Sobre si cal fomentar l'ús d'Internet des de l'administració

Interessant debat el passat dia 25 Novembre a la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la UB, dins els seminaris de l’Aula Jordi Rubió Balaguer que va dirigir fins el curs passat Carme Mayol. La taula rodona diua per títol “La influència d’Internet en la vida quotidiana” i volia tractar com i perquè Internet pot canviar les vides de les persones i de les organitzacions en els propers anys i perquè les administracions fomenten l’extensió de l’ús de les tecnologies de la informació i de les comunicacions.

Hi van participaran (per ordre d’actuació): Joan Torrent, Director dels Estudis d’Economia i Empresa de la UOC, Marta Continente, directora general d’Atenció ciutadana de la Generalitat de Catalunya i Josué Sallent, director general de la Societat de la Informació de la Generalitat de Catalunya. Per cert, els tres amb estudis d’econòmiques o empresarials i dos amb estudis de físiques. A continuació passo a intentar resumir les idees que vaig trobar més atractives.

En Joan Torrent, va fer la seva exposició des de la teoria, mostrant-nos que aquesta, quan és sòlida, aporta molt. Des del seu punt de vista,

• L’impacte de la tecnologia és neutre. Aquesta (i les TIC en concret) no fa aportacions positives si va sola. Els efectes beneficiosos de les tecnologies (Internet, en el nostre cas) només es dóna quan al seu costat s’hi acumulen altres elements com: el seu ús intensiu, una nova forma d’organització del treball (en xarxa i no en arbre), una inversió en desenvolupament humà i un marc institucional i polític oportú.
• Estem ales portes d’un nou model de creixement econòmic basat en el capital i la innovació que té com a fonaments: un ús intensiu de les tecnologies, la internacionalització, noves formes d’oirganització, la inversió en intangibles, el finançament de la innovació i l’ampliació de la formació dels treballadors i dels ciutadans. Catalunya no puntua bé en aquests 6 elements fonamentals de la nova economia.
• Cal que hi hagi polítiques públiques de foment de la societat de la informació (SI). Cal que aquestes apuntin almenys en 3 direccions: posar el coneixement al centre de la vida pública, fer polítiques ‘oferta (i no només de demanda), fer que l’administració sigui un agent actiu i exemplar en l’ús de les tecnologies

La Marta Continente, va enfocar el tema des de la perspectiva de la gestora de tecnologies i del de la persona que se situa en la pràctica fent Internet dia a dia.

• Creu que actualment hi ha quatre tendències que estan marcant el desenvolupament de la xarxa: el multimèdia, la ubiqüitat de la connexió, l’ús social d’Internet o la web 2.0, i l’Internet de les coses.
• Aquest darrer consisteix en els xips que posem en els objectes per fer-los més ‘intel·ligents’, més connectables, amb més capacitat d’interacció amb altres objectes.
• Les aplicacions que han incrementat més en usos en els darrers anys (segons tots elds estudis) són 3: la visualització de les vides (vídeos i fotografies), la lectura de blogs i la creació i parcicipació en xarxes socials.
• L’administració ha de ser activa en Internet per 2 motius: per eficàcia (a + TIC, + eficàcia) i per transparència (com + informació en obert, + capacitat donem a la gent de fer coses).

En Josué Sallent, va fer una exposició encarnant l’administració

• La SI no és només Internet, la SI inclou es mòbils, la TV... i s’aplica a persones, empreses, serveis i a objectes.
• Les administracions promouen la SI perquè la competitivitat d’un país augmenta si els seus ciutadans són usuaris actius d’Internet.
• L’accessibilitat de la xarxa a Catalunya cobreix quasi tot el territori, malgrat tot, hi ha encara quasi un50% de no usuaris d’Internet. Encara hi ha diferències en l’accés entre gèneres, per edat i, sobretot, per classe social (Un 51% de persones pertanyents a classe mitja-alta i alta unes Internet, només el 14% de les de classe mitja-baixa i baixa).
• El principal motiu del no ús és no veure cap utilitat a estar connectat i el màrketing s’ha de concentrar en evidenciar les utilitats d’usar Internet.

