Biblioteques i crisi econòmica

20 anys de la Càtedra Ferrater Mora commemorats per actes diversos entre els quals un debat sobre el futur de les biblioteques instigat per Josep Ma. Terricabres, celebrat el 30.11 a la Fontana d’Or i conduit per Ma. Antònia Boix. En Ciro Llueca va exposar les moltes coes que està fent la Biblioteca de Catalunya en l’àmbit de la biblioteca digital, l’Ernest Abadal les oportunitats de l’accés obert per a les biblioteques mentre que en Lluís Anglada deixava anar un discurs antropològic.

El millor segurament l’audiència, el seu interès i les seves preguntes. Entre les darreres una de les de tocar de peus a terra: com creieu que afectarà la crisi econòmica a les biblioteques? Jo crec que la crisi tindrà tres forts efectes en les biblioteques. El que llavors vaig dir més o menys és el que segueix.

Els diners que no tindrem

Aquest és el més obvi dels efectes,però no forçosament el pitjor. Les biblioteques hem crescut en moments de benestar. No ha sigut fins que moltes altres necessitats han estat cobertes (pavellons esportius i teatres municipals a les ciutats; aularis i laboratoris a les universitats) que no s’han començat a fer biblioteques. No és per queixar-se (i potser a altres llocs sigui també així), és descriptiu. Haurem de funcionar sense els diners excendentaris que ens han permès fer coses i sense romanents que a fi d’any es destinaven a comprar llibres o a digitalitzar-ne, amb uns pressupostos més aviat escassos, els de cultura, i amb molt fills que mantenir (per exemple, el Museu del Còmic i la Il•lustració de Catalunya).

Les realitats que no hem estat capaços de construir

Un moment de crisi econòmica és per a una empresa solvent un estadi passatger que és més fàcil de passar com més bé hagi aprofitat els moments de bonança anteriors a la crisi. Per a les institucions públiques també és així. Si has fet els deures, els moments de vaques flaques són de més bon passar (no en va la interpretació del somni del faraó que va fer Josep va ser la d’estalviar en període de vaques grasses).

Les biblioteques de Catalunya passarien la crisi tant més bé com més ben fets tinguessin els deures, com millor haguéssin aprofitats els anys de bonança (que n’hi ha hagut). Jo crec però que, adormits en els llorers d’uns pressupostos que ens permetien anar fent, hem deixat massa coses per fer, coses no fetes de les que ens ressentirem no tenir.

Quines? Per exemple 3:

• Acabem el 2010 sense una xarxa de biblioteques municipals que treballin com un sistema i que tinguin un catàleg col•lectiu que permeti vehicular la cooperació entre elles (cooperació en catalogació, en préstec, en desenvolupament de col•leccions, eninformació...)
• Hem esgotat la 1a dècada del segle XXI sense tenir tots els llibres de les biblioteques catalogats. El que havia d’haver estat un objectiu assolit a la dècada dels 90 ha quedat no sols complert 10 anys més tard, sinó per fer. A Catalunya hi deu haver uns 2-3 milions de llibres per catalogar automatitzadament.
• Finalment -i posats a donar-ne només 3 d’exemple- hauríem de tenir biblioteques grans, modernes i al centre de les grans ciutats de Catalunya, i clarament no és així. Tenim grans biblioteques a les universitats, a barris de Barcelona i a ciutats que no són capitals de província. Està bé, però no n’hi ha prou. Hauríem de tenir biblioteques emblemàtiques als llocs on es veiessin més, per tal de fer que el seu exemple es multipliqués.

Les virtuts que no hem cultivat

En època de bonança és difícil cultivar virtuts i fàcil caure en la tovor. D’aquesta en surten debilitats els trets que ens havien caracteritzat i fet forts. D’on venien els èxits de la biblioteconomia catalana? Jo crec que de tres qualitat que hem desatés:

• Treball. Els bibliotecaris que conec i que han estat referents han dedicat moltes hores a la feina. Ara els que s’hi entenen diuen que els cursos de formació no tenen audiència a no ser que es facin en horaris laborals i jo mateix l’altre dia vaig haver de canviar d’hora una reunió amb gent de la Generalitat perquè l’havia convocada a les 9 del matí, hora que, em van dir, ‘no afavoria l’assistència de la gent que no viu a Barcelona’.
• Mirar a l’estranger. Ho havíem fet i estàvem al dia. Sabíem què és feia a diferents llocs del món i sabíem què volíem copiar. Ara les nostres realitat són tant prevalents que més enllà d’elles no veiem res més. I si gosem dir-ho se’ns replica que som els millors de l’Estat (una afirmació que, per poc ambiciosa i ridícula, hagués fet riure els bibliotecaris catalans dels anys 80).
• Patriotisme. En teníem perquè volíem i perseguíem un be col•lectiu: resultats per al conjunt de la societat catalana. Els anys de bonança ens han permès edificar barraquetes dins les que es viu prou bé. Quines ganes, doncs, d’atabalar-se en fer urbanisme bibliotecari si dins l’edifici que cada u s’ha montat hi podem fer el que volem.

Dues notes més sobre la crisi:

• Ens ha arribat 2 anys massa tard i això és culpa només dels polítics. Els països ‘seriosos’ la van veure venir a finals del 2008 i principis del 2009 i la toregen ja des de llavors. Aquí ens ha agafat tard i sense nord.
• No la superarem amb pedaços, no n’hi ha prou amb retallar els pressupostos de compres. Un company holandès m’explicava que la gestió global que ell té de la seva biblioteca (en el seu cas la del conjunt de biblioteques d’una gran universitat) li permet fer una gestió integral de la crisi. Alhora, una companya d’una universitat gran de Catalunya em deia que a casa seva hi havia importants estalvis a fer si es fusionaven algunes biblioteques creades separadament en època de bonança.

I si deixem a les biblioteques organitzar-se amb (més) llibertat?

Les darreres entrades d’aquest bloc han rebut alguns comentaris que us recomano mirar-vos. A banda, m’escriu Dolors Lamarca, que diu:

“Per començar endreçar el sistema bibliotecari:

• cal anular tota dependència de Madrid, oblidar les “provincials” i organitzar-nos pel nostre compte. Les aportacions econòmiques que sembla que arriben del Ministerio són diners molt cars perquè ens lliguen de mans i peus. Les tres biblioteques provincials que hi ha, són tres biblioteques “bolets”, impermeables a la resta. No cal que t’ho expliqui; ja vas veure què passa si vols un llibre en préstec.
• La Generalitat ha d’oferir infraestructura general – no cal que sigui gratuïta- (documents digitals o sigui BDC, bibliobusos, préstec interbibliotecari amb el transport corresponent, magatzems de descàrrega...) per a posar-la a disposició de les entitats organitzadores de les biblioteques i donar normativa (vull dir pactar-la i fer-se’n garant) d’usos, horaris, acreditacions i préstec interbibliotecari.
• No cal que creï noves infraestructures per disposar i posar a disposició de les biblioteques un catàleg col•lectiu on s’hi pugui treballar, facilitar les plataformes per exhibir i utilitzar els documents digitals...; això vol dir que ha de potenciar les estructures que ja funcionen: el catàleg CCUC, la MDC ...
• Deixar-se estar de models preconcebuts i uniformitzadors a base de centrals urbanes, comarcals, nacionals, regionals, provincials ... Que s’organitzin amb tota llibertat com s’estan organitzant per altres serveis (neteja, recollida de deixalles, etc.) El govern ha d’oferir un catàleg fiable, una central de compres i de catalogació fiables, una xarxa informàtica ràpida i segura i deixar que els municipis organitzin el servei de lectura i d’informació. De vegades serà a través d’un consorci, d’un entitat creada per això però mai ha de delegar i menys pagar a les Diputacions perquè facin la tasca pròpia del govern nacional.”

En el blog 'bauen, biblioteques i arquitectura', el 28.11 Daniel Gil es pregunta "Seria possible l’autonomia de centres bibliotecaris?

