàcilment.

En M. Line va col·laborar amb la Biblioteca de Catalunya, assessorant-los en el seu pla estratègic (em penso), i hi va donar-hi un curs de gestió que va ser l’embrió del que més tard va organitzar l’IDEC de la UPF i pel que van passar i es van formar una bona colla de bibliotecaris.

Jo d’en Line en recordo un parell d’articles.

Un porta per títol: “How to demotivate staff: a brief guide” del Library Management, Vol. 13 Iss: 1, pp.4 – 7, el resum del qual diu: “Desmotivar el personal, és una tècnica ben desenvolupada arreu, però encara és susceptible de millora”. I a partir d’aquí desgranava de forma irònica les múltiples tècniques concretes amb les que els caps podem desmotivar el nostre personal, com ara, per exemple, oblidant-nos d’on treballen, no fer cas dels seus suggeriments, apropiar-nos de les seves idees, criticant-los (preferentment davants d’altres) i mai alabant-los, no consultant-los... Vaig aprendre (almenys en la teoria) més d’aquest article que de bastants cursos de gestió.

L’altre és “Co-operation: the triumph of hope over experience?” i és de l’Interlending & document supply, Vol. 25 Iss: 2, pp. 64 – 72 on explicava que la cooperació entre biblioteques sempre s’ha assumit com a bona i que hem dedicat més temps a estudiar-la que a examinar-ne els seus efectes. La cooperació no és bona ‘per se’, ho és si assoleix beneficis per als nostres usuaris i si ho fa a un cost menor al que costaria assolir-los a través de la contractació d’una empresa. [Sembla que a Anglaterra als que es casen per 2a vegada els diuen: això és el triomf de l’esperança per sobre de l’experiència].

Algú bona fe podria pensar que d’aquesta relació se’ns ha encomanar una mica dels seu sentit comú, però no ho asseguraria. Consulto el catàleg de la LC i trobo a ‘Plató’ per ‘Plato’ i a ‘Juli Cèsar’ per ‘Caesar, Julius’. Faig el mateix al CCUC i a la BC i el filòsof grec acaba entrat sota l’irreconeixible entrada de ‘Plató, 428 o 7-348 o 7 aC’ i l’autor de la Guerra de les Gàl·lies per ‘Cèsar, Gai Juli, 100-44 aC’, i jo em pregunto, a veure, perquè per trobar obres de Cèsar cal saber que era Gai?

P.s. 1. Del acabat d’inaugurar i encara no obert al públic Centre de Documentació de DHUBdoc. Ha traduït al català un text de Kerin van der Heiden que porta per títol “breu guia d’arxivament per a dissenyadors” i que és pur sentit comú. Holandès en aquest cas però una mica en deuen tenir els del Centre esmentat que el tradueixin. Alguns dels consells del decàleg són: no ho guardis tot, conserva el procés i no només el resultat final, o elimina els teus enemics. I no us en dono més, aneu-hi i demaneu el fullet, que si el centre és com la p. web, val la pena.

P.s. 2. Del llibre d’A. Damasio “I el cervell va crear l’home”, una frase que no ve a cuento però que em sembla memorable: ‘percebem participant’.

I si deixem a les biblioteques organitzar-se amb (més) llibertat?

Les darreres entrades d’aquest bloc han rebut alguns comentaris que us recomano mirar-vos. A banda, m’escriu Dolors Lamarca, que diu:

“Per començar endreçar el sistema bibliotecari:

• cal anular tota dependència de Madrid, oblidar les “provincials” i organitzar-nos pel nostre compte. Les aportacions econòmiques que sembla que arriben del Ministerio són diners molt cars perquè ens lliguen de mans i peus. Les tres biblioteques provincials que hi ha, són tres biblioteques “bolets”, impermeables a la resta. No cal que t’ho expliqui; ja vas veure què passa si vols un llibre en préstec.
• La Generalitat ha d’oferir infraestructura general – no cal que sigui gratuïta- (documents digitals o sigui BDC, bibliobusos, préstec interbibliotecari amb el transport corresponent, magatzems de descàrrega...) per a posar-la a disposició de les entitats organitzadores de les biblioteques i donar normativa (vull dir pactar-la i fer-se’n garant) d’usos, horaris, acreditacions i préstec interbibliotecari.
• No cal que creï noves infraestructures per disposar i posar a disposició de les biblioteques un catàleg col•lectiu on s’hi pugui treballar, facilitar les plataformes per exhibir i utilitzar els documents digitals...; això vol dir que ha de potenciar les estructures que ja funcionen: el catàleg CCUC, la MDC ...
• Deixar-se estar de models preconcebuts i uniformitzadors a base de centrals urbanes, comarcals, nacionals, regionals, provincials ... Que s’organitzin amb tota llibertat com s’estan organitzant per altres serveis (neteja, recollida de deixalles, etc.) El govern ha d’oferir un catàleg fiable, una central de compres i de catalogació fiables, una xarxa informàtica ràpida i segura i deixar que els municipis organitzin el servei de lectura i d’informació. De vegades serà a través d’un consorci, d’un entitat creada per això però mai ha de delegar i menys pagar a les Diputacions perquè facin la tasca pròpia del govern nacional.”

