Voler és poder, o, un país bibliotecàriament millorable

El País que Volem és un procés participatiu organitzat per l’Assemblea Nacional Catalana que consisteix en fer i votar propostes de millora al voltant de determinats reptes. Ara mateix, alguns dels reptes sota l’epígraf “cultura” són, per exemple: Com protegir el patrimoni cultural i la memòria històrica? Com afavorir la innovació i la gestió del coneixement? Com promoure la cultura i les indústries culturals?

Cada repte pot rebre propostes de millora tan de persones com de col·lectius i les propostes poden ser, alhora, votades.

El passat 13 de maig la sectorial de l’ANC Bibliotecaris per la independència va organitzar una sessió tenia per objectiu presentar, i en el seu cas debatre, propostes de millora en l’àmbit bibliotecari. Els organitzadors van agrupar les diferents propostes sota tres àmbits.

El repte “Garantir l’accés lliure i gratuït dels ciutadans a la lectura i a la informació” va rebre tres propostes. Carme Renedo va defensar la creació d'un cos únic de bibliotecaris-documentalistes mitjançant l'habilitació estatal. Mònica Baró va proposar que hi hagués biblioteques a tots els centres d’ensenyament i ho va argumentar des del punt de vista que això és una garantia per a la igualtat d'oportunitats dels futurs ciutadans que hauran de viure en la societat de la informació. Va defensar l’existència de biblioteques escolars i va proposar un model en el que “les biblioteques escolars s'incardinin amb les públiques i estableixin xarxes locals conjuntament amb els serveis educatius territorials”. Laia Ventura va proposar unificar el sistema de lectura publica en una sola xarxa, ja que els serveis bibliotecaris actuals, encara que són bons, estan segregats provincialment, cosa que el ciutadà no entén. Va dir que aquesta xarxa única havia de regir-se pels criteris d’eficàcia, eficiència i espais flexibles i fer-se de forma participativa.

El repte “Com afavorir la innovació i la gestió del coneixement” va iniciar-se amb la proposta de L. Anglada de coordinar l’acció de totes les biblioteques per tal de facilitar que el nostre país sigui més culte; va afegir que així no només es milloren potencialment els serveis que poden rebre els usuaris de cada biblioteca, sinó que s’estalvien recursos i es creen sinergies de millora. Josep Matas va proposar una dinàmica nova al voltant de la propietat intel·lectual que s’hauria de basar en diferents accions: potenciar la capacitat de decidir de l'autor, protegir els recursos invertits en continguts en creació, incorporar excepcions (ja que aquestes protegeixen els drets col·lectius), potenciar la cura de les obres òrfenes i reformular el funcionament de les entitats de gestió. Aquestes accions haurien de promoure un cercle virtuós que afavoreix l’accés obert als conti uts culturals, cosa que n’incentivarà el consum i l’emergència de nous creadors. Dídac Martínez, a més de propostes, va voler transmetre un esperit (optimisme) i una idea (les coses s’estan fent bé i tenim bones biblioteques). Va posar les idees i la voluntat per davant dels recursos a l’hora de fer coses. Les seves propostes van ser dues:  crear una entitat de gestió col·lectiva dels drets d'autor de les universitat de Catalunya i que les universitats de Catalunya creïn una editorial, la Catalonia University Press.

Sota el repte “com promoure la cultura i les indústries culturals” s’hi van fer tres propostes. Eugènia Serra va proposar fer un pla nacional de digitalització de Catalunya, perquè encara que hi ha moltes iniciatives de digitalització, de diferents materials i entitats, cal assolir una massa critica de material digitalitzat que sigui atractiva, i, per fer-ho, cal tenir un pla nacional transectorial. Mercè Cabo va defensar la Biblioteca Digital de Catalunya, una col·lecció de recursos digitals per a tothom, àmplia i significativa, de recursos d’informació electrònics de tot tipus, per a totes les biblioteques i tots els centres educatius i de recerca del país amb la finalitat d’afavorir l’estudi i la investigació, eliminant les traves tecnològiques o econòmiques d’accés als recursos d’informació.  La BDC faria un país mes igualitari, perquè es donaria igualtat d'oportunitats a tothom. Finalment, Isabel Juncosa va tancar la ronda de propostes parlant en nom de les biblioteques patrimonials per a les quals va demanar un marc legal de cooperació entre els diferents centres tot seguint l’exemple de França o Itàlia.

Probablement tan o més interessant que les propostes va ser el debat que es va produir al llarg de la sessió i que es resumiria amb la pregunta de fins a quin punt cal la independència per millorar les biblioteques de Catalunya (sobre aquest punt vaig escriure fa temps en aquest bloc). Crec que resumeixo bé les intervencions si dic que el sentir general és que –almenys en l’àmbit de les biblioteques- moltes (la majoria) de les propostes fetes es podrien realitzar en el marc autonòmic actual. És cert que algunes de les coses proposades (la propietat intel·lectual, per exemple) requereixen poder legislar en un àmbit en el que només l’estat té competències i es cert també que un menor dèficit fiscal permetria uns recursos que avui no es tenen. Crec que en Dídac Martínez va recollir bé el sentir dels assistents: primer son les idees i les ganes, i després els recursos.

L’acte va ser positiu i si els assistent tenien crítiques a fer, se les van callar. Però, per contraposició, si hi ha coses a millorar en el futur, és que hi ha coses millorables en el present. Tots plegats confonem l’assenyalament de coses que no funcionen amb crítiques negatives, però això no és o no hauria de ser així. En cada moment hauríem de saber què hem fet bé i què no (què cal mantenir i què és millorable). Aquest any dedicat a algunes biblioteques hauria de ser una ocasió per fer aquest esforç reflexiu, esforç que, de moment, jo no veig i que es faci i que es vulgui fer.

Finalment, el millor per a mi, dues intervencions del públic. Una que va constatar que de les propostes fetes, cap era trencadora, que totes tendien a continuar d’alguna manera alguna cosa que ja s’està fent. Cert, però, tal com va assenyalar Eugènia Serra, treballar transversalment és innovador i les propostes són trencadores encara que no ho semblin perquè, si es mira el món, hom veu que no hi ha gaires llocs on s'hagin adoptat. La final, la reflexió d’una assistent, si hi ha consens en que hi ha coses a millorar i en quines, cal posar-se a fer el que s'ha proposat, amb independència o no (independentment de la independència, diria jo). Doncs, això, a posar-s‘hi.