El paper de les biblioteques en una societat sense paper

Ni mai hi havia hagut tanta informació, ni mai els lectors havien estat tan autosuficients per accedir al contingut de llibres i altres documents tradicionalment col·leccionats per les biblioteques. Les capacitats d’emmagatzematge i de difusió dels ordinadors i de la xarxa semblen estar ocupant l’espai de les biblioteques. Aquestes, tenen algun paper en una societat cada vegada més digital i amb menys ‘paper’ per al paper imprès?

L’evolució de les biblioteques, però, la seva utilitat o prescindibilitat futures, no depèn només d’elles ni de les solucions tecnològiques que es trobin per posar informació a disposició de la gent i facilitar-ne la seva gestió. És la mateixa societat, decidint quin camí de futur tria, qui decidirà si les biblioteques continuen aportant algun valor a la societat. Si l’evolució social elegeix valorar la igualtat, les identitats individuals i col·lectives i el desenvolupament de les persones, llavors continuarà havent-hi organitzacions que es diran biblioteques (o no) i que vetllaran per facilitar l’accés de qualsevol informació  a tothom.

Fins ara, les tecnologies aplicades a l’enregistrament i difusió de la paraula no han fet més que estendre la capacitat de llegir. Han augmentat tant la facilitat d’accedir a llibres i a altres documents com la de fer coses amb la informació que al humanitat genera. Però només les biblioteques garanteixen l’accés a tota la informació, per a tothom i per sempre. Va ser així quan la tecnologia nova va ser l’escriptura, i va tornar-ho a ser amb la impremta: hi ha informació que no es considera valuosa, hi ha individus que queden al marge de l’ús de la informació i hi ha informació que deixa de tenir interès i de la que se’n descuida conservar-la. Tots aquests ‘forats’ són els que la biblioteca moderna –la creada dins el paradigma del llibre imprès- va cobrir. La tecnologia del digital en xarxa, però, continua creant forats o rases similars i les biblioteques contemporànies i del futur tindran per funció omplir-los. Això fa la Memòria Digital de Catalunya que posa en digital documents de vida efímera, o les biblioteques públiques que creen serveis d’alfabetització informacional, o la Padicat que preserva i dóna accés a versions antigues de pàgines web catalanes.

El paper futur de les biblioteques recaurà menys en l’objecte que estotja i transporta la informació (el llibre o el document) i més en la informació en sí mateixa i en les múltiples maneres en que aquesta s’usa. Les biblioteques del futur seran espais físics, entitats finançadores de l’accés a la informació, centres de formació en l’ús de la informació i organitzacions dedicades a tenir-ne cura.

Potser és un misteri, però alhora és un fet constatable, que biblioteques dissenyades com a espais agradables atrauen gent que entra en contacte amb la informació i amb altres persones. És això un defecte? Al contrari. Les biblioteques són un exemple clar del que s’ha anomenat tercers espais: llocs que no són ni casa ni la feina i on els humans exercim la nostra humanitat socialitzant-nos, intercanviant informació, exercitant la paraula. Les biblioteques, a més de llibres, ofereixen un lloc on estar (amb nosaltres mateixos, amb els altres i en contacte amb la informació), faciliten el contacte amb la cultura en les seves diferents formes i amb altres persones també interessades per ella, un espai on trobar-se amb qui pugui tenir interessos similars, un lloc on estar sense consumir, sense pagar, sense haver de seguir la moda ... L’aportació futura de les biblioteques serà la creació i manteniment de llocs i espais reals al voltant de la informació.

