Que el 2009 ens porti una mica de l’ambició dels de la quinta d’en Rubió!

Aquests dies he estat llegit alguns dels escrits de J. Rubió i Balaguer inclosos a la recopilació “Sobre biblioteques i biblioteconomia”, que va publicar l’Abadia de Montserrat el 1995 i que forma el vol. 12 de les seves obres. Les 498 p. contenen 37 articles o fragments breus que s’agrupen en tres blocs: escrits erudits sobre la història d’algunes biblioteques catalanes, articles sobre l’organització de les biblioteques de Catalunya (la Biblioteca de Catalunya i les biblioteques populars), i, finalment sobre com ordenar i catalogar biblioteques.

He trobat molt interessants els articles sobre organització de biblioteques a traves dels quals es pot resseguir l’evolució de la gran feina que, per aquest ordre, la Mancomunitat, la Diputació de Barcelona i la Generalitat republicana van fer en biblioteques fins la desfeta de la guerra civil. És bonic (i il·lustratiu) veure com evoluciona el to de les explicacions que passa de ser exploratori i temptatiu a l’època de la Mancomunitat, a ser prudentment explicatiu a l’època de la dictadura per arribar a ser segur i ambiciós en l’època republicana.

Són escrits que abasten 30 anys d’història en la que sempre es pot constatar un pensament nuclear immutable i sòlid articulat al voltant de tres premisses: copiar de les millors experiències (les ‘public libraries’ dels EUA, però tenint en compte el que es feia al Regne Unit i a Dinamarca), implicar en la gestió de la biblioteca tant a les persones (usuaris i treballadors) com a les institucions (municipis i entitats privades que mantenen biblioteques) i crear ja no tant biblioteques com un sistema bibliotecari interconnectat.

Molts articles si els llegíssim avui sense saber-ne la data els aplaudiríem per moderns i n’acceptaríem les recomanacions considerant-les originals i adequades per fer front al futur. En recomano dos: “Les biblioteques a Barcelona: camí fet i camí encara a fer” (publicat a la ‘Revista de Catalunya’ el 1930), p. 217-234, i “El estatuto y las bibliotecas de Cataluña” (publicat a ‘Euzkadi’ el 1932), p. 267-272.

Quines són les peces del pensament bibliotecari de Rubió?

Pel que fa a les biblioteques científiques i especialitzades:

• una gran ‘biblioteca d’estudis superiors’ (la de Catalunya), ‘flanquejada amb altres biblioteques que [...] completin i multipliquin la seva eficàcia’ (la de la Universitat com a biblioteca científica general i les especialitzades d’associacions professionals o museus),
• que el catàleg de la Biblioteca de Catalunya es completi amb els fons d’aquestes biblioteques científiques i especialitzades, catàleg ‘que no hauria de considerar-se com un servei adscrit a una biblioteca determinada, [sinó que] hauria de funcionar com un organisme de relació entre totes les biblioteques adherides’
• ‘arribar a un règim de cooperació entre les biblioteques [...] sobre [la base de] l’absoluta igualtat de drets de les que entressin en el tracte’‘completar l’acció de les biblioteques d’alts estudis amb una xarxa de biblioteques de divulgació i de cultura general’.

Pel que fa a les biblioteques populars (traduïm en aquest cas del castellà):

• ‘establertes en base concursos oberts entre els ajuntaments, ... [és a dir, que] sempre són filles d’una iniciativa municipal’,
• ‘ una xarxa de biblioteques, vives i de fons renovats constantment, que atenguin tant les exigències de l’alta investigació com les de difusió de la cultura a totes les classes socials. [... biblioteques] relacionades entre sí i amb la BC’,
• ‘no hi hauria a Catalunya una sola ciutat privilegiada amb una gran biblioteca, sinó que el seu cabdal de llibres circularia a través de totes les biblioteques populars i podria arribar fins als poblets més apartats, tal com la sang és impulsada des del cor fins les darreres ramificacions del sistema vascular’.

I sobre les biblioteques escolars:

• ‘L’escola sense l’eina d’una biblioteca degenera en la freda i servil repetició d’idees alienes perquè es veuen privades de la fèrtil suggestió que exerceix la lectura.’

Els 30 anys de que duem de Generalitat monàrquica (amb conselleries de cultura en mans de CiU, PSC i ERC) no han donat textos semblants ni han estat capaços d’oferir-nos objectius que els superin.

Un dels escrits de Rubió acaba així: “si he pecat en alguna cosa, no haurà estat per excés d’ambició”. Poca ambició veig a (les biblioteques de) la Catalunya del tombant de segle, potser que en demanem una mica als Reis.

