Un dels
arguments anti-independentistes més repetit és que els pro independentistes
enganyen la gent oferint un panorama embellit (i fals) d’una hipotètica
Catalunya independent. Malgrat jo no hagi trobat cap pintura idíl·lica en els
llibres o articles que he llegit sobre el tema (entre altres coses, perquè a la
costa tarragonina no sembla que hi hagi unes bosses de petroli inexhauribles),
reflexionar sobre si serien millors les biblioteques públiques en una Catalunya
independent sembla un bon repte.
Caldria,
en 1r lloc, establir quina és la situació de les biblioteques publiques de
Catalunya. Aquesta és evidentment bona si es compara amb el passat remot (20
anys) o més recent (10 anys), o si es compara la de territoris veïns (això vol
dir tant la resta d’Espanya com França, per exemple). Però una situació
comparativament bona no és una situació òptima.
Al meu entendre, les
El pes del nostre passat. Portem damunt la
nostra esquena segles d’incúria cultural. Això comporta uns índexs de lectura
més baixos que la mitjana europea, però també una menor disponibilitat a
invertir en cultura. Les moltes (i bones) biblioteques que hem fet en el passat
recent les hem començat a fer quan tots els ajuntament ja tenien el seu
poliesportiu. Vist el nostre passat recent, la nostra societat (sigui aquesta
la catalana o la espanyola), no ha considerat fonamental millorar la
infraestructura cultural i no ha invertit el que calia per millorar el
coneixement de l’anglès entre la població, disminuir el fracàs escolar o
reformar la FP.
Els problemes mal resolts. He pogut comprovar
més d’una vegada que als responsables del sistema públic de biblioteques no els
agrada que se’ls digui que aquest es basa en un repartiment competencial confús
entre municipis, diputacions i Generalitat. En el sistema espanyol de biblioteques públiques conflueix una estructura organitzativa del S. XIX (les biblioteques provincials de
funcionament centralitzat) amb estructures del S. XX (com la que va crear la
Mancomunitat: biblioteques municipals recolzades per una xarxa). Passa però que
estem al S. XXI i que a Catalunya tenim la meitat del sistema de biblioteques
regit per una diputació i l’altra meitat per la Generalitat, i que cap dels dos
ha fet front com calia als canvis que venen imposats per una informació que
cada vegada és més digital, més accessible des de fora de les biblioteques
físiques i que requereix noves competències professionals.
Un canvi de paradigma que ens amenaça. Podem debatre si és
una oportunitat o si és una amenaça, però tots estarem d’acord en que estem
vivint un canvi de paradigma en el qual algunes institucions sòlidament
establertes i gens qüestionades al llarg del S. XX poden ser vistes com
prescindibles per la societat que fins ara les ha sufragat. Per exemple, les
biblioteques. Vivim temps de canvis i no es tracta només de fer anuncis de millora als poders
públics i a la ciutadania, cal a més, (de)mostrar que les
biblioteques (convenientment renovades) poden continuar ajudant a les societats
que les financen. Això és més fàcil de dir que de fer; la sort és que en aquest
propòsit ens acompanya la
Comunitat
internacional de bibliotecaris.
Aquests
tres condicionants no quedarien modificats en una Catalunya independent. Sí que varia la
capacitat d’afrontar-los, ja que, amb menys ‘dependència’, s’eliminarien alguns
obstacles per canviar o, més ben dit, hi hauria més capacitat per dirigir els
canvis. Posem un exemple, una Catalunya independent dins Europa no podria
evitar pagar el cànon per fer préstecs a les biblioteques -perquè aquesta
obligació prové d’una directiva europea- però podria en canvi establir un
sistema diferent al que ha triat el Ministerio de Cultura per remunerar als
autors pels préstecs de les seves obres fets a biblioteques. Les capacitats de
millora de les biblioteques dependrien de tres factors: les prioritats, la
voluntat, el projecte.
Són les prioritats les que determinen els recursos
existents.
Com més recursos, millor, però, per a equipaments poc costosos (comparativament
parlant) com les biblioteques, de recursos sempre n’hi ha prou. Altra cosa és
que es prioritzin els recursos existents i que les inversions culturals passin
davant d’altres. Una Catalunya independent pot afavorir el turisme o la
competitivitat industrial, cada opció és lícita i aporta riquesa d’una manera
diferent; la primera, però no necessita que els pobles i ciutats (ni els centres educatius) tinguin
biblioteques especialment bones, la segona, sí.
No hi ha millora sense voluntat de millora. Les biblioteques públiques catalanes
són indubtablement millors del que eren fa uns anys, però algunes millores
perfectament possibles no s’han fet. Quines? Doncs, per exemple, un catàleg
col·lectiu de les biblioteques municipals, o, un servei de préstec a nivell de
Catalunya, o la compra conjunta de recursos electrònics (bases de dades,
revistes o llibres). En el passat, algunes de les millores citades es veien
impossibles degut a la confrontació política entre la Generalitat i la
Diputació de Barcelona, però aquestes dues entitats han estat del mateix color
polític a les darreres 4 legislatures (dues del tripartit i les dues darreres
de govern Mas) sense que hagi canviat res. Haurem de reconèixer que la manca de
voluntat no està en els polítics sinó en els tècnics?
No podem anar a més si no sabem cap on anem. Fer és saber què
fer, i saber què fer a les biblioteques ha estat fàcil en la 2a meitat del S. XX: més
biblioteques amb més llibres. Però els desenvolupaments tecnològics estan
canviant de forma profunda l’entorn en el que ens movem. El canvi és tant
tecnològic com social, afecta alhora els objectes transportadors d’informació
com els costums dels lectors i les maneres de llegir. Tenir una certa visió
estratègica sempre és útil, però ho és més en moments d’incertesa i de canvis i
jo no conec cap document del Departament de Cultura o del Consell de
Biblioteques on s’esbossi cap cosa que pugui assemblar-se a un pla
d’actuacions o una visió estratègica.
Les
societats catalana i espanyola viuen tímids moments de voluntat de canvi, però
les millores, si bé depenen d’elements estructurals (els recursos materials o
el fet de ser un estat), depenen també d’altes factors. Val la pena llegir el
petit best-seller de Daron Acemoglu i James A. Robinson, “Why nations fail”: les
millores depenen menys de determinants geogràfics o materials que de la forma com fem les coses i de si premiem (amb bens materials o espirituals) a qui fa les coses ben fetes, o no.
