El paper de les biblioteques en una societat sense paper

Ni mai hi havia hagut tanta informació, ni mai els lectors havien estat tan autosuficients per accedir al contingut de llibres i altres documents tradicionalment col·leccionats per les biblioteques. Les capacitats d’emmagatzematge i de difusió dels ordinadors i de la xarxa semblen estar ocupant l’espai de les biblioteques. Aquestes, tenen algun paper en una societat cada vegada més digital i amb menys ‘paper’ per al paper imprès?

L’evolució de les biblioteques, però, la seva utilitat o prescindibilitat futures, no depèn només d’elles ni de les solucions tecnològiques que es trobin per posar informació a disposició de la gent i facilitar-ne la seva gestió. És la mateixa societat, decidint quin camí de futur tria, qui decidirà si les biblioteques continuen aportant algun valor a la societat. Si l’evolució social elegeix valorar la igualtat, les identitats individuals i col·lectives i el desenvolupament de les persones, llavors continuarà havent-hi organitzacions que es diran biblioteques (o no) i que vetllaran per facilitar l’accés de qualsevol informació  a tothom.

Fins ara, les tecnologies aplicades a l’enregistrament i difusió de la paraula no han fet més que estendre la capacitat de llegir. Han augmentat tant la facilitat d’accedir a llibres i a altres documents com la de fer coses amb la informació que al humanitat genera. Però només les biblioteques garanteixen l’accés a tota la informació, per a tothom i per sempre. Va ser així quan la tecnologia nova va ser l’escriptura, i va tornar-ho a ser amb la impremta: hi ha informació que no es considera valuosa, hi ha individus que queden al marge de l’ús de la informació i hi ha informació que deixa de tenir interès i de la que se’n descuida conservar-la. Tots aquests ‘forats’ són els que la biblioteca moderna –la creada dins el paradigma del llibre imprès- va cobrir. La tecnologia del digital en xarxa, però, continua creant forats o rases similars i les biblioteques contemporànies i del futur tindran per funció omplir-los. Això fa la Memòria Digital de Catalunya que posa en digital documents de vida efímera, o les biblioteques públiques que creen serveis d’alfabetització informacional, o la Padicat que preserva i dóna accés a versions antigues de pàgines web catalanes.

El paper futur de les biblioteques recaurà menys en l’objecte que estotja i transporta la informació (el llibre o el document) i més en la informació en sí mateixa i en les múltiples maneres en que aquesta s’usa. Les biblioteques del futur seran espais físics, entitats finançadores de l’accés a la informació, centres de formació en l’ús de la informació i organitzacions dedicades a tenir-ne cura.

Potser és un misteri, però alhora és un fet constatable, que biblioteques dissenyades com a espais agradables atrauen gent que entra en contacte amb la informació i amb altres persones. És això un defecte? Al contrari. Les biblioteques són un exemple clar del que s’ha anomenat tercers espais: llocs que no són ni casa ni la feina i on els humans exercim la nostra humanitat socialitzant-nos, intercanviant informació, exercitant la paraula. Les biblioteques, a més de llibres, ofereixen un lloc on estar (amb nosaltres mateixos, amb els altres i en contacte amb la informació), faciliten el contacte amb la cultura en les seves diferents formes i amb altres persones també interessades per ella, un espai on trobar-se amb qui pugui tenir interessos similars, un lloc on estar sense consumir, sense pagar, sense haver de seguir la moda ... L’aportació futura de les biblioteques serà la creació i manteniment de llocs i espais reals al voltant de la informació.

Cada vegada hi ha i hi haurà més informació gratuïta a la xarxa. Cal veure fins a quin grau arribarà això. Si abastarà només les obres científiques finançades públicament i els clàssics de la literatura i el pensament o si això arribarà a l’ensenyament i a l’oci. A més, les millores tecnològiques també abaratiran el cost de llegir en paper en edicions fetes a demanda. Per a la població que assoleixi uns nivells mínims de renda, el cost no serà un obstacle (com si ho va ser en el passat) per accedir als llibres que llegim. Però la feina d’editar llibres continuarà tenint costos i els si volem una societat culta caldrà generar models de negoci que sustentin l’edició digital. En el passat les compres que feien les biblioteques –bàsicament les públiques i les universitàries- subsidiaven part del cost editorial. Probablement sempre hi hagi llibres o obres l’accés als quals serà sota cost. Les biblioteques paguen en nom d’un grup (una ciutat, una universitat, una empresa, una escola) perquè les persones puguin accedir, sota règim capitalista (retribuint l'autor i l'editor), a un bé socialitzat. Un dels serveis de les biblioteques serà pagar per formar col·leccions de documents impresos i també electrònics.

Diversos pensadors han caracteritzat la societat actual com la del coneixement. La característica principal d’aquesta seria que pivotaria al voltant de la informació. La producció de riquesa i benestar ja no tindrien el centre en els desenvolupaments industrials sinó en la creació de serveis basats en el coneixement i en la gestió de la informació. En una societat això, l’ensenyament reglat ja no serà suficient i l’aprenentatge serà una activitat que es perllongarà al llarg de tota la vida. Les competències informacionals seran, doncs, cabdals. La seva adquisició s’iniciarà a l’escola però continuarà més enllà dels cicles educatius. Les biblioteques tindran per als ciutadans un rol formador en l’ús de la informació. A les escoles, a les universitats, a les organitzacions i als pobles i barris, les biblioteques seran organitzacions dedicades a ajudar a gestionar la informació, a seleccionar-la adequadament, a analitzar-la críticament i a usar-la convenientment.

Finalment, però no pas en darrer lloc, la importància del nostre passat, de la nostra identitat i de la nostra memòria creix amb el nostre benestar. Això és cert tant a nivell individual com col·lectiu. Guardar difícilment genera benefici i no té prou incentiu com per ser deixat en mans de la iniciativa privada i la empresa. Algú ho ha de fer i les biblioteques oferiran aquest servei a la col·lectivitat, és a dir, conservar informació i la organitzaran perquè pugui ser trobada i usada en un futur. Un altre dels serveis de les biblioteques serà guardar la informació que generem avui, sigui aquesta en paper o digital.

La societat necessita informació i la necessita que s’hi pugui accedir de forma igualitària. Necessita àmbits de potenciació de les persones, de cohesió social, d’autoaprenentatge i de preservació del passat. En aquests passats 100 anys les biblioteques a Catalunya han estat institucions que han ajudat l’evolució de la nostra societat en un entorn de paper i una societat industrial. En els anys que vindran, les biblioteques poden ser instruments que facilitin el trànsit i l’adaptació sense fractures en un entorn digital i una societat informacional.

