La biblioteca és consubstancial a l’educació

Aquesta setmana s’han celebrat les 5ès Jornades de Biblioteques Escolars amb quasi 300 assistents. Ja podeu consultar els materials que s’hi van presentar i també les seves conclusions i propostes. 

D’aquestes darreres, jo destaco les següents:

• No es pot concebre un treball estratègic d’impuls de la lectura als centres sense reconèixer el paper nuclear de les biblioteques escolars.
• Malgrat les dificultats econòmiques del moment, la biblioteca necessita una persona especialista al capdavant del projecte: amb una dedicació horària mínima, un perfil adequat i continuïtat en el temps.
• És essencial la col·laboració i la cooperació de les entitats relacionades amb la biblioteca escolar. Per tant, cal impulsar l’activitat del consell assessor al Departament d’Ensenyament, la presència de les biblioteques escolars en les comissions de lectura pública, la constitució d’un consell d’entitats i institucions que aglutini tots aquells que estan treballant amb les biblioteques escolars.
• És imprescindible un conveni entre el Departament de Cultura i el Departament d’Ensenyament per articular la col·laboració entre la biblioteca escolar i la biblioteca pública
• El valor de la cultura en una crisi devastadora com la que vivim és imprescindible per a la formació d’una ciutadania responsable i crítica capaç d’afrontar els reptes individuals i socials existents. Les biblioteques tenen un paper cabdal i reconegut en aquesta formació

Marta Roig, secretària de les Jornades, em va fer una entrevista que es va publicar a la p. web.  i que transcric a continuació.

Fa unes setmanes publicaves un apunt titulat “La biblioteca escolar: ara o mai”.  Tenint en compte el context potser per a alguns ara no és el moment de la biblioteca escolar…

El que ens hem de preguntar és ¿La funció de la biblioteca és consubstancial al sistema educatiu o no? ¿Forma part de la seva essència o n’és un apèndix? Si els valors que facilita la biblioteca són valors consubstancials amb l’educació –i jo crec que ho són-, l’educació no pot desenvolupar-se sense tenir aquests espai que el facilita. La biblioteca escolar facilita el domini del pensament, la creació del jo, el desenvolupament com a persona i el creixement en un sentit ampli. Si això no forma part del sistema educatiu, en podem prescindir; ara, com que resulta que tot el que facilita la biblioteca és consubstancial amb l’educació, hem de trobar una manera que aquesta pugui exercir la seva funció.

En realitat hi ha alguna diferència entre els objectius d’aquesta “biblioteca funció” i els de l’escola?

Segurament no. Com més vas comprimint l’essència, més s’assembla tot.  Segurament si ho tens tot molt comprimit, veuràs que els objectius de la “biblioteca funció” són una cara més del sistema educatiu: aprendre a pensar, aprendre a ser tu mateix. Però sí que hi ha àmbits en els quals la “biblioteca funció” se’n separa. L’escola té molta tendència a intentar resoldre tota l’acció educativa per mitjà de l’educació reglada i qualsevol objectiu de l’escola l’ha transformat en una proposta curricular. Però l’escola va molt més enllà dels objectius curriculars. La biblioteca pot desenvolupar alguns dels objectius del sistema que no es poden assolir per mitjà d’un llibre de text a l’aula. De la mateixa manera que els patis no són només l’espai indispensable per tal que els nanos passin una estona en la qual no tenen classe, sinó que són espais de convivència, la biblioteca és un espai on el nano es pot confrontar amb ell mateix, on el posem davant d’un entorn que no és el seu, on li mostrem camins diversos per córrer.

Però aquests espais que no es consideren pròpiament curriculars tenen una consideració menor. Per tant, la desvinculació de la biblioteca amb el que és pròpiament curricular, ¿no pot provocar que les administracions educatives se’n desentenguin del tot?