Entre les intervencions es va demanar:

• Tenir un model de cap on anar, uns països de referència als que tenir en compte, l’Ernest.
• Tenir aplicacions d’Internet que facilitin fer tràmits, l’Eulàlia.
• Usar Internet per votar (a les eleccions de consells escolars o de rectors a les universitats) en Cristòbal.
• Que hi hagi capital risc que recolzi la innovació.
• Més lideratge per part de l’administració.

El moderador (amb una mica de mala intenció) va demanar als membres de la mesa que perquè Catalunya no estava al davant de tot a Espanya en aplicació, ús i desenvolupament d’Internet. El més interessant no van ser tant les respostes com que cap del presents negués aquesta afirmació. Bé, rectifico, les respostes van ser interessant:

• La Marta, alhora que va fer autocrítica (l’administració reclama cooperació però mana, no coopera...) va considerar que és el preu d’haver estat els primers. Avui, per exemple, coordinar els diferents aplicatius de sanitat és més difícil a Catalunya perquè n’hi ha diversos degut a que es van introduir de forma avançada fa un temps.
• En Joan va observar que la introducció de tecnologia sola produeix millores immediates, però que aquestes tenen un sostre i que aquest límit el configuren la capacitat de les persones i l’estructura organitzativa de les institucions i empreses.
• En Josué va afirmar que el grau d’ús de les tecnologies ve marcat pel model productiu de cada país i que, en això, Catalunya és Espanya.

Al final de la taula, el moderador va demanar als ponents algun bon desitg i o consell per al futur proper.

• La Marta recomana paciència (perquè els resultats arriben, però tarden en arribar) i coneixement (saber cap on va el món mentre s’intenta desenvolupar les tecnologies)
• En Joan va demanar més lideratge a l’administració catalana (va reclamar que hi hagués una Conselleria per a la SI) i va recomanar perseverança i autocrítica.
• En Josué va demanar més recursos i crítiques de tot tipus a l’acció de l’administració.

A així, i mentre a Barcelona queia un xàfec de primavera i al Liceu es representaven Les noces de Figaro a les que vaig arribar tard, es va acabar el debat.

Què té de dolent Bolonya?

Cap de setmana relaxat amb dinar amb en Manel i la Margarida, lluitadors antifranquistes a la universitat, que em pregunten pels motius de les protestes dels estudiants ‘anti Bolonya’.

Quan els les intento explicar quedo sorprès de les poques raons que els sé donar. Però no sóc jo el que les expliqui malament. Fa dies que em preparo comprant més diaris dels que acostumo i llegint-me dos i tres vegades els articles que narren la manifestació de dijous passat i la tancada d’aquest cap de setmana al rectorat de la UB.

A casa, les notícies de TV3 em porten la imatge d’en Jaume Casals, vicerector de la UPF, explicant el poc fonament de la queixa: “una protesta injustificada que té alguna cosa de bona fe i molt d’hipocresia”. Contundent. Tant que m’animo a posar sobre la taula els retalls de diari d’aquests dies. La pancarta de la mani del dijous, segons El País, deia: “Ayer licenciados, ahora graduados y mañana precariedad”. El Periódico destaca una pancarta amb el text “Als Països Catalans decidim. Universitat pública. Aturem Bolonya. Prou de l’Europa del capital”. Reivindicacions amb un nivell explicatiu i pedagògic sorprenentment baix venint d’universitaris.

Clar el vicerrector de la Pompeu a la televisió:

• Bolonya = homologació amb Europa + millora de la docència.

El procés de Bolonya (en el qual Espanya està a la cua de la resta de països europeus) suposa dues coses: la creació d’un espai europeu d’educació superior (EEES) i un canvi en la forma d’ensenyar. Els dos processos són en principi independents encara que els dos necessaris.

