El plaer per llegir com a clau de l’è(c)xit

Un dels principals problemes de la societat espanyola (i de la catalana, que en això no és diferent) és que tenim un índex de fracàs escolar superior a la mitjana dels països del nostre entorn. Diversos estudis han mostrat que hi ha correlació entre fracàs escolar i exclusió social i entre fracàs escolar i baixes competències lectores. Treballar, doncs, per millorar les competències lectores és fer-ho per una societat inclusiva.

Això està fent la Fundació Jaume Bofill, fundació indispensable, per a això i per a moltes altres coses, en la societat catalana d’avui. Ho fa amb el programa LECXIT el qual “té per objectiu incrementar l'èxit educatiu dels infants a través del treball per la millora de la seva comprensió lectora” i ho fa “gràcies al voluntariat i a la implicació de l'entorn dels nens i nenes que participen en el programa”.

En vaig parlar en un post d’ara fa dos anys (Llegim i humanitzem-nos: lectura i èxit educatiu) a propòsit de la seva 1a trobada. El passat 22N fer la seva 3a omplint del tot la sala d’actes del CaixaFòrum (no pas petita, per cert). La seva intenció era retre comptes de tres anys de treball.

Àlex Cossials (a la foto) va donar dades de les persones i institucions implicades i, el més important, els seus efectes. Un 74% dels nens que han participat en el programa estaven sota el seu nivell en competències lectores, percentatge que s’ha reduït fins al 19% després de de l’experiència. Així, l’atenció personalitzada d’un adult amb un nen en el procés de la lectura millor les capacitats lectores dels nens. Els resultats mostren, doncs, que el que fa LECXIT contribueix a que els nens arribin a les competències lectores de la seva edat.

Què ho fa això? Segons Àlex, diversos factors: la formació i acompanyament dels voluntaris, que cada nen tingui un mentor, la implicació de l’escola i de l’entorn (família inclosa)... i traspassar el plaer per llegir. Si la lectura és un element tan important de la formació, l’escola podria programar-la com un coneixement instrumental i convertir-la en una assignatura més. Però, ai las!, el plaer no s’ensenya, s’encomana, i aprendre a disfrutar no pot ser una activitat dirigida, sinó que ha de ser l’expansió d’un mateix. Aquesta és una de les funcions de la biblioteca a l’escola, i com pot l’escola realitzar-la sense que les escoles tinguin biblioteca?

El representant del Dep. d’Ensenyament a l’acte qualificava els avenços fets els darrers vuit anys d’espectaculars (sic) gràcies al programa puntedu i es lamentava que la crisi hagués estroncat de forma tan cruel aquest camí ascendent. Jo penso que no millorarem gens la feina que fem ni la societat que ens volta si som tan condescendents amb els efectes de les nostres accions. Portem a sobre 35 anys d’autogovern i alguna cosa més podíem haver fet en biblioteques escolars. Els benintencionats apropaments de la biblioteca pública a l’escola han quedat en res o en poc i el COBDC no es pot pas dir que hagi destacat per dedicar al tema una atenció prioritària.

Dos apunts més per acabar:

• El 53% dels voluntaris que acompanyen als nens en la lectura una hora a la setmana son menors de 25, i el 89% són dones. Clarament la paraula solidaritat s'escriu en femení i el gènere ‘ajudador’ és el femení. Es poden deduir coses que afecten la professió de bibliotecari, a partir d’això.
• Davant les intranquil·litats que genera que les màquines cada vegada ocupin més el nostre temps, les paraules de Jordi Jubany: llegir avui es més: més interessant, més important i més complex alhora.