Arxius de la memoria

A les jornades La Digitalització de la cultura a Catalunya comentades aquí, algú va citar com a frase del Conseller de Cultura (i Mitjans de Comunicació): “Catalunya serà digital o no serà”.

No és que m’agradi discrepar d’aquest conseller (encara que si que m’agrada discrepar), però l’afirmació no la crec encertada. El problema no és ser digital, sinó ser a la xarxa. Així que seria millor recepta dir que: “Catalunya serà a Internet o no serà”.

Ser-hi? Sí, però com i amb què? No n’hi ha prou amb posar coses a la xarxa i ja està. Cal saber perquè es fa. Hi ha a qui li pot fer por la digitalització. Després de tot, si tot el que tenim està a la web, perquè els caldrà a la gent venir a la biblioteca? Podeu llegir una article de Robert Darnton (“The library in the new age” a: The New York review of books del 12 de juny del 2008) on es parla de la vigència futura de les biblioteques de recerca per molt que hi hagi digitalitzat a Internet.

Em convencen més alguns arguments de bibliotecaris nord-americans: ser a la xarxa és la manera avui de que la gent sàpiga que existeixes, de que vinguin a veure, de que trobin valuosa la feina que fas i, finalment, obtenir així el recolzament (financer) que les col·leccions especials i la feina d’arxiu necessiten. Així m’ho explicava la Normandy Helmer, Access & Preservation Officer de les col·leccions especials i arxius universitaris de la Universitat d’Oregon (a Eugene).

Val la pena visitar les pàgines de les seves col·leccions digitals: manuscrits, Oregon collection, llibres rars, col·leccions de fotografies, arxius de la universitat ... Recomano mirar-se les fotografies de Lee Moorhouse, (1850-1926) que va fer unes 9.000 fotografies on ha quedat documentada la vida dels ‘americans nadius’ (i.e., “indis”). Pels que heu estat lectors de novel·les del “Oeste” (jo ho he estat de les de Karl May, editades a Molino), podeu visitar l’exposició web dedicada a Hernest Haycox.

A la Oregon University usen content.dm, però l’emergència de les col·leccions digitals d’imatges ha fet que hi hagi programaris de codi lliure com Omeka pensat per ajudar a institucions a posar a la xarxa col·leccions digitals i a fer biblioteques de la memòria. ‘Biblioteques de la memòria’? No se com dir-ne d’aquestes p. web (són un llibre e-?) que recullen documents sobre un mateix tema i es enganxen a través d’algun fil argumental o d’un esquema temàtic en una p. web.

El meu preferit de fa temps (que, com els bons vins, millora cada dia que passa) és el Walt Witman Archive on s’hi poden trobar les seves obres impreses, els manuscrits (mireu les transcripcions que s’ha fan de les diferents versions), la seva correspondència, crítiques rebudes, bibliografia, galeria d’imatges ... Un bon model a seguir per qui tingui arxius literaris en les seves col·leccions.

Un altre: la Western Waters Digital Library , un projecte col·laboratiu de 12 universitats sota els auspicis del consorci GWLA (Greater Western Library Alliance) i que vol ser una biblioteca digital amb els recursos d’informació disponibles sobre l’aigua a la costa Oest dels EUA. Val la pena mirar-s’ho per veure com els recursos de molts posats junts poden donar millors resultats que no pas només els propis.

En angles i en espanyol, interessant el Archivo Historia del Bracero, un projecte del Center for History and New Media, de la George Mason U., del National Museum of American History, la University of Texas at El Paso, i la Brown University que esta format pels relats d’historia oral de ‘braceros’ Mexicans que van treballar als EUA.

Em parlen (i quasi no he visitat) de The Valley of the shadow, que detalla la vida de dues comunitats durant la guerra civil americana, una del Sud i una del Nord (val la pena mirar-se alguna de les batalles animades de la Hurricane Digital Memory Bank (HDMB), el principal arxiu d’acces public (amb 25.000 documents) sobre els huracans Katrina i Rita i de la Oregon Encyclopedia.

Intentaré parlar-ne més, però així poden anar mirant els que hagi aconseguit despertar el seu interès. L’energètic Josep Mates n’està, em parla d’una entrada al seu blog sobre el tema. L’esperarem amb impaciència però no sense deixar de mirar-nos les entrades anteriors totes més que interessant (més com tu n’hi haguessin, Pep!).

Local, consorcial, global

En aquest món global en el que cada vegada estem més immergits, si busquem un document, té sentit només fer-ho en la nostra biblioteca de facultat? No, i per això les universitats van fer catàlegs col·lectius d’universitat. I té sentit buscar només a la ‘nostra’ universitat si en una àrea de 200 km n’hi ha 10 més? No, i per això les universitats i la BC van fer el CCUC. I té sentit buscar només a les universitats + la BC? I només a Catalunya?

