Críticas excelentes, alternativas insuficientes

Hace unos meses Steve Coffman, publicó un interesante artículo bajo el título “The Decline andFall of the Library Empire" en la revista Searcher 20(12)3. Lo resumieron y comentaron Nieves González, Decadencia y muerte del imperio bibliotecario, Jesús Tramullas, Gibbon y la caída del imperiobibliotecario, y yo mismo, Que somien els bibliotecaris enbiblioteques electròniques?

Coffman estuvo en Barcelona y Madrid la semana pasada y yo pude escucharlo en la Facultad de Biblioteconomía y Documentación de la UB en una conferencia que probablemente no difirió de las otras que dio en España. El mensaje de la interesante conferencia era que, en el entorno digital, a las bibliotecas les han salido competidores que están haciendo y harán lo mismo que las bibliotecas pero con menor coste y más rápidamente que las bibliotecas. Analizó cuatro alternativas que las bibliotecas han considerado en este entorno: ofrecer espacios, ser creadores de comunidades, hacer de editores y facilitar la creación de conocimiento. Rechazó las cuatro por tener poco futuro y animó a las bibliotecas a concentrarse en su rol tradicional de creadores y mantenedores de colecciones impresas. A su entender, esto las bibliotecas tienen que hacerlo cambiando su forma de operar; deben reducir costes de funcionamiento e invertir estos ahorros en la compra de más contenido, es decir, libros impresos.

Comparto en buena parte las críticas de Coffman a la manera de operar de las bibliotecas. Diversos autores han mostrado que el entorno tecnológico supone un cambio profundo en los procesos tal como tradicionalmente los hemos concebido y realizado las bibliotecas. Coffman sugiere que hay dos formas de disminuir los costes operativos actuales: externalizar procesos en empresas comerciales y centralizar servicios y bibliotecas.

Hay dos autores de los que intento no perderme lo que dicen: Lorcan Dempsey y David W. Lewis. Los dos no sólo sugieren cambios en lo que hacen las bibliotecas sino en como lo hacen. Recomiendo el artículo de David W. Lewis, “A strategy for academic libraries in the first quarter of the 21st century” (College & Research Libraries, 68(07)5, 418-434, con traducción catalana)

La idea de Lewis es simple, las bibliotecas orientarnos a lo digital y para ello sacer recursos de los que tenemos ahora y estamos aplicando a lo impreso. La estrategia de Lewis se compone de cinco elementos: completar el paso de colecciones impresas a colecciones en formato electrónico; retirar colecciones patrimoniales impresas a almacenes de documentos de bajo uso; redistribuir el espacio de la biblioteca; modificar lo orientación de los instrumentos, los recursos y los conocimientos técnicos de la biblioteca; y, trasladar el foco de las colecciones de la compra de fondos a la gestión del contenido.

Lorcan Dempsey estuvo en España un par de veces el año pasado y dio dos conferencias de contenido parecido en el congreso de LIBER y en la asamblea de Rebiun. Tengo mis notas de la conferencia del LIBER que se tituló “The university Library: reconfiguring organizational boundaries in a network environment”. Del pensamiento actual de Dempsey yo destaco tres aspectos. El primero que debemos estar en la red y que para ello tenemos que agruparnos; la red es un universo de planetas que atraen usuarios en proporción a su fuerza de gravedad. Las bibliotecas no agrupadas son una constelación de satélites sin fuerza de gravedad suficiente para atraer a usuarios a sus servicios; agrupadas pueden llegar a tener el peso equivalente al que tienen hoy Amazon, Google o la Wikipedia. El segundo, las bibliotecas deben rebajar los costes bajo los cuales operan (la misma idea que Coffman) y para ello apuesta por lo que está haciendo OCLC de estar construyendo un sistema de gestión (WorldShare) que debería permitir este ahorro de costes. El tercero, que las bibliotecas son una entidad multi-institucional es decir, que los servicios que ofrecen son no solo los que pueden construir cada una de ellas sino los que son capaces de construir en cooperación.

Si las críticas que hace Coffman a como funciona las bibliotecas me parecen oportunas y excelentes, las alternativas que ofrece (en su artículo o en la conferencia citada) las considero insuficientes. Tuve el placer de participar en la Jornada "BIBLIOTECAS 2029" que se celebró en Jumilla los pasados 21, 22 y 23 de Septiembre. La jornada nos enriqueció a todos los que participamos en ella. A mi me ‘obligó’ a reflexionar sobre las posibles funciones de las bibliotecas en este contexto de cambios disruprivos.

Creo que el paradigma actual viene menos caracterizado por el paso de lo impreso a lo digital que por el paso de una información escasa y de difícil acceso a una información abundante de fácil acceso. Las bibliotecas han sido útiles a la sociedad por haberle ofrecido un acceso no fácil de obtener a la  información, información que ha ganado en valor a lo largo de los dos siglos pasados. El valor de la información ha continuado aumentando, pero las dificultades de acceder a la misma no han hecho sino disminuir. En este entorno, lo sustancial ya no es (usando la distinción de Michael Buckland) fijarse solamente en la información como objeto sino ampliar nuestros roles hacia la información como proceso.

