Un glop de cervesa (i d’aire fresc!)

Un glop de cervesa

El primer glop de cervesa: tertúlies sobre societat ibiblioteques, és una idea que han posat en funcionament Fidel Bellmunt, Ferran Burguillos, Maite Comalat i Eulàlia Espinàs, que fa uns anys van compartir responsabilitats a la Junta del COBDC i ara volen organitzar més o menys cada mes una tertúlia al voltant d'un tema relacionat amb el món de la informació i la documentació.

La forma que pren la idea és: un convidat preferiblement extern a la professió fa una exposició o reflexió breu (no més de 15 minuts) un tema determinat, i a partir d'aquí que s'inicia la tertúlia entre els assistents (un màxim de 30). Entre mitges una cervesa i un sopar informal,

El passat 10 de desembre es va celebrar la 1a. Èxit total de públic (és a dir 30 persones i llista d’espera)  en un local agradable: MoMa (c. Riego, 25, Barcelona) , amb Les Biblioteques i el Bé Comú com a tema i la Marina Garcés com a persona que va centrar el debat

Les biblioteques i el bé comú

La Marina Garcés va iniciar la seva exposició afirmant que les biblioteques no són només un bé comú pel conjunt recursos que custodien, són alhora un lloc comú. Això les fa socialment desitjables.

Va exposar la reflexió que la vida social discorre cada vegada mes entre llocs propis (casa nostra, els llocs que podem comprar temporalment... llocs caracteritzats per la pertinença i que tenen a veure amb la mercantilització) i no llocs (com les carreteres, els supermercats, els mitjans públics de transport; són espais de circulació i de trànsit, que no generen vincles ni experiències. Alhora hi ha els llocs comuns, llocs que no passen ni per la pertinença ni per la propietat, llocs que creen però experiència compartida; llocs on les vivències generen vincles. Les biblioteques són llocs comuns, o un arxipèlag de llocs comuns (*)

A Garcés, això li provoquem tres reflexions:

• La lectura. Podem dir que “La lectura és l’espai produït per la practica d’un lloc", però ara mateix la lectura està en moment de redefinició i canvi. La pregunta és, quin sentit té la lectura avui? Tot i que vivim un moment d’extrems, no hem de tenir ni nostàlgia del passat, ni acontententar-nos amb falses promeses del futurisme utòpic. Cal pensar què vol dir llegir avui i veure com es reubica la biblioteca aquí. 
• La saturació. En el món de saturació en que vivim, la creació d'espais no saturats és important. Cal interrompre la saturació i crear llocs “on deixin de passar coses contínuament”, un lloc que creï un buit que pugui reomplir-se. Les biblioteques poden ser –com un bon professor- un mur de contenció que permeti crear espais on créixer amb llibertat, on respirar i moure's lliurement. La lectura seria aquí un espai obert a l'imprevist.
• La participació. S’està desplaçament el model de la participació cap a la implicació i el compromís. Estem massa acostumats a anar allà on se'ns convoca, i l'èxit dels llocs és la quantitat de persones que hi va. S'ha creat un patró on la quantitat és la qualitat. Alhora s'estan creant espais nous i diferents on aquest patró no val. Cal repensar les organitzacions existents, potser caduques en forma però no en fons (seria el cas de la biblioteca); s’ha de donar la possibilitat de repensar els llocs per convertir-los en aptes per a noves praxis.

La tertúlia

Les intervencions de la gent es van centrar molt més en la participació dels usuaris que en el valor dels espais.

Algunes idees sobre els espais van ser:

• Les praxis culturals tendeixen a generar experiències i les biblioteques haurien de fer-ho també. La biblioteca justament és l'espai que permet crear altres espais.
• Diferents usuaris tenen diferents necessitats, particularment els joves usen les biblioteques de forma diferent i aquestes s’han de dissenyar pensant en tots els usuaris. Calen molts espais dins el mateix espai, calen molts usos diferents i simultanis dins el mateix espai.
• La biblioteca produeix de forma automàtica el procés de dessaturació al·ludit per Garcés (a la biblioteca hi vas a buscar el que no està previst). La gent, de les biblioteques el que vol és l'espai, la lectura te la pots emportar a casa (prioritzar la tecnologia és un error).
• Molts espais urbans s'estan desertificant de vida social degut a tancament de petit comerç i si la biblioteca ha de ser un espai comú, ha d'estudiar-se on s'ubiquen per tal de fer-les en llocs adequats, no on hi ha espais lliures.

