Preguntes sobre el fons Centelles

Poc a feina donaré avui als lectors d’aquest bloc als que no us demano que llegiu gaire avui i sí (si voleu) que respongueu a les preguntes que trobareu a sota.

Podeu fer-ho com a comentaris al blog, o enviant la resposta a langlada@gmail.com

1. D’haver-se quedat a Catalunya el fons Centelles, on s’hagués dipositat

· A l’Arxiu nacional?

· A la Biblioteca nacional?

· A un Museu nacional (MNAC o MHC)?

2. D’haver-se quedat a Catalunya el fons Centelles, on s’hauria d’haver dipositat?

· A l’Arxiu nacional?

· A la Biblioteca nacional?

· A un Museu nacional MNAC o MHC)?

Estar connectat

Quan em vaig llegir “La era de la información” de Manuel Castells, dels pocs capítols que em van deixar escèptic són els que dedica a l’espai i al temps al final del vol. 1. Ja fa alguns anys d’això, però no he deixat de pensar en els pronòstics de Castells i en que espai i temps són de les realitats més transformades per Internet.

La xarxa, en la que hem anat penetrant (o que ens ha anat penetrant) lenta però indefectiblement forma cada vegada més part de la nostra vida i, per tant, cada vegada és menys prescindible. Mentre no ens movem d’un entorn predeterminat (casa i la feina) no perdem la connectivitat, però aquesta trontolla quan sortim de l’entorn habitual.

Lorcan Depsey (que cita a Castells) ens parla dels canvis en els serveis i els espais de les biblioteques a “Always on: Libraries in a world of permanent connectivity”, article del First Monday (v. 14, 2009, n. 1). Dempsey ens prediu un futur proper en el que sempre estarem connectats i des d’arreu i en el que no hi estarem només des de les eines pensades per connectar-se sinó des de tot tipus de perifèrics (telèfon, cameres, consoles, lectors de llibres e-...)

Hi ha dues maneres d’estar connectat sempre: portar la connectivitat amb tu o que trobis conectivitat allà on estàs. Portar la connectivitat a sobre és possible. Es poden contractar serveis que corren tant en mòbils com en PCs que proporcionen connexió a Internet, però cal això, contractar-los a banda, és a dir, a més a més dels que ja pagues.

Per feina a vegades em toca ser fora del despatx i per aprofitar el temps busco dues coses: una terrassa si pot ser assoleiada on llegir els papers que no tinc temps de llegir a l’oficina o una connexió a la xarxa a través de la qual treballar com si estès a la feina. Un dia d’aquests tenia reunions al centre de la ciutat i vaig voler buscar les dues coses: un lloc al sol i connexió. Vaig fer-ho a la facultat de la URL del Raval, al CCCB i a la UB a Pl. Universitat. Vaig poder entrar als tres recintes (sense ser membre de cap de les 3 institucions), vaig poder anar al lavabo als 3 llocs i prendre un cafè als bars que les tres institucions tenen. La wifi del meu PC va trobar als tres llocs xarxes i en tots els casos eren xarxes tancades.

Perquè els espais públics o d’entitats públiques, en general oberts als ciutadans, no tenen espais virtuals oberts? No vull pas usar la xarxa per entrar en la intimitat de cap institució, però crec que aquestes subestimen la necessitat cada vegada més prevalent de connectar-se i l’oferta de connectivitat com un servei.

El dia del periple mencionat se m’acabava amb l’assistència d’una Tribuna Ateneu. Era la del 21 d’octubre en la que Kim Faura, director de Telefònica a Catalunya, feia una xerrada sota el títol ‘Estendre ponts entre cultura i tecnologies’. La idea força de la xerrada era que, en la societat xarxa, les innovacions socials cada vegada tindran més components tecnològics i que, per tant, l’àmbit cultural dependrà cada vegada més de components tecnològics. És per això que cal estendre ponts entre la cultura i la tecnologia, per fer que aquella pugui usar aquesta per innovar.