La información como objeto continuará mereciendo nuestra atención ya que un acceso igualitario a la información requiere que alguien la subsidie y se ocupe de la que no es comercial. Pero la información como proceso debe atraer todos nuestros esfuerzos. En el Siglo XXI adquirir información será crucial para los ciudadanos y este proceso puede estar acompañado o no de ayuda. 

El acceso a la información (objeto) en el Siglo XIX y XX estuvo acompañado y facilitado por las bibliotecas. El proceso de adquirir/incorporar información en el Siglo XXI puede ser dejado a la iniciativa individual (y triunfará un liberalismo desigualitario) o ser acompañado y facilitado por las bibliotecas y conseguir así (o intentarlo) una sociedad igualitaria con respecto las posibilidades que la información proporciona para los desarrollos humanos, sociales y profesionales de las personas.

Necessari però encara no suficient: Trobada de responsables de les Biblioteques Públiques de Catalunya

Dijous passat es va celebrar una trobada de responsables de les Biblioteques Públiques de Catalunya. Es recuperava així una vella tradició (estroncada farà uns 20 anys) per la qual la BC acollia una trobada de bibliotecaris de biblioteques populars abans de Nadal. Vaig tenir la sort de ser-hi i vaig sentir que era una ocasió especial i un dia històric i voldria explicar-ho.

Al llarg de tota la meva vida laboral he sentir dir que el conjunt de les biblioteques populars (o públiques, o municipals) formaven part d’un sistema, però la realitat ho negava reiteradament. S’han fet dues lleis de biblioteques, un reglament de la lectura pública, decrets d’unificació de carnets... però el fet és que les biblioteques populars no formen un sistema, ni ofereixen un servei unitari a la població de Catalunya. El conjunt de biblioteques públiques de Catalunya és un sistema en la forma més que en la pràctica. No tenen ni instruments, ni praxis, ni serveis comuns.

Des d’un dels seients de l’espai teatral que habitualment ocupa La Perla (amb un ‘Luces de Bohemia’ que no s’hauria de perdre ningú), i veient la sala plena de  de bibliotecaris agermanats ja vaig sentir que els responsables de les biblioteques públiques de Catalunya se senten un sistema i volen que hi hagi un sistema.

Era, doncs, una trobada necessària. Un encert de la nova Cap del servei de biblioteques Carme Fenoll que, amb un acte tan senzill com convocar una reunió conjunta, i amb la resposta massiva de la gent anant-hi,  han mostrat que més enllà de les lleis, decrets i estructures organitzatives, els responsables del servei el perceben com un tot.

Abans havia estat així? Jo crec que no. Cal recordar que el Servei de Biblioteques va intentar, en el moment de restabliment de la Generalitat, establir un únic servei per a totes les biblioteques de Catalunya. La destitució de Dolors Lamarca com a Cap del Servei va impedir veure com hagués evolucionat aquella empenta. Des de llavors el Servei ha fet dues coses: no fent o fent a cop de decret.

En la major part de la seva existència, el Servei de Biblioteques s’ha acontentat en existir, actuant com si les xarxes territorials existents més les biblioteques provincials funcionessin com un tot, sense que res en la realitat ho permetés observar. En algunes ocasions (per exemple, més recentment), el Servei ha actuat a cop de decret, volent forçar la realitat amb serveis que es promulgaven com a nacionals des d’anuncis televisius, però que no es traslladaven a la realitat.

Ara si tenim un sistema català? No, encara no. L’acte del passat dia 8 va demostrar-se ser un acte necessari, un acte que mostra que, més enllà dels desencontres entre administracions, els responsables del servei es reconeixen com pertanyents a una unitat. Era un acte necessari, però ha estat encara insuficient. Ho raonaré més endavant.

El conseller Ferran Mascarell, el director general Jordi Cabré i la cap de servei Carme Fenoll van fer un seguit d’afirmacions definidores de la política bibliotecària del Departament. Intentaré transcriure les que em semblen més importants:

• Les biblioteques són un indicador de l’estat de benestar cultural d’un país. Són també una 1a garantia d’igualtat d’oportunitats i, sovint, la1a porta d’entrada d’un estranger al nostre país.
• La biblioteca és un equipament cultural proactiu que reclama participació al seu usuari (a diferència de la resta o majoria d’equipaments culturals que a l’usuari només li demanen atenció i no participació)
• El sistema bibliotecari de Catalunya ha de ser únic, però no ha de ser uniforme, ni centralitzat, ni unificat. Coordinat sí, amb un únic carnet i amb un únic catàleg col·lectiu de biblioteques municipals. La seva actuació ha de ser per mancomunació (de serveis, de recursos, d’equips humans...), respectant la idiosincràsia de cada u.
• Hi ha d’haver més col·laboració entre totes les administracions que mantenen biblioteques. Hi ha d’haver grups de treball per col·laborar i fer les coses entre tots.  
• El mapa actual de biblioteques i els estàndards en que es basa no són un objectiu en si mateix. Mapa i estàndards s’han de reajustar a la realitat del país i la seva aplicació s’ha de flexibilitzar.   
• La biblioteca del futur serà un lloc de trobada de persones. L’espai físic es mantindrà i es mantindrà com una garantia de contacte entre persones humanes. Les biblioteques seran llocs on autoformar-se, on socialitzar-se, on créixer a nivell personal.
• La biblioteca pública té però un problema de visibilització. No està al centre de la vida cultural del país. Els responsables polítics no saben veure el paper de la b en la societat actual, i els bibliotecaris no saben mostrar la importància de les b per a la societat actual.
• Les biblioteques tenen un important paper en el futur: en l’educació permanent, per donar cohesió social i oportunitats a tothom, per fer una societat més sabia i amb més valors i per fomentar la democràcia.