Es varen citar diferents experiències de disseny de biblioteques amb la participació d’usuaris (Dresden, Birmingham, ...), de participació dels mateixos en el seu govern (a la BNF a França), o en el disseny d’un servei (a la biblioteca de Manlleu els llibres per a joves els trien els joves).

Algunes idees sobre la participació

• Per justificar l’existència de la biblioteca hem estat massa centrats en el  manteniment d’indicadors i ens hem oblidat d’observar l’usuari per fer biblioteques com ell volia.
• He educat als usuaris per a que puguin participar?
• Què ha de ser aquesta participació? En una experiència d'observació dels hàbits d'ús de la biblioteca els lectors van dit que participarien en la producció de serveis però no participar en el funcionament administratiu. La crisi no està afavorint la cogestió per tal que siguin els usuaris els qui administrin la misèria que quedi de l'estat del benestar? No hi ha d'haver només participació de l’usuari en la gestió, sinó apropiació de la biblioteca per part de l’usuari. Si la participació es estalvi, no val.
• Els bibliotecaris considerem les biblioteques com a espais propis i no confiem en l'usuari. Els acceptaríem l'opinió? Els acceptaríem, per exemple, les matèries que posessin ells al catàleg?
• Hi ha una tendència de retornar el bé públic a tothom, però hi ha plantejaments del comú que són anti-públics. Cal evitar que la comunitat mes forta s'apropiï del comú. El comú es el lloc on hi te un lloc el que no té lloc enlloc.

Els espais professionals de reflexió

Aquesta primera sessió del glop de cervesa ha estat un èxit innegable, i els glops que vindran ho seran també. Ho seran perquè a la gent ens agrada compartir sensacions, opinions i moments amb altres. Les professions es fan del pensament estructurat i ortodox de les aules i els escrits professionals, i també de les vivències personals i de les idees noves que descobrim xerrant amb altres.

Els espais de reflexió i intercanvi professionals a Catalunya s’han desertificat en els darrers anys. El Col·legi ha deixat de ser un llocs professionals de trobada i reflexió, el Consell de Biblioteques –concebut com un fòrum professional- ni és professional ni es reuneix i les biblioteques han (hem) creat espais de debat per organitzacions o tipus de biblioteques amb escassa o nul·la connexió (**).

(*) A la literatura professional aquest concepte el trobareu més sota la denominació de tercers espais o tercers llocs, un concepte proposat pel sociòleg Ray Oldenburg el 1989 que ha trobat una important acollida entre els bibliotecaris. La biblioteca com a 3rt espai seria generador de confiança social, un bé comú.

(**) Amb excepcions: l’Aula Rubió de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació o la Comissió Assessora de Catalogació de la Biblioteca de Catalunya (del que jo conec).  

Llegir

El passat 4 de maig l’Aula Rubió va celebrar una sessió sota el títol “La funció de la lectura en el procés de formació de la persona, de l’estudiant i del professional”

La part central n’era la conferencia de Joaquín Rodríguez: "Límites y fronteras de la lectura: cerebro, familia, escuela y biblioteca”. Pels que ens agrada llegir i ens interessa tot el que envolta el món del llibre, la biografia professional d'en Joaquín Rodríguez fa enveja. Doctor en Sociologia, ha treballat en institucions culturals, museus, centres de recerca, universitats i, en els darrers quinze anys, en diferents grups editorials. Ha estat director de la revista Archipiélago i actualment dirigeix el Máster en Edición de la Universitat de Salamanca i manté el bloc Los futuros del libro. És autor de diversos llibres: ‘Edición 2.0: Sócrates en el hiperestacio’ i Bibliofrenia (Editorial Melusina), i enguany apareixeran ‘El Potlatch digital: Wikipedia y el triunfo del procomún y el conocimiento compartido’ (Editorial Càtedra, septiembre 2011) y ‘El nuevo paradigma digital del libro’ (Editorial Trama. Septiembre 2011).