Cada vegada hi ha i hi haurà més informació gratuïta a la xarxa. Cal veure fins a quin grau arribarà això. Si abastarà només les obres científiques finançades públicament i els clàssics de la literatura i el pensament o si això arribarà a l’ensenyament i a l’oci. A més, les millores tecnològiques també abaratiran el cost de llegir en paper en edicions fetes a demanda. Per a la població que assoleixi uns nivells mínims de renda, el cost no serà un obstacle (com si ho va ser en el passat) per accedir als llibres que llegim. Però la feina d’editar llibres continuarà tenint costos i els si volem una societat culta caldrà generar models de negoci que sustentin l’edició digital. En el passat les compres que feien les biblioteques –bàsicament les públiques i les universitàries- subsidiaven part del cost editorial. Probablement sempre hi hagi llibres o obres l’accés als quals serà sota cost. Les biblioteques paguen en nom d’un grup (una ciutat, una universitat, una empresa, una escola) perquè les persones puguin accedir, sota règim capitalista (retribuint l'autor i l'editor), a un bé socialitzat. Un dels serveis de les biblioteques serà pagar per formar col·leccions de documents impresos i també electrònics.

Diversos pensadors han caracteritzat la societat actual com la del coneixement. La característica principal d’aquesta seria que pivotaria al voltant de la informació. La producció de riquesa i benestar ja no tindrien el centre en els desenvolupaments industrials sinó en la creació de serveis basats en el coneixement i en la gestió de la informació. En una societat això, l’ensenyament reglat ja no serà suficient i l’aprenentatge serà una activitat que es perllongarà al llarg de tota la vida. Les competències informacionals seran, doncs, cabdals. La seva adquisició s’iniciarà a l’escola però continuarà més enllà dels cicles educatius. Les biblioteques tindran per als ciutadans un rol formador en l’ús de la informació. A les escoles, a les universitats, a les organitzacions i als pobles i barris, les biblioteques seran organitzacions dedicades a ajudar a gestionar la informació, a seleccionar-la adequadament, a analitzar-la críticament i a usar-la convenientment.

Finalment, però no pas en darrer lloc, la importància del nostre passat, de la nostra identitat i de la nostra memòria creix amb el nostre benestar. Això és cert tant a nivell individual com col·lectiu. Guardar difícilment genera benefici i no té prou incentiu com per ser deixat en mans de la iniciativa privada i la empresa. Algú ho ha de fer i les biblioteques oferiran aquest servei a la col·lectivitat, és a dir, conservar informació i la organitzaran perquè pugui ser trobada i usada en un futur. Un altre dels serveis de les biblioteques serà guardar la informació que generem avui, sigui aquesta en paper o digital.

La societat necessita informació i la necessita que s’hi pugui accedir de forma igualitària. Necessita àmbits de potenciació de les persones, de cohesió social, d’autoaprenentatge i de preservació del passat. En aquests passats 100 anys les biblioteques a Catalunya han estat institucions que han ajudat l’evolució de la nostra societat en un entorn de paper i una societat industrial. En els anys que vindran, les biblioteques poden ser instruments que facilitin el trànsit i l’adaptació sense fractures en un entorn digital i una societat informacional.

Aquest post és el darrer fragment de la meva contribució a la Nadala de la Fundació Carulla d’enguany: “Biblioteques. De l'Escola de Bibliotecàries al llibre electrònic”. El llibre ressegueix el que han representat les biblioteques a Catalunya des de fa 100 anys quan va crear-se l’Escola de Bibliotecàries fins avui dia. El llibre abraça l’empenta de la Mancomunitat de Catalunya (amb la creació de la xarxa de biblioteques populars, la Biblioteca de Catalunya i l’escola esmentada), l’època franquista, la represa democràtica, l’evolució recent que han tingut les biblioteques municipals i les de recerca i la lectura digital. Sota la meva coordinació, hi han escrit Assumpció Estivill, Teresa Mañà, Lluís Agustí, Cristóbal Urbano, Núria Ventura, Carme Fenoll, Reis Fontanals, Marga Losantos, Laura Borràs i jo mateix.

La disrupció d’Internet

El desenvolupament del pensament ha anat estretament lligat a les tecnologies de la seva fixació i transmissió, però les relacions entre aquest i les noves tecnologies mai no ha estat fàcil. Plató va expressar els seus recels respecte la tècnica de l’escriptura al Fedre. Més prop nostre, Rosa Leveroni s’estranyava que l’increment demogràfic que Catalunya vivia els anys seixanta, i l’increment d’estudiants que això comportava, no suposés un augment significatiu de visitants de les biblioteques populars, i ho atribuïa a les noves tecnologies de llavors: la ràdio, i més encara –deia-  la televisió.

