Que el 2009 ens porti una mica de l’ambició dels de la quinta d’en Rubió!

Aquests dies he estat llegit alguns dels escrits de J. Rubió i Balaguer inclosos a la recopilació “Sobre biblioteques i biblioteconomia”, que va publicar l’Abadia de Montserrat el 1995 i que forma el vol. 12 de les seves obres. Les 498 p. contenen 37 articles o fragments breus que s’agrupen en tres blocs: escrits erudits sobre la història d’algunes biblioteques catalanes, articles sobre l’organització de les biblioteques de Catalunya (la Biblioteca de Catalunya i les biblioteques populars), i, finalment sobre com ordenar i catalogar biblioteques.

He trobat molt interessants els articles sobre organització de biblioteques a traves dels quals es pot resseguir l’evolució de la gran feina que, per aquest ordre, la Mancomunitat, la Diputació de Barcelona i la Generalitat republicana van fer en biblioteques fins la desfeta de la guerra civil. És bonic (i il·lustratiu) veure com evoluciona el to de les explicacions que passa de ser exploratori i temptatiu a l’època de la Mancomunitat, a ser prudentment explicatiu a l’època de la dictadura per arribar a ser segur i ambiciós en l’època republicana.

Són escrits que abasten 30 anys d’història en la que sempre es pot constatar un pensament nuclear immutable i sòlid articulat al voltant de tres premisses: copiar de les millors experiències (les ‘public libraries’ dels EUA, però tenint en compte el que es feia al Regne Unit i a Dinamarca), implicar en la gestió de la biblioteca tant a les persones (usuaris i treballadors) com a les institucions (municipis i entitats privades que mantenen biblioteques) i crear ja no tant biblioteques com un sistema bibliotecari interconnectat.

Molts articles si els llegíssim avui sense saber-ne la data els aplaudiríem per moderns i n’acceptaríem les recomanacions considerant-les originals i adequades per fer front al futur. En recomano dos: “Les biblioteques a Barcelona: camí fet i camí encara a fer” (publicat a la ‘Revista de Catalunya’ el 1930), p. 217-234, i “El estatuto y las bibliotecas de Cataluña” (publicat a ‘Euzkadi’ el 1932), p. 267-272.

Quines són les peces del pensament bibliotecari de Rubió?

Pel que fa a les biblioteques científiques i especialitzades:

• una gran ‘biblioteca d’estudis superiors’ (la de Catalunya), ‘flanquejada amb altres biblioteques que [...] completin i multipliquin la seva eficàcia’ (la de la Universitat com a biblioteca científica general i les especialitzades d’associacions professionals o museus),
• que el catàleg de la Biblioteca de Catalunya es completi amb els fons d’aquestes biblioteques científiques i especialitzades, catàleg ‘que no hauria de considerar-se com un servei adscrit a una biblioteca determinada, [sinó que] hauria de funcionar com un organisme de relació entre totes les biblioteques adherides’
• ‘arribar a un règim de cooperació entre les biblioteques [...] sobre [la base de] l’absoluta igualtat de drets de les que entressin en el tracte’‘completar l’acció de les biblioteques d’alts estudis amb una xarxa de biblioteques de divulgació i de cultura general’.

Pel que fa a les biblioteques populars (traduïm en aquest cas del castellà):

• ‘establertes en base concursos oberts entre els ajuntaments, ... [és a dir, que] sempre són filles d’una iniciativa municipal’,
• ‘ una xarxa de biblioteques, vives i de fons renovats constantment, que atenguin tant les exigències de l’alta investigació com les de difusió de la cultura a totes les classes socials. [... biblioteques] relacionades entre sí i amb la BC’,
• ‘no hi hauria a Catalunya una sola ciutat privilegiada amb una gran biblioteca, sinó que el seu cabdal de llibres circularia a través de totes les biblioteques populars i podria arribar fins als poblets més apartats, tal com la sang és impulsada des del cor fins les darreres ramificacions del sistema vascular’.

I sobre les biblioteques escolars:

• ‘L’escola sense l’eina d’una biblioteca degenera en la freda i servil repetició d’idees alienes perquè es veuen privades de la fèrtil suggestió que exerceix la lectura.’

Els 30 anys de que duem de Generalitat monàrquica (amb conselleries de cultura en mans de CiU, PSC i ERC) no han donat textos semblants ni han estat capaços d’oferir-nos objectius que els superin.

Un dels escrits de Rubió acaba així: “si he pecat en alguna cosa, no haurà estat per excés d’ambició”. Poca ambició veig a (les biblioteques de) la Catalunya del tombant de segle, potser que en demanem una mica als Reis.

Fer-ho entre tots (per fer-ho més efectiu i millor)

Quan era (professionalment) molt jove pensava que la cooperació era un instrument dels països amb pocs recursos. Quan vaig ser (professionalment) jove però no tant, vaig veure que la cooperació era un instrument molt més present en el països bibliotecàriament avançats que en els altres.

I es donava el cas (i es dona encara) que els països bibliotecàriament avançats també eren el que en diem països rics. Des de llavors que em debato en el dubte de si la riquesa afavoreix la cooperació o si, al contrari, és la cooperació la que fa riques les societats que la practiquem.

Una reflexió pròpia d’aquests dies de Nadal afavorida també per haver estat espectador dels pastorets de les parelles lingüístiques que fan a Vic (les parelles lingüístiques són ua iniciativa cooperativa, efectiva i excel·lent per ensenyar català a nous vinguts a Catalunya). També per haver estat llegint l’informe anual d’OCLC (OCLC annual report 2007/2008).

OCLC va ser fundat el 1967. És una entitat sense afany de lucre. És una cooperativa que es manté de les aportacions dels seus membres i que té dos objectius: promoure l’accés a la informació mundial i reduir les despeses de les biblioteques. El nucli de les seves activitats és el catàleg col·lectiu que avui té el nom de WorldCat i en el que hi participen 69.840 biblioteques i en el que hi ha 108.200.000 registres bibliogràfics (dels quals, 22.200.000 van ser afegits en el darrer any). Els membres d’OCLC van copiar quasi 52 milions de registres i fer 10 milions de préstecs interbibliotecaris l’any fiscal 2007/08. Per cert, en la llista de llengües amb més registres el català ocupa la posició 37ena.

Al meu entendre, el més interessant d’OCLC és l’orientació que ha pres els darrers anys, concretament des que Lorcan Dempsey és ‘cap d’estratègia’. Centrant-se ja no en l’objectiu d’estalviar recursos sinó en el de promoure l’accés. L’objectiu estratègic seria fer entrar les biblioteques plenament en la web i aquest es descomposaria en dues línies d’acció: proporcionar a les biblioteques servies d’automatització en la xarxa que les alliberessin d’haver de mantenir programari i ordinadors a nivell local i crear nous aplicacions i serveis a partir de la cooperació entre els membres res gaire lluny del que va fer OCLC quan va néixer).

Per fer això, OCLC destaca 4 àmbits estratègics:

• Crear un entorn d’usuari. WorldCat vol que les persones que busquen informació acabin visitant a la biblioteca i creu que la manera de fer-ho és anar allà on són les persones a la xarxa i facilitant-los accés a la informació que tenen les biblioteques. WorlCat permet fer llistes per a ús personal o per compartir-les, accedir (pagant) a 57 milions d’articles de revistes, tenir una visió d’un autor amb l’eina identitats de la que vam parlar aquí fa unes setmanes...WorlCat Local permet accedir a la totalitat dels recursos de la biblioteca des d’una sola interfície.
• Estalviar costos. Com? Compartint recursos. Aquests se centren de forma important en la catalogació on OCLC anuncia un important desenvolupament: la sincronització de catàlegs col·lectius ‘locals’ amb WorldCat. Això permetria participar, per exemple, al catàleg col·lectiu holandès mentre que automàticament els registres afegits s’afegeixen també a WorldCat. També s’inclouria aquí la capacitat d’exportar registres de Content.dm a WorldCat o el servei de referència virtual.
• Interconnectar màquines. OCLC creu que les dades emmagatzemades a les biblioteques tenen un gran potencial si som capaços de potenciar el diàleg i interconnexió entre ordinadors. Per això estan creant serveis web que poden alimentar-se i usar-se amb aplicacions bibliotecàries i d’internet. Dins aquest apartat hi hauria la compra per paret d’OCLC del programari EZproxi per autenticar usuaris. Aquest permetria que un usuari d’una biblioteca sigui reconegut com a tal a la xarxa quan de forma remota vulgui usar informació electrònica contractada per la biblioteca a la que pertany.
• Fer de lobby. Promoure l’ús de les biblioteques i la seva imatge, cosa que fan a través d’estudis els darrers dels quals han estat comentats en aquest blog. Recordar que OCLC va absorbir fa no gaire els programes del RLG.