La construcció d’Europa ha suposat l’eliminació de les fronteres per a les persones, però la mobilitat dintre d’Europa no serà possible de forma completa si no hi ha homologació entre les titulacions universitàries de manera que els estudis a França siguin vàlids a Alemanya, per exemple, i de forma que un bibliotecari format aquí pugui anar a viure i a treballar a Holanda. Poc hi ha a dir des d’aquest aspecte.

La reforma dels mètodes docents és una necessitat. La universitat centre europea s’ha basat en el mètode docent de les classes magistrals en el que els estudiants prenen apunts i s’aprenen passivament la lliçó. Fa anys que ha quedat clar que la millora en la formació universitària comporta uns mètodes docents menys basats en l’ensenyament i més en l’aprenentatge. Les millors universitats del món ho fan així i Europa va creure que la creació de l’EEES era un moment òptim per fer el canvi.

Un ensenyament superior de qualitat és un instrument de millora social. Reverteix en la col·lectivitat i ho fa també en l’individu que se’n beneficia. Anar a la universitat és un triple privilegi. Privilegi social (perquè hi van uns quants a costa dels impostos de tots), privilegi econòmic (perquè els universitaris tendeixen a tenir millors sous al llarg de la seva vida que els que no) i un privilegi laboral (l’atur sempre i arreu té menys incidència entre la gent amb estudis superiors). Aquest privilegi a Espanya no està en perill per culpa del capital, sinó per culpa -segons tots els estudis nacionals i internacionals- de la qualitat baixa, la poca eficàcia i la dubtosa eficiència de la universitat pública.. Bolonya és, doncs, una exigència europea i una necessitat pedagògica, però és, a més a més, una oportunitat d’or per reformar la universitat espanyola i fer-la de millor qualitat.

Fa temps que penso que la millor manera d’afavorir el capital és fer ineficaces les institucions públiques. A la universitat pública, n’hi ha molts que malden perquè no hi canviï res i que d’aquesta manera, a força d’enfonsar-la en la mediocritat, no hi hagi altre alternativa que construir (no s’està fent ja?) un sistema d’universitats privades que per mínimament bé que ho facin superaran a les públiques en qualitat. Hi ha anticapitalismes que maten (però no al capital, sinó a les alternatives públiques i socials).

p.d. Irònica si no fos sarcàstica la imatge de la estudiant que és impedida d’expressar-se pel procés de Bolonya. Si alguna cosa hi ha avui sense restriccions a la universitat és llibertat d’expressió i si alguna cosa té ressò als mitjans de comunicació són les protestes dels estudiants. ¿Qui sinó trobaria lloc a les primeres pàgines dels diaris amb manifestacions de 4.000 persones que representen menys del 3% dels estudiants universitaris de Catalunya?

Dubte encara irresolt

En Ferran té l’amabilitat d’enviar-me la noticia d’un llibre que promet ser interessant. En parla la Nieves González al seu blog bibliotecarios 2.0

Es tracta de l’obra col·lectiva editada per Educause que du per títol The Tower and the cloud que tracta de l’impacte de les tecnologies de la informació i de les estructures en xarxa a l’educació superior (el que nosaltres en diem universitats).

Diversos articles s’agrupen sota els 5 epígrafs següents:

• Higher Education and Information Technology
• The Globalization of Higher Education
• Accountability
• IT Governance
• Open Information, Open Content, Open Source
• Scholarship in a Cloudy World

Fins ara no he comentat mai aquí una obra que no he llegit, però seguint els suggeriments d’en Ferran i la Nieves, he anat a la pàgina d’Educause on parlen del llibre. L’obra és disponible en llibre imprès (per 19.95$) i ens enllacen a Amazon o pots descarregar-lo sense cost en PDF tant sencer com per capítols. He quedat immers en un dubte encara irresolt.