Fer-ho entre tots (per fer-ho més efectiu i millor)

Quan era (professionalment) molt jove pensava que la cooperació era un instrument dels països amb pocs recursos. Quan vaig ser (professionalment) jove però no tant, vaig veure que la cooperació era un instrument molt més present en el països bibliotecàriament avançats que en els altres.

I es donava el cas (i es dona encara) que els països bibliotecàriament avançats també eren el que en diem països rics. Des de llavors que em debato en el dubte de si la riquesa afavoreix la cooperació o si, al contrari, és la cooperació la que fa riques les societats que la practiquem.

Una reflexió pròpia d’aquests dies de Nadal afavorida també per haver estat espectador dels pastorets de les parelles lingüístiques que fan a Vic (les parelles lingüístiques són ua iniciativa cooperativa, efectiva i excel·lent per ensenyar català a nous vinguts a Catalunya). També per haver estat llegint l’informe anual d’OCLC (OCLC annual report 2007/2008).

OCLC va ser fundat el 1967. És una entitat sense afany de lucre. És una cooperativa que es manté de les aportacions dels seus membres i que té dos objectius: promoure l’accés a la informació mundial i reduir les despeses de les biblioteques. El nucli de les seves activitats és el catàleg col·lectiu que avui té el nom de WorldCat i en el que hi participen 69.840 biblioteques i en el que hi ha 108.200.000 registres bibliogràfics (dels quals, 22.200.000 van ser afegits en el darrer any). Els membres d’OCLC van copiar quasi 52 milions de registres i fer 10 milions de préstecs interbibliotecaris l’any fiscal 2007/08. Per cert, en la llista de llengües amb més registres el català ocupa la posició 37ena.

Al meu entendre, el més interessant d’OCLC és l’orientació que ha pres els darrers anys, concretament des que Lorcan Dempsey és ‘cap d’estratègia’. Centrant-se ja no en l’objectiu d’estalviar recursos sinó en el de promoure l’accés. L’objectiu estratègic seria fer entrar les biblioteques plenament en la web i aquest es descomposaria en dues línies d’acció: proporcionar a les biblioteques servies d’automatització en la xarxa que les alliberessin d’haver de mantenir programari i ordinadors a nivell local i crear nous aplicacions i serveis a partir de la cooperació entre els membres res gaire lluny del que va fer OCLC quan va néixer).

Per fer això, OCLC destaca 4 àmbits estratègics:

• Crear un entorn d’usuari. WorldCat vol que les persones que busquen informació acabin visitant a la biblioteca i creu que la manera de fer-ho és anar allà on són les persones a la xarxa i facilitant-los accés a la informació que tenen les biblioteques. WorlCat permet fer llistes per a ús personal o per compartir-les, accedir (pagant) a 57 milions d’articles de revistes, tenir una visió d’un autor amb l’eina identitats de la que vam parlar aquí fa unes setmanes...WorlCat Local permet accedir a la totalitat dels recursos de la biblioteca des d’una sola interfície.
• Estalviar costos. Com? Compartint recursos. Aquests se centren de forma important en la catalogació on OCLC anuncia un important desenvolupament: la sincronització de catàlegs col·lectius ‘locals’ amb WorldCat. Això permetria participar, per exemple, al catàleg col·lectiu holandès mentre que automàticament els registres afegits s’afegeixen també a WorldCat. També s’inclouria aquí la capacitat d’exportar registres de Content.dm a WorldCat o el servei de referència virtual.
• Interconnectar màquines. OCLC creu que les dades emmagatzemades a les biblioteques tenen un gran potencial si som capaços de potenciar el diàleg i interconnexió entre ordinadors. Per això estan creant serveis web que poden alimentar-se i usar-se amb aplicacions bibliotecàries i d’internet. Dins aquest apartat hi hauria la compra per paret d’OCLC del programari EZproxi per autenticar usuaris. Aquest permetria que un usuari d’una biblioteca sigui reconegut com a tal a la xarxa quan de forma remota vulgui usar informació electrònica contractada per la biblioteca a la que pertany.
• Fer de lobby. Promoure l’ús de les biblioteques i la seva imatge, cosa que fan a través d’estudis els darrers dels quals han estat comentats en aquest blog. Recordar que OCLC va absorbir fa no gaire els programes del RLG.

