Es busca: director(a) de biblioteca nacional

La biblioteca nacional d’un país d’Europa ha tingut fins ara una directora que, havent-ho fet prou be, se li ha acabat el mandat.

El govern d’aquest país ha concedit a la directora un títol honorífic en reconeixement dels seus serveis: “sota el seu lideratge ... la biblioteca s’ha desenvolupat com una institució important en la cultura i la investigació del país... ha fet la biblioteca molt més accessible als investigadors, usuaris empresarials i públic en general. Ella ha dut a terme programes de desenvolupament estratègic i modernització per assegurar que la biblioteca continuï essent rellevant, innovadora i accessible a l’era digital.”   

Se li busca relleu. No se veure entre les condicions que es demani cap titulació acadèmica en particular. Un bon amic, resident de fa temps en aquest país, em diu que això és normal i que els alts càrrecs per al sector públic se'ls demana 'un currículum que demostri haver participat en casos d'èxit en el sector'.

Efectivament, se li demana  ”tenir experiència rellevant en el sector (públic o privat), capacitat de captació de finançament i ser un líder inspirador i excepcionals capacitats de parlar a favor de la biblioteca. Se li demanen coneixements dels reptes complexos als que s’enfronten les biblioteques  en un entorn multimèdia i financerament i políticament complex.”  

La nova persona triada te un currículum que mostra que te “un lideratge creatiu i innovació estratègica a més d’experiència àmplia amb l’entorn de la informació digital.”

Com deien Astèrix i Obèlix: “que estranys que són aquests britànics”.

Que somien els bibliotecaris en biblioteques electròniques?

Atabalat aquests dies amb una feina no prevista, no em resisteixo a allunyar-me’n una estona per comentar un suggerent article de Steve Coffman, “The Decline andFall of the Library Empire” que publica la revista Searcher 20(12)3.

L’article el resumeix i comenta deforma exemplar Nieves González a Bibliotecarios 2.0: Decadencia y muerte del imperiobibliotecario". Recomano la lectura d’aquest darrer que és en castellà i resumeix be l’article original.

Quina és la idea de Coffman? Diu que els bibliotecaris hem tingut la força de somiar la biblioteca electrònica (és a dir, de “inventar-la”) però no la força de realitzar-la nosaltres. La biblioteca digital o electrònica és una realitat (o està a punt de ser-ho) però és una realitat no realitzada per qui l’ha somiada abans que ningú (els bibliotecaris) i que s’ha realitzat fora de les realitats de les biblioteques.

Coffman repassa algunes de les activitats dirigides a la construcció de les b. digitals a les que els bibliotecaris hem dedicat esforços i recursos. Són activitats en les que hem fracassat (i no pas per no haver-ho intentat) alhora que altres aconseguien fer-les realitat. Aquestes són:

• La catalogació dels recursos web que malgrat el projecte CORC d’OCLC ha demostrat ser inviable però que, en canvi, ha estat realitzat per Google
• La construcció de la biblioteca 2.0 que s’ha mostrat un fracàs alhora que els lectors no deixen d’establir xarxes socials al voltant de la lectura però fora de la biblioteca (a Library Thing, Goodreads o Amazon)
• La referència virtual, que malgrat els bons instruments (com Question Point) no ha tingut èxit i sí en te, en canvi, la Viquipèdia. 
• La cerca a bases de dades, que malgrat l’oferta existent i la tradició de les biblioteques no satisfan les necessitats de la gent que vol consultar-les des d’arreu (i no des de la biblioteca).
• Els ordinadors d’accés per al públic, ja que aquests cada vegada són més barats i la gent ja en té.
• Els llibres e-, als que ens hem abocat (als EUA) però sense aconseguir crear un model econòmic que faci viable tenir-ne a la biblioteca en comparació amb la gran oferta que fan i faran grans conglomerats editorials.

Més enllà dels matisos que es puguin fer a aquestes opinions (recomano de nou, llegir els que fa la Nieves). El tema és interessant: ens hem abocat a somiar i hem tingut èxit perquè els nostres somnis s’han realitzat, però no els hem realitzat nosaltres, i aquesta realització ens deixa fora del terreny de joc.

Reflexions com aquestes, crec que n’hem de fer. No per fuetejar-nos, sinó per veure què hem fet be en el passat i què no. De l’article me n’agrada en especial l’argument sobre el nostre ‘fracàs’ al voltant de les xarxes socials. Perquè no hem aconseguit que els nostres lectors i usuaris comentin i anotin els registres bibliogràfics els llibres que s’enduen de les biblioteques? Per què hem actuat en local, aquí, i el món 2.0 és de cua llarga. La nostra força no és ser els primers, és assolir suficient massa crítica com per fer un salt quàntic i oferir als nostres usuaris (reals i potencials) el que esperen de nosaltres: no només allò que tenim, sinó allò que té el nostres sector. No només el nostre catàleg, sinó el col·lectiu de les biblioteques del voltant; no només els nostres llibres, sinó els de les biblioteques del nostre territori; no només la versió digital del que guardem a les nostres col·leccions, sinó tot el que hi ha sobre un tema...