En el blog 'bauen, biblioteques i arquitectura', el 28.11 Daniel Gil es pregunta "Seria possible l’autonomia de centres bibliotecaris?

I continua: “em pregunto això fent una similitud amb l’autonomia de centres educatius que busca impulsar la Generalitat. Som móns diferents, antagònics, i per tant, no es podria aplicar, o per contra hi ha més punts en comú dels que ens podríem pensar? S’assemblen les escoles i les biblioteques?

Aquest decret esmenta tres línies bàsiques d’autonomia: de gestió, d’organització i de pedagogia. Com podríem traslladar a les biblioteques tot això? Faig una proposta:

• Gestió: llibertat per a gestionar el personal, i per a contractar els professionals amb un perfil més adient i precís per aquella biblioteca.
• Organització: per a poder decidir l’estructura interna de la biblioteca, amb la figura del director, sots-director, gerent, o altres figures que es creguessin necessàries, i tot per a què la biblioteca funcioni de forma més eficient.
• Pedagogia: la funció pedagògica de les biblioteques és absolutament innegociable, i és una aposta de futur per a la nostra professió. Aquesta autonomia es podria encaminar vers la llibertat en la decisió de quina formació es dóna, com es fa, amb quins materials és fa, les temàtiques de la mateixa, la contractació de professorat, etc.”

Una comparació similar feia BDig el 04.04 sota el títol. “Llei d'educació i biblioteques” I respecte biblioteques municipals dèia:

“Les biblioteques públiques de Catalunya tenen també un bon nivell de servei, però, penso jo, els falten els punts d’excel•lència que els donarien un dimensionament adequat més els tres elements mencionats. L’organització de les bp a Catalunya ha vacil•lat entre el municipalisme i l’estatlisme i no ha sabut trobar la mesura encertada que combini l’economia d’escala que aporta l’agrupació de centres amb l’eficàcia de les organitzacions petites i lleugeres.

I respecte els elements mencionats?

• Professionalitat. Pel que se i he pogut observar la funció directiva dels caps de biblioteca és dèbil. Quan la xarxa és forta, és perquè l’estructura no els deixa marge, quan la xarxa és quasi inexistent, és perquè no tenen possibilitats o recursos per es o recursos per exercir-la.
• Autonomia. L'autonomia de les bp és dèbil en el cas de la xarxa de la Diputació de Barcelona i probablement excessiva en les que estan a xarxes distants. Hi hauria d'haver més xarxes 'mitjanes' corresponents a ciutats grans (l'Hospitalet, Sabadell ...) Les de la ciutat de Barcelona donen un bon exemple d'autonomia quan tímidament s'especialitzen en una temàtica determinada.
• Transparència. Potser sigui aquest el més feble dels tres elements. Les dades estadístiques de les bp no són de gestió i han creat un entorn d'emulació en el qual la sana competència estimuli a la millora.

A més del dit, l’èxit d’un sistema (com el de les biblioteques o el de les escoles) ha de basar-se en tres elements més: en la diversitat i la competència entre les unitats, en l’assoliment d’objectius comuns, en un sistema que estimula l’emulació (la fertilització creuada).”

La digitalització de la cultura a Catalunya

Èxit de públic a la Jornada “La digitalització de la cultura a Catalunya” celebrada avui i organitzada per la Direcció General de Cooperació Cultural del Departament de Cultura, la Secretaria General de Telecomu- nicacions i Societat de la Informació del Departament de Governació i per la Biblioteca de Catalunya.

Èxit de públic i 8 presentacions i 2 taules rodones. A més 3 paraules de benvinguda, una de cloenda i la presentació de l’estudi ”Digitalització de la cultura a Catalunya”. De l’estudi, espero parlar-ne en aquest blog d’aquí uns dies, de les intervencions a les jornades, només em veig amb cor de resumir la meva a la taula rodona del matí.

En Miquel Térmens moderava la taula rodona: La digitalització de les institucions i ens va fer tres preguntes.