I continua: “em pregunto això fent una similitud amb l’autonomia de centres educatius que busca impulsar la Generalitat. Som móns diferents, antagònics, i per tant, no es podria aplicar, o per contra hi ha més punts en comú dels que ens podríem pensar? S’assemblen les escoles i les biblioteques?

Aquest decret esmenta tres línies bàsiques d’autonomia: de gestió, d’organització i de pedagogia. Com podríem traslladar a les biblioteques tot això? Faig una proposta:

• Gestió: llibertat per a gestionar el personal, i per a contractar els professionals amb un perfil més adient i precís per aquella biblioteca.
• Organització: per a poder decidir l’estructura interna de la biblioteca, amb la figura del director, sots-director, gerent, o altres figures que es creguessin necessàries, i tot per a què la biblioteca funcioni de forma més eficient.
• Pedagogia: la funció pedagògica de les biblioteques és absolutament innegociable, i és una aposta de futur per a la nostra professió. Aquesta autonomia es podria encaminar vers la llibertat en la decisió de quina formació es dóna, com es fa, amb quins materials és fa, les temàtiques de la mateixa, la contractació de professorat, etc.”

Una comparació similar feia BDig el 04.04 sota el títol. “Llei d'educació i biblioteques” I respecte biblioteques municipals dèia:

“Les biblioteques públiques de Catalunya tenen també un bon nivell de servei, però, penso jo, els falten els punts d’excel•lència que els donarien un dimensionament adequat més els tres elements mencionats. L’organització de les bp a Catalunya ha vacil•lat entre el municipalisme i l’estatlisme i no ha sabut trobar la mesura encertada que combini l’economia d’escala que aporta l’agrupació de centres amb l’eficàcia de les organitzacions petites i lleugeres.

I respecte els elements mencionats?

• Professionalitat. Pel que se i he pogut observar la funció directiva dels caps de biblioteca és dèbil. Quan la xarxa és forta, és perquè l’estructura no els deixa marge, quan la xarxa és quasi inexistent, és perquè no tenen possibilitats o recursos per es o recursos per exercir-la.
• Autonomia. L'autonomia de les bp és dèbil en el cas de la xarxa de la Diputació de Barcelona i probablement excessiva en les que estan a xarxes distants. Hi hauria d'haver més xarxes 'mitjanes' corresponents a ciutats grans (l'Hospitalet, Sabadell ...) Les de la ciutat de Barcelona donen un bon exemple d'autonomia quan tímidament s'especialitzen en una temàtica determinada.
• Transparència. Potser sigui aquest el més feble dels tres elements. Les dades estadístiques de les bp no són de gestió i han creat un entorn d'emulació en el qual la sana competència estimuli a la millora.

A més del dit, l’èxit d’un sistema (com el de les biblioteques o el de les escoles) ha de basar-se en tres elements més: en la diversitat i la competència entre les unitats, en l’assoliment d’objectius comuns, en un sistema que estimula l’emulació (la fertilització creuada).”

Més sobre biblioteques municipals, provincials i de l’estat

Sembla que passa a algun país nòrdic, que les lleis, abans de ser aprovades han de passar pel sedàs d’un grup de ciutadans de peu que les llegeixen i les han d’entendre (i que si no les entenen no passen a aprovació). Sigui cert o no, em semblaria de molta salut democràtica que fos així. Essent menys radicals, sembla esperable que almenys els professionals entenguem les lleis de la nostra professió.

He de reconèixer que no ha estat mai així (en el meu cas) quan he llegit els apartats el apartats del títol 3r de la llei de biblioteques de 1993 sobre el sistema de lectura pública de Catalunya. Un hom que vol culturitzar-se ha demanat manta vegades a col·legues del sector que li expliquessin si, per exemple, la biblioteca central de Barcelona (art 33.3) és central urbana o comarcal, o quina diferència hi ha entre el servei nacional de gestionar el catàleg col·lectiu de la lectura pública i el servei regional d’elaboració del catàleg col·lectiu de la lectura pública. Ho he demanat però els col·legues en qüestió sempre troben un bon motiu per no fer-ho.

Atrevit com soc, he gosat manifestar en públic que hi ha conflictes de competències entre les diferents entitats que gestionen els serveis de suport nacionals i regionals de les biblioteques que (això sí) tothom conclou que són municipals, i m’he endut alguns renys considerables. Malgrat tot, em consta que, almenys en privat, els conflictes i confusions competencials existeixen.

Ho dic perquè la noticia que “la Generalitat delega parcialment a la Diputació de Barcelona la prestació del servei regional de suport a les biblioteques públiquesl” eleva el meu estat de confusió. Si fos un ciutadà de peu dels que han d’entendre les lleis abans de la seva publicació em preguntaria

• Si el servei delegat és regional, perquè el té la Generalitat –una entitat nacional- i no una regió?
• Si la delegació ho és d’un servei regional, perquè a la província i no a les vegueries o ales comarques, que són els ens territorials de coordinació administrativa dels municipis que la Generalitat ha creat?

Veig que la delegació mencionada, d’uns gens despreciables 3.900.000 €, es fa perquè “la Diputació de Barcelona facilitarà la consulta dels registres bibliogràfics i d’exemplars del catàleg de la xarxa de biblioteques municipals de la província de Barcelona mitjançant la incorporació d’aquestes dades al Catàleg nacional de Catalunya que impulsa el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació.” Em sembla un bon acord (per la Diputació de Barcelona), però, si les biblioteques són municipals, aquesta facilitació de la consulta no l’haurien de cobrar els municipis?

Arribats aquí i sense que hi tingui una relació absoluta no em resisteixo a explicar-vos que voltant per feina per aquests móns de Deu em vaig trobar amb una horeta lliure tot i estant prop d’una biblioteca pública. No era municipal, que era ‘publica del estado’, gestionada per la Gene..litat de Catalun.. (vegeu fotografia). Hi entro, m’hi passejo, m’he estic una estoneta i se’m fa tard. Com que el còmic que m’estava llegint (Pesadilla antes de navidad de Tim Burton) m’interessava, passo a voler-me’l endur en préstec amb el meu carnet de la biblioteca de Vic ja que “El Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació i els ens locals han aprovat que, a partir de l'1 de desembre de 2009, serà suficient disposar d'un sol carnet de biblioteca per accedir a qualsevol centre del país.”

L’amable persona que em va atendre em va mirar amb cara desconcertada quan vaig insistir que aquell carnet servia. Vam posar-lo al lector de codis de barres en totes les posicions possibles, van buscar-me a la base de dades pels meus cognoms (amb partícules i sense) per acabar-me oferint –amablement- que em fes un carnet d’aquella biblioteca.

p.d. Ningú no té Pesadilla antes de navidad de Tim Burton per deixar-me?

De qui són les biblioteques de Catalunya?

Els inicis de a campanya electoral ens porten una noticia al meu entendre sorprenent: el Departament de Cultura de la Generalitat delega la prestació de serveis i competències a la Diputació de Girona i sembla (però no ho trobo a la web) que una cosa similar s’ha fet amb la diputació de Lleida o la de Tarragona.

La Generalitat retronant competències als municipis i no a través de les comarques o de les vegueries sinó de les províncies! Insòlit! I ho fa una conselleria en mans d’ERC, un partit els militants del qual abominaven de les diputacions..

Als Estats Units de Nord-Amèrica, a França i a Finlàndia, sense anar més lluny, les biblioteques públiques són dels municipis, cosa que causa gran estranyesa a casa nostra que sempre hem parlat de les biblioteques de la Diputació o les de la Generalitat.

Les biblioteques públiques o populars (als països citats i al nostre) són (per lògica i per llei) un servei cultural de base que ha de ser prestat a nivell de municipi. Els municipis, dins el seu àmbit d’autonomia administrativa, presten aquest servei amb diferents graus de qualitat i, se suposa, complint la normativa que al respecte dicta l’autoritat competent (els ministeris de cultura o equivalents)..