De la seva intervenció en destaco tres idees sobre les que val la pena reflexionar y que intento resumir a continuació.

La lectura és una tècnica que requereix el seu aprenentatge

La lectura és un invent molt recent (no té més de 7.000 anys) que se sustenta en una part del cervell no prepreparada per llegir sinó adaptada a posteriori a llegir. No és el cervell el que se adapta a la lectura sinó la lectura la que se adapta a las constriccions fisiològiques del cervell. Els nostres cervells no son cervell lectors, no tenen predisposició genètica per llegir. La lectura necessita entrenament. No hi ha lectura per plaer si abans no hi ha hagut entrenament en la lectura

No coneixem suficientment com funciona la lectura sobre suport digital

La lectura tal com la coneixem –lectura profunda, l’anomena Rodríguez- és un acte complex que integra processos cognitius complexos que s’inicien en el reconeixement de signes i continuen en l’evocació i invocació d’imatges. Com més gran sigui la nostra enciclopèdia de paraules i imatges i com més gran siguin les connexions entre elles, més gran serà la nostra capacitat de treure’n partit. No sabem encara com el cervell integrarà la lectura digital, però alguns estudis (com el del JISC sobre la generació Google) indiquen que de la competència tecnològica no es deriva competència informacional.

L’escola i la biblioteca tenen un important paper en el foment de la lectura

La família i l’entorno sociocultural tenen una gran importància en el procés de formació de la capacitat lectora. Diversos estudis mostres que el nivell sociocultural de la família marca de forma determinant la capacitat lectora i les capacitats d’aprenentatge que se’n deriven i s’hi associen. Si això és així, només l’escola i la biblioteca (només les activitats de foment de la lectura de l’escola i de la biblioteca ) poden compensar o pal·liar aquestes desigualtats socials

A la taula rodona que va venir a continuació hi van intervenir Rosa Artigal, mestra i psicopedagoga i directora de l’IE Costa i Llobera, Siscu Vallverdú, enginyer de telecomunicacions i professor a la UPC, i Núria Ventura, bibliotecària especialista en llibre infantil i Cap de la Secció de Serveis Bibliotecaris de la Diputació de Barcelona.

Més o menys relacionat amb el tema, aquests dies m’he llegit l’article de Vivian Howard, ‘The importance of pleasure Redding in the lives of young teens: self-identification, self-construction and self-awareness’, publicat a Journal of librarianship and information science, 43(11)1, 46-55.

L’article ressenya una recerca sobre les funcions de la lectura i confirma que aquesta compleix tres funcions: millora el rendiment educatiu, enforteix els hàbits socials i el desenvolupament personal.

• En relació a l’aprenentatge: la lectura incrementa la capacitat de llegir i de pensar, clarifica les vocacions.
• En relació a les raons social per enfortir l’hàbit de llegir: ajuda a entendre el món, dóna consciència social i empatia, capacita
• En relació a un mateix, la lectura: entreté, relaxa i potencia la imaginació, dóna autoconfiança.

Tot prou evident quan ho llegeixes i hi penses, però la nostra societat camina desbocada en onades d’informació. No podem continuar sustentant l’existència de les biblioteques en la seva funció de recollida d’una informació que temps ha va ser escassa. La nostra raó de ser ha de basar-se en necessitats humanes i socials profundes, com la de formar-se, entrenar-se i capacitar-se com a lector.

Tot el que hi ajudi és la nostra funció.

Les normes internacionals de catalogació a Catalunya

El març passat la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la UB organitzava un Seminari Aula J. Rubió de la Facultat dedicat a la catalogació.

