Llibres, llibreries i biblioteques

Un acte que promet ser interessant (i oportú): el seminari de l'Aula Jordi Rubió i Balaguer dedicat a la “Impremta i llibreria a la Barcelona digital del 2010” que es farà aquest 29 de maig de 2008, a les 18:30 h., a l’aula Jordi Rubió i Balaguer de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la UB. El seminari commemora el llibre de Jordi Rubió Impremta i llibreria a Barcelona (1474-1553), obra que hauria de ser de lectura obligatòria per tot bibliotecari. De fet, el llibre és la publicació en obra separada del pròleg d’en Jordi Rubió al llibre Documentos para la historia de la imprenta y librería en Barcelona (1474-1553) / recogidos y transcritos por José Ma. Madurell Marimon ; anotados por Jorge Rubió y Balaguer, editat a Barcelona el 1955 pels Gremios de Editores y Libreros y de Maestros Impresores.

L’acte consta d’una conferència de Ferran Mascarell, actualment conseller delegat de RBA Audiovisual i de llarga trajectòria com a gestor i polític cultural. El seminari serà presentat per Josep Massot, director de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat i acabarà amb una taula rodona amb diverses persones entre les quals hi ha Imma Bellafont, presidenta del Gremi de Llibreters de Barcelona i Catalunya i gerent de les llibreries La Tralla de Vic (la de la foto) i de Ripoll.Justament a La Tralla vaig coincidir-hi fa uns dies amb el pare Massot, que tant bona feina fa a l’editorial Abadia de Montserrat, i que em comentava que molts dels llibres de la seva editorial haurien d’estar més a les biblioteques del que no ho estan. Conversa aquesta que em motiva a fer les reflexions que segueixen:

1. Les llibreries són molt importants pel món del llibre. Són una part de la cadena i potser en aquests moments la més feble. Treballen amb un marge comercial petit, gestionen molts títols per any (70.000 de nous a Espanya), sobreviuen en una societat amb un índex de lectura baix i, malgrat la protecció del preu fix, han viscut i viuen competències deslleials en forma de descomptes. Les llibreries són però la principal garantia de la diversitat editorial (n es vendrien sinó els llibres d’interessos reduïts), aconsellen i assessoren al lector i són un espai (com les biblioteques) que fomenta la lectura.Hi ha pocs llibres a les biblioteques catalanes (a les públiques, a les universitàries, a les especialitzades...) És normal perquè venim de molts anys d’incúria cultural (el franquisme) i d’alguns altres (els de democràcia) en el que l’accent s’ha posat lògicament en els edificis. Però la lectura i la informació es basen en la diversitat. Si volem que les biblioteques atreguin públic els hem de poder oferir quantitat, ja que aquesta en el cas de l’oferta d’informació és en bona part qualitat.
2. No sempre les col·leccions de les nostres biblioteques són col·leccions, moltes vegades són no gaire més que acumulacions. Dos punts febles de la biblioteconomia catalana: la informació bibliogràfica i la gestió de col·leccions. Respecte la darrera, les biblioteques públiques han tingut durant molt de temps la lògica preocupació de prioritzar les novetats editorials en les seva política de compres. Però, a les biblioteques la gent hi no només hi anem per trobar allò que és nou (que també) sinó per trobar-ho tot i especialment el que ja no es al mercat. Les edicions d’algunes obres haurien de tenir una venda assegurada a les biblioteques. No per obligació (com s’ha fet a vegades), sinó per devoció, perquè hi ha títols que haurien de ser comprats per un bon nombre de biblioteques.
3. Les biblioteques ens hem espavilat i procurem treure el màxim profit dels diners que tenim per compres demanant descomptes i serveis addicionals com la catalogació dels llibres que comprem. Però això ha suposat també que una bona part de les compres fetes a les biblioteques no es fan a les llibreries de poble o barri. Vaig sentir-ho fa anys de les biblioteques holandeses, que tenien instrumentat un sistema que malgrat ser la compra centralitzada, permetia que la venda es fes al punt de venda que cada biblioteca tingués a la vora. No es podria fer així amb un acord entre les grans xarxes i el gremi de llibreters? Aquest podria garantir tractes econòmics i de servei similars als oferts actualment per alguns i les biblioteques podrien així diversificar la seva despesa territorialment.
4. Finalment. Aquest mes els diaris donaven com a gran notícia que Apple ha fet un pacte amb els estudis cinematogràfics pel que les pel·lícules es comercialitzaran alhora en DVD i a iTunes. L’èxit d’Amazon ve, entre altres coses, que tens la (quasi) seguretat de trobar i acabar tenint el llibre que busques. La llibreria més ben guarnida de casa nostra pot perfectament no tenir el llibre que un hom hi va a buscar. Si és nou perquè l’acaben de vendre, si és vell perquè no està en estoc. El fet de no trobar el llibre que busques es pot acabar amb una comanda, però, la majoria de les vegades s’acaba amb una no venda. Internet ha canviat moltes coses, però d’Amazon i la seva cua llarga hem d’aprendre que, de moment i pel que fa al llibre, el canvi ha estat més en com comprem que el què comprem.

