Quins han estat els principals canvis per a les biblioteques i la informació en aquests darrers 20 anys?

La revista Ítem del COBDC té previst treure el proper número abans de Nadal. Aquesta vegada l’Ítem –que ara coordina en Ferrar Burguillos- vol que una colla àmplia de professionals els bibliotecaris-documentalistes i també d’altres sectors parlin de com veuen les biblioteques. Vaig tenir la sort d’estar en la tria i anticipo aquí les que han estat les meves respostes a les quatre preguntes que ens han fet.

Ítem: Quins han estat els canvis més importants que ha experimentat l'àmbit de la biblioteca i l'àmbit de la informació i la documentació en general, en els darrers 20 anys?

Aquesta 1a pregunta sembla fàcil. Jo veig tres gras canvis en aquests darrers anys: 

• la digitalització de la informació i la seva accessibilitat en xarxa, 
• l’increment de la cooperació i 
• el canvi en la valoració social de les biblioteques.

El primer dels canvis citats no és propi ni de la professió ni de Catalunya. Es dóna en (quasi) tots els àmbits i té unes conseqüències que encara no estan precisades. La informació digital en xarxa ha canviat processos molt arrelats (per exemple, la forma i model de negoci de la comunicació científica) i està fent aflorar noves maneres de ser de les persones humanes (vegeu com s’ha incrementat la socialització a partir d’aquest nou entorn). Estem vivint un canvi d’era que afectarà profundament les coses que fem i com les fem. La biblioteca, definida en el passat com a recipient organitzat de documents físics o es reinventa o la seva existència deixa de tenir sentit.

El segon no es dóna de forma generalitzada en la nostra societat, però si en la nostra professió. Jo crec que l’increment de la cooperació acabarà essent una característica de l’era informacional que estem inaugurant (vegeu, per exemple, el llibre de Richard Sennett, “Juntos”), però ara, de moment, es manifesta més en uns àmbits que en uns altres. En biblioteques es manifesta de forma clara, i a l’onada de cooperació de la dècada dels 70 s’hi ha afegit l’apareguda a finals del segle XX i que ha propiciat la creació de consorcis. Fa 40 anys, les grans biblioteques podien fer front soles a problemes grans; avui alguns ‘problemes’ són massa grans per a qualsevol biblioteca i no ho són (o ho són menys) per a biblioteques consorciades, col·ligades o cooperants.

El tercer ens és propi de forma professional i territorial. Fa 40 anys va morir Franco i es van iniciar les reformes democràtiques, en fa 30 es van poder iniciar canvis dins de les institucions (municipis, diputacions, universitats, etc.) aquests canvis van donar lloc a un model nou de biblioteca (pública i universitària), model que va poder-se anar plasmant en la realitat (vegeu: http://bdig.blogspot.com.es/2015/07/la-importancia-de-tenir-un-model.html). Fa 20 anys les biblioteques tenien un pobre prestigi, això va començar a canviar a partir que es van poder fer (a partir de models adequats) noves biblioteques. Aquest canvi en la percepció social de les bibloteques catalanes és fonamental de cara al seu futur.

Les biblioteques públiques nord-americanes estan en un moment de trànsit

El Pew Research Center és un centre d’estudis que fa enquestes que proporcionen dades factuals sobre diferents temes i tendències mundials. Per exemple, sobre l’ús del mòbil entre els joves per a establir relacions sentimentals o sobre quins són els temes que preocupen més als xinesos (per cert, són: la corrupció, la contaminació i la desigualtat).

El Pew RC s’ha dedicat en diverses ocasions a explorar com afecta internet a la vida quotidiana dels nord-americans, al llibre e- i a les biblioteques.  Un dels darrers estudis porta per títol Libraries at the Crossroads.

Els resultats de l’enquesta són clars i contradictoris: alguns indicadors són bons per a les biblioteques i altres dolents, és a dir, les biblioteques estan en una cruïlla.

Per una banda els ciutadans nord-americans creuen que les biblioteques són importants i creuen que tenen coses a oferir a la seva societat. Per una altra hi ha signes de descens de l’ús de les biblioteques.