Tres coses més interessants que surten en aquest informe anual:

1. OCLC ha tingut com enorme punt feble el tracte enormement diferenciat que ha dispensat a les biblioteques dels EUA respecte les dels altres països. Normal si veiem OCLC com una cooperativa nord-americana, il·lògic si fem cas al com OCLC es presenta a si mateix: una xarxa mundial de biblioteques connectades. Caldrà veure l’abast dels canvis que està introduint OCLC en la seva estructura ja que aquest any ha adoptat una nova forma de govern en la qual els membres es constitueixen en consells regionals i aquests trien delegats per al Consell Global que és qui elegeix el Consell Executiu.
2. Les aliances que OCLC està establint amb algunes biblioteques nacionals i estructures bibliotecàries europees. Citem-ne dues: la sincronització del catàleg col·lectiu holandès amb WorldCat i el fitxer internacional de registres d’autoritats VIAF fet en col·laboració amb les biblioteques nacional de França i Holanda i la LC. Per cert, a l’informe es menciona que s’ha completat la compra que OCLC va fer de PICA, la cooperativa holandesa de biblioteques que no va saber convertir-se en l’OCLC europea.
3. El projecte que estant duent a terme amb el consorci Orbis Cascade Alliance amb el que pretenen crear una solució de préstec interbibliotecari a escala regional. Si va endavant serà ocasió de parlar-ne amb més detall.

   <>

I, impossible de restar immune a l'ambient nadalenc que ens envolta, desitjo el millor per als lectors d'aquest blog (que algun n'hi deu haver) i a les persones de bon cor i de bona voluntat que, encara que a vegades no ens ho sembli, són majoria.

Conservar revistes e-

Fantàstic el paper que fa el JISC, organisme independent el govern anglès que dóna suport a l'educació superior a través de projectes innovadors en informació i en informàtica. Al meu parer, el seu paper en la compra consorciada de recursos d'informació no és pas millor que el que fa el CBUC, per exemple, però en els darrers anys està essent extraordinari pel que fa a estudis i a posicionaments de futur.

Al Regne Unit d’Anglaterra tenen en funcionament un programa pilot per l’arxivatge de revistes e- basat en LOCKSS (UK LOCKSS). Com que de solucions per l’arxivatge n’han anat sortint, van decidir finançar un estudi que analitzés les altres aproximacions a l’arxivatge. El resultat ha estat A comparative study of e-journal archiving solutions.

El JISC va posar el tema de l’estudi a concurs i aquest va ser guanyat per l’empresa Tee Em Consulting. A destacar, les bases del concurs exposaven que l’informe seria publicat de forma amplia i que havia de servir per a que les institucions poguessin determinar a partir seu polítiques d’arxiu de revistes e-. Tot un exemple de com a vegades l’administració (o algunes administracions) fa coses no pensant en les medalles que es plantarà sinó en com millorar el procés de presa de decisions de les institucions.

L’informe va ser fer revisant la literatura, fent consultes als proveïdors de serveis d’arxivatge de revistes e- i a partir dels debats d’un seminari que va tenir lloc el 14 d’abril del 2008. A les p. 4-5 (cap. 2) podeu trobar el ‘resum executiu’ que, en aquest cas, no és tal sinó una relació de recomanacions que val la pena llegir. Val la pena també clavar un cop d’ull a l’estudi almenys a algunes de les seves parts. Alguns elements més sobre el context de l’estudi es poden trobar als caps. 3 i 4 (p. 6-8).

El cap. 5 (p. 9-13) fa una aproximació al tema de la preservació de revistes e-. Fa la distinció entre l’accés perpetu i la preservació a llarg termini. El primer concepte s’aplica al dret dels subscriptors de continuar accedint a una revista per la qual s’ha pagat l’accés un cop aquest subscripció ha cessat per un motiu o un altre. El segon als processos que han de permetre que el contingut d’una revista e- sigui accessible en el futur. El primer aspecte té a veure sobretot amb els drets comercials, el segon amb un interès social. Podeu trobar aquí la relació de sorveis/solucions d’arxivatge que l’estudi examinarà i que són: LOCKS, CLOKSS, Portico, e-Depot, ECO (OCLC), el programa d’arxiu de revistes e- de la BL.

El cap. 7 (p. 16-20) compara els 6 programes esmentats. Per a cada un n’explica què és i d’on surt i en relaciona pros i contres. Al respecte, val la pena saltar-se algunes pàgines i anar a les 25-26 on es resumeixen els debats del seminari del 14.04 i on d’una manera poc formal però clara s’expressen les percepcions dels assistents sobre cada una de les solucions.

Interessant el cap 9 (p.27-33) que planteja, amb la intenció d’il·lustrar què representa no tenir solucionat el tema de l’accés perpetu, presenta 4 escenaris possibles i que són: una revista deixa de ser subscrita per la biblioteca, la revista deixa d’estar disponible a l’editor al que se li comprava, l’editor plega i hi ha una fallada catastròfica del servei per part de l’editor. El capítol analitza el comportament dels 6 serveis/solucions davant cada un dels 4 escenaris.

El cap. 11 (p. 36-37) fa observacions adreçades a: biblioteques, editorials, negociadors de contractes consorciats, i a proveïdors de serveis d’arxivatge. El 12è (p. 38) fa 10 recomanacions molt genèriques.

De l’estudi en trec a títol personal 3 conclusions o aprenentatges:

• Cap solució de les que ara mateix hi ha ho cobreix tot. Per a mi, el problema no és tant les possibles diferències en les solucions tecnològiques com que no hi ha cap programa d’arxivatge que cobreixi totes les revistes. De fet, les editorials semblen col·laborar amb les diferents solucions de forma desigual. Si fa un temps semblava que l’e-Depot de la BN d’Holanda seria l’opció triada per les grans editorials, darrerament sembla que l’opció preferida pot ser Portico (per ser nord-americana?).
• Malament anirem les biblioteques si hem de donar suport a múltiples sistemes d’arxivatge per no haver-n’hi cap que cobreixi la totalitat de les revistes a les que estem subscrits individualment o consorciada. Sembla però clar que l’accés perpetu ens hauria de preocupar més i que potser no tant les biblioteques individualment com els consorcis que aquestes formin haurien d’intervenir per garantir solucions efectives per l’accés perpetu.
• Encara tot és molt incipient però una cosa esta clara: proporcionar accés perpetu o garantir preservació a llarg termini costa diners. Encara que no ho diguem, el pas de les revistes en paper a les digitals ha suposat molts estalvis a les biblioteques (en persones que processaven les revistes, els espais destinat a conservar-les, en costos de processament...); potser alguna part d’aquest estalvis l’hauríem de reservar per fer front a despeses que garanteixin que el que comprem avui pugui conservar-se i ser consultat en el futur.

El comportament lector dels investigadors

Carol Tenopir i Donald W. King fa temps que estudien el comportament dels investigadors respecte la lectura d’articles. Des del 1977, més o menys cada 5 anys, els autors passen el mateix qüestionari (amb lleugeres modificacions degudes als canvis tecnològics) a investigadors de diferents àmbits per tal de conèixer els seus comportaments. Com que la primera norma del màrketing és conèixer els teus usuaris, crec que seguir de prop els resultats dels estudis de Tenopir i King és obligatori.

Al darrer D-Lib Magazine (vol. 14, November/December 2008, núm. 11/12) s’hi publica un breu article que permet posar-se al dia en aquests resultats i que porta per títol: Electronic Journals and Changes in Scholarly Article Seeking and Reading Patterns. L’article dóna dos tipus d’informació: sobre l’evolució del comportament dels investigadors respecte la lectura i sobre les pautes de comportament present derivades de la situació actual de les eines de cerca.

Evolució del comportament lector dels recercaires entre 1977 i 2005:

• Els científics han incrementat de forma substancial el nombre d’articles que llegeixen. El 2005 es llegia el doble d’articles respecte 1977, però com que la producció científica ha augmentat, els científics, encara que llegeixin el doble, estan llegint el mateix percentatge de literatura del seu àmbit que abans. El temps de lectura per article ha passat dels 48 minuts el 1977 a 31 minuts el 2005.
• La importància del fulleig ha baixat i la de la cerca i lectura a partir de citacions ha pujat. Aquest resultat potser no sigui bo, però sembla lògic. El científic avui és menys dependent de fer un seguiment estret a algunes revistes determinades i dels butlletins de sumaris i, en canvi pot usar eines de cerca que li permeten interrogar un gran nombre de títols de revistes i navegar a través de les citacions de les revistes electròniques. El 1977 el 58,% d’articles llegits eren trobat per fulleig, el 2005 el percentatge era el 33,9%; el 1977 un 6,7% d’articles es trobaven a partir de citacions, el 2005 un 14,9%; el 1977 l’11,1% d’articles llegits provenien de cerques, el 2005 un 28%.
• La biblioteca és una font de lectura molt més important per al científics el 2005 que el que era el 1977. En aquesta data, un 60% dels articles llegits procedia de subscripcions personals i un 24,6% de subscripcions de la biblioteca. El 2005 els percentatges són 22,6% i 62%. És a dir, la biblioteca és una font d’informació molt més important per a l’investigador del que era abans. Una altra cosa és que el investigador sigui conscient de que molts dels articles que consulta de forma digital li són proporcionats per subscripcions consorciades de la biblioteca.
• Es lleeixen més articles: el 1977 el promig d’articles llegit era de 150 i el 2005 de 280. Les fonts de les lectures són més àmplies: el 1977 els articles provenien de mitjana de 13 títols de revistes mentre que el 2005 aquests eren 33. Els articles el 2005 eren llegits aproximadament la meitat en paper la meitat en e, però la relació paper/e- era del 80/20 pel que fa a les subscripcions personals mentre passava al 23/77 per les lectures de revistes subscrites per la biblioteca.
• L’edat dels articles llegits sembla bastant estable tot i que la facilitat d’accés dels backfiles en format digital ha fet que s’hagi incrementat la lectura d’articles ‘vells’. L’edat mitja dels articles citats varia per disciplines i va dels 4,6 anys en física, als 15 de la matemàtica, als 11,9 de les ciències socials passant pels 7,4 de l’enginyeria.