A alguns països no hi ha coordinació supramunicipal de biblioteques (França), en d’altres s’han creat associacions para-estatals que donen suport a les biblioteques (Holanda) o les biblioteques han creat consorcis o xarxes per tal d’obtenir productes a millors preus i serveis que altrament no tindrien (els EUA)... A Catalunya, tenim entitat administratives que s’encarreguen d’aquest suport (la Diputació de Barcelona per a les biblioteques de la província de ídem i fins ara el Dep. de Cultura per la resta de províncies). Perquè?

Hi ha dos grans motius que ho justifiquen, un d’històric i un de polític.

La història ens explica que ara fa 100 anys a Catalunya hi ha haver uns polítics de mentalitat preclara i de patriotisme no tant interessat com l’actual que van bastir un sistema bibliotecari basat en una (única) xarxa de biblioteques populars, una gran biblioteca de recerca (la Biblioteca de Catalunya) i un centre de capacitació i innovació (l’escola de Bibliotecàries). El franquisme va esquarterar l’obra unitària de la Generalitat republicana entre províncies (va repartir entre les diputacions les biblioteques populars) però la Diputació de Barcelona conservà equipaments que havien estat nacionals (la Biblioteca de Catalunya o les ruïnes d’Empúries o l’Escola de Bibliotecàries) i conservà viva també el record d’aquella tradició de la Generalitat republicana. D’aquest record i d’aquella tradició en va sortir els anys 80 un servei de biblioteques reviscolat (de mans,successivament de Teresa Rovira, Núria Ventura, Assumpta Bailac i ara Jordi Permanyer) que van saber bastir un model de biblioteques ide xarxa que avui és exemplar a nivell sud-europeu.

Les raons polítiques. S’expliqui o no, la política catalana ha estat protagonitzada per un enfrontament soterrat entre CIU i PSC a través de les institucions. La Generalitat volia fer el que feien les diputacions (i els diners amb que ho feien) i des de la diputació s’edificava un declarat o soterrat contrapoder (demogràficament Barcelona província té uns 4,5 M d’habitants i la resta fins a 7 es reparteixen entre les restants. Es cregui o no, la tensió sobre si la Diputació de Barcelona podia donar suport als municipis en temes de biblioteca va ser un tema central en bona part dels primers governs de Pujol. Tant que va ser recorregut pels tribunals (guanyat finalment per la Diputació) i com perquè l’innocent servei de bibliobusos fos també recorregut per la Generalitat.

La Llei de Biblioteques de 1981 preveia que les biblioteques públiques ho fossin de la Generalitat (vegeu art. 8.1i la transitòria 3a). Probablement això fos una ingenuïtat pròpia del moment, però va comportar que les diputacions de Lleida, Girona i Tarragona (governades per CIU, com la Generalitat) transferissin els seus serveis bibliotecaris al Dep. de Cultura, i la de Barcelona (governada pel PSC), no. He dit ingenu. No voldria ofendre a ningú, però probablement sí. Catalunya ja no era la de la 2a república, amb menys de 3M d’habitants, un nivell de riquesa molt inferior a l’actual i en el que la gent es desplaça a peu o a cavall.

La Llei de biblioteques de 1993 però no rectificava les possibles inexperiències pròpies d’un autogovern acabat de recuperar, era, al meu entendre, una llei de mires estretes que més que mirar endavant mirava enrera i que buscava acotar el marge d’acció de la Biblioteca de Catalunya i ‘municipalitzar’ les biblioteques populars. La Llei va ser controvertida i el Director General que la va impulsar va haver de debatre-la fortament amb la professió representada pell Col·legi de Bibliotecaris (tant és així que la Llei va acabar amb canvis notables respecte la versió inicial).

Història i política al marge, les biblioteques públiques (denominades municipals per alguns moderns i populars per algun nostàlgic), ¿haurien de ser de la Generalitat, com semblava dir fins ara l’ortodòxia dominant, o de les diputacions, com ha resolt un conseller d’ERC?

Jo penso que els nens han de marxar de casa quan es fan grans, i amb això vull dir que pot estar bé una certa tutela inicial a un servei bibliotecari municipal, però que aquest, indefectiblement, ha de tendir a marxar de casa, a fer-se independent. Això val clarament per municipis com Barcelona, L’Hospitalet i Sabadell (entre altres) als que ja no els cal cap tutela. Penso també que si t’ha de tutelar algú, en principi, millor els pares que els avis. Això val per les biblioteques que millor coordinades de prop per la seva diputació respectiva, que de lluny per una Generalitat que el que hauria de fer és promoure la lectura, reglamentar els serveis mínims de les biblioteques del sistema i inspeccionar-les.

I respecte la notícia esmentada de delegació de competències de la Generalitat en la Diputació? Jo la crec positiva i de futur però no puc deixar de fer-me algunes preguntes:

· Que es faci a final de mandat legislatiu, significa la culminació d’una política o un reforçament d’administracions afins al governant que delega?

· La delegació de recursos (a les diputacions), vindrà acompanyada de la reducció de recursos humans (al departament de Cultura)?

· Algú promourà la revisió de la Llei de 1993 per determinar que alguns dels serveis nacionals han passat a ser provincials?

.

(Dedicat a la Carme amb l’esperança que aquest escrit no el valorés amb una nota baixa).

La información quiere ser libre o Manuel Castells en Cornellà (y 3)

Citilab

Por si a estas alturas me quedan lectores, unos comentarios sobre Citilab.

Algunas ciudades importantes de Cataluña (quizá también de otras partes, pero no tengo suficiente información para afirmarlo), una vez cubiertas sus necesidades culturales más perentorias gestadas el la no inversión cultural del franquismo, han creado o lo están haciendo equipamientos culturales no convencionales como el caso de Citilab (en Cornellá) o de la Capsa (en el Prat)

Castells elogió Citilab de quien dijo que es un intento de fundir el espíritu innovador de los fundadores de Internet con una ciudad industrial como Cornellà. Opinó que parte del potencial de la tecnología se pierde cuando esta se encierra en aplicaciones corporativas y que el potencial se expande cuando la tecnología pasa a manos de la ciudadanía.

No quiero ponerme en contra de forma demasiado gratuita pero creo que es un equipamiento que no se explica. Llegué, observé y no comprendí.

Las bibliotecas, en cambio, se entienden. Uno sabe qué encontrará en ellas y gracias a eso (gracias a la gente que atraen por eso) podrían extender su función a ser laboratorios ciudadanos de tecnologías o de medios de comunicación o de extensión cultural. La raíz ‘biblio’ de la palabra biblioteca no tiene porqué tomarse en su acepción de libro, podemos hacerlo en la de obra. Así las bibliotecas serían lugares para las obras, las literarias, las científicas, las de creación; lugares donde encontrarlas y disfrutarlas; lugares donde quizá aprender a crearlas.

¿O después de inventarnos los centros de documentación y las mediatecas nos inventaremos las ideatecas?

En “Las Cinco mentes del futuro : un ensayo educativo” de Howard Gardner (Barcelona: Paidós, 2008) encuentro una frase que me gusta. Hablando de Amazon, Google y eBay, afirma: “cada una de ellas alcanzó el éxito cuando identificó un deseo humano fundamental y utilizó Internet de forma ingeniosa para satisfacer esa necesidad” (p. 131).

La fuerza de las bibliotecas es que se basan en una necesidad humana fundamental: leer. En la larga carrera del éxito si las bibliotecas disimulan, diluyen o disfrazan aquello en lo que se basan, pueden ganar titulares de prensa a corto plazo pero perder utilidad y valoración social a largo plazo.

[el copyrigth de la imagen es mío; gracias Pep]

La información quiere ser libre o Manuel Castells en Cornellà (2)

Comunicación y poder según Manuel Castells

No voy a resumir el libro que no he leído, pero sí algunas ideas que me interesaron.