Però, sí, té sentit buscar a la meva biblioteca (el que hi ha allà és immediatament accessible), i és lògic buscar a la meva universitat abans de fer-ho a la del costat, i als recursos consorciats bans de fer-ho als del món mundial. L’accessibilitat és un element essencial en la tria. No sempre ni per a tot, però en la majoria dels casos. Si avui no tingués res per llegir, triaria qualsevol cosa (l’accessibilitat primària sobre la qualitat, però puc triar entre un ampli espectre de llibres tots amb un nivell igual d’accés, triaré el que més em vingui de gust). [Per cert, ara mateix estic llegint amb gust En lloc segur, de Wallace Earle Stegner, una novel·la que passa a petites universitats de nord-amèrica].

Ara no sembla impossible mantenir un equilibri útil entre el nostre, el que compartim oi el que existeix al món (entre el local, el consorcial i el mundial). Avui parlarem de Summit, un catàleg col·lectiu i un sistema de préstec consorciats del consorci Orbis Cascade Alliance consorci amb 36 universitats de tot tipus, públiques i privades, dels estat d’Oregon i Washington i que serveix (ho diuen així) a una població universitària d’una mica més de 200.000 persones. Unes dimensions, doncs, prou similars a les catalanes.

Al Summit hi ha 9.2 milions de títols representant quasi 30M de documents. El 2008 van fer 433,117 préstecs consorciats i ara, en partenariat amb OCLC han desenvolupat el WorldCat Navigator que podeu veure en versió beta al Summit. Per observar però la relació local-consorcial-glogbal, inicieu la consulta com si estéssiu a la Universitat d’Oregon (a Eugene) i uséssiu el seu catàleg.

Doneu-hi una volta, val la pena, potser estareu fent un viatge cap a un envejable futur. El primer a observar és com s’estan ‘googlelitzant’ les cerques: una caixeta única sense més complicacions. Jo he començat el periple amb una cerca per: escher bach. Hauríeu de trobar 71 referències, per simplificar, aneu a l’esquerra a refinar la cerca i cliqueu ‘llibres’. Us es sortiran 44. Els 4 primers els té la U. d’Oregon (a alguna de les seves biblioteques). A continuació trobareu els que estan al consorci, i al final de tot els accessibles a nivell mundial a través d’OCLC.

Cada nivell de ‘propietat’ és un nivell d’accessibilitat. Al nivell UOregon, l’accessibilitat pot ser immediata, al nivell consorci de 5 dies màxim (sovint menys) a nivell OCLC de 12. Accessibilitat en temps de tenir el document i en cost. La U. d’Oregon no cobra a l’usuari final pels préstec propis, ni pels consorcials ni pels interbibliotecaris, però és clar, els costos existeixen. Segons càlculs de fa uns anys de la ARL (vegeu d’estudi “Assessing ILL/DD Services Study: Initial Observations” / Mary E. Jackson, ARL Bimonthly Report 230/231 October/December 2003) el cost d’un préstec interbibliotecari dels que fem per aquí (a través de personal de la biblioteca) costava el 2002 18$, mentre que els fets iniciat pels usuaris poden tenir un cost de fins 3$. Els temps de resposta són també millors en els préstecs consorciats. Els costos menors dels préstecs consorciats iniciats pels usuaris ho són degut a 2 coses: a que els membres del consorci no es posen tarifes i a que no hi ha feina de personal en fer les demandes.

Un cop l’usuari localitza un document que vol (al consorci o arreu dins WorldCat), el demana indicant a quin punt de servei vol recollir-lo.

Què més? Els resultats poden ordenar-se per diferents conceptes: per localització i rellevància, només per rellevància, per autor, per títol, per data (de vell a nou) per data (de nou a vell).

I mes encara, si aneu a la 3a referència “Goedel, Escher, Bach” trobareu agrupades (FRBRades) les 36 edicions que consten a WorldCat d’aquesta obra (ull, aquí l’usuari es pot perdre, que ja no s’agrupen per localització).

I encara més. Amb opcions web 2.0 que ens permeten refinar la cerca (per autor relacionats, format, any, llengua o matèria relacionada), llegir ressenyes de l’obra fetes pels usuaris i afegir la pròpia, etiquetar el llibre o mirar quins altres llibres han llegit els que han llegit aquest llibre, opcions aquestes del nou WorldCat i de les que hem parla aquí un altre dia.

Amb aquestes possibilitats

• Estem a dins o a fora?
• Quina és la ‘nostra’ col·lecció?
• En quins casos serà millor demanar un llibre en préstec consorciat enlloc de comprar-lo?
• I quan millor comprar-lo en comptes de demanar-lo al consorci?

Com deia aquell, interessants temps aquests per ser bibliotecari.

La mirada de Maigret

No sé què fan els altres blogaires, però jo les entrades a BDig les faig una mica de pressa. No és que no hi pensi, que a vegades hi dono voltes i voltes, però a l’hora d’escriure no n’hi poso tant de temps. Devia ser per això que en una entrada recent un mal enllaç entre els conceptes de dos paràgrafs eprmetia interpretar que això dels dipòsits e- era una moda i prou.