La cooperación según Chimo Soler

La entrada a este blog del 23 de mayo sobre un diálogo alrededor de la cooperación en las 11es Jornades Catalanes d’Informació i Documentació recibe un comentario de Chimo Soler que merece ser destacada. Chimo fue uno de los tres protagonistas de la mesa redonda pero parece que el ‘principio de incertidumbre’ le afectó menos que a mi. Chimo, sobre la cooperación, dice: 1.El empuje de Internet, la edición digital multimedia y la cooperación han provocado una crisis en los sistemas de producción, distribución y acceso a la cultura. Actualmente la cooperación es imprescindible como actitud y puede ser negativa si se ignora que se hace generalmente ser más competitivo. En una sociedad de redes, no es posible el éxito sin cooperación, pero planteamientos ingenuos de la misma desvirtuar la cooperación, como recientemente se ha comentado sobre algunas universidades americanas respecto a proyectos de gran atractivo social Google-books y otros. 2.El mundo digital deslocaliza la cultura trasladando lo que se hacía en el espacio físico y social de las instituciones culturales, las librerías, bibliotecas a otros entornos sociales y abriendo nuevas oportunidades de mejora. Los ejemplos citados en las jornadas como la participación social para dinamizar las bibliotecas, la difusión de novedades y peticiones en Flikr, clubs de usuarios, redes de intercambio de inteligencia bibliotecaria sobre uso adecuado de las tecnologías, redes de conservación de Patrimonio bibliográfico y documental-fotos local, relación directa de los autores con grandes repositorios que actúan como editoriales y distribuidores, etc. generan lo que se llama "La fricción del cambio" puede afectar a algunos sistemas jerárquicos más conservadores que se sienten inseguros ante el avance de las redes sociales, con el consiguiente riesgo de desintegración del sistema y 'emigración' del talento, tan fácil en Internet. 3.Costes de no cooperar. La ausencia de cooperación adecuada en red puede producir paradojas, como que nuestras bibliotecas y usuarios paguen a empresas de EEUU como Google-Libros, Amazon o Yahoo por acceso a publicaciones digitales cuya financiación social se ha hecho en una región, incluso en la propia Universidad. No sólo es necesaria una red cooperativa para abaratar las compras sino crear oportunidades, por ejemplo, plantear un sistema de producción y comercialización propia e integrada lógicamente en los grandes sistemas como los citados. La conservación del Patrimonio bibliográfico y cultural familiar es ahora más importante que nunca. Además de la publicación científica, pueden plantearse problemas con la memoria social: la desestructuración social puede eliminar en una sola generación la memoria familiar de sus cinco generaciones anteriores (Fotografías antiguas, archivos y correspondencia familiar, libros y revistas). 4.Cooperación como sistema interinstitucional, los grandes y los pequeños. En lo relativo a cooperación en TIC y respecto de la dimensión, al tamaño de la institución, la actividad en instituciones pequeñas produce sensación de aislamiento y falta de perspectiva pero agilidad y motivación para innovar, en las grandes cualquier cambio presenta unos costes altos de conseguir el consenso, más en apuestas arriesgadas. Por eso el menor tamaño se beneficia de mayor cooperación por la serenidad que da la perspectiva, el intercambio de experiencias y la energía que aporta la pérdida del aislamiento. Las instituciones de mayor tamaño se benefician de la proximidad, facilidad y rapidez en la innovación de los núcleos pequeños, por lo que un sistema cooperativo a diversas escalas, donde los grandes aportan medios y los pequeños pilotan experiencias, es un sistema de cooperación sumar+sumar sostenible y muy competitivo globalmente. 