Aquest post és el darrer fragment de la meva contribució a la Nadala de la Fundació Carulla d’enguany: “Biblioteques. De l'Escola de Bibliotecàries al llibre electrònic”. El llibre ressegueix el que han representat les biblioteques a Catalunya des de fa 100 anys quan va crear-se l’Escola de Bibliotecàries fins avui dia. El llibre abraça l’empenta de la Mancomunitat de Catalunya (amb la creació de la xarxa de biblioteques populars, la Biblioteca de Catalunya i l’escola esmentada), l’època franquista, la represa democràtica, l’evolució recent que han tingut les biblioteques municipals i les de recerca i la lectura digital. Sota la meva coordinació, hi han escrit Assumpció Estivill, Teresa Mañà, Lluís Agustí, Cristóbal Urbano, Núria Ventura, Carme Fenoll, Reis Fontanals, Marga Losantos, Laura Borràs i jo mateix.

La disrupció d’Internet

El desenvolupament del pensament ha anat estretament lligat a les tecnologies de la seva fixació i transmissió, però les relacions entre aquest i les noves tecnologies mai no ha estat fàcil. Plató va expressar els seus recels respecte la tècnica de l’escriptura al Fedre. Més prop nostre, Rosa Leveroni s’estranyava que l’increment demogràfic que Catalunya vivia els anys seixanta, i l’increment d’estudiants que això comportava, no suposés un augment significatiu de visitants de les biblioteques populars, i ho atribuïa a les noves tecnologies de llavors: la ràdio, i més encara –deia-  la televisió.

Si bé quan es viuen, tots els canvis semblen importants, n’hi ha que adquireixen la categoria de ser ‘disruptius’, és a dir de reconfigurar la manera de fer les coses. No podem dubtar que hi ha hagut tres canvis tecnològics disruptius relacionats amb la paraula, el pensament i la informació: l’aparició  de l’escriptura, la invenció de la impremta i el desenvolupament de la capacitat de processar dades en ordinadors i transmetre-les a través de xarxes de telecomunicacions.

L’aparició del llibre imprès va canviar la societat però fins i tot també a les persones. La paraula –que fins llavors havia estat o dita o escoltada- va passar a poder ser emmagatzemada (en llibres) i usada a distància en una extensió fins llavors no coneguda. I una cosa similar ens està passant amb Internet. Mai com ara hi ha hagut tanta informació i mai com ara ha estat tanta la capacitat d’accedir-hi i d’usar-la.

Hem passat (estem passant) d’una societat que tenia temps abundant per cercar una informació escassa a una altra en la que el que és abundant (massa?) és la informació i el que escasseja és el temps per cercar-la i usar-la. Estem desenvolupant tècniques i instruments que permeten que la informació que ens és rellevant se’ns aparegui sense buscar-la. Si fins ara la informació calia treballar-la ‘a mà’, ara ho faran les màquines, i els grans conjunts d’informació –big data- acabaran essent capaços de generar nova informació.

La informació ha estat tradicionalment lligada al seu suport. El que deia un llibre (o un document) i el llibre en sí eren una mateixa cosa. Només algunes obres molt populars acabaven editant-se diferents vegades en edicions diferents. La progressiva mecanització de la impremta, i, més endavant, l’actual digitalització, acabaran alliberant del tot la informació del seu suport. Aquesta fluirà per la xarxa de forma abundant i lliure, i els seus costos de reproducibilitat es reduiran enormement. Avui, en el domini de la ciència, es considera que en l’horitzó de l’any 2015 els articles i altres documents de recerca seran accessibles de forma oberta, és a dir, sense cost i amb capacitat de ser reutilitzats sense permís del seu autor. Cal veure si aquesta llibertat de flux de la informació arribarà també a als àmbits de l’ensenyament i l’oci.

La paraula escrita ja va incorporar dibuixos mentre els llibres eren manuscrits. Més tard, la impremta va permetre ajuntar-hi fotografies, però ara, la informació digital permet incrustar-hi en qualsevol text qualsevol altra informació (textual, gràfica, sonora o audiovisual). Els textos poden enllaçar a altres documents i els lectors poden intervenir en el text comentant-lo, continuant-lo o valorant-lo a les xarxes socials. El descobriment de la neuroplasticitat del cervell, és a dir, que està dissenyat per adaptar-se a pressions ambientals, canvis fisiològics o experiències ha fet que ens plantegem quins canvis provocarà en el cervell aquestes noves experiències lectores, i si aquests són positius (Nicholas Carr, el 2008 va publicar un article amb un títol que expressa algunes d’aquestes temences: “Is Google Making Us Stupid?”).

Aquest post és el 4rt fragment de la meva contribució a la Nadala de la Fundació Carulla d’enguany: “Biblioteques. De l'Escola de Bibliotecàries al llibre electrònic”. El llibre ressegueix el que han representat les biblioteques a Catalunya des de fa 100 anys quan va crear-se l’Escola de Bibliotecàries fins avui dia. El llibre abraça l’empenta de la Mancomunitat de Catalunya (amb la creació de la xarxa de biblioteques populars, la Biblioteca de Catalunya i l’escola esmentada), l’època franquista, la represa democràtica, l’evolució recent que han tingut les biblioteques municipals i les de recerca i la lectura digital. Sota la meva coordinació, hi han escrit Assumpció Estivill, Teresa Mañà, Lluís Agustí, Cristóbal Urbano, Núria Ventura, Carme Fenoll, Reis Fontanals, Marga Losantos, Laura Borràs i jo mateix.

Les biblioteques a Catalunya, avui: debilitats

Quines són les febleses que avui debiliten les biblioteques de Catalunya? Al meu entendre, les principals són tres: 

• unes biblioteques escolars mancades de model, 
• la desigualtat territorial en els serveis de biblioteca pública i 
• la separació encara massa alta entre arxius, biblioteques i museus.

El principal punt negre de les biblioteques a Catalunya és, segurament, el de les biblioteques escolars i d’ensenyament secundari. Aquestes biblioteques no han experimentat en aquests darrers trenta anys les millores equivalents a les de les altres biblioteques. Durant molt de temps, el model de biblioteca escolar del Departament d’Educació no va ser (o no va poder ser) fer una biblioteca a cada escola, i va decidir fer centres de recursos comuns que havien de servir per a més d’una escola. La idea era, sens dubte, benintencionada i probablement bona, però amb el temps s’ha demostrat ineficaç.

Més recentment el mateix departament va posar en funcionament el programa «punt.edu», que pretenia refer el camí dotant les escoles de recursos documentals i, sobretot, de personal per a les biblioteques escolars. El programa «punt.edu» va néixer tard i va comptar amb pocs mitjans, però era un pas en la direcció encertada. Lamentablement, en el marc de recessió econòmica actual, el programa ha quedat sense recursos.