Si creiem que les persones han de poder ser no com els seus pares, ni com els seus mestres ni com les societats que els han generat, sinó com ells vulguin, llavors, que la biblioteca existeixi no és qüestionable. Només si no hi ha un reconeixement d’aquesta troncalitat, d’aquesta necessitat i d’aquesta mancança… Només si creiem en la cultura com a mitjà per al desenvolupament lliure de les persones, si creiem que les persones han de poder ser no com els seus pares, ni com els seus mestres ni com les societats que els han generat, sinó com ells vulguin, només llavors és quan el fet que la biblioteca existeixi no és qüestionable.

A tu et van fer triar entre ciències o lletres? No sé si existeix la frontera de ciències o lletres; a tu potser et poden agradar el grec i les matemàtiques. Si tu creus que en algun moment les persones estem soles i que un món interior ajuda, si creus en tot això i en la seva importància, com a sistema ho has de facilitar. I això és la biblioteca. Ara, per això, a mi 30.000 volums enquadernats amb pell de vedell i tancats amb clau no em serveixen i 100 llibres gastats però viscuts sí. Si tenim diners per tenir biblioteques amb 3.000 llibres o amb 100, això serà una cosa que vindrà després, perquè, tot i que és evident que és millor amb 3.000 que no pas amb 100, el que importarà serà tenir “biblioteques funció” actives.

En el teu apunt indiques que els mecanismes de què s’ha dotat el sistema per crear biblioteques escolars no han funcionat. De quins mecanismes s’haurien de dotar les institucions culturals i educatives per crear un mou model de desenvolupament de biblioteques escolars?

S’ha de reflexionar sobre el passat. Jo tinc la sensació que el sistema educatiu reglat i el Departament d’Ensenyament no reconeixen el fracàs dels dos intents que han fet per desenvolupar les biblioteques escolars. Es fan un embolic sobre què és o no és la “biblioteca funció” i a vegades li reconeix teòricament el valor de la consubstancialitat, però després no ho materialitzen en accions contundents. Això algú ho ha de dir.

S’ha de reflexionar sobre el passat. És veritat que el Departament ha volgut cobrir la funció de la biblioteca escolar. Com ho ha fet? A través dels centres de recursos pedagògics primer i del desplegament del “puntedu” després. Si ha fet un “puntedu” ha estat perquè els centres de recursos pedagògics no han funcionat. I si aquests centres de recursos estan desmantellats, a la pràctica vol dir que no serveixen per a res. Això cal analitzar-ho. Reflexionen sobre què ha fet que aquestes experiències fessin fallida en comptes de provar de ressuscitar el “puntedu” amb quatre duros i delegant al Col·legi de Bibliotecaris una intervenció esporàdica.

D’acord. Com? Quin ha de ser el primer pas?

És difícil. El primer que caldria fer és reconèixer els errors i els fracassos. El Departament d’Ensenyament no podrà resoldre moltes de les seves problemàtiques ell sol. A principis del 2000 va invertir en un programari de gestió de biblioteques mal orientat, desenvolupat per una empresa poc especialitzada, renovant una concepció vella. Va ser un error, i agafar aquest mateix programa i fer-ne una versió en línia a mitjans del 2000, un altre.

Després, reconèixer el valor de la “biblioteca funció” i la seva condició de consubstancial. L’important és si tu vols quedar o no amb els teus amics aquest cap de setmana. Després ja veurem si mengem sardines o arròs amb llamàntol, això dependrà en bona part dels recursos.Fa uns anys potser pensàvem que com que érem una societat rica, també hi hauria diners per fer biblioteques escolars. Oblida-te’n, si no hi ha convenciment, no n’hi haurà. Aquest paper fonamental de la “biblioteca funció” no es visualitza ni tan sols a nivell orgànic en l’estructura del Departament.

I en tercer lloc, hi hauria d’haver una articulació d’un model més clar de la “biblioteca funció”. Per exemple, en una “biblioteca funció” el concepte d’ordre és molt important. Però els bibliotecaris normalment traduïm el concepte d’ordre en una classificació. Això és erroni. La única classificació possible no és la de la CDU. Tenir un sistema automatitzat per als quatre llibres que tenim no és el més important. ¿Ens cal tenir un sistema automatitzat per als quatre llibres que tenim? Probablement no, almenys de ben segur que no és el més important.  L’altra cosa és que al 2013 tenir la biblioteca automatitzada no hauria de ser cap problema.  Que sigui tan difícil com ho és per a un centre no es pot entendre. La idea de la CDU en aquesta “biblioteca funció” no és important. La idea d’ordre, sí, com el creixement personal per la lectura, o que un bé públic s’ha de retornar, però hi ha moltes fórmules per aconseguir-ho.  L’important és que els llibres circulin.