Què faig? L’obra m’interessa. D’entrada l’impuls ha estat imprimir-lo (són 295 p.) per poder-lo fullejar i llegir immediatament. Però també el podria comprar que així el llegiria millor, es conservaria més temps i el podria usar més gent. El cost no és una barrera, ho és una mica però el temps que tardaré en tenir-lo a les meves mans. I encara veig que, com que no tots els capítols m’interessen per igual, em podria descarregar al portàtil els 4 o 5 que m’atreuen més i que, de fet, són els que probablement em llegiré en el millor dels casos. El llibre és en digital, i d’accés i descàrrega gratuïts. Això canvia substancialment la cosa? M’ho miro des del meu punt de vista:

• La lectura en pantalla de PC no m’atreu gens. Vaig amb el PC arreu, però no he aconseguit usar-lo per llegir res gaire llarg. Crec que el problema és el format de la pantalla. El dia que siguin verticals (com els formats dels llibres) en lloc d’apaisades, o el dia que el format dels llibres sigui apaisat com el de les pantalles... potser, però ara no ho tinc clar.
• I en un lector de llibres e-? N’hi ha, no són pas caríssims, però, l’he d’afegir al mòbil i al portàtil? No em veig amb cor de dur al damunt sempre un altres estri.
• La lectura fragmentada (per capítols) en pantalla podria ser una alternativa lleugerament millor, però, quan hi penso, m’inclino per imprimir els capítols que m’interessin i llegir-los al meu aire. Però, On els guardaré? Quan els vulgui usar no els trobaré.
• Ho imprimeixo tot? És car, antiecològic i poc pràctic. Demano l’edició en impressió convencional havent d’esperar que m’arribi?

No sé triar, però si em fa pensar que, com altres vegades he dit, el tema dels llibres digitals no és només tecnològic sinó, molt dependent de l’economia i encara més dels hàbits de cada u.

p.d. En canvi, ahir mateix comentava amb un amic el darrer número de D-Lib (amb molts articles que semblen interessants dedicats a dipòsits). Els dos haviem fullejat el sumari, ens haviem fet una idea del que ens interessava i haviem actuat sense dubtar. Imprimint-ne jo 3 i reenviant la notícia de 2 més a companys i imprimint-ne ell, més moderat que jo, només un i recomant-me'l.

Doc6, 20 años/anys/years

20º aniversario de doc6 (¡veinte años ya!). 20 años en el sector como empresa privada. No es fácil para ninguna empresa y quizá menos para una que tenga las bibliotecas y la documentación como centro de su negocio.

¿Porqué? Pues porqué el perfil de los bibliotecarios-documentalistas nos inclina hacía el servicio público (con sus comodidades y sus grandezas). Las empresas del sector (les empresas que viven del sector, dirán equivocadamente algunos) son importantísimas. Nos ayudan a conseguir nuestros objetivos, realizan muchas veces un trabajo mejor que nosotros, tienen una capacidad de adaptación mayor, nos traen novedades...

Felicidades por el aniversario y deseos de que cumplan muchos más.

Para celebrar el aniversario preguntaran a algunos profesionales sobre los cambios ocurridos no en los últimos 5 o 10 años, sino en los últimos 20. Lo irán publicando en su boletín Nexo.

Me lo preguntaron a mí y respondí lo que sigue.

¿Puedes indicarnos los tres aspectos en los que crees que ha habido más cambios en nuestra actividad profesional, en los veinte últimos años?

• Las infraestructuras y concretamente los edificios. En 1988 era inimaginable que llegáramos a tener bibliotecas físicas como las que tenemos hoy aunque sigan faltando muchas.
• La visibilidad de las bibliotecas y la percepción de ahora por parte de los usuarios y la ciudadanía en general, mucho más positiva que antes.
• La profesionalización. Hace 20 años el instrumento más generalizado era el voluntarismo; hoy este ha sido substituido en buena parte por la preparación profesional, la experiencia y por tener las bibliotecas equipos de trabajo preparados, con recursos y motivados.