La biblioteca escolar no està en el nucli del sistema educatiu català, malgrat la importància que té, juntament amb el foment de la lectura, en la formació integral de les persones, l’èxit escolar i l’alfabetització en l’ús de la informació. El fet que ens estiguem endinsant en la societat «informacional» (el terme és de Manuel Castells) hauria de fer-nos veure que la democràcia i l’equitat només es podran estendre entre ciutadans capaços d’accedir, comprendre críticament i usar proactivament la informació. Aquestes capacitats han de començar a fomentar-se a l’escola i a través de la biblioteca escolar.

L’accidentada història del nostre país ha fet que el que va ser concebut unitàriament —la Xarxa de Biblioteques Populars— fos disgregat per les dues dictadures que vam patir en el segle XX. L’actual Llei de Biblioteques considera que les biblioteques públiques són serveis municipals; que s’organitzen en xarxes «regionals» (comarcals o provincials), i que, juntament amb serveis nacionals de suport, formen el conjunt organitzat de serveis que configura el Sistema de Lectura Pública de Catalunya.

A efectes pràctics, però, a molts municipis els ha costat assumir el servei bibliotecari com a propi, i les biblioteques difícilment haurien assolit el nivell d’excel·lència que se’ls atribueix si no haguessin comptat amb el suport de les xarxes de les diputacions. Tanmateix, el resultat és desigual perquè aquest suport no és homogeni en el territori català, i, en conseqüència, els serveis bibliotecaris d’algunes províncies tenen una extensió i una qualitat superiors a les de la resta. A això se suma el fet que, malgrat haver estat assenyalat per tothom com un punt feble, en aquests anys no s’ha aconseguit coordinar les diferents xarxes en un únic sistema. Al sistema de biblioteca pública de Catalunya li falten peces clau, com el catàleg col·lectiu, acords de préstec entre xarxes o la inspecció de biblioteques.

I una darrera feblesa, que potser no és pas la més important. Els darrers anys han estat de redreçament i de construcció en el sector de la cultura, qui ho dubta?, però les diferents realitats culturals han crescut separadament, i no s’han creat aliances ni sinergies. Sempre ha estat així, podem dir, amb el sector de la música treballant aïlladament del dels museus, i el dels arxius separat del de les biblioteques. És cert, però la digitalització de la informació i el seu consum a través de la xarxa estan configurant una realitat que provocarà uns canvis que difícilment podem preveure. En sabem dues coses amb certesa, però: que seran profunds i que tendiran a fer confluir a la xarxa el que fins ara havien estat realitats separades.

Aquest post és el 3r fragment de la meva contribució a la Nadala de la Fundació Carulla d’enguany: “Biblioteques. De l'Escola de Bibliotecàries al llibre electrònic”. El llibre ressegueix el que han representat les biblioteques a Catalunya des de fa 100 anys quan va crear-se l’Escola de Bibliotecàries fins avui dia. El llibre abraça l’empenta de la Mancomunitat de Catalunya (amb la creació de la xarxa de biblioteques populars, la Biblioteca de Catalunya i l’escola esmentada), l’època franquista, la represa democràtica, l’evolució recent que han tingut les biblioteques municipals i les de recerca i la lectura digital. Sota la meva coordinació, hi han escrit Assumpció Estivill, Teresa Mañà, Lluís Agustí, Cristóbal Urbano, Núria Ventura, Carme Fenoll, Reis Fontanals, Marga Losantos, Laura Borràs i jo mateix.

Les biblioteques a Catalunya, avui: fortaleses

Per analitzar la situació de les biblioteques de Catalunya podem usar la classificació comunament acceptada i dividir-les en cinc grups: biblioteques populars, escolars, universitàries, especialitzades i la Biblioteca de Catalunya. Sens dubte, cada grup presenta característiques diferents (com també podríem trobar diferències entre les biblioteques de cada grup), però és cert que també hi ha elements comuns, als quals ens podem referir.

Comencem per les principals fortaleses, que, al meu entendre, són: 

• la bona valoració pública que es fa dels seus serveis, 
• les infraestructures actuals i 
• els nivells de coordinació assolits.

Ara fa trenta anys, les biblioteques tenien un nivell d’utilització baix i socialment marginal. Avui els seus serveis són utilitzats per una elevada proporció de ciutadans, i, el que és més important, els seus usuaris són representatius de la societat catalana. A les biblioteques hi va un ampli espectre de la població, i a les universitats els serveis bibliotecaris són usats indistintament per estudiants i professors. 

L’extensió de l’ús de les biblioteques, l’acceptació dels serveis per part dels usuaris, és la conseqüència tant de la seva modernització com del fet d’haver estat capaces de crear un model de servei que ha estat útil a la societat catalana. La consideració col·lectiva de la labor de les biblioteques com a «feina ben feta» no prové de l’excel·lència d’alguns serveis o biblioteques, sinó del nivell mitjà elevat que han assolit totes plegades. La fortalesa de les biblioteques es deriva de models ben pensats i ben construïts que han estat capaços d’estendre’s gràcies al fet d’haver satisfet determinades necessitats socials.

La construcció de biblioteques ha estat un fenomen relativament recent. Tant als municipis com a les universitats això s’ha concentrat en les dues dècades del tombant de segle. Podia haver estat diferent. Podia haver passat que la maduració i l’eclosió del sistema haguessin estat més tardanes, i llavors ens hauríem trobat amb una capacitat inversora molt menor. Ens esperen uns anys en els quals costarà molt fer noves biblioteques, i per això és una enorme fortalesa haver-ne pogut fer de noves en aquests anys i haver-les fet amb criteris de flexibilitat arquitectònica, que en permetran la transformació a mesura que les necessitats de la comunitat que se’n serveix també canviïn.

Finalment, el nivell de coordinació entre les diferents biblioteques és prou elevat. Podria (i hauria de) ser-ho més, però el que s’ha assolit entre les biblioteques universitàries i de recerca és destacable. Les diferents biblioteques de campus o facultat de les universitats actuen de forma unitària, i, a aquestes xarxes, s’hi sumen la Biblioteca de Catalunya i la pràctica totalitat de les biblioteques especialitzades i de recerca. El sistema —basat en l’autonomia de cada integrant i en la coordinació de tots ells— s’ha dotat d’eines col·lectives (un catàleg, un sistema de préstec entre biblioteques, repositoris digitals diversos, un magatzem per a documents impresos de poc ús i un sistema de contractacions conjunt) que milloren els serveis que les biblioteques poden prestar, alhora que n’incrementen l’eficiència. La coordinació entre les biblioteques municipals és alta també dins de cada una de les xarxes existents —la de la Diputació de Barcelona i la de la Generalitat—, però no entre elles dues.

