La dècada dels 90 va estar plena de prediccions de com serien les revistes del futur, quan fossin totes digitals i no estiguessin lligades als paradigmes de l’era impresa sota els quals van néixer. Totes les prediccions (o quasi totes) tenien sentit, però cap (o quasi cap) es van complir. L’eclosió de l’ús de les revistes digitals s’ha fet aquesta primera dècada del S. XXI i ha estat en base una innovació més econòmica que tecnològica: la compra consorciada ha canviat l’univers de l’estudiós que ha passat de disposar-ne unes quantes a tenir-les quasi totes a l’abast.
Les revistes es consulten més en pdf que en html (malgrat l’ús d’enllaços que permet aquest darrer) i les revistes continuen essent agrupacions d’articles redactats de forma seqüencial que surten en una periodicitat predeterminada.
No sempre serà així, segur. Quins seran els canvis i quan s’esdevindran continuarà essent motiu de literatura.
De moment, aquest final de juliol en porta dues noticies que poden significar alguna canvi significatiu, el primer (potser) com a cant de difunts de la revista impresa i el segon (potser) com a preludi del naixement de la revista autènticament digital.
Del primer me n’assabento per una informació que fa circular l’inesgotable Tomàs Baiget i té per protagonista l’ACS. L’American Chemical Society (ACS) és una de les editorials científiques més prestigioses malgrat els títols que publica són una trentena i estan lluny dels prop de dos milers de Elsevier, Wiley o Taylor&Francis. Les publicacions de l’ACSsón indispensables per tothom qui vulgui estar al dia en investigació química i han suposat a la societat grans beneficis econòmics que no han pas disminuït en l’era digital. L’ACS, malgrat ser una societat sense afany de lucre –juntament amb la IEEE- una de les polítiques econòmiques més agressives de les editorials científiques actuals.
En una nota de premsa de 17 de juliol, l’ACS anuncia canvis importants en la publicació de les seves revistes. En resum, i com intent de potser deixar d’imprimir les revistes, de forma immediata 33 dels seus 36 títols de revistes seguiran imprimint-se en paper, però en un format condensat en el que cada 2 pàgines tradicionals passaran a ser 1 pàgina apaisada. El format condensat ja és el que molts investigadors solen triar per imprimir articles en pdf, per estalviar costos d'impressora i paper, i per a que ocupi menys.
Del segon me n’informa en Joan i es refereix en aquest cas a Elsevier. Aquesta és de ben segur la principal empresa editora de revistes científiques i ha estat citada sovint com a exemple dels guanys que algunes empreses poden treure de la gestió i difusió del coneixement. Elsevier ja era una editorial gran i ho va ser més amb la compra de petites editorials entre les quals Academic Press. Es va fer gran editant revistes i ara aposta fort per l’edició de llibres e- i amb Scopus,
una alternativa al monopoli del Web of Science de l’ISI.
L’article del futur és el nom d’un projecte que vol redefinir la forma dels articles científics electrònics i aprofitar al màxim les capacitats del món digital. Diu la nota que la característica clau dels prototips és que ja no es fa una presentació seqüencial del text sinó jeràrquica. Això permet que els lectors puguin accedir al contingut de la informació per allà on pugui interessar-los més. Altres novetats (que poden veure’s a Cell beta prototypes) serien, entre altres: un resum gràfic de l’article, uns titulars que ressalten els resultats clau de l’article, integració d’àudio i vídeo, una secció que dóna els detalls que permeten replicar l’experiment...
Sobre prediccions però, dir que la meva passió per l’imprès em va fer recollir fa uns dies la publicació de F.W. Lancaster “La publicació electrònica en xarxa dels resultats de la recerca acadèmica” (edició de l’Escola de Biblioteconomia i Documentació de 1995). El fulletó exposa els resultats d’un estudi del professor Lancaster en el que preguntava als directors de biblioteques universitàries i a responsables de la política de recerca de les universitats sobre les possibilitats de que les universitats recuperessin el control de l’edició científica gràcies a les possibilitats de la xarxa informàtica (en resum, el que ara estem fent una mica tots). La conclusió és que els administradors acadèmics de moment no consideren que la comunitat acadèmica estigui ben equipada per dur a la pràctica una empresa d’aquesta mena i que no donarien gaire prioritat en l’adjudicació de recursos per fer-la possible.