Concretament, la majoria dels ciutadans nord-americans

·         Creuen que les biblioteques son important per l’educació de les persones, que formen part de l’ecosistema educacional  i que s’haurien de coordinar més i millor amb les escoles

·         Un 65% creu que el tancament de la seva biblioteca pública afectaria negativament la seva comunitat i un 32% diu que l’afectaria negativament a ell.

·         Les biblioteques són especialment important per a minories febles

Per contra:

·         El 46% de ciutadans nord-americans va visitar una biblioteca en l’any anterior a l’enquesta (però el 2013 el percentatge era del 48%, i el 2012 del 53%)

·         Un 22% havien visitat la p. Web de la biblioteca (però era el 30% l’any 2013)

·         Les activitats tradicionals baixen: un 66% dels que van visitar una biblioteca el darrer any s’enduen llibres en préstec, però el 2012 ho feia el 73%; un 42% demanen informació al bibliotecari, però el 2012 ho feia el 50%

Poden o ser dades definitives, però semblen mostrar canvis profunds en els usos i la funció de la biblioteca pública per part dels nord-americans. Aquesta pot estar deixant de ser un instrument subministrador d’informació per a tothom per ser cada vegada més en una institució ‘ajudadora’ dels més febles en aquesta societat contradictòria i complexa que vivim.

Jo en prendria nota.

Declaracions reclamant millores a les biblioteques (1985-2015)

(Don't close my library) 

Aquesta setmana el COBDC ha publicat al seu Document un Decàleg per a un Sistema de Lectura Nacional acció que ens ha d’alegrar i per la qual hem de felicitar a la seva Junta. El decàleg exposa accions ‘per donar un nou impuls al sistema bibliotecari català per tal de consolidar-lo i millorar-lo’. La intenció és posicionar el Col·legi davant la nova legislatura i el govern que en sorgeixi.

L'Associació de Bibliotecaris de Catalunya (ABC) i, més tard, el COBDC són el resultat de la situació molt precària de les biblioteques i dels seus professionals els anys 70, que va quan la professió decideix organitzar-se per defensar millor els seus interessos. Això ha passat per defensar l’estatus dels professionals i també per demanar més i millors biblioteques, i això darrer vol dir també tenir una visió consensuada i objectiva de la situació de les biblioteques de Catalunya i proposar per a elles línies de millora i de futur.

Comporta també –quasi inevitablement- una certa confrontació amb l’administració pública, la qual, en el cas de les biblioteques, n'és sempre la responsable majoritària. Aquesta confrontació es pot fer de moltes maneres i per raó que es tingui ningú no treu que es pugui fer equivocadament. El que no pot passar es que no es faci, perquè la millora de les situacions presents no es pot fer des de l’autocomplaença ni des de la minimització dels punts febles; s’ha de fer des de l’anàlisi del que es té i l’ambició del que s’hauria de tenir. Si estem convençuts de la funció social i igualitària de les biblioteques (de qualsevol tipus), part de la nostra tasca professional és millorar-les i demanar a qui determina les polítiques públiques les mesures i els recursos per millorar-les.

L’ABC i, més tard, el COBDC han exercit sovint aquest paper reivindicatiu i ho han fet amb declaracions similars al Decàleg publicat ara pel COBDC. Podríem posar diversos exemples dels esforços de la professió per analitzar el present i indicar línies de futur, però citaré només el magnífic anàlisi que Carme Mayol va fer sobre «La situació bibliotecària a Catalunya» en la ponència inaugural de les 1es Jornades de l’Associació de Bibliotecaris de Catalunya (1985). Són 60 pàgines d’interessant lectura, lamentablement no disponibles en digital.

El febrer del 1992 (poc després de l’aprovació de la 1a llei de biblioteques) la Junta de Govern del Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya va aprovar la “Declaració en favor del dret a la lectura i a la informació publiques per als ciutadans de Catalunya”. Si la memòria no em falla, la declaració va ser impresa en un atractiu quadríptic que va ser profusament distribuït. La declaració es composa de tres parts: una reflexió i reivindicació dels valors de les biblioteques per a la societat, una quantificació i avaluació dels dèficits bibliotecaris de Catalunya, i, finalment, un seguit de propostes ‘per establir un marc d'actuacions en favor de la lectura i la informació publiques’. Respecte les propostes, llegiu-les vosaltres mateixos/as: algunes són (lamentablement) vigents.

