La jubilació d’Assumpta Bailac i el model d’èxit de les biblioteques públiques de Catalunya

Em sabria greu ser injust amb algun nom que oblido, però, al meu entendre, Núria Ventura (jubilada el 2014), Jordi Permanyer (jubilat el2015) i Assumpta Bailac (acabada de jubilar) són els artífexs de l’èxit no previsible de les biblioteques públiques de Catalunya. Hi afegiria –en una altra esfera- a Dolors Lamarca (jubilada el 2012) la qual, des del Servei de Biblioteques de la Generalitat, va ser la primera en iniciar la modernització de les biblioteques populars i va intentar refer la xarxa creada per la Mancomunitat.

No he seguit el tema tan de prop com per ser-ne un analista fi, però, al meu entendre, N. Ventura i J. Permanyer van iniciar la creació d’un model propi de biblioteques públiques que l’Assumpta va saber consolidar. No vull repartir responsabilitats entre els tres, i sí en canvi assenyalar que l’èxit -innegable i àmpliament reconegut- de les biblioteques populars de Catalunya s’ha forjat i fet al Servei de Biblioteques de la Diputació de Barcelona.

No era fàcil fer-ho i –com en tot projecte d’èxit, les circumstàncies hi van jugar a favor, però, sobretot, no era obvi que l’experiment tingués èxit. Situats a la represa de la democràcia, el problema no era que els bibliotecaris creguéssim en el potencial de les biblioteques per a la societat, el difícil era que ho creguessin també els responsables polítics. Avui, aquesta és la gran aportació de Ventura-Permanyer-Bailac (i Lamarca): les biblioteques són vistes com un equipament desitjable per qualsevol municipi i moltes polítiques culturals i d’informació les tenen en compte i s’hi basen.

El gran encert de les persones citades va ser no defallir en voler fer de les biblioteques d’aquí el que eren las biblioteques per a països com el Regne Unit, Holanda o Suècia. Voler-les fer adaptades a les necessitats de gent en un moment històric donat i fer-les amb rigor i professionalitat. Els primers mobles moderns, la construcció de biblioteques seguint prioritats, els bibliobusos, les directrius per fer edificis,  l’automatització, els discs o els còmics... Tot això, que avui trobem natural, ha estat en cada moment un esforç i una batalla. Avui se’ns ha incorporat al model mental que tenim de les biblioteques i no n’acceptaríem cap –de biblioteca- que quedés per sota. Les biblioteques municipals de la Diputació de Barcelona tenen poc a desitjar (potser només les col·leccions) respecte les millors dels països europeus.

L’Assumpta va ser Directora General al Departament de Cultura en la legislatura del 1r tripartit; una legislatura curta i convulsa. Allà, i a proposta seva, el 20 de Juliol de 2004, es va aprovar l’acord del Govern de la Generalitat de Catalunya “Per a la millora i modernització del Sistema Bibliotecari de Catalunya en el període 2004-07”. L’acord és l’intent més ambiciós fet en democràcia de “promoure la generació de les sinèrgies indispensables per a la modernització en profunditat dels diferents components del sistema bibliotecari de Catalunya”.

L’actual model de biblioteques públiques de Catalunya es va gestar lentament. Amb molts debats i lectures els anys 70 i 80, amb projectes iniciats els 80 i a principis dels 90, i amb les realitzacions que es van poder dur a terme els anys 90 i que han estat continuades fins ara. No és un model perfecte, però si d’excel·lència. Ara que se’n jubilen els qui el van iniciar caldria veure què és encara vàlid i què s’ha de renovar.