La biblioteca inexistent

Italo Calvino, a El Cavaller inexistent (un llibre meravellós), ens explica la vida d’un soldat  obsessionat per l’honor cavalleresc el capteniment del qual seria inobjectable si no fos que... no existeix. Al pas que anem, la biblioteca pública i provincial de Barcelona, la del Born, viurà, com el cavaller de Calvino,  obsessionada per ser sense aconseguir existir.

El passat 18.04, El País publicava l’article de Blanca Cia: “El Estado no destinani un euro a la biblioteca provincial de Barcelona” un article del que recomano lectura sencera i del que se’n dedueix que la biblioteca no avançarà gens aquest any 2013 degut a la manca de consignació pressupostària per par del Ministeri de Cultura de qui depèn el pagament de les obres. Segons l’article, el Ministeri al·legaria diverses raons per no avançar ne la biblioteca (desavinences entre Generalitat i Ajuntament), però en la no realització de la biblioteca hi influiria també que l’equip de govern actual de l’ajuntament no creu en el projecte.

La veritat és la situació de reducció de recursos públics fa contemplar amb escepticisme la idea de veure aviat la biblioteca construïda i en funcionament. Al cost de construcció (40M €) s’hi ha de sumar els de manteniment. Aquests els ha de posar íntegrament la Generalitat i suposarien incrementar el pressupost del Departament de Cultura en un moment en que aquest està en retrocés. En quant? Jo calculo que el cost anual de la biblioteca no pot ser inferior als 6M € anuals, tot i que, quan ho he demanat als responsables no n’he tret més que respostes vagues.

És més que evident que el Ministeri no té cap interès en aquesta biblioteca. Això pot ser degut a la disminució general de recursos púbics, a les ganes de no invertir en una Catalunya que vol exercir ‘el dret a decidir’ o als motius tècnics que el Ministeri al·ludeix. La construcció de la biblioteca provincial a Barcelona (la que quasi totes les capitals de província tenen) porta però 40 anys o més de retard i en tot aquest temps, a les poques ganes del Ministeri s’hi ha sumat el tacticisme de l’Ajuntament i la indiferència de la Generalitat.

L’ajuntament de Barcelona va estar molt poc o gens interessat en les biblioteques fins l’aprovació del seu pla de biblioteques el 1998. Abans, la reclamació al Ministeri de Cultura de la construcció  de la biblioteca provincial havia estat tova o poc creïble. A partir del pla, l’Ajuntament va impulsar un procés de reforma de biblioteques existents i, sobre tot, la construcció de noves biblioteques. Les biblioteques de Barcelona són avui un exemple del que han de ser les biblioteques públiques i un dels puntals més sòlids que tenim per mostrar a la ciutadania les molts coses que els pot aportar tenir biblioteques.

La Biblioteca provincial era una peça clau del Pla inicial, però ho ha anat estat  cada vegada menys a mesura que el Pla es desenvolupava. Per gestionar les biblioteques de Barcelona, ajuntament i diputació van decidir la creació del consorci de biblioteques de la ciutat de Barcelona (una iniciativa que caldria repetir a més d’un lloc). Si el convenciment e la ciutat en la biblioteca hagués estat consistent, calia haver incorporat al Departament de Cultura al consorci per tal d’incorporar-hi també l’entitat gestora de la biblioteca provincial.

No es pot dir tampoc que la Generalitat hagi compensat les vacil·lacions de l’Ajuntament amb fermesa. La seva posició ha estat tradicionalment la de contemplar quina acabava essent la localització final de la biblioteca (ubicada per l’Ajuntament a la Pl. de les Glòries i al Maremagnum abans d’emplaçar-la al Born) i la d’aprovar un pla funcional anodí que no està a l’alçada d’un equipament de la importància i cost del previst ara a l’aparcament de l’estació de França.

Pel  que fa al departament de Cultura, el problema de fons probablement estigui en que almenys durant 20 anys no ha sabut ben be què fer de les biblioteques provincials, és a dir com integrar-les en la resta de biblioteques públiques del sistema. La integració dels seus catàlegs en els de la resta de biblioteques públiques és un clar encert, però es troba encara a l’inici de camí de l’estructuració del sistema de biblioteques populars. Aquesta estructuració, durant molts anys, ha estat terreny de batalla política entre CIU (Generalitat) i PSC (Diputació de Barcelona). Quan els equilibris han canviat (amb PSC a Cultura, o amb CIU a la Diputació) ens hem trobat amb una absència d’idees sobre com construir aquest sistema que ha de ser una unitat de servei amb biblioteques estretament lligades a les ciutats que serveixen.

La pregunta de rerefons és, l’hem de fer ara, la biblioteca pública i provincial de Barcelona? L’11 de juliol vaig publicar al País Una biblioteca para Barcelona on recolzava la idea de Dolors Lamarca de fer de la Biblioteca de Catalunya, la “Biblioteca Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya”, és a dir d’ampliar la biblioteca i obrir-la a la ciutat.

A Copenhaguen ho han fet així i no els ha anat gens malament (vegeu la foto).