El conferenciat va ser preguntat per Ciro Llueca, regidor de cultura Figueres i bibliotecari d’ofici, sobre la solució de les companyies telefòniques a la necessitat que tenen els municipis d’oferir espais oberts d’accés a Internet, però la solució no es més que una: la de que els ciutadans paguin pel servei de dur, vagin on vagin, la connectivitat.

Pagar de més a més al que ja pagues per accedir a la xarxa des de casa o el que la feina paga per a que hi accedeixis em sembla lleugerament excessiu. Jo almenys en tindria prou amb poder estar segur de trobar a alguns espais públics (no pas a tots, Déu me’n relliuri!) accés a la xarxa. Ahir, pensant que en controlava un d’espai d’aquests, vaig anar a la biblioteca però la vaig trobar tancada pel pont de la Immaculada Concepció.

Centelles a Salamanca, o, sobre si fem prou pel patrimoni (bibliogràfic)

Sóc exigent. Ho sóc amb mi mateix i ho sóc amb el meu entorn. El resultat de Barça 1 / Madrid 0 no em satisfà si pretenem ser els millors. Després de 30 anys efectius de democràcia de d’autonomia, crec que moltes coses haurien de ser millors. Millors en general i millors en l’àmbit de les biblioteques.

Avui m‘he llevat amb la notícia de que l'arxiu fotogràfic d'Agustí Centelles ha estat comprat pel Ministerio de Cultura el qual el dipositarà al Centro Documental de la Memoria Histórica de Salamanca. La he llegida a El País. Vilaweb n’informa també i explica que, entre diferents opcions, “la família s'ha decantat pel Ministeri perquè ofereix un 'projecte expositiu d'àmplia difusió' mentre que han considerat que l'opció de la Generalitat era 'inconcreta' en aspectes de vital importància pels descendents.”

Tot dinant, el meu cunyat (que no és del gremi) s’estranyava del destí final dels arxius fotogràfics que ‘essent tant nostres’ no hem sabut fer que es mantinguin aquí. Potser la decisió dels hereus hagués estat tota una altra si haguéssim sabut fer una gran biblioteca especialitzada en guerra civil i història contemporània. Es podia fer. Comptàvem amb fons notable però dispers entre el qual hi ha el del CEHI a la UB, el de la Biblioteca Josep Ma. Figueras, la Biblioteca del Centre d’Història Contemporània de Catalunya que es va crear al Departament de la Presidència i que avui està incorporada a la del Museu d’Història de Catalunya, l’Arxiu Tarradellas a Poblet, a més d’una notable col·lecció de materials de l’antifranquisme a la UAB.

Si som exigents, si ho fóssim com a societat, no en tindríem prou amb la relació de coses que sí hem fet i faríem un programa d’actuacions amb el que no hem fet (suficientment). Al meu entendre, el catàleg tindria tres entrades: catalogació, captació i digitalització.

Catalogació. Sona a passat de moda, però no podem pretendre que se’ns vegi respectuosos amb el patrimoni contemporani quan no sabem tenir cura de l’antic. A 30 anys de la represa democràtica, una part fonamental dels fons bibliogràfics històrics no estan catalogats, o no són accessibles automatitzadament, o no són consultables de forma fàcil des d’un o pocs catàlegs. N’és mostra d’això que algunes catalogacions de fons bibliogràfics de l’església siguin tutelades per universitats (la de Girona, la URV o la URL).

Captació. Abans que se’m digui que tot és culpa dels pocs diners que tenim, dir que, pel que jo sé, als fills dels il·lustres (excepció feta de Félix Millet) els preocupa més que brilli la memòria dels seus progenitors que no pas omplir els comptes corrents. Potser alguna responsabilitat en tenim nosaltres de no haver sabut, des de les institucions i a través de les biblioteques, vetllar pel patrimoni oferint als marmessors de llegats bibliogràfics i documentals centres on aquests siguin catalogats, ben tractats i oferts a consulta.

Digitalització. Com a manera de `posar aquests fons a disposició de la gent i com a lògica resposta a la confiança que els hereus ha. I poso aquí el que em sembla exemplar que ha fet la biblioteca de la Universitat de Barcelona amb la donació de la biblioteca d'Oriol Martorell que en part es pot consultar de forma digital.