Alguns anys més tard (el 1999), i malgrat la dècada dels 90 havia estat prou positiva per a les biblioteques, el COBDC considera que cal tornar a fer sentir la seva veu. Aquesta vegada la declaració apunta menys als dèficits que als reptes de futur provocats per l’adveniment de l’era digital. Per situar la data, recordem que la trilogia de Manuel Castells “The Information Age: Economy, Society and Culture” es publica en anglès del 1996 al 1998 i en castellà entre el 1997 y el 1998. La declaració porta per títol “De com les biblioteques poden ajudar Catalunya a entrar amb èxit a la societat de la informació”. La declaració té quatre parts:

·         una anàlisi dels reptes que presenta la nova era de la informació per a la societat

·         una breu descripció de l’evolució de les biblioteques a Catalunya en els darrers 15 anys

·         unes consideracions mostrant què poden fer les biblioteques per a una Catalunya en trànsit cap a la societat de la informació, i,

·         propostes d’actuacions en matèria de biblioteques a Catalunya.

Curiosament les propostes que es fan són 10, i val la pena mirar-se-les. Algunes eren anticipadores del futur immediat i han ajudat clarament a l’evolució positiva de les biblioteques. Jo avui hi veig alguna mancança i algunes propostes (lamentablement) encara vigents.

Trobo entre els meus paers un parells de documents interessants. Els dos del 2003 i els dos prenent posició davant el relleu del CiU al govern de la Generalitat per un govern format per PSC, ERC i IC. El 1r és un document sobre el ‘Sistema bibliotecari català i de polítiques d’informació’ que el PSC va elaborar de forma oberta, és a dir, convidant a no militants (i a no simpatitzants) a participar en la redacció. No em consta que es fes públic, però les mesures proposades també són 10, i algunes prou encertades i (lamentablement) vigents. El 2n és un manifest que, amb millor intenció que fortuna, vam promoure en Josep Vives i jo mateix i que va ser (escassament) signant per professionals a través d’internet. És un document immadur, però no se’ns en pot culpar al impulsors. Havíem intentat que ho fes el COBDC, però aquest havia inaugurat un llarg període de desconnexió amb la reivindicació i no va voler assumir-lo.

El 2011, i davant les conseqüències que la crisi tindria previsiblement per a les biblioteques, un grup de professionals prou representatius van promoure fer una declaració que advertia dels retrocessos que les biblioteques podien viure. El COBDC no va voler posicionar-se assumint un document que era més d’advertiment que de crítica a ningú, i aquesta nova declaració va néixer orfe. La tenim, al menys, publicada en aquest bloc i va reble el títol de “Les biblioteques catalanes i la crisi: una mirada cap endavant, 2011”. Interessant de llegir. Proposa mesures (5), una mica ambigües, però la intenció era llavors cridar l’atenció per afrontar els anys a venir que, es preveien difícils.

Arribem al 2015. El Col·legi recupera la seva funció de tensionar la realitat, és a dir, la de dir que i ha coses que són millorables, i la d’indicar direccions a seguir. Hem de felicitar a la Junta i ens n’hem de felicitar, perquè només l’anàlisi constant del què no està funcionant en òptimes condicions i la proposta de millores de futur ajudarà a que equipaments essencialment febles com són les biblioteques puguin continuar fent el seu paper social. Un 10, doncs, per la intenció. 

I la nota sobre el contingut? Suposo que l’acord amb el que diu el Decàleg pot ser major o menor segons el lloc de treball i el punt de vista, però les mesures proposades semblen per una banda sensates, però també redactades amb certa precipitació. L’Ítem, amb un consell editorial coordinat ara per en Ferran Burguillos, preveu dedicar el proper número a analitzar el present i a fer propostes de futur. La revista ha demanat a uns 40 professions que opinin sobre els principals canvis del sector en els darrers anys, els principals reptes de futur, mesures a prendre i sobre el perfil que hauria de tenir el professional de l'àmbit en el futur.

Cal esperar que aquesta acció de l’Ítem aportarà interessants punts de vista que podrien completar i donar més consistència al decàleg la publicació del qual celebrem avui amb aquest post.