Pautes actuals de lectura i de citació:

• Un article recent de James Evans a Science ("Electronic Publication and the Narrowing of Science and Scholarship." Science 321, no. 5887 (2008): 395-99) fet en base analitzar les citacions de prop de 34 milions d’articles mostra que a major disponibilitat digital d’una revista, menys probable és que els articles d’aquesta revista siguin citats.
• Aquest fenomen, que sembla paradoxal, és atribuït per Evans al fet que els comportaments de lectura i els de citació, amb les eines de recerca actuals, difereixen i les revistes e- han comportat que els models de la citació científica siguin ara més estrets que abans.
• L’article de Tenopir i King que estem resumint avalaria aquests resultats de que els professors llegeixen més articles que abans. La lectura d’articles té molts propòsits a més a més de la recerca: estar al dia i ensenyar, mentre que la citació d’articles pot estar condicionada per la pressió dels parells de citar allò que altres ja han citat, cosa que disminuiria el ventall d’articles citats.

Tres comentaris:

1. Encara que no és científic, la meva experiència personal respecte la lectura d’articles donaria bastant la raó als estudis de Tenopir & King: llegeixo més, llegeixo de forma més dispersa, la meva dependència de les subscripcions consorciades de la biblioteca és major. La probabilitat de que llegeixi un article depèn de la facilitat d’accés del mateix (és a dir, de que estigui en accés lliure al meu abast).
2. Les biblioteques no traiem prou profit de que avui la dependència dels investigadors de les revistes contractades (consorciadament) per la biblioteca és molt alta. Acomplexat com estem des de sempre, no hem exhibit suficientment com hem millorar la vida dels investigadors des del punt de vista de la lectura d’articles. Com que l’enorme increment d’accessibilitat d’aquest prové d’un mecanisme comercial (la compra consorciada) i això sembla poc científic, en s n’estem de parlar-ne. Error
3. Que be estaria tenir un estudi fet aquí que ens permetés saber si la conducta dels recercaires catalans s’assembla o difereix (i en què) del que han estudiat Tenopir i King!

p.d. No em resisteixo a citar la revisió de literatura sobre usos d’informació e- de Carol Tenopir: Use and users of electronic library resources: an overview and analysis of recent research studieswww.clir.org/pubs/reports/pub120/pub120.pdfpublicat pel Council on Library and Information Resources, l’agost del 2003. Una mica vell ja, però exemplar per com es presenten les dades i de com la feina acadèmica pot ser de gran utilitat pels bibliotecaris de peu.

Ranking de sistemas universitarios

Vale la pena dedicar 20 o 30 minutos de lectura a este ‘policy brief’ del Consejo de Lisboa (un ‘think tank’ que pretende ayudar a definir estrategias para los retos a los que se enfrenta Europa) que lleva por título University systems ranking: citizens and society in the age of the knowledge y que firman Peer Ederer, Philipp Schuller y Stephan Willms. (Por cierto, el informe aparece mencionado en el editorial de El País de hoy)
Vale la pena porqué lo sustancial de las 24 páginas del informe se capta pronto y porqué este aporta perspectivas nuevas a los ya tan manidos rankings universitarios. Es sabido que estos se confeccionan con los resultados de una fórmula polinómica que sintetiza los resultados diversos que cada universidad obtienen en una serie de factores que a su vez pueden estar o no ponderados. Cuando aparecen los resultados de una de estas tablas, se habla bastante de las posiciones obtenidas por cada universidad pero mucho menos de los elementos elegidos para confeccionarlas o de sus opciones de ponderación entre elementos.
La confección de una tabla de medición de este tipo se basa siempre en una determinada idea de universidad y es sabido (o debiera) que los principales rankings de universidades priman la función investigadora de esta por encima de la formadora o docente. Esto es claramente así, por ejemplo, en el famoso ranking de universidades elaborado por la Universidad Jiao Tong de Shangai que tiene en cuenta factores como el número de premios Nobel, el número de investigadores altamente citados en 21 temas generales, el número de artículos publicados en las revistas científicas Science y Nature, etc.
El estudio del Consejo de Lisboa parte de una visión en la que el sistema de educación superior tienen como principal finalidad la de educar y preparar a las personas para ser miembros capacitados de la sociedad post industrial. El sistema de educación terciario o universitario deberá “ayudar al estudiante a disfrutar, comprender, preservar e incluso contribuir a todos los legados culturales que hacen grande a nuestra sociedad y debería darle las capacidades analíticas y las habilidades técnicas que este necesita para ser la columna vertebral intelectual y social de una democracia avanzada así como para formar una parte importante de la maquinaria económica que sostienen la cultura y la democracia.” Según el estudio, la excelencia en investigación nunca debería ser tomada como excusa para que la universidad se desentienda de sus tareas educadoras.
Además de esto, el estudio no clasifica las universidades, sino los sistema educativos terciarios o universitarios de 15 países europeo más Ausralia y los EUA y lo hace en base a examinar como puntúa cada país en cada uno de los seis indicadores que más adelante examinaremos. A priori, el sistema universitario español parecería que se vería favorecido por un sistema de medición que no solo tienen en cuenta elementos de la posición investigadora, ya que el sistema español, por precios de las matriculas y por la extensión territorial de la universidad, es un sistema universitario socialmente abierto. De ninguna manera esto es así y España ocupa el lugar 17º (el último) de las tablas del estudio. Las posiciones del ranking son: Australia, Reino Unido, Dinamarca, Finlandia, EUA, Suecia, Irlanda, Portugal, Italia, Francia, Polonia, Hungría, Holanda, Suiza, Alemania Austria y España.
Los criterios que configuran el ranking son seis, a saber:

• Inclusividad o la capacidad del sistema universitario de un país de graduar un elevado número de estudiantes en relación con su población. España ocupa aquí el lugar 12º.
• Acceso o la capacidad del sistema universitario de un país de incluir estudiantes con un nivel bajo en la educación secundaria. España ocupa aquí la 7ª posición.
• Eficacia entendida como la capacidad de un sistema educativo de producir graduados con habilidades relevantes para el mercado de trabajo. España ocupa aquí la 16ª posición.
• Atracción de estudiantes extranjeros. España ocupa la posición 14ª.
• Edad entendida como capacidad del sistema de actuar como instrumento para la formación a lo largo de la vida donde España ocuparía una 11ª posición.
• Capacidad de respuesta a las necesidades de reforma y cambio, y, concretamente, de adaptación a los criterios del EEES. España ocupa el 15º puesto que es el último ya que los EUA y Australia no puntúan en este apartado.

Creo que lo mejor es cerrar esta entrada con un ‘sin comentarios’.

Externalitzar, agrupar, exhibir, cooperar i preservar

El número de novembre de la Biblio Tech Review de la que hem parlat aquí alguna vegada, conté algunes noticies interessants que val la pena comentar sobre externalització de la catalogació, l'agrupació de resultats de cerca, l'exhibibió de registres bibliogràfics, la cooperació en la construccó de catàlegs i la preservació del que tenim als dipòsits. Els retalls d'informació fan com una obra de les de patchwork de les que fa la Mònica que és qui em deixa Internet per enviar aquesta entrada de blog des de Llançà.

Externalitzar la catalogació.Infor Library and Information Solutions anuncia que ja està disponible el seu sistema de gestió de biblioteques V-smart.

On està la novetat? En que V-smart és basat en la web. Aquesta és una de les tendències que en Ramon fa temps que ens anuncia que aniran prenent força (vegeu els comentaris d’en Ramon i d’en Ferran a l’entrada del blog en la que en parlàvem). Els sistemes integrats de gestió accessibles a fora de casa nostra, “són ràpids d’instal·lar, fàcils de mantenir, maximitzen l’accés a les dades i redueixen els costos”.

Agrupar. La imparable googlització i el relatiu fracàs de les cerques federades està propiciant l’aparició de nous enginys buscadors que dedupliquin i categoritzin els resultats. Com n’hem de dir d’aquests buscadors especialitzats en informació bibliogràfica que l’agrupen i classifiquen? Portals? Agregadors? Enganxadors? Agrupadors? El d’Ex Libris, el Primo, ja sembla ser aquí. L’empresa anuncia la Release 2.1 de Primo.