5.La protección e impulso del talento. La innovación requiere densidad de inteligencia y agrupar a los mejores para que se realimente y camine hacia la excelencia. Un efecto secundario e importante de la cooperación es la protección y crecimiento del talento mediante su concentración. El actual momento de cambio de hábitos de los usuarios y fuerte competitividad exterior, los cambios adaptativos de los pioneros se pueden percibir como un riesgo. Internet y la web 2.0 están acelerando reacciones al conectar en tiempo real y de forma asíncrona experiencias, inquietudes y personas, es necesario que las experiencias de éxito sean asimiladas por el conjunto del sistema. 6.Cooperar y competir con los grades sistemas en Internet. Es absurdo demonizar los excelentes productos como Yahoo, Youtube, Messenger, etc. que nos satisfacen como usuarios y permiten la sostenibilidad y mejora del uso de Internet. Sin embargo, el escaparate que da la visibilidad en los grandes buscadores con miles de millones de consultas mensuales, o la participación en redes sociales globales, puede combinarse con nichos en los que el usuario atraído permanezca en su espacio de proximidad cultural y mantenga el sentimiento de pertenencia a su comunidad. La federación de estos nichos a diversas escalas: de zona, local, universitaria, regional, lingüística o cultural facilita el sentimiento de pertenencia y la participación activa del usuario, que no siente la necesidad de salir de ella para encontrar lo que busca y beneficiarse de su aporte al crecimiento de la misma al encontrarse con un público afín. 7.Los sistemas federados, buscadores, comunidades en bosque, microformatos de etiquetado semántico para la fusión y difusión de información, videoconferencias proyectadas regional e internacionalmente, tecnologías mixtas (mapas, fotos, agendas, directorios, repositorios y archivos digitales…) generan economías de escala en casi todas las fases de la acción cultural evitando el parasitismo. La regla básica es: si no lo encuentras en mi comunidad, aquí tienes los resultados de mis colegas. Además, el productor de contenidos se beneficia de la existencia de las comunidades profesionales e interdisciplinares, de ocio y negocio, locales e interregionales, que, ha diferencia de las redes generalistas globales, constituyen sus nichos de consumo de producto. 8.El reconocimiento, el recolçament , es un intangible de gran valor para la sostenibilidad de la innovación tecnológica en el ámbito cultural. La cooperación interdisciplinar e interinstitucional facilita la innovación, presenta menores resistencias y facilita el reconocimiento. 9.La sostenibilidad de la ciencia, la cultura y la transferencia de tecnología. Los actuales cambios tecnológicos, empresariales y de hábitos sociales en el sistema de producción, difusión y recomendación de lectura y audiovisual, condicionarán y condicionan ya mismo el sistema de transferencia de tecnología (que se realiza en buena parte a través de Internet) de una universidad ya en crisis demográfica y de integración global y la sostenibilidad de las industrias culturales de masas modeladas a partir de los años 60 del siglo XX. 10.Las circunstancias de este ciclo, la crisis económica y presupuestaria, la integración en Bolonia en 2010, el crecimiento espectacular de la Internet Iberoamericana, la competencia de difusión del conocimiento y la explosión del multimedia digital en el consumo cultural... cambiarán radicalmente el escenario de cooperadores y competidores eliminando a muchos jugadores del escenario real de la competencia científica y cultural en el mundo real.

