Si els dies abans de St. Jordi serveixen per recomanar llibres per comprar, els dies després poden servir per recomanar llibres per llegir. La meva és el llibre de Barak Obama ‘La audacia de la esperanza’ que veig editat en català per Raval Edicions i en castellà per Península.
Ni el llibre (editat originalment el 2007), ni el personatge són cap novetat, però l’autor va passar a ser el 44è president dels EUA ara fa uns mesos i està essent de moment el dipositari d’un grapat d’esperances d’un munt de gent.
La seva elecció ens sembla evident des d’Europa, però amics americans matisen que possiblement no s’hagués produït de no tenir davant a McKean, un republicà centrista que al que van donar l’esquena molts republicans radicalitzats a la dreta pels missatges dels ‘neocons’.
A mi el llibre m’ha agradat (l’he puntuat amb 4 estrelles a LT). L’obra és una exposició del seu ideari i una presentació de la seva persona fets a partir de les seves experiències com a senador i segurament pensat com instrument propagandístic per la campanya per la presidència.
El llibre s’organitza en 9 capítols. Els 4 primers parlen de la història política més recent dels EUA (una història de confrontacions), dels els valors comuns que poden servir de base a un nou consens polític, de la constitució nord-americana com inspiració de camins de futur i de les forces que pressionen als polítics (diners, mitjans...). Els 5 darrers parlen es titulen de forma prou clara: oportunitats, fe, raça, el món més enllà de les nostres fronteres i família.
Jo n’he fet una triple lectura (a nivell personal, en clau espanyola i com a coneixement dels EUA). A veure si m’explico i aconsegueixo animar a algú més a llegir-lo.
Etiquetes i valors (personal). La política, la major part de les vegades sembla, una variació de llocs comuns. Les posicions que es puguin donar en el debat més concret, després de pocs reblincons, acaben etiquetades de recepta 'de dretes’ o recepta ‘d’esquerres’. Jo em posiciono a l’esquerra, però em trobo sovint incòmode en les posicions dels partits i/o les persones d’esquerres. El llibre de l’Obama em va fer adonar (evident, direu) que el debat polític ens porta massa sovint a la defensa de la postura contrària de la del contrari, al marge de buscar i reafirmar una postura pròpia. I també (vegeu Lakoff!) que la dreta ha tingut el gran encert de saber-se apropiar d’alguns valors que ha monopolitzat sense que aquests valors siguin consubstancials a ‘ser de dretes’. Així, per no acabar etiquetats de dretes, assumim, per exemple, la defensa del que és públic quan tan sovint el que és públic seria criticable per no eficaç o per inapropiat!.
La confrontació com a instrument polític (Espanya). És impossible no llegir-se el cap. 1 sense interpretar-lo en clau espanyola. Obama explica com el partit republicà de Bush Jr. va saber dur el debat polític a una confrontació sense matisos. El debat demòcrates-republicans va transformar-se en una guerra entre bons i dolents en la que només es podia prendre partit per les postures defensades oficialment per cada un dels bàndols. L’hem tastada aquí aquesta recepta i jo crec que encara ens agrada massa el seu gust. El PP ha assajat de fer (i als altres els ha anat prou bé) que el debat polític sigui un pur enfrontament, intentant reduir tota postura a ‘la’ postura: estàs amb mi o estàs contra mi.
El coneixement de l’altre (EUA). Ens pensem que sabem i sabem poc més que clixés estereotipats. En la majoria dels casos, els coneixements tòpics o les nostres ignoràncies tenen uns resultats poc rellevant, però els EUA estan en boca de tots. Són el país que lidera els canvis i les transformacions a nivell mundial i val la pena conèixer de més a prop les forces que el mouen. Tot país té una ‘ànima’ i el llibre de l’Obama ens parla de l’anima nord-americana. Li vaig preguntar a l’Elaine per les virtuts nord-americanes per excel·lència i em va parlar de la creença que tenen en la persona, en l’individu: cada u de nosaltres pot (i, sí, nosaltres podem). El llibre de l’Obama ens serveix per descobrir les forces conformadores de les persones dels EUA.
Comentari final. Que l’assimilació Busch – Aznar sigui immediata, no vol dir de cap manera que ho sigui (ni de troç) la de Obama – Zapatero.