Si bé quan es viuen, tots els canvis semblen importants, n’hi ha que adquireixen la categoria de ser ‘disruptius’, és a dir de reconfigurar la manera de fer les coses. No podem dubtar que hi ha hagut tres canvis tecnològics disruptius relacionats amb la paraula, el pensament i la informació: l’aparició  de l’escriptura, la invenció de la impremta i el desenvolupament de la capacitat de processar dades en ordinadors i transmetre-les a través de xarxes de telecomunicacions.

L’aparició del llibre imprès va canviar la societat però fins i tot també a les persones. La paraula –que fins llavors havia estat o dita o escoltada- va passar a poder ser emmagatzemada (en llibres) i usada a distància en una extensió fins llavors no coneguda. I una cosa similar ens està passant amb Internet. Mai com ara hi ha hagut tanta informació i mai com ara ha estat tanta la capacitat d’accedir-hi i d’usar-la.

Hem passat (estem passant) d’una societat que tenia temps abundant per cercar una informació escassa a una altra en la que el que és abundant (massa?) és la informació i el que escasseja és el temps per cercar-la i usar-la. Estem desenvolupant tècniques i instruments que permeten que la informació que ens és rellevant se’ns aparegui sense buscar-la. Si fins ara la informació calia treballar-la ‘a mà’, ara ho faran les màquines, i els grans conjunts d’informació –big data- acabaran essent capaços de generar nova informació.

La informació ha estat tradicionalment lligada al seu suport. El que deia un llibre (o un document) i el llibre en sí eren una mateixa cosa. Només algunes obres molt populars acabaven editant-se diferents vegades en edicions diferents. La progressiva mecanització de la impremta, i, més endavant, l’actual digitalització, acabaran alliberant del tot la informació del seu suport. Aquesta fluirà per la xarxa de forma abundant i lliure, i els seus costos de reproducibilitat es reduiran enormement. Avui, en el domini de la ciència, es considera que en l’horitzó de l’any 2015 els articles i altres documents de recerca seran accessibles de forma oberta, és a dir, sense cost i amb capacitat de ser reutilitzats sense permís del seu autor. Cal veure si aquesta llibertat de flux de la informació arribarà també a als àmbits de l’ensenyament i l’oci.

La paraula escrita ja va incorporar dibuixos mentre els llibres eren manuscrits. Més tard, la impremta va permetre ajuntar-hi fotografies, però ara, la informació digital permet incrustar-hi en qualsevol text qualsevol altra informació (textual, gràfica, sonora o audiovisual). Els textos poden enllaçar a altres documents i els lectors poden intervenir en el text comentant-lo, continuant-lo o valorant-lo a les xarxes socials. El descobriment de la neuroplasticitat del cervell, és a dir, que està dissenyat per adaptar-se a pressions ambientals, canvis fisiològics o experiències ha fet que ens plantegem quins canvis provocarà en el cervell aquestes noves experiències lectores, i si aquests són positius (Nicholas Carr, el 2008 va publicar un article amb un títol que expressa algunes d’aquestes temences: “Is Google Making Us Stupid?”).

Aquest post és el 4rt fragment de la meva contribució a la Nadala de la Fundació Carulla d’enguany: “Biblioteques. De l'Escola de Bibliotecàries al llibre electrònic”. El llibre ressegueix el que han representat les biblioteques a Catalunya des de fa 100 anys quan va crear-se l’Escola de Bibliotecàries fins avui dia. El llibre abraça l’empenta de la Mancomunitat de Catalunya (amb la creació de la xarxa de biblioteques populars, la Biblioteca de Catalunya i l’escola esmentada), l’època franquista, la represa democràtica, l’evolució recent que han tingut les biblioteques municipals i les de recerca i la lectura digital. Sota la meva coordinació, hi han escrit Assumpció Estivill, Teresa Mañà, Lluís Agustí, Cristóbal Urbano, Núria Ventura, Carme Fenoll, Reis Fontanals, Marga Losantos, Laura Borràs i jo mateix.