Empezó diciendo Castells que el libro es el complemento de su trilogía que en su momento no fue capaz de escribir y que intenta analizar las relaciones de poder, son las relaciones fundamentales y fundacionales de la sociedad (porqué quien tiene el poder construye las instituciones en función de sus intereses y valores; porqué ‘el poder es el código fuente de lo que ocurre en la sociedad’). Las relaciones de poder se habrían construido alrededor de la capacidad de controlar la información y la comunicación; esta capacidad determina la capacidad de ganar en los conflictos del poder. El poder es el persuasivo (no el coercitivo, que también existe, pero que es la versión débil [pero la más visible] del poder). Así, la batalla de las ideas sería la fundamental y las relaciones de poder son relaciones de ideas en las mentes de las personas.

Si esto es así debemos analizar la comunicación humana ya que esta es que alimenta nuestra mente de ideas. Las ideas se forman en el espacio de la comunicación, ergo, el poder se forma en el espacio de la comunicación, por lo tanto, los cambios en la forma de comunicarse deben generar cambios en las relaciones de poder. El libro intenta analizar lo explicado hasta aquí.

El libro –continuó Castells- se centra en las relaciones de poder político (que no es la única forma de poder, pero que sí es la forma fundamental del poder, su 5ª esencia), pero yo ya no insistiré en esto (a pesar que lo dijo fue de interés).

Sobre los medios de comunicación comentó que en últimos años han experimentado al menos 2 grandes cambios. El 1º, una concentración muy grande de medios u oligopolización de los medios [así pasa en la información científica, dónde 4 grandes editoriales editan casi la mitad de las revistas incluidas en la base de datos del ISi, y dónde unas pocas editoriales comerciales más algunas pocas sociedades científicas publican las revistas que en un80% producen citas en la base de datos citada]

El 2º gran cambio: hay una transformación tecnológica de los medios que ha permitido pasar de una comunicación vertical (de pocos a muchos) a una de horizontal en redes (de muchos a muchos y de forma interactiva). Así, en la nueva comunicación de masas la comunicación sería autocomunicación (el receptor elige qué recibir, cuándo…). La tecnología permite que la gente organice sus propias redes de recepción de noticias; los contrapoderes mediáticos son posibles; hay un proceso de ampliación de los grados de libertad. Citó que en el libro se dan ejemplos de contrapoderes construidos en internet: el movimiento ecologista contra el cambio climático, el movimiento anti globalización, el movimiento contra las mentiras del gobierno Aznar en 2004 cuándo las bombas en los trenes, la movilización de gente que quería cambiar la realidad en la campaña presidencial de Obama…

Lo interesante de esto: las redes sociales permiten más movilización; es decir, más participación ( = más democracia). Habría cansancio de los políticos pero no apatía política. Lo que está pasando es que está en construcción un nuevo espacio público político y que la política se está regenerando a partir de la creación de este nuevo espacio público. El corolario es que hay posibilidades nuevas de cambiar las cosas. Tradicionalmente, los medios hay sido correas de trasmisión del poder. Hoy las redes sociales pueden ser contrapoderes del poder.

Y el contrapunto final como resultado de una pregunta. Según Castells, más libertad social no garantiza la mejora de la sociedad o la felicidad de sus componentes. Las sociedades, a más libertad, más necesidad tienen de anclajes en unos (pocos) valores sólidos.

La información quiere ser libre o Manuel Castells en Cornellá (1)

Asisto a la presentación del libro “Comunicación y poder ” de Manuel Castells, editado el 2009 en castellano por Alianza y en catalán por la UOC, en el Citilab de Cornellá.

Destaco, por orden inverso de aparición, la respuesta de Castells a una pregunta, la conferencia de Castells sobre el libro y algunos comentarios sobre Citilab.

Manuel Castells y la información

Siempre me ha sorprendido las escasas referencias a la información que hacen destacados analistas de la sociedad de la información. Lo digo por el propio Castells (La sociedad de la información), Jeremy Rifkin (La era del acceso) o Juan Luís Cebrián (La red). Es como si supiéramos hacer coches con motor de explosión sin entender demasiado las características y comportamiento de la gasolina. No afirmo que la sociedad de la información sea un epifenómeno de la transformación de la misma información pero si que debe ser más fácil observar los efectos de la gravedad que conocer sus causas.

En todo caso, y a respuesta a una pregunta sobre como sería la transferencia del papel a Internet, Castells respondió (sin decirlo) con un no lo sé y viajando a los periódicos que en internet reproducen los de papel y no son capaces (de momento) de atraer dinero. Castells afirmó que debemos distinguir entre la transición tecnológica, la de los contenidos y aun más la de los modelos de negocio y, finalmente que en ningún lugar se ha encontrado un modelo de negocio con el que se haga dinero con prensa en Internet.

En un debate reciente, un bibliotecario prominente y un alto directivo de la revista Nature, analizaban diversos obstáculos para una plena realización del acceso abierto a la información científica para concluir que estaban seguros de que el OA tiene futuro pero que no saben como o llegaremos a él. Pasa que la información quiere ser libre (information wants to be free) y que lo que no dudamos en pager en físico (un periódico, una revista, un disco…) esperamos tenerlo libremente (i.e. son pago) en digital. Esto (de ser cierto) no sería una gran explicación pero si al menos la constitución de un hecho que deberíamos asumir. Mientras tanto, ¿cómo queda el hecho que el valor derivado de la información en la sociedad de la ídem aumente dado el potencial generador de valor de la información?

Un dia soleado enMadrid, o, presentación del Anuario ThinkEPI

Presentación del Anuario ThinkEPI en la sede del Ministerio de Cultura el pasado jueves 21.10.10, con menos público que el esperado y que el que se merecía lo que dio de si el acontecimiento.

Enrique Orduña y Tomàs Baiget hicieron un balance de las 4 temporadas del Anuario y contaron algunas novedades del grupo ThinkEPI para el 2011.

Este se creó en 2005 con la voluntad de ser un ‘think tank’, es decir una fábrica de ideas, en nuestro dominio y la voluntad de dinamizar la profesión, contribuir a la formación permanente de los profesionales y difundir conocimientos a partir de notas informativas (casi artículos) creados por expertos. Estas notas se difunden de tres formas: en la lista de distribución de IWEtel dónde reciben comentarios, estos se incorporan a las notas y las notas se suben a la web de ThikEPI, finalmente, una vez al año se publica en el Anuario ThinkEPI.

Sin quitar méritos a otros, los resultados debemos agradecérselos a Tomàs Baiget que desde hace años ha puesto todo su tesón (que es mucho) en crear ámbitos en los que el conocimiento surja del intercambio entre profesionales. Esta es a mi parecer la constante de muchas iniciativas de Tomàs, iniciativas que deben tener mérito ya que son capaces de nacer y de permanecer (bastantes cosas pueden nacer, pero solo permanecen las que se empujan con constancia y las que se basan en un acierto).

ThinkEpi, El profesional de la información y la lista IWEtel tienen en común lo mencionado: la convicción de que (parte) del aprendizaje de un profesional proviene de lo que puede aprender de los demás. Tomás lo experimentó cuando hace mucho, mucho tiempo creó y animó las ‘tertulias terminaleras’, reuniones informales de profesionales que usaban la teledocumentación y que se encontraban para explicarse novedades, plantearse problemas, contrastar ideas y, ¿porqué no? continuar la sesión alrededor de una cerveza o un café.