Aquest post és el 2n fragment de la meva contribució a la Nadala de la Fundació Carulla d’enguany: “Biblioteques. De l'Escola de Bibliotecàries al llibre electrònic”. El llibre ressegueix el que han representat les biblioteques a Catalunya des de fa 100 anys quan va crear-se l’Escola de Bibliotecàries fins avui dia. El llibre abraça l’empenta de la Mancomunitat de Catalunya (amb la creació de la xarxa de biblioteques populars, la Biblioteca de Catalunya i l’escola esmentada), l’època franquista, la represa democràtica, l’evolució recent que han tingut les biblioteques municipals i les de recerca i la lectura digital. Sota la meva coordinació, hi han escrit Assumpció Estivill, Teresa Mañà, Lluís Agustí, Cristóbal Urbano, Núria Ventura, Carme Fenoll, Reis Fontanals, Marga Losantos, Laura Borràs i jo mateix.

Les biblioteques com a cas d`èxit: què ens ha portat fins aquí?

El 1985, ara fa 30 anys, la Carme Mayol obria les Primeres Jornades de l'Associació de Bibliotecaris de Catalunya amb una descripció molt completa de la situació bibliotecària a Catalunya i concloïa que aquesta presentava greus deficiències. Res és casual aquí, no ho és que les jornades fossin les primeres, ni que es fessin deu anys més tard de la mort del dictador, ni que el panorama que es podia presentar fos poc engrescador. Hi havia pocs elements que permetessin apostar per una millora radical. Arreu del món (i també a Catalunya) les biblioteques, que havien basat la seva utilitat social en la organització i conservació de documents, viuen la crisi de ser considerades prescindibles i passen a ser valorades per la capacitat de generar serveis al voltant de la lectura i la informació. La restauració de les biblioteques creades pel noucentisme era, doncs, un programa poc atractiu als ulls dels polítics i administradors. Hi havia molts dèficits per cobrir i les biblioteques no van ser una prioritat.

Hi havia pocs elements que fessin preveure que, passats trenta anys, les biblioteques fossin citades com a casos d’èxit en la gestió pública. Certament,  en aquests darrers anys, deixant les biblioteques escolars a banda, les biblioteques de Catalunya han assolit un molt bon nivell de servei, tal com és reconegut pels ciutadans i pels polítics. Els primers n’avalen el bon funcionament usant-les i mostrant-se satisfets pels serveis que hi reben, el segons les esmenten sovint com un exemple d’equipament transversal i en destaquen –tal com fa sovint el conseller de Cultura, Ferran Mascarell- l’aportació en cohesió social i cultural i en la creació de capital social. L’obra de la Mancomunitat hi té res a veure amb aquesta valoració unànimement positiva?

Del sistema de biblioteques que va concebre Eugeni d’Ors i construir Jordi Rubió jo en destacaria tres eixos: 

• una mirada atenta a les experiències estrangeres més avançades, 
• voler construir un sistema i no biblioteques aïllades, i 
• estar basat en la dedicació i rigor d’un conjunt de professionals degudament formats. 

Més enllà d’això, els embats que les institucions catalanes han rebut de la història no permeten que hi hagi altres fils de continuïtat. L’obra de la Mancomunitat va ser curta en el temps. Tal com altres contribucions a aquesta Nadala expliquen, es van poder fer relativament poques  biblioteques, el sistema viu un parèntesi durant la dictadura de Primo de Rivera, i, finalment, la seva obra no es pot completar amb el que hagués hagut de ser el seu desenvolupament natural: la seva extensió a les biblioteques d’ensenyament.

La profunditat i durada del franquisme deixen poc del que s’havia iniciat amb la Mancomunitat. Deixen poc, però deixen prou. Sota la desintegració de la feina feta queda una llavor. Les biblioteques populars o públiques son desmembrades a escala provincial, la Biblioteca de Catalunya -rebatejada com Biblioteca Central de la Diputación Provincial de Barcelona- perd la personalitat de ser una biblioteca nacional i de recerca, i les de les universitats creixen  disgregades per càtedres, però el record d’haver estat i la voluntat de voler ser romanen. Aquesta és la llavor que planta la Mancomunitat i aquest és el primer dels seus èxits. El segon ho serà l’encert del model: copiar dels millors, cooperar i professionalisme.

La mirada cap enfora ha estat una de les característiques de la biblioteconomia catalana des que tant Ors com Rubió configuressin els trets bàsics del model de la Mancomunitat. Les visites a l’estranger, l’anàlisi i ‘còpia’ del que es feia als països més avançats en matèria bibliotecària ha estat un dels trets definitoris de la represa dels anys 80. Els bibliotecaris catalans han estat actius en l’associacionisme internacional i Barcelona ha acollit reunions de les principals entitats associacions bibliotecàries a nivell internacional o europeu: la de la International Federation of Library Associations and Institutions (IFLA) el 1993, la de la International Coalition of Library Consortia (ICOLC) el 2004, la de l’European Library Automation Group (ELAG) el 2007, la de la Ligue des Bibliothèques Européennes de Recherche (LIBER) el 2011 i la de la secció de

Metropolitan Libraries (METLIB) de la IFLA el 2012.

Si hom observa els sistemes bibliotecaris d’altres països, trobaríem que en la majoria de casos l’accent s’ha posat més en fer biblioteques que no pas en establir xarxes. No ha estat així en el cas català. Malgrat que la cooperació forma part del substrat de les biblioteques, la voluntat d’enllaçar les diferents biblioteques entre sí formant un sistema bibliotecari és de les empremtes clares que va deixar l’obra de la Mancomunitat. Si be tota realitat sempre és millorable, la col·laboració entre les diferents biblioteques de Catalunya és gran. Avui hi ha dos grups de biblioteques que treballen de forma prou coordinada: les biblioteques públiques, per una banda, i les universitàries i especialitzades per una altra.

Finalment, la vocació i el professionalisme han estat la tercera característica distintiva de les biblioteques catalanes. De ben segur que el fet que la majoria de professional provinguessin de l’Escola de Bibliotecàries, una escola petita però de llarga tradició, ha ajudat a la creació d’una manera de fer homogènia i a l’establiment de xarxes professionals que han creat vincles al marge i més enllà de les relacions institucionals.

Certament, l’Escola –magníficament estudiada per A Estivill en el seu període inicial- ha proporcionat una formació tècnica que ha contribuït a la qualitat i èxit de les biblioteques catalanes, però aquesta és una explicació insuficient. Els perfils psicològics i valors de cada u configuren un punt de vista sobre el món que, portat a l’àmbit laboral, acaba anomenant-se ‘vocació’. Aquesta és de les poques forces que poden combatre el burocratisme. I ha estat així que, amb el llegat pobre del franquisme, els pocs recursos de la transició i les urgències que no incloïen les biblioteques del anys 80, per vocació i amb professionalitat, malgrat la inèrcia i la mediocritat, s’han sabut construir sistemes bibliotecaris que han rebut la consideració social d’exitosos.

