La revista Item del COBDC entrevista a diferents persones per preguntar-los sobre la reacció de les biblioteques davent la crisi de la Covid. Aquestes són les meves respostes.
1. Les biblioteques, arxius i centres de documentació som un
servei de primera necessitat? Què podem aportar a la societat en moments
d'incertesa i disrupció?
A hores d’ara [escric
aquestes ratlles a principis de novembre] crec que és evident que no; les
biblioteques han resultat ser un servei no essencial o de primera necessitat. Penso
també que no hi ha cap problema de que això sigui així.
El psicòleg Abraham Maslow
va establir fa molt de temps (el 1943) que les necessitats humanes estaven
jerarquitzades de manera que les més primàries o bàsiques -les necessàries per
continuar vivint- precedeixen les
següents -les de seguretat i protecció- les quals només sorgeixen quan les
necessitats fisiològiques ja estan satisfetes, i així successivament respecte
les necessitats socials, les d’estima i les d’autorealització. De forma més
breu i clara ho va expressar Bertold Brecht que feia dir a un dels seus
personatges de l’Òpera dels 3 rals que “primer és la teca, després la moral”.
Per tant, no ens ha de
sorprendre que, en moments de catàstrofes natural o epidèmies, les biblioteques
deixin de banda les seves funcions primordials i que passin a sumar-se als
esforços prioritaris de repartir menjar o facilitar llar[i], ni tampoc que quan cal
reduir mobilitat l’accés a les biblioteques es restringeixi. Si avui algunes
activitats culturals tenen menys limitacions que les biblioteques és degut a
que aquestes estan majoritàriament dins el sector públic i els seus
treballadors no tenen menys ingressos per estar tancades, cosa que no passa amb
els teatres, per exemple.
El curt termini no és el
nostre terreny. Altra cosa -i continuem recolzant-nos en Maslow- és evidenciar
les aportacions de les biblioteques a la societat, aportacions que només poden
fer-se a partir de certs nivells de necessitats bàsiques i de seguretat
cobertes. El que les biblioteques aporten a les societats que les financen se
situa en l’àmbit del creixement personal i de la cohesió social.
A aquests efectes, la
pandèmia no farà sinó accentuar dos greus problemes ja existents abans: la
necessitat de les persones de conformar les nostres personalitats i formar els
nostres coneixements i la de fer que el teixit social sigui dens i no creï
bosses d’aïllament massa pronunciades. La doble funció de les biblioteques
avui, la de dispensar informació i la de permetre socialització, són bàlsams
-sinó solucions- als problemes generats per la rapidesa inusitada amb que
evoluciona la societat.
2. A l’hora de donar
resposta a la ciutadania, en quins aspectes l'administració i els professionals
han estat encertats/oportuns? Què ha mancat?
Abans de contestar he de
fer dues precisions. La primera és que parlem d’impacte de la crisi de la
pandèmia sobre les biblioteques hem de distingir, a parer meu entre tres
moments: l’inicial de crisi sobtada i tancament total, l’actual de situació
(semi) controlada i semi tancament i el que tindrem d’aquí uns mesos (esperem
que siguin pocs) de crisi somorta i de recuperació. La segona, que baso les
meves opinions en el coneixement poc precís extret del que he vist a les
biblioteques que visito i que són de tres municipis i dues universitats
diferents.
Crec que podem deixar de
banda les respostes -forçosament improvisades en tots els casos i arreu- del
període març-maig. Situats en el moment actual de reobertura limitada, les
preguntes a fer-se és si les biblioteques
havien d’estar tan tancades com han acabat estant i si la seva reobertura havia
de ser tan vacil·lant i variada com ha sigut
Crec que els professionals
han mostrat les virtuts que ja se sabia que tenien: voluntat de servei,
dedicació, voluntarisme, esperit de sacrifici ... Aquestes però no han pogut
exercir-se perquè les biblioteques (aquí i arreu) han estat bàsicament tancades
de març a estiu i tot just ara que recuperaven una normalitat basada en una
obertura amb restriccions han hagut de tornar a tancar-se.
Jo crec que la reacció de
les biblioteques ha estat insuficient. Ho ha estat probablement en bona part
(encara que no només) per estar sotmeses a administracions superiors (siguin
els municipis, siguin les universitats) que han determinat com elles havien i
podien reaccionar i que han subordinat la prestació de serveis de les
biblioteques a altres prioritats.
