Biblioteques i crisi econòmica

20 anys de la Càtedra Ferrater Mora commemorats per actes diversos entre els quals un debat sobre el futur de les biblioteques instigat per Josep Ma. Terricabres, celebrat el 30.11 a la Fontana d’Or i conduit per Ma. Antònia Boix. En Ciro Llueca va exposar les moltes coes que està fent la Biblioteca de Catalunya en l’àmbit de la biblioteca digital, l’Ernest Abadal les oportunitats de l’accés obert per a les biblioteques mentre que en Lluís Anglada deixava anar un discurs antropològic.

El millor segurament l’audiència, el seu interès i les seves preguntes. Entre les darreres una de les de tocar de peus a terra: com creieu que afectarà la crisi econòmica a les biblioteques? Jo crec que la crisi tindrà tres forts efectes en les biblioteques. El que llavors vaig dir més o menys és el que segueix.

Els diners que no tindrem

Aquest és el més obvi dels efectes,però no forçosament el pitjor. Les biblioteques hem crescut en moments de benestar. No ha sigut fins que moltes altres necessitats han estat cobertes (pavellons esportius i teatres municipals a les ciutats; aularis i laboratoris a les universitats) que no s’han començat a fer biblioteques. No és per queixar-se (i potser a altres llocs sigui també així), és descriptiu. Haurem de funcionar sense els diners excendentaris que ens han permès fer coses i sense romanents que a fi d’any es destinaven a comprar llibres o a digitalitzar-ne, amb uns pressupostos més aviat escassos, els de cultura, i amb molt fills que mantenir (per exemple, el Museu del Còmic i la Il•lustració de Catalunya).

Les realitats que no hem estat capaços de construir

Un moment de crisi econòmica és per a una empresa solvent un estadi passatger que és més fàcil de passar com més bé hagi aprofitat els moments de bonança anteriors a la crisi. Per a les institucions públiques també és així. Si has fet els deures, els moments de vaques flaques són de més bon passar (no en va la interpretació del somni del faraó que va fer Josep va ser la d’estalviar en període de vaques grasses).

Les biblioteques de Catalunya passarien la crisi tant més bé com més ben fets tinguessin els deures, com millor haguéssin aprofitats els anys de bonança (que n’hi ha hagut). Jo crec però que, adormits en els llorers d’uns pressupostos que ens permetien anar fent, hem deixat massa coses per fer, coses no fetes de les que ens ressentirem no tenir.

Quines? Per exemple 3:

• Acabem el 2010 sense una xarxa de biblioteques municipals que treballin com un sistema i que tinguin un catàleg col•lectiu que permeti vehicular la cooperació entre elles (cooperació en catalogació, en préstec, en desenvolupament de col•leccions, eninformació...)
• Hem esgotat la 1a dècada del segle XXI sense tenir tots els llibres de les biblioteques catalogats. El que havia d’haver estat un objectiu assolit a la dècada dels 90 ha quedat no sols complert 10 anys més tard, sinó per fer. A Catalunya hi deu haver uns 2-3 milions de llibres per catalogar automatitzadament.
• Finalment -i posats a donar-ne només 3 d’exemple- hauríem de tenir biblioteques grans, modernes i al centre de les grans ciutats de Catalunya, i clarament no és així. Tenim grans biblioteques a les universitats, a barris de Barcelona i a ciutats que no són capitals de província. Està bé, però no n’hi ha prou. Hauríem de tenir biblioteques emblemàtiques als llocs on es veiessin més, per tal de fer que el seu exemple es multipliqués.

Les virtuts que no hem cultivat

En època de bonança és difícil cultivar virtuts i fàcil caure en la tovor. D’aquesta en surten debilitats els trets que ens havien caracteritzat i fet forts. D’on venien els èxits de la biblioteconomia catalana? Jo crec que de tres qualitat que hem desatés:

• Treball. Els bibliotecaris que conec i que han estat referents han dedicat moltes hores a la feina. Ara els que s’hi entenen diuen que els cursos de formació no tenen audiència a no ser que es facin en horaris laborals i jo mateix l’altre dia vaig haver de canviar d’hora una reunió amb gent de la Generalitat perquè l’havia convocada a les 9 del matí, hora que, em van dir, ‘no afavoria l’assistència de la gent que no viu a Barcelona’.
• Mirar a l’estranger. Ho havíem fet i estàvem al dia. Sabíem què és feia a diferents llocs del món i sabíem què volíem copiar. Ara les nostres realitat són tant prevalents que més enllà d’elles no veiem res més. I si gosem dir-ho se’ns replica que som els millors de l’Estat (una afirmació que, per poc ambiciosa i ridícula, hagués fet riure els bibliotecaris catalans dels anys 80).
• Patriotisme. En teníem perquè volíem i perseguíem un be col•lectiu: resultats per al conjunt de la societat catalana. Els anys de bonança ens han permès edificar barraquetes dins les que es viu prou bé. Quines ganes, doncs, d’atabalar-se en fer urbanisme bibliotecari si dins l’edifici que cada u s’ha montat hi podem fer el que volem.

Dues notes més sobre la crisi:

• Ens ha arribat 2 anys massa tard i això és culpa només dels polítics. Els països ‘seriosos’ la van veure venir a finals del 2008 i principis del 2009 i la toregen ja des de llavors. Aquí ens ha agafat tard i sense nord.
• No la superarem amb pedaços, no n’hi ha prou amb retallar els pressupostos de compres. Un company holandès m’explicava que la gestió global que ell té de la seva biblioteca (en el seu cas la del conjunt de biblioteques d’una gran universitat) li permet fer una gestió integral de la crisi. Alhora, una companya d’una universitat gran de Catalunya em deia que a casa seva hi havia importants estalvis a fer si es fusionaven algunes biblioteques creades separadament en època de bonança.

I si deixem a les biblioteques organitzar-se amb (més) llibertat?

Les darreres entrades d’aquest bloc han rebut alguns comentaris que us recomano mirar-vos. A banda, m’escriu Dolors Lamarca, que diu:

“Per començar endreçar el sistema bibliotecari:

• cal anular tota dependència de Madrid, oblidar les “provincials” i organitzar-nos pel nostre compte. Les aportacions econòmiques que sembla que arriben del Ministerio són diners molt cars perquè ens lliguen de mans i peus. Les tres biblioteques provincials que hi ha, són tres biblioteques “bolets”, impermeables a la resta. No cal que t’ho expliqui; ja vas veure què passa si vols un llibre en préstec.
• La Generalitat ha d’oferir infraestructura general – no cal que sigui gratuïta- (documents digitals o sigui BDC, bibliobusos, préstec interbibliotecari amb el transport corresponent, magatzems de descàrrega...) per a posar-la a disposició de les entitats organitzadores de les biblioteques i donar normativa (vull dir pactar-la i fer-se’n garant) d’usos, horaris, acreditacions i préstec interbibliotecari.
• No cal que creï noves infraestructures per disposar i posar a disposició de les biblioteques un catàleg col•lectiu on s’hi pugui treballar, facilitar les plataformes per exhibir i utilitzar els documents digitals...; això vol dir que ha de potenciar les estructures que ja funcionen: el catàleg CCUC, la MDC ...
• Deixar-se estar de models preconcebuts i uniformitzadors a base de centrals urbanes, comarcals, nacionals, regionals, provincials ... Que s’organitzin amb tota llibertat com s’estan organitzant per altres serveis (neteja, recollida de deixalles, etc.) El govern ha d’oferir un catàleg fiable, una central de compres i de catalogació fiables, una xarxa informàtica ràpida i segura i deixar que els municipis organitzin el servei de lectura i d’informació. De vegades serà a través d’un consorci, d’un entitat creada per això però mai ha de delegar i menys pagar a les Diputacions perquè facin la tasca pròpia del govern nacional.”

En el blog 'bauen, biblioteques i arquitectura', el 28.11 Daniel Gil es pregunta "Seria possible l’autonomia de centres bibliotecaris?

I continua: “em pregunto això fent una similitud amb l’autonomia de centres educatius que busca impulsar la Generalitat. Som móns diferents, antagònics, i per tant, no es podria aplicar, o per contra hi ha més punts en comú dels que ens podríem pensar? S’assemblen les escoles i les biblioteques?