El acto empezó con una conferencia de Pablo Lara-Navarra (Director de innovación en la UOC) que llevaba por título “Prospectiva e innovación en las ciencias de la información” que no podré de ninguna forma resumir ya que en parte consistió una demostración de libros e- con imágenes 3D incorporadas (momento al que se corresponde la foto). De su intervención me interesaron dos cosas

• Sus reflexiones sobre la innovación. Según Pablo, innovar es tener muchas dudas (cuando no hay dudas no estamos innovando, estamos mejorando), una apuesta (a veces es una apuesta personal) para hacer algo diferente, incertidumbre (cosa que comporta un riesgo personal e institucional) y no es [forzosamente] gratificante (ya que supone enfrentarse a la resistencia al cambio).
• Su visión sobre la innovación tecnológica que, según él, necesita un enlace con la realidad, un ámbito donde aplicarla. Hoy habría tecnología sin aplicación de donde surgiría la oportunidad para el bibliotecario de ayudar en encontrar aplicaciones para la tecnología. Concluyó afirmando que como profesión tenemos capacidad de aportar cosas a la innovación tecnológica y éstas son su aplicación a la realidad (a la información). Esta es (debería ser) nuestra valorización profesional.

Transcribo aquí (y que mis compañeros me perdonen por mis lagunas y errores) parte del contenido de la mesa redonda que moderó Javier Guallar y en la que intervinieron Natalia Arroyo-Vázquez (FGSR), Elea Giménez-Toledo (CCHS-CSIC), Luis Rodríguez Yunta (CCHS-CSIC), Carlos Tejada (de la Facultad de BiD de la UCM) y yo mismo.

Preguntó Javier sobre el valor de la prospectiva en nuestra área, las formas de estar al día y el valor de instrumentos como el Anuario.

• Hubo coincidencia en considerar la prospectiva como un instrumento (o una actitud) por la que nos forzamos a comprender mejor el hoy para influir en el mañana.
• Anglada afirmó que la prospectiva demasiadas veces esconde deseos (y no intenta adivinar qué será el futuro). La prospectiva como adivinación tienen un valor nulo. La prospectiva como actitud tienen un valor muy alto, ya que preocuparse por lo que vendrá es preguntarse sobre la realidad y como esta cambia.
• Para estar al día, diversos asistentes destacaron la importancia de nuevos instrumentos como las redes sociales, las listas de distribución, los blogs...
• Como valor de ThinkEPI, Elea destacó que el conocimiento está interrelacionado y que los profesionales solemos movernos en ámbitos de especialización que no nos permiten tener una visión global del mundo en el que nos movemos. Las notas de ThinkEPI nos proporcionan esta visión multidisciplinar y plural que no podemos generar u obtener por nosotros mismos.

Javier nos pidió que destacáramos 2-3 en nuestro sector para el periodo 2011-2013 y se señalaron:

• Natalia: la mejora del acceso de la información desde cualquier lugar y momento gracias al avance de la web móvil, la nube y el libro electrónico y el uso la web social y la reutilización de información por parte de las bibliotecas.
• Luis: la creación de nuevos recursos para extraer citas y la mejora de los sistemas de recuperación de la información (destacando que los sistemas actuales de búsquedas federadas son limitados).
• Elea: la consolidación de las herramientas para evaluar investigadores en ciencias sociales y humanas y el replanteamiento de las políticas de edición en las universidades para buscar más calidad.
• Carlos: el desarrollo de las enseñanzas profesionales bajo la reforma de Bolonia. Dio el 2015 como fecha clave ara nuestros estudios que va a ser cuando se evalúen las titulaciones actuales. Destacó como claves del desarrollo profesional: la colaboración (con otros sectores y otros profesionales), la convergencia de disciplinas (colaboración con otros profesionales), la diversificación (no hay un solo modelo de plan de estudios), la evolucionar hacia la formación en competencias y actitudes y la búsqueda de calidad en los programas académicos.

Anglada citó 3 tendencias:

• La crisis económica en la que será determinante no ya los recursos que no tendremos sino como reaccionaremos a no tenerlos (la cultura en general y las bibliotecas en particular hemos vivido en gran parte menos de grandes planes que de excedentes económicos en años de abundancia).
• La búsqueda y experimentación de modelos de negocio para la información electrónica para intentar encontrar modelos exitosos (basados en el gana-gana) como lo han sido las contrataciones consorciadas de revistas. Los desarrollos del OA formarían parte de esta tendencia.
• Los esfuerzos de las bibliotecas y centros de información para valorizarse, es decir para mostrar su aportación a la sociedad en general, y a la institución que las mantiene en concreto.

Todo terminó, como las tertulias terminaleras que organizaba Tomàs, con una magnífica conversación alrededor de una comida menos destacable y un posterior café en la terraza del Círculo de Bellas Artes bajo un cielo brillante y soleado.

Digitalització i democràcia

Fa dies que, amb ganes de fer-ne una entrada a aquest blog, porto amunt i avall una de les darreres publicacions d’Arcàdia Editorial(*). Es tracta de “Digitalitzar és democratitzar? El cas dels llibres” de Robert Darnton. Me’l vaig llegir en un sant-i-amen tant degut a la seva brevetat (92 p.) com al seu interès i el recomano (més pel segon motiu que pel primer) a tothom que pugui estar interessat en el món del llibre i especialment a bibliotecaris.

L’obra són dos articles publicats e 2008 i el 2009 a The New York Review of Books i una conferència pronunciada a la Fira de Frankfurt de l’any passat i és d’indispensable lectura (perdoneu la pedanteria) per qui vulgui seguir els passos de Google Llibres i per qui s’interessi sobre el futur de les biblitoeques (o per si les biblioteques tenen futur).

Google books o Google llibres va començar amb un acord entre l’empresa informàtica i importants biblioteques de recerca (entre les quals hi ha la Biblioteca de Catalunya) segons el que es digitalitzarien obres alliberades de drets de propietat intel·lectual. El projecte va suscitar reaccions diverses. Microsoft, per exemple, va voler emular-lo en un projecte propi que ja ha abandonat. El 2007 Jean-Noel Jeanneney, llavors president de la biblioteca nacional de França, va publicar un llibre (**) que advertia dels perills del projecte per a les cultures europees i que animava a emprendre accions urgents de digitalització, cosa que va ser decisiva pel naixement de Europeana. Aquest és un dels projectes amb els que Google està transformant el món i de ben segur el món de les biblioteques (i potser fins i tot el de les editorials). Les notícies que hem tingut de Google llibres han estat sovint acompanyades de la polèmica ja que els mitjans n’han destacat els litigis legals que ha provocat tant als EUA com a Europa.

Les grans biblioteques de recerca dels EUA i del món (moltes universitàries i algunes públiques) mantenien una gran diferència amb la resta degut a les seves col·leccions úniques. La digitalització ha fet que la distinció entre dues biblioteques degut a les seves col·leccions sigui molt menor del que havia estat en el passat. Això ha estat això, per una banda, per la digitalització massiva de col·leccions, i, per una altra, per la compra consorciada d’informació digital. Fins fa 10 anys, la distància en col·leccions entre una biblioteca nord americana i la seva equivalent catalana podia ser de 10 a 1, i a vull en canvi pot ser de 2 a 1. Indubtablement en això la digitalització ha tingut un efecte democratitzador

No comentaré més l’obra perquè la meva intenció és animar a que els que llegiu això passeu immediatament a llegir el llibre de Darnton. Au, animeu-vos.

(*) Arcàdia és un segell editorial barceloní que publica textos “que contribueixin a la difusió de la història de les idees i les seves manifestacions contemporànies” i que al seu catàleg inclou obres de Z. Bauman, C. Ginzburg, G Steiner...

(**) L’obra té traducció castellana: “Google desafía a Europa: el mito del conocimiento universal” (València: Universitat de València. 2007). Al meu entendre és un llibre dolent que no cal llegir a no ser que hom tingui interès epistemològic en descobrir com males argumentacions poden tenir bons efectes, ja que en el naixement d’Europeana és innegable la influència de les crítiques a Google Llibres de Jeanneney.

¿Tienen futuro las bibliotecas?

Javier Guallar. Hemos empezado hablando del presente de las bibliotecas y vamos a terminar haciéndolo del futuro. Lee Rainie decía en la conferencia inaugural de las recientes Jornades Catalanes de Documentació que las bibliotecas en el nuevo ecosistema digital deberían jugar un papel como nodos de las redes sociales que establecerán cada vez más las personas. ¿Qué opinas de este argumento y cómo ves el futuro de las bibliotecas en este futuro digital, en el cual, como has dicho en tu blog, quizá ya no sean tan “indispensables”?