Les biblioteques a Catalunya, avui: debilitats

Quines són les febleses que avui debiliten les biblioteques de Catalunya? Al meu entendre, les principals són tres: 

• unes biblioteques escolars mancades de model, 
• la desigualtat territorial en els serveis de biblioteca pública i 
• la separació encara massa alta entre arxius, biblioteques i museus.

El principal punt negre de les biblioteques a Catalunya és, segurament, el de les biblioteques escolars i d’ensenyament secundari. Aquestes biblioteques no han experimentat en aquests darrers trenta anys les millores equivalents a les de les altres biblioteques. Durant molt de temps, el model de biblioteca escolar del Departament d’Educació no va ser (o no va poder ser) fer una biblioteca a cada escola, i va decidir fer centres de recursos comuns que havien de servir per a més d’una escola. La idea era, sens dubte, benintencionada i probablement bona, però amb el temps s’ha demostrat ineficaç.

Més recentment el mateix departament va posar en funcionament el programa «punt.edu», que pretenia refer el camí dotant les escoles de recursos documentals i, sobretot, de personal per a les biblioteques escolars. El programa «punt.edu» va néixer tard i va comptar amb pocs mitjans, però era un pas en la direcció encertada. Lamentablement, en el marc de recessió econòmica actual, el programa ha quedat sense recursos.

La biblioteca escolar no està en el nucli del sistema educatiu català, malgrat la importància que té, juntament amb el foment de la lectura, en la formació integral de les persones, l’èxit escolar i l’alfabetització en l’ús de la informació. El fet que ens estiguem endinsant en la societat «informacional» (el terme és de Manuel Castells) hauria de fer-nos veure que la democràcia i l’equitat només es podran estendre entre ciutadans capaços d’accedir, comprendre críticament i usar proactivament la informació. Aquestes capacitats han de començar a fomentar-se a l’escola i a través de la biblioteca escolar.

L’accidentada història del nostre país ha fet que el que va ser concebut unitàriament —la Xarxa de Biblioteques Populars— fos disgregat per les dues dictadures que vam patir en el segle XX. L’actual Llei de Biblioteques considera que les biblioteques públiques són serveis municipals; que s’organitzen en xarxes «regionals» (comarcals o provincials), i que, juntament amb serveis nacionals de suport, formen el conjunt organitzat de serveis que configura el Sistema de Lectura Pública de Catalunya.

A efectes pràctics, però, a molts municipis els ha costat assumir el servei bibliotecari com a propi, i les biblioteques difícilment haurien assolit el nivell d’excel·lència que se’ls atribueix si no haguessin comptat amb el suport de les xarxes de les diputacions. Tanmateix, el resultat és desigual perquè aquest suport no és homogeni en el territori català, i, en conseqüència, els serveis bibliotecaris d’algunes províncies tenen una extensió i una qualitat superiors a les de la resta. A això se suma el fet que, malgrat haver estat assenyalat per tothom com un punt feble, en aquests anys no s’ha aconseguit coordinar les diferents xarxes en un únic sistema. Al sistema de biblioteca pública de Catalunya li falten peces clau, com el catàleg col·lectiu, acords de préstec entre xarxes o la inspecció de biblioteques.

I una darrera feblesa, que potser no és pas la més important. Els darrers anys han estat de redreçament i de construcció en el sector de la cultura, qui ho dubta?, però les diferents realitats culturals han crescut separadament, i no s’han creat aliances ni sinergies. Sempre ha estat així, podem dir, amb el sector de la música treballant aïlladament del dels museus, i el dels arxius separat del de les biblioteques. És cert, però la digitalització de la informació i el seu consum a través de la xarxa estan configurant una realitat que provocarà uns canvis que difícilment podem preveure. En sabem dues coses amb certesa, però: que seran profunds i que tendiran a fer confluir a la xarxa el que fins ara havien estat realitats separades.