Incertesa, vida i cooperació

Avui he participat en la taula rodona “Cooperació; identificar oportunitats, cercar sinergies” que es feia en el marc de les 11es Jornades Catalanes d’Informació i Documentació organitzades pel del COBDC. Els protagonistes eren en Chimo Soler (Internet Society Capítulo Español) i en Pep Fargas (Xarxa Transversal d’Activitats Culturals) i els dos i el que van dir es mereixien una ressenya en aquest blog, ressenya que no em vaig capaç de fer. No és només el cansament que pugui arrossegar, és –hi he estat pensant- sobretot degut a que jo era dintre la conversa i ara no la se veure des de fora. Ho va descobrir el físic Werner Heisenberg i ho va formular com el que s’ha conegut com El Principi d’Incertesa de Heisenberg (= es pot mesurar la velocitat d’una partícula o la seva posició, però no les dues coses alhora). Podem també reformular-lo de diferents maneres (es recomana el llibre de David Lindley, “Incertidumbre: Einstein, Heisenberg, Bohr y la lucha por la esencia de la ciencia”). Jo el principi de la incertesa l’interpreto o readapto (massa lliurement?) com que si estàs massa dintre de les coses no hi pots veure clar, o, que per conèixer la realitat te l’has de mirar una mica de lluny. I ara que estem de Jornades, no ens ho hem de plantejar si ens l’estem mirant prou de lluny les biblioteques? Estem mirant prou el que fan els altres, el que es fa a fora? Les dinàmiques de les revistes professionals o dels congressos d’aquí, estan en sintonia amb les revistes o els congressos internacionals? No tinc resposta, però sí una mostra d’un congrés professional que mai no es podria organitzar a Catalunya i que trobareu clicant aquí. [Gràcies, Joan, per la troballa]

2 en 1: cantidad y calidad en revistas

Dos artículos en uno. El de Ernest Abadal y Lluís Rius en la Rev. Española de Documentación Científica (vol. 31, n. 2, de abril-junio del 2008, p. 240-260) y con el título de Revistas científicas de las universidades españolas: acciones básicas para amentar su difusión e impacto. Si has llegado hasta aquí y no trabajas en la universidad, NO por esto abandones este blog. Cada vez más los bibliotecarios se involucran en la edición, ayudando a los usuarios a que lo que hagan tenga más impacto. Por esto, cualquier bibliotecario (sin distinción de raza, credo, edad, gustos musicales o incluso tipo de biblioteca en la que trabaja) puede estar interesado en la 2ª parte del artículo mencionado en la que, como acciones para que las revistas que podemos estar ayudando a mejorar sean más visibles en internet se relacionan las siguientes:

• Digitalizar los contenidos
• Incluir la revista en portales y repositorios
• Entrar en el movimiento del OA
• Preparar versiones multilingües: traducciones totales o parciales de los contenidos de la revista, secciones o artículos en más de un idioma, acceso a los textos de presentación de la revista en más de un idioma, acceso multilingüe a resúmenes de los contenidos
• Comunicación de novedades
• Incluir en la revista mecanismos de medición de audiencia (estadísticas de consulta)
• Incluir la revista en BBDD, directorios de revistas, catálogos de bibliotecas, motores de búsqueda académicos, boletines de sumarios, portales especializados

Y si el lector que esto está leyendo llegara hasta aquí, que sepa que la primera parte del artículo mencionado no deja de tener interés y que consiste en una aproximación cuantitativa sobre cuántas revistas científicas publican las universidades españolas. Intento difícil y laudable. Para los interesados en este tema, dos más que interesantes lecturas complementarias que merecerían un comentario en este mismo blog o en otra parte y que son:

• Marc Minon , Ghislain Chartron / État des lieux compartif de l’offre de revues SHS: France, Espagne, Italie: etude réalisée pour le Ministère de l’education nationale de l’enseignement supérieur et de la recherche // juin 2005
• Turid Hedlund, Ingegerd Robow / Open Access in the Nordic Countries // Copenhagen: Nordbib Programme, 2007.