Qui ens pot permetre fer créixer un nano en un espai en el qual hi ha llibres que són els seus amics? La Carme Fenoll diu que la biblioteca pública. Jo no sé si això és suficient.

Penso que hauríem de crear la topografia d’aquest espai que en diem “biblioteca funció”. Què és i què no és? Quin recorregut hauria de fer aquest nano des que entra fins que surt de l’escola? Potser hauran de participar en un club de lectura entre els 6 i els 16 anys. Ara necessiten ser competents en anglès, però no hi ha una sola manera. Quan érem petits teníem el mes de Maria i anàvem els divendres a la capella; potser hem de tenir el mes de les biblioteques i assegurar, articuladament amb el que diu la Fenoll, que com a mínim aquesta canalla ha passat unes hores a la biblioteca. No podem fer un programa de màxims, perquè si ens veiem incapaços de fer un programa de màxims a l’escola no farem un programa de màxims a la pública; no és que no hi hagi recursos per a les escoles i sí per a les biblioteques públiques. N’hi ha pocs a tot arreu.

Des de molts centres, els responsables de les biblioteques intenten construir aquest itinerari i accions per dur a terme la funció de la biblioteca. Però què passa quan no disposen de la complicitat del claustre?

Aquest és el problema: fem una acreditació. Donaríem prestigi a les biblioteques escolars i una condició de normalitat. Fem una acreditació, un certificat que s’atorgui a les escoles que hagin participat en no sé quin programa, que hi hagin implicat les famílies, que hagin organitzat un voluntariat des de la biblioteca per fer no sé què, etc. Amb l’acreditació o un reconeixement important d’aquells que treballen en aquesta línia no provocaríem un canvi ràpid, però almenys la tasca dels professionals de les biblioteques escolars ja no hauria de continuar essent justificada a tots els seus companys de claustre. Donaríem prestigi a les biblioteques escolars i una condició de normalitat. Si no la gent que hi està treballant esdevé un militant, com els que està en contra els toros, i això et fa sentir malament, estrany, rata de biblioteca, etc.

També necessitem intel·lectuals, advocats, matemàtics, etc. Una complicitat molt forta de la societat per lluitar pels problemes individuals i que alhora són comuns. L’èxit del sistema educatiu finlandès és que la societat dinamitza l’educació. Aquí volem tenir els resultats de Finlàndia sense els mètodes de Finlàndia, això és el que no rutlla. Estem preparant una societat per d’aquí a vint anys, que serà d’una manera o d’una altra segons el que fem ara. Per exemple, ara volem emprenedors i no hem format mai per tenir emprenedors. Volem una societat basada en el coneixement i no posem les bases perquè el coneixement es desenvolupi: ens oblidem d’ensenyar a tenir criteri i a treballar amb la informació d’una manera proactiva, d’adquirir la capacitat d’espavilar-nos, etc.

La biblioteca escolar hauria de tenir més aliats?

La biblioteca escolar hauria de tenir més aliats, i des del sector bibliotecari hem de vetllar perquè no s’aposti per una visió vulgaritzada de la informació; si ens sumem al discurs que la informació és barata, que està a internet i que tot és gratis i vàlid, ¿com podem demanar un reconeixement d’allò que representem? En aquest sentit, crec que el Col·legi no ha sabut posar en la primera línia de foc la biblioteca escolar. Tenint en compte que les biblioteques populars estan força bé, que les universitàries també i que fins i tot la de Catalunya o les de les empreses han fet grans avenços, queda pendent el bastió de les biblioteques escolars.

La universitat pot tenir algun paper en la creació d’aquesta consciència col·lectiva sobre el valor i el potencial de les biblioteques escolars?