Aquest post és el 3r fragment de la meva contribució a la Nadala de la Fundació Carulla d’enguany: “Biblioteques. De l'Escola de Bibliotecàries al llibre electrònic”. El llibre ressegueix el que han representat les biblioteques a Catalunya des de fa 100 anys quan va crear-se l’Escola de Bibliotecàries fins avui dia. El llibre abraça l’empenta de la Mancomunitat de Catalunya (amb la creació de la xarxa de biblioteques populars, la Biblioteca de Catalunya i l’escola esmentada), l’època franquista, la represa democràtica, l’evolució recent que han tingut les biblioteques municipals i les de recerca i la lectura digital. Sota la meva coordinació, hi han escrit Assumpció Estivill, Teresa Mañà, Lluís Agustí, Cristóbal Urbano, Núria Ventura, Carme Fenoll, Reis Fontanals, Marga Losantos, Laura Borràs i jo mateix.

Les biblioteques a Catalunya, avui: fortaleses

Per analitzar la situació de les biblioteques de Catalunya podem usar la classificació comunament acceptada i dividir-les en cinc grups: biblioteques populars, escolars, universitàries, especialitzades i la Biblioteca de Catalunya. Sens dubte, cada grup presenta característiques diferents (com també podríem trobar diferències entre les biblioteques de cada grup), però és cert que també hi ha elements comuns, als quals ens podem referir.

Comencem per les principals fortaleses, que, al meu entendre, són: 

• la bona valoració pública que es fa dels seus serveis, 
• les infraestructures actuals i 
• els nivells de coordinació assolits.

Ara fa trenta anys, les biblioteques tenien un nivell d’utilització baix i socialment marginal. Avui els seus serveis són utilitzats per una elevada proporció de ciutadans, i, el que és més important, els seus usuaris són representatius de la societat catalana. A les biblioteques hi va un ampli espectre de la població, i a les universitats els serveis bibliotecaris són usats indistintament per estudiants i professors. 

L’extensió de l’ús de les biblioteques, l’acceptació dels serveis per part dels usuaris, és la conseqüència tant de la seva modernització com del fet d’haver estat capaces de crear un model de servei que ha estat útil a la societat catalana. La consideració col·lectiva de la labor de les biblioteques com a «feina ben feta» no prové de l’excel·lència d’alguns serveis o biblioteques, sinó del nivell mitjà elevat que han assolit totes plegades. La fortalesa de les biblioteques es deriva de models ben pensats i ben construïts que han estat capaços d’estendre’s gràcies al fet d’haver satisfet determinades necessitats socials.

La construcció de biblioteques ha estat un fenomen relativament recent. Tant als municipis com a les universitats això s’ha concentrat en les dues dècades del tombant de segle. Podia haver estat diferent. Podia haver passat que la maduració i l’eclosió del sistema haguessin estat més tardanes, i llavors ens hauríem trobat amb una capacitat inversora molt menor. Ens esperen uns anys en els quals costarà molt fer noves biblioteques, i per això és una enorme fortalesa haver-ne pogut fer de noves en aquests anys i haver-les fet amb criteris de flexibilitat arquitectònica, que en permetran la transformació a mesura que les necessitats de la comunitat que se’n serveix també canviïn.

Finalment, el nivell de coordinació entre les diferents biblioteques és prou elevat. Podria (i hauria de) ser-ho més, però el que s’ha assolit entre les biblioteques universitàries i de recerca és destacable. Les diferents biblioteques de campus o facultat de les universitats actuen de forma unitària, i, a aquestes xarxes, s’hi sumen la Biblioteca de Catalunya i la pràctica totalitat de les biblioteques especialitzades i de recerca. El sistema —basat en l’autonomia de cada integrant i en la coordinació de tots ells— s’ha dotat d’eines col·lectives (un catàleg, un sistema de préstec entre biblioteques, repositoris digitals diversos, un magatzem per a documents impresos de poc ús i un sistema de contractacions conjunt) que milloren els serveis que les biblioteques poden prestar, alhora que n’incrementen l’eficiència. La coordinació entre les biblioteques municipals és alta també dins de cada una de les xarxes existents —la de la Diputació de Barcelona i la de la Generalitat—, però no entre elles dues.