Tres coses més interessants que surten en aquest informe anual:

1. OCLC ha tingut com enorme punt feble el tracte enormement diferenciat que ha dispensat a les biblioteques dels EUA respecte les dels altres països. Normal si veiem OCLC com una cooperativa nord-americana, il·lògic si fem cas al com OCLC es presenta a si mateix: una xarxa mundial de biblioteques connectades. Caldrà veure l’abast dels canvis que està introduint OCLC en la seva estructura ja que aquest any ha adoptat una nova forma de govern en la qual els membres es constitueixen en consells regionals i aquests trien delegats per al Consell Global que és qui elegeix el Consell Executiu.
2. Les aliances que OCLC està establint amb algunes biblioteques nacionals i estructures bibliotecàries europees. Citem-ne dues: la sincronització del catàleg col·lectiu holandès amb WorldCat i el fitxer internacional de registres d’autoritats VIAF fet en col·laboració amb les biblioteques nacional de França i Holanda i la LC. Per cert, a l’informe es menciona que s’ha completat la compra que OCLC va fer de PICA, la cooperativa holandesa de biblioteques que no va saber convertir-se en l’OCLC europea.
3. El projecte que estant duent a terme amb el consorci Orbis Cascade Alliance amb el que pretenen crear una solució de préstec interbibliotecari a escala regional. Si va endavant serà ocasió de parlar-ne amb més detall.

   <>

I, impossible de restar immune a l'ambient nadalenc que ens envolta, desitjo el millor per als lectors d'aquest blog (que algun n'hi deu haver) i a les persones de bon cor i de bona voluntat que, encara que a vegades no ens ho sembli, són majoria.

Conservar revistes e-

Fantàstic el paper que fa el JISC, organisme independent el govern anglès que dóna suport a l'educació superior a través de projectes innovadors en informació i en informàtica. Al meu parer, el seu paper en la compra consorciada de recursos d'informació no és pas millor que el que fa el CBUC, per exemple, però en els darrers anys està essent extraordinari pel que fa a estudis i a posicionaments de futur.

Al Regne Unit d’Anglaterra tenen en funcionament un programa pilot per l’arxivatge de revistes e- basat en LOCKSS (UK LOCKSS). Com que de solucions per l’arxivatge n’han anat sortint, van decidir finançar un estudi que analitzés les altres aproximacions a l’arxivatge. El resultat ha estat A comparative study of e-journal archiving solutions.

El JISC va posar el tema de l’estudi a concurs i aquest va ser guanyat per l’empresa Tee Em Consulting. A destacar, les bases del concurs exposaven que l’informe seria publicat de forma amplia i que havia de servir per a que les institucions poguessin determinar a partir seu polítiques d’arxiu de revistes e-. Tot un exemple de com a vegades l’administració (o algunes administracions) fa coses no pensant en les medalles que es plantarà sinó en com millorar el procés de presa de decisions de les institucions.

L’informe va ser fer revisant la literatura, fent consultes als proveïdors de serveis d’arxivatge de revistes e- i a partir dels debats d’un seminari que va tenir lloc el 14 d’abril del 2008. A les p. 4-5 (cap. 2) podeu trobar el ‘resum executiu’ que, en aquest cas, no és tal sinó una relació de recomanacions que val la pena llegir. Val la pena també clavar un cop d’ull a l’estudi almenys a algunes de les seves parts. Alguns elements més sobre el context de l’estudi es poden trobar als caps. 3 i 4 (p. 6-8).

El cap. 5 (p. 9-13) fa una aproximació al tema de la preservació de revistes e-. Fa la distinció entre l’accés perpetu i la preservació a llarg termini. El primer concepte s’aplica al dret dels subscriptors de continuar accedint a una revista per la qual s’ha pagat l’accés un cop aquest subscripció ha cessat per un motiu o un altre. El segon als processos que han de permetre que el contingut d’una revista e- sigui accessible en el futur. El primer aspecte té a veure sobretot amb els drets comercials, el segon amb un interès social. Podeu trobar aquí la relació de sorveis/solucions d’arxivatge que l’estudi examinarà i que són: LOCKS, CLOKSS, Portico, e-Depot, ECO (OCLC), el programa d’arxiu de revistes e- de la BL.

El cap. 7 (p. 16-20) compara els 6 programes esmentats. Per a cada un n’explica què és i d’on surt i en relaciona pros i contres. Al respecte, val la pena saltar-se algunes pàgines i anar a les 25-26 on es resumeixen els debats del seminari del 14.04 i on d’una manera poc formal però clara s’expressen les percepcions dels assistents sobre cada una de les solucions.

Interessant el cap 9 (p.27-33) que planteja, amb la intenció d’il·lustrar què representa no tenir solucionat el tema de l’accés perpetu, presenta 4 escenaris possibles i que són: una revista deixa de ser subscrita per la biblioteca, la revista deixa d’estar disponible a l’editor al que se li comprava, l’editor plega i hi ha una fallada catastròfica del servei per part de l’editor. El capítol analitza el comportament dels 6 serveis/solucions davant cada un dels 4 escenaris.

El cap. 11 (p. 36-37) fa observacions adreçades a: biblioteques, editorials, negociadors de contractes consorciats, i a proveïdors de serveis d’arxivatge. El 12è (p. 38) fa 10 recomanacions molt genèriques.