Podem fer més i hem de fer més. No en va la represa democràtica la vam fonamentar (almenys aquí) en un sa esperit de millora radical i d’emulació dels millors. Ho dic per donar peu als lectors d’aquestes ratlles a anar als comentaris de l’entrada d’aquest blog del passat 16.11.

Potser no era feliç tot el que hi deia, i per això és just que us cridi l’atenció a totes les millores en les que jo no m’he fixat i que ens destaca en Josep Vives. Més que les meves opinions i les d’en Vives, val la pena que us llegiu les que fa en Ciro. Les biblioteques públiques –diu en Ciro- “com es diu que passa a cada nova edició dels jocs olímpics, estan millor que mai; però falta molt camí per recórrer” i continuació ens en desgrana 7 mancances a les que algun esperit inquiet i encara no espantat per les crítiques rebudes en podria afegir alguna altra.

p.d. La fotografia és, evidentment, d’A. Centelles, és de l’època de la guerra civil i s’hi veuen uns nens jugant a afusellar. Ens mostra que fem el que veiem fer. M’ho va explicar un mallorquí: el veritable motiu pel que val la pena vetllar pel patrimoni d’ahir és per mostrar a la gent d’avui que el que facin podrà ser reverenciat demà i que així procurin fer el que fan de la millor manera possible.

Ara fa 20 anys, VTLS era notícia a les biblioteques de la DiBa

Si us llegiu la ressenya de Winesburg, Ohio de Sherwood Anderson que se’n fa a “de casa al club” us en vindran (com a mi) ganes de llegir-lo. Comprar-lo o endur-se’l en préstec pot dependre de les capacitats adquisitives de cada u i també de les facilitats que donem des de les biblioteques per trobar-lo i usar-lo.

La cerca d’exemplars disponibles a les biblioteques de la xarxa de la Diputació de Barcelona s’ha fet difícil: aquest setmana canviaven l’eina de gestió. El programari usat fins ara –el VTLS- estava essent substituït per un de nou i que trobareu en funcionament clicant aquí.

A un article de BiD (Vint-i-cinc anys d’automatització de biblioteques a Catalunya) he intentat explicar algunes raons de perquè la introducció de VTLS per part de la DiBa va ser una fita per la història de les biblioteques de Catalunya. Si del 1979 al 1989 la major part dels esforços de les grans biblioteques i xarxes (la Caixa, la UB, la UPC, la Generalitat, el col·legi d’Arquitectes) es van dedicar a fer programari propi, del 1989 al 1999 la major part dels esforços es van poder dedicar a automatitzar. La clau? La decisió d’usar un sistema comercial dels que usaven a nivell internacional les biblioteques.

Decisió no pas fàcil llavors (ja que la ‘moda’ era fer-se’n un de programa) que la xarxa de biblioteques de la Diputació ja havia pres abans usant un programa comercial local: el MDUP. Aquest, nascut amb el nom de MBUP al si de la UPC (llavors UPB), assolia prou bons resultats en l’àrea de catalogació i era dels pocs que permetia enregistrar les dades amb tota la complexitat del CATMARC. Els dos, MDUP i VTLS, havien estat incubats en èpoques similars en dues universitats politècniques: la de Barcelona (ara de Catalunya) i la de Virginia.

Ara ja no és així, però fa uns 10 anys tots els programaris de gestió de biblioteques havien sortit de la confecció en algun moment d’un programa de gestió per una biblioteca i de la seva posterior comercialització. Perquè alguns van sobreviure (com VTLS) i altres no (com l’esmentat MDUP, però com el PALS o Libertas o Amicus), aquesta és ja una altra història.

Al meu entendre, l’adopció de programes comercials que les biblioteques de Catalunya van prendre després de la decisió de les de la DiBa (copiant-la o recolzant-s’hi) van permetre reconduir esforços i recursos fins llavors dedicats a fer programes per posar-los al que tocava: automatitzar documents. Avui la feina no està encara del tot acabada (jo calculo que queden per catalogar un milió i mig de llibres a les biblioteques de l’església i mig més a biblioteques diverses i disperses), però deu-n’hi-do de la feina feta.