Exhibir. Una altra necessitat sorgida de la web 2.0: no només ser vist quan et venen a buscar, sinó ser vist perquè t’exhibeixes. OCLC amb WorldCat ofereix a les biblioteques ser màximament visibles pel fet que els registres bibliogràfics van (aquesta és la intenció) a buscar a l’usuari quan aquest navega per la web. Si estem a Internet mirant coses de Vermeer i ho fem des de Vic, WorldCat t’informarà des del navegador que la biblioteca pública té llibres sobre el tema. És per això que algunes biblioteques nacionals, com ara mateix la de França, s’han sumat a WorldCat, per donar una exhibició màxima als registres bibliogràfics de la seva cultura.

Cooperar. Amb Evergreen, el sistema de gestió intregrada de biblioteques en programari de font lliure que sembla obrir-se camí per entre els fins ara més famosos a les nostres terres (microIsis, el Koha o el PMB) anuncia que 5 biblioteques més s’han sumat al consorci Indiana Evergreen que comptarà a finals del 2008 amb 15 biblioteques compartint un catàleg que administra la Indiana State Library. L’empresa Equinox Software, Inc. dóna suport al desenvolupament i instal•lació d’Evergreen. Mireu-lo el catàleg val la pena. Feu una recerca, per exemple per Escher i observeu a l’esquerra les relacions que s’estableixen amb altres matèries (i submatèries!) i autors.

Dipòsits i preservació. Fa alguns anys el tema era quin programari es triava com a DOMS (digital objects management system). A Catalunya, el CBUC després de mirar els que hi havia (llavors quasi tots en programari de font lliure) va triar DSpace que ha tingut prou predicament. Els programaris de gestió d'objecte digitals fan això, gestionar aquests objectes = donar-els-hi accés. Però degut a la preocupació de les biblioteques per la preservació dels continguts, el fabricants de programaris també es preocupen per la conservació. Ex-libris ha desenvolupat per la Biblioteca Nacional de Nova Zelanda un sistema de preservació de dipòsits que suplementa DigiTool -el sistema de gestió d'objectes digitals d'Ex-libris-. Els que tinguin dipòsits aviat hi hauran d’anar pensant en això, en com preservar millor el que hi dipositen.

Pau i Ciència

Pau

He tingut uns dies difícils i estic an- goixat per un parell de coses. He acabat una reunió i estic a punt d’entrar a una altra. Tinc una estona que no passo ni a casa ni a la feina. Els dos llocs em tornarien a la rutina i busco un lloc que em permeti estar amb mi mateix. Busco el que s’anomena un tercer espai. Un lloc en el que puguis estar i sense haver d’assumir rols preconcebuts. He anat a la biblioteca. Hi he trobat un lloc on viure les angoixes i problemes amb una distància que els relativitza, connexió a Internet que m’ha permès fer alguna cosa que calia i algun amic amb el que he tingut una xerrada.

Les biblioteques, ara que ja les hem modernitzat i en bastants casos omplert de llibres i revistes, les hem de transformar en espais on poder estar. En llocs on reposar, treballar i descobrir. En refugis on protegir-se del brogit exterior i on créixer interiorment. En tercers espais. Ens hem acostat bastant per a que ho siguin, però encara els falta per ser-ho.

Ciència

S’acaba de publicar l’article “Impacto internacional de la investigación y la colaboración científica de las universidades de Cataluña, 2000-2004”, de Carlos Olmeda-Gómez, Ma. Antonia Ovalle-Perandones, Antonio Perianes-Rodrígues i Félix de Moya y Anegón, al darrer núm. de la Revista Española de Documentación Científica (v. 31, n. 4, oct-diec 2008). L’article complementa la visió de la ciència que es fa a Catalunya de l’estudi ressenyat en aquest blog el passat 3 d’octubre on parlàvem de resultats bibliomètrics de la ciència que es fa a Catalunya.

Esperant que el resum que farem a continuació no substitueixi forçosament la lectura de l’article, les dades que ens han cridat més l’atenció són:

• La producció de les 11 universitats analitzades és un 23,18% del total de l’espanyola.
• La producció en català és pràcticament inexistent, donat que l’anàlisi es fa del WoK, obra que inclou només 32 revistes espanyoles cap de les quals està en català, cosa que mostra que ”aquellos investigadores españoles que se expresan en otras lenguas como el catalán, o realizan estudios regionales o locales, se enfrenten con una penalización frente a sus otros colegas...”
• La UB, la UAB i la UPC acumulen el 81,75% del total de publicacions de les universitats de Catalunya, dada en consonància amb el seu tamany.
• La taula de productivitat per professorat amb dedicació completa l’encapçalen de forma destacada la UB i la UAB, però el 3r i 4rt llocs són ocupats per la URV i la UPF.
• La millor relació entre producció i citació la té la UB (1,86), seguida de la URV (1,72), de la UAB (1,68) i de la UPF (1,66).

Comentari: les posicions de la UB i de la UAB (per mides i tradició) no sorprenen, la de la UPF tampoc gaire (va néixer ex-novo vicis i orientada a l’excel·lència). La de la URV és meritòria i mostra que si es vol i es fa el que cal, s’obtenen resultats. Hauria de ser un exemple per al sistema universitari de Catalunya

I la foto?

A les imatges de Google no me'n surt cap d'interessant per pau i ciència, però fent la recerca (serendipity?) m'he enrecordat del títol del quadre de Picasso que de jove em va impressionar tant (el quadre, no pas el seu titol): Ciència i caritat. S'assembla a Ciència i pau, però inverteixo els termes per poder (no) fer un joc de paraules ja que, al fer aquesta entrada en català, he estalviat als lectors del blog un joc de paraules fàcil. Amb això retorno alguna cosa als que han tingut la paz-ciencia d'arribar fins aquí.

3 Jaumes i Bolònia

Les protestes des estudiant contra l’espai europeu d’educació superior o contra el Pla de Bolònia ha tingut almenys la virtut de donar tema a moltes converses i de poder parlar de la universitat amb persones que no hi estan vinculades. Alguna cosa ha canviat en el sentiment col·lectiu com ho mostra l’article de Salvador Cardús, La universidad invisible, a La Vanguardia del passat dia 26.

Hi ha desànim i pessimisme entre els que creiem en la universitat i que veiem que les protestes i la seva representació en els mitjans serà un fre a una reforma dels estudis universitaris que ja caminava prou lentament.

Jo n’hem parlat amb molta gent aquests dies, però he tingut converses amb tres amics que, ves per on, els tres es diuen Jaume. Cada un, des de la seva perspectiva m’ha fet una aportació sobre perquè ha tingut tant ressò una reforma que ningú no qüestiona (l’homologació de títols a nivell europeu) i la necessària modificació dels mètodes docents (passar de l’ensenyament a l’aprenentatge). Un Jaume em parla de desinformació, un altre Jaume de condescendència i el tercer Jaume de corresponsabilitazació.

En Jaume 1r ocupa un lloc polític a l’administració i atribueix les protestes dels estudiants a que se’ls ha explicat malament la reforma a la seva etapa a l’ensenyament secundari, donant per fet que a la universitat s’ha informat a bastament del que la reforma pretén. Desinformació, sí, però no pas als instituts i sí molta a la universitat mateixa. Aquesta, tancada en si mateixa, ha debatut Bolònia ‘en petit comitè’ i de forma reactiva. La necessitat de fer un plantejament diferent ha dut a la UPF a obrir la p. web BOLONYA: preguntes i respostes que s’inicia així: “El principal problema de Bolonya: la desinformació”.

En Jaume 2n és director d’una empresa pública i com a tal ha tingut prou relacions amb la universitat. Li atribueix a aquesta poca fermesa a l’hora de prendre decisions i molta condescendència respecte als estudiants. Jo crec que té una part de raó. La universitat espanyola es governa de forma medieval. Els estaments (professorat, personal d’administració i estudiants) tenen els seus pesos en el sistema electoral i són susceptibles de fer-los sentir. Pel que fa al diàleg des de l’administració universitària amb els estudiants, si s’ha hagut de triar entre la confrontació o la concessió s’ha tendit a preferir la segona. És l’opció pitjor a mig o llarg termini encara que hagi estat la més pràctica a curt termini. Avui paguem haver estat tolerants amb comportaments no democràtics o respecte als vandalismes múltiples amb les instal·lacions universitàries.

En Jaume 3r és gerent d’una empresa de serveis sanitaris. L’empresa no és gaire gran i part de la seva feina és estar al cas de com va el funcionament diari d’una unitat de servei que tenen a un barri de Barcelona. Parlant del conflicte em diagnosticava que això només pot passar si el personal (el professorat en aquest cas) no està corresponsabilitat amb els objectius de l'empresa (la universitat en aquest cas). Encert també aquí. El professorat va quasi tant desorientat com els estudiants. Els de bona fe i dedicació temen que la reforma els suposi una feina que no podran assumir; altres es preocupen pel lloc en el que poden quedar les seves assignatures i encara hi ha els que els fa por perdre algun dels privilegis de treballar a la universitat. Cal sumar a aquests els convençuts de Bolònia però desanimats per la seva aplicació tèbia i lenta. En resum, l’EEES no ha tingut defensors de peu que s’hagin responsabilitzat del camí que la universitat ha de prendre.