Conservació del paisatge (i del llibre)

Més que interessant conferència organitzada pel Patronat d’Estudis Osonencs la de l’Oriol Nel·lo amb el títol “Per què parlem de conservació quan parlem de paisatge?” ¿Per què ressenyem la conferència de l’Oriol, que va ser bibliotecari de forma molt breu i que és conegut geògraf i prou prolífic autor? Per dos motius: perquè va ser un conferència intel·ligent circumstància ressenyable per rara, i, perquè li vaig prometre intentar traslladar-la al nostre àmbit substituint ‘paisatge’ per ‘llibre’. Me’n sortiré?. Intent 1: la conferència (i que em siguin perdonats els pecats derivats de la incorrecta transcripció o resum) La tesi: el conservacionisme del paisatge persegueix una quimera i el moviment mateix obstaculitza assolir l’objectiu que persegueix. No hem de voler conservar el paisatge (encara que alguns paisatges –pocs- s’hagin de conservar), sinó gestionar la seva transformació tot procurant amb això conservar-ne els seus valors. Definició: el paisatge és un diàleg entre el medi natural, l’acció humana i la mirada (el paisatge és percepció). Argumentari 1 o plantejament:

• El paisatge es transforma (sempre). Ho fa en la mesura que ho fa la societat amb la que dialoga ja que la societat es retrata en el paisatge. Voler-lo conservar, doncs, és una quimera, és voler aturar la inevitable transformació social.
• Però mai com en els darrers anys el paisatge no s’havia transformat a la velocitat a la que ho està fent ara (perquè mai com ara la societat havia canviat a tanta velocitat). La velocitat del canvi del paisatge fa que la percepció del canvi sigui molt àmplia. Si abans el paisatge era permanència, ara un lloc pot ser molts paisatges al llarg d’una vida humana.
• Aquesta mobilitat del que havíem percebut com immutable ens inquieta. El paisatge deixa de ser un referent, els paisatges son cada vegada menys específics. El paisatge ja no és un refugi ni un reforç de la identitat.
• D’aquí es deriva la força o la pressió per voler conservar el paisatge, força lògica i justificable, però quimèrica, impossible.

Argumentari 2 o nus:

• Una societat dinàmica és una societat transformadora del paisatge. Hem de voler conservar la forma quan el contingut ha desaparegut? Hem de museificar = conservar el paisatge?
• Cal canviar la perspectiva, no hem de voler conservar immutablement, hem de voler (pretendre) gestionar les transformacions del paisatge de manera que aquestes siguin compatibles amb el benestar i voler (pretendre) conservar, no el paisatge sinó els seus valors
• Te valors el paisatge? Certament: el paisatge és un indicador ambiental, conté valors estètics, és una reserva patrimonial i un recurs econòmic. El que ens ha d’inquietar és la destrucció dels valors del paisatge, no les transformacions del paisatge.

Argumentari 3 o desenllaç:

• Quina és la solució? Fer política de paisatge alhora que es fa política de gestió del territori (i viceversa) ja que les tendències que incideixen en el paisatge són les que incideixen en la gestió del territori (urbanisme).
• Les tendències que incideixen en l’urbanisme són: la dispersió territorial, l’especialització funcional i la segregació social. Tendències cada una d’elles amb efectes negatius sobre el benestar dels ciutadans i a les que Nel·lo contraposa com a model territorial alternatiu la ciutat compacta, complexa i cohesionada, model que és l’únic que permet conservar els valors del paisatge.
• Tot i així, alguns paisatges, els més excepcionals i amenaçats s’han de conservar
• Com es gestionen les transformacions del paisatge: amb normativa i promovent un canvi cultural que faci que la preocupació per la preservació dels valors del paisatge sigui una preocupació socialment estesa.