De l’estudi en trec a títol personal 3 conclusions o aprenentatges:

• Cap solució de les que ara mateix hi ha ho cobreix tot. Per a mi, el problema no és tant les possibles diferències en les solucions tecnològiques com que no hi ha cap programa d’arxivatge que cobreixi totes les revistes. De fet, les editorials semblen col·laborar amb les diferents solucions de forma desigual. Si fa un temps semblava que l’e-Depot de la BN d’Holanda seria l’opció triada per les grans editorials, darrerament sembla que l’opció preferida pot ser Portico (per ser nord-americana?).
• Malament anirem les biblioteques si hem de donar suport a múltiples sistemes d’arxivatge per no haver-n’hi cap que cobreixi la totalitat de les revistes a les que estem subscrits individualment o consorciada. Sembla però clar que l’accés perpetu ens hauria de preocupar més i que potser no tant les biblioteques individualment com els consorcis que aquestes formin haurien d’intervenir per garantir solucions efectives per l’accés perpetu.
• Encara tot és molt incipient però una cosa esta clara: proporcionar accés perpetu o garantir preservació a llarg termini costa diners. Encara que no ho diguem, el pas de les revistes en paper a les digitals ha suposat molts estalvis a les biblioteques (en persones que processaven les revistes, els espais destinat a conservar-les, en costos de processament...); potser alguna part d’aquest estalvis l’hauríem de reservar per fer front a despeses que garanteixin que el que comprem avui pugui conservar-se i ser consultat en el futur.

El comportament lector dels investigadors

Carol Tenopir i Donald W. King fa temps que estudien el comportament dels investigadors respecte la lectura d’articles. Des del 1977, més o menys cada 5 anys, els autors passen el mateix qüestionari (amb lleugeres modificacions degudes als canvis tecnològics) a investigadors de diferents àmbits per tal de conèixer els seus comportaments. Com que la primera norma del màrketing és conèixer els teus usuaris, crec que seguir de prop els resultats dels estudis de Tenopir i King és obligatori.

Al darrer D-Lib Magazine (vol. 14, November/December 2008, núm. 11/12) s’hi publica un breu article que permet posar-se al dia en aquests resultats i que porta per títol: Electronic Journals and Changes in Scholarly Article Seeking and Reading Patterns. L’article dóna dos tipus d’informació: sobre l’evolució del comportament dels investigadors respecte la lectura i sobre les pautes de comportament present derivades de la situació actual de les eines de cerca.

Evolució del comportament lector dels recercaires entre 1977 i 2005:

• Els científics han incrementat de forma substancial el nombre d’articles que llegeixen. El 2005 es llegia el doble d’articles respecte 1977, però com que la producció científica ha augmentat, els científics, encara que llegeixin el doble, estan llegint el mateix percentatge de literatura del seu àmbit que abans. El temps de lectura per article ha passat dels 48 minuts el 1977 a 31 minuts el 2005.
• La importància del fulleig ha baixat i la de la cerca i lectura a partir de citacions ha pujat. Aquest resultat potser no sigui bo, però sembla lògic. El científic avui és menys dependent de fer un seguiment estret a algunes revistes determinades i dels butlletins de sumaris i, en canvi pot usar eines de cerca que li permeten interrogar un gran nombre de títols de revistes i navegar a través de les citacions de les revistes electròniques. El 1977 el 58,% d’articles llegits eren trobat per fulleig, el 2005 el percentatge era el 33,9%; el 1977 un 6,7% d’articles es trobaven a partir de citacions, el 2005 un 14,9%; el 1977 l’11,1% d’articles llegits provenien de cerques, el 2005 un 28%.
• La biblioteca és una font de lectura molt més important per al científics el 2005 que el que era el 1977. En aquesta data, un 60% dels articles llegits procedia de subscripcions personals i un 24,6% de subscripcions de la biblioteca. El 2005 els percentatges són 22,6% i 62%. És a dir, la biblioteca és una font d’informació molt més important per a l’investigador del que era abans. Una altra cosa és que el investigador sigui conscient de que molts dels articles que consulta de forma digital li són proporcionats per subscripcions consorciades de la biblioteca.
• Es lleeixen més articles: el 1977 el promig d’articles llegit era de 150 i el 2005 de 280. Les fonts de les lectures són més àmplies: el 1977 els articles provenien de mitjana de 13 títols de revistes mentre que el 2005 aquests eren 33. Els articles el 2005 eren llegits aproximadament la meitat en paper la meitat en e, però la relació paper/e- era del 80/20 pel que fa a les subscripcions personals mentre passava al 23/77 per les lectures de revistes subscrites per la biblioteca.
• L’edat dels articles llegits sembla bastant estable tot i que la facilitat d’accés dels backfiles en format digital ha fet que s’hagi incrementat la lectura d’articles ‘vells’. L’edat mitja dels articles citats varia per disciplines i va dels 4,6 anys en física, als 15 de la matemàtica, als 11,9 de les ciències socials passant pels 7,4 de l’enginyeria.