Aquest decret esmenta tres línies bàsiques d’autonomia: de gestió, d’organització i de pedagogia. Com podríem traslladar a les biblioteques tot això? Faig una proposta:

• Gestió: llibertat per a gestionar el personal, i per a contractar els professionals amb un perfil més adient i precís per aquella biblioteca.
• Organització: per a poder decidir l’estructura interna de la biblioteca, amb la figura del director, sots-director, gerent, o altres figures que es creguessin necessàries, i tot per a què la biblioteca funcioni de forma més eficient.
• Pedagogia: la funció pedagògica de les biblioteques és absolutament innegociable, i és una aposta de futur per a la nostra professió. Aquesta autonomia es podria encaminar vers la llibertat en la decisió de quina formació es dóna, com es fa, amb quins materials és fa, les temàtiques de la mateixa, la contractació de professorat, etc.”

Una comparació similar feia BDig el 04.04 sota el títol. “Llei d'educació i biblioteques” I respecte biblioteques municipals dèia:

“Les biblioteques públiques de Catalunya tenen també un bon nivell de servei, però, penso jo, els falten els punts d’excel•lència que els donarien un dimensionament adequat més els tres elements mencionats. L’organització de les bp a Catalunya ha vacil•lat entre el municipalisme i l’estatlisme i no ha sabut trobar la mesura encertada que combini l’economia d’escala que aporta l’agrupació de centres amb l’eficàcia de les organitzacions petites i lleugeres.

I respecte els elements mencionats?

• Professionalitat. Pel que se i he pogut observar la funció directiva dels caps de biblioteca és dèbil. Quan la xarxa és forta, és perquè l’estructura no els deixa marge, quan la xarxa és quasi inexistent, és perquè no tenen possibilitats o recursos per es o recursos per exercir-la.
• Autonomia. L'autonomia de les bp és dèbil en el cas de la xarxa de la Diputació de Barcelona i probablement excessiva en les que estan a xarxes distants. Hi hauria d'haver més xarxes 'mitjanes' corresponents a ciutats grans (l'Hospitalet, Sabadell ...) Les de la ciutat de Barcelona donen un bon exemple d'autonomia quan tímidament s'especialitzen en una temàtica determinada.
• Transparència. Potser sigui aquest el més feble dels tres elements. Les dades estadístiques de les bp no són de gestió i han creat un entorn d'emulació en el qual la sana competència estimuli a la millora.

A més del dit, l’èxit d’un sistema (com el de les biblioteques o el de les escoles) ha de basar-se en tres elements més: en la diversitat i la competència entre les unitats, en l’assoliment d’objectius comuns, en un sistema que estimula l’emulació (la fertilització creuada).”

Més sobre biblioteques municipals, provincials i de l’estat

Sembla que passa a algun país nòrdic, que les lleis, abans de ser aprovades han de passar pel sedàs d’un grup de ciutadans de peu que les llegeixen i les han d’entendre (i que si no les entenen no passen a aprovació). Sigui cert o no, em semblaria de molta salut democràtica que fos així. Essent menys radicals, sembla esperable que almenys els professionals entenguem les lleis de la nostra professió.

He de reconèixer que no ha estat mai així (en el meu cas) quan he llegit els apartats el apartats del títol 3r de la llei de biblioteques de 1993 sobre el sistema de lectura pública de Catalunya. Un hom que vol culturitzar-se ha demanat manta vegades a col·legues del sector que li expliquessin si, per exemple, la biblioteca central de Barcelona (art 33.3) és central urbana o comarcal, o quina diferència hi ha entre el servei nacional de gestionar el catàleg col·lectiu de la lectura pública i el servei regional d’elaboració del catàleg col·lectiu de la lectura pública. Ho he demanat però els col·legues en qüestió sempre troben un bon motiu per no fer-ho.

Atrevit com soc, he gosat manifestar en públic que hi ha conflictes de competències entre les diferents entitats que gestionen els serveis de suport nacionals i regionals de les biblioteques que (això sí) tothom conclou que són municipals, i m’he endut alguns renys considerables. Malgrat tot, em consta que, almenys en privat, els conflictes i confusions competencials existeixen.