Aquest post és el 2n fragment de la meva contribució a la Nadala de la Fundació Carulla d’enguany: “Biblioteques. De l'Escola de Bibliotecàries al llibre electrònic”. El llibre ressegueix el que han representat les biblioteques a Catalunya des de fa 100 anys quan va crear-se l’Escola de Bibliotecàries fins avui dia. El llibre abraça l’empenta de la Mancomunitat de Catalunya (amb la creació de la xarxa de biblioteques populars, la Biblioteca de Catalunya i l’escola esmentada), l’època franquista, la represa democràtica, l’evolució recent que han tingut les biblioteques municipals i les de recerca i la lectura digital. Sota la meva coordinació, hi han escrit Assumpció Estivill, Teresa Mañà, Lluís Agustí, Cristóbal Urbano, Núria Ventura, Carme Fenoll, Reis Fontanals, Marga Losantos, Laura Borràs i jo mateix.

Les biblioteques com a cas d`èxit: què ens ha portat fins aquí?

El 1985, ara fa 30 anys, la Carme Mayol obria les Primeres Jornades de l'Associació de Bibliotecaris de Catalunya amb una descripció molt completa de la situació bibliotecària a Catalunya i concloïa que aquesta presentava greus deficiències. Res és casual aquí, no ho és que les jornades fossin les primeres, ni que es fessin deu anys més tard de la mort del dictador, ni que el panorama que es podia presentar fos poc engrescador. Hi havia pocs elements que permetessin apostar per una millora radical. Arreu del món (i també a Catalunya) les biblioteques, que havien basat la seva utilitat social en la organització i conservació de documents, viuen la crisi de ser considerades prescindibles i passen a ser valorades per la capacitat de generar serveis al voltant de la lectura i la informació. La restauració de les biblioteques creades pel noucentisme era, doncs, un programa poc atractiu als ulls dels polítics i administradors. Hi havia molts dèficits per cobrir i les biblioteques no van ser una prioritat.

Hi havia pocs elements que fessin preveure que, passats trenta anys, les biblioteques fossin citades com a casos d’èxit en la gestió pública. Certament,  en aquests darrers anys, deixant les biblioteques escolars a banda, les biblioteques de Catalunya han assolit un molt bon nivell de servei, tal com és reconegut pels ciutadans i pels polítics. Els primers n’avalen el bon funcionament usant-les i mostrant-se satisfets pels serveis que hi reben, el segons les esmenten sovint com un exemple d’equipament transversal i en destaquen –tal com fa sovint el conseller de Cultura, Ferran Mascarell- l’aportació en cohesió social i cultural i en la creació de capital social. L’obra de la Mancomunitat hi té res a veure amb aquesta valoració unànimement positiva?

Del sistema de biblioteques que va concebre Eugeni d’Ors i construir Jordi Rubió jo en destacaria tres eixos: 

• una mirada atenta a les experiències estrangeres més avançades, 
• voler construir un sistema i no biblioteques aïllades, i 
• estar basat en la dedicació i rigor d’un conjunt de professionals degudament formats. 

Més enllà d’això, els embats que les institucions catalanes han rebut de la història no permeten que hi hagi altres fils de continuïtat. L’obra de la Mancomunitat va ser curta en el temps. Tal com altres contribucions a aquesta Nadala expliquen, es van poder fer relativament poques  biblioteques, el sistema viu un parèntesi durant la dictadura de Primo de Rivera, i, finalment, la seva obra no es pot completar amb el que hagués hagut de ser el seu desenvolupament natural: la seva extensió a les biblioteques d’ensenyament.