   

Aquest post és el 1r fragment de la meva contribució a la Nadala de la Fundació Carulla d’enguany: “Biblioteques. De l'Escola de Bibliotecàries al llibre electrònic”. El llibre ressegueix el que han representat les biblioteques a Catalunya des de fa 100 anys quan va crear-se l’Escola de Bibliotecàries fins avui dia. El llibre abraça l’empenta de la Mancomunitat de Catalunya (amb la creació de la xarxa de biblioteques populars, la Biblioteca de Catalunya i l’escola esmentada), l’època franquista, la represa democràtica, l’evolució recent que han tingut les biblioteques municipals i les de recerca i la lectura digital. Sota la meva coordinació, hi han escrit Assumpció Estivill, Teresa Mañà, Lluís Agustí, Cristóbal Urbano, Núria Ventura, Carme Fenoll, Reis Fontanals, Marga Losantos, Laura Borràs i jo mateix.

Quin perfil hauria de tenir el bibliotecari del futur?

[Ítem:] Quin perfil hauria de tenir el professional de l'àmbit en el futur?  

Al meu entendre, el professional del futur no serà un científic de la informació, i sí un ‘ajudador’ en el procés d’adquirir coneixement. Aquest és un punt de vista quer pot ser –evidentment- erroni, però que determina com veig el perfil dels professionals del futur. Des d’aquesta perspectiva, distingiria entre el perfil psicològic i el tècnic dels professionals.

Respecte el perfil psicològic del professional del futur: ha de ser una persona a qui li agradi ajudar als altres, que cregui que totes les persones poden i tenen el dret a créixer, i estigui convençut que el coneixement millora les persones, els col·lectius i les organitzacions (i que, per tant, cal preservar-lo i compartir-lo).

Des d’un punt de vista tècnic, crec que el professional del futur ha de conèixer a fons les diferents fases de la creació del coneixement (això es feia abans amb l’assignatura d’història del llibre i ara s’ha d’ampliar), la manera de ser dels humans (ha de tenir coneixements antropològics) i la forma específica de com aprenem (psicologia). Com optativa es poden fer classes de tecnologia.

La revista Ítem del COBDC té previst treure el proper número abans de Nadal. Aquesta vegada l’Ítem –que ara coordina en Ferran Burguillos- vol que una colla àmplia de professionals els bibliotecaris-documentalistes i també d’altres sectors parlin de com veuen les biblioteques. Vaig tenir la sort d’estar en la tria i anticipo aquí (darrer lliurament) les que han estat les meves respostes a les quatre preguntes que ens han fet.

I tu, què faries?

[L'Ítem pregunta:] Si tinguessis carta blanca per canviar tres aspectes rellevants de la política bibliotecària, què faries?

Aquest és la pregunta difícil, i part de les dificultat rau en que les solucions no només depenen de les persones, sinó de la capacitat de fer que tenen. Obviant aquesta darrera qüestió, hauria de donar aquí tres propostes d’acció per tal de pal·liar els problemes de present mencionats abans.

Per al primer, crearia una plataforma àmplia (es a dir on els bibliotecaris fossin minoria i els mestres, pedagogs i intel·lectuals majoria) que demanessin la creació d’un model modern, adequat al país i sostenible de biblioteca per a l’escola. Reuniria la plataforma tantes vegades com calgués i l’ampliaria tant com pogués, intentant així arribar a influir algun dia en un Departament d’Educació que es mostra en això refractari a les necessitats actuals i futures de la societat catalana.

Per al segon, sense tocar cap llei ni reglament, faria perquè el Consell de Biblioteques fos el que la llei de biblioteques actual preveia que fos: un organisme professional, representatiu, consultiu i assessor per a la Generalitat. Ara no és cap d’aquestes coses (i, de fet, quasi ni es reuneix), i és una llàstima perquè a nivell professional els consensos són alts i els exemples cap on mirar, clars. No té sentit voler millorar la política bibliotecària per a Catalunya de forma centralitzada i polititzada, quan la realitat sobre la que ha d’aplicar-se està altament descentralitzada i professionalitzada.

Per al tercer (i sento dir-ho), crec que faria que el Col·legi fes com les empreses que fa suspensió de pagaments, és a dir, anunciaria que sóc viable, però que tinc problemes momentanis per tirar endavant. Dit d’una altra manera, proclamaria que l’organització de la professió iniciada els anys 70 amb l’Associació de Bibliotecàries ha entrat en una crisi profunda de la que no en sortirà amb una simple renovació estatutària de la junta. Cal repensar per a què ens associem, què volem fer i com, i amb qui.

La revista Ítem del COBDC té previst treure el proper número abans de Nadal. Aquesta vegada l’Ítem –que ara coordina en Ferran Burguillos- vol que una colla àmplia de professionals els bibliotecaris-documentalistes i també d’altres sectors parlin de com veuen les biblioteques. Vaig tenir la sort d’estar en la tria i anticipo aquí (lliurament 3 de 4) les que han estat les meves respostes a les quatre preguntes que ens han fet.

Quins són els principals reptes de futur?

Reptes de futur vol dir problemes de present, aquí? Si és així, diguem-ne tres: 

• les biblioteques escolars, 
• la unificació en un sol sistema de les biblioteques públiques i 
• l’establiment d’una consciència professional representativa i àmplia.

Les biblioteques han estat socialment útils en el passat en un món d’informació escassa i d’accés restringit, però, ho continuaran essent en un món d’informació abundant i accés ampli?. Al meu entendre sí, si les biblioteques saben continuar aportant valor al voltant de la informació, bàsicament ajudant en el procés d’usar-la de forma creativa per al creixement individual i col·lectiu. Si això és així, cal que es manifesti a l’inici de tot: a l’escola primària. Avui alguns països (Estats Units de Nord-Amèrica, per exemple) creuen en els efectes positius de bones biblioteques escolars; alhora, a molts països (a Catalunya, per exemple), a banda d’exemples aïllats, les biblioteques escolars tenen pocs recursos i estan mal orientades.

Cal que les diferents biblioteques municipals d’un territori actuïn coordinadament? No, no és indispensable. La qualitat de les biblioteques depèn en una part important en l’arrelament a l’entitat a la que serveix (un municipi, una organització, una empresa...) Passa, però, que la coordinació de les biblioteques en xarxes, i de les xarxes en sistemes, permet que biblioteques petites tinguin grans serveis o que puguin obtenir-los amb menys cost. Així s’ha fet a Catalunya a les universitats. Per diferents motius, no s’ha fet suficientment a les públiques i això s’està deixant sentir com una llosa massa pesada. No té sentit que els recursos (sempre escassos) de les biblioteques municipals estiguin esquarterats per províncies, ni que els serveis siguin molt desiguals depenent de qui sostingui la xarxa, ni que la Diputació de Barcelona tingui recursos i idees per fer serveis de nivell nacional, mentre que la Generalitat (sigui per manca de recursos o d’idees) actuï com una diputació provincial.

