Les biblioteques de la Diputació de Barcelona 2001-06

Les xifres tenen la virtut de no poder ser contradites. Poden agradar més o menys, poden corres-pondre’s de forma propera o allunyada a les nostres intuïcions, poden corroborar en major o menor grau els nostres desitjos, però hem de partir de les dades. És per això que les valoracions qualitatives d’una cosa (potser les més definitives) les hem de basar en les quantitatives. En aquest país d’indisciplinats, les dades quantitatives han viscut (viuen?) una època de descrèdit, però per molt que el que al final compti sigui la satisfacció de l’usuari, aquesta es fonamenta en una realitat a la que ens podem aproximar per les mesures quantitatives.

Fa no gaire vaig rebre l’Anuari [de la] Xarxa de Biblioteques municipals de la Diputació de Barcelona 2001-2006 Són 60 p. i un CD que expliquen:

• L’estructura i el funcionament de la Xarxa (les biblioteques, els serveis tècnics, els bibliobusos i el cas del Consorci de Biblioteques de Bcn). Podeu veure aquí els objectius de la Xarxa per al període (p. 8) i les l´nies d’actuació del servei de biblioteques (p. 15).
• L’oferta bibliotecària: els servies, els equipaments (els edificis nous i els trasllats i ampliacions) i les col·leccions. Es relacionen aquí les biblioteques que havien treballat en conveni amb la Generalitat i que en el període mencionat han quedat adscrites a la Xarxa.
• Les activitats desenvolupades per la xarxa per fomentar la lectura
• Les dades globals de la Xarxa dividides entre dades d’estructura i dades de servei (tot i que les dades de recursos econòmics i humans s’han de buscar abans, a les p. 10-12).
• Les activitats realitzades de projecció exterior.

Jo sóc un admirador del sistema de gestió de dades de la Xarxa de la DiBa. El programa Cercle de comparació intermunicipal (derivat d’un programa d’avaluació de biblioteques de la Fundació Bertelsman) és exemplar. Dit això sorprèn torbar les dades del període sens cap elaboració que permeti analitzar el període. Sorprèn encara més perquè no es tracta en aquest cas de cap manera d’amagar resultats poc positius. Jo tenia la idea de que el període de grans increments de la Xarxa va ser la dècada dels 90, però no és aixó. Del 2001 al 2006

• Els metres quadrats de biblioteca passen de 105.240 a 159.303 (un increment del 33,94)
• Mentre la població atesa passa de 4.246.734 a 4.863.253 (un increment del 12,68%), els usuaris inscrits passen de 711.903 a 1.545.357 (i incrementen un 53,93%), les visites de 9.080.399 a 14.514.645 (un 37,44% d’increment) i els préstecs de 5.673.962 a 10.589.570 (un increment del 46,42%)
• El personal passa de 663 a ser 1.002 (un 33,83% d’increment), la col·lecció de 3.633.419 a 5.939.887 (38,83% d’increment)
• Els diners destinats a compres de materials bibliogràfics passen de ser 3.600.783 a ser 5.799.000 (un 37,91%), els destinats a programa informàtic incrementen un 67,37% (el 2006 eren de 975.346€), els de comunicacions informàtiques incrementen un 21,88% (el 2006 eren de 1.532.701, considerablement més que els destinats a informàtica pròpiament dita) i el total de diners del funcionament de la xarxa passa de quasi 11M€ (10.847.880€, per ser exactes) a quasi 20M€ (19.845.270€), un increment aquest del 45,34%

Al marge del creixement net, l’evolució d’alguns indicadors ens proporciona molta informació:

