[La història d’abans de la història]

De jove vaig sentir a dir (o vaig llegir) que cada generació inventa la seva versió de la història. Em va semblar –sincerament- exagerat. Com podia haver-hi, a 20 segles de distància, possibilitats de veure diferentment el que va passar a Roma? Ingenuïtats de jove o creença, llavors, de que hi ha una realitat objectiva. La història (per sort) es reescriu. Els ulls d’una nova generació són nous i projecten una nova mirada.

La història de les biblioteques catalanes entraria en aquesta categoria. La història que s’explicava fa 30 anys era –inevitablement- simplificada, improvisada i maniquea. No anava gaire més enllà en el temps de la creació de la Biblioteca de Catalunya, l’Escola de Bibliotecàries i la Xarxa de B Populars, les tres coses fetes per la Mancomunitat i ara farà un segle. Segons aquesta versió, no hi havia història abans d’aquesta versió de la història.

Abans de Nadal la voluntat d’algunes persones va permetre editar el llibre “Llum entre ombres : 6 biblioteques singulars a la Catalunya contemporània” (Vilanova i la Geltrú : Organisme Autònom de Patrimoni Víctor Balaguer, 2011). Fan de coordinadors de l’obra Montserrat Comas Güell i Víctor Oliva Pascuet.

El llibre té una introducció general i un perfil biogràfic de Joan Oliva que signa M. Comas. A continuació, sis capítols descriuen la Biblioteca del Centre de Lectura de Reus, la l'Ateneu Barcelonès, la del Centre Excursionista de Catalunya, la Biblioteca Museu Balaguer, la Biblioteca Arús i la Biblioteca de Catalunya.

La Catalunya actual s’ha vist en bona part com a filla del que va ser la Catalunya d’ara fa 100 anys o una mica més. Però gratar en la història ens descobreix que els nostres fonaments tenen antecedents. Això és el que fa el llibre que comentem, mostrar-nos què hi va haver abans del que ha estat la història oficial de les biblioteques a Catalunya. De fet, les biblioteques i la biblioteconomia modernes són fills del segle XIX i, per tant, coetànies de les biblioteques del Centre de Lectura, de l’Ateneu o de l’Arús. La Biblioteca de Catalunya i la xarxa de populars haurien així tingut un passat que aquest llibre ens ajuda a investigar.

Montserrat Comas a la introducció exposa que hi hauria dos tipus de biblioteques, les que anomena estructurals (les nacionals, les universitàries, les d’acadèmies), sorgides sobretot al llarg del S. XVIII i les que al llarg del S. XIX organitzen les noves classes emergents (burgesia i classe obrera). Biblioteques sorgides d’iniciatives privades, aquestes darreres i que encarnaven més que no pas les altres, l’ideal de que la cultura allibera.

Llegeixo sovint sobre el futur de les biblioteques. Sobre prediccions de què ens depara el futur i de com fer-hi front(*). Però les prediccions solen ser especulacions sobre realitats tecnològiques del present que no tenen en compte les múltiples variants que en el futur introdueix el comportament humà. En la història es troben en canvi els elements que han estat realment influents.

Ho deia Zygmunt Bauman a una entrevista a l’Ara, el futur no existeix, només prediem el passat:

“La futurologia és la gran estafa de l'era contemporània. El futur no existeix, perquè quan ho fa passa a ser present, o sigui que la futurologia és la ciència del no-res. Quan donava classes i volia animar o distreure els estudiants els repartia llibres de futurologia de vint anys enrere, i ens fèiem un tip de riure. Un mestre em va advertir: no facis mai prediccions, i encara menys de futur. Els sociòlegs només podem predir el passat, explicar per què ha passat una cosa i fins i tot demostrar que era inevitable que passés, però ha d'haver ocorregut.”

(*) Recomano, per cert, un article ‘vell’ de Pongracz Sennyey, Lyman Ross and Caroline Mills, “Exploring the future of academic libraries: a definitional approach”, a: The Journal of Academic Librarianship, vol. 35 (2009) n. 3, p. 252–259.

