Biblioteques escolars: o ara o mai

Llegeixo que aviat tindran lloc les 5es Jornades de biblioteques escolars.

La noticia m’anima. D’aquests anys passats moltes biblioteques n’han sortit reforçades. En general les públiques, les universitàries i la de Catalunya. Les especialitzades, menys. Les escolar, gens.

Desconec molt les biblioteques escolars, però crec que fins i tot des de la distància, si examinem el que ha passat en els darrers 30anys podem afirmar dues coses: que les noves tecnologies no les ha fet obsoletes i que els mecanismes dels que s’ha dotat el sistema educatiu català per fer biblioteques escolars no han funcionat.

La 1a afirmació no és obvia. Els esborranys de la llei  d’educació del 2009 parlaven de la necessitat de garantir l’aprenentatge en l’ús de sistemes digitals i no de la biblioteca escolar. Aquesta hi va ser introduïda en versions posteriors la qual cosa significa que des del Departament –al menys en alguns moments- la importància que s’ha donat a la funció de la biblioteca ha estat baixa.

El gènere humà és de mena optimista i té tendència a creure que els invents del present ens alliberaran d’esforços i penes del passat. En molts casos és així, però després d’algunes dècades de noves tecnologies aplicades a l’educació (i aquestes no van  començar amb l’ordinador, sinó amb els àudio visuals) crec que es pot afirmar que les tecnologies no estalvien tenir biblioteques i que no hi ha educació sense aprenentatge, és a dir, sense una intervenció activa del subjecte. 

Cal, doncs, entrenament i esforç per adquirir determinades competències entre les quals les lectores són bàsiques. I per adquirir competències lectores cal fomentar la lectura de forma transversal però també de forma específica a través de la biblioteca escolar.

De la mateixa manera que l’escola no és només un edifici sinó, sobre tot, una funció i una organització, la biblioteca no és només un lloc i sí una funció i una organització. Amb molts esforços i bona voluntat moltes escoles han creat biblioteques - lloc, però menys han sabut crear la funció de la biblioteca. Ha estat un problema de falta de recursos o de recursos mal orientats.

El restabliment de la democràcia va comportat la millora dels serveis públics. Les escoles del franquisme eren miserables com el règim en el que s’havien desenvolupat. Sovint no tenien biblioteques, com tampoc tenien equipaments esportius o laboratoris d’idiomes. Pel que fa a les biblioteques la solució que va semblar ideal i més cost/efectiva en els inicis de la democràcia va ser la de crear centres de recursos pedagògics.

El moviment de renovació pedagògica dels anys 50 i 60 havia situat la biblioteca al centre de l’escola i, en l’escola activa, aquesta passava a ser un ‘centre de recursos’ per a l’activitat educativa i d’aprenentatge. El Departament d’Educació no va gosar o poder fer una centre de recursos (una biblioteca) per cada escola i va decidir fer centres comuns que havien de servir a més d’una escola.

La idea era sens dubte ben intencionada i probablement bona, però amb el temps s’ha mostrat ineficaç. L’ús dels centres de recursos per part dels mestres és baix i per part dels alumnes nul. Perquè, quina és la biblioteca-funció? És facilitar i incentivar l’ús d’informació i crear espais (virtuals, si voleu) d’autoaprenentatge i d’autorealització. Això no ho han fet els centres de recursos i justament per això, el Departament va posar en funcionament el programa “punt.edu”, programa que pretenia refer el camí i dotar l’escola de biblioteca escolar (dotant-la de recursos documentals i, sobre tot, de personal).

El “punt.edu” el podem criticar per haver nascut tard o per haver comptat amb pocs mitjans, però era un pas en la direcció encertada. El “punt.edu” va haver de compartir recursos amb l’inclassificable salt mortal sense xarxa de dotar a tots les nens d’un ordinador i amb l’increment d’hores lectives per les escoles públiques. Més recentment, en el marc de recessió econòmica, el programa, em temo, deu haver quedat sense mitjans.

Podem però fomentar la lectura i les competències informacionals sense biblioteques? La resposta és que no. Potser podem fer-ho sense biblioteques – lloc a les escoles, però no sense la biblioteca – funció, sense una biblioteca com una organització que pensa de forma específica en com incentivar la lectura i formar competències lectores i informacionals.

No podem tornar a amagar el cap sota l’ala i pensar que les coses aniran en la direcció que volem només perquè ens neguem a veure que cal fer esforços específics en direccions determinades. Fa poc vaig ser a una presentació del pla de foment de la lectura del Departament d’Educació. Va durar una hora i quart i no es va parlar de biblioteca. Una persona va preguntar, es pot fomentar la lectura a l’escola sense parlar de biblioteca escolar? La ponent es va disculpar perquè es veu que ‘amb les presses’ no havia ensenyat una diapositiva que portava sobre la biblioteca.