¿Crees que ha cambiado la valoración profesional de los profesionales de la información por parte de los usuarios, instituciones o de la sociedad?. ¿En que sentido?

• Si, de forma definitiva. En sentido positivo, de forma obvia. El cambio de percepción se ha producido en todos los niveles y de forma especial entre los usuarios de las bibliotecas universitarias. El cambio de percepción existe también entre los no usuarios, es decir entre personas que ocupan puestos de toma de decisiones y que, aunque pueden perfectamente no ser usuarios de la biblioteca, la perciben de forma muy positiva a partir de la percepción positiva de los usuarios reales. Esto, sin duda, es de gran ayuda en los momentos de pedir apoyo para mejoras.

¿Cuales crees que pueden ser las tres principales líneas de innovación en el sector en los próximos años?

• Las sinergias y el aprovechamiento de esfuerzos que pueda derivarse del incremento de la cooperación en todas sus formas (creación o refuerzo de redes, alianzas, consorcios, coaliciones, etc.)
• La edición de contenidos en depósitos digitales y la gestión de metadatos para generar servicios nuevos.
• No las tecnologías en si mismas y de forma separada y sí la integración de las mismas para crear productos finales.

Un dia en Bibliobús

Pels que ens costa arrancar pel matí, això de que la jornada laboral comenci a les 12 és un avantatge. Que sigui a Sant Boi de Lluçanès, és un regal pel paisatge que veus mentre hi arribes. A St. Boi el meu mòbil no té cobertura, però el bibliobús Tagamanent té accés a Internet i es pot consultar el catàleg de les biblioteques de la xarxa de la Diputació de Barcelona o accedir a informació.

La Núria i en Xavier comencen el dia atenent als nens de l’escola que van a la biblioteca en horari escolar. Remenen els llibres infantils i seuen a les escales del bus. Quan se’ls acaba el torn, comencen a arribar persones que tornen i recullen els llibres, CDs i vídeos de la quinzena. La transacció és qualsevol cosa menys impersonal. Es diuen pel nom i sempre hi ha comentaris sobre si m’ha agradat o no tant el llibre que torno o sobre coses de la vida. Sovint, la conversa deriva en una recomanació d’un llibre i un ‘ja te’l portarem’. Es fan les dues i no marxem, ens esperem arribin els nois del poble que van a l’institut a Prats i que entre l’arribada al poble i el dinar a casa passen pel bibliobús.

Les dades del Servei de Biblioteques de la Diputació de Barcelona del bibliobús Tagamanent el 2007 són impressionants:

• Serveix a una població de 13.510 persones de les quals 4.405 (un 33%) tenen carnet,

• funciona amb 2 persones (una bibliotecària i un conductor) i un cost anual de 149.946€ (aquest inclou: personal, col·lecció, manteniment, difusió i activitats i percentatge de cost dels serveis centrals)

• té una col·lecció de 8.838 documents que van donar lloc a 30.311 préstecs (= van deixar cada document unes 4 vegades) i que va ser renovada amb 1.025 baixes i 1.849 altes

• va rebre 9.407 visites i quasi cada visita (un 87%) va usar el servei de préstec

Tot anant a dinar amb la Núria recordem coses del començament dels bibliobusos:

• de com a finals dels 70 Òmnium Cultural va tenir una llibreria bus que es deia Cultura en ruta i que venia llibres catalans als pobles on no hi havia llibreries que ho fessin,

• del primer bibliobús de la democràcia que va ser del Servei de Biblioteques de la Generalitat (a l’època de la D. Lamarca) i de com en Pep Quintana que el conduia en va fer un llibre (“Tres-cents setanta-dos quilòmetres culturals”, La Pobla de Segur: Història i Cultura del Pallars, 1985; 179 p.; ISBN 84-398-4402-6),

• de com la Generalitat va posar un recurs contenciós administratiu als bibliobusos que va posar en funcionament la Diputació de Barcelona,