Ho dic perquè la noticia que “la Generalitat delega parcialment a la Diputació de Barcelona la prestació del servei regional de suport a les biblioteques públiquesl” eleva el meu estat de confusió. Si fos un ciutadà de peu dels que han d’entendre les lleis abans de la seva publicació em preguntaria

• Si el servei delegat és regional, perquè el té la Generalitat –una entitat nacional- i no una regió?
• Si la delegació ho és d’un servei regional, perquè a la província i no a les vegueries o ales comarques, que són els ens territorials de coordinació administrativa dels municipis que la Generalitat ha creat?

Veig que la delegació mencionada, d’uns gens despreciables 3.900.000 €, es fa perquè “la Diputació de Barcelona facilitarà la consulta dels registres bibliogràfics i d’exemplars del catàleg de la xarxa de biblioteques municipals de la província de Barcelona mitjançant la incorporació d’aquestes dades al Catàleg nacional de Catalunya que impulsa el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació.” Em sembla un bon acord (per la Diputació de Barcelona), però, si les biblioteques són municipals, aquesta facilitació de la consulta no l’haurien de cobrar els municipis?

Arribats aquí i sense que hi tingui una relació absoluta no em resisteixo a explicar-vos que voltant per feina per aquests móns de Deu em vaig trobar amb una horeta lliure tot i estant prop d’una biblioteca pública. No era municipal, que era ‘publica del estado’, gestionada per la Gene..litat de Catalun.. (vegeu fotografia). Hi entro, m’hi passejo, m’he estic una estoneta i se’m fa tard. Com que el còmic que m’estava llegint (Pesadilla antes de navidad de Tim Burton) m’interessava, passo a voler-me’l endur en préstec amb el meu carnet de la biblioteca de Vic ja que “El Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació i els ens locals han aprovat que, a partir de l'1 de desembre de 2009, serà suficient disposar d'un sol carnet de biblioteca per accedir a qualsevol centre del país.”

L’amable persona que em va atendre em va mirar amb cara desconcertada quan vaig insistir que aquell carnet servia. Vam posar-lo al lector de codis de barres en totes les posicions possibles, van buscar-me a la base de dades pels meus cognoms (amb partícules i sense) per acabar-me oferint –amablement- que em fes un carnet d’aquella biblioteca.

p.d. Ningú no té Pesadilla antes de navidad de Tim Burton per deixar-me?

De qui són les biblioteques de Catalunya?

Els inicis de a campanya electoral ens porten una noticia al meu entendre sorprenent: el Departament de Cultura de la Generalitat delega la prestació de serveis i competències a la Diputació de Girona i sembla (però no ho trobo a la web) que una cosa similar s’ha fet amb la diputació de Lleida o la de Tarragona.

La Generalitat retronant competències als municipis i no a través de les comarques o de les vegueries sinó de les províncies! Insòlit! I ho fa una conselleria en mans d’ERC, un partit els militants del qual abominaven de les diputacions..

Als Estats Units de Nord-Amèrica, a França i a Finlàndia, sense anar més lluny, les biblioteques públiques són dels municipis, cosa que causa gran estranyesa a casa nostra que sempre hem parlat de les biblioteques de la Diputació o les de la Generalitat.

Les biblioteques públiques o populars (als països citats i al nostre) són (per lògica i per llei) un servei cultural de base que ha de ser prestat a nivell de municipi. Els municipis, dins el seu àmbit d’autonomia administrativa, presten aquest servei amb diferents graus de qualitat i, se suposa, complint la normativa que al respecte dicta l’autoritat competent (els ministeris de cultura o equivalents)..

A alguns països no hi ha coordinació supramunicipal de biblioteques (França), en d’altres s’han creat associacions para-estatals que donen suport a les biblioteques (Holanda) o les biblioteques han creat consorcis o xarxes per tal d’obtenir productes a millors preus i serveis que altrament no tindrien (els EUA)... A Catalunya, tenim entitat administratives que s’encarreguen d’aquest suport (la Diputació de Barcelona per a les biblioteques de la província de ídem i fins ara el Dep. de Cultura per la resta de províncies). Perquè?

Hi ha dos grans motius que ho justifiquen, un d’històric i un de polític.