LA. Como institución, la biblioteca es muy antigua. Hay pocas organizaciones que hayan resistido el paso del tiempo tan bien como lo han hecho las bibliotecas. Cierto es que las bibliotecas de hoy se diferencian bastante de las que hubo en Roma o en la Edad Media, pero la “biblioteca” permanece. Esto ha sido así porque las bibliotecas han sabido recrearse o reinventarse cuando la situación lo ha exigido. Las bibliotecas pusieron los libros bajo cadenas cuando éstos eran bienes escasos, los recogieron cuando la desamortización de bienes eclesiásticos los dispersaba, los coleccionaron cuando fue necesario organizar el saber y los difundieron cuando la sociedad necesitó apoyo para la extensión de la alfabetización.

La existencia futura de bibliotecas depende de dos factores: de la evolución de las necesidades sociales con respecto a la información y de la capacidad de las bibliotecas de satisfacerlas. Las bibliotecas no son indispensables hoy y quizá no lo hayan sido nunca. Por desgracia, nuestras sociedades han dado sobradas muestras de cómo son prescindibles la paz, la justicia social, la cultura. ¿Porqué las bibliotecas serían una excepción a esto?

Si una institución es útil a la sociedad, permanece. Algunas instituciones sin utilidad pueden prolongar su vida de forma forzada, pero terminan por perecer. La clave no es ser indispensable (algo que es sólo alcanzable por don divino), sino ser necesario (algo al alcance de la mano del esfuerzo humano). La pregunta no es si la humanidad puede vivir sin bibliotecas, sino qué podemos hacer las bibliotecas para hacer más fácil y agradable la existencia humana. En la sociedad de la información debería ser fácil que los que hemos tenido la información como profesión pudiéramos aportar algo a la sociedad.

El malentendido se debe seguramente a que el concepto actual de biblioteca para el sentir popular se basa en lo que las bibliotecas aportaron como valor en una época en la que la información era un bien escaso: colecciones de saberes. Hoy la información es un bien de un acceso bastante fácil y el valor ya no está en la acumulación de información sino en la capacitación sobre su uso y en la facilitación de la transformación de la información en conocimiento.

¿La biblioteca debe o puede ser un nodo de las redes sociales? Quizá sí, pero no sólo esto. El acceso libre a la información mundialmente disponible será aún durante algún tiempo un desideratum, como lo son los derechos humanos a muchos años de su universal promulgación. La conservación del saber no está garantizada por una sociedad utilitarista, la formación crítica en el uso de la información no se circunscribe al ámbito escolar, la oferta variada de información de calidad no puede dejarse en manos de lo que se encuentre en la Red... Es decir, aún hay campo para recorrer en lo podríamos definir como los ámbitos tradicionales de la biblioteca. Más allá de éstos, las bibliotecas pueden ser nodos de las redes sociales, agentes facilitadores de la generación de conocimiento o terceros espacios o espacios sociales donde ejercer de ciudadano en la sociedad de la información.

Tenemos futuro si tenemos la inteligencia de saber leer las necesidades sociales y la flexibilidad de adaptarnos a ellas para satisfacerlas.

De una entrevista de Javier Guallar a Lluís Anglada que se publica en el número actual de El profesional de la Información (vol. 19, n. 5, setembre-octubre 2010) que tiene por tema central "Cooperación de bibliotecas en red". [Y fin de esto]

Open Access

Javier Guallar. Eres también un actor en la primera línea de las políticas de Open access y has sido el promotor del OA Seminar en Granada, que tuvo como primer resultado la Declaración de la Alhambra del 14 de mayo de 2010 sobre promoción del acceso abierto en los países del sur de Europa. ¿Cuál es la situación del OA en estos momentos y cómo ves su proyección?

A mí como bibliotecario lo que me interesa es mejorar el acceso a la información. Esto puede y debe realizarse de diferentes formas: coleccionando material efímero y de escaso valor presente, organizando sesiones de formación en el uso de bases de datos o mejorando la distribución física del espacio de la biblioteca. Se hace comprando o subscribiendo información, actividad loable que, por haber dinero de por medio, sufre cierto desprestigio entre una profesión muy volcada a actividades altruistas. Ahora tenemos la oportunidad de mejorar el acceso a la información contribuyendo a la consolidación y expansión del movimiento del acceso abierto.

Los bibliotecarios estamos dentro del circuito de creación y consumo de información y, concretamente, de la información científica. En esta cadena ocupamos lugares a veces de protagonismo (en la difusión de la información), a veces de auxiliares. La cadena de difusión de información científica está en proceso de cambio. Ha sido más o menos estable en los casi cuatro siglos que nos preceden, pero la digitalización de la información y su distribución por la Red han introducido variaciones notables cuyo resultado final es todavía incierto. La citada compra de información por paquetes y de forma consorciada es una de las principales. Poner información en la Red de forma libre, y el acceso abierto a información que otros han puesto es otra de las componentes de este cambio que está de momento insinuando alternativas. Nuestra tarea como profesionales es favorecer las formas de distribución de información que redunden en mejoras para los usuarios.

La implicación de las bibliotecas en el OA es alta y esto está bien porque el movimiento está teniendo diversas consecuencias beneficiosas: incrementa la cantidad de información disponible, reduce el poder del oligopolio de las editoriales y sociedades que publican la principal información científica, y expone la información para que pueda ser usada en contextos distintos al que nacieron. Está bien además porque ha dado a las bibliotecas más juego. Hemos entrado en la cancha para sostener un movimiento que de momento tiene más influencia que poder. Y digo esto porque al mismo tiempo que la información disponible en OA es aún minoritaria, la existencia de repositorios de información es uno de los elementos que hoy está influyendo fuertemente en la elaboración de actividades al servicio de la ciencia.

Hace diez años, consorcios de Turquía, Grecia, Italia, España y Portugal (a los que se ha sumado recientemente Francia) nos reunimos para aprender los unos de los otros y mejorar nuestras posiciones con respecto a lo que hacemos. Hace un par de años quisimos incluir el OA en nuestras agendas ya que muchas de nuestras actividades tenían que ver con los repositorios. Nos propusimos redactar informes nacionales pera ver el estado del OA en los respectivos países, poder comparar situaciones y sacar aprendizajes. Le propusimos a la Fecyt que acogiera un encuentro sobre el OA en los países de los consorcios mencionados.

La idea era simple: reunir delegaciones nacionales formadas por personas representativas de los diferentes agentes que intervienen en la cadena de la comunicación académica para discutir los informes nacionales mencionados (y una copia de lo que habían hecho hace un par de años los países nórdicos) e identificar posibles medidas de soporte del OA. Se busca que las medidas aprobadas por expertos de diferentes países sirvan de apoyo a los esfuerzos que cada uno realiza por su lado. La reunión tuvo lugar en Granada el pasado mes de mayo y concluyó con una declaración que señala en qué ámbitos debemos avanzar y cómo hacerlo para dar apoyo al acceso abierto.

Quizá lo más importante de la Declaración OA de Granada sea el compromiso de las instituciones y personas asistentes de constituir en cada país una “task force” representativa en la que participen personas de los diferentes agentes implicados en la cadena de producción científica y el de realizar anualmente un plan de acción nacional para la promoción y extensión del movimiento.

De una entrevista de Javier Guallar a Lluís Anglada que aparece en el último número de El profesional de la Información (vol. 19, n. 5, setembre-octubre 2010) que tiene por tema central "Cooperación de bibliotecas en red".

La Biblioteca P o C (?) de Barcelona

Quan vaig entrar a la professió hi havia dues preguntes per les que els bibliotecaris no teníem resposta: perquè els estudis de bibliotecari no estaven a la universitat i perquè no hi havia biblioteca de l’Estat a la capital de la província de Barcelona. La primera es va resoldre a meitat dels anys 80 i la segona sembla que pot tenir resposta d’aquí poc (el 2015).