Dit això, crec que, a
efectes de millores futures, hi ha tres crítiques a fer: la digitalització dels
nostres serveis és insuficient, les prestacions del conjunt com a sistema és
deficient i la proactivitat del col·lectiu és absent. No tinc prou espai per raonar
tot això però intentaré esbossar-ne les justificacions.
Si les biblioteques són
serveis sobre les col·leccions i els espais, sembla clar que, tecnològicament,
podem prestar-ne molts a distància. No ha estat així per dos motius que només
apunto. El primer és que els nostres usuaris continuen més del lligats als
mitjans tradicionals -amb el llibre imprès al centre- del que hom podria
preveure a partir de les possibilitats tecnològiques. El segon és que la
majoria de serveis bibliotecaris van ser concebuts en un món pre informàtic i
que encara no han fet la transició digital.
Vam canviar una llei de
biblioteques per una del sistema bibliotecari que tenia “la voluntat de definir un
sistema que interrelacionés la totalitat de la infraestructura bibliotecària
per corregir els desequilibris territorials”[ii]. Quan més ens calia tenir
un ‘sistema’ n’hem notat l’absència. Per una banda, alguns instruments més del
Segle XX que no pas d’aquest (com un catàleg col·lectiu de les biblioteques
públiques i un sistema de préstec entre totes les biblioteques) estan per fer.
Per una altra, la coordinació és nominal, els desequilibris entre territoris
notables i la situació de les biblioteques escolars ha millorat ben poc o gens
en els darrers 30 anys. Tot el que ara ens manca ho tenia dissenyat el pla de
la Mancomunitat del que hem celebrat pomposament el centenari fa no gaire.
En aquesta crisi els
actors, els productors musicals i els operadors culturals han sortit al carrer
per reclamar poder continuar les seves activitats sota criteris sanitaris
raonables, ho han fet sense que s’hi sumessin les biblioteques. All començament
de la crisi el President de la Generalitat i la Consellera de Cultura van
reunir-se amb el sector cultural i amb les entitats patrimonials i no hi havia
les biblioteques ni aquestes van reclamar ser-hi. Jo he trobat a faltar la veu
dels bibliotecaris com a col·lectiu professional reivindicant el seu paper i el
seu lloc en la desescalada.
Pel que fa al futur,
contestaré la pregunta amb la resposta a la qüestió 4.
3. Durant el
confinament, quina ha estat la resposta del vostre o dels vostres equipaments)?
Quines iniciatives heu posat en marxa?
Les activitats que fem en
el meu àmbit laboral són digitals i obertes i no han quedat restringides pel
confinament. Malgrat tot, si que cal dir que vam tenir una iniciativa
d’estendre alguns serveis que no ens en vam sortir de tirar endavant.
4. Quins canvis ens
hem de plantejar les biblioteques, els arxius i centres de documentació per
afrontar els nous escenaris amb garanties
Bé, en primer lloc caldria
determinar quins són aquests nous escenaris. Al meu entendre l’eix de canvi que
principalment afectarà (i ja està afectant) el futur de les biblioteques no és
el que es derivi de la pandèmia de la Covid-19, sinó el que fa més temps que
s’està produint en el món de la informació i que s’accelerarà més que no pas
aturarà arrel de la pesta. Em refereixo als efectes dels canvis tecnològics
sobre la informació i el comportament de les persones en relació amb la mateixa.
Jo entenc que, de manera
immediata, els efectes d’aquesta crisi pandèmica afectaran de forma lleu a les
biblioteques i altres centres d’informació. Aquests estan ben preparats per
absorbir els efectes que probablement es manifestin de forma immediata en
aquell moment que he descrit més amunt de recuperació i que no seran altres que
més continguts digitals.
Però, ull!, aquest retorn
fàcil a la normalitat serà enganyós. Sempre ha passat -i és lògic que sigui
així- que la resposta de les biblioteques a les crisis ha posat més l’èmfasi en
el retorn a la normalitat momentàniament perduda que no pas en el redisseny i
readaptació de la provisió de serveis d’informació[iii] .
Altra cosa són els efectes
de la crisi més soterrada referida anteriorment. Simplificant molt, podem dir que a finals del
S. XIX es gesta un nou model de biblioteca que eclosiona el S. XX i que
assoleix els seus objectius. És la biblioteca moderna, la que és per a tothom i
no només per a les elits i que persegueix la democratització de la cultura. Com
és sabut això ho fa principalment en base les col·leccions documentals posades
a disposició de tothom.