Ara la revista BiD de la Facultat dedica el darrer número al tema. Els articles de catalogació són:

1. Descripció i accés en el segle XXI / Roy Tennant
2. Estat actual de la normativa catalogràfica. Primera part: l'escenari internacional / Assumpció Estivill Rius
3. El camí que han de seguir les regles franceses de catalogació: quines conseqüències tindran les diferents possibilitats d'evolució? / Françoise Leresche
4. Canvi de format i de sistema: noves prestacions en la catalogació cooperativa / Marta Tort Pascual, Joana Roig Equey, Elisabet Teixidó Cassà
5. La catalogació en l'EEES: de projecte pilot a la posada en marxa / Ana B. Ríos Hilario
6. LibraryThing: la catalogació a l'abast de tothom / Ferran Moreno Lanza

La meva aportació al monogràfic de BiD porta el títol de “Les normes internacionals de catalogació a Catalunya” i diu així:

La utilització de normes internacionals a Catalunya segurament l'hem de remuntar a l'obra de Jordi Rubió i Balaguer i la seva adaptació de la CDU per a les biblioteques catalanes.1 I segurament en aquest antecedent hi podrem trobar les contradiccions o vacil·lacions que ha tingut la biblioteconomia catalana a l'hora d'usar normativa internacional. L'adaptació era això, una adaptació i no una traducció, i ho era de la normativa internacional i no de l'americana (la Dewey en aquest cas).

La represa de la normativa internacional té lloc el 1961 quan s'elaboren el que es coneix com a Principis de París, aprovats a la International Conference on Cataloguing Principles. El resultat no va ser immediat, però va derivar el 1967 en unes normes de catalogació que havien de ser angloamericanes, però que van tenir dues versions, l'anglesa i la nord-americana. L'escissió angloamericana va restaurar-se el 1978 amb la 2a edició de les Anglo-American Cataloguing Rules (AACR). Mentrestant la International Federation of Library Associations and Institutions (IFLA) creava i promovia les normes de descripció bibliogràfica ISBD (International Standard Bibliographic Description) la primera de les quals (per a monografies) apareixia el 1971.

Aquests anys (finals dels 60 i els 70) és quan comencen a usar-se ordinadors per a tasques bibliotecàries i documentals. De l'automatització de registres bibliogràfics, en va sortir un format d'enregistrament de dades: el format MARC. Va ser més que res una família de formats amb diferències derivades en part (només en part) de les diferències en les normes de catalogació. Val la pena observar que el tractament informatitzat de dades bibliogràfiques per a la confecció de (primer) bibliografies i (després) de bases de dades no va generar en canvi cap norma o família de normes de descripció o anàlisi de continguts. Els productes documentals van preferir trobar solucions d'aplicabilitat pràctica que fer-ne de conjuntes i així, per exemple, l'ISI va resoldre el problema de tenir diferents formes del nom d'un autor usant només la inicial del nom en lloc d'elaborar normativa per triar la forma més apropiada.

Com podien les biblioteques catalanes adaptar o adoptar la normativa internacional generada aquests anys crucials de finals dels 60 i dels 70? No podien o només podien fer-ho malament. Per usar normes internacionals cal estar en els circuits internacionals, i les biblioteques catalanes no hi estaven. Per ser-hi calia (i cal) tenir algú, per exemple, la biblioteca nacional o l'associació professional, que participi en els processos deliberatius i creadors de la normativa. Ni una cosa ni l'altra.

La concepció franquista de l'estat i de les biblioteques havia reclòs la Biblioteca de Catalunya (BC) en el paper d'una biblioteca "provincial", funció de la qual no sortiria fins a la dècada dels 90. La patrimonialització per part d'alguns funcionaris de la representació professional a escala internacional va ser un dels motius que va impulsar la creació de l'Associació de Bibliotecàries de Catalunya.

Els anys 80 van ser els de la (re)organització de les biblioteques de Catalunya. Van ser-ho en l'àmbit de les biblioteques populars (de bell nou pel que feia a les de la Generalitat i reorganitzant-les per a les pertanyents a la xarxa de la província de Barcelona) i de les universitàries. Des de la Generalitat es van impulsar polítiques modernes de modernització (les dues coses no són sinònims), moltes protagonitzades per l'Institut Català de Bibliografia (ICB).

L'ICB tenia per missió la confecció de la bibliografia nacional de Catalunya i per fer-ho va adoptar des de 1981 les ISBD, les AACR2 i els encapçalaments de la Library of Congress. Adopció de normes internacionals quan n'hi havia —ISBD— o de les normes internacionals de facto per als altres casos. També va preparar el CATMARC, una adaptació de l'UKMARC que se'n distingia molt lleugerament per adaptar-se a algunes normes o praxis catalogràfiques "nacionals".