• Els metres quadrats de biblioteca per població atesa han passat de ser 0,025 per habitant a 0,032, incrementant per sobre l’increment de població del període; però, com que els usuaris han augmentat, les m2 per usuari actiu han disminuït (han passat de 0,15 a 0,10) La incidència de les biblioteques de la Xarxa ha millorat molt, però. El 2001 de cada 6 clients potencials (població atesa) 1 era usuari; el 2006 de cada 3 un és usuari actiu.
• Els documents per usuari potencial han augmentat (han passat de 0,86 per persona a 1,22 per persona), però, i degut de nou a l’augment dels usuaris, els documents per usuaris actius han baixat (van ser 5,10 el 2001 i eren 3,84 el 2006)
• Les visites per ciutadà públic potencial van passar de 2,14 el 2001 a 2,98 el 2006 (però si fem la relació amb usuaris l’indicador passa de 12,76 visites / usuari a 9,39). La relació documents deixats amb els documents de la col·lcció millora ( de 1,56 el 2001 a 1,78 el 2006). L’indicador préstec / població atesa millora (de 1,34 a 2,18) iels préstec per usuari quasi es mantenen (7,97 el 2001 i 6,85 el 2006)
• El pressupost dedicat a compres de documents ha passat de 0,85€ per habitant a 1,19€ i la despesa total de 2,55€ per habitant a 4,08€/habitant.

Les dades mostren, doncs, creixements importants en nombres absoluts (tant en recursos com en serveis) que queden lleugerament pal·liats quan es posen en relació amb el nombre de persones servides o amb el d’usuaris reals. L’augment de la població (degut a circumstàncies econòmiques) és de prop del 13%, però el d’usuaris (només atribuïble a la millora del serveix i de la consideració de les biblioteques per la societat) és del 54%.

De manera més breu, passo a fer unes consideracions qualitatives sobre el període:

• Em sembla positiu l’objectiu de la xarxa de centrar les seves activitats en el foment de la lectura. Se’n podrien fer d’altres (l’alfabetització informacional, per exemple), però ja no aquelles ‘modernors’ de fer de la biblioteca pública ‘el centre d’informació de l’activitat municipal’ que s’ha demostrat estèrils.
• Em sembla positiva la preocupació de la Xarxa pels temes organitzatius, però crec que cal reconèixer que el seu creixement ha superat el que els teòrics de la gestió en diuen l’abast del comandament. Massa biblioteques per una sola organització. Massa jerarquia i massa poca competència. A més, aplicat a les biblioteques de Barcelona, innecessari. Les Diputacions estan per donar serveis als municipis que no se’ls poden crear, no per tutelar xarxes grans i madures que haurien de fer el seu camí elles soles (és maco tenir els nens a casa, però signe d’immaduresa –de pares i de fills- que encara hi siguin a partir de determinada edat).
• Em semblen positius però insuficients els esforços fet en informatització i recursos informatius digitals. Les biblioteques poden i han de ser llocs des d’on accedir a Internet, però per ser-ho calen més connexions a la xarxa. Les iniciatives de digitalització no són rellevants i no s’han fet en col·laboració amb ningú. La informació electrònica és quasi absent de la Xarxa.

Remordiments i col·leccions especials

[No me'n surto avui de carregar la imatge triada aquí. Com que no vull perdre el bon humor que tinc, m'ho deixo, però us reenvio als remordiments d'Orestes]

Remordiments de no fer cap entrada a aquest blog jo que m’havia compromès amb mi mateix fer-ho cada setmana i remordiments de no comentar la publicació d’OCLC The Metadata is the Interface: Better Description for Better Discovery of Archives and Special Collections, Synthesized from User Studies de la que n’és autora Jennifer Schaffner.

Com a disculpa dels primers remordiments: diumenge vaig tenir mal dia. Com a disculpa dels segons: vaig passar l’estudi a un amic per comentar-lo i encara no me n’ha dit res. Al marge de tantes consideracions personals, el document (18 p.) és reflexió (una autocrítica diria jo) des del punt de vista dels arxivers i bibliotecaris de col·leccions especials més preocupats de la descripció dels documents que d’exhibir-los a llocs on els usuaris puguin trobar-los.

L’autora fa un repàs a 30 anys (!) d’estudis sobre el comportament dels usuaris (les 5 p. de notes son la 2a cosa millor del document) per advertir-nos que “les col·leccions especials i els arxius romanen invisibles perquè poden no tenir el tipus de metadades que poden ser descobertes amb facilitat pels usuaris en la web oberta.”