• de la Asociación de profesionales de bibliotecas móviles (ACLEBIM) a la p. web de la qual podeu trobar dades (i fotos) dels bibliobusos que solquen la pell de brau

• del bibliobús digital de la NYPL

• del llibre recent “El bibliobus de la llibertat: la caiguda de Catalunya i de l’èxode dels intel·lectuals catalans” (Simbol Editors) que és el dietari d’en Miquel Joseph i Mayol, conductor del bibliobus, des de la sortida d’aquest de Barcelona el 21 de gener del 1939, carregat no de llibres sinó d’intel·lectuals, a la seva arribada el 3 de febrer a Perpinyà.

A Folgueroles tot de gent que amb la bossa BiblioBús a sobre s’encaminen cap a la plaça. L’arribada setmanal del Tagamanent ha creat hàbit. La bossa és on carreguen els vídeos, discs i llibres que s’enduen i on els van deixant a mesura que els han acabat de llegir, veure o sentir a l’espera de tornar-los. Els biblobusos tenen un pressupost propi que els permet tenir autonomia de compra, però a més usen el fons de les altres biblioteques de la xarxa per fornir-se del que els clients’ els demanen i no tenen. Es queixen de la lentitud d’Internet. Els és molt útil consultar les revistes e- que hi ha a RACO però baixar-se les pàgines els costa i els bibliobuseros les imprimeixen a casa i les lliuren als usuaris posteriorment.

Poc després de les 5, s’adreça al Tagamanent un allau de pares i mares amb nens que surten de l’escola. En el petit espai d’aquesta biblioteca ambulant hi arribem a estar fins a 20 persones (sort que alguns són nens!). Més visites. La Carme s’excusa per no venir, que avui té feina; l’antic alcalde del poble hi porta un conegut de València a que vegi el servei; mentre la Núria fa préstecs, en Xavier telefona a gent del poble que els ha fet encàrrecs. La darrera telefonada és quasi a l’hora de plegar, però diu: “no és preocupi, que si ha de venir i convé l’esperarem”. Mentre esperem l’usuari tocatardà, ho van endreçant tot i deixant-ho lligat, que amb els revolts del camí de tornada les coses podrien caure.

Hi ha poques ocasions de sentir-se orgullós d’allà on ets. L’altre dia, acompanyant el Tagamanent, en va ser una.

Biblioteques i cohesió social

Una taula de debat interessant en el si de la Comissió de Lectura Pública de Barcelona en la que es planteja el paper de les biblioteques públiques en la cohesió social. Sobre el tema trobo la ponència presentada al 73è Congres de la IFLA (2007: Durban) “Las Bibliotecas Públicas, espacios para la cohesión social: Proximidad e inclusión en las bibliotecas públicas de Barcelona” de Juan José Arranz (director de programes del Consorci de Biblioteques de Barcelona)

En el debat una certa polarització en la visió. Uns quants s’inclinaven per centrar-se en l’exclusió social, donant per entès que si la biblioteca és un lloc d’inclusió, serà també un instrument de cohesió. Sense negar això, un altre grup intentàvem centrar-nos en la totalitat de la població potencial, mirant per tant els no usuaris. La idea era: la biblioteca no és un instrument de cohesió social si els seus usuaris no abasten la totalitat de grups socials que configuren la població d’un poble o ciutat.

Les biblioteques públiques han avançat molt en el darrer sentit de cohesió. La seva modernització, l’ampliació de serveis, els nous edificis... han atret un públic que fa uns anys no teníem. Usant la meva biblioteca (la de Vic) puc veure com ha canviat el perfil dels seus usuaris respecte fa uns 15 o 20 anys. Encara hi ha nens i vells, però també joventut i maduresa, nascuts aquí i ‘nous vinguts’.