Jo, que no em dic Jaume, penso que desinformació, condescendència i manca de corresponsabilitazació expliquen el recel dels joves respecte l’adaptació de la universitat a l’EEES, però que cal afegir a les causes les febleses del govern universitari.

La universitat és una organització de funcionament medieval. Les agressions al coneixement (que al llarg de la història n’hi ha hagut) han fet que fes valer la seva independència respecte al que l’envolta. Però aferrada a la tradició, no s’ha renovat suficientment. Les aportacions de la universitat a la societat són moltes, però les universitats tenen també obligacions respecte la societat. Una hauria de ser l’eficàcia. Les universitats espanyoles tenen entre els seus punts febles la feblesa del seu govern. Les universitats poden decidir anar en una direcció i alhora que no tenen els mecanismes que els permetin dur la nau cap a la mateixa. Els òrgans de govern universitaris, regits pels interessos corporatius i la inèrcia no han estat de cap manera agents actius del canvi.

Poca informació, massa condescendència, falta d’implicació dels agents de la reforma, desgovern... tot això fa que Bolònia configuri un marc conceptual negatiu per a la majoria dels estudiants. Injustificat, al meu entendre, però comprensible tal com van les coses.

Sobre si cal fomentar l'ús d'Internet des de l'administració

Interessant debat el passat dia 25 Novembre a la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la UB, dins els seminaris de l’Aula Jordi Rubió Balaguer que va dirigir fins el curs passat Carme Mayol. La taula rodona diua per títol “La influència d’Internet en la vida quotidiana” i volia tractar com i perquè Internet pot canviar les vides de les persones i de les organitzacions en els propers anys i perquè les administracions fomenten l’extensió de l’ús de les tecnologies de la informació i de les comunicacions.

Hi van participaran (per ordre d’actuació): Joan Torrent, Director dels Estudis d’Economia i Empresa de la UOC, Marta Continente, directora general d’Atenció ciutadana de la Generalitat de Catalunya i Josué Sallent, director general de la Societat de la Informació de la Generalitat de Catalunya. Per cert, els tres amb estudis d’econòmiques o empresarials i dos amb estudis de físiques. A continuació passo a intentar resumir les idees que vaig trobar més atractives.

En Joan Torrent, va fer la seva exposició des de la teoria, mostrant-nos que aquesta, quan és sòlida, aporta molt. Des del seu punt de vista,

• L’impacte de la tecnologia és neutre. Aquesta (i les TIC en concret) no fa aportacions positives si va sola. Els efectes beneficiosos de les tecnologies (Internet, en el nostre cas) només es dóna quan al seu costat s’hi acumulen altres elements com: el seu ús intensiu, una nova forma d’organització del treball (en xarxa i no en arbre), una inversió en desenvolupament humà i un marc institucional i polític oportú.
• Estem ales portes d’un nou model de creixement econòmic basat en el capital i la innovació que té com a fonaments: un ús intensiu de les tecnologies, la internacionalització, noves formes d’oirganització, la inversió en intangibles, el finançament de la innovació i l’ampliació de la formació dels treballadors i dels ciutadans. Catalunya no puntua bé en aquests 6 elements fonamentals de la nova economia.
• Cal que hi hagi polítiques públiques de foment de la societat de la informació (SI). Cal que aquestes apuntin almenys en 3 direccions: posar el coneixement al centre de la vida pública, fer polítiques ‘oferta (i no només de demanda), fer que l’administració sigui un agent actiu i exemplar en l’ús de les tecnologies

La Marta Continente, va enfocar el tema des de la perspectiva de la gestora de tecnologies i del de la persona que se situa en la pràctica fent Internet dia a dia.

• Creu que actualment hi ha quatre tendències que estan marcant el desenvolupament de la xarxa: el multimèdia, la ubiqüitat de la connexió, l’ús social d’Internet o la web 2.0, i l’Internet de les coses.
• Aquest darrer consisteix en els xips que posem en els objectes per fer-los més ‘intel·ligents’, més connectables, amb més capacitat d’interacció amb altres objectes.
• Les aplicacions que han incrementat més en usos en els darrers anys (segons tots elds estudis) són 3: la visualització de les vides (vídeos i fotografies), la lectura de blogs i la creació i parcicipació en xarxes socials.
• L’administració ha de ser activa en Internet per 2 motius: per eficàcia (a + TIC, + eficàcia) i per transparència (com + informació en obert, + capacitat donem a la gent de fer coses).

En Josué Sallent, va fer una exposició encarnant l’administració

• La SI no és només Internet, la SI inclou es mòbils, la TV... i s’aplica a persones, empreses, serveis i a objectes.
• Les administracions promouen la SI perquè la competitivitat d’un país augmenta si els seus ciutadans són usuaris actius d’Internet.
• L’accessibilitat de la xarxa a Catalunya cobreix quasi tot el territori, malgrat tot, hi ha encara quasi un50% de no usuaris d’Internet. Encara hi ha diferències en l’accés entre gèneres, per edat i, sobretot, per classe social (Un 51% de persones pertanyents a classe mitja-alta i alta unes Internet, només el 14% de les de classe mitja-baixa i baixa).
• El principal motiu del no ús és no veure cap utilitat a estar connectat i el màrketing s’ha de concentrar en evidenciar les utilitats d’usar Internet.

Entre les intervencions es va demanar:

• Tenir un model de cap on anar, uns països de referència als que tenir en compte, l’Ernest.
• Tenir aplicacions d’Internet que facilitin fer tràmits, l’Eulàlia.
• Usar Internet per votar (a les eleccions de consells escolars o de rectors a les universitats) en Cristòbal.
• Que hi hagi capital risc que recolzi la innovació.
• Més lideratge per part de l’administració.

El moderador (amb una mica de mala intenció) va demanar als membres de la mesa que perquè Catalunya no estava al davant de tot a Espanya en aplicació, ús i desenvolupament d’Internet. El més interessant no van ser tant les respostes com que cap del presents negués aquesta afirmació. Bé, rectifico, les respostes van ser interessant:

• La Marta, alhora que va fer autocrítica (l’administració reclama cooperació però mana, no coopera...) va considerar que és el preu d’haver estat els primers. Avui, per exemple, coordinar els diferents aplicatius de sanitat és més difícil a Catalunya perquè n’hi ha diversos degut a que es van introduir de forma avançada fa un temps.
• En Joan va observar que la introducció de tecnologia sola produeix millores immediates, però que aquestes tenen un sostre i que aquest límit el configuren la capacitat de les persones i l’estructura organitzativa de les institucions i empreses.
• En Josué va afirmar que el grau d’ús de les tecnologies ve marcat pel model productiu de cada país i que, en això, Catalunya és Espanya.

Al final de la taula, el moderador va demanar als ponents algun bon desitg i o consell per al futur proper.

• La Marta recomana paciència (perquè els resultats arriben, però tarden en arribar) i coneixement (saber cap on va el món mentre s’intenta desenvolupar les tecnologies)
• En Joan va demanar més lideratge a l’administració catalana (va reclamar que hi hagués una Conselleria per a la SI) i va recomanar perseverança i autocrítica.
• En Josué va demanar més recursos i crítiques de tot tipus a l’acció de l’administració.

A així, i mentre a Barcelona queia un xàfec de primavera i al Liceu es representaven Les noces de Figaro a les que vaig arribar tard, es va acabar el debat.

Què té de dolent Bolonya?

Cap de setmana relaxat amb dinar amb en Manel i la Margarida, lluitadors antifranquistes a la universitat, que em pregunten pels motius de les protestes dels estudiants ‘anti Bolonya’.

Quan els les intento explicar quedo sorprès de les poques raons que els sé donar. Però no sóc jo el que les expliqui malament. Fa dies que em preparo comprant més diaris dels que acostumo i llegint-me dos i tres vegades els articles que narren la manifestació de dijous passat i la tancada d’aquest cap de setmana al rectorat de la UB.

A casa, les notícies de TV3 em porten la imatge d’en Jaume Casals, vicerector de la UPF, explicant el poc fonament de la queixa: “una protesta injustificada que té alguna cosa de bona fe i molt d’hipocresia”. Contundent. Tant que m’animo a posar sobre la taula els retalls de diari d’aquests dies. La pancarta de la mani del dijous, segons El País, deia: “Ayer licenciados, ahora graduados y mañana precariedad”. El Periódico destaca una pancarta amb el text “Als Països Catalans decidim. Universitat pública. Aturem Bolonya. Prou de l’Europa del capital”. Reivindicacions amb un nivell explicatiu i pedagògic sorprenentment baix venint d’universitaris.

Clar el vicerrector de la Pompeu a la televisió:

• Bolonya = homologació amb Europa + millora de la docència.

El procés de Bolonya (en el qual Espanya està a la cua de la resta de països europeus) suposa dues coses: la creació d’un espai europeu d’educació superior (EEES) i un canvi en la forma d’ensenyar. Els dos processos són en principi independents encara que els dos necessaris.