Pautes actuals de lectura i de citació:

• Un article recent de James Evans a Science ("Electronic Publication and the Narrowing of Science and Scholarship." Science 321, no. 5887 (2008): 395-99) fet en base analitzar les citacions de prop de 34 milions d’articles mostra que a major disponibilitat digital d’una revista, menys probable és que els articles d’aquesta revista siguin citats.
• Aquest fenomen, que sembla paradoxal, és atribuït per Evans al fet que els comportaments de lectura i els de citació, amb les eines de recerca actuals, difereixen i les revistes e- han comportat que els models de la citació científica siguin ara més estrets que abans.
• L’article de Tenopir i King que estem resumint avalaria aquests resultats de que els professors llegeixen més articles que abans. La lectura d’articles té molts propòsits a més a més de la recerca: estar al dia i ensenyar, mentre que la citació d’articles pot estar condicionada per la pressió dels parells de citar allò que altres ja han citat, cosa que disminuiria el ventall d’articles citats.

Tres comentaris:

1. Encara que no és científic, la meva experiència personal respecte la lectura d’articles donaria bastant la raó als estudis de Tenopir & King: llegeixo més, llegeixo de forma més dispersa, la meva dependència de les subscripcions consorciades de la biblioteca és major. La probabilitat de que llegeixi un article depèn de la facilitat d’accés del mateix (és a dir, de que estigui en accés lliure al meu abast).
2. Les biblioteques no traiem prou profit de que avui la dependència dels investigadors de les revistes contractades (consorciadament) per la biblioteca és molt alta. Acomplexat com estem des de sempre, no hem exhibit suficientment com hem millorar la vida dels investigadors des del punt de vista de la lectura d’articles. Com que l’enorme increment d’accessibilitat d’aquest prové d’un mecanisme comercial (la compra consorciada) i això sembla poc científic, en s n’estem de parlar-ne. Error
3. Que be estaria tenir un estudi fet aquí que ens permetés saber si la conducta dels recercaires catalans s’assembla o difereix (i en què) del que han estudiat Tenopir i King!

p.d. No em resisteixo a citar la revisió de literatura sobre usos d’informació e- de Carol Tenopir: Use and users of electronic library resources: an overview and analysis of recent research studieswww.clir.org/pubs/reports/pub120/pub120.pdfpublicat pel Council on Library and Information Resources, l’agost del 2003. Una mica vell ja, però exemplar per com es presenten les dades i de com la feina acadèmica pot ser de gran utilitat pels bibliotecaris de peu.

Ranking de sistemas universitarios

Vale la pena dedicar 20 o 30 minutos de lectura a este ‘policy brief’ del Consejo de Lisboa (un ‘think tank’ que pretende ayudar a definir estrategias para los retos a los que se enfrenta Europa) que lleva por título University systems ranking: citizens and society in the age of the knowledge y que firman Peer Ederer, Philipp Schuller y Stephan Willms. (Por cierto, el informe aparece mencionado en el editorial de El País de hoy)
Vale la pena porqué lo sustancial de las 24 páginas del informe se capta pronto y porqué este aporta perspectivas nuevas a los ya tan manidos rankings universitarios. Es sabido que estos se confeccionan con los resultados de una fórmula polinómica que sintetiza los resultados diversos que cada universidad obtienen en una serie de factores que a su vez pueden estar o no ponderados. Cuando aparecen los resultados de una de estas tablas, se habla bastante de las posiciones obtenidas por cada universidad pero mucho menos de los elementos elegidos para confeccionarlas o de sus opciones de ponderación entre elementos.
La confección de una tabla de medición de este tipo se basa siempre en una determinada idea de universidad y es sabido (o debiera) que los principales rankings de universidades priman la función investigadora de esta por encima de la formadora o docente. Esto es claramente así, por ejemplo, en el famoso ranking de universidades elaborado por la Universidad Jiao Tong de Shangai que tiene en cuenta factores como el número de premios Nobel, el número de investigadores altamente citados en 21 temas generales, el número de artículos publicados en las revistas científicas Science y Nature, etc.
El estudio del Consejo de Lisboa parte de una visión en la que el sistema de educación superior tienen como principal finalidad la de educar y preparar a las personas para ser miembros capacitados de la sociedad post industrial. El sistema de educación terciario o universitario deberá “ayudar al estudiante a disfrutar, comprender, preservar e incluso contribuir a todos los legados culturales que hacen grande a nuestra sociedad y debería darle las capacidades analíticas y las habilidades técnicas que este necesita para ser la columna vertebral intelectual y social de una democracia avanzada así como para formar una parte importante de la maquinaria económica que sostienen la cultura y la democracia.” Según el estudio, la excelencia en investigación nunca debería ser tomada como excusa para que la universidad se desentienda de sus tareas educadoras.
Además de esto, el estudio no clasifica las universidades, sino los sistema educativos terciarios o universitarios de 15 países europeo más Ausralia y los EUA y lo hace en base a examinar como puntúa cada país en cada uno de los seis indicadores que más adelante examinaremos. A priori, el sistema universitario español parecería que se vería favorecido por un sistema de medición que no solo tienen en cuenta elementos de la posición investigadora, ya que el sistema español, por precios de las matriculas y por la extensión territorial de la universidad, es un sistema universitario socialmente abierto. De ninguna manera esto es así y España ocupa el lugar 17º (el último) de las tablas del estudio. Las posiciones del ranking son: Australia, Reino Unido, Dinamarca, Finlandia, EUA, Suecia, Irlanda, Portugal, Italia, Francia, Polonia, Hungría, Holanda, Suiza, Alemania Austria y España.
Los criterios que configuran el ranking son seis, a saber:

• Inclusividad o la capacidad del sistema universitario de un país de graduar un elevado número de estudiantes en relación con su población. España ocupa aquí el lugar 12º.
• Acceso o la capacidad del sistema universitario de un país de incluir estudiantes con un nivel bajo en la educación secundaria. España ocupa aquí la 7ª posición.
• Eficacia entendida como la capacidad de un sistema educativo de producir graduados con habilidades relevantes para el mercado de trabajo. España ocupa aquí la 16ª posición.
• Atracción de estudiantes extranjeros. España ocupa la posición 14ª.
• Edad entendida como capacidad del sistema de actuar como instrumento para la formación a lo largo de la vida donde España ocuparía una 11ª posición.
• Capacidad de respuesta a las necesidades de reforma y cambio, y, concretamente, de adaptación a los criterios del EEES. España ocupa el 15º puesto que es el último ya que los EUA y Australia no puntúan en este apartado.

Creo que lo mejor es cerrar esta entrada con un ‘sin comentarios’.

Externalitzar, agrupar, exhibir, cooperar i preservar

El número de novembre de la Biblio Tech Review de la que hem parlat aquí alguna vegada, conté algunes noticies interessants que val la pena comentar sobre externalització de la catalogació, l'agrupació de resultats de cerca, l'exhibibió de registres bibliogràfics, la cooperació en la construccó de catàlegs i la preservació del que tenim als dipòsits. Els retalls d'informació fan com una obra de les de patchwork de les que fa la Mònica que és qui em deixa Internet per enviar aquesta entrada de blog des de Llançà.

Externalitzar la catalogació.Infor Library and Information Solutions anuncia que ja està disponible el seu sistema de gestió de biblioteques V-smart.

On està la novetat? En que V-smart és basat en la web. Aquesta és una de les tendències que en Ramon fa temps que ens anuncia que aniran prenent força (vegeu els comentaris d’en Ramon i d’en Ferran a l’entrada del blog en la que en parlàvem). Els sistemes integrats de gestió accessibles a fora de casa nostra, “són ràpids d’instal·lar, fàcils de mantenir, maximitzen l’accés a les dades i redueixen els costos”.

Agrupar. La imparable googlització i el relatiu fracàs de les cerques federades està propiciant l’aparició de nous enginys buscadors que dedupliquin i categoritzin els resultats. Com n’hem de dir d’aquests buscadors especialitzats en informació bibliogràfica que l’agrupen i classifiquen? Portals? Agregadors? Enganxadors? Agrupadors? El d’Ex Libris, el Primo, ja sembla ser aquí. L’empresa anuncia la Release 2.1 de Primo.

Exhibir. Una altra necessitat sorgida de la web 2.0: no només ser vist quan et venen a buscar, sinó ser vist perquè t’exhibeixes. OCLC amb WorldCat ofereix a les biblioteques ser màximament visibles pel fet que els registres bibliogràfics van (aquesta és la intenció) a buscar a l’usuari quan aquest navega per la web. Si estem a Internet mirant coses de Vermeer i ho fem des de Vic, WorldCat t’informarà des del navegador que la biblioteca pública té llibres sobre el tema. És per això que algunes biblioteques nacionals, com ara mateix la de França, s’han sumat a WorldCat, per donar una exhibició màxima als registres bibliogràfics de la seva cultura.

Cooperar. Amb Evergreen, el sistema de gestió intregrada de biblioteques en programari de font lliure que sembla obrir-se camí per entre els fins ara més famosos a les nostres terres (microIsis, el Koha o el PMB) anuncia que 5 biblioteques més s’han sumat al consorci Indiana Evergreen que comptarà a finals del 2008 amb 15 biblioteques compartint un catàleg que administra la Indiana State Library. L’empresa Equinox Software, Inc. dóna suport al desenvolupament i instal•lació d’Evergreen. Mireu-lo el catàleg val la pena. Feu una recerca, per exemple per Escher i observeu a l’esquerra les relacions que s’estableixen amb altres matèries (i submatèries!) i autors.