La Reme m’ho retreia en un comentari, però jo no volia dir res més que les modes fan aparèixer les coses quan les coses es posen de moda, no quan apareixen coses importants. Això dels repositoris és un concepte que té una importància fonamental i que tindrà un llarg recorregut. No és de cap manera una moda i menys d’ara. A Recercat s’hi pot trobar una traducció catalana d’un article de Richard K. Johnson del 2002 (“El concepte Dipòsits institucionals: associar-se amb el professorat per a millorar la comunicació”).

Perquè em queixo de les modes? Per què les modes et diuen cap on mirar. Dirigeixen les mirades i impedeixen així tenir una àmplia visió. Per saber veure (veure el que passa), cal saber mirar, mirar de forma oberta i no dirigida, mirant arreu i enlloc alhora. Ara (a casa nostra) la moda sembla ser el llibre electrònic. Algú va disparar el tret de sortida passat estiu i no parem de parlar-ne. Aquesta és la moda ara, però, una mirada atenta ens faria aparèixer aquest com un tema dominant? Jo crec que no, que el canvi de fons és com la informació digital va penetrant en les nostres vides, lentament i constant, a través dels lectors electrònics de llibres, sí, però potser molt més a través de la consulta directa en línia i d’estris com els telèfons i els MP3. Serà així?

M’agraden les novel·les de Simenon i, és clar, les que tenen a Maigret de protagonista. Maigret té una forma especial d’investigar els delictes, necessita trepitjar l’escenari del crim, li cal entrar en contacte directe amb els que han estat en relació amb l’afer, ha de mirar i sentir l’ambient on ha passat l’acció. Els que l’envolten però no entenen Maigret, voldrien que l’inspector s’adrecés a algun lloc ràpidament, l’empenyen cap a la direcció del més visible, cap a l’obvi, cap a l’evident. No el deixen mirar, voldrien que veiés. Però Maigret mira i mira, no busca en una direcció determinada, s’empapa de la situació, fins que ‘ho veu’.

Llibres electrònics, hem de mirar molt abans de veure.

p.d. M’escriu la Loli i m’explica de la feina que estan fent perquè la part virtual de la seva biblioteca es vegi des de l’eina que gestiona la docència. Segurament aquest sigui un dels camins. La informació, cada vegada més ens vindrà a trobar i el de més seran els camins per on ens arribi i el de menys els vehicles amb que ho faci.

La digitalització de la cultura a Catalunya

Èxit de públic a la Jornada “La digitalització de la cultura a Catalunya” celebrada avui i organitzada per la Direcció General de Cooperació Cultural del Departament de Cultura, la Secretaria General de Telecomu- nicacions i Societat de la Informació del Departament de Governació i per la Biblioteca de Catalunya.

Èxit de públic i 8 presentacions i 2 taules rodones. A més 3 paraules de benvinguda, una de cloenda i la presentació de l’estudi ”Digitalització de la cultura a Catalunya”. De l’estudi, espero parlar-ne en aquest blog d’aquí uns dies, de les intervencions a les jornades, només em veig amb cor de resumir la meva a la taula rodona del matí.

En Miquel Térmens moderava la taula rodona: La digitalització de les institucions i ens va fer tres preguntes.

Pregunta 1: “Quines bases hauria de tenir una política global de digitalització de la cultura a Catalunya. Dit d’una altra manera: quins principis o objectius haurien de regir una estratègia nacional de digitalització a Catalunya.” La meva resposta va ser:

• L’important és saber perquè digitalitzem. Els motius per digitalitzar poden/solen ser: fer publicitat de la institució, crear sinergies que afavoreixin l’ús de la xarxa i els beneficis directes de la digitalització. Els 3 són vàlids si actuen amb equilibri. Que seria una relació equilibrada de motius? No ho sé un 10% de publicitat, un 30% de sinergies i un 60% de beneficis seria correcte. Sovint però els projectes de digitalització són 70+20+10, en un desequilibri clar.
• Els agents directament implicats cal que tinguin clar quins beneficis directes busquen. Diferents beneficis buscats poden ser igualment vàlids, en funció del que busqui la institució (l’arxiu de l’ajuntament de Girona busca en primera instància servir els propis usuaris, altres poden buscar la preservació dels documents originals perquè digitalitzats els protegeixen del desgast de l’ús, altres la difusió del fons amagats...)
• Les biblioteques tenen per objectiu proporcionar informació. La digitalització ho facilita? Sí, doncs, fer-ne. El tema és què digitalitzem. Des del meu punt de vista els candidats a digitalitzar són els documents o col·leccions que la institució té i que ningú més no té i, sobretot, que ningú més no té interès en digitalitzar.