Thomas Piketty, las desigualdades y las bibliotecas

No diré que sea el libro más leído de la temporada, pero seguramente es uno de los más citados: El capital en el Siglo XXI, de Thomas Piketty (*). El mensaje intranquilizador del libro es que la cantidad de capital acumulado en pocas manos (es decir la desigualdad) tiende a aumentar con el tiempo y que el capital del presente que se traspasa al futuro (la herencia) tiene una importancia relevante en el incremento de la desigualdad. Xavier Sala i Martín hizo un extenso (y crítico) resumen de la obra en un post de mayo de 2014.

Como solución a la creciente desigualdad, Piketty, propone “implantar un sistema de tributación progresiva- junto con impuestos sobre sucesiones, según los ingresos particulares” (M. Lobato 2014).

La promesa de igualdad del capitalismo y la democracia se basa en la nivelación de las desigualdades a partir de sistemas generalizados de salud y de educación, pero Joaquín Rodríguez nos recuerda que tendemos a olvidar que “el grado de consecución académica, el mérito escolar, la obtención de títulos potencialmente canjeables por un trabajo adecuado, dependen en muy estrecha medida de dos factores heredados: el capital económico y educativo de los padres”, en su post Pero, ¿existe alguna manera de promocionar la lectura?

J. Rodríguez añade: “El grado de desarrollo de todas las competencias y no menos aún de las relacionadas con la lecto-escritura, con el interés por la lectura, con el gusto por los libros u otras dimensiones culturales relacionadas, dependen en buena medida de una predisposición que se genera en el entorno familiar y se arrastra a lo largo de toda la vida”.

De la misma forma que la desigualdad patrimonial pude corregirse con impuestos, la desigualdad educacional puede paliarse con la mejora del sistema educativo. Éste se prolonga más allá de la educación obligatoria y tienen que tener como objetivo la totalidad de la duración de la vida humana.

Las bibliotecas, que ofrecen información de calidad de forma gratuita y formación en su uso, son un instrumento de reducción de las desigualdades educacionales heredadas.

(*) El libro de Piketty tiene dos características que lo hacen notable para los bibliotecarios. La 1ª es el uso de referencias a novelas (francesas e inglesas) del siglo XIX para ilustrar los problemas que expone. La 2ª el haber puesto en abierto los 75 datasets que ha confeccionado para redactar su libro.

La importància de tenir un model, pensaments a propòsit de la jubilació de Jordi Permanyer

A propòsit de la jubilació de la Núria Ventura, escrivia aquí que fa uns anys les biblioteques no eren un equipament desitjat pels municipis i que ara sí que ho és. Avui les biblioteques són vistes pels municipis com un equipament de molta projecció social, modern i desitjable i això ha estat així per haver-les sabut fer ben fetes quan se’n van poder fer.

Des de molt diferents sectors la trajectòria de les biblioteques públiques i universitàries catalanes  es considera un cas d’èxit, però s’han fet poques reflexions sobre les claus d’aquest èxit. Al meu parer una de les causes són els molts esforços que es van dedicar els anys 80 i a principis dels 90 a estudiar les tendències més innovadores en matèria de biblioteques que hi havia a nivell internacional i a construir un model que les integrés de forma possibilista en la realitat social catalana de finals del S. XX.

Pel que fa a les biblioteques públiques,  la construcció d’un model es va iniciar al servei de biblioteques de la Generalitat, i els primers passos –amb Dolors Lamarca al front- van suposar un revulsiu important (modernització d’edificis, ambició en els objectius i voluntat de crear un servei homogeni per a tota Catalunya). La seva lamentable destitució va inaugurar una etapa que encara dura de poques idees al Departament de Cultura pel que fa a biblioteques.

Per a les biblioteques municipals probablement va ser una sort que la Diputació de Barcelona (PSC) disputés aferrissadament espai polític a la Generalitat (CiU). La seva Central de biblioteques populars (en moltes coses hereva de la xarxa de populars de la Generalitat republicana) va tenir a mitjans dels anys 80 en Nuria Ventura i en Jordi Permanyer els professionals ambiciosos i moderns que van saber crear un model de biblioteques públiques que va sintonitzar amb les necessitats de la societat catalana de llavors.