Cloenda: El creixement no ens ha de fer por si el gestionem proactivament I el llibre? Uns dies abans, a Vic, prenent un cafè vaig trobar un amic al que feia temps que no veia i que estava llegint un llibre. Vam xerrar i em va preguntar si jo, com a bibliotecari, no estava preocupat per la imminent i inevitable desaparició del llibre. Cal, es preguntava, promoure la conservació del llibre? Intent 2: trasllat de l’estructura de l’argumentari d’en Nel·lo al llibre imprès. La tesi: el conservacionisme del llibre persegueix una quimera i el moviment mateix obstaculitza assolir l’objectiu que persegueix. No hem de voler conservar el llibre (encara que alguns llibres –pocs- s’hagin de conservar), sinó gestionar la seva transformació tot procurant amb això conservar-ne els seus valors. Definició: el llibre és un diàleg entre els medis tècnics per transmetre informació, l’acció humana de voler-se comunicar i l’acte de llegir (el llibre és lectura) Argumentari 1 o plantejament:

• El llibre es transforma (sempre). Ho fa en la mesura que ho fa la societat amb la que dialoga ja que la societat es retrata en el llibre. Voler-lo conservar, doncs, és una quimera, és voler aturar la inevitable transformació social.
• Però mai com en els darrers anys el llibre no s’havia transformat a la velocitat a la que ho està fent ara (perquè mai com ara la societat havia canviat a tanta velocitat). La velocitat del canvi del llibre fa que la percepció del canvi sigui molt àmplia. Si abans el llibre era permanència, ara la lectura pot haver-se d’acostumar a fer-se en molts llibres al llarg d’una vida humana.
• Aquesta mobilitat del que havíem percebut com immutable ens inquieta. El llibre deixa de ser un referent, els llibres son cada vegada menys específics. El llibre ja no és un refugi ni un reforç de la identitat.
• D’aquí es deriva la força o la pressió per voler conservar el llibre, força lògica i justificable, però quimèrica, impossible.

Argumentari 2 o nus:

• Una societat dinàmica és una societat transformadora del llibre. Hem de voler conservar la forma quan el contingut ha desaparegut? Hem de museificar = conservar el llibre?
• Cal canviar la perspectiva, no hem de voler conservar immutablement, hem de voler (pretendre) gestionar les transformacions del llibre de manera que aquestes siguin compatibles amb el benestar i voler (pretendre) conservar, no el llibre sinó els seus valors
• Te valors el llibre? Certament: el llibre és un indicador ambiental, conté valors estètics, és una reserva patrimonial i un recurs econòmic. El que ens ha d’inquietar és la destrucció dels valors del llibre, no les transformacions del llibre.

Argumentari 3 o desenllaç:

• Quina és la solució? Fer política de lectura alhora que es fa política de gestió de la informació (i viceversa) ja que les tendències que incideixen en el llibre són les que incideixen en la gestió de la informació.
• Les tendències que incideixen en la societat de la informació són: la dispersió de les obres comunicacionals tradicionalment transmeses a través del llibre imprès, l’especialització de la lectura en generes i la segregació de lectors per tipologies. Tendències cada una d’elles amb efectes negatius sobre el benestar dels ciutadans i a les que Nel·lo contraposa com a model alternatiu la lectura compacta, complexa i cohesionada, model que és l’únic que permet conservar els valors del llibre.
• Tot i així, alguns llibres, els més excepcionals i amenaçats s’han de conservar
• Com es gestionen les transformacions del llibre: amb normativa i promovent un canvi cultural que faci que la preocupació per la preservació dels valors del llibre sigui una preocupació socialment estesa.

Cloenda: El creixement no ens ha de fer por si el gestionem proactivament p.d. dedicat també als que tindran la sort d’assistir al Seminari de l’Aula Jordi Rubió del 29 de maig sobre la impremta i llibreria a la Barcelona digital del 2010.