Al meu entendre, els assoliments positius importants dels darrers anys provenen d’una forta consciència professional que es va plasmar els anys 70 i 80. Pels motius que sigui, aquesta consciència professional s’ha afeblit molt en els darrers 20 anys. Això ha repercutir (o ha estat al revés) en l’associacionisme professional que ha quedat molt debilitat. El dit fins ara val tant per a Catalunya com per a Espanya. Una professió dèbil (ideològicament i organitzativament) comporta una realitat professional dèbil (en els llocs de treball, en els sous, en la influència...) A més, les biblioteques no hem sabut teixir una aliança àmplia amb el sector de la cultura, ni amb els agents més propers (arxius i museus) ni amb les més allunyats (creadors en general).

La revista Ítem del COBDC té previst treure el proper número abans de Nadal. Aquesta vegada l’Ítem –que ara coordina en Ferran Burguillos- vol que una colla àmplia de professionals els bibliotecaris-documentalistes i també d’altres sectors parlin de com veuen les biblioteques. Vaig tenir la sort d’estar en la tria i anticipo aquí (lliurament 2 de 4) les que han estat les meves respostes a les quatre preguntes que ens han fet.

Quins han estat els principals canvis per a les biblioteques i la informació en aquests darrers 20 anys?

La revista Ítem del COBDC té previst treure el proper número abans de Nadal. Aquesta vegada l’Ítem –que ara coordina en Ferrar Burguillos- vol que una colla àmplia de professionals els bibliotecaris-documentalistes i també d’altres sectors parlin de com veuen les biblioteques. Vaig tenir la sort d’estar en la tria i anticipo aquí les que han estat les meves respostes a les quatre preguntes que ens han fet.

Ítem: Quins han estat els canvis més importants que ha experimentat l'àmbit de la biblioteca i l'àmbit de la informació i la documentació en general, en els darrers 20 anys?

Aquesta 1a pregunta sembla fàcil. Jo veig tres gras canvis en aquests darrers anys: 

• la digitalització de la informació i la seva accessibilitat en xarxa, 
• l’increment de la cooperació i 
• el canvi en la valoració social de les biblioteques.

El primer dels canvis citats no és propi ni de la professió ni de Catalunya. Es dóna en (quasi) tots els àmbits i té unes conseqüències que encara no estan precisades. La informació digital en xarxa ha canviat processos molt arrelats (per exemple, la forma i model de negoci de la comunicació científica) i està fent aflorar noves maneres de ser de les persones humanes (vegeu com s’ha incrementat la socialització a partir d’aquest nou entorn). Estem vivint un canvi d’era que afectarà profundament les coses que fem i com les fem. La biblioteca, definida en el passat com a recipient organitzat de documents físics o es reinventa o la seva existència deixa de tenir sentit.

El segon no es dóna de forma generalitzada en la nostra societat, però si en la nostra professió. Jo crec que l’increment de la cooperació acabarà essent una característica de l’era informacional que estem inaugurant (vegeu, per exemple, el llibre de Richard Sennett, “Juntos”), però ara, de moment, es manifesta més en uns àmbits que en uns altres. En biblioteques es manifesta de forma clara, i a l’onada de cooperació de la dècada dels 70 s’hi ha afegit l’apareguda a finals del segle XX i que ha propiciat la creació de consorcis. Fa 40 anys, les grans biblioteques podien fer front soles a problemes grans; avui alguns ‘problemes’ són massa grans per a qualsevol biblioteca i no ho són (o ho són menys) per a biblioteques consorciades, col·ligades o cooperants.

El tercer ens és propi de forma professional i territorial. Fa 40 anys va morir Franco i es van iniciar les reformes democràtiques, en fa 30 es van poder iniciar canvis dins de les institucions (municipis, diputacions, universitats, etc.) aquests canvis van donar lloc a un model nou de biblioteca (pública i universitària), model que va poder-se anar plasmant en la realitat (vegeu: http://bdig.blogspot.com.es/2015/07/la-importancia-de-tenir-un-model.html). Fa 20 anys les biblioteques tenien un pobre prestigi, això va començar a canviar a partir que es van poder fer (a partir de models adequats) noves biblioteques. Aquest canvi en la percepció social de les bibloteques catalanes és fonamental de cara al seu futur.

Les biblioteques públiques nord-americanes estan en un moment de trànsit

El Pew Research Center és un centre d’estudis que fa enquestes que proporcionen dades factuals sobre diferents temes i tendències mundials. Per exemple, sobre l’ús del mòbil entre els joves per a establir relacions sentimentals o sobre quins són els temes que preocupen més als xinesos (per cert, són: la corrupció, la contaminació i la desigualtat).

El Pew RC s’ha dedicat en diverses ocasions a explorar com afecta internet a la vida quotidiana dels nord-americans, al llibre e- i a les biblioteques.  Un dels darrers estudis porta per títol Libraries at the Crossroads.

Els resultats de l’enquesta són clars i contradictoris: alguns indicadors són bons per a les biblioteques i altres dolents, és a dir, les biblioteques estan en una cruïlla.

Per una banda els ciutadans nord-americans creuen que les biblioteques són importants i creuen que tenen coses a oferir a la seva societat. Per una altra hi ha signes de descens de l’ús de les biblioteques.

Concretament, la majoria dels ciutadans nord-americans

·         Creuen que les biblioteques son important per l’educació de les persones, que formen part de l’ecosistema educacional  i que s’haurien de coordinar més i millor amb les escoles

·         Un 65% creu que el tancament de la seva biblioteca pública afectaria negativament la seva comunitat i un 32% diu que l’afectaria negativament a ell.

·         Les biblioteques són especialment important per a minories febles

Per contra:

·         El 46% de ciutadans nord-americans va visitar una biblioteca en l’any anterior a l’enquesta (però el 2013 el percentatge era del 48%, i el 2012 del 53%)

·         Un 22% havien visitat la p. Web de la biblioteca (però era el 30% l’any 2013)

·         Les activitats tradicionals baixen: un 66% dels que van visitar una biblioteca el darrer any s’enduen llibres en préstec, però el 2012 ho feia el 73%; un 42% demanen informació al bibliotecari, però el 2012 ho feia el 50%

Poden o ser dades definitives, però semblen mostrar canvis profunds en els usos i la funció de la biblioteca pública per part dels nord-americans. Aquesta pot estar deixant de ser un instrument subministrador d’informació per a tothom per ser cada vegada més en una institució ‘ajudadora’ dels més febles en aquesta societat contradictòria i complexa que vivim.

