De les tecnologies, m’empipa l’entusiasta adhesió que suscita qualsevol novetat que aparegui al panorama. Per això m’agrada la visió històrica, perquè relativitza l’impacte de les novetats. A propòsit, diu Edward O. Wilson: “... las ideas nuevas son cosas triviales, y casi siempre están equivocadas. La mayoría de los destellos de intuición no llevan a ninguna parte” (Consilience.Galaxia de Gutenberg, 1999, p. 84).
La teoria de l’evolució ens il·lustra com algunes innovacions poden fer-se malgrat la manca d’adaptació i com una excessiva adaptació pot, en canvi, ser una avantatge evolutiu negatiu. Sobre el primer: l’ull humà està dissenyat per caminar de quatre potes. Quan els homínids van esdevenir bípedes, el canvi de posició va deixar un punt cec al globus ocular; malgrat això, el sistema de visió va trobar el sistema per corregir el defecte de disseny. Sobre el segon: espècies o grups animals perfectament adaptats a un entorn desapareixen si les condicions d’entorn es modifiquen fins a fer que l’adaptació passi de ser una avantatge a ser un inconvenient.
I l’automatització de biblioteques? Del primer: l’OPAC; del segon, potser les actuals empreses que proporciones sistemes de gestió.
- L’OPAC va ser revolucionari, però va basar-se en les tècniques i solucions del catàleg en fitxes. Les múltiples crítiques que van rebre els OPACs al llarg dels anys 80 i 90 no van canviar res essencial del seu disseny però això tampoc va ser un gran inconvenient competitiu respecte l’entorn en el que es bellugaven les biblioteques. La gran innovació dels OPACs va ser portar els efectes de la informàtica a uns entorns de servei que no van automatitzar-se fins molt més tard. Els OPACs no van treure el màxim profit de l’ús dels ordinadors, però van ser competitius en un entorn (museus, arxius, la cultura en general) en feia un ús quasi nul a efectes d’arribar al públic.
- Aquest avantatge competiu va crear un entorn favorable per a que es desenvolupessin empreses que subministraven sistemes de gestió a les biblioteques (però només a elles). Es va crear un nínxol superespecialitzat que ha estat (i encara és) d’utilitat a les biblioteques, però l’especialització (gestió automatitzada de la biblioteca tradicional) i la servitud al client captiu (les biblioteques que demanen als programaris el que ha estat tradicional que aquests facin).
Avui hi ha una certa desafecció de les biblioteques respecte les empreses d’automatització. Suposo que es poden posar diversos accents a aquest descontent. El meu no és el que a vegades s’al·ludeix (que les empreses treguin beneficis dels ‘nostres’ diners), sinó que el resultat és una situació en la que les biblioteques (des del punt de vista de les eines de gestió que estem usant) som molt menys competitives del que havíem estat. El nostre entorn ens ha atrapat i superat.
Una de les reaccions ha estat la de posar esforços en la confecció de programari de gestió automatitzada de biblioteques de codi lliure. La iniciativa més interessant d’ara mateix és el Projecte OLE (Open Library Environment). L’OLE té per objectiu definir un entorn tecnològic de nova generació que es basi en un model de biblioteca redefinit a partir de les no ves possibilitats i necessitats i que estigui connectat als sistemes tecnològics del seu entorn. Amb data de 26 de juliol es va fer públic l’esborrany de l’informe final del projecte.
I s’ha fet públic per tal de tenir el feedback de la comunitat bibliotecària. La major part de l’informe (de la p. 22 a la 99) són els algoritmes que descriuen els processos a automatitzar. Els objectius del projecte, la seva estratègia, els elements base de disseny de l’OLE, l’abast del projecte i els propers passos s´n interessants i fàcils de llegir (p. 2-12).
Al meu entendre, el més interessant de l’OLE són tres coses: el concepte de biblioteca, la fragmentació de les eines a usar i la connexió que proposa de la biblioteca amb el seu entorn.
Tal com hem dit abans, molts dels processos i de les rutines de les biblioteques van sorgir i estan pensats per un món sense informació electrònica. Avui aquesta no només existeix, sinó que tendeix a ser dominant. En aquest context, ja no podem continuar pensant en sistemes de gestió de la biblioteca dividits (un per a la part impresa i un per a la digital). OLE redefineix l’escenari de servei de la biblioteca (vegeu l’escenari de les p. 2-3), el centra en l’usuari i en un entorn en el que les opcions per obtenir una peça d’informació són múltiples (digital: de diferents dipòsits, formant part de la biblioteca de subscripció consorciada, en pagament per visionat: imprès: del fons de la biblioteca de préstec interbibliotecari o d’imprès a petició).
OLE no es proposa ser un sistema integrat que doni solució a totes les necessitats, sinó un sistema que integri totes les solucions que puguin ser d’interès de les biblioteques. La desintegració dels sistemes integrats va ser anunciada a principis d’aquesta dècada i ara veiem com es va materialitzant. Aquesta no només ha de desintegrat per format (el que ara sol passar), sinó per funció, de manera que, si es vol, els sistema d’adquisicions pugui ser d’una ‘marca’ i el de préstec d’una altra, per exemple.
Els sistemes integrats de gestió de biblioteques durant molt de temps van ser pràcticament els únics serveis públics automatitzats. A mesura que altres serveis es van automatitzar, els sistemes de les biblioteques van intentar incorporar-los. Però aquest no és el camí. En un entorn generalitzat de gestió automatitzada, els sistemes es parlaran entre sí i no podem pretendre ja que el ‘nostre’ ho faci tot, però sí que es parli amb tothom.
Els interessats en l’automatització de les biblioteques i en l’evolució d’aquestes trobaran a les pàgines esmentades tot d’idees suggerents i només una de desanimadora: que el calendari promet tenir les primeres realitzacions el 2012. però, si al final de tot l’OLE dóna el que promet, bé podrem fer un fort olé!
a que "s’està estructurant el mercat del llibre digital”.