Però no n’hi ha prou. Es col·leccions bibliogràfiques de les biblioteques públiques que conec no donen suficient suport a alguns grups d’usuaris com ara poden ser:

• Grans lectors (persones que no en tenen prou amb les darreres novetats o best sellers)

• Professionals en actiu que consultarien bases de dades

• Estudiants universitaris de primer cicle als que els cal informació especialitzada

• Persones amb un interès temàtic mínimament desenvolupat que usarien materials que tenim qualificats d’universitaris

Els col·lectius mencionats, socialment parlant probablement puguin permetre’s el luxe de prescindir de la biblioteca (perquè tenen mitjans per tenir la informació que la biblioteca pública no els proporciona), però la biblioteca pública no es pot permetre perdre’ls. Sinó hi van, la població no estarà representada per tots els segments que la composen i la biblioteca no serà un lloc d’integració i sí de segregació.

Per acabar sense aquest to apocalíptic en el que és tant fàcil caure després d’un dia dur de feina i quan s’escriu de matinada, la solució avui és molt més possible i fàcil que abans: comprar informació electrònica i fer-ho de forma consorciada.

[Dedicat a la Carme a la que tant feliç m’ha fet veure avui]

Las bibliotecas universitarias en España: 1994-2007

Es sencillamente un placer consultar el anuario correspondiente a 2007 de las bibliotecas universitarias y científicas españolas acabado de publicar por Rebiun. Y lo es por poder disponer de una serie estadística ininterrumpida desde 1994 lo que, en este país, no deja de ser toda una proeza. Lo es también por lo que nos permite observar solo mirando la p. 17 y que es nada más y nada menos que los rasgos fundamentales de la evolución de las bu españolas en estos 14 años que pasamos a comentar a continuación:

• la población estudiantil creció un 12% en el período, más o menos un 1% al año
• la superficie de biblioteca creció un 128% lo que es muy importante y que sin duda refleja lo que han supuesto los fondos europeos para las universidades españolas y concretamente para sus bibliotecas
• los asientos han crecido un 79%, menos por tanto que los espacios, pero de forma lógica ya que las ‘antiguas’ debían compensar el enorme déficit de plazas de lectura poniendo más de las aconsejables; a medida que se ha dispuesto de más espacio este ha podido ser de más calidad
• en 1994, un tercio de los libros estaban en estanterías de acceso abierto y el 2/3 restante en estanterías de acceso cerrado, cosa que sin duda era una de las muestras claras de atraso en las bu; en 2007 la relación es de 50-50
• el crecimiento de libros en el período ha sido del 59% y el de revistas del 53%; nada despreciables en ninguno de los dos casos (ver además el gráfico de la p. 19 donde se muestra que, al menos en el caso español, el incremento de las partidas destinadas a la suscripción de revistas no se ha hecho a costa del de monografías)
• el préstamo interbibliotecario crece un 19% en el período
• los préstamos crecen un 122% y las visitas un 300%, mucho más por lo tanto que el crecimiento vegetativo de los usuarios (estudiantes) cosa que es muestra indudable de que los servicios han mejorado en calidad (el fenómeno queda muy bien expresado en las gráficas de la p. 18)

Lástima que estos datos resumen no nos indiquen también para el período: el crecimiento de profesores, el de volúmenes totales y la evolución de la automatización.

Pero la estadística permite múltiples miradas. Si observamos el período 2003-07 observaremos que se produce un estancamiento en las principales magnitudes: la superficie crece solo un 9%, la relación de mitad/mitad en estanterías abiertas y cerradas ya está consolidada en 2003, entran más libros nuevos y se hacen más subscripciones a revistas en 2003 que en 2007, los préstamos y la plantilla de 2007 son casi los mismos que en 2003. Solo el número de entradas a las bibliotecas parece crecer de forma significativamente en este plazo de tiempo. ¿Será que han perdido fuelle las bu? ¿significarán estos datos algún cambio significativo en el comportamiento de los estudiantes?