A la fotografia, Joan Oliva Milà, primer bibliotecari de la Biblioteca Museu Balaguer, i personatge en motiu del centenari del qual s’ha editat el llibre comentat.

Les biblioteques catalanes i la crisi: una mirada cap endavant

La Llei 4/1993, de 18 de març, va establir les bases i les estructures fonamentals necessàries per a la planificació, la creació, l’organització, el funcionament i la coordinació del Sistema Bibliotecari de Catalunya. En els anys transcorreguts des de l’aprovació de la llei alguns àmbits dels serveis bibliotecaris han millorat de forma molt important.

Malgrat partir de situacions deficients i comptar amb una tradició immediata inferior, en molts aspectes i realitzacions les biblioteques de Catalunya s’han modernitzat i posat a un nivell similar al de països europeus. Les activitats de la Biblioteca de Catalunya, les de les biblioteques municipals i les de les universitàries presten sòlids serveis a les respectives comunitats i s’han consolidat com a realitats d’èxit en el context bibliotecari dels països del nostre entorn geogràfic i socioeconòmic.

Aquests resultats han estat possibles gràcies a les polítiques de les administracions públiques que, a tots els nivells administratius i rectificant les no inversions del passat, han apostat per dotar als ciutadans de serveis bibliotecaris moderns. Els recursos però no són suficients per explicar els encerts de la millora bibliotecària experimentada en els darrers anys. Aquesta s’ha basat en tres factors:

• La internacionalització, és a dir, en el seguiment dels millors i més moderns desenvolupaments a nivell mundial en l’àmbit de les biblioteques per tal d’adaptar-los a la realitat catalana.
• La professionalitat en la gestió, basant aquesta en personal especialitzat que ha planificat l’assoliment dels objectius plantejats a nivell polític i ha gestionat els recursos amb criteris de servei públic.
• La cooperació intensa a nivell de Catalunya, tant entre les biblioteques del mateix tipus com entre les que serveixen a diferents tipus d’usuaris amb els resultats de tenir avui un sistema bibliotecari més eficient i més eficaç.

La situació econòmica que es viu a nivell europeu es concreta en el cas català en una disminució important en els recursos públics que les administracions tindran per tal de fer les seves polítiques. És evident que les biblioteques han de viure també els reajustos que la situació comporta, però hauria de ser-ho també que aquests s’han d’establir en funció de les polítiques que es vulgui afavorir i dels resultats que es vulgui obtenir a mig i llarg termini.

Les biblioteques no són ni de tros els equipaments culturals més visibles. No inauguren exposicions, no atreuen celebritats ni tampoc estrenen programació cada temporada. Les biblioteques són però un equipament cultural de base que proporciona els seus serveis a la societat que serveix de forma callada, pausada i massiva. Les biblioteques són garantia de democràcia i proporcionen cohesió social. Més de la meitat dels ciutadans de Catalunya té carnet d’alguna biblioteca municipal i un 95% dels universitaris usa les biblioteques dels seus centres.

Hi ha almenys tres motius per fomentar les biblioteques en qualsevol moment i també en moments de crisi econòmica:

• Són equipaments que permeten i reforcen els creixements de les persones i sustenten l’autoaprenentatge, la formació al llarg de la vida i en aquests moments l’alfabetització tecnològica.
• Són entorns públics que no estan basats en el consum, que permeten la satisfacció d’afeccions individuals i que reforcen els hàbits culturals en els que es sustenten tots els sectors de la cultura.
• Són institucions que afavoreixen els desfavorits ajudant així a la inclusió social i a la creació de llaços comunitaris. En moments de crisi econòmica, les biblioteques són per a molta gent el refugi que no podran trobar a un altre lloc.

Les dificultats econòmiques del present i dels propers anys no haurien de sacrificar res del que és fonamental de l’aconseguit fins ara en serveis bibliotecaris. Les biblioteques han de participar en els debats i canvis que es tinguin en el sector cultural per tal d’adaptar-se al nou entorn, però les administracions públiques tenen en aquest cas tres bases sòlides a partir de les que fer-ho:

• El fet fins ara, que en molts casos no només està ben fet sinó que és exemplar.
• Els valors d’internacionalització, professionalitat i cooperació amb els que s’ha basat la feina feta.
• Els coneixements i l’experiència dels professionals en actiu que han estat els que han construït la realitat actual.