La història ens explica que ara fa 100 anys a Catalunya hi ha haver uns polítics de mentalitat preclara i de patriotisme no tant interessat com l’actual que van bastir un sistema bibliotecari basat en una (única) xarxa de biblioteques populars, una gran biblioteca de recerca (la Biblioteca de Catalunya) i un centre de capacitació i innovació (l’escola de Bibliotecàries). El franquisme va esquarterar l’obra unitària de la Generalitat republicana entre províncies (va repartir entre les diputacions les biblioteques populars) però la Diputació de Barcelona conservà equipaments que havien estat nacionals (la Biblioteca de Catalunya o les ruïnes d’Empúries o l’Escola de Bibliotecàries) i conservà viva també el record d’aquella tradició de la Generalitat republicana. D’aquest record i d’aquella tradició en va sortir els anys 80 un servei de biblioteques reviscolat (de mans,successivament de Teresa Rovira, Núria Ventura, Assumpta Bailac i ara Jordi Permanyer) que van saber bastir un model de biblioteques ide xarxa que avui és exemplar a nivell sud-europeu.

Les raons polítiques. S’expliqui o no, la política catalana ha estat protagonitzada per un enfrontament soterrat entre CIU i PSC a través de les institucions. La Generalitat volia fer el que feien les diputacions (i els diners amb que ho feien) i des de la diputació s’edificava un declarat o soterrat contrapoder (demogràficament Barcelona província té uns 4,5 M d’habitants i la resta fins a 7 es reparteixen entre les restants. Es cregui o no, la tensió sobre si la Diputació de Barcelona podia donar suport als municipis en temes de biblioteca va ser un tema central en bona part dels primers governs de Pujol. Tant que va ser recorregut pels tribunals (guanyat finalment per la Diputació) i com perquè l’innocent servei de bibliobusos fos també recorregut per la Generalitat.

La Llei de Biblioteques de 1981 preveia que les biblioteques públiques ho fossin de la Generalitat (vegeu art. 8.1i la transitòria 3a). Probablement això fos una ingenuïtat pròpia del moment, però va comportar que les diputacions de Lleida, Girona i Tarragona (governades per CIU, com la Generalitat) transferissin els seus serveis bibliotecaris al Dep. de Cultura, i la de Barcelona (governada pel PSC), no. He dit ingenu. No voldria ofendre a ningú, però probablement sí. Catalunya ja no era la de la 2a república, amb menys de 3M d’habitants, un nivell de riquesa molt inferior a l’actual i en el que la gent es desplaça a peu o a cavall.

La Llei de biblioteques de 1993 però no rectificava les possibles inexperiències pròpies d’un autogovern acabat de recuperar, era, al meu entendre, una llei de mires estretes que més que mirar endavant mirava enrera i que buscava acotar el marge d’acció de la Biblioteca de Catalunya i ‘municipalitzar’ les biblioteques populars. La Llei va ser controvertida i el Director General que la va impulsar va haver de debatre-la fortament amb la professió representada pell Col·legi de Bibliotecaris (tant és així que la Llei va acabar amb canvis notables respecte la versió inicial).

Història i política al marge, les biblioteques públiques (denominades municipals per alguns moderns i populars per algun nostàlgic), ¿haurien de ser de la Generalitat, com semblava dir fins ara l’ortodòxia dominant, o de les diputacions, com ha resolt un conseller d’ERC?

Jo penso que els nens han de marxar de casa quan es fan grans, i amb això vull dir que pot estar bé una certa tutela inicial a un servei bibliotecari municipal, però que aquest, indefectiblement, ha de tendir a marxar de casa, a fer-se independent. Això val clarament per municipis com Barcelona, L’Hospitalet i Sabadell (entre altres) als que ja no els cal cap tutela. Penso també que si t’ha de tutelar algú, en principi, millor els pares que els avis. Això val per les biblioteques que millor coordinades de prop per la seva diputació respectiva, que de lluny per una Generalitat que el que hauria de fer és promoure la lectura, reglamentar els serveis mínims de les biblioteques del sistema i inspeccionar-les.

I respecte la notícia esmentada de delegació de competències de la Generalitat en la Diputació? Jo la crec positiva i de futur però no puc deixar de fer-me algunes preguntes:

· Que es faci a final de mandat legislatiu, significa la culminació d’una política o un reforçament d’administracions afins al governant que delega?