La construcció d’Europa ha suposat l’eliminació de les fronteres per a les persones, però la mobilitat dintre d’Europa no serà possible de forma completa si no hi ha homologació entre les titulacions universitàries de manera que els estudis a França siguin vàlids a Alemanya, per exemple, i de forma que un bibliotecari format aquí pugui anar a viure i a treballar a Holanda. Poc hi ha a dir des d’aquest aspecte.

La reforma dels mètodes docents és una necessitat. La universitat centre europea s’ha basat en el mètode docent de les classes magistrals en el que els estudiants prenen apunts i s’aprenen passivament la lliçó. Fa anys que ha quedat clar que la millora en la formació universitària comporta uns mètodes docents menys basats en l’ensenyament i més en l’aprenentatge. Les millors universitats del món ho fan així i Europa va creure que la creació de l’EEES era un moment òptim per fer el canvi.

Un ensenyament superior de qualitat és un instrument de millora social. Reverteix en la col·lectivitat i ho fa també en l’individu que se’n beneficia. Anar a la universitat és un triple privilegi. Privilegi social (perquè hi van uns quants a costa dels impostos de tots), privilegi econòmic (perquè els universitaris tendeixen a tenir millors sous al llarg de la seva vida que els que no) i un privilegi laboral (l’atur sempre i arreu té menys incidència entre la gent amb estudis superiors). Aquest privilegi a Espanya no està en perill per culpa del capital, sinó per culpa -segons tots els estudis nacionals i internacionals- de la qualitat baixa, la poca eficàcia i la dubtosa eficiència de la universitat pública.. Bolonya és, doncs, una exigència europea i una necessitat pedagògica, però és, a més a més, una oportunitat d’or per reformar la universitat espanyola i fer-la de millor qualitat.

Fa temps que penso que la millor manera d’afavorir el capital és fer ineficaces les institucions públiques. A la universitat pública, n’hi ha molts que malden perquè no hi canviï res i que d’aquesta manera, a força d’enfonsar-la en la mediocritat, no hi hagi altre alternativa que construir (no s’està fent ja?) un sistema d’universitats privades que per mínimament bé que ho facin superaran a les públiques en qualitat. Hi ha anticapitalismes que maten (però no al capital, sinó a les alternatives públiques i socials).

p.d. Irònica si no fos sarcàstica la imatge de la estudiant que és impedida d’expressar-se pel procés de Bolonya. Si alguna cosa hi ha avui sense restriccions a la universitat és llibertat d’expressió i si alguna cosa té ressò als mitjans de comunicació són les protestes dels estudiants. ¿Qui sinó trobaria lloc a les primeres pàgines dels diaris amb manifestacions de 4.000 persones que representen menys del 3% dels estudiants universitaris de Catalunya?

Dubte encara irresolt

En Ferran té l’amabilitat d’enviar-me la noticia d’un llibre que promet ser interessant. En parla la Nieves González al seu blog bibliotecarios 2.0

Es tracta de l’obra col·lectiva editada per Educause que du per títol The Tower and the cloud que tracta de l’impacte de les tecnologies de la informació i de les estructures en xarxa a l’educació superior (el que nosaltres en diem universitats).

Diversos articles s’agrupen sota els 5 epígrafs següents:

• Higher Education and Information Technology
• The Globalization of Higher Education
• Accountability
• IT Governance
• Open Information, Open Content, Open Source
• Scholarship in a Cloudy World

Fins ara no he comentat mai aquí una obra que no he llegit, però seguint els suggeriments d’en Ferran i la Nieves, he anat a la pàgina d’Educause on parlen del llibre. L’obra és disponible en llibre imprès (per 19.95$) i ens enllacen a Amazon o pots descarregar-lo sense cost en PDF tant sencer com per capítols. He quedat immers en un dubte encara irresolt.

Què faig? L’obra m’interessa. D’entrada l’impuls ha estat imprimir-lo (són 295 p.) per poder-lo fullejar i llegir immediatament. Però també el podria comprar que així el llegiria millor, es conservaria més temps i el podria usar més gent. El cost no és una barrera, ho és una mica però el temps que tardaré en tenir-lo a les meves mans. I encara veig que, com que no tots els capítols m’interessen per igual, em podria descarregar al portàtil els 4 o 5 que m’atreuen més i que, de fet, són els que probablement em llegiré en el millor dels casos. El llibre és en digital, i d’accés i descàrrega gratuïts. Això canvia substancialment la cosa? M’ho miro des del meu punt de vista:

• La lectura en pantalla de PC no m’atreu gens. Vaig amb el PC arreu, però no he aconseguit usar-lo per llegir res gaire llarg. Crec que el problema és el format de la pantalla. El dia que siguin verticals (com els formats dels llibres) en lloc d’apaisades, o el dia que el format dels llibres sigui apaisat com el de les pantalles... potser, però ara no ho tinc clar.
• I en un lector de llibres e-? N’hi ha, no són pas caríssims, però, l’he d’afegir al mòbil i al portàtil? No em veig amb cor de dur al damunt sempre un altres estri.
• La lectura fragmentada (per capítols) en pantalla podria ser una alternativa lleugerament millor, però, quan hi penso, m’inclino per imprimir els capítols que m’interessin i llegir-los al meu aire. Però, On els guardaré? Quan els vulgui usar no els trobaré.
• Ho imprimeixo tot? És car, antiecològic i poc pràctic. Demano l’edició en impressió convencional havent d’esperar que m’arribi?

No sé triar, però si em fa pensar que, com altres vegades he dit, el tema dels llibres digitals no és només tecnològic sinó, molt dependent de l’economia i encara més dels hàbits de cada u.

p.d. En canvi, ahir mateix comentava amb un amic el darrer número de D-Lib (amb molts articles que semblen interessants dedicats a dipòsits). Els dos haviem fullejat el sumari, ens haviem fet una idea del que ens interessava i haviem actuat sense dubtar. Imprimint-ne jo 3 i reenviant la notícia de 2 més a companys i imprimint-ne ell, més moderat que jo, només un i recomant-me'l.

Doc6, 20 años/anys/years

20º aniversario de doc6 (¡veinte años ya!). 20 años en el sector como empresa privada. No es fácil para ninguna empresa y quizá menos para una que tenga las bibliotecas y la documentación como centro de su negocio.

¿Porqué? Pues porqué el perfil de los bibliotecarios-documentalistas nos inclina hacía el servicio público (con sus comodidades y sus grandezas). Las empresas del sector (les empresas que viven del sector, dirán equivocadamente algunos) son importantísimas. Nos ayudan a conseguir nuestros objetivos, realizan muchas veces un trabajo mejor que nosotros, tienen una capacidad de adaptación mayor, nos traen novedades...

Felicidades por el aniversario y deseos de que cumplan muchos más.

Para celebrar el aniversario preguntaran a algunos profesionales sobre los cambios ocurridos no en los últimos 5 o 10 años, sino en los últimos 20. Lo irán publicando en su boletín Nexo.

Me lo preguntaron a mí y respondí lo que sigue.

¿Puedes indicarnos los tres aspectos en los que crees que ha habido más cambios en nuestra actividad profesional, en los veinte últimos años?

• Las infraestructuras y concretamente los edificios. En 1988 era inimaginable que llegáramos a tener bibliotecas físicas como las que tenemos hoy aunque sigan faltando muchas.
• La visibilidad de las bibliotecas y la percepción de ahora por parte de los usuarios y la ciudadanía en general, mucho más positiva que antes.
• La profesionalización. Hace 20 años el instrumento más generalizado era el voluntarismo; hoy este ha sido substituido en buena parte por la preparación profesional, la experiencia y por tener las bibliotecas equipos de trabajo preparados, con recursos y motivados.

¿Crees que ha cambiado la valoración profesional de los profesionales de la información por parte de los usuarios, instituciones o de la sociedad?. ¿En que sentido?

• Si, de forma definitiva. En sentido positivo, de forma obvia. El cambio de percepción se ha producido en todos los niveles y de forma especial entre los usuarios de las bibliotecas universitarias. El cambio de percepción existe también entre los no usuarios, es decir entre personas que ocupan puestos de toma de decisiones y que, aunque pueden perfectamente no ser usuarios de la biblioteca, la perciben de forma muy positiva a partir de la percepción positiva de los usuarios reales. Esto, sin duda, es de gran ayuda en los momentos de pedir apoyo para mejoras.

¿Cuales crees que pueden ser las tres principales líneas de innovación en el sector en los próximos años?

• Las sinergias y el aprovechamiento de esfuerzos que pueda derivarse del incremento de la cooperación en todas sus formas (creación o refuerzo de redes, alianzas, consorcios, coaliciones, etc.)
• La edición de contenidos en depósitos digitales y la gestión de metadatos para generar servicios nuevos.
• No las tecnologías en si mismas y de forma separada y sí la integración de las mismas para crear productos finales.

Un dia en Bibliobús

Pels que ens costa arrancar pel matí, això de que la jornada laboral comenci a les 12 és un avantatge. Que sigui a Sant Boi de Lluçanès, és un regal pel paisatge que veus mentre hi arribes. A St. Boi el meu mòbil no té cobertura, però el bibliobús Tagamanent té accés a Internet i es pot consultar el catàleg de les biblioteques de la xarxa de la Diputació de Barcelona o accedir a informació.