Al darrer estudi de Pew internet un 85% de nord americans diuen que les biblioteques públiques s’han de coordinar més estretament amb les escoles. Ho diuen des d’un  dels països amb millors biblioteques escolars. Amb més motiu es podria dir des del nostre país en el que les biblioteques escolars són febles.

Que la biblioteca escolars sigui una realitat a l’escola és el principal repte que tenim avui la professió. Hem de fer moltes coses, encara, però aquesta passa davant de totes. ¿Com podem convèncer la societat que les biblioteques són necessàries per facilitar l’accés a la informació si acceptem que siguin prescindibles en el sistema educatiu primari i secundari?

En record i reconeixement de Montserrat Roca

Fa unes setmanes va morir Montserrat Roca. El considerablement bon nivell que avui tenen les biblioteques de Catalunya deu molt a bibliotecàries com la Montserrat. Ella i ben poques més (1) van aconseguir, a nivell professional, crear realitats admirables i esperançadores en un context de misèria i poca il·lusió.

Els anys 70 la realitat bibliotecària catalana -com la del país, en general, per altra banda- era prou miserable (2). Ho era en mitjans i ho era en mentalitat. I això darrer era determinant, perquè amb idees mediocres i miserables no es poden fer bones biblioteques, encara que es tinguin mitjans (3).  En aquest context, les (poques) biblioteques exemplars que hi havia tenien un enorme valor. En primer lloc, servien a les institucions que les havien creades, però, en segon i més important, eren l’exemple a seguir i el referent a citar si es volien millorar les miserables biblioteques amb les que estava dotat el país.

El gran valor professional Montserrat Roca va ser el de crear una d’aquestes poques biblioteques que altres vam poder imitar i posar com a model. El gran mèrit de la Montserrat va ser tant fer una bona biblioteca com aconseguir que la comunitat a la que servia, l’Escola d’Arquitectura, se la fes seva. Si alguna cosa demostra la nostra efectivitat com a professionals és que les persones a les que servim defensin amb més èmfasi que no pas nosaltres la utilitat de la nostra feina.

Les biblioteques no són dels bibliotecaris, són dels usuaris. Aquest pensament està en la base de la filosofia professional de M. Roca que podeu conèixer llegint la conferència que va donar en motiu de la sevajubilació a finals de 1992 (4). De l’usuari, els bibliotecaris “aprenen el que se’n diu l’ofici”. Conèixer altres realitats professionals a través de la lectura o de visites -i això la Montserrat ho va practicar- no és suficient, ja que és l’usuari individual (la persona) i col·lectiu (l’entitat a qui serveix la biblioteca) els que aproven en darrer terme la feina del bibliotecari. L’usuari és “la pedra de toc de l’eficàcia del treball [bibliotecari].

Fer bones realitats bibliotecàries és sempre possible (fins i tot sense molts mitjans). Cal però la mentalitat oberta, no conformista, imaginativa que va tenir la Montserrat. Cal també no acontentar-se amb el que es té i buscar bons models a seguir. Modestament  la Montserrat cita com els tres principals mèrits de la biblioteca de l’Escola d’Arquitectura la seva organització en lliure accés (5), el buidat de revistes d’arquitectura i l’haver estat entre totes les biblioteques de la UPC la primera d’haver obert de 9 a 9. Pocs bibliotecaris citarien el darrer con un mèrit a destacar.

Montserrat Roca va ser també presidenta de l’Associació de Bibliotecàries  de Catalunya. Cal fer també la història de l’Associació. Gestada en el franquisme, crec que va néixer amb el nom d’Asociación de Antiguas Alumnas de la Escuela de Bibliotecarias, per passar a Associació de Bibliotecàries i, l’any 1981, de Bibliotecaris. No hi havia altra associació professional a Espanya que ANABA, una associació de bibliotecaris que no considerava com a tals els formats a l’Escola de Bibliotecàries de la Diputació de Barcelona. Els bibliotecaris de l’escola amb un títol universitari en podien ser membres, però els altres no.

Tradicionalment des de Catalunya es defensava la professionalitat a partir d’uns estudis previs i no des de l’accés a la professió per via d’oposicions. Això i la voluntat de tenir un organisme professional que es basés i promogués una visió moderna de la professió van ser els motius que van impulsar a la creació de l’Associació que, després de diverses transformacions de nom ha acabat essent un col·legi professional. Ser president d’una associació en el post-franquisme volia dir moltes coses. Volia dir que es tenia voluntat de transformar aquella realitat miserable a partir d’una visió i feines professionals, é a dir modernes i ben fetes (6).