La profunditat i durada del franquisme deixen poc del que s’havia iniciat amb la Mancomunitat. Deixen poc, però deixen prou. Sota la desintegració de la feina feta queda una llavor. Les biblioteques populars o públiques son desmembrades a escala provincial, la Biblioteca de Catalunya -rebatejada com Biblioteca Central de la Diputación Provincial de Barcelona- perd la personalitat de ser una biblioteca nacional i de recerca, i les de les universitats creixen  disgregades per càtedres, però el record d’haver estat i la voluntat de voler ser romanen. Aquesta és la llavor que planta la Mancomunitat i aquest és el primer dels seus èxits. El segon ho serà l’encert del model: copiar dels millors, cooperar i professionalisme.

La mirada cap enfora ha estat una de les característiques de la biblioteconomia catalana des que tant Ors com Rubió configuressin els trets bàsics del model de la Mancomunitat. Les visites a l’estranger, l’anàlisi i ‘còpia’ del que es feia als països més avançats en matèria bibliotecària ha estat un dels trets definitoris de la represa dels anys 80. Els bibliotecaris catalans han estat actius en l’associacionisme internacional i Barcelona ha acollit reunions de les principals entitats associacions bibliotecàries a nivell internacional o europeu: la de la International Federation of Library Associations and Institutions (IFLA) el 1993, la de la International Coalition of Library Consortia (ICOLC) el 2004, la de l’European Library Automation Group (ELAG) el 2007, la de la Ligue des Bibliothèques Européennes de Recherche (LIBER) el 2011 i la de la secció de

Metropolitan Libraries (METLIB) de la IFLA el 2012.

Si hom observa els sistemes bibliotecaris d’altres països, trobaríem que en la majoria de casos l’accent s’ha posat més en fer biblioteques que no pas en establir xarxes. No ha estat així en el cas català. Malgrat que la cooperació forma part del substrat de les biblioteques, la voluntat d’enllaçar les diferents biblioteques entre sí formant un sistema bibliotecari és de les empremtes clares que va deixar l’obra de la Mancomunitat. Si be tota realitat sempre és millorable, la col·laboració entre les diferents biblioteques de Catalunya és gran. Avui hi ha dos grups de biblioteques que treballen de forma prou coordinada: les biblioteques públiques, per una banda, i les universitàries i especialitzades per una altra.

Finalment, la vocació i el professionalisme han estat la tercera característica distintiva de les biblioteques catalanes. De ben segur que el fet que la majoria de professional provinguessin de l’Escola de Bibliotecàries, una escola petita però de llarga tradició, ha ajudat a la creació d’una manera de fer homogènia i a l’establiment de xarxes professionals que han creat vincles al marge i més enllà de les relacions institucionals.

Certament, l’Escola –magníficament estudiada per A Estivill en el seu període inicial- ha proporcionat una formació tècnica que ha contribuït a la qualitat i èxit de les biblioteques catalanes, però aquesta és una explicació insuficient. Els perfils psicològics i valors de cada u configuren un punt de vista sobre el món que, portat a l’àmbit laboral, acaba anomenant-se ‘vocació’. Aquesta és de les poques forces que poden combatre el burocratisme. I ha estat així que, amb el llegat pobre del franquisme, els pocs recursos de la transició i les urgències que no incloïen les biblioteques del anys 80, per vocació i amb professionalitat, malgrat la inèrcia i la mediocritat, s’han sabut construir sistemes bibliotecaris que han rebut la consideració social d’exitosos.

   

Aquest post és el 1r fragment de la meva contribució a la Nadala de la Fundació Carulla d’enguany: “Biblioteques. De l'Escola de Bibliotecàries al llibre electrònic”. El llibre ressegueix el que han representat les biblioteques a Catalunya des de fa 100 anys quan va crear-se l’Escola de Bibliotecàries fins avui dia. El llibre abraça l’empenta de la Mancomunitat de Catalunya (amb la creació de la xarxa de biblioteques populars, la Biblioteca de Catalunya i l’escola esmentada), l’època franquista, la represa democràtica, l’evolució recent que han tingut les biblioteques municipals i les de recerca i la lectura digital. Sota la meva coordinació, hi han escrit Assumpció Estivill, Teresa Mañà, Lluís Agustí, Cristóbal Urbano, Núria Ventura, Carme Fenoll, Reis Fontanals, Marga Losantos, Laura Borràs i jo mateix.