Pregunta 1: “Quines bases hauria de tenir una política global de digitalització de la cultura a Catalunya. Dit d’una altra manera: quins principis o objectius haurien de regir una estratègia nacional de digitalització a Catalunya.” La meva resposta va ser:

• L’important és saber perquè digitalitzem. Els motius per digitalitzar poden/solen ser: fer publicitat de la institució, crear sinergies que afavoreixin l’ús de la xarxa i els beneficis directes de la digitalització. Els 3 són vàlids si actuen amb equilibri. Que seria una relació equilibrada de motius? No ho sé un 10% de publicitat, un 30% de sinergies i un 60% de beneficis seria correcte. Sovint però els projectes de digitalització són 70+20+10, en un desequilibri clar.
• Els agents directament implicats cal que tinguin clar quins beneficis directes busquen. Diferents beneficis buscats poden ser igualment vàlids, en funció del que busqui la institució (l’arxiu de l’ajuntament de Girona busca en primera instància servir els propis usuaris, altres poden buscar la preservació dels documents originals perquè digitalitzats els protegeixen del desgast de l’ús, altres la difusió del fons amagats...)
• Les biblioteques tenen per objectiu proporcionar informació. La digitalització ho facilita? Sí, doncs, fer-ne. El tema és què digitalitzem. Des del meu punt de vista els candidats a digitalitzar són els documents o col·leccions que la institució té i que ningú més no té i, sobretot, que ningú més no té interès en digitalitzar.

Pregunta 2: “Quina valoració global féu de les actuacions de digitalització que s’estan fent en el conjunt de Catalunya: estan ben dirigides, són inconnexes, es fa el que caldria fer?…” La meva resposta va ser:

• La resposta s’ha de fer per àmbits. En el que conec (les biblioteques universitàries i la de Catalunya) la valoració és altament positiva. Respecte digitalització aquestes biblioteques han actuat amb anticipació (el seu primer dipòsit és del 1999), han prioritzat correctament (1r l’usuari, 2n els continguts, 3r els estàndards, 4rt els programaris) i, sobretot, han aconseguit generar canvis en la vida quotidiana dels usuaris que usen aquesta informació digitalitzada amb naturalitat.
• A nivell general, ben dirigides? no, inconnexes? si. El primer Pla estratègic de la societat de la informació de la Generalitat (del 1999) va situar molt be els objectius i els agents, però els successius canvis que es van fer respecte el foment de la societat de la informació van anar descafeïnant els bons plantejaments inicials. D’això en seria mostra que l’estudi que es presentava avui fos presentat 10 anys més tard d’aquell Pla estratègic.
• Sembla que es busca un organisme centralitzat per digitalitzar, però aquesta és una solució per al S XXI feta amb mentalitat del S. XX. Ens calen solucions pròpies de l’època, que ja no seran jeràrquiques ni centralitzades, sinó subsidiàries, de coordinació, fomentadores de la innovació, sinergètiques... Proposo un espai de cooperatiu que podria dir-se Aliança Digital.

Pregunta 3: “Com veieu el ritme d’inversió en digitalització a Catalunya. És l’adeqüat? No? Per què?” La meva resposta va ser:

• La teoria de les fases evolutives formació de la personalitat ens diu que alguna fase de les previstes pot escurçar-se, però que cap és obviables. Aplicat als continguts culturals, les fases són microfilmació, automatització, i ara digitalització del que es té (vindrà la fase de digitalitzar el que no tenim a les nostres col·leccions). No podem saltar-nos etapes i la d’automatització no està completada (la mateixa idea havia estat formulada una mica abans per D. Lamarca).
• Cal saber què hi ha, cal saber què és únic, cal saber com ho volem fer.

Altres idees dels companys de taula caçades al vol (disculpes per no haver-les capturat de forma més completa):

• Enric Cobo, de la Subdirecció General d’Arxius, que va afirmar que les polítiques sectorials ben dirigides però insuficientment coordinades entre tots.
• Marta Morera, del Servei de biblioteques de la Dip. Girona: el finançament és insuficient i sovint amb ajuts mal dirigits (els diners són centrals, però l’expertesa és local). Va valorar positivament el que s’està fent, però va criticar la descoordinació amb que es fa.
• Lluís Ramoneda, de l’Institut de Cultura de Barcelona, que va explicar la singularitat dels documents dels museus de cara a la digitalització. Va reclamar que els plans de digitalització reconeguin les necessitats especifiques dels museus. Va proposar que les polítiques nacionals es basin en experiències exitoses prèvies.
• Anna Valls, de l’Institut del Teatre que va invertit la pregunta sobre si la inversió és suficient. Considera que cal saber perquè ho fem, que hi ha massa iniciatives obertes i que no té sentit que sigui així en un país petit com el nostre. Va fer un crit d’advertència sobre la necessitat de preocupar-se del que ara estem digitalitzant.

Un dia en Bibliobús

Pels que ens costa arrancar pel matí, això de que la jornada laboral comenci a les 12 és un avantatge. Que sigui a Sant Boi de Lluçanès, és un regal pel paisatge que veus mentre hi arribes. A St. Boi el meu mòbil no té cobertura, però el bibliobús Tagamanent té accés a Internet i es pot consultar el catàleg de les biblioteques de la xarxa de la Diputació de Barcelona o accedir a informació.