Revistes: la transició del p al e

Fa uns anys (no gaires) només hi havia revistes en paper. Els anys 90 van veure el naixement de revistes només en electrònic i, una mica més tard, el complement electrònic de les revistes en paper. Es calcula que avui un 60% de les revistes que formen el selecte univers de les 20.000 revistes científiques (= revisades per parells) estan disponibles en ‘e’ (i majoritàriament també en ‘p’). La transició està essent del ‘p’ al ‘p + e’, i no acaba de fer-se el pas al ‘e !’ (= només electrònic). Tenim un estudi que analitza, tant des del punt de vista de les biblioteques com dels editors, els motius que inhibeixen aquesta transició. El publica l’Association of Research Libraries i es titula “The e-only tipping point for journals: what’s ahead in the print-to-electronic transition zone” En són els autors Richard K. Johnson i Judy Luther i el confeccionen tenint en compte la bibliografia disponible (vegeu les referències a les p. 39-40) i entrevistes fetes a bibliotecaris i editors. Un informe breu (40 p.) amb un resum executiu (p. 1-5). L’estudi caracteritza la situació actual com de transició, i dóna com a fets:

• Que el format e- ha triomfat entre els lectors
• Que l’arribada de les revistes e- ha suposat un canvi radical en el model de preus i subscripcions (de comprar títol a títol i de forma individual, a comprar en paquets i de forma col·lectiva o consorciada)
• Que el sistema de les revistes científiques és un sistema híbrid (el 2006, un 30% era només p, un 37% només e- i el 33% restant mixt)
• Que la preservació del e- no esta assegurada i que això ha motivat que moltes biblioteques continuessin subscrivint el paper (no ha estat així en el cas de les biblioteques de les universitats de Catalunya que de forma valenta van apostar aviat per cancel·lar la majoria de les subscripcions en paper)
• Que tret dels grans editors, les associacions científiques que editen revistes no ho tenen fàcil passar el e- (un 89% de les associacions científiques només edita un títol, per exemple el COBDC)

Quines forces dirigeixen el canvi des del punt de vista de les biblioteques?

• Els desitjos dels usuaris que clarament prefereixen les versions e-
• L’oportunitat d’estalviar despeses amb l’e-. (algunes despeses associades a la gestió de les revistes clarament desapareixen si aquestes són e-, però algunes despeses noves apareixen: la contractació i el manteniment del enllaços, per exemple).

Quines forces dirigeixen el canvi des del punt de vista dels editors?

• L’oportunitat de retallar costos si es deixen de fer edicions en p (per concentrar la despesa en la molt costosa operació d’editar-les en e-)
• L’oportunitat de millorar les prestacions de les revistes, cosa possible en l’entorn digital

Des del punt de vista de les biblioteques, el gran inhibidor de no tenir només e- és la encara no resolta qüestió de l’accés permanent. L’estudi comenta algunes iniciatives de les biblioteques per donar-hi solució, des de la preservació consorciada d’un exemplar imprès fins a solucions de preservació digital (còpies digitals a consorcis, a LOCKSS o a Portico). El món dels editors no és homogeni. Els grans editors estan ben preparats per estar només en forma e-, però la majoria d’editors són ‘petits’ i no els és fàcil passar a l’edició e- i els fa por perdre lectors. Ningú no dubta que el futur de les revistes científiques és l’e-, però per algunes revistes això ja és així i per a altres això passarà d’aquí 20 anys. L’estudi s’acaba amb 6 recomanacions ben poc reveladores, excepte, potser sí, de que en una situació de transició com l’actual, no podem esperar (ni els manresans tampoc) que cap Llum màgica ens il·lumini.

OA a l a UL

Conferència de Bernard Rentier, rector de la Universitat de Liège, sobre l’OA amb el títol: “Open Access to scientific documentation: institutional electronic repositories, a mandate for all researches”. Es va fer ahir a la Universitat de Barcelona dins el cicle de conferències que la UB organitza en el marc del debat pel seu pla estratègic Horitzó 2020. Transcric les principals idees exposades: La universitat té 3 objectius respecte la recerca:

• Disseminar el resultat de la recerca científica de forma àmplia, democràtica i oberta (el sistema actual mai ha estat màximament efectiu)
• Tenir accés a tota literatura de recerca sense limitacions (sense barreres de pagament o de permisos). La informació científica ha estat generada per diner públic, però en canvi no és pública, el seu accés, majoritariament, és de pagament.
• Poder reutilitzar el material propi (retenir el dret de còpia)

El sistema actual de comunicació científica té ineficiències: mai tota la informació científica ha estat disponible, el preu de les revistes incrementa per sobre cost de la vida, alguns editors són ‘for profit’, cosa incompatible amb entorn de la ciència. El sistema per ser eficient: ha de ser ràpid, ha de complementar els articles tradicionals amb la inclusió de material addicional, ha de poder-se arxivar i intercanviar en e-, ha de basar-se en el nou paradigma: llegir ha de ser gratuït, ha de fer un us màxim de possibilitats de la xarxa (sense excloure l’antic sistema de control de qualitat), i, ha de fer front a la resistència al canvi derivada del nou paradigma (que passa en tots els àmbits i temes). Les universitats tenen 2 objectius respecte la informació científica generada en el seu si: assegurar que la recerca a la que donen suport tingui un impacte màxim i tenir un repertori complet de la producció científica a la que donen suport o generen. Hi ha 2 vies al OA: la daurada (les revistes OA) que potser sigui un somni i la verda (els repositoris institucionals = IR) que és a les nostres mans crear-la ja que la universitat pot fer que tota la literatura científica sigui accessible a IR, estigui referenciada en motors cerca i estigui disponible en e- si es demana. La U Lièja practica la via ‘verd pàlid’, consistent en:

• recullen la totalitat dels articles publicats per professors de la universitat
• ensenyen sempre les metadades dels articles
• el text complet és accessible quan es pot
• a vegades està temporalment no disponible (períodes d’embargament), i
• si el text complet no és accessible (temporalment o permanent), el sistema genera una petició d’un e-print que va a l’autor i si aquest dóna aprovació, se li envia una còpia-e de l’article (cosa aquesta que es pot fer encara que l’autor no hagi retingut el dret de còpia).

B. Rentier defensa l’OA verd [pàlid] com un camí pràctic cap al OA verd fosc, ho veu com un moviment que inicia a la universitat el que ha de ser un moviment a llarg termini i que és possible perquè ha assolit consens entre universitats, consells de recerca, polítics... Que cal fer? recordar als científics que hi ha múltiples camins cap al OA i recolzar les revistes OA a l’hora que es promouen els IRs o els repositoris temàtics. Perquè les universitats necessiten tenir un IR? per recollir la totalitat de la recerca generada al seu si i per mesurar aquesta col·lecció. Raons addicionals a favor de l’OA: promou l’accés a la ciència en països en desenvolupament, i, la recerca està pagada moltes vegades per fons públics (i no s’ha de pagar de nou per llegir-la). La U Lieja el 2007 va aprovar que el dipòsit dels articles fos obligatori fent que només els articles dipòsits al seu IR seran els considerats vàlids a efectes de currículums oficials i avaluació del professorat. Es preveu que el maig 2008 el seu IR estigui operatiu. Es diu ORBI (Open Repository and Bibliographic Information) i inclou la facilitat ‘demana-ho a l’autor’ que permet demanar e-prints de coses que no estiguin en OA degut a restriccions de les editorials. B. Rentier va parlar de la EurOpenScholar, un moviment per afavorir l’OA de les publicacions acadèmiques que té per objectiu involucrar a autoritats en OA de manera que s’aprovin polítiques d’obligació de l’auto arxiu publicacions. EurOpenScholar vol desenvolupar polítiques de convenciment a favor de l’oA, tant cap a dintre la universitat com cap a fora. Cap a dintre, adreçant-se als rectors (mostrant-los els beneficis de tenir i participar en IR des dels seus punts de vista, per exemple, la millora de posicions de la seva universitat als rankings) i als investigadors (mostrant els beneficis de l’OA: més lectura i més citació). Cap a fora, adreçant-se a polítics i a finançadors de la recerca.