Pregunta 2: “Quina valoració global féu de les actuacions de digitalització que s’estan fent en el conjunt de Catalunya: estan ben dirigides, són inconnexes, es fa el que caldria fer?…” La meva resposta va ser:

• La resposta s’ha de fer per àmbits. En el que conec (les biblioteques universitàries i la de Catalunya) la valoració és altament positiva. Respecte digitalització aquestes biblioteques han actuat amb anticipació (el seu primer dipòsit és del 1999), han prioritzat correctament (1r l’usuari, 2n els continguts, 3r els estàndards, 4rt els programaris) i, sobretot, han aconseguit generar canvis en la vida quotidiana dels usuaris que usen aquesta informació digitalitzada amb naturalitat.
• A nivell general, ben dirigides? no, inconnexes? si. El primer Pla estratègic de la societat de la informació de la Generalitat (del 1999) va situar molt be els objectius i els agents, però els successius canvis que es van fer respecte el foment de la societat de la informació van anar descafeïnant els bons plantejaments inicials. D’això en seria mostra que l’estudi que es presentava avui fos presentat 10 anys més tard d’aquell Pla estratègic.
• Sembla que es busca un organisme centralitzat per digitalitzar, però aquesta és una solució per al S XXI feta amb mentalitat del S. XX. Ens calen solucions pròpies de l’època, que ja no seran jeràrquiques ni centralitzades, sinó subsidiàries, de coordinació, fomentadores de la innovació, sinergètiques... Proposo un espai de cooperatiu que podria dir-se Aliança Digital.

Pregunta 3: “Com veieu el ritme d’inversió en digitalització a Catalunya. És l’adeqüat? No? Per què?” La meva resposta va ser:

• La teoria de les fases evolutives formació de la personalitat ens diu que alguna fase de les previstes pot escurçar-se, però que cap és obviables. Aplicat als continguts culturals, les fases són microfilmació, automatització, i ara digitalització del que es té (vindrà la fase de digitalitzar el que no tenim a les nostres col·leccions). No podem saltar-nos etapes i la d’automatització no està completada (la mateixa idea havia estat formulada una mica abans per D. Lamarca).
• Cal saber què hi ha, cal saber què és únic, cal saber com ho volem fer.

Altres idees dels companys de taula caçades al vol (disculpes per no haver-les capturat de forma més completa):

• Enric Cobo, de la Subdirecció General d’Arxius, que va afirmar que les polítiques sectorials ben dirigides però insuficientment coordinades entre tots.
• Marta Morera, del Servei de biblioteques de la Dip. Girona: el finançament és insuficient i sovint amb ajuts mal dirigits (els diners són centrals, però l’expertesa és local). Va valorar positivament el que s’està fent, però va criticar la descoordinació amb que es fa.
• Lluís Ramoneda, de l’Institut de Cultura de Barcelona, que va explicar la singularitat dels documents dels museus de cara a la digitalització. Va reclamar que els plans de digitalització reconeguin les necessitats especifiques dels museus. Va proposar que les polítiques nacionals es basin en experiències exitoses prèvies.
• Anna Valls, de l’Institut del Teatre que va invertit la pregunta sobre si la inversió és suficient. Considera que cal saber perquè ho fem, que hi ha massa iniciatives obertes i que no té sentit que sigui així en un país petit com el nostre. Va fer un crit d’advertència sobre la necessitat de preocupar-se del que ara estem digitalitzant.

Crisis econòmica i reformes estructurals

La premsa ha parlat bé de la conferència del President Montilla al Cercle Financer el passat dia 10 i que duia per títol “Catalunya, política i economia avui”. Me la he llegida i la meva opinió és que val la pena fer-ho. No ho és pas perquè faci grans aportacions a l’anàlisi del moment polític i econòmic actuals i sí en canvi perquè fa dues coses inhabituals en els polítics: admetre errors i demanar sacrificis.

Admet (de forma lleugera) errors quan propugna reformes estructurals per l’economia catalana i assenyala que: “En el nostre cas, a la crisi financera internacional, s'hi ha afegit l'esgotament del model productiu sobre el que s'havia fonamentat el "miracle espanyol" (i també el "miracle català") dels darrers quinze anys. Aquest model s'ha acabat.”

Demana sacrificis:

• “Cal parlar dels sacrificis que tots haurem de fer per superar aquest període... jo dic que molt probablement tots haurem de treballar més, i no necessàriament per guanyar més. En la transició cap a un nou model de societat caldrà procurar que ningú no perdi drets legítimament adquirits, però també caldrà impedir que es mantinguin privilegis injustificats.”
• “Ja ho he dit i m'ho sentiran a dir els propers mesos: tothom ha d'estar disposat a fer un esforç, tothom ha d'estar disposat a renunciar a part del que ha tingut fins ara i a fer un sacrifici per superar aquesta etapa.”

Suficient? Al meu entendre no. No hi entenc d’economia, però la societat catalana (o l’espanyola, tant se val) té febleses molt grans que caldria corregir amb alguna cosa més que reformes estructurals en l’estructura econòmica. En dic dues

• Cal sortir de la nostra closca i mirar què es fa a fora, qui ho fa més bé i què fan els que ho fan millor. Deixar-se d’excuses de que hem millorat respecte el passat o que ho estem fent millor que a alguna altra comunitat autònoma. Cal tenir un model ambiciós i posar-se el llistó alt.
• Cal donar importància a l’intangible: a la forma com ens organitzem, a com resolem els problemes, a com ens relaciones, a com aprenem dels altres... Cal prendre esment dels valors que transmetem mirant què recompensem i què ‘castiguem’. No n’hi ha prou amb les infrastructures, la cultura (entesa aquesta en sentit ampli) és determinant en l’èxit de les societats.