El model de biblioteca pública del que avui disfrutem (i que s’alaba com a exitós) es configura calladament a la 2a meitat dels 80 i inicis dels 90 i, un cop certificada la seva adequació, pot expandir-se (això es fa sota la direcció d’Assumpta Bailac) fins als nivells excel·lents de servei dels que avui ens felicitem.

Sens dubte en l’èxit hi intervenen les decisions dels nostres besavis de la Mancomunitat, i va ser molt important la flama mantinguda per les nostres avies durant el franquisme, però va ser la feina callada de la generació dels que avui s’estan jubilant la que va crear les realitats d’avui.

L’èxit d’avui no era previsible fa 30 anys ni hi havia cap motiu objectiu que ho fes inexorable. A banda de feina, ha estat possible perquè en el seu moment es va saber crear un model nou de biblioteca, un model alhora possible (donades les limitacions del l’entorn), necessari (que satisfeia coses que la societat demanava) i modern (és a dir, en conjunció amb les tendències modernes a nivell internacional).

No sempre cal fer models nous dels equipaments culturals; cal en moments de renovació i de canvi. No sempre són fàcils de fer; amb la sagacitat, habilitat i tenacitat no n’hi ha prou, la sort històrica pot ser qui marqui la diferència entre l´èxit i el fracàs. Un model no té perquè ser exitós només per ser nou i necessari; ha de ser encertat, sòlid i reproduïble.

Una llàstima, doncs, que entre el Col·legi i la Generalitat no hagin trobat un moment per fer un homenatge als que van saber crear un model dels rèdits dels quals vivim.

Una mica al marge però a propòsit de models. El model que he declarat exitós no estarà en els seus moments finals? La societat catalana ha canviat i (per sort) demana més: uns serveis bibliotecaris municipals que actuïn de forma coordinada a nivell de país, un pas endavant en l’adopció de serveis i documents digitals i una coordinació més gran entre les institucions públiques culturals.

P.d. La foto no és excel·lent, però és feta meva: en Jordi al darrer FESABID.

Les biblioteques escolars: el canvi vindrà de la forma d’aprendre

La Fundació Jaume Bofill vol “afavorir el coneixement crític de la nostra societat per contribuir a la seva transformació fins assolir una societat més justa on les desigualtats hagin estat eradicades”. La Fundació Bofill fa una feina exemplar que cal seguit de prop, especialment pel que fa a temes educatius.

El seu director –Ismael Palacín- és d’aquelles persones a les que m’agradaria assemblar-me quan sigui gran: intel·ligent, ben preparat, devot d’una bona causa i d’un bon humor impertorbable. Un candidat ideal, doncs, per acompanyar el Glop de cervesa d’abans de l’estiu.

Ismael Palacín no va parlar gaire de les biblioteques, va parlar sobretot de l’escola i de l’aprenentatge. Jo crec que té lògica. Les biblioteques som sempre instruments d’alguna cosa. Per entendre les biblioteques has d’entendre “la cosa”. En aquest cas, si “la cosa” és l’ensenyament o l’escola, la pregunta és, calen biblioteques escolars?

La resposta és que no. No calen biblioteques escolars si l’ensenyament és totalment regulat i l’escola no es preocupa de gaire més que de ‘seguir’ els llibres de text (un 70% del professorat declara que els únics llibres que els calen són els de text, segons informà Teresa Mañà). La biblioteca escolar és, per a l’escola catalana actual (estem generalitzant), una eina estranya, un element contracultural. És un oasi de llibertat en un espai educatiu totalment reglat, és pe tant, un ens estrany que no pot créixer ni desenvolupar-se (i justament aquests ha estat el cas de les biblioteques escolar: institucions quasi inexistents, per innecessàries, en el sistema educatiu català actual).

Visió pessimista? No. Perquè? Doncs per què l’aprenentatge en els propers anys canviarà (ha de canviar). La docència estarà menys enfocada al control i perdrà pes respecte l'aprenentatge. Ensenyar serà crear aprenentatge, I, en quines circumstàncies s’aprèn? Els avanços en les ciències cognitives donen respostes noves i ens diuen que el que genera aprenentatge profund és el que es fa en grup, el que va associat a una càrrega emocional, el que comporta esforç, el que suposa un repte, el que respon a les inclinacions personals...