Era obvia aquesta elecció? No. Ara ens ho pot semblar però no és pas així; només cal veure com les decisions preses al mateix temps sobre els mateixos temes a França o a Espanya no van anar de cap manera en la mateixa direcció. És cert que no hi havia cap conjunt normatiu assumit en l'àmbit català que calgués preservar, i que en aquest sentit la tradició pesés poc.

Aquesta és la dinàmica dels anys 80: aparició de normativa internacional (com ara les ISBD), internacionalització de normativa "local" (com ara les AACR) i aparició de normativa "local" basada en major o menor grau d'intensitat en alguna de les dues esmentades anteriorment. Són anys de progressiva internacionalització de les normes de catalogació (més en la praxi que en la teoria) perquè són també els anys de globalització de la catalogació.

Unes normes de catalogació internacionals no ens garanteixen una catalogació millor que la feta amb unes de locals, però sí que afavoreixen que la catalogació sigui més barata i usable per a més gent. La unificació de normes i praxis de catalogació (que deriva en la confecció i adopció de normes internacionals) és un fenomen en bona part derivat de l'ús d'ordinadors en les tasques bibliotecàries i de la creació de catàlegs col·lectius com a instruments de servei bibliotecari. Les dues coses s'inicien els anys 70 i es consoliden els 80.

A Catalunya també automatització i normalització van caminar agafades de la mà. Més automatització que catalogació els 80 i més catalogació que automatització els 90. Que no hi hagués cap gran canvi a escala normativa aquells 20 anys, no n'hem de derivar que l'època no fos convulsa. La generalització de l'ús de la mateixa normativa en diferents entorns (la seva globalització) va ser criticada (amb fonament de causa) per alguns que al·legaven que això només podia allunyar-nos de les prestacions més altes que proporcionen normes pròpies aplicades a entorns específics. També hi va haver qui va postular l'adopció immediata de normes internacionals que van acabar no quallant (l'UNIMARC) o qui va proposar l'abandonament de les tradicions locals per sumar-se a la praxi catalogràfica més estesa a escala internacional (classificació de la Library of Congress versus la CDU o USMARC versus CATMARC).

Sense voler menysprear les aportacions teòriques fetes en catalogació els anys que comentem, crec que els canvis fonamentals en normativa han tingut com a motor consideracions pràctiques i, concretament, de l'economia i de la tecnologia. Quant a l'economia, la catalogació ha estat sempre una activitat cara i l'abaratiment ha vingut bàsicament de l'aprofitament de la catalogació feta pels altres a través dels catàlegs col·lectius. Pel que fa a la tecnologia, les normes de catalogació actuals són fruit de les limitacions tecnològiques del moment. L'ús d'ordinadors els anys 60 i 70 era incipient, però se centrava en la producció no en l'ús. La catalogació automatitzada era automatitzada en la introducció i manipulació de dades, però encara es pensava que s'usarien en fitxes (impreses per ordinador) o en microfitxes (també impreses per ordinador). La realitat va ser diferent i els OPAC es van imposar amb rapidesa, i, quin sentit té en el context de catàlegs automatitzats que, per exemple, la cerca per Caterina Albert ens porti a Víctor Català i no a les seves obres directament? En tenia quan això estalviava fitxes impreses al catàleg manual; no en té quan és un pas més (i innecessari) per a l'usuari d'un OPAC.

La Biblioteca de Catalunya va tenir el gran encert de voler conduir les seves decisions en matèria de catalogació de forma compartida i el 1998 va crear la Comissió Assessora de Catalogació. Aquesta comissió va prendre, amb certa facilitat, tres decisions importants en normativa catalogràfica: migrar al MARC 21, adoptar Dublin Core (DC) i crear registres d'autoritats de forma cooperativa.