La Núria i en Xavier comencen el dia atenent als nens de l’escola que van a la biblioteca en horari escolar. Remenen els llibres infantils i seuen a les escales del bus. Quan se’ls acaba el torn, comencen a arribar persones que tornen i recullen els llibres, CDs i vídeos de la quinzena. La transacció és qualsevol cosa menys impersonal. Es diuen pel nom i sempre hi ha comentaris sobre si m’ha agradat o no tant el llibre que torno o sobre coses de la vida. Sovint, la conversa deriva en una recomanació d’un llibre i un ‘ja te’l portarem’. Es fan les dues i no marxem, ens esperem arribin els nois del poble que van a l’institut a Prats i que entre l’arribada al poble i el dinar a casa passen pel bibliobús.

Les dades del Servei de Biblioteques de la Diputació de Barcelona del bibliobús Tagamanent el 2007 són impressionants:

• Serveix a una població de 13.510 persones de les quals 4.405 (un 33%) tenen carnet,

• funciona amb 2 persones (una bibliotecària i un conductor) i un cost anual de 149.946€ (aquest inclou: personal, col·lecció, manteniment, difusió i activitats i percentatge de cost dels serveis centrals)

• té una col·lecció de 8.838 documents que van donar lloc a 30.311 préstecs (= van deixar cada document unes 4 vegades) i que va ser renovada amb 1.025 baixes i 1.849 altes

• va rebre 9.407 visites i quasi cada visita (un 87%) va usar el servei de préstec

Tot anant a dinar amb la Núria recordem coses del començament dels bibliobusos:

• de com a finals dels 70 Òmnium Cultural va tenir una llibreria bus que es deia Cultura en ruta i que venia llibres catalans als pobles on no hi havia llibreries que ho fessin,

• del primer bibliobús de la democràcia que va ser del Servei de Biblioteques de la Generalitat (a l’època de la D. Lamarca) i de com en Pep Quintana que el conduia en va fer un llibre (“Tres-cents setanta-dos quilòmetres culturals”, La Pobla de Segur: Història i Cultura del Pallars, 1985; 179 p.; ISBN 84-398-4402-6),

• de com la Generalitat va posar un recurs contenciós administratiu als bibliobusos que va posar en funcionament la Diputació de Barcelona,

• de la Asociación de profesionales de bibliotecas móviles (ACLEBIM) a la p. web de la qual podeu trobar dades (i fotos) dels bibliobusos que solquen la pell de brau

• del bibliobús digital de la NYPL

• del llibre recent “El bibliobus de la llibertat: la caiguda de Catalunya i de l’èxode dels intel·lectuals catalans” (Simbol Editors) que és el dietari d’en Miquel Joseph i Mayol, conductor del bibliobus, des de la sortida d’aquest de Barcelona el 21 de gener del 1939, carregat no de llibres sinó d’intel·lectuals, a la seva arribada el 3 de febrer a Perpinyà.

A Folgueroles tot de gent que amb la bossa BiblioBús a sobre s’encaminen cap a la plaça. L’arribada setmanal del Tagamanent ha creat hàbit. La bossa és on carreguen els vídeos, discs i llibres que s’enduen i on els van deixant a mesura que els han acabat de llegir, veure o sentir a l’espera de tornar-los. Els biblobusos tenen un pressupost propi que els permet tenir autonomia de compra, però a més usen el fons de les altres biblioteques de la xarxa per fornir-se del que els clients’ els demanen i no tenen. Es queixen de la lentitud d’Internet. Els és molt útil consultar les revistes e- que hi ha a RACO però baixar-se les pàgines els costa i els bibliobuseros les imprimeixen a casa i les lliuren als usuaris posteriorment.

Poc després de les 5, s’adreça al Tagamanent un allau de pares i mares amb nens que surten de l’escola. En el petit espai d’aquesta biblioteca ambulant hi arribem a estar fins a 20 persones (sort que alguns són nens!). Més visites. La Carme s’excusa per no venir, que avui té feina; l’antic alcalde del poble hi porta un conegut de València a que vegi el servei; mentre la Núria fa préstecs, en Xavier telefona a gent del poble que els ha fet encàrrecs. La darrera telefonada és quasi a l’hora de plegar, però diu: “no és preocupi, que si ha de venir i convé l’esperarem”. Mentre esperem l’usuari tocatardà, ho van endreçant tot i deixant-ho lligat, que amb els revolts del camí de tornada les coses podrien caure.

Hi ha poques ocasions de sentir-se orgullós d’allà on ets. L’altre dia, acompanyant el Tagamanent, en va ser una.

Biblioteques i cohesió social

Una taula de debat interessant en el si de la Comissió de Lectura Pública de Barcelona en la que es planteja el paper de les biblioteques públiques en la cohesió social. Sobre el tema trobo la ponència presentada al 73è Congres de la IFLA (2007: Durban) “Las Bibliotecas Públicas, espacios para la cohesión social: Proximidad e inclusión en las bibliotecas públicas de Barcelona” de Juan José Arranz (director de programes del Consorci de Biblioteques de Barcelona)

En el debat una certa polarització en la visió. Uns quants s’inclinaven per centrar-se en l’exclusió social, donant per entès que si la biblioteca és un lloc d’inclusió, serà també un instrument de cohesió. Sense negar això, un altre grup intentàvem centrar-nos en la totalitat de la població potencial, mirant per tant els no usuaris. La idea era: la biblioteca no és un instrument de cohesió social si els seus usuaris no abasten la totalitat de grups socials que configuren la població d’un poble o ciutat.

Les biblioteques públiques han avançat molt en el darrer sentit de cohesió. La seva modernització, l’ampliació de serveis, els nous edificis... han atret un públic que fa uns anys no teníem. Usant la meva biblioteca (la de Vic) puc veure com ha canviat el perfil dels seus usuaris respecte fa uns 15 o 20 anys. Encara hi ha nens i vells, però també joventut i maduresa, nascuts aquí i ‘nous vinguts’.

Però no n’hi ha prou. Es col·leccions bibliogràfiques de les biblioteques públiques que conec no donen suficient suport a alguns grups d’usuaris com ara poden ser:

• Grans lectors (persones que no en tenen prou amb les darreres novetats o best sellers)

• Professionals en actiu que consultarien bases de dades

• Estudiants universitaris de primer cicle als que els cal informació especialitzada

• Persones amb un interès temàtic mínimament desenvolupat que usarien materials que tenim qualificats d’universitaris

Els col·lectius mencionats, socialment parlant probablement puguin permetre’s el luxe de prescindir de la biblioteca (perquè tenen mitjans per tenir la informació que la biblioteca pública no els proporciona), però la biblioteca pública no es pot permetre perdre’ls. Sinó hi van, la població no estarà representada per tots els segments que la composen i la biblioteca no serà un lloc d’integració i sí de segregació.

Per acabar sense aquest to apocalíptic en el que és tant fàcil caure després d’un dia dur de feina i quan s’escriu de matinada, la solució avui és molt més possible i fàcil que abans: comprar informació electrònica i fer-ho de forma consorciada.

[Dedicat a la Carme a la que tant feliç m’ha fet veure avui]

Las bibliotecas universitarias en España: 1994-2007

Es sencillamente un placer consultar el anuario correspondiente a 2007 de las bibliotecas universitarias y científicas españolas acabado de publicar por Rebiun. Y lo es por poder disponer de una serie estadística ininterrumpida desde 1994 lo que, en este país, no deja de ser toda una proeza. Lo es también por lo que nos permite observar solo mirando la p. 17 y que es nada más y nada menos que los rasgos fundamentales de la evolución de las bu españolas en estos 14 años que pasamos a comentar a continuación:

• la población estudiantil creció un 12% en el período, más o menos un 1% al año
• la superficie de biblioteca creció un 128% lo que es muy importante y que sin duda refleja lo que han supuesto los fondos europeos para las universidades españolas y concretamente para sus bibliotecas
• los asientos han crecido un 79%, menos por tanto que los espacios, pero de forma lógica ya que las ‘antiguas’ debían compensar el enorme déficit de plazas de lectura poniendo más de las aconsejables; a medida que se ha dispuesto de más espacio este ha podido ser de más calidad
• en 1994, un tercio de los libros estaban en estanterías de acceso abierto y el 2/3 restante en estanterías de acceso cerrado, cosa que sin duda era una de las muestras claras de atraso en las bu; en 2007 la relación es de 50-50
• el crecimiento de libros en el período ha sido del 59% y el de revistas del 53%; nada despreciables en ninguno de los dos casos (ver además el gráfico de la p. 19 donde se muestra que, al menos en el caso español, el incremento de las partidas destinadas a la suscripción de revistas no se ha hecho a costa del de monografías)
• el préstamo interbibliotecario crece un 19% en el período
• los préstamos crecen un 122% y las visitas un 300%, mucho más por lo tanto que el crecimiento vegetativo de los usuarios (estudiantes) cosa que es muestra indudable de que los servicios han mejorado en calidad (el fenómeno queda muy bien expresado en las gráficas de la p. 18)

Lástima que estos datos resumen no nos indiquen también para el período: el crecimiento de profesores, el de volúmenes totales y la evolución de la automatización.