Ho deia al començament. Que hi haurà canvis, segur! Quins i quan s’esdevindran, aquesta és la qüestió.
p.d. Dedicat a en Carles que m’envia notícies des de la seva nova feina.
Pels de la meva generació i orientació sexual, el mite eròtic per excel·lència va ser la Brigitte Bardot. Tant va ser així que la senyora va ser coneguda per les sigles del seu nom: BB. Avui les sigles BB porten el camí de significar un altre mite, el de les realitzacions culturals de l’Ajuntament de Barcelona.
s’hi pot trobar el Pla de biblioteques de Barcelona 1998-2010, pla del que se n’ha celebrat el 10è aniversari. La Memòria 2008 és un document de 66 p. que permet fer-se una idea de les realitzacions de les BB en aquests anys i valorar el fet fins ara i el que pot faltar per fer. La meva opinió és que el camí d’aquests 10 anys de les BB té alguns encerts esperables, alguns encerts meritosos i algunes febleses notables. Examinem-los.
Els encerts esperables han estat dos: la millora de les biblioteques i l’increment d’usos.
Biblioteques. S’han fet 16 biblioteques noves i se n’han ampliat 7. actualment hi ha 34 biblioteques en funcionament amb un total de quasi 45.000m2, espai que multiplica per 4 el disponible el 1998 (l’evolució de m2 cada 1.000 habitants ha estat de 7,33 el 1998 a 26,69 el 2008). Paral·lelament s’han ampliat els horaris i les col·leccions.
Usos. Les BB han tingut 5,7M de visites el 208, quasi 4 vegades més que les que van tenir el 1998. La mitjana de visites habitant ha estat de 3,5 el 2008 (va ser de 0,9 el 1998). Els ciutadans amb carnet de biblioteca són 663.647 (un 41% de la població de la ciutat) i la mitjana de visites per inscrit es de 8,7. S’han deixat en préstec 4.336.236 documents (= 2,66 documents/habitant o 6,5 documents/persona amb carnet).
Perquè eren esperables els encerts? La situacio de les BB el 1998 era –segons la memòria- de ‘notable precarietat’. L’actuació més obvia era fer biblioteques (i se n’han fet), i la conseqüència derivada de l’increment d’espais (acompanyat d’una millora dels serveis i de les col·leccions) ha estat l’augment de visitants i d’usos. Que la direcció de les actuacions fos l’esperada no li treu mèrits. La despesa de funcionament del 2008 de les BB és de 22,5M€ (13,83 e/habitant) que paguen l’ajuntament (un 60%) i la Diputació de Barcelona (el 40% restant).
Els encerts que tenen mèrit per no ser obvis han estat també dos: les activitats ‘no clàssiques’ i l’haver situat les biblioteques en una posició central en la vida cultural de la ciutat.
Activitats ‘no clàssiques’. Les activitats pròpies o nuclears o bàsiques de les biblioteques só les d’oferir llibres i equivalents (i espais on usar-los). Les BB han fet una aposta forta per les activitats de promoció de la lectura i l’alfabetització informacional. El 2008 han fet 2.211 activitats culturals a les que hi ha assistit quasi 70.000 persones.
Posició central en la vida cultural de la ciutat. El carnet de les BB es una porta a avantatges culturals. Des de fa temps amb els espectacles del Grec i de mica en mica amb altres activitats culturals, comprar una entrada ensenyant el carnet BB significa un descompte substancial. Jo tinc amics que sense ser usuaris de les biblioteques (i si consumidors culturals actius) s’han tret el carnet BB per tenir descomptes a obres de teatre, concerts, etc..