La decisió de les biblioteques de Catalunya d’optar ràpidament per un programari comercial i més o menys pel mateix ha tingut dues grans crítiques:

• Que hom podria desenvolupar programari propi i,
• Que, ja que es comprava programari comercial, es podria comprar de diferents marques.

Segur que es podia haver fet diferent, però, vistos els resultats, no es devia pas fer malament. Les biblioteques a nivell internacional han fet el mateix (o les catalanes el mateix que les altres) i, sobretot, altres sectors que tenim tant a prop (els arxius i els museus) no han pas destacat en res insistint en la programació pròpia degut a les seves necessitats específiques.

Deu anys després de la decisió que comentem les principals biblioteques de

Catalunya eren modernes gràcies en bona part a aquella decisió. L’automatització era un fet (podies saber quina biblioteca tenia un llibre i endur-te’l en préstec de forma ràpida) i la feina tècnic larvada en el procés d’automatitzar havia creat equips de gestió convincents que s’havia guanyat la credibilitat que donava a les institucions credibilitat per invertir en nous edificis. No és tota la història, però és una part de la història.

Una altra part de la història (que continua no essent completa) és que l’automatització feta així, de forma conjunta, ha facilitat la cooperació fins als graus actuals que, no essent encara suficients, no són tampoc despreciables. La dispersió en l’ús de programaris, alhora que és una riquesa a nivell internacional, dificulta que a petita escala es creïn les xarxes de localitzar informació (els catàlegs col·lectius) i els sistemes d’accedir-hi (els acords de préstec interbibliotecari) que els usuaris necessitem.

La història continuaria essent incompleta (però una mica menys) si hi afegim que darrera de tot això hi va haver la decisió de la Generalitat de promoure el CATMARC com a registre d’enregistrament i intercanvi de dades. Perquè el CATMARC llavors i no l’USMARC o l’IBERMARC o un format propi?

No em veig amb cor d’explicar-la avui, que he fet cas al meu amic Pep, i la música de Ryuxi Sakamoto que escolto des de Spotify m’estova les ganes de treballar i de començar el Winesburg, Ohio que (malgrat hauria d'estalviar) em vaig acabar comprant a La Tralla.

El panorama de les biblioteques de Catalunya mostrades a la Junta d’Eblida

EBLIDA és l’associació europea d’associacions d’arxivers, bibliotecaris i documentalistes. Hi ha 33 països

europeus que tenen alguna biblioteca o associació com a membre d’Eblida.

En el meu record, Eblida es va crear per defensar els interessos de les biblioteques respecte la legislació de la CE en propietat intel·lectual. Eblida continua ocupant-se d’això amb una mica més d’amplitud ja que promou l’accés obert, la digitalització de continguts culturals, la formació professional i l’aprenentatge al llarg de la vida.

El seu president, Gerald Leitner, ho explicava divendres passat a Barcelona davant una reduïda audiència als que convidava a llegir el Pla d’acció 2009-10 de l’associació.

La Junta d’Eblida es reuneix unes dues vegades l’any i entenc que ho fa rotatòriament., Aquests vegada va ser a Barcelona i algú va tenir la bona pensada (o potser és una pràctica habitual de l’associació) de presentar als membres de la Junta un panorama resumit de la situació bibliotecària a Catalunya. La tria la va fer el COBDC que se suposa va seleccionar el millor per ensenyar. Com ens van veure a Junta d’Eblida? Què els vam explicar?