Dipòsits i preservació. Fa alguns anys el tema era quin programari es triava com a DOMS (digital objects management system). A Catalunya, el CBUC després de mirar els que hi havia (llavors quasi tots en programari de font lliure) va triar DSpace que ha tingut prou predicament. Els programaris de gestió d'objecte digitals fan això, gestionar aquests objectes = donar-els-hi accés. Però degut a la preocupació de les biblioteques per la preservació dels continguts, el fabricants de programaris també es preocupen per la conservació. Ex-libris ha desenvolupat per la Biblioteca Nacional de Nova Zelanda un sistema de preservació de dipòsits que suplementa DigiTool -el sistema de gestió d'objectes digitals d'Ex-libris-. Els que tinguin dipòsits aviat hi hauran d’anar pensant en això, en com preservar millor el que hi dipositen.

Pau i Ciència

Pau

He tingut uns dies difícils i estic an- goixat per un parell de coses. He acabat una reunió i estic a punt d’entrar a una altra. Tinc una estona que no passo ni a casa ni a la feina. Els dos llocs em tornarien a la rutina i busco un lloc que em permeti estar amb mi mateix. Busco el que s’anomena un tercer espai. Un lloc en el que puguis estar i sense haver d’assumir rols preconcebuts. He anat a la biblioteca. Hi he trobat un lloc on viure les angoixes i problemes amb una distància que els relativitza, connexió a Internet que m’ha permès fer alguna cosa que calia i algun amic amb el que he tingut una xerrada.

Les biblioteques, ara que ja les hem modernitzat i en bastants casos omplert de llibres i revistes, les hem de transformar en espais on poder estar. En llocs on reposar, treballar i descobrir. En refugis on protegir-se del brogit exterior i on créixer interiorment. En tercers espais. Ens hem acostat bastant per a que ho siguin, però encara els falta per ser-ho.

Ciència

S’acaba de publicar l’article “Impacto internacional de la investigación y la colaboración científica de las universidades de Cataluña, 2000-2004”, de Carlos Olmeda-Gómez, Ma. Antonia Ovalle-Perandones, Antonio Perianes-Rodrígues i Félix de Moya y Anegón, al darrer núm. de la Revista Española de Documentación Científica (v. 31, n. 4, oct-diec 2008). L’article complementa la visió de la ciència que es fa a Catalunya de l’estudi ressenyat en aquest blog el passat 3 d’octubre on parlàvem de resultats bibliomètrics de la ciència que es fa a Catalunya.

Esperant que el resum que farem a continuació no substitueixi forçosament la lectura de l’article, les dades que ens han cridat més l’atenció són:

• La producció de les 11 universitats analitzades és un 23,18% del total de l’espanyola.
• La producció en català és pràcticament inexistent, donat que l’anàlisi es fa del WoK, obra que inclou només 32 revistes espanyoles cap de les quals està en català, cosa que mostra que ”aquellos investigadores españoles que se expresan en otras lenguas como el catalán, o realizan estudios regionales o locales, se enfrenten con una penalización frente a sus otros colegas...”
• La UB, la UAB i la UPC acumulen el 81,75% del total de publicacions de les universitats de Catalunya, dada en consonància amb el seu tamany.
• La taula de productivitat per professorat amb dedicació completa l’encapçalen de forma destacada la UB i la UAB, però el 3r i 4rt llocs són ocupats per la URV i la UPF.
• La millor relació entre producció i citació la té la UB (1,86), seguida de la URV (1,72), de la UAB (1,68) i de la UPF (1,66).

Comentari: les posicions de la UB i de la UAB (per mides i tradició) no sorprenen, la de la UPF tampoc gaire (va néixer ex-novo vicis i orientada a l’excel·lència). La de la URV és meritòria i mostra que si es vol i es fa el que cal, s’obtenen resultats. Hauria de ser un exemple per al sistema universitari de Catalunya

I la foto?

A les imatges de Google no me'n surt cap d'interessant per pau i ciència, però fent la recerca (serendipity?) m'he enrecordat del títol del quadre de Picasso que de jove em va impressionar tant (el quadre, no pas el seu titol): Ciència i caritat. S'assembla a Ciència i pau, però inverteixo els termes per poder (no) fer un joc de paraules ja que, al fer aquesta entrada en català, he estalviat als lectors del blog un joc de paraules fàcil. Amb això retorno alguna cosa als que han tingut la paz-ciencia d'arribar fins aquí.