La feina no em va deixar estar el passat dia 28 a la presentació del projecte que la Ministra de Cultura, el Conseller de Cultura i l’Alcalde de Barcelona van fer a l’estació de França i que segueixo al bloc Bauen en una molt bona crònica que signa Ignasi Bonet. Al llarg de la meva vida professional he estat relacionat alguna vegada amb el tema i fins tot he escrit algun article dels que ara només trobo* el publicat el 2005 al El País amb el títol de Una biblioteca para Barcelona. No estarà de més, doncs, que opini una altra vegada assumint que en dec tenir una visió parcial i animant a que me la complementi qui en sàpiga més que jo.

Devia ser a començaments dels 80 quan una delegació de l’Associació de Bibliotecàries de Catalunya** formada almenys per la Núria Ventura i un servidor érem despatxats del despatx del regidor de cultura (de l’ajuntament de Barcelona) del moment per reclamar-li que fessin biblioteques i reclamessin la de l’Estat. Van passar els anys sense massa canvis tot i que va passar a la història la frase d’un factòtum important a l’ajuntament de que no es farien biblioteques a la ciutat fins que per sota el seu balcó passessin manifestacions de ciutadans reclamant-les.

L’Oriol Bohigas va ser el primer regidor de cultura que va començar a voler fer biblioteques i la provincial de l’estat va començar a tenir diversos emplaçaments (es va parlar del Maremàgnum i de la Pl. de les Glòries). Al meu entendre, l’ajuntament sempre va posar l’efecte creador de ciutat de l’equipament per davant de la utilitat bibliotecària del mateix. És una opinió, però crec que és clau per entendre el tema. Més endavant (i potser poc abans de que l’ajuntament aprovés el seu pla de biblioteques 1998-2010) es va decidir que l’edifici de l’antic Born en seria l’emplaçament. La Carme Mayol, llavors presidenta del Col·legi, en representació de la professió va argumentar en contra la ubicació però de l’ajuntament se li va dir que o s’acceptava el Born o no veuríem la biblioteca. De la decisió de canviar els llibres per pedres (2002) me n’estalvio els comentaris però val la pena recordar que les mateixes ruïnes van trobar-se quan es va fer el pàrking del Born i que llavors no hi va haver cap canvi de cotxes per pedres.

I del nou emplaçament i edifici presentats fa un parell de dies? Deixo a banda el que els comentaristes de la notícia de l’Avui remarquen (un cert tuf electoral) i els comentaris que se m’acudeixen són quatre.

Biblioteca o moble urbà

La biblioteca és un projecte més urbanístic que arquitectònic (i molt més arquitectònic que bibliotecari). L’ajuntament ha volgut amb aquest ‘deute’ que l’Estat tenia amb Barcelona contribuir a teixir la nova ciutat. És un propòsit lícit i sobretot plausible, però no es pot estar parlant anys i panys d’una biblioteca molt gran sense que es donin alguns elements bibliotecaris del projecte. Aquest no hi són a no ser que ens vulguin fer passar bou per bèstia grossa, és a dir, un programa funcional (que probablement té 15 anys) per un projecte de biblioteca per la Barcelona metropolitana i digital d’avui. El meu pare era arquitecte i tinc per la professió una admiració i respecte considerables, i des d’aquest em platejo també perquè s’han buscat arquitectes emblemàtics per altres edificis i no per aquest (un edifici d’un arquitecte de renom podia ser un pal·liatiu per una ubicació que serà durant molts anys sinó sempre clarament inadequada).

Una biblioteca desintegrada

La biblioteca, serà municipal com la resta de biblioteques públiques de la ciutat? central urbana com diu l’Alcalde? de comarca com crec que es deduiria de la Llei de biblioteques? provincial (sic) tal com s’hi refereix el Servei de Biblioteques de la Generalitat? pública de l’Estat com diu la Ministra? Com que els debats nominalistes sempre m’han semblat estèrils, dir que tant me fa. No m’és igual en canvi la seva integració amb la resta de biblioteques. Aquesta només pot passar per la incorporació al Consorci de Biblioteques de Barcelona, consorci creat encertadament per dirigir des d’un sol lloc la política de biblioteques de la ciutat (i per als ciutadans que l’habiten o que la visiten). La incorporació de la Generalitat al Consorci és d’una necessitat imponent. No es va fer amb l’excusa de desavinences polítiques quan als dos cantons de la Pl. St. Jaume no hi havia el mateix partit polític, ni tampoc quan la conselleria de Cultura va estar en mans de qui havia dissenyat el consorci, ni més recentment ara que els partits de les dues administracions comparteixen govern. Em sembla que no es poden anar donant lliçons d’integració del sistema bibliotecari a escala catalana quan no som capaços d’integrar biblioteques en una escala més manejable.

Prioritària en aquests moments?

Fa anys i panys que defenso la biblioteca espai, la defenso molt abans de que fer-ho estes una mica ben vist. No ho dic per reivindicar-me, però sí per anticipar-me a les crítiques que em poden venir si poso en qüestió la necessitat o prioritat ara de la biblioteca municipal, provincial o de l’Estat. A Catalunya li manquen inversions en biblioteques, però, cal fer-les aquí? Cal fer-les aquí ara? La Biblioteca de Catalunya està pendent d’una ampliació que hauria de doblar el seu espai i que la convertiria en la biblioteca de Barcelona que potser la ciutat necessita. El centre tradicional de Barcelona està mancat de biblioteques per bé que els gestors del pla de biblioteques hagin rectificat i n’hagin inclòs algunes de no previstes el 1998. A les biblioteques de Catalunya (a totes i a les municipals de Barcelona també) els falta informació; tenen pocs llibres en paper i encara menys informació digital. Bons llocs tots aquests per invertir de forma alternativa.

Sostenible en època de crisi?

Van maldades, no sé si ens n’hem adonat. 37,4 M€ són molts i val la pena pensar-se bé si és aquí que els hem de posar, però no vull parlar d’això i sí del cost de funcionament. A una reunió del Consell de biblioteques de la ciutat de Bcn he demanat quin cost té el funcionament de la biblioteca. Algú em va dir que uns 2 o potser 3 m€ / any i el representant de la Generalitat (qui haurà d’assumir el cost) no va dir el contrari. Jo (que sóc garrepa i apanyadet) calculo que amb menys de 10 M€ / any la biblioteca no es pot posar en marxa. Això és quasi doblar el pressupost de la Biblioteca de Catalunya i són molts diners per a un Departament (el de Cultura) que no està pas entre els més ben dotats dels de la Generalitat.

Bueno, i aquí ho deixo, que és tard i vol ploure.

* Però al meu PC n’hi ha dos més del 2002.

** Sí, va existir una cosa que es deia així abans del Col·legi.

OCLC

Javier Guallar. En marzo pasado fuiste elegido miembro del Consejo global de OCLC. Sabemos de las gigantescas dimensiones de esta organización de 27.000 bibliotecas en 127 países, pero ¿qué influencia está teniendo sobre las bibliotecas españolas?

OCLC fue un consorcio más de los muchos que se crearon en los Estados Unidos y en Europa en los años 70 alrededor de la automatización de los catálogos de las bibliotecas. La motivación era el ahorro de costes en catalogación y automatización y aquella aceleración de la cooperación propició que surgieran múltiples entidades cooperativas, algunas de las cuales continúan existiendo a pesar de que otras muchas han desaparecido.

No existen ya la ejemplar PICA de Holanda ni los consorcios regionales del Reino Unido, pero en los países nórdicos han perdurado estructuras cooperativas de catalogación y de catálogos colectivos sobre las cuales a veces se han sustentado los consorcios de compras digitales actuales. En los EUA, OCLC tomó preeminencia en el proceso cooperativo de catalogar por copia. Esto sustentó a OCLC económicamente y permitió a las bibliotecas norteamericanas completar sus procesos de reconversión de catálogos con plazos y costes mejores que lo que han podido hacer las de otros países.