Al meu poble ha tocat la rifa 3 vegades en relativament poc temps. L’economia espanyola (o la catalana, tant se val) em fan pensar en algú a qui li toca la rifa cada 10 anys. La primera vegada gasta sense pensar, amb ganes d’allunyar-se de la misèria però amb poca previsió sobre el demà. Ja sense diners, es promet canviar de capteniment, però va i li toca la rifa de nou i torna a caure en els mateixos vicis de gastar sense pensar massa. Quan el capital li torna a disminuir, la rifa de nou...

El món de les universitats és un bon exemple. Malgrat la mort de Franco va ser el 1975, la reforma política no va ser fins el 1978, la tributària fins el 1982 i la llei que va reformar les estructures universitàries va arribar el 1984. Portem per tant molt anys de misèria al damunt i encara pocs de govern democràtic. Si el 1984 es començava la reforma de la universitat, al cap de 10 anys ja se sabia quins eren els problemes estructurals de la universitat espanyola. Es va debatre llavors (fa 15 anys!) el mateix que ara torna a sortir.

I és normal, perquè malgrat es tingués una visió de què calia corregir, hi va haver poca voluntat de fer-ho. ¿Per què calia esforçar-se si ens anava tocant la rifa i els diners arribaven per anar tirant sense prendre cap decisió desagradable? Es darrers governs (del PSOE i del PP a Espanya, de CiU i d’ERC a Catalunya) no han fet massa res per resoldre els problemes estructurals de la universitat, tampoc han mirat enfora ni han donat importància als canvis organitzacionals i de cultura que la universitat requeria.

Han passat els anys, ens ha tocat la rifa diverses vegades i els analistes insisteixen en un dels punts més febles de l’economia espanyola: el sistema educatiu. El President Montilla, també: “Cal una Reforma consensuada del Sistema Educatiu. És l'altra gran assignatura pendent, com ja he explicat abans. És un element essencial, si volem millorar la productivitat global del país i, alhora, la redistribució de les rendes.”

De moment, el govern (central), en comptes d’haver fet el deures de l’adaptació a Bolonia a temps, continua esperant que li toqui la rifa i improvisa: tornarà els diners de la matricula als estudiants que aprovin. Però, no era ja aquesta –aprovar- la seva tasca?

Depósitos en España

Aprendí de Federico que escuchando atentamente a la gente puedes aprender lo que ellos aprendieron. Escuchando a Ernest aprendí que la profesión está también dominada por modas cuando hace un año pronosticaba (y acertó) que esto de los repositorios entraría en la estela de ‘lo que se lleva’.

En consonancia con la actualidad del tema, puede leerse el estudio “Situación de los repositorios institucionales en España: informe 2009“, que firman Remedios Melero, Ernest Abadal, Francisca Abad y Josep Manel Rodríguez-Gairín, miembros del Grupo de investigación "Acceso abierto a la ciencia". El grupo tiene por objetivo “analizar la situación de España en el desarrollo de estrategias de acceso abierto, en particular de aquellas relacionadas con la creación de repositorios institucionales (y con el auto-archivo en aquellos ya existentes), y como consecuencia de este análisis, proponer estrategias, políticas y recomendaciones de futuro para avanzar en esta línea”.

El grupo mantienen el portal AccesoAbierto.net dónde reportan la información existente sobre el OA en el ámbito hispánico. El portal contiene:

• Los informes y publicaciones elaboradas por los miembros del grupo de investigación.
• Un Blog con informaciones y comentarios sobre aspectos relacionados con el OA a la ciencia en España.
• Una base de datos de los repositorios institucionales españoles.
• La base de datos Dulcinea.

Dulcinea se merece un comentario a parte. Sería Dulcinea el Romeo español y sirve para conocer las políticas de los editores de (de momento 262) revistas científicas españolas respecto derechos de autor y autoarchivo. Es decir, si se quiere publicar en una revista, se puede consultar antes is la revista va a permitir depositar también el artículo en algún depósito y en que condiciones. El estudio que comentamos hoy parece surgir de la injusta e injustificada baja presencia de los repositorios españoles en un informe de DRIVER de 2007. Los autores han seguido la misma encuesta del estudio de DRIVER con breves modificaciones, cosa que les permite comparar los datos del estudio español con los de DRIVER de 2007.

El informe detecta un gran incremento de depósitos en España especialmente en 2008 (y siguiendo más o menos el modelo de crecimiento de depósitos a nivel mundial. Detectan 44 repositorios españoles y hacen un repaso a la literatura sobre estudios similares (los repositorios en un país determinado).