L’accent fins ara ha estat posat en el “què aprens”, i cada vegada més es desplaçarà cap a on aprens, com aprens, amb qui ho fas, quan i per què. En aquest context l’escola pot passar a ser una plataforma d'iniciatives i dispositius i el mestre un proveïdor d'itineraris de continguts, un expert en processos d'aprenentatge. En un context així, l’escola ha de tenir biblioteca ja que la biblioteca no seria un element ‘contra natura’ de l’escola sinó una part essencial. L’escola serà tota ella una gran biblioteca.

Aquesta va ser la principal cosa que vaig aprendre de la xerrada de l’Ismael. No pas la única.

Un argument més a favor de la biblioteca és el paper d’eficiència escolar que pot tenir, ja que l’educació personalitzada no es pot fer en base a mes professorat, i, llavors, només es pot fer a través de coses que poden passar a les biblioteques.

La darrera sobre els bibliotecaris. Palacín va afirmar que enveja el nostre sector, el seu dinamisme, la capacitat de reinvenció i la consciencia oberta dels bibliotecaris. Els assistents i vèiem de forma menys optimista, però les mirades exteriors valen. Per Palacín, els canvis profunds -la innovació- no poden provenir ni del nivell micro (individual), ni del nivell macro (l’administració); ve del nivell ‘mezzo’, del nivell professional, de l’espai que “no viu emborratxat pel poder ni esclavitzat pel dia a dia”

Algunes aportacions del debat que em van sembrar d’interès

• La gent aprèn al marge de l'escola / Daniel Cassany
• Les biblioteques han tingut la pressió de la ciutadania que les ha forçat a canviar, el canvi no ha estat un canvi reflexionat / Glòria Pérez
• El model d'èxit d'escola és Finlandia, però a Finlàndia no hi ha b escolar sinó una política de col·laboració entre biblioteca publica i escola.
• Les biblioteques han de ser un lloc on es desenvolupi una actitud a favor de l'aprenentatge / I. Palacín
• Avui l’escola iguala, i quant surts de l’escola, la societat desiguala. La biblioteca és un igualador social
• En el futur caldrà acreditar competències informacionals i ho haurà de fer algú. Aquest algú pot ser la biblioteca.

La inevitable inutilidad de lo invisible

La CRUE acaba de publicar “La Universidad Española en cifras

2013-2014”, informe que firman Juan Hernández Armenteros y José Antonio Pérez García. La publicación una síntesis ofrece de datos del sistema universitario español expresados en indicadores agrupados en los capítulos siguientes:

1.    Demanda de enseñanza universitaria

2.    Precios, becas y ayudas al estudio universitario

3.    Oferta de enseñanzas universitarias

4.    Recursos [financieros] del sistema universitario

5.    Resultados (docentes y en investigación)

Supongo que en una publicación de este tipi es inevitable que no esté todo lo que uno esperaría encontrar, pero no deja de sorprenderme la ausencia total de indicadores referentes a biblioteca.

Las bibliotecas están incrementando su invisibilidad de forma peligrosa. Los edificios son usados igual o más que nunca, pero ya no por los profesores y éstos usan la información que contratan y organizan las bibliotecas, pero les fluye de ‘internet’ sin que perciban que la biblioteca es el intermediario.

El informe da datos de producción, no de recursos, y esta es la tendencia. La fortaleza consolidada de las bibliotecas se basó en los pasivos (metros cuadrados y libros), y, en los últimos años, los intereses de los gestores de la enseñanza y de la sociedad se han desplazado hacia los beneficios producidos por estos recursos.

Nuestro colegas norte-americanos hace algunos años que están orientando los esfuerzos de su asociación profesional a mostrar el valor dela bibliotecas y la asociación europea LIBER acaba de decidir crear un grupo de trabajo dedicado a métricas.

A medida que el libro impreso deje de estar teñido del valor romántico que le conferimos en el pasado, la biblioteca decaerá también en valor a no ser que sepamos mostrar lo que esta aporta a la universidad.

No sé si es lamentable, pero sí que es inevitable que lo invisible acabe percibido como inútil.