Deixo les afirmacions de l’autora (que no el seu tema) per passar a fer-les jo. Podríem dir el mateix dels esforços que fem per descriure col·leccions especials en bases de dades separades i no per mostrar aquestes col·leccions en catàlegs. S’ha fet a vegades i amb poc convenciment, malgrat cada vegada més serem coneguts i valorats per aquestes col·leccions amagades.

En aquesta línia (la de mostrar el que no es veu), el “servei d’arxius de ciència”, un servei “coordinat pel CEHIC i l'Arxiu General, ambdós de la UAB, amb el patrocini de l'IEC, el Departament de Cultura de la Generalitat i la pròpia universitat, amb l'objectiu primordial de contribuir a la conservació i difusió del patrimoni documental de la ciència i la tecnologia contemporànies a les terres de llengua catalana.”

Gràcies al SAC podem saber que hi ha 1.300 dibuixos i aquarel·les, 5.500 documents manuscrits, 4.000 fotografies, 1.500 diapositives i diversos vídeos d’en Jordi Sabater Pi a la biblioteca d’Humanitats de la UB (inclosos al catàleg de la UB sota el nom de Base de dades Col·lecció Sabater Pi)

També ens podem assabentar que a la UB hi ha uns 10,4 ml aprox. de documentació personal, oficial i científica, correspondència, notes diverses i materials bibliogràfics de Lluís Solé Sabarís, però he estat absolutament incapaç de ‘descobrir-ho’ a través del catàleg.

Sopar a fora avui, de feina. Amb un comensal rememoràvem els esforços que algunes biblioteques i consorcis han fet per tenir i usar les metadades de la informació que compren o subscriuen. Semblaria normal (i no és així) poder rebre al costat de les dades les metadades corresponents. Si les rebéssim les podríem usar per allò que ens semblés més convenient.

Cooperación bibliotecaria en los cursos de verano de El Escorial

La Biblioteca de la Universidad Complutense tiene la oportunidad (y la aprovecha) de incorporar cursos sobre bibliotecas entre los que organiza la Universidad en El Escorial. En julio pasado se celebró el correspondiente, dedicado este año a la cooperación bibliotecaria ("Cooperación bibliotecaria: tendencias de futuro y realidades"), dirigido esta vez por José Magán (director de la BUCM) y Ianko López (director técnico de Madroño).

Pocas veces como esta los no asistentes a un curso pueden hacerse a una idea de lo que allí se expuso y trató como esta. Sólo es necesario visitar el boletín de la BUCM “La Biblioteca informa” allí Andoni Calderón ha hecho un magnífico trabajo de resumen de las intervenciones.

Las conferencias fueron:

• De Idoia Barrenechea: Redes, sobre el origen y actividades de Rebiun.
• De Lluís Anglada: con un contenido que luego aprovecho para una entrada de su blog (“Evolució i coperació”).
• De Joaquín León: con una detallada e interesante exposición sobre orígenes de Dialnet y sus servicios actuales
• De Joaquín Selgas: sobre la cooperación bibliotecaria en general y de forma específica la realizada por la IFLA y la UNESCO
• De Jim Rettig: sobre las pasadas y presentes realidades cooperativas bibliotecarias de los EUA; con los ejemplos de OCLC o el Center for Research Libraries (CRL) entre los primeros, o, actualmente, con la cooperación en la construcción de almacenes para documentos de bajo uso o las actividades de consorcios como Ohio Link o VIVA.
• De Klaus Kempf: sobre las actividades de cooperación desarrolladas por la biblioteca del estado de Baviera en el marco de la cooperación entre las bibliotecas alemanas (y con referencias que valen la pena consultar en su presentación sobre el préstamo interbibliotecario).
• De Mª Antonia Carrato: sobre las políticas de cooperación bibliotecaria del Ministerio promovidas por la Subdirección General de Coordinación Bibliotecaria.