· La delegació de recursos (a les diputacions), vindrà acompanyada de la reducció de recursos humans (al departament de Cultura)?

· Algú promourà la revisió de la Llei de 1993 per determinar que alguns dels serveis nacionals han passat a ser provincials?

.

(Dedicat a la Carme amb l’esperança que aquest escrit no el valorés amb una nota baixa).

La información quiere ser libre o Manuel Castells en Cornellà (y 3)

Citilab

Por si a estas alturas me quedan lectores, unos comentarios sobre Citilab.

Algunas ciudades importantes de Cataluña (quizá también de otras partes, pero no tengo suficiente información para afirmarlo), una vez cubiertas sus necesidades culturales más perentorias gestadas el la no inversión cultural del franquismo, han creado o lo están haciendo equipamientos culturales no convencionales como el caso de Citilab (en Cornellá) o de la Capsa (en el Prat)

Castells elogió Citilab de quien dijo que es un intento de fundir el espíritu innovador de los fundadores de Internet con una ciudad industrial como Cornellà. Opinó que parte del potencial de la tecnología se pierde cuando esta se encierra en aplicaciones corporativas y que el potencial se expande cuando la tecnología pasa a manos de la ciudadanía.

No quiero ponerme en contra de forma demasiado gratuita pero creo que es un equipamiento que no se explica. Llegué, observé y no comprendí.

Las bibliotecas, en cambio, se entienden. Uno sabe qué encontrará en ellas y gracias a eso (gracias a la gente que atraen por eso) podrían extender su función a ser laboratorios ciudadanos de tecnologías o de medios de comunicación o de extensión cultural. La raíz ‘biblio’ de la palabra biblioteca no tiene porqué tomarse en su acepción de libro, podemos hacerlo en la de obra. Así las bibliotecas serían lugares para las obras, las literarias, las científicas, las de creación; lugares donde encontrarlas y disfrutarlas; lugares donde quizá aprender a crearlas.

¿O después de inventarnos los centros de documentación y las mediatecas nos inventaremos las ideatecas?

En “Las Cinco mentes del futuro : un ensayo educativo” de Howard Gardner (Barcelona: Paidós, 2008) encuentro una frase que me gusta. Hablando de Amazon, Google y eBay, afirma: “cada una de ellas alcanzó el éxito cuando identificó un deseo humano fundamental y utilizó Internet de forma ingeniosa para satisfacer esa necesidad” (p. 131).

La fuerza de las bibliotecas es que se basan en una necesidad humana fundamental: leer. En la larga carrera del éxito si las bibliotecas disimulan, diluyen o disfrazan aquello en lo que se basan, pueden ganar titulares de prensa a corto plazo pero perder utilidad y valoración social a largo plazo.

[el copyrigth de la imagen es mío; gracias Pep]

La información quiere ser libre o Manuel Castells en Cornellà (2)

Comunicación y poder según Manuel Castells

No voy a resumir el libro que no he leído, pero sí algunas ideas que me interesaron.

Empezó diciendo Castells que el libro es el complemento de su trilogía que en su momento no fue capaz de escribir y que intenta analizar las relaciones de poder, son las relaciones fundamentales y fundacionales de la sociedad (porqué quien tiene el poder construye las instituciones en función de sus intereses y valores; porqué ‘el poder es el código fuente de lo que ocurre en la sociedad’). Las relaciones de poder se habrían construido alrededor de la capacidad de controlar la información y la comunicación; esta capacidad determina la capacidad de ganar en los conflictos del poder. El poder es el persuasivo (no el coercitivo, que también existe, pero que es la versión débil [pero la más visible] del poder). Así, la batalla de las ideas sería la fundamental y las relaciones de poder son relaciones de ideas en las mentes de las personas.

Si esto es así debemos analizar la comunicación humana ya que esta es que alimenta nuestra mente de ideas. Las ideas se forman en el espacio de la comunicación, ergo, el poder se forma en el espacio de la comunicación, por lo tanto, los cambios en la forma de comunicarse deben generar cambios en las relaciones de poder. El libro intenta analizar lo explicado hasta aquí.

El libro –continuó Castells- se centra en las relaciones de poder político (que no es la única forma de poder, pero que sí es la forma fundamental del poder, su 5ª esencia), pero yo ya no insistiré en esto (a pesar que lo dijo fue de interés).