3 Jaumes i Bolònia

Les protestes des estudiant contra l’espai europeu d’educació superior o contra el Pla de Bolònia ha tingut almenys la virtut de donar tema a moltes converses i de poder parlar de la universitat amb persones que no hi estan vinculades. Alguna cosa ha canviat en el sentiment col·lectiu com ho mostra l’article de Salvador Cardús, La universidad invisible, a La Vanguardia del passat dia 26.

Hi ha desànim i pessimisme entre els que creiem en la universitat i que veiem que les protestes i la seva representació en els mitjans serà un fre a una reforma dels estudis universitaris que ja caminava prou lentament.

Jo n’hem parlat amb molta gent aquests dies, però he tingut converses amb tres amics que, ves per on, els tres es diuen Jaume. Cada un, des de la seva perspectiva m’ha fet una aportació sobre perquè ha tingut tant ressò una reforma que ningú no qüestiona (l’homologació de títols a nivell europeu) i la necessària modificació dels mètodes docents (passar de l’ensenyament a l’aprenentatge). Un Jaume em parla de desinformació, un altre Jaume de condescendència i el tercer Jaume de corresponsabilitazació.

En Jaume 1r ocupa un lloc polític a l’administració i atribueix les protestes dels estudiants a que se’ls ha explicat malament la reforma a la seva etapa a l’ensenyament secundari, donant per fet que a la universitat s’ha informat a bastament del que la reforma pretén. Desinformació, sí, però no pas als instituts i sí molta a la universitat mateixa. Aquesta, tancada en si mateixa, ha debatut Bolònia ‘en petit comitè’ i de forma reactiva. La necessitat de fer un plantejament diferent ha dut a la UPF a obrir la p. web BOLONYA: preguntes i respostes que s’inicia així: “El principal problema de Bolonya: la desinformació”.

En Jaume 2n és director d’una empresa pública i com a tal ha tingut prou relacions amb la universitat. Li atribueix a aquesta poca fermesa a l’hora de prendre decisions i molta condescendència respecte als estudiants. Jo crec que té una part de raó. La universitat espanyola es governa de forma medieval. Els estaments (professorat, personal d’administració i estudiants) tenen els seus pesos en el sistema electoral i són susceptibles de fer-los sentir. Pel que fa al diàleg des de l’administració universitària amb els estudiants, si s’ha hagut de triar entre la confrontació o la concessió s’ha tendit a preferir la segona. És l’opció pitjor a mig o llarg termini encara que hagi estat la més pràctica a curt termini. Avui paguem haver estat tolerants amb comportaments no democràtics o respecte als vandalismes múltiples amb les instal·lacions universitàries.

En Jaume 3r és gerent d’una empresa de serveis sanitaris. L’empresa no és gaire gran i part de la seva feina és estar al cas de com va el funcionament diari d’una unitat de servei que tenen a un barri de Barcelona. Parlant del conflicte em diagnosticava que això només pot passar si el personal (el professorat en aquest cas) no està corresponsabilitat amb els objectius de l'empresa (la universitat en aquest cas). Encert també aquí. El professorat va quasi tant desorientat com els estudiants. Els de bona fe i dedicació temen que la reforma els suposi una feina que no podran assumir; altres es preocupen pel lloc en el que poden quedar les seves assignatures i encara hi ha els que els fa por perdre algun dels privilegis de treballar a la universitat. Cal sumar a aquests els convençuts de Bolònia però desanimats per la seva aplicació tèbia i lenta. En resum, l’EEES no ha tingut defensors de peu que s’hagin responsabilitzat del camí que la universitat ha de prendre.

Jo, que no em dic Jaume, penso que desinformació, condescendència i manca de corresponsabilitazació expliquen el recel dels joves respecte l’adaptació de la universitat a l’EEES, però que cal afegir a les causes les febleses del govern universitari.

La universitat és una organització de funcionament medieval. Les agressions al coneixement (que al llarg de la història n’hi ha hagut) han fet que fes valer la seva independència respecte al que l’envolta. Però aferrada a la tradició, no s’ha renovat suficientment. Les aportacions de la universitat a la societat són moltes, però les universitats tenen també obligacions respecte la societat. Una hauria de ser l’eficàcia. Les universitats espanyoles tenen entre els seus punts febles la feblesa del seu govern. Les universitats poden decidir anar en una direcció i alhora que no tenen els mecanismes que els permetin dur la nau cap a la mateixa. Els òrgans de govern universitaris, regits pels interessos corporatius i la inèrcia no han estat de cap manera agents actius del canvi.

Poca informació, massa condescendència, falta d’implicació dels agents de la reforma, desgovern... tot això fa que Bolònia configuri un marc conceptual negatiu per a la majoria dels estudiants. Injustificat, al meu entendre, però comprensible tal com van les coses.