En la Jubilació de Dolors Lamarca

Divendres passat es va jubilar la Dolors Lamarca. La Dolors ha estat una persona molt important per la nostra professió, important com ho han estat Rosa Ricart, Montserrat Roca o Carme Mayol. Importants totes les citades no només pel que han fet, sinó sobretot pel que han deixat fet. El nostre present s’ha beneficiat del que molta gent ha fet abans que nosaltres, però algunes persones han resultat clau per la influència de les seves aportacions.

La Dolors va fer aportacions essencials en tres moments de la seva vida laboral: quan va ser la Cap del Servei de biblioteques de la Generalitat, en els primers anys de la direcció de la biblioteca de la Universitat de Barcelona i més recentment com a directora de la Biblioteca de Catalunya.

La Dolors va ser la primera Cap del Servei de Biblioteques en una Generalitat restaurada. Era el 1979 i es tenia poca experiència de govern. Van ser uns anys difícils (recordem que el cop d’estat d’en Tejero va ser el febrer de 1981) en els que hi havia més il·lusió que recursos. Era però més important mai encertar la direcció o direccions amb les que calia començar a avançar.

Les primeres passes de la política de biblioteques –donades per la Dolors- van ser per modernitzar, per crear un servei nacional i per crear infraestructures. Les biblioteques populars havien resistit bastant be el franquisme adherint-se al model de la Generalitat republicana. Havien passat però molts anys i calia fer biblioteques noves i fer-les més populars, allunyades ja del rigor noucentista amb que es va crear la xarxa. Va ser així amb les primeres que va poder fer la Generalitat (i recordo la 1a: Can Sumarro, avui en procés de reformes).

La segona passa en la bona direcció va ser la de fer (o voler fer) un servei de biblioteques populars o municipals a nivell de Catalunya . Queda això reflectit a la Llei de biblioteques de 1981  i en la praxi organitzativa de serveis territorials de suport. Va ser segurament una llàstima l’esperit poc nacional del PSC, que llavors governava la Diputació de Barcelona, que va abandonar la gestió de la Biblioteca de Catalunya amb moltes reticències i va oposar-se a la integració de les biblioteques de la seva xarxa a la de la Generalitat.

Creació d’infraestructura, en darrer lloc, amb l’Institut Català de Bibliografia. Aquest estava encarregat de l’elaboració de la bibliografia nacional (una tasca fonamental segons l’agenda internacional de llavors feta per la IFLA), però va tenir un paper fonamental en la traducció i adopció de normativa de catalogació (ISBD, AACR2 i CatMARC) i en la confecció de programari de gestió de catàlegs. Cap d’aquestes dues coses haguessin assolits els resultats que van tenir sense el recolzament de la Dolors.

  

Quan la Dolors Lamarca va assumir la direcció de la biblioteca de la UB, el que entenem avui per ‘biblioteca de la UB’ era la biblioteca general de Plaça Universitat. La direcció de biblioteques (ni a la UB ni a cap universitat espanyola) s’ocupava de les biblioteques de facultat o de departament. Aquestes feien la seva vida deixades de la ma de Deu i amb uns nivells de serveis clarament mediocres tret de les comptadíssimes excepcions de la biblioteca de Física i Química de la UB i la d’Arquitectura de la UPC.

El més revolucionari de llavors –difícil de valorar des dels ulls d’ara- va ser considerar que la direcció de biblioteques incloïa la totalitat de les biblioteques de la universitat i començar a actuar en conseqüència. Les biblioteques universitàries espanyoles són el que són (i passen amb molt bona nota l’examen del que s’ha fet en aquests darrers 30 anys) gràcies a aquest posicionament clar. Pot semblar-nos evident  d’avui estant, però això mateix encara no és una realitat a Itàlia i no ho ha estat a França fins fa poc.

La idea que totes les biblioteques de la universitat fossin una ‘unitat funcional’ va trobar acollida en alguns col·legues d’altres universitats d’Espanya en el difícil període de reorganització de les universitats que va tenir lloc els anys 80 (recordem que la llei de reforma de la universitat, LRU, és de 1983). La Llei no disposava res que permetés reformar el principal mal de les biblioteques de la universitat, la seva dispersió, i això va general un moviment professional que va culminar amb la creació de Rebiun. Rebiun va gestar-se com a xarxa cooperativa agafant el bon model de les cooperatives angleses i del PICA holandès. Rebiun va proporcional una ideologia de reforma bibliotecària (tots els fons bibliotecaris d’una universitat es constituïen en una unitat funcional) i va crear infraestructures de suport per a les biblioteques de la xarxa (préstec interbibliotecari i la possibilitat de catalogar per còpia a través d’un catàleg col·lectiu).

Les tasques de modernització de Dolors Lamarca a la UB van passar per la creació de nous edificis de biblioteca de facultat que recollien els fons de biblioteques departamentals, la creació de serveis tècnics i una estructura de gestió feta pels caps de les biblioteques i per l’automatització del catàleg de la biblioteca, tasca aquesta que la Dolors ja va trobar iniciada.

Dolors Lamarca ha escrit poc, però les seves principals aportacions a la direcció de la BC les va expressar a l’article «La Biblioteca de Catalunya en el sistema bibliotecari de Catalunya». Deia allà: “Fins fa uns anys, accés significava que els usuaris podien visitar les instal·lacions de la biblioteca, situada normalment a la capital del país, o utilitzar costosos serveis de préstec interbibliotecari. Avui, accés significa obtenir els continguts per la xarxa, des de qualsevol punt del món.”

L’entrada de les biblioteques nacionals en el món digital no ha estat fàcil. La  Biblioteca de Catalunya, sota la seva direcció, ha abraçat sense vacil·lacions les oportunitats de tenir la informació digitalitzada per tal d’oferir-la a qui la pot necessitar amb unes possibilitats d’accés que es veuen molt incrementades. Segurament l’acte més valent i decisiu va ser l’acord de la BC amb Google llibres gràcies al qual s’estan digitalitzant un bon nombre de llibres de la biblioteca i d’altres quatre biblioteques patrimonials de Catalunya. Una altra vegada la decisió de fer-ho ens pot semblar obvia avui, però no ho era quan es va prendre, ni tampoc no va ser, podem dir-ho ara, fàcil.

Amb la idea de donar accés als fons de la BC a través de la xarxa, la Biblioteca de Catalunya va participar des del primer dia a Europeana i deu ser gràcies a això que el català és una llengua europea (a Europeana, almenys)

Cal sumar aquí l’arxiu de la web de Catalunya que es fa amb Padicat, la digitalització de col·leccions completes de revistes que ja no es publiquen feta amb ARCA, la participació en iniciatives cooperatives de digitalització com TDX, MDC i RACO.

Probablement els molts anys de feina de Dolors Lamarca es mereixin més ratlles però en aquestes he intentat ressenyar el més substancial del seu llegat. Crec que és innegable. Els que he destacat ho he fet des de la perspectiva subjectiva que inevitablement tinc per haver estat en aquestes batalles i també des de la subjectivitat de l’agraïment i afecte que li tinc i des d’aquí li declaro.