• El servei de biblioteques de la Generalitat va fer una relació de les principals activitats de les biblioteques de Catalunya.
• La xarxa de biblioteques municipals de la Diputació de Barcelona va explicar el seu programa d’alfabetització digital, amb el que volen reforçar el seu lligam amb gent que ha perdut la feina.
• La Biblioteca de Catalunya va parlar del seu compromis amb la digitalització de la cultura, compromís reforçt en el Pla estratègic 2009-2012 i va explicar les bases i assoliments del programa PADICAT per arxivar pàgines web catalanes.
• El CBUC va fer 5 cèntims del magatzem cooperatiu de documents de baix ús GEPA.
• Tres biblioteques universitàries van explicar un aspecte en el que havien excel·lit. La UAB va explicar el seu sistema de gestió de la qualitat basat en la ISO 901. La UPC l’accent que posen en l’ús i aplicació de noves tecnologies als serveis de biblioteca. Així queda palès en el seu actual pla estratègic Aprèn que busca com com integrar la biblioteca en vida quotidiana dels estudiants, com oferir més facilitats i serveis gràcies a tecnologia i com fer de la tecnologia una part de la marca ‘biblioteca’. La UPF que des de 2003 trebala amb un model integrat de biblioteca (el CRAI) que incorpora a aquesta els serveis tradicionals de biblioteca, servis informàtics, d’informació i de multimèdia.
• La Facultat de BiD de la UB va explicar els elements clau del nou programa de grau adaptat a Bologna
• L’Institut Cartogràfic, en representació de les biblioteques especialitzades, va explicar les seves activitats en digitalització de mapes i què fa per posar-los a la xarxa.

Com ho veia jo des de la barrera?

La mort de Franco va comportar una lenta organització democràtica de l’estat als seus diferents nivells i la reorganització sota la democràcia de les biblioteques va anar-hi darrera. Això va passar de mica en mica: els primers ajuntaments democràtics són d’ara fa 30 anys i també el primer govern no provisional de la Generalitat, el 1981 la Biblioteca de Catalunya (dependent llavors de la Diputació de Barcelona) passava a formar part d’un consorci amb la Generalitat qui en va acabar assumint la gestió, la llei d’autonomia de les universitats que va permetre reorganitzar les seves biblioteques és del 1983 i la major part de les entitats públiques que mantenen biblioteques van ser creades en la dècada dels 80.

¿Tothom ha fet els deures després d’aquests 25 o 30 anys que les institucions catalanes, qui més qui menys, han tingut per arreglar el pati corresponent? Jo penso que no per igual:

• Passen amb nota les biblioteques universitàries i la de Catalunya.
• Aprovarien i amb algunes mencions d’excel·lència les biblioteques públiques si no fos per l’enorme confusió competencial (municipis, consells comarcals, diputacions i generalitat) en la que, per motius polítics i no funcionals, estan sumides.
• Algú hauria de recordar que tenim encara una part més que considerable de llibres (majoritàriament a biblioteques eclesiàstiques) sense catalogar.
• La situació d’absència de biblioteques que es puguin anomenar així als centres d’ensenyament és clamorosa i no digna d’un país que espera ser una de les locomotores regionals d’Europa.
• Respecte les biblioteques especialitzades, n’hi ha algunes que destaquen, però són menys de les que caldria. Qui, per exemple, sabria destacar una biblioteca exemplar entre les algunes de les que mantenen els departaments de la Generalitat?

Fa 25 o 30 anys escoltaves amb atenció el que les institucions deien que volien fer amb les seves biblioteques i te les creies. Ara, després d’un cert temps, hi ha poques excuses per justificar que algunes situacions estiguin poc millor de com estaven quan vam començar a tenir els instruments de millorar les coses.

p.d. A la foto, panorama de la Plana de Vic.

Bibliotecas biomédicas

La asistencia a un congreso del que me había ausentado algún tiempo me permite reencontrarme con viejos escenarios y antiguos conocidos. Un amigo que sigue mi blog (hace alta mucha amistad para ser un seguidor fiel) me critica constructivamente su estilo envarado, académico y formal que considera poco propio de las formas más libres del estado actual de internet.

Seguramente tienen razón y me animo a olvidarme de las notas de mi cuaderno y a comentar sin que estuviera previsto el libro que me deja David con los resúmenes de las ponencias, comunicaciones y pósteres de las "XIII Jornadas Nacionales de Información y Documentación en Ciencias de la Salud", que se celebraron en Oviedo los pasados 14-16 de octubre.