Perquè tenen mèrit aquests encerts? Justament perquè no eren obvis. La biblioteca clàssica ha evolucionat i als seus serveis ‘tradicionals’ n’hi ha afegit de nous. Cal tenir una idea de què volem que siguin les biblioteques a més de llocs que fomenten la lectura. Fa uns anys semblava que les biblioteques municipals podien ser centres d’informació municipal i no ha estat així. En canvi les BB han sabut exposar una idea de biblioteca en la que aquesta és una irradiadora de cultura. Ho ha fet amb unes campanyes intensives de publicitat i no regatejant esforços en la tria de temes o de persones dels actes que organitzen. Bé està i n’han tingut el premi. Després de debats teòrics sobre el carnet cultural, el de les BB s’ha convertit en el carnet cultural de facto. Bé està també pel que suposa de reforç i de prestigi de les biblioteques (fins i tot per les que no són de Barcelona)
Les febleses notables són al meu entendre tres: les col·leccions, la informació electrònica i la biblioteca central
Col·leccions. Bé esta complementar el model clàssic de la biblioteca amb serveis i activitats addicionals, però la funció de la biblioteca és proporcionar informació (i espais i eines per usar-la). La informació en la forma de llibres, vídeos, CDs és fonamental i la col·lecció de les BB (i la de la resta de biblioteques municipals) és pobre i insuficient. No hi ha pal·liatius ni ens hem de refugiar en estadístiques equívoques. La prova del cotó que proposo a qualsevol és la següent: definiu un àmbit temàtic qualsevol en el que sigueu mínimament competents (a nivell d’afeccionats, no pas a nivell d’experts), aneu a qualsevol BB i mireu els prestatges o fins i tot el catàleg. Avanço el resultat: la biblioteca (o les BB en el seu conjunt) acaba tenint menys del tema que un ‘afeccionadillo’. Error de bulto aquestque es basa no tant en pressupostos insuficients com en una política de compres feta ara fa 20 anys i pensada per atreure públic a la biblioteca a qualsevol preu.
Informació electrònica. El mateix que l’anterior en format electrònic. Les biblioteques municipals van saber incorporar els nous formats d’informació (vídeos i CDs), però s’han quedat a les portes de la informació digital. Aquesta avui quasi no és present a les BB i el greu no és tant que no hi sigui per cost, sinó que hom té la impressió de que no hi és per manca d’una visió moderna i imaginativa del que la biblioteca és o ha de ser. Per més INRI, la informació electrònica omple avui els espais buit en col·leccions que no vam saber/poder omplir ahir [Que ho preguntin sinó a les biblioteques universitàries. A Portugal la mitjana de subscripció de revistes era d’uns 1.000 títols per biblioteca; avui és d’uns 10.000 títols en versió electrònica gràcies a les compres consorciades].
Biblioteca central. No em refereixo al projecte de biblioteca provincial (projecte cada vegada menys creïble a mesura que passen els dies i les legislatures) sinó a la manca d’una biblioteca central al centre de Barcelona. Els humans vivim de mites i les biblioteques no s’escapen d’aquesta norma. El prestigi les biblioteques se l’han guanyat dels serveis eficients que ofereixen als usuaris, però també de la imatge que tenen entre els no usuaris. I els no usuaris no es fan cap imatge del que no veuen. A la província de Barcelona abans del 1998 s’havien fet grans biblioteques, però eren poc conegudes perquè no n’hi havia a Barcelona. Barcelona no ha fet biblioteques millors que les fetes a Terrassa o Sant Feliu o a Mataró, però les ha fet allà on la gent les veu més: al centre de Catalunya. Similarment la imatge de les BB no acabarà de millorar (entre els no usuaris) sense una biblioteca singular allà n pugui ser vista allà on la gent veu més les coses: al centre de la ciutat. No cal que sigui ‘la’ biblioteca provincial, però ha de ser un equipament bibliotecari emblemàtic i singular (i central).
Pels que vagin per nota, més informació sobre els propòsits de les BB enguany al Pla d’acció 2009.
p.d. Dedicat a l’Anna, que dient-me que es llegeix aquest blog m’ha animat a fer feina i a escriure aquesta entrada.
y pienso en las diferencias y paralelismos entre el movimiento asociativo y cooperativo en los EUA y en Europa. Miro mis notas y me detengo en las que reiteradamente citan a OCLC y pienso que esta organización es un buen punto de partida para ello.
OCLC nació en 1967. Entonces OCLC era Ohio College Library Center. Hoy, como Online Computer Library Center, Inc. es una organización sin ánimo de lucro formada por más de 60.000 bibliotecas en mas de 10 países. La automatización de bibliotecas comportó un fuerte desarrollo de la cooperación bibliotecaria entre finales de los años 60 y principio de los 80. En los EUA se crearon diversas entidades cooperativas que recibieron el nombre de utilidades bibliográficas y de redes de bibliotecas. OCLC fue tomando fuerza hasta ser el gran centro suministrador de catalogación, información bibliográfica y préstamo interbibliotecario. Algunas redes aún existen prestando servicios regionales y siendo distribuidores de los servicios de OCLC (ver la lista en la entrada de OCLC en la wikipedia).