Lo mejor del crecimiento de OCLC por encima de otros consorcios o redes de bibliotecas, es que no ha sido a costa de la desaparición de los que quedaban atrás en dimensiones o de la no creación de nuevas entidades organizativas. Quien observe la realidad asociativa y consorcial norteamericana descubrirá una enorme cantidad y variedad de instituciones cooperativas que coexisten con OCLC y que lo hacen a veces con servicios paralelos de catálogo colectivo y préstamo interbibliotecario.

Su preeminencia en el suministro de catalogación por copia la ha convertido en un monopolio de facto y así ha sido percibida en algunas partes del mundo y, concretamente, en la Europa no anglosajona, España incluida. En los EUA ha habido un fuerte debate debido a cambios sobre las condiciones de uso de los registros de WorldCat. Yo mismo en el pasado me he sentido maltratado por una organización que se reclamaba hija de las bibliotecas y actuaba con la insensibilidad y rigidez que atribuimos a las empresas multinacionales.

Pero es una organización de grandes aciertos. Presta servicios a las bibliotecas con la copia de registros, tienen un préstamo interbibliotecario a escala internacional y la red virtual de referencia bibliográfica Question Point, distribuye software específico para bibliotecas como Content.dm, mantiene Dublin Core... Pero su función más importante es la de hacer de escaparate para las bibliotecas a escala mundial. WorldCat, que tenía unos “escasos” 40 millones de registros bibliográficos hace unos pocos años, reseña hoy casi 200 millones con noticias bibliográficas de todo tipo de documentos y procedentes de bibliotecas, archivos y museos. WorldCat exhibe al mundo los contenidos de las instituciones de la memoria y hace que, sin esfuerzo por parte de éstas, sus documentos aparezcan en la Red cuando se hacen búsquedas globales.

Recientemente ha tomado la decisión de internacionalizarse, esto quiere decir que ha abierto de forma decidida su gobierno a bibliotecas no estadounidenses y que quiere reorganizarse para ser una organización global. A mi entender las bibliotecas necesitamos organizaciones internacionales fuertes. Necesitamos asociaciones profesionales, entidades cooperativas y empresas suministradoras de servicios a escala global porque muchas de las batallas del futuro se librarán en la arena de lo global. Otras batallas serán en el terreno de lo local, y por esto hemos de aprovechar las oportunidades que puedan presentarse para influir desde nuestro punto de vista y situación en organizaciones internacionales. Cuando me presenté como candidato para el Consejo global de OCLC fue con esta intención.

De una entrevista de Javier Guallar a Lluís Anglada que aparece en el último número de El profesional de la Información (vol. 19, n. 5, setembre-octubre 2010) que tiene por tema central "Cooperación de bibliotecas en red".

Post scriptum:

Estos días OCLC vuelve a ser noticia entre los medios profesionales. Hace poco se conoció que la empresa SkyRiver se ha querellado contra OCLC por considerar que esta ejerce condiciones monopolísticas sobre el uso de los registros catalográficos. Jesús Tramullas lo resume en su blog del pasado 17 de agosto.

Creo que el debate tal como se está planteando es muy norte-americano y no entraré en él. Solo comentar que la entrada de OCLC en el mercado de la automatización de bibliotecas con WorldCat Local y WorldCat Navigator sentó muy mal a algunas empresas del sector. Añadir que SkyRiver es una empresa creada recientemente por Innovative Interfaces Inc. una de las grandes del mercad de los sistemas integrados de gestión bibliotecaria.

Imatges, fullets i altres tresors de la biblioteca

Veig que DOC6 ja ha posat a la xarxa les ponències de la III Reunión de usuarios de CONTENTdm en España. A la reunió hi vaig tenir una petita intervenció que reproduiré (segurament alterada aquí).

Programes com Content.DM són bons perquè ens ajuden a tres coses: a que les nostres col·leccions digitals es vegin, a que s’exhibeixin arreu i a centrar la nostra mirada en el que tenim que és únic.

Fer que es vegin les nostres col·leccions digitals. Sembla obvi però no ho és. (Com semblava obvi que si tenies la biblioteca catalogada de forma automatitzada es veia a Internet, cosa que no ha estat cert de manera immediata). Digitalitzar un fons és relativament senzill, però ho és menys posar-ho en accés per a la gent (i ho és menys preservar les imatges digitals que hem digitalitzat). Algunes institucions amb la innocència de l’ingenu o amb l’atreviment de la ignorància han invertit considerables recursos en una feina que no es veu. No es veu perquè es posa el carro davant dels bous i no es té encara el programa que les ensenyi.

Exhibir les col·leccions digitals arreu. Ens devem a la nostra institució i als nostres usuaris, però Internet i les tecnologies que s’hi associen són una gran oportunitat per anar més enllà. En el món de l’automatització de biblioteques, treballar amb estàndards (el format MARC) permetia automatitzar per a tu i intercanviar dades amb altres i participar de projectes col·lectius. Els estàndards també existeixen en el món digital i els protocols OAI-PMH són els que permeten que posem imatges digitals als nostres portals i que els recol·lectors en recullin les metadades per tal d’ajuntar-les amb les d’altres biblioteques i fer un catàleg col·lectiu sense gaire esforç. És el que fa Europeana on podeu fer-hi una cerca per exemple per ‘floquet de neu’ i hi trobareu una imatge de la biblioteca de la UB emmagatzemada a MDC (Memòria Digital de Catalunya) que ha anat d’aquí a allà gràcies a les gestions de la BC.

Centrar la nostra mirada en el que tenim que és únic. Una notícia de fa només dies

ens informa que una de les biblioteques de la University of Texas a San Antonio no té llibres ni revistes impresos (i no en té pocs: 425.000 llibre e- i unes 18.000 revistes digitals). Podem doncs (només és qüestió de recursos), clonar biblioteques en base aquella informació que té tothom, però cada biblioteca és única gràcies a les col·leccions úniques que tingui. En el futur probablement sigui també així, perquè, impresa o digital, la informació necessita algú que en tingui cura: que la reculli, la processi i la conservi. Les biblioteques que tenen el que té tothom seran irrellevants i les que tenen alguna cosa que no té ningú més apareixeran al mapa. Val la pena centrar la nostra mirada en aquelles col·leccions especials que hem guardat i que ara és un bon moment de treure a la llum (amb programes com Content.dm o projectes com MDC, per exemple).

El programa de què parlem va ser desenvolupat per una empresa de Seattle i posteriorment comprat per OCLC. Crec que l’opció d’OCLC d’incorporar un producte com Content.dm en el seu catàleg és estratègica. OCLC està desplaçant algunes fronteres tradicionals. Una la d’ella mateixa com organització ja que OCLC està en ple procés d’internacionalització tal com ja he explicat aquí alguna vegada. Dues, la de les institucions que treballen juntes: tradicionalment eren biblioteques i ara vol que siguin ‘institucions de la memòria’ (arxius, biblioteques, museus i societats culturals). Tres, al catàleg col·lectiu WorldCat fa uns anys va començar a incorporar documents altres que els tradicionals de les biblioteques i avui és una eina de referència que dóna accés a 200.000.000 documents entre els de tota la vida i, a més, articles de revistes, imatges i documents digitals de tot tipus.

(OCLC no deixa d’estar a 1a pàgina de les noticies professionals. Poc abans de l’estiu ho era per haver estat denunciada per competència deslleial per SkyRiver, una empresa nova que proveeix a les biblioteques de catalogació per còpia de forma alternativa i més econòmica que OCLC. La denúncia prové de que OCLC està entrant en el mercat de l’automatització de biblioteques i així va ser com Innonative Interfaces Inc., una de les grans del sector, fundés SkyRiver per crear competència allà on OCLC no en tenia. Continuarà...)