La trobada ve ser un èxit. Jo la valoro  com una fita històrica en el que hauria de ser un inici d’un pla de treball que conduís a organitzar la totalitat de recursos de biblioteques populars en un tot, en un sistema. L’èxit de l’acte i la seva oportunitat , no han d’amagar però la seva insuficiència. 

Vegem els elements negatius de la situació:

• L’acte (aquest inici) es produeix no a l’inici d’una legislatura sinó dos anys després. En circumstàncies normals això voldria dir que tens dos anys per fer coses però aquesta legislatura s'ha acabat i ara cal esperar la formació d’un nou govern. Ja hem perdut dues oportunitats en les que hi ha hagut el mateix partit al govern del departament de Cultura (el PSC amb el 1r tripartit i CiU a l’actual legislatura). A la 3a anirà la vençuda?
• Hi ha un discurs encertat, però jo no se veure plans concrets per arribar on es vol anar. Unificar xarxes en un tot coherent necessita més que bones paraules, necessitat d’una visió orgànica (organitzativa) de repartiment de competències, necessita l’estructuració de serves i necessita idees noves (com, per exemple, donar més autonomia a xarxes reals de grans municipis com Barcelona, l’Hospitalet o Terrassa).
• El moviment és important, però el moviment pel moviment i la crida a la bona fe no són suficients. El govern ha d’articular amb realitats concretes la crida a fer un sistema únic però no unificat, coordinat però no dirigit, complementari i no duplicat.

És un bon començament, un començament necessari, però encara no suficient.

Voluntaris per llegir: bones idees posades en pràctica

La Unesco ha publicat fa poc el Informe de Seguimiento de la EPT en el Mundo on se’ns recorda que l’educació no consisteix només en vetllat per a que tots els nens tinguin escola, sinó que “se trata de preparar a los jóvenes para la vida, dándoles oportunidades de encontrar un trabajo digno, ganarse la vida, contribuir a sus comunidades y  sociedades y desarrollar su potencial.” 

L’escolarització efectiva suposa la superació dels nivells que s’han establert per a cada nivell educatiu. Espanya està al 3r lloc a la cua d’Europa en percentatge de joves que abandonen els seus estudis de batxillerat o formació professionals sense obtenir la titulació. Fracàs escolar se’n diu d’això i, des d ‘aquest punt de vista el nivell espanyol de fracàs escolar és sinònim de fracàs del nostre sistema educatiu i/o de la nostra societat.

Deu haver-hi diversos motius que causen el fracàs escolar, però innegablement un és el no haver assolit en el seu moment sòlides competències bàsiques en la lectura. Si no s’entén el que es llegeix, difícilment la lectura ens pot ajudar a assolir altres coneixements. Per això és important fomentar la lectura en el moment adequat del cicle educatiu. 

Aquesta és una gran raó (no pas la única) per tenir biblioteques en els equipament educatius. El fracàs escolar és, tornem-ho a dir, un enorme fracàs social, però és, sobre tot, un ‘fracàs’ personal, ja que dificulta que la persona pugui desenvolupar-se com a tal i en l’àmbit professional.

Millorar la comprensió lectora és, doncs, un dels instruments per a pal·liar el fracàs educatiu. Això és el que intenten les campanyes de foment de lectura a les escoles i això és el que persegueix el programa LECXIT lectura per a l’èxit educatiu. L’ha endegat la Fundació Jaume Bofill (amb la col·laboració de la Caixa i el Dep. d’Ensenyament) i consisteix en que alguns nens tenen un tutor que fa amb ells una hora de lectura. Els tutors son voluntaris. 

En busquen ! 

No es necessita cap formació específica, només cal saber llegir correctament en català i tenir ganes d’incidir en l’educació dels infants. Tot això m’ho va explicar l’Àlex Cosials fa uns dies i em va alegrar la setmana. Que entre tanta misèria intel·lectual i campanyes de cara a la galeria hi hàgiu qui promogui la lectura des de la base i amb mitjans modestos és digne d’elogi.

Val la pena fer-ho conèixer per atreure voluntaris cap al projecte i forces cap a la promoció de la lectura. mireu-vos el vídeo aquest per acabar-vos de convèncer (si esteu convençuts, mireu-vos-el igualment)