La biblioteca moderna
respon així a unes determinades necessitats socials que avui ja han quedat
cobertes. No podem, doncs, continuar fonamentant les accions dels serveis
d’informació en aquestes necessitats ja periclitades. Però les societats
modernes (o aquesta única societat que la globalització ha creat) continua
tenint necessitats relacionades amb la informació que les biblioteques poden
cobrir.
Al meu entendre aquestes
són dues: ajudar a les persones a adaptar-se als canvis en la comunicació
derivats dels canvis tecnològics i cohesionar una societat feta d’identitats
múltiples a vegades excloents. Els professionals de la informació (arxivers,
bibliotecaris, documentalistes i potser museògrafs) hem d’aconseguir
desenganxar la nostre imatge professional del document físic consultable a un
lloc i saber mostrar a la societat que som una solució a algun dels problemes
de llarg termini que té.
Hem d’aconseguir que les
comunitats que ens financen (escoles, municipis, universitats, associacions...)
vegin, en paraules de David Lankes[iv], el “potencial de les biblioteques per a la millora d’aquestes
comunitats en concret i de la societat en general.
Escriuré una mica, tal com
se’m demana, sobre mesures concretes, tot i que soc del parer que -tal com va
dir Kurt Lewin- «no hi ha res més pràctic que una bona teoria.» Tres propostes.
La primera. L’organització
de les grans biblioteques i xarxes de Catalunya és de fa 30 anys i en resposta
a una necessitat tecnificació i d’automatització de les operacions i serveis
bibliotecaris. Els models creats llavors són bàsicament encara vigents i
responen a un model mental de documents impresos i biblioteques en procés de
mecanització. Seria una gimnàstica útil posar-se a pensar com reorganitzaríem
les biblioteques avui. Ja veuríem després què fem o que podem fer i què no,
però pensar-ho. Pensem altrament en com ens relacionem ara qualsevol de
nosaltres amb el món que ens volta i el que ens ofereixen les biblioteques per
accedir digitalment a la informació
La segona es refereix a
biblioteques universitàries i serà breu. Aquestes de fa temps crec que tenen dibuixades
les dues línies de desenvolupament futur que comptaran: una és la transformació
dels espais de les biblioteques per crear espais que facilitin una aprenentatge
socialitzat, l’altra és bolcar-se a recolzar les activitats que els
investigadors ara han de fer per publicar i ser visibles.
La darrera referida a
biblioteques públiques: mirar-se l’informe de la British Library proposant cinc
mesures per a la transformació digital de les biblioteques públiques al Regne
Unit[v]. L’enumeració de les
mesures serà suficient per fer-se idea del que proposen: compartir
infraestructura, ídem per a una eina de descoberta de contingut, unificar el
préstec digital, tenir una sola imatge de marca, crear un espai social virtual
segur.
la reacció al confinament
d’alguns sectors ha estat exemplar (i penso en alguns museus, sales
d’exposicions i auditoris) perquè estan intentant crear uns lligams diferents i
més segmentats amb els seu públic. Les biblioteques, malgrat tenir un públic
molt captiu del que en tenim molta informació, en general continuem esperant
passivament que l’usuari accedeixi als nostres serveis els quals tractem de
forma massa forma genèrica. L’afeccionat a la ciència ficció busca ciència
ficció i no li serveix el darrer premi St. Jordi o Planeta, l’avi o àvia que
portaven els nets a buscar llibres a la biblioteca no poden triar contes
infantils amb els catàlegs d’ara...
5. Pots definir en
una frase el repte de futur que creus prioritari?
Continuar essent útils en
un context en el que cada vegada més la informació, que ha estat el valor
primordial d’arxius i biblioteques, passa de ser escassa i difícil de trobar a
ser abundant i ubiqua i en el que cada vegada més el que s’associa a les
biblioteques, que han estat els llibres i els edificis, es desmaterialitzen i
adquireixen marginalitat. [És una frase, llarga, però una sola frase]
[ii] Renedo
i Puig, Carme (2009). "L'articulació bibliotecària de Catalunya, un bon
joc a les mans". BiD: textos universitaris de biblioteconomia i
documentació, núm. 23 (desembre). <http://bid.ub.edu/23/renedo1.htm>.
DOI: https://dx.doi.org/10.1344/105.000001495 [Consulta: 08-11-2020]