El contenido del informe se divide en seis partes:

• Sobre los documentos de los repositorios. Por ejemplo, informa el informe de 68.357 artículos de revista a texto completo en los depósitos españoles (y 8.532 tesis a texto completo y 3.729 ‘working papers’).
• Sobre cuestiones técnicas. Con datos sobre el software usado en los depósitos (un 66% de instalaciones son de DSpace), los metadatos (un 68% Dublín Core calificado) y mecanismos de preservación (un 72% afirman tener).
• Sobre políticas institucionales, dónde se pueden ver las políticas que describen las políticas de las instituciones: voluntario en un 44%, recomendado en un 24%, sin política definida un 24%, obligatorio para algunos materiales (tesis) un 4% y obligatorio un 4%.
• Sobre servicios de los depósitos.
• Sobre estímulos (o su contrario) para alimentar los repositorios, dónde se puede ver en que grado se considera que ciertas medidas contribuyen o dificultan la alimentación de los depósitos (el principal estímulo sería el incremento de visibilidad del OA y el principal impedimento a falta de mandatos para depositar).
• Comparación de los datos españoles actuales con los de DRIVER de 2007.

Son 33 p. de informe y 20 p con las preguntas del cuestionario. Sin excusa para almenos no hojearlo.

Normes de catalogació, nacionals o internacionals

Dimarts passat vaig haver de personar-me davant d’un jutjat, cosa que no es pot fer directament sinó que cal fer a través d’un procurador. Al meu li vaig preguntar que perquè. La resposta em va impressionar. Hi ha dos motius, va dir-me, i el primer és que és obligatori per llei. Ja no li vaig demanar pel segon.

Als catalogadors els passa una cosa semblant. Si preguntes perquè una cosa és així et diuen que perquè així ho determinen les normes. Però les normes i les lleis han tingut motius que les han fet raonables. Les normes de catalogació han tingut també objectius abans que aquests quedessin amagats sota les obligacions dels codis. Els va establir Cutter fa quasi 150 anys.

Els catàlegs servirien bàsicament per dues coses: per trobar documents a partir d’algun element conegut (l’autor, el títol o la matèria) i per agrupar allò que la biblioteca té d’un autor o d’una matèria. La praxi catalogràfica ha anat fixant en normes i pautes les formes concretes d’assolir aquests objectius, però, usant catàlegs hom pot veure també quantes vegades ens n’hem allunyat.

La catalogació a més ha estat una de les activitats a la que les biblioteques han dedicat més recursos. Per estalviar-ne, el gran instrument ha estat sempre l’aprofitament de la catalogació feta per altri. Les biblioteques nord-americanes van començar a aprofitar les catalogacions de la LC el 1901 i el format MARC no va ser concebut com eina per permetre als usuaris accedir als catàlegs a través d’un ordinadors sinó com instrument d’intercanvi d’informació i aprofitament de catalogacions fetes. L’aprofitament de la catalogació es basa, és clar, de que els principis de redacció de registres bibliogràfics siguin compartits entre qui els fa i qui els usa.

Compartir, ai las, tan fàcil de dir com difícil de fer. Els principis internacionals de catalogació, coneguts també com a principis de París, són del 1961 (n’hi ha versió actualitzada del 2009). Les primeres AACR (1967) van semblar que serien un pas, però la comunitat anglesa i americana no van posar-se d’acord i van caldre las AACR2 (1978) per tenir un codi assumit com a propi no pas per tot el món però sí per una bona part.

Mentrestant la IFLA havia endegat el seu programa pel control bibliogràfic universal i, a partir d’un congrés d’experts de catalogació el 1969, el 1971 va editar unes normes de internacionals de descripció de llibres, les ISBD(M), i una mica més tard (el 1977) un esquema general per a la descripció de tot tipus de documents, les ISBD(G).

La reorganització dels servis bibliotecaris de Catalunya va fer-se en el tombant dels anys 70 amb els 80. En normativa de catalogació l’organisme que ho va fer va ser l’Institut Català de Bibliografia (ICB). Aquest va tenir llavors la valentia de prendre de base les normes internacionals a l’ús: les ISBD, les AACR2, la CDU i els encapçalaments de matèries de la LC.

Era el pas obvi? Ara diríem que sí, però no va pas ser el que va fer tothom. Les biblioteques nacionals francesa i espanyola, per exemple, van triar encara fer normatives ‘nacionals’

Ha plogut molt des de llavors. El nou entorn tecnològic ja no ens constrenyeix com ho havien fet les fitxes de cartolina i els usuaris estan acostumats a uns entorns de cerca menys normativitzats que els bibliotecaris. Dels objectius de Cutter, un s’ha vist enormement facilitat: trobar. Si tenim un element conegut, les possibilitats de cerca dels OPACs normalment permeten localitzar el document amb facilitat. I agrupar? Això ho fan poc els nostres catàlegs. Les normes (o més aviat les seves interpretacions) desagrupen més que no pas agrupen. Plató té 974 entrades al CCUC però no van pas ser tants els diàlegs que va escriure aquest filòsof!