No estuve, pero me miro con interés los temas tratados que, agrupados a mi manera, se distribuyen en:

• 13 sobre herramientas Web 2.0 e instrumentos tecnológicos actuales,
• 11 intervenciones de temática bibliométrica y estadística,
• 8 sobre bibliotecas virtuales, portales y compras consorciadas
• 3 sobre repositorios
• 11 sobre formación de usuarios, plan estratégico, comunicación, selección de la colección, modelo de biblioteca, formación profesional...

Probablemente esta distribución temática de un congreso de bibliotecas especializadas refleje bien lo que preocupa en estos momentos a la profesión en general (o lo que debería ser motivo de su reflexión). Dejo sin comentario la temática de la web 2.0, suficientemente de moda como para que sea innecesario llamar la atención sobre la misma.

A destacar la importancia que ocupa la bibliometria y las bibliotecas virtuales o consorciadas. La primera, con razón y probablemente desde hace tiempo, debido a la importancia del impacto de las publicaciones científicas en la gestión de bibliotecas de investigación. La segunda con razón y probablemente desde hace menos, debido a los enormes beneficios en acceso a la información que producen las compras consorciadas de información electrónica. Lo han experimentado algunos países y a veces en algunos ámbitos, pero hay sectores profesionales en los que el tema no ha tenido incidencia. En España, uno de los éxitos más claros obtenidos por la bibliotecas a nivel de usuario ha sido en el acceso a la información que ofrecen las bibliotecas universitarias de algunas autonomías que, consorciadas, han podido ofrecer un cambio cualitativo de los servicios.

Lo mismo podría (debería) pasar entre bibliotecas especializadas de investigación y así parece que va a pasar en el ámbito biomédico. Solo nos lamentaríamos que la fragmentación de la investigación entre ministerios no facilitará la formación de consorcios integrados, sino la también fragmentación de consorcios de compra por tipos de biblioteca. Pero más criticable es que los efectos beneficiosos de la compra consorciada de recursos digitales de información (y, de hecho de la misma información electrónica) sean desconocidos en las bibliotecas públicas o escolares.

Me acuerdo del enorme impacto de la Coordinadora de Documentación Biomédica (CDB), nacida en Cataluña en 1983 y sobre la que se puede conocer más en un artículo de Lluïsa Amat y Gemma Serra del Item de 1991 (núm. 9, p. 68-75)

Impacto porqué el de las bibliotecas biomédicas fue, creo yo, el primer gran movimiento de renovación bibliotecaria en la España post franquista. Poco más tarde (en 1984) se inició el de las bibliotecas universitarias y a finales de la década el de las populares. Impacto porque el nacimiento de la CDB sirvió de impulso al nacimiento de otras asociaciones de bibliotecas especializadas (de matemáticas, de ingeniería, de arquitectura...) a lo largo de los 80 y principios de los 90.

Bibliotecas especializadas que tuvieron todas como objetivos fundacionales la creación de catálogos colectivos de revistas para poder así suministrarse mutuamente artículos a través de servicios de obtención de documentos. En las recientes Jornadas comentadas de bibliotecas especializadas en ciencias de la salud podemos encontrar un póster sobre la creación de catálogos colectivos y 4 sobre obtención de documentos. Algo debemos haber avanzado para que sea así.

Comentario que me dejo para el final. Pocas muy pocas contribuciones procedentes de Cataluña. Creo que dos. Una de ellas lleva por título: “Recortes en el presupuesto, y ahora ¿qué?”. Me pregunto, ¿será este tema representativo de los aires que dominan las bibliotecas de Cataluña dónde se creo hace 25 años la 1ª asociación de bibliotecas especializadas en salud?

Descobrir

¿Com podem fer que els recursos d’una biblioteca siguin més visibles i fàcils de trobar i que això passi dins el cicle de treball de l’usuari? Aquesta és la pregunta que es va plantejar un comitè de les University of Minnesota Libraries (UML). Algunes respostes les trobarem en l’informe “Discoverability. Phase 1: final report”

Val la pena llegir-se si més no el resum executiu de l’informe (p.1-4) o el blog d’en L. Dempsey en el que en parla o (com a darrera opció) continuar llegint aquest blog.