A principi d'aquesta dècada, prendre la decisió de migrar de CATMARC a MARC 21 era òbvia. No ho era, en canvi, ni el quan ni el com. Era òbvia atès l'èxit escàs o inexistent de l'UNIMARC com a format d'intercanvi entre formats o com a format internacional, per la progressiva adopció del format nord-americà com a format propi per diferents països i per la decisió de la British Library de deixar de donar suport a l'UKMARC. Saber que calia fer-ho, però, no era sinònim que fer-ho fos fàcil. Com que hi havia en perspectiva un canvi de sistema informàtic de les grans biblioteques i xarxes de biblioteques de Catalunya, va resultar ser sensat i adequat que la migració de format s'acordés fer en el moment del canvi de sistema. Aquesta decisió va ser fàcilment seguida per les biblioteques grans o per les que han tingut una xarxa o consorci potent que les ha acompanyades en la decisió, però el fet que algunes biblioteques individuals estiguin encara usant CATMARC és mostra de la necessitat d'estructurar el sistema bibliotecari català millor del que ho està.

La decisió d'adoptar Dublin Core com a sistema de metadades de Catalunya va ser també fàcil de prendre. Es va fer en una única reunió i el debat va durar uns escassos 30 minuts. La decisió l'havia plantejada la BC en el moment adequat i malgrat que llavors ja començaven a existir altres conjunts de metadades, el de la DC era el més estès. El problema no ha estat que la decisió hagi estat desencertada ni presa massa tard, el problema ha estat que la comunitat bibliotecària, sovint massa autàrquica, no hagi tingut el convenciment ni la capacitat d'estendre la decisió a altres comunitats (dels arxius, l'educativa, etc.) que podien perfectament haver-la compartit. La dispersió de formats de metadades usats a Catalunya és innecessària i ens dificultarà actuacions futures (que es voldran prendre) de posar en connexió dipòsits digitals "etiquetats" de manera diferenciada.

Finalment, ara que és quan hi ha més possibilitats que mai de trobar un nom en mig de milions d'altres noms o de formes variants d'aquest nom també és el moment que es manifesta amb més força la necessitat que les cerques fetes a un nom recuperin tots els objectes associats a aquest nom i a formes variants. Podem fer-ho amb registres únics de noms o amb sistemes que posen en relació igualitària les diferents formes d'un mateix nom (com ara Library Thing), tant se val, però cal fer-ho. Les biblioteques d'això, en diem fer registres d'autoritats i la BC va decidir, modestament i sensata, que aquesta tasca l'havia de liderar però no fer sola. El CANTIC és el projecte cooperatiu de creació i manteniment de registres d'autoritats per a Catalunya. Les bases són correctes, però l'execució una mica retardada. Als recursos actuals (considerables) que la BC dedica al projecte s'hi haurien de sumar de manera decidida els que poguessin aportar altres biblioteques.

Quin panorama tenim endavant? Quan s'examinen els fonaments teòrics de les noves normes de catalogació (siguin el Virtual International Authority File —VIAF—, les Functional Requirements for Bibliographic Information —FRBR— o les Resource Description and Access —RDA—) hom queda gratament sorprès de la claredat d'idees que s'hi manifesten. Quan s'examinen les perspectives pràctiques i temporals d'aplicació previstes per la comunitat catalogràfica, almenys jo quedo desconcertat per la inconcreció que es manifesta.

Els catàlegs són útils, però no a qualsevol preu. La utilitat deriva de l'evolució en paral·lel amb les necessitats de qui els usa. Les biblioteques, usuàries confeccionadores de catàlegs, necessiten que l'eficiència dels catàlegs millori. Necessiten que les normes que s'usin facin que la catalogació sigui més barata o més copiable. Les persones, usuàries cercadores de catàlegs, necessiten que l'eficàcia dels catàlegs millori. Necessiten que les normes que s'usin facin que l'ús dels catàlegs els estalviï temps i maldecaps.

El camí que s'ha fet des dels Principis de París ha estat llarg i fructífer. Fins ara, les solucions proposades moltes vegades s'han anticipat als problemes. Avui però alguns problemes (la necessitat de reduir costos i les possibilitats de cercar la tecnologia) estan per davant de les solucions proposades pels catalogadors i per les normes de catalogació. Les bases conceptuals, però, hi són. Ens falta una empenta i també la valentia de trencar alguna amarra amb el passat.

.