¿Qué hizo que OCLC ocupara el lugar relevante y oligopolístico que hoy ocupa? A mi entender un principio con dos derivadas. El principio: por recursos que tenga una biblioteca estos son finitos y menores que los recursos de diversas bibliotecas trabando en cooperación. Las derivadas:
1. la catalogación consume tantos recursos que solo es posible mantenerla aprovechando la catalogación hecha por los demás (la catalogación por copia es a las bibliotecas lo que la gasolina a los coches: podemos quejarnos de que es cara y que contamina, pero no podemos prescindir de ella),
2. las necesidades de los usuarios son tan dispares e imprevisibles que por recursos que tengamos para seleccionar ‘just-in-case’ siempre nos quedarán demandas por satisfacer que en cambio podemos satisfacer con algún recurso seleccionado por una biblioteca de la red.
El mismo empuje hacia la cooperación (y debido a la misma fuerza, la automatización de catálogos) se vivió en Europa. Se crearon entonces cooperativas bibliotecarias en el Reino Unido (de una de las cuales, por ejemplo, derivó el programa LIBERTAS) y entidades de cooperación estatales en los países nórdicos y en Holanda. El PICA holandés fue quizá la organización con más proyección de las citadas. Pero en Europa no supimos o no pudimos construir una organización bibliotecaria con la fuerza de OCLC. Tienen lógica: las diferentes lenguas europeas y las fronteras entre países dificultaban el uso de catalogaciones y el tránsito de libros. El uso de los servicios de OCLC en Europa ha sido bajo y marginal en comparación con el que del mismo han hecho las bibliotecas norteamericanas.
Pero el uso los servicios de OCLC se fue convirtiendo en caro y poco ágil. Algunas bibliotecas se organizaron regionalmente en consorcios y crearon catálogos colectivos y redes de préstamo interbibliotecario con costes menores y servicios mejores. En el estado de Minnesota funciona una red de redes de PI que resuelve las peticiones a nivel de grupos de bibliotecas, o a nivel de estado o, finalmente, con OCLC como último recurso (puede consultarse una presentación fotográfica del periplo de un libro que viaja de una biblioteca a otra en régimen de PI).
OCLC, una gran cooperativa norteamericana, pero alejada de la vida cotidiana de las bibliotecas norteamericanas por coste y de las europeas por servicios, está dándose un enfoque internacional que ha sorprendido a propios y a extraños. OCLC Abstractsde
18 de Mayo de 2009 (Vol. 12, No. 19) informa de la decisión del Consejo de OCLC de implementar un nuevo sistema de gobierno de la organización. Este se basaría en un Consejo Global que sería elegido por tres consejos regionales (América, Asia y Pacífico y Europa, Medio Este y África). Parece pues que OCLC enfoca la globalización de cara y la asume con radicalidad. Las bibliotecas norteamericanas perderían así el control que hasta ahora han tenido sobre las decisiones que tome OCLC en su conjunto.
Al mismo tiempo (es decir en el mismo Consejo) se debatieron los ‘Principles of Shared Data Creation and Stewardship’. Una propuesta de cambio en los mismos comportó una movilización importante de las bibliotecas contra OCLC y una declaración del ICOLC contra la misma. El tema de fondo es si los registros de WorldCat son propiedad solo de OCLC o también de las bibliotecas que los crearon. Si lo primero, OCLC podría defender a las bibliotecas de los usos comerciales de los registros que ellas crearon para ellas mismas (OCLC). Si lo segundo, las bibliotecas podrían usar los registros que ellos crearon para competir con OCLC. La nueva política de OCLC parece restringir muchos usos o, al menos, haber creado una controversia sustanciosa.
Miro hacia los EUA con (sana) envidia y (sincero) amor. Envidia por su capacidad de construir organizaciones que, con debates y controversias, ayudan a las bibliotecas a ser más fuertes (es decir, a ser más útiles para sus clientes). Amor por lo que me han enseñado y lo que me ayudan a comprender hacia dónde debemos dirigir nuestros esfuerzos.