La comunitat bibliotecària internacional el 2003 va emprendre el que sembla que ha de ser el moviment definitiu cap a la confecció i adopció d’unes normes de catalogació internacionals, per una banda, i adaptades a les possibilitats tecnològiques actuals, per una altra. De fa temps que parlem (o sentim a parlar) de les FRBR, de les ISBDs consolidades, de les FRAD... i de les RDA. Aquestes darreres com a normes sintètiques de totes les altres.

Bé, i què fer? Jo em pensava que les idees al respecte estaven ben clares i que teníem per davant un camí ben traçat. No ho vaig veure però tan clar a la taula rodona “Què hem de fer davant els canvis en normativa de catalogació?” del seminari Aula J. Rubió del passat dia 5. Coincidència entre els que van parlar: cal esperar.

p.s. Avui és el dia de la dona treballadora (i l’aniversari de la Cristina) i un bon motiu per anar a veure el vídeo "Women in Art", fet per Philip Scott Johnson que mostra la imatge canviant de dona a la història de l’art. Veient-lo (el vídeo) podreu escoltar a més a Yo-Yo Ma tocant la Sarabande de la Suite per Violoncel n° 1 de Bach. Per qui vulgui resseguir les obres usades, l’autor n’ha fet una relació.

Descripció i accés al Segle XX

El passat dilluns dia 2 hi va haver una conferència de Roy Tennant a la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la UB com activitat formativa dins el doctorat "Informació i Documentació en la Societat del Coneixement" i alhora com a part Dels Seminaris Aula J. Rubió de la Facultat

En Roy Tennant treballa a OCLC com a Senior Program Officer i és l’administrador de les llistes de discussió: Web4Lib (que debat temes relacionats amb la creació, gestió y suport de servidors, serveis i aplicacions bibliotecàries basades en la Web) i XML4Lib (que debat sobre el XML i el seu ús per i per a biblioteques i usuaris de biblioteques

Els seguidors de Bdig sabran que és l’editor de Current Cites, un butlletí electrònic modest en la forma i utilísim en el fons per estar al dia de coses interessants publicades en el nostre camp i que apareix mensualment des de 1990.

El títol de la conferència era: "21st Century Description and Access" i Roy ens va explicar que encara que ell es referia a biblioteques el que deia és igualment aplicable a arxius i a museus. Va definir les metadades com una descripció estructurada d’alguna cosa. Ens va traspassar 4 missatges:

• El paper de les metadades està canviant dramàticament
• La forma com les metadades es creen adquireixen i gestionen està canviant molt
• Calen noves habilitats pels implicats en la creació i manteniment de les metadades
• Ens hem d’adaptar a aquests canvis o desapareixerem

L’objectiu de les biblioteques seria fer que la gent sigui independent i autosuficient per robar allò que busca. Això ho hem fet durant molt de temps amb un instrument molt limitat tecnològicament (el catàleg en fitxes) però l’instrument d’ara (l’ordinador) no té les limitacions d’abans (ni d’espai ni d’ubicació). A més, algunes eines noves, com Google Books Search, han canviat radicalment la forma de fer les coses. El nostre repte és redissenyar la la nostra professió per satisfer els reptes actuals.

Deu recomanacions de Roy per fer-ho:

1. Cooperar globalment. Avui encara hi ha barreres culturals per la cooperació, però ja no barreres físiques. Posa d’exemple OCLC amb 69.000 biblioteques de 112 països i un catàleg, WorldCat, de 125 milions de registres i 1.3 bilions d’ítems.
2. Apropar-se a la cadena (Go up the chain). Els editors creen descripcions dels llibres que publiquen i proporcionen les dades a intermediaris i a llibreters. Les biblioteques es mantenen independents d’aquesta cadena, proporcionant les nostres pròpies metadades sense aprofitar les dels editors. Cal que aprenguem a extreure informació útil de les metadades generades per altres.
3. Fer mineria de les dades. Posa com exemple Worldcat Identities, comentat en aquest blog fa uns mesos.
4. Enriquir les dades. Enriquir els catàlegs amb continguts: lligar registres amb google books, oferir llibres relacionats alb altres llibres (‘els que han llegit aquest llibre, també han llegit...’), anar dels llibres a la identitat de l’autor. [Heu vist ja el CCUC enriquit amb cobertes, sumaris i ressenyes?]
5. Recolzar els usuaris per afegir valor. I cita projectes d’etiquetatge social com: Steve Project. Suggereix posar imatges a la xarxa (fotografies anònimes) i deixar que les gent les documenti.
6. Fer que les metadades estiguin disponibles per als altres. A través d’API’s (Application Program Interface) que són interfícies de programari que responen a una pregunta estructurada d’un particular tipus amb dades estructurades en un particular format. Com exemples va donar: DBpedia i yufind
7. Exposa les metadades allà on la gent està. Posar fotos a Flickr com fa la Library of Congress. S’aconsegueixen més vistes, més contribucions de gent, l’enriquiment dels registres amb aportacions de la gent...
8. Recolzar una interacció efectiva amb els usuaris. Exemple: el portal VuFind, usar les FRBR (l’excés d’informació col·lapsa l’usuari), proporcionar a l’usuari citacions estàndard dels registres...
9. Eines pel futur. Cal relacionar-se amb les altres institucions de la cadena (les dades bibliogràfiques sovint no comencen ni s’acaben amb els catalogadors), saber treballar amb múltiples formats. Calen noves habilitats pel nou mil·lenni.
10. La darrera cosa. Les noves normes de catalogació, les RDA, són molt complicades (massa complicades), el sumari té quasi 100 p. Recordar el nostre objectiu: ajudar la gent... mai no havíem tingut tantes oportunitats de fer-ho.