Catalunya està vivint intensament la profunditat dels canvis que està comportant a nivell mundial passar d’una societat industrial a una d’informacional. Cada vegada més la riquesa, el benestar i la felicitat de les comunitats i de les persones tindran el seu origen en processos que s’inicien en la informació. Al llarg de la seva història, les biblioteques han fet això, proporcionar informació i també formar en com usar aquesta informació.

El que s’ha fet fins ara en biblioteques no és suficient per al futur. Cal preservar-ho però no n’hi ha prou en preservar-ho. Cal aprofundir les millores realitzades en els darrers anys:

• Cal reforçar les biblioteques a nivell institucional, indicant que cada nivell de l’administració te la responsabilitat d’oferir als seus administrats recursos i serveis d’informació.
• Cal incrementar els mecanismes de cooperació i coordinació entre biblioteques i cal fer-ho des de la base, sense criteris apriorístics ni verticals.
• Cal reforçar les eines col·lectives ja existents i crear de noves només aquelles que reforcin els serveis bibliotecaris que presten les biblioteques.
• Cal tenir una agenda per a la digitalització dels recursos culturals, agenda en la que intervenen múltiples sectors, però que té en les biblioteques el principal agent d’accés i difusió.
• Cal continuar fent plans de promoció de la lectura i, sobretot, dotar al país de biblioteques escolars i d’accions específiques de foment de la lectura i de l’alfabetització informacional a nivell de l’ensenyament.

15è aniversari del CBUC

Avui és el 15è aniversari del CBUC. L’aniversari ‘oficial’, que és quan els estatuts del CBUC van ser publicats al DOGC. El naixement real és de bastant abans, del 1991 almenys.

El 1990 el panorama de les universitats de Catalunya era bastant diferent del d’ara. Existien la UB, la UAB i la UPC i la UPF, mentre que la UdG, la UdL i la URV estaven en procés de creació i de la UOC encara no se'n parlava. La UPF naixia de bell nou, mentre que les altres ho feien a partir de la segregació de les universitats existents fins llavors. En aquell moment hi havia quatre institucions que feien servir el mateix programari de gestió, el VTLS, i eren la UAB, la UPC, la UPF i la xarxa de biblioteques populars de la Diputació de Barcelona.

Les reunions entre aquestes quatre entitats per coordinar la implementació de VTLS van comportar que en un moment es pensés (i es volgués) fer alguna cosa més. Es va demanar a VTLS que fes un projecte en el que s’exploressin possibilitats ulteriors de col·laboració i la seva proposta va ser crear un marc d’interconnexió de catàlegs (en una 1a fase) i d’un catàleg col·lectiu, (posteriorment). Cal dir que el 1990 no existia Internet ni les possibilitats de connexió entre ordinadors que hi ha ara.

El 1991 va sortir la possibilitat de demanar un ajut econòmic a través del Departament d’Ensenyament (on llavors estaven adscrites les universitats), ajut que va ser concedit. Era un ajut al 50% entre el Ministeri d’Educació i el departament d’Universitats de la Generalitat. El projecte però, malgrat la seva aprovació, va quedar aturat uns quants anys. Un dels motius va ser perquè el Departament d’Ensenyament no sabia com conciliar la cooperació entre universitats (administració de la Generalitat) i la xarxa de biblioteques de la Diputació (administració local).

El projecte demanava diners per fer un catàleg col·lectiu i també per acabar d’automatitzar les biblioteques de les universitats llavors en curs de creació: la de Girona, la de Lleida i la Rovira i Virgili. Les universitats estaven encara en procés de formació i la infraestructura de les biblioteques depenia de la de la UB, UAB i UPC. Els diners del projecte de 1991 van ser, doncs, pel local i pel global; pel local (l’automatització de les biblioteques esmentades) i pel global (el que després va ser el CCUC).

