Costa parlar d’on són i de cap on van les biblioteques perquè aquestes són institucions recents. En termes relatius, és clar, i depenent del punt de vista. El meu és que no tenen gaire més de 150 anys de vida.
El que avui entenem per biblioteca neix en el món anglosaxó a finals del Segle XIX. Neixen sota el paraigües de tres ‘Ps’: la de ser instruments per al poble i la d’oferir prestatges plens de cultura impresa sobre paper. L’Ortega y Gasset ho va assenyalar perfectament bé en la seva sovint citada “Misión del bibliotecario”. La societat industrial necessita els llibres i la seva informació de la mateixa manera que els necessitava la societat del renaixement, per exemple, però decideix que aquesta necessitat ja no serà responsabilitat personal sinó la responsabilitat de l’Estat.
La cultura i l’ensenyament passen a ser raons d’estat i les biblioteques (modernes) neixen amb la missió de servir al poble i a les comunitats. Són aquestes biblioteques la resultat de l’increment exponencial de la producció impresa que la mecanització aporta al món de l’edició. Si bé la invenció de Gutenberg va revolucionar el món el S. XV, van ser quasi tant importants per la difusió de les idees les invencions dels S. XIX del paper continu, la linotípia, el fotogravat... I les biblioteques nascudes llavors van ser creades per estar plenes de tot el que es publicava, ja que només una entitat pública podia recollir la totalitat del que la societat anava enregistrant en forma impresa sobre paper.
Ha passat el temps i les biblioteques avui semblen regides ara per tres ‘Ds’: havent assolit la majoria de la població uns nivells notables de benestar, les biblioteques serien només per a desvalguts i les seves funcions es difuminarien en l’espai, digital aquest, és clar.
Però si un dia assolellat de primavera visitem la biblioteca de la Minnesota State University a Mankato, o un diumenge la biblioteca pública d’Eugene, Oregon, les trobarem plenes de gent que n’omple tots els racons i que fa servir les més diverses formes d’enregistrament de la cultura (llibres, revistes, microfilms, mapes, jocs i també ordinadors). Les biblioteques d’avui dels Estats Units d’Amèrica són les nostres biblioteques de demà. Què preocupa avui als que mantenen biblioteques als EUA que ens haurà de preocupar a nosaltres demà?
Les biblioteques es desmaterialitzen, es difuminen i es desconstrueixen a un ritme similar al que ho fan altres coses en la nostra societat i a mesura que Internet es fa cada vegada més omnipresent. I alhora que cada dia passem més estona en aquest espai immaterial de la xarxa, els espais materials esdevenen més importants i ho és la biblioteca com espai i l’espai de les biblioteques.
Seattle i Minneapolis acaben d’inaugurar grans i magnífiques biblioteques al seu centre i els bibliotecaris de les universitats es preocupen de com millorar els espais de les seves biblioteques per fer-les llocs tranquils, agradables, amb totes les facilitats que calgui per fer-les un lloc per a l’estudi i la socialització. El concepte de Ray Oldenburg dels tercers espais ha emergit com una necessitat real alhora que més i més activitats quotidianes es fan virtuals. Ens calen llocs on estar, on tenir vida social i on créixer personalment.
Els gestors de biblioteques, avui preocupats en com millorar els espais bibliotecaris, viuen però en una societat que s’ha fet una imatge determinada de les biblioteques, una imatge en la que, que estiguin plenes de paper és determinant. El ministre de cultura danès va amenaçar fa un parell d’anys de canviar la llei de biblioteques si el director de la biblioteca pública de Copenhagen i altres col·legues de professió insistien en voler reduir l’espai que ocupaven els llibres per donar-ne més als mitjans digitals, als jocs i als instruments educatius .
No ens hauria de sorprendre, en el nostre ahir de represa democràtica, la imatge que tenien de les biblioteques els gestors municipals de Barcelona, que van fer que la Ciutat apostés pels centres cívics. En Pascual Maragall, tot repassant el seus mandats com alcalde, posava a la llista dels errors no haver fet biblioteques per haver-les considerades llavors instruments caducs d’unes formes culturals en ple procés de transformació.
Les biblioteques populars plenes de paper eren, de forma versemblant, començades a considerar només necessàries per als desvalguts, per als que no tenien els mitjans que la societat del benestar oferia a quasi tothom. Barcelona va tardar 20 anys a descobrir que en això s’equivocava, que les ciutats modernes de l’estranger en les que s’emmirallava tenien grans biblioteques i en feien de noves i que biblioteques noves i grans eren els equipaments culturals més usats a les ciutats del seu voltant.
Mentrestant, al món, les biblioteques no havien deixat de ser populars, però s’havia descobert que per plenes que estiguessin mai no ho estarien prou. El paradigma del paper va començar a declinar els anys 70 i 80 quan els ordinadors ens van començar a dir que a pocs quilòmetres de la nostra biblioteca n’hi havia una altra que tenia, aquesta sí, el llibre que no tenia la ‘nostra’.