Pels interessats, a Recercat es pot trobar en traducció catalana, l’article de Roy Tennant, "A bibliographic metadata infrastructure for the twenty-first century", publicat a: Library Hi Tech, Vol. 22, Núm. 2 (2004), p. 175-181. El seu resum:

• Aquest article tracta l'actual infraestructura bibliogràfica de les biblioteques que va ser creada en els inicis dels ordinadors – abans de la Web, XML, i de la varietat d'altres avenços tecnològics que en l'actualitat ofereixen noves oportunitats. Per una banda, s'identifiquen els requisits generals d'una infraestructura de metadades moderna per a les biblioteques incloent qualitats com: versatilitat, extensibilitat, granularitat i accessibilitat. Per l'altra banda, es proposa un nou tipus d'infraestructura de metadades que mostra, com a mínim, alguna d'aquestes qualitats. S'han identificat alguns temes clau que caldrà superar per tal d'implementar un canvi d'aquesta magnitud.

Crisis económica y bibliotecas

El ICOLC (la coalición internacional de consorcios de bibliotecas) acaba de publicar una declaración sobre la Global Economic Crisis and Its Impact on Consortial Licenses

En Recercat se puede consultar la traducción que nos ofrece el CBUC: Declaración sobre la crisis económica global y su impacto en las compras consorciadas

La Coalición Internacional de la Consorcios de Bibliotecas (ICOLC)

empezó sus reuniones en los EUA en 1997. El ICOLC agrupa a unos 150 consorcios de bibliotecas que se encuentran dos veces al año para intercambiar informaciones sobre temas de interés común. Además de sus reuniones, el ICOLC a veces establece pautas o hace declaraciones. Creo especialmente importante las Guidelines for Statistical Measures of Usage of Web-Based Information Resources que ayudaron a la tarea de COUNTER en la normalización de datos estadísticos para la información e- y el Statement of Current Perspective and Preferred Practices for Selection and Purchase of Electronic Information.

En esta última declaración, el ICOLC advierte de la gravedad de la crisis económica para las bibliotecas y los consorcios. Frente al temor de que los recortes económicos de los presupuestos de las bibliotecas sean drásticos y duraderos, el ICOLC propone a los editores que tomen decisiones flexibles que permitan que la crisis no repercuta de forma radical en recortes de los niveles de acceso que las compras consorciadas han permitido hasta ahora. La declaración reconoce que no has soluciones mágicas pero hace una llamada a preservar los beneficios de las compras conjuntas y sugiere que, en caso de necesidad, existan fórmulas que permitan recortes en las facturas que afecten mínimamente a los contenidos de los paquetes comprados o subscritos por los consorcios.

La ARL (Association of Research Libraries) ha hecho una declaración similar a la del ICOLC: The Global Economic Crisis and Its Effect on Publishing and Library Subscriptions.

La ARL es una organización de 123 bibliotecas de investigación de los EUA y de Canadá. De la ARL son muy conocidas sus estadísticas anuales que vienen publicándose desde 1961 y que describen las evoluciones de las colecciones, gasto, personal y servicios de las bibliotecas miembros. Recientemente ha tenido mucho impacto LibQUAL+, un método de medir la calidad de las bibliotecas impulsado por la ARL (pero este tema lo dejaremos para otro día).

La declaración de la ARL se dirige a los editores y refuerza algunos de los puntos clave de la declaración del ICOLC. La declaración empieza expresando la magnitud de la crisis para las grandes bibliotecas de investigación, algunas de las cuales ya están experimentando los efectos de la crisis con recortes a sus presupuestos de compras. Las bibliotecas dela ARL temen que los recortes sean más drásticos en el año fiscal 2009/10 que en el actual.

Las recomendaciones a los editores, como en el caso del ICOLC, tienen como idea general la de evitar recortes de contenidos derivados de una situación económica que no permitirá hacer frente a los costes actuales. Algunas recomendaciones a los editores:

• Que consideren (y reduzcan) los gastos que tienen en creación de nuevos productos y en márketing.
• Que revisen su funcionamiento para detectar ineficiencias y que, eliminándolas, reduzcan así sus costes (y los precios de sus productos).
• Que hagan reducciones reales en los precios.

En los dos casos, el ICOLC y la ARL hacen una llamada al diálogo entre bibliotecas y editores para evitar que la crisis económica tenga un impacto nefasto en los usuarios de información científica.