Sobre los medios de comunicación comentó que en últimos años han experimentado al menos 2 grandes cambios. El 1º, una concentración muy grande de medios u oligopolización de los medios [así pasa en la información científica, dónde 4 grandes editoriales editan casi la mitad de las revistas incluidas en la base de datos del ISi, y dónde unas pocas editoriales comerciales más algunas pocas sociedades científicas publican las revistas que en un80% producen citas en la base de datos citada]

El 2º gran cambio: hay una transformación tecnológica de los medios que ha permitido pasar de una comunicación vertical (de pocos a muchos) a una de horizontal en redes (de muchos a muchos y de forma interactiva). Así, en la nueva comunicación de masas la comunicación sería autocomunicación (el receptor elige qué recibir, cuándo…). La tecnología permite que la gente organice sus propias redes de recepción de noticias; los contrapoderes mediáticos son posibles; hay un proceso de ampliación de los grados de libertad. Citó que en el libro se dan ejemplos de contrapoderes construidos en internet: el movimiento ecologista contra el cambio climático, el movimiento anti globalización, el movimiento contra las mentiras del gobierno Aznar en 2004 cuándo las bombas en los trenes, la movilización de gente que quería cambiar la realidad en la campaña presidencial de Obama…

Lo interesante de esto: las redes sociales permiten más movilización; es decir, más participación ( = más democracia). Habría cansancio de los políticos pero no apatía política. Lo que está pasando es que está en construcción un nuevo espacio público político y que la política se está regenerando a partir de la creación de este nuevo espacio público. El corolario es que hay posibilidades nuevas de cambiar las cosas. Tradicionalmente, los medios hay sido correas de trasmisión del poder. Hoy las redes sociales pueden ser contrapoderes del poder.

Y el contrapunto final como resultado de una pregunta. Según Castells, más libertad social no garantiza la mejora de la sociedad o la felicidad de sus componentes. Las sociedades, a más libertad, más necesidad tienen de anclajes en unos (pocos) valores sólidos.

La información quiere ser libre o Manuel Castells en Cornellá (1)

Asisto a la presentación del libro “Comunicación y poder ” de Manuel Castells, editado el 2009 en castellano por Alianza y en catalán por la UOC, en el Citilab de Cornellá.

Destaco, por orden inverso de aparición, la respuesta de Castells a una pregunta, la conferencia de Castells sobre el libro y algunos comentarios sobre Citilab.

Manuel Castells y la información

Siempre me ha sorprendido las escasas referencias a la información que hacen destacados analistas de la sociedad de la información. Lo digo por el propio Castells (La sociedad de la información), Jeremy Rifkin (La era del acceso) o Juan Luís Cebrián (La red). Es como si supiéramos hacer coches con motor de explosión sin entender demasiado las características y comportamiento de la gasolina. No afirmo que la sociedad de la información sea un epifenómeno de la transformación de la misma información pero si que debe ser más fácil observar los efectos de la gravedad que conocer sus causas.

En todo caso, y a respuesta a una pregunta sobre como sería la transferencia del papel a Internet, Castells respondió (sin decirlo) con un no lo sé y viajando a los periódicos que en internet reproducen los de papel y no son capaces (de momento) de atraer dinero. Castells afirmó que debemos distinguir entre la transición tecnológica, la de los contenidos y aun más la de los modelos de negocio y, finalmente que en ningún lugar se ha encontrado un modelo de negocio con el que se haga dinero con prensa en Internet.

En un debate reciente, un bibliotecario prominente y un alto directivo de la revista Nature, analizaban diversos obstáculos para una plena realización del acceso abierto a la información científica para concluir que estaban seguros de que el OA tiene futuro pero que no saben como o llegaremos a él. Pasa que la información quiere ser libre (information wants to be free) y que lo que no dudamos en pager en físico (un periódico, una revista, un disco…) esperamos tenerlo libremente (i.e. son pago) en digital. Esto (de ser cierto) no sería una gran explicación pero si al menos la constitución de un hecho que deberíamos asumir. Mientras tanto, ¿cómo queda el hecho que el valor derivado de la información en la sociedad de la ídem aumente dado el potencial generador de valor de la información?