Jo en prendria nota.

Declaracions reclamant millores a les biblioteques (1985-2015)

(Don't close my library) 

Aquesta setmana el COBDC ha publicat al seu Document un Decàleg per a un Sistema de Lectura Nacional acció que ens ha d’alegrar i per la qual hem de felicitar a la seva Junta. El decàleg exposa accions ‘per donar un nou impuls al sistema bibliotecari català per tal de consolidar-lo i millorar-lo’. La intenció és posicionar el Col·legi davant la nova legislatura i el govern que en sorgeixi.

L'Associació de Bibliotecaris de Catalunya (ABC) i, més tard, el COBDC són el resultat de la situació molt precària de les biblioteques i dels seus professionals els anys 70, que va quan la professió decideix organitzar-se per defensar millor els seus interessos. Això ha passat per defensar l’estatus dels professionals i també per demanar més i millors biblioteques, i això darrer vol dir també tenir una visió consensuada i objectiva de la situació de les biblioteques de Catalunya i proposar per a elles línies de millora i de futur.

Comporta també –quasi inevitablement- una certa confrontació amb l’administració pública, la qual, en el cas de les biblioteques, n'és sempre la responsable majoritària. Aquesta confrontació es pot fer de moltes maneres i per raó que es tingui ningú no treu que es pugui fer equivocadament. El que no pot passar es que no es faci, perquè la millora de les situacions presents no es pot fer des de l’autocomplaença ni des de la minimització dels punts febles; s’ha de fer des de l’anàlisi del que es té i l’ambició del que s’hauria de tenir. Si estem convençuts de la funció social i igualitària de les biblioteques (de qualsevol tipus), part de la nostra tasca professional és millorar-les i demanar a qui determina les polítiques públiques les mesures i els recursos per millorar-les.

L’ABC i, més tard, el COBDC han exercit sovint aquest paper reivindicatiu i ho han fet amb declaracions similars al Decàleg publicat ara pel COBDC. Podríem posar diversos exemples dels esforços de la professió per analitzar el present i indicar línies de futur, però citaré només el magnífic anàlisi que Carme Mayol va fer sobre «La situació bibliotecària a Catalunya» en la ponència inaugural de les 1es Jornades de l’Associació de Bibliotecaris de Catalunya (1985). Són 60 pàgines d’interessant lectura, lamentablement no disponibles en digital.

El febrer del 1992 (poc després de l’aprovació de la 1a llei de biblioteques) la Junta de Govern del Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya va aprovar la “Declaració en favor del dret a la lectura i a la informació publiques per als ciutadans de Catalunya”. Si la memòria no em falla, la declaració va ser impresa en un atractiu quadríptic que va ser profusament distribuït. La declaració es composa de tres parts: una reflexió i reivindicació dels valors de les biblioteques per a la societat, una quantificació i avaluació dels dèficits bibliotecaris de Catalunya, i, finalment, un seguit de propostes ‘per establir un marc d'actuacions en favor de la lectura i la informació publiques’. Respecte les propostes, llegiu-les vosaltres mateixos/as: algunes són (lamentablement) vigents.

Alguns anys més tard (el 1999), i malgrat la dècada dels 90 havia estat prou positiva per a les biblioteques, el COBDC considera que cal tornar a fer sentir la seva veu. Aquesta vegada la declaració apunta menys als dèficits que als reptes de futur provocats per l’adveniment de l’era digital. Per situar la data, recordem que la trilogia de Manuel Castells “The Information Age: Economy, Society and Culture” es publica en anglès del 1996 al 1998 i en castellà entre el 1997 y el 1998. La declaració porta per títol “De com les biblioteques poden ajudar Catalunya a entrar amb èxit a la societat de la informació”. La declaració té quatre parts:

·         una anàlisi dels reptes que presenta la nova era de la informació per a la societat

·         una breu descripció de l’evolució de les biblioteques a Catalunya en els darrers 15 anys

·         unes consideracions mostrant què poden fer les biblioteques per a una Catalunya en trànsit cap a la societat de la informació, i,

·         propostes d’actuacions en matèria de biblioteques a Catalunya.

Curiosament les propostes que es fan són 10, i val la pena mirar-se-les. Algunes eren anticipadores del futur immediat i han ajudat clarament a l’evolució positiva de les biblioteques. Jo avui hi veig alguna mancança i algunes propostes (lamentablement) encara vigents.

Trobo entre els meus paers un parells de documents interessants. Els dos del 2003 i els dos prenent posició davant el relleu del CiU al govern de la Generalitat per un govern format per PSC, ERC i IC. El 1r és un document sobre el ‘Sistema bibliotecari català i de polítiques d’informació’ que el PSC va elaborar de forma oberta, és a dir, convidant a no militants (i a no simpatitzants) a participar en la redacció. No em consta que es fes públic, però les mesures proposades també són 10, i algunes prou encertades i (lamentablement) vigents. El 2n és un manifest que, amb millor intenció que fortuna, vam promoure en Josep Vives i jo mateix i que va ser (escassament) signant per professionals a través d’internet. És un document immadur, però no se’ns en pot culpar al impulsors. Havíem intentat que ho fes el COBDC, però aquest havia inaugurat un llarg període de desconnexió amb la reivindicació i no va voler assumir-lo.

El 2011, i davant les conseqüències que la crisi tindria previsiblement per a les biblioteques, un grup de professionals prou representatius van promoure fer una declaració que advertia dels retrocessos que les biblioteques podien viure. El COBDC no va voler posicionar-se assumint un document que era més d’advertiment que de crítica a ningú, i aquesta nova declaració va néixer orfe. La tenim, al menys, publicada en aquest bloc i va reble el títol de “Les biblioteques catalanes i la crisi: una mirada cap endavant, 2011”. Interessant de llegir. Proposa mesures (5), una mica ambigües, però la intenció era llavors cridar l’atenció per afrontar els anys a venir que, es preveien difícils.

Arribem al 2015. El Col·legi recupera la seva funció de tensionar la realitat, és a dir, la de dir que i ha coses que són millorables, i la d’indicar direccions a seguir. Hem de felicitar a la Junta i ens n’hem de felicitar, perquè només l’anàlisi constant del què no està funcionant en òptimes condicions i la proposta de millores de futur ajudarà a que equipaments essencialment febles com són les biblioteques puguin continuar fent el seu paper social. Un 10, doncs, per la intenció. 