Además, mesas redondas (que cuentan también con buenos resúmenes) sobre:

• Las universidades, el EEES y la cooperación bibliotecaria
• La realidad española, ¿hacia donde camina?
• El futuro de la cooperación internacional
• La cooperación interbibliotecaria en el siglo XXI

Parte de los que intenté exponer en la mesa en la que participé ha continuado obsesionándome y ha llenado algunas hojas con notas. A ver si con la distancia consigo ser ahora más claro en una idea. Esta sería que la posibilidad de compartir información (es decir, de comprarla de forma conjunta con beneficios por parte de todos los agentes) ha activado la cooperación en gran medida. Los agentes de esta ola de cooperación reciben el nombre de consorcios a pesar de que algunos de ellos no lo sean y de que la forma concreta como esta cooperación tienen lugar no tienen forma fija.

La compra consorciada de recursos electrónicos es hoy una realidad presente en casi todos los países del planeta. Los consorcios que la realizan difieren por ejemplo en:

• Si son centralizados (como b-on en Portugal) o no (como Couperin en Francia), o regionales (como en Alemania, Italia y España) o temáticos (como La Biblioteca Virtual del Sistema Sanitario Público de Andalucía).
• El grado de financiación central (del 100% en el caso portugués o griego o del 0% en el turco o posiciones intermedias como en España en los que la administración autonómica otorga diferentes grados de financiación a consorcios como el andaluz, el gallego, el catalán o el madrileño).
• La concentración o no en la actividad de contratación de contenidos, observándose la tendencia de que esta es la que justifica el nacimiento de los consorcios y de que la madurez de un consorcio se mide por el número de actividades cooperativas que ha conseguido iniciar además de la de compra conjunta de información e-.
• La exclusividad o no de que sean solo bibliotecas de un solo tipo las que formen el consorcio, observándose la tendencia de que las universitarias han sido la matriz inicial que casi todo consorcio y de que la madurez de un consorcio se mide por su capacidad de integrar bibliotecas de otro tipo (como ha sido capaz de hacer el finlandés FinELib, por ejemplo).
• Sus dimensiones (los hay de grandes, grandes como Ohio Link y de modestos en número de bibliotecas como bugaliacia).
• La tendencia a formar bibliotecas cooperativas (como el CBUC) frente a quines actúan como clubes de compras (como el ANKOS turco).

Variedad en la forma, unicidad en el fondo: cooperar para hacer entre todos lo que solos quizá también podríamos hacer, pero que de buen seguro no haríamos no tan bien.

Evolució i cooperació

La imatge de dos lleons lluitant amb un cérvol mort en segon pla ha il·lustrat erròniament la teoria de Darwin de l’evolució de les espècies a partir de la supervivència del més apte. Des dels anys 70 els sociobiòlegs han buscat explicacions als comportament altruistes entre els animals per tal d’estendre el concepte de supervivència de l’individu al de supervivència des gens de l’individu.

Similarment, hem tingut explicacions més detallades dels mecanismes de l’evolució que situen la cooperació com un instrument poderós a través del qual assolir avantatges competitius i ser, per tant, més apte per la supervivència.

La relació entre evolució i cooperació m’ha interessat de fa temps i en els llibres d’Eudald Carbonell (interessants i amens, per altra banda) hi he trobat explicacions que m’han servit per entendre no només el passat sinó com poden estar funcionant les coses ara mateix.

Part del pensament de Carbonell queda sintetitzat en aquestes paraules: “La nostra capacitat de socialitzar-nos i de resocialitzar-nos gràcies a l’emergència de nous comportaments tècnics és (...) la llei primordial que explica la nostra diferenciació específica com a humans” (La consciència que crema; Badalona: Ara llibres, 2008; p. 13).

Resumint molt (i amb la possibilitat de simplificar massa), segons Carbonell, l’evolució de la humanitat ha depès tant de la innovació com de la capacitat de ‘socialitzar’ la innovació. Una innovació no s’imposa a la primera, sovint calen diversos intents per que s’estengui.