Barcelona va començar a elaborar el seu pla de biblioteques el 1996 i el va aprovar el 1998 i des de llavors els seus polítics i gestors no han deixat de referir-s’hi com un encert, de mostrar les xifres dels seus usos (bastant per sobre que molts altres equipaments) i de fer pivotar bona part de la política cultural de Barcelona al seu voltant.
Un encert, doncs, encara que tardà? Sens dubte, però també un encert descontextualitzat de l’evolució de les biblioteques a nivell mundial. L’èxit de les biblioteques de Barcelona d’avui és un èxit de les biblioteques d’ahir. Hem fet les que no vam fer quan tocava i les hem fet amb paràmetres ja superats. Ens hem quedat a mitges encara que, en relació al que (no) hi havia, la ciutadania en fa una relació molt positiva.
En el moment de la redacció del Pla de biblioteques, només es començava a viure la recent onada d’immigració que ens ha fet una societat més diversa i més desequilibrada. Just llavors Internet i els recursos digitals (revistes i llibres electrònics) van començar a ocupar un espai considerable en l’ecosistema de la informació i la ciutat va (re)descobrir el valor dels llocs cèntrics de tota la vida després d’haver-ne creat de nova centralitat. Barcelona té unes biblioteques que són, parafrasejant Pascual Maragall (ara el president), no un lloc d’arribada sinó un punt de sortida.
La gran ‘D’ de la deconstrucció es descomposa en ‘Ds’ petites en el cas de les biblioteques. La informació ha esdevingut digital, les funcions difuses i les necessitats de la gent respecte la informació, cada vegada més disperses. Però hi ha a més la ‘D’ de ser per als desvalguts. A la portada del New York Times del 2 d’abril passat es publicava un article amb el títol “People in Need are Filling and Taxing Libraries” i al BBC News online del 8 del mateix mes apareixia un altre titulat “Recession boosts library visitors” . En la societat global que reforça els desplaçaments de la gent i les identitats de grup, calen com sempre o més que mai, institucions i espais que assentin a la gent i que creïn comunitats. La biblioteca és un espai comunitari i una institució integradora. No és la única, però una a tenir en compte i en la que recolzar-se avui per tal de fer possible la vida comunitària de demà.
Queden lluny les èpoques ingènues de la reconstrucció de la ciutat i del país amb la democràcia en les que ens pensàvem que les solucions dels problemes depenien només dels recursos. Més escoles i més universitats no fan per elles soles cap societat més culta. Les males posicions que obtenim en les proves internacionals de nivell PISA, el fracàs escolar i l’absència d’universitats catalanes entre les millors del món són indicatius de que ens queda per fer una culturalització profunda de la nostra societat. En plena societat de la informació, tenim la majoria de les escoles sense biblioteques i les biblioteques municipals (que en falten) han estat tradicionalment pobres en continguts i avui són míseres en informació digital de referència. Les biblioteques estan dintre del catàleg de solucions que ens permetran fer front als reptes de futur. Voldrem integrar-nos millor en la comunitat en la que vivim, créixer com a persones i aprendre nous coneixements. Les biblioteques d’avui ja haurien de ser això, i les de demà no podran no ser altra cosa que entorns enriquidors de les experiències socials, personals i formatives.
Un demà amb més biblioteques ens demana que sapiguem avui com hem de fer-les. Podem trobar les direccions de futur en tres ‘Cs’: connectivitat, complexitat i complementarietat. En els propers anys viurem una revolució associada a la connexió a la xarxa. Persones i objectes ho estarem i ho voldrem estar a totes hores. Ho estarem amb acords de connexió propis o col·lectius (des del wi-fi dels tercers espais), amb instruments propis (el telèfon, el PC o el netBook) o públics. Les biblioteques han de ser i garantir la infrastructura pública de connectivitat social . La complexitat a les biblioteques els provindrà de les successives formes que prenguin les seves funcions, algunes de les quals seran d’omplir els forats que vagin quedant oberts per una societat en transformació i complexa. Finalment, la complementarietat serà el resultat de la confluència entre institucions que s’han distanciat més degut a les limitacions de la tecnologia que a la diferència entre les seves funcions. Els arxius, les biblioteques i els museus són complementaris i, en una estructura de treball en xarxa, el resultats de les seves actuacions es fusionarà fins ser indistingible per l’usuari. Una cosa similar passarà entre les biblioteques nacionals, les universitàries, les populars...
En algun moment, cap a mitjans dels anys 60, va poder semblar que la construcció de la biblioteca – organització seria la realització d’un pla al final del qual, com si d’un edifici es tractés, tindríem totalment acabada la biblioteca ‘ideal’. Ara que estem construint la biblioteca digital (amb Google Books i Europeana, per exemple) ens torna a semblar que el pla és possible i la seva finalització també. Però la realització de la biblioteca no és un edifici; la seva realitat és com la d’una conversa sobre com les persones aprenen i creen a partir del coneixement que conserven. Com una conversa amb un amic de tota la vida en la que a mesura que es desenvolupa descobreixes que mai no voldries que s’acabés i que pots interrompre i reemprendre segons convingui.
A: Barcelona metropolis. Tardor 2009, núm. 76, p. 26-29. Fotografia de Juan Miguel Morales.