Després d’una primera part metodològica, l’informe explica (p. 7-23) les 5 tendències sobre ‘descobriment’ que han identificat en la literatura i que són:

• Els usuaris troben recursos de la biblioteca adients per a ells des de fora dels sistemes que les biblioteques s’han dotat per facilitar que els usuaris trobin recursos. Dit altrament, les eines que les biblioteques posem a disposició dels nostre usuaris per facilitar-los la recuperació de la informació no són les que els nostres usuaris usen en 1a instància per trobar-ne.
• Els usuaris esperen que descobriment i lliurament coincideixin. És a dir, que ja no val el paradigma sobre el que s’han construït les biblioteques de que l’usuari troba primer referències bibliogràfiques que tria i examina abans d’anar a buscar l’original. Ara la gent espera (esperem) que de la localització d’un document a una BBDD o a un catàleg se’n derivi de forma quasi immediata la possibilitat d’usar-lo.
• Augmenta l’ús dels estris mòbils que ens permeten connectar-nos a internet. Sobre això, es citen diverses vegades l’informe Horizon ja comentat aquí
• Cada vegada més, la descoberta (de recursos adients) es fa a través de les recomanacions. Es comenta a l’informe que, mentre que la descoberta d’informació s’havia entès en el passat com el resultat d’un procés actiu de cerca, ara es basa cada vegada més en sistemes formals o informals de recomanació que poden ser tant generats pels sistemes com per xarxes socials.
• Els usuaris cada vegada més estan interessats en objectes d’informació no tradicionals i se citen conjunts de dades, blogs, imatges...

Val la pena mirar com, en cada apartat dels citats, els autors de l’estudi busquen evidències empíriques en els sistemes d’informació de les UML. Per exemple, i respecte la tendència 5a, l’enorme increment de cerques fetes a la BBDD d’imatges com ARTstor, i similars.

De les tendències esmentades a la part 2, l’informe en dedueix uns principis d’acció que són breus de llegir (p.23-24) i dels que jo destaco que la informació caldria estructurar-la al voltant de l’usuari i no segons col·leccions o sistemes com tenim ara.

La 4a part de l’informe és la més extensa (p. 25-76) i potser la més complexa de seguir. Tot i així, val més que la pena veure l’ús que en treuen de l’explotació estadística de les eines de les UML. Aquestes eines fa uns anys haguessin estat molt lluny de nosaltres, cosa que ja no és així. Les UML tenen un ILS (Aleph), que enriqueixen amb una eina de descoberta (Primo), també un gestor d’enllaços i un metacercador (SFX i MetaLib), un parell de dipòsits e-, estadístiques proporcionades pels proveïdors de serveis comercials i les que es deriven de les seves p. web.

Comentaris personals a algunes de les 5 tendències que esmenten:

• Els usuaris troben recursos de la biblioteca adients per a ells des de fora dels sistemes que les biblioteques s’han dotat per facilitar que els usuaris trobin recursos. Important doncs dues coses: el ‘branding’, és a dir evidenciar que molt dels recursos als que finalment accedeixen són accessibles perquè les biblioteques en paguen l’accés.
• Els usuaris esperen que descobriment i lliurament coincideixin. Iportant doncs no diferir lliurament de descobriment i reforçar el préstec interbibliotecari.
• La descoberta per recomanació. D’usuaris n’hi ha de tots tipus, i el Manel (recercaire en explosins d’estrelles) m’explicava que per ell l’únic cami és fer un seguiment diàri del que entra a Arxiv.org. Per a molta altra gent, cada vegada més els resultats d’un buscador ja són ‘prou bons’
• Els usuaris cada vegada més estan interessats en objectes d’informació no tradicionals. Important doncs posar als catàlegs les col·leccions que tenim amagades.

p.s A la fotografia, J. Cortázar. La trec de Revista de Letras, i concretament de l’entrada en la que es parla dels Papeles inesperados. Em diuen que val la pena comprar-los (fins i tots als no incondicionals de Cortázar). Us es recomano vivament el conte En Matilde que trobareu a De casa al club.