La biblioteconomia sempre ha tingut un somni: el d’oferir tota la informació disponible. Per dificultats tècniques, ens hem conformat amb oferir allò que tenim. No hi ha lloc per a una realitat tan miserable, i encara hi ha lloc pel somni. Per fer-lo realitat però, hem de canviar de mentalitat i treballar col·lectivament per construir eines comunes.

Ciutats literàries (fàcil, bonic i barat per a bp’s)

Un amic m’envia un mapa literari de NY: NYC Buildings Where Great Literary Works Were Written

Sabem –diu la p. web- que alguns llibres s’han escrit a NY (o a Bcn, o a Vic, o a ...), però, sabem on van ser escrits cada un? El mapa recopila alguns edificis on van ser acabades importants obres literàries.

Hi ha: ARTHUR C. CLARKE, ARTHUR MILLER, BOB DYLAN, CARSON MCCULLERS, ERNEST HEMINGWAY, J.D. SALINGER, JACK KEROUAC, JOAN DIDION, JOHN STEINBECK, TENNESSEE WILLIAMS, THOMAS WOLFE, TRUMAN CAPOTE

Jo hi troba a faltar a la Wharton.

La biblioteca pública i la seva funció social en temps de crisi

Podria no haver-hi biblioteques? Ens sembla inimaginable que no n’hi hagi, però de biblioteques no n’hi ha hagut fins fa poc. De biblioteques públiques (per al poble), tal com les entenem. L’esperit de la revolució francesa d’estendre els drets civils (en tota la seva amplitud) a tothom no va quallar al món occidental que coneixem fins entrat el S XIX (i probablement perquè no va ser fins llavors que no es van tenir recursos materials suficients com per fer-ho).

Amb recursos, la societat crea biblioteques per al poble, és a dir per a tothom (abans n’hi havia, però eren per alguns). Es va fer perquè hi havia una profunda motivació social. Ara, hi tornaríem? Les biblioteques estan (estem) resistint dues envestides que les fa qüestionables. La 1a va ser la de si: amb internet caldrà tenir biblioteques? La 2a és més recent, i la podríem formular així: amb la crisi i necessitats que hi ha, no pot ser que les biblioteques siguin prescindibles?

Les argumentem com indispensables les biblioteques amb arguments que estan deixant de tenir força però: Si la informació que hem recollit, organitzat i difós ja no és un bé escàs, què ens justifica?.

És, doncs, raonable que avui la professió faci dues coses: 1) buscar noves evidències del que aportem a la societat (= les velles estadístiques reformulades) i 2) retorni al bàsic i repensi les seves funcions.

Ho va fer l'Aula Jordi Rubió i Balaguer (de la Facultat de BiD) dijous passat dia 26 amb el seminari “La biblioteca pública i la seva funció social en temps decrisi”. El primer encert de la sessió va ser l’orientació que hi va donar l'Adela d'Alòs-Moner, la nova coordinadora de l’Aula: davant la crisi cal començar a exhibir iniciatives positives, innovadores i motivadores.

La sessió va començar amb una conferència de Josep Mayoral, alcalde de Granollers, i va seguir amb taula rodona amb: Assumpta Bailac, gerent del Consorci de Biblioteques de Barcelona, Cristóbal Guerrero, director de la BibliotecaPública Municipal de Camas (Sevilla)

i José Antonio Gómez Hernández, professor de la Facultad de Comunicación yDocumentación de la Universidad de Murcia. Sobre el tema podeu consultar una guia de lectura

Al marge de les intervencions de la taula jo em vaig quedar amb 3:

• La de la nova cap del Servei de Biblioteques de la Generalitat, Carme Fenoll, que citant Saramago (com era, exactament?) va recordar-nos que nosaltres som un recurs, que una força contra la crisi som nosaltres mateixos, el nostre entusiasme.
• La de Marta Cano, cap de Servei de Coordinació Bibliotecària de la DiBa, que va venir-nos a dir que calia replantejar-nos algunes coses de les que fem
• La d’un vell amic, Antoni Plans, estudiant de les aules per a la gent gran que va demanar si la situació era tan plàcida com l’explicàvem i si no hi havia problemes a les biblioteques deguts a la nova composició de la nostra societat

La Carme, La Marta i l’Antoni l’encerten, penso jo: nosaltres també estem en les causes de la crisi i ben segur en som la solució (cal fer), algunes coses de les que hem fet les hem fet malament o no han sortit be (cal refer) i els problemes reals no els podem callar i amagar (cal explicar les coses pel seu nom). 

[I demano excuses als que em diuen que parlo de les b. públiques estant-hi lluny i que en general, pontifico]