El projecte de 1991 va fer una llarga travessia en el desert fins que va ser rescatat de l’ostracisme pel Director General d’Universitats Ramon Pla (amb la col·laboració de la Vera Pawlowsky i d’en Gabriel Ferrater, a la UPC). Aquest va resoldre els dos obstacles polítics que impedien la realització del projecte i que van suposar, per una banda, la desvinculació de les biblioteques populars del projecte (i la inclusió de la UB en el mateix) i, per una altra, la incorporació de la Biblioteca de Catalunya com a biblioteca de recerca i representant del Departament de Cultura. Ramon Pla va encarregar desenvolupar el projecte a en Joan Majó, llavors Vicerector de biblioteques a la UPC. Era el 1995 i es van fer moltes reunions tècniques per definir el CCUC. Es van fer sense tenir cap estructura de recolzament, però tenint-ne moltes ganes (tenint voluntat de ser).

Els treballs de creació del CCUC es poden seguir a l’article de l’Item (n. 17 de 1995, p. 38-58) “La creació del Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya: els treballs tècnics preparatoris” de Montserrat Espinós, Mercè Mestre i Marta Tort. El CCUC va entrar en funcionament el gener de 1996 i l’Oficina del CBUC naixia també aquell mes. Per al naixement oficial faltarien encara uns 11 mesos.

El naixement del CBUC és fruit de diverses coses, de l’oportunitat de l’amistat (de la companyonia, almenys), del moment històric... però sobretot és fill de la voluntat de fer. És fill de tenir al cap la idea de que per millorar no n’hi ha prou amb millorar casa nostra, sinó que hem de millorar l’edifici on vivim i potser (si podem) el carrer on tenim la casa. El CBUC va néixer no per ser, sinó per fer. No es volia crear un organisme més, sinó instruments que ajudessin les biblioteques a fer la seva feina millor, perquè es pensava que només unes biblioteques eficients i eficaces podien guanyar prestigi dins la institució que servien i guanyar posicions que els permetessin plantejar-se nous reptes i noves millores de servei.

Sobre les esquenes del CCUC es van anar edificant els programes que avui es fan, cooperativament, en el marc del CBUC: el préstec interbibliotecari (avui consorciat), una base de dades de sumaris, la contractació conjunta de revistes electròniques i bases de dades, els diferents repositoris (TDX, RACO, Recercat...) i el magatzem per a llibres de baix ús GEPA. A les biblioteques consorciades (les de les universitats públiques de Catalunya i de la Biblioteca de Catalunya) s’hi van voler sumar aviat altres biblioteques de fora Catalunya (com la de la UJI) o d’universitats privades de Catalunya (com la de la Universitat de Vic) o biblioteques especialitzades (com la del Centre de Lectura de Reus). Avui el CBUC coordina uns 14 programes i més de 150 entitats participen en algun dels seus programes.

I si no s’hagués creat el CBUC què hagués passat? Segurament res, però tindríem els deures per fer. Aquests dies em llegia un article de Kristiina Hormia-Poutanen, Iiris Kuusinen, Jarmo Saarti, Pentti Vattulainen, “The teaching and research environment in Finland in 2020: University and polytechnic libraries in a digital service network” (Library Management, Vol. 32 No. 8/9, 2011, pp. 599-611). Finlàndia és un país a imitar de Catalunya estant, un país que, des del punt de vista de les biblioteques, està fent els deures bé.

Què fan a Finlàndia ara mateix? Tenen un catàleg col·lectiu, un sistema coordinat de gestió automatitzada, estan desenvolupant un portal nacional per a l’accés a tots els recursos d’informació (d’arxius, biblioteques i museus), fan compres cooperatives de recursos electrònics, desenvolupen de forma coordinada els repositoris institucionals i tenen un magatzem comú per als documents impresos de baix ús.

El CBUC podria perfectament no haver existit (i a punt va estar diverses vegades de no ser creat o de desaparèixer) però el que ha fet, s’hagués hagut de fer igualment si volíem que la situació de les biblioteques universitàries, especialitzades i de recerca millorés.

I a més, ha influït en la moda del vestir, què més volem!