Pero la estadística permite múltiples miradas. Si observamos el período 2003-07 observaremos que se produce un estancamiento en las principales magnitudes: la superficie crece solo un 9%, la relación de mitad/mitad en estanterías abiertas y cerradas ya está consolidada en 2003, entran más libros nuevos y se hacen más subscripciones a revistas en 2003 que en 2007, los préstamos y la plantilla de 2007 son casi los mismos que en 2003. Solo el número de entradas a las bibliotecas parece crecer de forma significativamente en este plazo de tiempo. ¿Será que han perdido fuelle las bu? ¿significarán estos datos algún cambio significativo en el comportamiento de los estudiantes?

Más cerca, más cerca, ¿y sobre el 2007? En las p. 49-70 los datos se dan en forma de indicadores y permiten hacerse con una rápida radiografía de la situación. En años anteriores se daba la media, lo que era bien útil. Habiéndola calculado, la bu española, tendría de media 0.61 m2/estudiante y 9,87 estudiantes por puesto de lectura, cada 128,18 estudiantes tendría acceso a un ordenador, cada año la colección de monografías se incrementaría en 0,87 por usuario, cada usuario se llevaría en préstamo 8,34 documentos por año, la p. Web de la biblioteca sería visitada 53,85 veces por cada usuario, habría un miembro de personal por cada 274,29 usuarios, la universidad de gastaría 67,59€ por usuario y año el porcentaje de gasto en monografías respecto al total sería del 27,42% el de revistas del 58,41% y el de BBDD del 12,87%, finalmente, el de recursos e- respecto el total de adquisiciones del 38,30%.

Portico i opinions de biblioteques nord-americanes sobre la preservació de revistes e-

Portico té per

missió la de “preservar la literatura acadèmica publicada en e- i la de garantir que aquests materials siguin accessibles a acadèmics, investigadors i estudiants del futur”. Portico, és una iniciativa del mateix consorci de biblioteques que han posat en funcionament JSTOR, i, com aquest, ha estat un projecte d’èxit que s’ha consolidat ràpidament en els darrers anys als EUA i que ara està estenent-se a Europa. El que fa Portico és senzill d’explicar (i no tant de fer): arriba a acords amb els editors de revistes e- per tal que aquestes siguin preservades per una entitat ‘neutre’, en aquest cas Portico (observeu que preservació i accés no són sinònims aquí; tenir les revistes preservades per la comunitat investigadora del futur no vol dir que siguin posades d’accés lliure o obert per a la totalitats dels estudiosos de present). Portico és concebut el 2002 en el si de JSTOR, es desenvolupa a l’empara d’Ithaca (una organització sense afany de lucre que persegueix “accelerar els usos productius de les tecnologies de la informació en benefici de l’educació superior a nivell mundial”) i neix el 2005. Actualment Portico té acords amb 66 editors, preserva 5.603 títols de revistes e- i està sostingut per 476 biblioteques. El gener de 2008 va preparar un qüestionari sobre preservació de revistes que va ser enviat a 1.371 directors de biblioteques universitàries els resultats del qual són consultables.

Les principals ‘troballes’ o conclusions de l’informe són dues:

1. Que la gran majoria de directors creuen que la preservació de revistes e- és important (un 82% creu que la preservació és tasca de les biblioteques i un 73% creu que la seva biblioteca hauria de fer alguna cosa al respecte).

2. Que, malgrat el dit abans, entre el dir i el fer hi ha un abisme (només un 34% dels directors que responen afirmen que la seva biblioteca està implicada en algun programa de preservació de revistes e-).

L’informe explora els motius que poden justificar aquesta distància entre la teoria i la pràctica segons es desprèn de les opinions del directors que responen l’enquesta i que són:

• La preservació de revistes e- és important però no urgent
• Els professors de les seves universitats no s’han interessat pel tema
• La preservació de revistes e- es considera molt complicada
• Els recursos de la biblioteca són escassos

L’informe mostra que hi ha disparitat d’opinions sobre de qui és la responsabilitat de preservar les revistes e-. Sembla que els bibliotecaris d’institucions orientades a la recerca assumeixen aquesta responsabilitat com a pròpia més que no pas els que treballen a universitats més orientades a la docència. A nivell pràctic, la implicació en projectes de preservació és més alta en institucions grans que no pas en petites.

L'estudi és, al meu entendre, bastant intrascendent i mostra es poden fer moltes coses bé, i alhora alguna no tant. En els darrers mesos Portico s'ha significat més per buscar biblioteques que amb les seves quotes li donin suport que no pas en mostrar que és la millor opció per preservar revistes e-.

Las bibliotecas públicas en España 2001-05 (2 de 2)

[Continuación el resumen y comentario del estudio “Las bibliotecas públicas en España: dinámicas 2001-2005” iniciado en la entrada de este blog del pasado día 28]

Cap. 6 (177-240), Recursos humanos y financieros donde podemos ver que un 62,5% de las bibliotecas está atendido por una sola persona con un horario de trabajo que sobrepasa en poco la media jornada. El capítulo trata la calificación profesional del personal, el gasto corriente por habitante, la distribución del gasto (un 65,1% en personal, un 20,5% en otros gastos y un menguado 14,4% en adquisiciones) y el gasto en adquisiciones por habitante. Creo que son interesantes los datos de procedencia de la financiación de las bibliotecas (en un 56,2% de los ayuntamientos, en un 10,6% de las diputaciones, en un 31,4% de las CCAA y en un 1% del MCU), pero estos datos esconden una realidad muy diversa a nivel autonómico que queda descrita en cada caso a partir de la p. 217.

Felicitaciones por incluir el capítulo 7 (241-272) dedicado a unas estructures de red siempre citadas y muy pocas veces estudiadas. A partir de una cuestionario específico, los autores localizan 108 servicios centrales de soporte (58,9% de ámbito municipal, 26,7% provincial, 13,3% autonómico y 1,1% estatal). De estos servicios se dan datos de: su equipamiento, la red atendida, los recursos humanos, los recursos económicos, los servicios prestados...

El cap. 8 (273-308) trata de los servicios describiendo ‘la paleta de servicios de la bp’ y el uso de las TIC. Algunos datos que a mi me han sorprendido:

• La consulta de documentos sonoros solo es posible en el 28,8% de los puntos de servicio, de audiovisuales en el 33,1%, de documentos electrónicos en el 36,7% y de BBDD en el 30,9%
• Solo un 35% de bp ofrecen servicio de préstamo interbibliotecario.
• Solo un 40,9% de las bp tiene el catálogo público automatizado aunque la catalogación lo esté en un 56,5% [¿No tendría más sentido que fuera justamente al revés?].
• Un 70,1% de las bp tienen servicio de acceso a Internet, un dato sorprendentemente alto vistos los porcentajes anteriores.

Cap. 9 (309-360), sobre usuarios y usos. Se indica un crecimiento notable de usuarios inscritos como tales respecto al total de la población (el 23,5% en 2005, frente al 17,1% en 2001). Un incremento también notable de visitas a las bibliotecas (de 57,2 millones en 2001 a 83 en 2005) y un incremento de los préstamos (en millones) de 31,7 en 2001 a 49,4 en 2005.

Con la intención de que las 20 p. del cap. 10, Conclusiones, sean leídas en su totalidad, no las comentaremos. Sí voy a hacer algunos breves comentarios personales:

• Está bien que recojamos datos, pero, sin despreciar los esfuerzos voluntaristas de mucha gente e instituciones, parece realista afirmar que cerca de 2/3 de lo que estadísticamente se consideran bibliotecas públicas no lo son.
• Algunas medias españolas se consiguen a partir de resultados muy por encima de la media de las bibliotecas provinciales. Pero de provincias hay 52 (y no todas con biblioteca provincial, por cierto) mientras que municipios con más de 50.000 habitantes, bastantes más.
• Algunas debilidades de las bp españolas pueden deberse a males seculares, pero otras (por ejemplo, que la automatización de las bibliotecas sea casi una excepción o que el acceso a Internet no sea un servicio de todas) no puede sino deberse a la negligencia e ineptitud de la administración del estado (sea este central, autonómico, provincial o municipal).
• Los datos cuantitativos sobre el fondo de las bibliotecas no calibran el inmenso atraso de las bp con respecto la información electrónica. Lo (de)muestra el denominativo de documentos electrónicos que debe referirse a disquetes y CD-ROMs cuando la información electrónica hoy es en línea.
• Las medias españolas no ilustran la terrible desigualdad territorial de los servicios de biblioteca pública. Sinceramente, no se si el español está en peligro de desaparición en Cataluña, pero parece que la lectura pública si puede estarlo en algunas autonomías españolas.

[Un comentario a la entrada anterior del blog dice que puede ser significativo es que si se comparan la lista de libros más vendidos en las librerias con la los más prestados en las bibliotecas, los títulos coinciden y me manda la ilustración que encabeza el blog de hoy]