La Núria i en Xavier comencen el dia atenent als nens de l’escola que van a la biblioteca en horari escolar. Remenen els llibres infantils i seuen a les escales del bus. Quan se’ls acaba el torn, comencen a arribar persones que tornen i recullen els llibres, CDs i vídeos de la quinzena. La transacció és qualsevol cosa menys impersonal. Es diuen pel nom i sempre hi ha comentaris sobre si m’ha agradat o no tant el llibre que torno o sobre coses de la vida. Sovint, la conversa deriva en una recomanació d’un llibre i un ‘ja te’l portarem’. Es fan les dues i no marxem, ens esperem arribin els nois del poble que van a l’institut a Prats i que entre l’arribada al poble i el dinar a casa passen pel bibliobús.

Les dades del Servei de Biblioteques de la Diputació de Barcelona del bibliobús Tagamanent el 2007 són impressionants:

• Serveix a una població de 13.510 persones de les quals 4.405 (un 33%) tenen carnet,

• funciona amb 2 persones (una bibliotecària i un conductor) i un cost anual de 149.946€ (aquest inclou: personal, col·lecció, manteniment, difusió i activitats i percentatge de cost dels serveis centrals)

• té una col·lecció de 8.838 documents que van donar lloc a 30.311 préstecs (= van deixar cada document unes 4 vegades) i que va ser renovada amb 1.025 baixes i 1.849 altes

• va rebre 9.407 visites i quasi cada visita (un 87%) va usar el servei de préstec

Tot anant a dinar amb la Núria recordem coses del començament dels bibliobusos:

• de com a finals dels 70 Òmnium Cultural va tenir una llibreria bus que es deia Cultura en ruta i que venia llibres catalans als pobles on no hi havia llibreries que ho fessin,

• del primer bibliobús de la democràcia que va ser del Servei de Biblioteques de la Generalitat (a l’època de la D. Lamarca) i de com en Pep Quintana que el conduia en va fer un llibre (“Tres-cents setanta-dos quilòmetres culturals”, La Pobla de Segur: Història i Cultura del Pallars, 1985; 179 p.; ISBN 84-398-4402-6),

• de com la Generalitat va posar un recurs contenciós administratiu als bibliobusos que va posar en funcionament la Diputació de Barcelona,

• de la Asociación de profesionales de bibliotecas móviles (ACLEBIM) a la p. web de la qual podeu trobar dades (i fotos) dels bibliobusos que solquen la pell de brau

• del bibliobús digital de la NYPL

• del llibre recent “El bibliobus de la llibertat: la caiguda de Catalunya i de l’èxode dels intel·lectuals catalans” (Simbol Editors) que és el dietari d’en Miquel Joseph i Mayol, conductor del bibliobus, des de la sortida d’aquest de Barcelona el 21 de gener del 1939, carregat no de llibres sinó d’intel·lectuals, a la seva arribada el 3 de febrer a Perpinyà.

A Folgueroles tot de gent que amb la bossa BiblioBús a sobre s’encaminen cap a la plaça. L’arribada setmanal del Tagamanent ha creat hàbit. La bossa és on carreguen els vídeos, discs i llibres que s’enduen i on els van deixant a mesura que els han acabat de llegir, veure o sentir a l’espera de tornar-los. Els biblobusos tenen un pressupost propi que els permet tenir autonomia de compra, però a més usen el fons de les altres biblioteques de la xarxa per fornir-se del que els clients’ els demanen i no tenen. Es queixen de la lentitud d’Internet. Els és molt útil consultar les revistes e- que hi ha a RACO però baixar-se les pàgines els costa i els bibliobuseros les imprimeixen a casa i les lliuren als usuaris posteriorment.

Poc després de les 5, s’adreça al Tagamanent un allau de pares i mares amb nens que surten de l’escola. En el petit espai d’aquesta biblioteca ambulant hi arribem a estar fins a 20 persones (sort que alguns són nens!). Més visites. La Carme s’excusa per no venir, que avui té feina; l’antic alcalde del poble hi porta un conegut de València a que vegi el servei; mentre la Núria fa préstecs, en Xavier telefona a gent del poble que els ha fet encàrrecs. La darrera telefonada és quasi a l’hora de plegar, però diu: “no és preocupi, que si ha de venir i convé l’esperarem”. Mentre esperem l’usuari tocatardà, ho van endreçant tot i deixant-ho lligat, que amb els revolts del camí de tornada les coses podrien caure.

Hi ha poques ocasions de sentir-se orgullós d’allà on ets. L’altre dia, acompanyant el Tagamanent, en va ser una.