Jo a la Montserrat Roca, quan la vaig tractar més va ser al final de la seva vida laboral a la UPC, entre el 1989 i el 1992. La transformació de les biblioteques universitàries que s’havia iniciat a Espanya a la UB el 1984 havia arribat amb retard, però arribat per fi, a la UPC. L’inici de canvis a la UPC va coincidir potser amb el punt més alt de prestigi de la biblioteca de l’Escola d’Arquitectura que la Montserrat dirigia (6). Les biblioteques de la UPC –com totes les de les universitats espanyoles abans de la reforma mencionada- no eren un sistema, ni tant sols eren un conjunt coordinat. La creació d’un sistema va requerir un exercici de fe, de comprensió i d’humilitat per part de les poques biblioteques que funcionaven be a la UPC (la d’Arquitectura i la de Camins). La Montserrat va tenir aquestes virtuts i va ajudar als canvis aportant-hi lleialtat, intel·ligència i sentit de l’humor.

Les professions són un teixit continu de persones que renoven els seus coneixements de la ciència que es plasma en els llibres, però també del mestratge que exerceixen professionals amb experiència i de les realitats professionals que els volten. A la Catalunya dels 70 i dels 80 els professionals, per formar-nos vam tenir pocs mestres i poques biblioteques admirables. La Montserrat va ser mestre i creadora d’una biblioteca a imitar. Per aquestes coses i moltes més que no he estat capaç d’explicar, val la pena recordar a Montserrat Roca i a agrair-li la seva aportació a aquesta professió que ella va estimar tant.

p.d. La fotografia és de la Montserrat el 1991, en un viatge professional a Blacksburg (Virginia – EUA).

(1)  Segur que em deixa algú, però potser en primer lloc se situaria la Biblioteca de Física i Química a la UB, sota la direcció de Maria Serrallach. Cal esmentar també, d’aquella època, alguns vestigis encara presents de la vitalitat bibliotecària catalana dels temps de la 2a república, algunes biblioteques d’empreses farmacèutiques, la modernitat de les biblioteques ‘estrangeres’ dels instituts Britànic i Nord-Americà i la modernització que van suposar els centres de documentació i la teledocumentació, aquests ben a finals dels 70.

(2)  Parlo dels any 70 perquè els vaig conèixer, tot i que la meva incorporació a la professió és definals de la dècada. Entre els pocs escrits que parlen de les biblioteques de Catalunya en el període del franquisme, val la pena llegir el que en diu Carme Mayol, «Passat i present de la professió bibliotecària», A: BiD: textos universitaris de biblioteconomia i documentació, desembre 2002, núm. 9, http://www.ub.es/biblio/bid/09mayol.htm.

(3) No es la ausencia de dinero lo que frena el desarrollo. El impedimiento fundamental es la falta de preparacion de la sociedad, cultural y tecnologicamente; la ausencia de conocimientos y la falta de perícia. Dicho de otro modo, la falta de habilidad para usar el dinero. David S. Landes, "La riqueza y la pobreza de las naciones" (Barcelona: Crítica, 1999)

(4)  Homenatge a Montserrat Roca Junyent, bibliotecària de l'Escola amb motiu de la seva jubilació: 28 d'octubre de 1992 (Barcelona: Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona - UPC, 1992). 16 p. Als no acostumats als costums universitaris els podria passar desapercebut  l’enorme honor que se li va fer a la Montserrat fent que l’acte del seu comiat fos un acte acadèmic en el que ella va donar una lliçó magistral, tal com es fa amb els professors considerats millors quan es jubilen. 

(5)  Les biblioteques universitàries espanyoles eren d’accés tancat, fins i tot les biblioteques de la Universitat Autònoma de Barcelona, fetes de bell nou a partir de 1968 eren totes d’accés tancat, en base un model d’accés al saber defensiu i superat.

(6)  Lamentable, per cert, que el Col·legi, hereu de l’Associació, no hagi recordat degudament  les presidentes que han mort: Rosa Ricart, fa uns anys, i Montserrat Roca, ara.

(6)  A l’homenatge que li fa l’Escola d’Arquitectura, la Montserrat defineix la biblioteca com: “el lloc de trobada de la informació amb qui la necessita i la busca, o el lloc de trobada casual del saber amb qui té l’esperit atent, inquiet, obert a la descoberta, mogut per la curiositat...”