Ara la revista BiD de la Facultat dedica el darrer número al tema. Els articles de catalogació són:
Descripció i accés en el segle XXI / Roy Tennant
Estat actual de la normativa catalogràfica. Primera part: l'escenari internacional / Assumpció Estivill Rius
El camí que han de seguir les regles franceses de catalogació: quines conseqüències tindran les diferents possibilitats d'evolució? / Françoise Leresche
Canvi de format i de sistema: noves prestacions en la catalogació cooperativa / Marta Tort Pascual, Joana Roig Equey, Elisabet Teixidó Cassà
La catalogació en l'EEES: de projecte pilot a la posada en marxa / Ana B. Ríos Hilario
LibraryThing: la catalogació a l'abast de tothom / Ferran Moreno Lanza
La meva aportació al monogràfic de BiD porta el títol de “Les normes internacionals de catalogació a Catalunya” i diu així:
La utilització de normes internacionals a Catalunya segurament l'hem de remuntar a l'obra de Jordi Rubió i Balaguer i la seva adaptació de la CDU per a les biblioteques catalanes.1 I segurament en aquest antecedent hi podrem trobar les contradiccions o vacil·lacions que ha tingut la biblioteconomia catalana a l'hora d'usar normativa internacional. L'adaptació era això, una adaptació i no una traducció, i ho era de la normativa internacional i no de l'americana (la Dewey en aquest cas).
La represa de la normativa internacional té lloc el 1961 quan s'elaboren el que es coneix com a Principis de París, aprovats a la International Conference on Cataloguing Principles. El resultat no va ser immediat, però va derivar el 1967 en unes normes de catalogació que havien de ser angloamericanes, però que van tenir dues versions, l'anglesa i la nord-americana. L'escissió angloamericana va restaurar-se el 1978 amb la 2a edició de les Anglo-American Cataloguing Rules (AACR). Mentrestant la International Federation of Library Associations and Institutions (IFLA) creava i promovia les normes de descripció bibliogràfica ISBD (International Standard Bibliographic Description) la primera de les quals (per a monografies) apareixia el 1971.
Aquests anys (finals dels 60 i els 70) és quan comencen a usar-se ordinadors per a tasques bibliotecàries i documentals. De l'automatització de registres bibliogràfics, en va sortir un format d'enregistrament de dades: el format MARC. Va ser més que res una família de formats amb diferències derivades en part (només en part) de les diferències en les normes de catalogació. Val la pena observar que el tractament informatitzat de dades bibliogràfiques per a la confecció de (primer) bibliografies i (després) de bases de dades no va generar en canvi cap norma o família de normes de descripció o anàlisi de continguts. Els productes documentals van preferir trobar solucions d'aplicabilitat pràctica que fer-ne de conjuntes i així, per exemple, l'ISI va resoldre el problema de tenir diferents formes del nom d'un autor usant només la inicial del nom en lloc d'elaborar normativa per triar la forma més apropiada.
Com podien les biblioteques catalanes adaptar o adoptar la normativa internacional generada aquests anys crucials de finals dels 60 i dels 70? No podien o només podien fer-ho malament. Per usar normes internacionals cal estar en els circuits internacionals, i les biblioteques catalanes no hi estaven. Per ser-hi calia (i cal) tenir algú, per exemple, la biblioteca nacional o l'associació professional, que participi en els processos deliberatius i creadors de la normativa. Ni una cosa ni l'altra.
La concepció franquista de l'estat i de les biblioteques havia reclòs la Biblioteca de Catalunya (BC) en el paper d'una biblioteca "provincial", funció de la qual no sortiria fins a la dècada dels 90. La patrimonialització per part d'alguns funcionaris de la representació professional a escala internacional va ser un dels motius que va impulsar la creació de l'Associació de Bibliotecàries de Catalunya.
Els anys 80 van ser els de la (re)organització de les biblioteques de Catalunya. Van ser-ho en l'àmbit de les biblioteques populars (de bell nou pel que feia a lesde la Generalitat i reorganitzant-les per a les pertanyents a la xarxa de la província de Barcelona) i de les universitàries. Des de la Generalitat es van impulsar polítiques modernes de modernització (les dues coses no són sinònims), moltes protagonitzades per l'Institut Català de Bibliografia (ICB).
