Sobre com organitzar les biblioteques municipals de Catalunya

Les divisions administratives tenen dues finalitats: assignar a cada u aquelles funcions que li són pròpies i prestar serveis amb eficàcia. Això val per a l’ensenyament primari, els poliesportius, els serveis d’extinció d’incendis i, també, per a les biblioteques. A Espanya, de nivell administratius n’hi ha 3: l’estat, la comunitat autònoma i el municipi, La resta o són delegacions d’un d’aquests nivells (delegacions del govern central o autonòmic) o són agrupacions de municipis (províncies, vegueries o comarques). No hi ha més.

Per tant, i pel que fa al servei de biblioteca al ciutadà de peu, es tracta (o es tractaria) de saber: (1) a quin nivell administratiu li correspon prestar-lo, i (2) com ho fem per fer-ho eficaçment. Sembla que el primer està clar: l’ha de prestar el municipi. Passen algunes coses però que han obscurit aquest evidència. La primera, que, en la tradició del franquisme, els municipis no tenien experiència en fer biblioteques i no els era evident que els en calia fer (i potser tampoc sabien com fer-les). La segona, que hi ha hagut una lluita política soterrada per clientaritzar municipis i visibilitzar-se (i no per fer serveis bibliotecaris més eficaços).

En funció del desert cultural del franquisme, la Llei de biblioteques e 1981 volia refer les biblioteques en base de l’organització que es va demostrar eficaç l’època republicana: un servei central de biblioteques. Les diferències de molts tipus entre aquella Catalunya i la de la represa democràtica van fer insostenible el model, però aquest es va trencar també per les lluites polítiques que van fer que algunes diputacions cedissin les seves competències en biblioteques a la Generalitat mentre que la de Barcelona les reforçava. En qualsevol dels dos casos, allunyava dels municipis la seva responsabilitat en la creació i manteniment de biblioteques. La Llei de 1993 tenia voluntat municipalitzadora. Atribuïa als municipis “un paper principal en la gestió de les biblioteques públiques”. Però l’exercici del poder (ai las!) té tendències jacobines i ens aquests quasi 20 anys des de la darrera Llei hem vist més reforçar el proteccionisme i la centralització que no pas l’autonomia municipal.

En biblioteques, per sort i gràcies als esforços de molta gent i de moltes administracions, la situació avui és molt millor que la de fa 20 anys. Alguns sistemes bibliotecaris locals (Barcelona, Girona, l’Hospitalet, Sabadell, per exemple) tenen els recursos, les dimensions i l’experiència per assumir el seu present i el seu destí amb autonomia plena. Cal que ho facin. Més enllà dels debats a nivell de Catalunya que hi pugui haver respecte el paper de les diputacions, vegueries i comarques, a nivell concret, no acabarem de tenir un sistema bibliotecari madur sense que alguns municipis assumeixin la seva majoris d’edat i s’emancipin del tot de les xarxes que els tutelen. Llei de vida. Recordem que fins no fa tant –el 1987- les biblioteques populars de la Diputació de Barcelona depenien de la Biblioteca de Catalunya (impensable, però cert).

¿Què ens queda de l’eficàcia en la prestació de serveis si les biblioteques municipals s’independitzen? ¿Com podrem garantir-ne serveis de qualitat? ¿Amb quins recursos hauran de fer front a les seves necessitats? Per una banda amb els que ara administren les xarxes, però per una altra amb els que elles mateixes es dotin a través de la cooperació. Així ho fan a molts països: associant-se, creant cooperatives i consorcis, mancomunant serveis (que en diríem ara i aquí). Fa una mica de mandra deixar la còmoda tutela de la llar familiar, però fer-se gran passa per marxar de casa.

p.d. La imatge és d'Alfons XIII inaugurant la biblioteca popular de Granollers el 1927 i està treta de l'article que val la pena rellegir: Mayol, M. Carme (2005). «La Xarxa de Biblioteques 1915-2004 : una història que mira al futur».BiD: textos universitaris de biblioteconomia i documentació, juny, núm. 14. [Consulta: 04-09-2011].