No ho sé. La universitat té un problema i és que està pressionada cap a l’excel·lència i l’excel·lència es mesura en termes de recerca i el fracàs escolar a nivell universitari importa poc. A Amèrica, on anar a la universitat té uns costos importants, com que a una família no li és indiferent que el seu nano perdi un any, estan més orientats a l’èxit del sistema.  En la societat d’ara, que és molt interdisciplinària, a la universitat li hauria d’interessar formar  persones que valoressin l’autoaprenentatge, que tinguessin capacitat de comprensió i anàlisi, etc.  Valors, d’altra banda, intrínsecs a la funció de la biblioteca escolar, però avui està orientada cap a una altra banda.

Parlant d’interdisciplinarietat…, al sistema educatiu trobem un ensenyament primari poc interdisciplinari i uns ensenyaments secundaris que ho són una mica més. També amb partidaris i detractors de cadascun dels models. En paral·lel, en l’àmbit de les biblioteques escolars concretament hi ha el debat sobre el perfil que ha de tenir el responsable de la biblioteca escolar.  Què en penses?

El problema no és si ets mestre o ets bibliotecari, sinó que tinguis clar quina és la teva funció. Crec que a la dècada dels anys vuitanta ens vam equivocar quan demanàvem bibliotecaris escolars. Si l’escola ha de tenir biblioteca, també ha de tenir bibliotecari, dèiem. I ens va passar el mateix que als pancatalanistes amb els Països Catalans: que va acabar fent més mal que bé i generant forts anticossos al País Valencià. En aquest cas la demanda benintencionada va blindar el Departament, al qual no li van sortir els números (encara que sí per als professors de gimnàstica o de música).

Ara és important que hi hagi algú que assumeixi aquesta responsabilitat de la “biblioteca funció” i jo diria que recuperar avui aquella reivindicació de bibliotecaris a les escoles no té futur. És evident que és millor tenir el Valdés a la porteria i el Puyol a la defensa, però si ens expulsen el porter, necessitem algú que el substitueixi, perquè el que és clar és que no podem jugar sense algú que faci la funció de protegir la porteria dels xuts del rival.

És clar que és molt millor treballar amb recursos, però això passa en tots els àmbits. Si tu mires el que hi ha, pots decidir deixar-ho estar o mirar de fer alguna cosa amb el que tens, si realment creus que allò és imprescindible. No estic dient que la gent hagi de fer voluntarisme, jo sóc d’una generació que l’hem pagat molt car el voluntarisme. Ara bé, cal fer coses perquè ens estem jugant la creació del que fa la diferència: una nació de ciutadans o una nació de súbdits, tenir una societat capaç de créixer i de desenvolupar-se, o no. I cal actuar tenint present que quan en Puyol faci de porter, com que no en sap, imitarà els moviments que aparentment fa el Valdés, encara que potser no siguin els més importants. El Departament no se’n sortirà fins que no tingui una visió exterior dels seus problemes. De tant en tant hi hauria d’haver bibliotecaris i informàtics que poguessin orientar sobre les línies d’acció prioritàries, per tal que els centres no imitin els gestos dels bibliotecaris o els informàtics.

El teu apunt es titula “Les biblioteques escolars: ara o mai”. Si no són ara, no seran mai?

Ara és un moment clau; potser sempre ho sembla que el moment que vivim és transcendental. Però ara és clar que el món on la informació es difonia a través de la impremta desapareixerà. En aquest procés de canvi, canviaran algunes normes i de la mateixa manera que la biblioteca pública i la biblioteca universitària han guanyat la confiança de bona part de la ciutadania els darrers vint o trenta anys, quina confiança podrà guanyar la biblioteca escolar demà si no té passat? Si no som capaços de defensar aquest espai, que és l’espai de la “biblioteca funció” i de la lectura, per a la formació de l’individu, per donar confiança, per créixer, per crear la teva consciència i la teva autoconsciència, per imaginar altres mons, per ser capaços d’estar sol, d’interrogar-nos, etc., anirem cap al fast food, la solució a curt termini i esporàdica, mancada de visió integral, i formarem persones fràgils, amb poca autoconsciència, autoreflexió i empatia.