L'ICB tenia per missió la confecció de la bibliografia nacional de Catalunya i per fer-ho va adoptar des de 1981 les ISBD, les AACR2 i els encapçalaments de la Library of Congress. Adopció de normes internacionals quan n'hi havia —ISBD— o de les normes internacionals de facto per als altres casos. També va preparar el CATMARC, una adaptació de l'UKMARC que se'n distingia molt lleugerament per adaptar-se a algunes normes o praxis catalogràfiques "nacionals".
Era obvia aquesta elecció? No. Ara ens ho pot semblar però no és pas així; només cal veure com les decisions preses al mateix temps sobre els mateixos temes a França o a Espanya no van anar de cap manera en la mateixa direcció. És cert que no hi havia cap conjunt normatiu assumit en l'àmbit català que calgués preservar, i que en aquest sentit la tradició pesés poc.
Aquesta és la dinàmica dels anys 80: aparició de normativa internacional (com ara les ISBD), internacionalització de normativa "local" (com ara les AACR) i aparició de normativa "local" basada en major o menor grau d'intensitat en alguna de les dues esmentades anteriorment. Són anys de progressiva internacionalització de les normes de catalogació (més en la praxi que en la teoria) perquè són també els anys de globalització de la catalogació.
Unes normes de catalogació internacionals no ens garanteixen una catalogació millor que la feta amb unes de locals, però sí que afavoreixen que la catalogació sigui més barata i usable per a més gent. La unificació de normes i praxis de catalogació (que deriva en la confecció i adopció de normes internacionals) és un fenomen en bona part derivat de l'ús d'ordinadors en les tasques bibliotecàries i de la creació de catàlegs col·lectius com a instruments de servei bibliotecari. Les dues coses s'inicien els anys 70 i es consoliden els 80.
A Catalunya també automatització i normalització van caminar agafades de la mà. Més automatització que catalogació els 80 i més catalogació que automatització els 90. Que no hi hagués cap gran canvi a escala normativa aquells 20 anys, no n'hem de derivar que l'època no fos convulsa. La generalització de l'ús de la mateixa normativa en diferents entorns (la seva globalització) va ser criticada (amb fonament de causa) per alguns que al·legaven que això només podia allunyar-nos de les prestacions més altes que proporcionen normes pròpies aplicades a entorns específics. També hi va haver qui va postular l'adopció immediata de normes internacionals que van acabar no quallant (l'UNIMARC) o qui va proposar l'abandonament de les tradicions locals per sumar-se a la praxi catalogràfica més estesa a escala internacional (classificació de la Library of Congress versus la CDU o USMARC versus CATMARC).
Sense voler menysprear les aportacions teòriques fetes en catalogació els anys que comentem, crec que els canvis fonamentals en normativa han tingut com a motor consideracions pràctiques i, concretament, de l'economia i de la tecnologia. Quant a l'economia, la catalogació ha estat sempre una activitat cara i l'abaratiment ha vingut bàsicament de l'aprofitament de la catalogació feta pels altres a través dels catàlegs col·lectius. Pel que fa a la tecnologia, les normes de catalogació actuals són fruit de les limitacions tecnològiques del moment. L'ús d'ordinadors els anys 60 i 70 era incipient, però se centrava en la producció no en l'ús. La catalogació automatitzada era automatitzada en la introducció i manipulació de dades, però encara es pensava que s'usarien en fitxes (impreses per ordinador) o en microfitxes (també impreses per ordinador). La realitat va ser diferent i els OPAC es van imposar amb rapidesa, i, quin sentit té en el context de catàlegs automatitzats que, per exemple, la cerca per Caterina Albert ens porti a Víctor Català i no a les seves obres directament? En tenia quan això estalviava fitxes impreses al catàleg manual; no en té quan és un pas més (i innecessari) per a l'usuari d'un OPAC.
La Biblioteca de Catalunya va tenir el gran encert de voler conduir les seves decisions en matèria de catalogació de forma compartida i el 1998 va crear la Comissió Assessora de Catalogació. Aquesta comissió va prendre, amb certa facilitat, tres decisions importants en normativa catalogràfica: migrar al MARC 21, adoptar Dublin Core (DC) i crear registres d'autoritats de forma cooperativa.