Más cerca, más cerca, ¿y sobre el 2007? En las p. 49-70 los datos se dan en forma de indicadores y permiten hacerse con una rápida radiografía de la situación. En años anteriores se daba la media, lo que era bien útil. Habiéndola calculado, la bu española, tendría de media 0.61 m2/estudiante y 9,87 estudiantes por puesto de lectura, cada 128,18 estudiantes tendría acceso a un ordenador, cada año la colección de monografías se incrementaría en 0,87 por usuario, cada usuario se llevaría en préstamo 8,34 documentos por año, la p. Web de la biblioteca sería visitada 53,85 veces por cada usuario, habría un miembro de personal por cada 274,29 usuarios, la universidad de gastaría 67,59€ por usuario y año el porcentaje de gasto en monografías respecto al total sería del 27,42% el de revistas del 58,41% y el de BBDD del 12,87%, finalmente, el de recursos e- respecto el total de adquisiciones del 38,30%.

Portico i opinions de biblioteques nord-americanes sobre la preservació de revistes e-

Portico té per

missió la de “preservar la literatura acadèmica publicada en e- i la de garantir que aquests materials siguin accessibles a acadèmics, investigadors i estudiants del futur”. Portico, és una iniciativa del mateix consorci de biblioteques que han posat en funcionament JSTOR, i, com aquest, ha estat un projecte d’èxit que s’ha consolidat ràpidament en els darrers anys als EUA i que ara està estenent-se a Europa. El que fa Portico és senzill d’explicar (i no tant de fer): arriba a acords amb els editors de revistes e- per tal que aquestes siguin preservades per una entitat ‘neutre’, en aquest cas Portico (observeu que preservació i accés no són sinònims aquí; tenir les revistes preservades per la comunitat investigadora del futur no vol dir que siguin posades d’accés lliure o obert per a la totalitats dels estudiosos de present). Portico és concebut el 2002 en el si de JSTOR, es desenvolupa a l’empara d’Ithaca (una organització sense afany de lucre que persegueix “accelerar els usos productius de les tecnologies de la informació en benefici de l’educació superior a nivell mundial”) i neix el 2005. Actualment Portico té acords amb 66 editors, preserva 5.603 títols de revistes e- i està sostingut per 476 biblioteques. El gener de 2008 va preparar un qüestionari sobre preservació de revistes que va ser enviat a 1.371 directors de biblioteques universitàries els resultats del qual són consultables.

Les principals ‘troballes’ o conclusions de l’informe són dues:

1. Que la gran majoria de directors creuen que la preservació de revistes e- és important (un 82% creu que la preservació és tasca de les biblioteques i un 73% creu que la seva biblioteca hauria de fer alguna cosa al respecte).

2. Que, malgrat el dit abans, entre el dir i el fer hi ha un abisme (només un 34% dels directors que responen afirmen que la seva biblioteca està implicada en algun programa de preservació de revistes e-).

L’informe explora els motius que poden justificar aquesta distància entre la teoria i la pràctica segons es desprèn de les opinions del directors que responen l’enquesta i que són:

• La preservació de revistes e- és important però no urgent
• Els professors de les seves universitats no s’han interessat pel tema
• La preservació de revistes e- es considera molt complicada
• Els recursos de la biblioteca són escassos

L’informe mostra que hi ha disparitat d’opinions sobre de qui és la responsabilitat de preservar les revistes e-. Sembla que els bibliotecaris d’institucions orientades a la recerca assumeixen aquesta responsabilitat com a pròpia més que no pas els que treballen a universitats més orientades a la docència. A nivell pràctic, la implicació en projectes de preservació és més alta en institucions grans que no pas en petites.

L'estudi és, al meu entendre, bastant intrascendent i mostra es poden fer moltes coses bé, i alhora alguna no tant. En els darrers mesos Portico s'ha significat més per buscar biblioteques que amb les seves quotes li donin suport que no pas en mostrar que és la millor opció per preservar revistes e-.