I la nota sobre el contingut? Suposo que l’acord amb el que diu el Decàleg pot ser major o menor segons el lloc de treball i el punt de vista, però les mesures proposades semblen per una banda sensates, però també redactades amb certa precipitació. L’Ítem, amb un consell editorial coordinat ara per en Ferran Burguillos, preveu dedicar el proper número a analitzar el present i a fer propostes de futur. La revista ha demanat a uns 40 professions que opinin sobre els principals canvis del sector en els darrers anys, els principals reptes de futur, mesures a prendre i sobre el perfil que hauria de tenir el professional de l'àmbit en el futur.

Cal esperar que aquesta acció de l’Ítem aportarà interessants punts de vista que podrien completar i donar més consistència al decàleg la publicació del qual celebrem avui amb aquest post.

Thomas Piketty, las desigualdades y las bibliotecas

No diré que sea el libro más leído de la temporada, pero seguramente es uno de los más citados: El capital en el Siglo XXI, de Thomas Piketty (*). El mensaje intranquilizador del libro es que la cantidad de capital acumulado en pocas manos (es decir la desigualdad) tiende a aumentar con el tiempo y que el capital del presente que se traspasa al futuro (la herencia) tiene una importancia relevante en el incremento de la desigualdad. Xavier Sala i Martín hizo un extenso (y crítico) resumen de la obra en un post de mayo de 2014.

Como solución a la creciente desigualdad, Piketty, propone “implantar un sistema de tributación progresiva- junto con impuestos sobre sucesiones, según los ingresos particulares” (M. Lobato 2014).

La promesa de igualdad del capitalismo y la democracia se basa en la nivelación de las desigualdades a partir de sistemas generalizados de salud y de educación, pero Joaquín Rodríguez nos recuerda que tendemos a olvidar que “el grado de consecución académica, el mérito escolar, la obtención de títulos potencialmente canjeables por un trabajo adecuado, dependen en muy estrecha medida de dos factores heredados: el capital económico y educativo de los padres”, en su post Pero, ¿existe alguna manera de promocionar la lectura?

J. Rodríguez añade: “El grado de desarrollo de todas las competencias y no menos aún de las relacionadas con la lecto-escritura, con el interés por la lectura, con el gusto por los libros u otras dimensiones culturales relacionadas, dependen en buena medida de una predisposición que se genera en el entorno familiar y se arrastra a lo largo de toda la vida”.

De la misma forma que la desigualdad patrimonial pude corregirse con impuestos, la desigualdad educacional puede paliarse con la mejora del sistema educativo. Éste se prolonga más allá de la educación obligatoria y tienen que tener como objetivo la totalidad de la duración de la vida humana.

Las bibliotecas, que ofrecen información de calidad de forma gratuita y formación en su uso, son un instrumento de reducción de las desigualdades educacionales heredadas.

(*) El libro de Piketty tiene dos características que lo hacen notable para los bibliotecarios. La 1ª es el uso de referencias a novelas (francesas e inglesas) del siglo XIX para ilustrar los problemas que expone. La 2ª el haber puesto en abierto los 75 datasets que ha confeccionado para redactar su libro.

La importància de tenir un model, pensaments a propòsit de la jubilació de Jordi Permanyer

A propòsit de la jubilació de la Núria Ventura, escrivia aquí que fa uns anys les biblioteques no eren un equipament desitjat pels municipis i que ara sí que ho és. Avui les biblioteques són vistes pels municipis com un equipament de molta projecció social, modern i desitjable i això ha estat així per haver-les sabut fer ben fetes quan se’n van poder fer.

Des de molt diferents sectors la trajectòria de les biblioteques públiques i universitàries catalanes  es considera un cas d’èxit, però s’han fet poques reflexions sobre les claus d’aquest èxit. Al meu parer una de les causes són els molts esforços que es van dedicar els anys 80 i a principis dels 90 a estudiar les tendències més innovadores en matèria de biblioteques que hi havia a nivell internacional i a construir un model que les integrés de forma possibilista en la realitat social catalana de finals del S. XX.

Pel que fa a les biblioteques públiques,  la construcció d’un model es va iniciar al servei de biblioteques de la Generalitat, i els primers passos –amb Dolors Lamarca al front- van suposar un revulsiu important (modernització d’edificis, ambició en els objectius i voluntat de crear un servei homogeni per a tota Catalunya). La seva lamentable destitució va inaugurar una etapa que encara dura de poques idees al Departament de Cultura pel que fa a biblioteques.

Per a les biblioteques municipals probablement va ser una sort que la Diputació de Barcelona (PSC) disputés aferrissadament espai polític a la Generalitat (CiU). La seva Central de biblioteques populars (en moltes coses hereva de la xarxa de populars de la Generalitat republicana) va tenir a mitjans dels anys 80 en Nuria Ventura i en Jordi Permanyer els professionals ambiciosos i moderns que van saber crear un model de biblioteques públiques que va sintonitzar amb les necessitats de la societat catalana de llavors.

El model de biblioteca pública del que avui disfrutem (i que s’alaba com a exitós) es configura calladament a la 2a meitat dels 80 i inicis dels 90 i, un cop certificada la seva adequació, pot expandir-se (això es fa sota la direcció d’Assumpta Bailac) fins als nivells excel·lents de servei dels que avui ens felicitem.

Sens dubte en l’èxit hi intervenen les decisions dels nostres besavis de la Mancomunitat, i va ser molt important la flama mantinguda per les nostres avies durant el franquisme, però va ser la feina callada de la generació dels que avui s’estan jubilant la que va crear les realitats d’avui.

L’èxit d’avui no era previsible fa 30 anys ni hi havia cap motiu objectiu que ho fes inexorable. A banda de feina, ha estat possible perquè en el seu moment es va saber crear un model nou de biblioteca, un model alhora possible (donades les limitacions del l’entorn), necessari (que satisfeia coses que la societat demanava) i modern (és a dir, en conjunció amb les tendències modernes a nivell internacional).

No sempre cal fer models nous dels equipaments culturals; cal en moments de renovació i de canvi. No sempre són fàcils de fer; amb la sagacitat, habilitat i tenacitat no n’hi ha prou, la sort històrica pot ser qui marqui la diferència entre l´èxit i el fracàs. Un model no té perquè ser exitós només per ser nou i necessari; ha de ser encertat, sòlid i reproduïble.

Una llàstima, doncs, que entre el Col·legi i la Generalitat no hagin trobat un moment per fer un homenatge als que van saber crear un model dels rèdits dels quals vivim.

Una mica al marge però a propòsit de models. El model que he declarat exitós no estarà en els seus moments finals? La societat catalana ha canviat i (per sort) demana més: uns serveis bibliotecaris municipals que actuïn de forma coordinada a nivell de país, un pas endavant en l’adopció de serveis i documents digitals i una coordinació més gran entre les institucions públiques culturals.

P.d. La foto no és excel·lent, però és feta meva: en Jordi al darrer FESABID.