A principi d'aquesta dècada, prendre la decisió de migrar de CATMARC a MARC 21 era òbvia. No ho era, en canvi, ni el quan ni el com. Era òbvia atès l'èxit escàs o inexistent de l'UNIMARC com a format d'intercanvi entre formats o com a format internacional, per la progressiva adopció del format nord-americà com a format propi per diferents països i per la decisió de la British Library de deixar de donar suport a l'UKMARC. Saber que calia fer-ho, però, no era sinònim que fer-ho fos fàcil. Com que hi havia en perspectiva un canvi de sistema informàtic de les grans biblioteques i xarxes de biblioteques de Catalunya, va resultar ser sensat i adequat que la migració de format s'acordés fer en el moment del canvi de sistema. Aquesta decisió va ser fàcilment seguida per les biblioteques grans o per les que han tingut una xarxa o consorci potent que les ha acompanyades en la decisió, però el fet que algunes biblioteques individuals estiguin encara usant CATMARC és mostra de la necessitat d'estructurar el sistema bibliotecari català millor del que ho està.
La decisió d'adoptar Dublin Core com a sistema de metadades de Catalunya va ser també fàcil de prendre. Es va fer en una única reunió i el debat va durar uns escassos 30 minuts. La decisió l'havia plantejada la BC en el moment adequat i malgrat que llavors ja començaven a existir altres conjunts de metadades, el de la DC era el més estès. El problema no ha estat que la decisió hagi estat desencertada ni presa massa tard, el problema ha estat que la comunitat bibliotecària, sovint massa autàrquica, no hagi tingut el convenciment ni la capacitat d'estendre la decisió a altres comunitats (dels arxius, l'educativa, etc.) que podien perfectament haver-la compartit. La dispersió de formats de metadades usats a Catalunya és innecessària i ens dificultarà actuacions futures (que es voldran prendre) de posar en connexió dipòsits digitals "etiquetats" de manera diferenciada.
Finalment, ara que és quan hi ha més possibilitats que mai de trobar un nom en mig de milions d'altres noms o de formes variants d'aquest nom també és el moment que es manifesta amb més força la necessitat que les cerques fetes a un nom recuperin tots els objectes associats a aquest nom i a formes variants. Podem fer-ho amb registres únics de noms o amb sistemes que posen en relació igualitària les diferents formes d'un mateix nom (com ara Library Thing), tant se val, però cal fer-ho. Les biblioteques d'això, en diem fer registres d'autoritats i la BC va decidir, modestament i sensata, que aquesta tasca l'havia de liderar però no fer sola. El CANTIC és el projecte cooperatiu de creació i manteniment de registres d'autoritats per a Catalunya. Les bases són correctes, però l'execució una mica retardada. Als recursos actuals (considerables) que la BC dedica al projecte s'hi haurien de sumar de manera decidida els que poguessin aportar altres biblioteques.
Quin panorama tenim endavant? Quan s'examinen els fonaments teòrics de les noves normes de catalogació (siguin el Virtual International Authority File —VIAF—, les Functional Requirements for Bibliographic Information —FRBR— o les Resource Description and Access —RDA—) hom queda gratament sorprès de la claredat d'idees que s'hi manifesten. Quan s'examinen les perspectives pràctiques i temporals d'aplicació previstes per la comunitat catalogràfica, almenys jo quedo desconcertat per la inconcreció que es manifesta.
Els catàlegs són útils, però no a qualsevol preu. La utilitat deriva de l'evolució en paral·lel amb les necessitats de qui els usa. Les biblioteques, usuàries confeccionadores de catàlegs, necessiten que l'eficiència dels catàlegs millori. Necessiten que les normes que s'usin facin que la catalogació sigui més barata o més copiable. Les persones, usuàries cercadores de catàlegs, necessiten que l'eficàcia dels catàlegs millori. Necessiten que les normes que s'usin facin que l'ús dels catàlegs els estalviï temps i maldecaps.
El camí que s'ha fet des dels Principis de París ha estat llarg i fructífer. Fins ara, les solucions proposades moltes vegades s'han anticipat als problemes. Avui però alguns problemes (la necessitat de reduir costos i les possibilitats de cercar la tecnologia) estan per davant de les solucions proposades pels catalogadors i per les normes de catalogació. Les bases conceptuals, però, hi són. Ens falta una empenta i també la valentia de trencar alguna amarra amb el passat.