En el decurs d’aquest procés, la innovació es refina gràcies al treball col·lectiu. Encara més [i al meu entendre el més interessant], sovint la incorporació d’una innovació a la societat requereix una nova estructura organitzativa [una innovació organitzacional].

La innovació tecnològica i la organitzacional coevolucionarien. És a dir, es reforçarien mútuament ja que l’èxit de la innovació tecnològica està estretament correlacionat a l’efectivitat d’usar-lo de la nova estructura d’organització.

I la relació d’això amb les biblioteques? Jo crec que hi ha dos exemples que il·lustren clarament. Es tracta de les xarxes i dels consorcis (innovacions organitzacionals) sorgides com a sistemes per usar i maximitzar l’efectivitat de dues innovacions tecnològiques: l’automatització de biblioteques (anys 60-70) i la digitalització de continguts (finals dels 90 i aquesta dècada del S. XXI).

Als anys 60 es va començar a estendre l’ús dels ordinadors i es van començar a aplicar a l’automatització de biblioteques. Aquesta era la innovació tecnològica, però la seva extensió requeria disminuir i compartir costos. La reducció de despesa es va fer amb la innovació de la catalogació cooperativa (jo aprofito la teva feina, tu aprofites la meva), la compartició amb la creació d’agrupacions que van rebre el nom de cooperatives de biblioteques, xarxes (networks) o utilitats bibliogràfiques.

Utilitats bibliogràfiques com OCLC, RLIN, UTLAS o WLN. Xarxes als EUA com: Louisiana Library Network LOUIS, Minnesota Library Information Network; Missouri Research and Education Network (MOREnet), Montana Library Network, NELINET. Cooperatives com: PICA, les cooperatives regionals al Regne Unit o els sistemes dels països nòrdics (BIBSYS, LIBRIS, LINDA).

El més interessant de tot (al meu entendre) és que els efectes combinats d’una innovació tecnològica amb una d’organitzacional generen canvis imprevistos. En el cas que estem comentant i de forma clara. De la possibilitat tecnològica de compartir sumada a l’estructura organitzativa per compartir en sorgeixen nous serveis cooperatius: els catàlegs col·lectius regionals i el préstec interbibliotecari.

Als anys 90 va prendre un gran impuls la digitalització de continguts. A finals de la dècada els proveïdors d’informació i les biblioteques estableixen un sistema comercial nou: es venen paquets d’informació i es fan compres conjuntes. Fins llavors cap de les dues coses s’havia donat en una escala significativa. Per tal d’aprofitar els avantatges d’aquesta innovació va caldre crear estructures formals que garantissin els pagaments als editors i una distribució equitativa entre les biblioteques participants.

Les noves estructures han rebut el nom de consorcis. Alguns ho són en el sentit legal més estricte (el CBUC a Catalunya o els consorci Madroño a Madrid, per exemple), però altres són agències estatals (com FinELib a Finlàndia), associacions sense finalitat de lucre (com COUPERIN a França o ANKOS a Turquia) o parts d’altres organismes (com b-on a Portugal o el JISC al Regne Unit).

El més interessant de tot (al meu entendre) és que els efectes combinats d’una innovació tecnològica (digitalització de continguts) amb una d’organitzacional (consorcis) generen canvis imprevistos. Els consorcis estan evolucionant i d’unes tasques primeres de contractació conjunta de recursos d’informació estan generant noves activitats cooperatives: catàlegs col·lectius i sistemes de PI a llocs on no n’hi havia, formació, biblioteques digitals virtuals, magatzems per a documents de baix ús ...

Les biblioteques han usat sempre les innovacions tecnològiques per millorar els seus serveis (i sovint han estat les primeres en fer-ho). Van estar entre els primeres d’usar la màquina d’escriure a finals del S XIX i la impressió fotogràfica per fer catàlegs i distribuir fitxes catalogràfiques a principis del S XX). Han usat microformes els anys 30-40, els primers ordinadors els anys 50-60, han usat internet des del començament els anys 80...

Per qui vulgui innovar en tecnologia, cal tenir en compte que també cal ser innovador en organització.